MASIA DE CAN SABADELL (tercer Camp del Barça)

Can Sabadell, en primer pla la Ctra d'Horta - Fons Digital de la Generalitat

Can Sabadell - Dibuix de Ramón Badenes

Can Sabadell era una masia del segle XVII, que en 1882 consta documentada com una propietat de Josep Sabadell, situada molt a prop del Passeig Maragall (abans carretera d'Horta, entre els carrers Garcilaso (abans estévanez) i Acàcies,a Finals del segle XIX se va ampliar construïnt un cos anex, darrera la masia que donava al carrer Estévanez.  A finals del segle XIX es documenta com a propietat de Martí Sabadell Buixó, germà del propietari de Can Viudet, una altra masia de la contrada, situada davant del que ara és Biscaia, cantonada amb el Camí de Dalt (ara Concepción Arenal), aquesta última va sobreviure fins a finals dels cinquanta.

El 26 de gener de 1882, es redacta un document en que Marià Berdura autoritza a Josep Sabadell, de l'antic mas Sabadell, situat a tocar del C. Garcilaso (abans Estévanez), a passar una canonada per les seves terres per tal de de fer arribar  l'aigua sobrera que rebia cap a Can Viudet, el propietari del qual era el germà d'en Josep Sabadell, on apareix  en Pere Vintró com testimoni.

Mitjançant aquest document es va poder saber que malgrat a que a can Sabadell hi havia un pou d'aigua, que estava situat a l'entrada de la masia a l'esquerre, es veu que no produïa pas prou per regar els seus camps i necessitava l'aigua de la mina de Can Vintró, aquesta mena d'enteses eren corrents entre els propietaris dels masos de la zona, que acostumaven també a deixar-se eines del camp, animals per muntar femelles i d'altres elements relacionades amb  amb el normal traginar de camps i granges d'animals.

En algun moment de la seva història la masia va ser coneguda també com el Mas dels Tarongers. 

Can Sabadell va ser enderrocada desprès de la Guerra Civil, afectada per la remodelació del Passeig de Maragall.

Mossén Clapes(*) en un dels seus llibres parla de la troballa de restes humanes per fets d'armes en els terrenys de Can Sabadell, molt provablement relacionades amb les accions bèl·liques que tingueren marc de referència en la Torre dels Pardals, amb motiu de la guerra se Successió 1701-1715.

En terrenys d'aquesta masia, entre 1901-1905, va jugar el futbol Club Barcelona, després d'haver d'abandonar els terrenys de Can Casanovas on va jugar només durant un any escàs.

Camp de la Masia de Can Sabadell. Masia de Can Sabadell a l'esquerra,
els Laboratoris del Dr. Ferran al fons. Foto del Web del FC Barcelona. 

Com es pot comprovar, va essent habitual vincular les masies amb diferents camps de joc del Barcelona,  Can Casanovas, segon camp del Barça, Can Sabadell, el tercer camp i actualment la Masia que existeix al costat del Camp Nou, que per als seus seguidor és La Masia, en Majúscula, del futbol.

Plànol de situació de la masia  en un mapa de 1900

Vista general de la zona en 1900, la ratlla blanca del mig de la foto és la carretera d'Horta.

Bartomeu Terrades primer president català del club es qui va localitzar aquest camp, era una zona on el futbol havia arrelat de la ma de club com l'Ibèria o el Catalònia. 

La parcel·la del camp de cent per vuitanta metres quadrats, estava al costat de la masia davant per davant de l'Institut del Dr. Ferran i estava envoltanda per una corda sostinguda per estaques, darrera de la qual es situava el públic. En Joan Gamper i el gerent del club marcaven el camp amb una regadora.

Tant la corda com les estaques com la corda es retiraven desprès del partit. Algunes estances de la masia es van fer servir com vestuaris, per l'època doncs, 1901, suposem que el propietari dels terrenys del camp i de la masia era ja Salvador Riera.

Aquestes dues fotos de la masia de Can Sabadell són de principis del segle XX, en elles es pot observar la part més nova de Can Sabadell construïda darrera la masia. Des d'aquesta perspectiva es pot intuir la tribuna del camp de futbol vista del del carrer Estévanez, avui Garcilaso i en principi carretera de la Sagrera a Horta. A la dreta s'intueix com un camí d'entrada des d'aquest carrer al camp. 

Can Sabadell-  des del carrer Estévanez (avui Garcilaso)
darrera s'intueix la tribuna del camp de futbol 

En aquesta fotografia
 a la dreta de la masia  és pot veure millor la tribuna 

Molt a prop del camp de joc acabava una línia de tramvia i aquest va ser el motiu principal per el qual la directiva va escollir aquest indret per a construir-lo. Al costat mateix de la parada es va bastir una gran entrada d'estil modernista per als espectadors i els cotxes de cavalls.

L'entrada al camp era gratuïta ja que era més car el lloguer de cadires de pagament que la possible recaptació que es podia arribar a fer, per l'època el CF Barcelona, només tenia 104 socis.

El 23 de novembre de 1901 el Futbol Club Barcelona va estrenar un nou camp a la Carretera d'Horta, tot jugant un partit contra el Caliope. Es va imposar amb un 4 a 0 i Joan Gamper va marcar el primer gol. Hi van assistit més de 4000 espectadors el que va provocar una veritable allau de persones degut a que l'entrada era gratuïta.

En el camp de la carretera d'Horta el  Barcelona va jugar fins entre 1901 i 1905. 

Romà Comamala, un dels nets de Josep Maria Valls, propietari de la masia coneguda com la Torre dels Pardals, en la seva biografia explica que el seu pare va ser un dels germans Comamala que van jugar en el Barcelona de l'època Joan Gamper, bon amic del seu pare malgrat tenir 15 anys més, era un tipus xocant sobretot perquè aleshores anava en pantalons curts. Un oncle del Sr. Gamper tenia una torre prop de la Torre dels Pardals i és molt possible que, aquesta fos una de les raons per les quals el segon (Can Casanovas) i el tercer camp del club (Can Sabadell), estiguessin situats un molt a prop un de l'altre en el que ara són el barri dels Indians i el Guinardó.

Carles Comamala

El Sr. Gamper que com tots sabem era suís, tot veient com els nois del barri on vivia es llençaven la pilota amb les mans, els va dir que ells els ensenyaria un altre joc que els agradaria més i, efectivament els ensenyà a xutar-la amb els peus i poc desprès les regles del futbol.

El camp on estava la masia de Can Sabadell no era pas un camp de futbol a l'us, per jugar-hi calia plantar les porteries i treure-les en marxar.

Carles Comamala, oncle de Romà Comamala Valls, és qui va dibuixar l'escut del Barcelona que ara coneixem una mica més estilitzat, es veu que era un bon dibuixant, tenia l'original penjat en les parets de casa seva i és dóna la circumstància que un altre membre de la família Valls, anomenat Manuel Valls Gorina, va compondre la música de l'himne actual, que es va estrenar en 1974, en el Nou Camp en motiu del 75è aniversari del club.

Arseni Comamala

Així com Carles Comamala va arribar a ser un gran jugador de futbol en Barcelona, Arseni Comamala , poc desprès va deixar el futbol i es dedicà fer curses i va arribar a ser campió de velocitat de Catalunya en cent metres llisos a treballar en la seva consulta de metge dentista al Passeig de Gràcia però, mai no va deixar de ser un gran esportista. 

Pocs anys més tard es va casar amb Montserrat Valls, filla de Josep María Valls propietari de la masia de la Torre dels pardals.

Com es pot observar doncs, la vida és un mocador i la família Valls es creuà nombroses vegades i per motius ben diferents, en la història d'Horta, Guinardó i la Sagrera.

Fonts informatives: Llibre "El Perfil d'una Flama" de Romà Comamala. 

* Joan Clapés i Corbera (1872-1939) va ser el primer en estudiar el passat andreuenc. L'any 1900 publicà Sant Andreu de Palomar . La seva obra cabdal són les Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar de nou volums, bíblia de qualsevol persona que vulgui apropar-se a la història de l'antic municipi i els seus veïns. El primer article publicat en el primer Finestrelles tracta la figura de mossèn Clapés, clara referència a la voluntat del Centre d'Estudis de cobrir el dèficit d'investigació sobre Sant Andreu des de la mort de Clapés l'any 1939.

CAN CARABASSA

 

Foto del Estudi sobre la Masia del CEC

Can Carabassa es troba situada en el carrer de Peris Mencheta en el barri de la Font d'en Fargues d'Horta. Es troba actualment dins de la finca que ocupa el col·legi de la Sagrada Família, cirumstància per la qual,  ningú més que els alumnes i germans de la Sagrada Família poden tenir-ne accés. 

De primer, doncs, ens cal preguntar com és possible que aquest testimoni viu de la història del barri va convertir-se en propietat privada en una època que el terreny on es troba es va catalogar com de parc públic i ningú no va fer o no fa res al respecte ?, clar que quan corria l'any 1957 eren altres temps i el clergat tenia un gran predicament entre el poder de l' època.

Antigament es trobava limitada pel torrent d'en Ferrer i Torrent d'en Carabassa i per l'altre pel carrer de Peris Mencheta. En obrir-se el carrer Llobregós la parcel·la del col·legi va disminuir i es va reduir considerablement.

Història de la finca i de la torre neo-clàssica.

Can Carabassa és una torre senyorial del segle XVIII. Tanmateix però, la masia i les terres es troben ben documentades des de el 28 de febrer de l'any 1655. No es té coneixement de com era la masia que ocupava les terres de Can Carabassa però el que si coneixem és quines van ser les persones que en van ser propietàries.

Can Carabassa a principis del segle XX. Foto CEC

La casa i les terres eren de Nicolàs de Melgar i de la seva muller, Teresa Melgar, segons la notaria de Pere Pau i Vives.

El dia 27 de setembre de 1709, Francesc Folch compra la finca als hereus de Teresa Melgar, vídua de Nicolàs Melgar. Però no passarà en mans de Francesc Folch fins el 15 d'abril de 1726, segons consta en el testament de la seva mare en poder de Josep Labrador..

L'hereu Francesc Folch, fa testament en favor de la seva filla Llúcia Folch el dia 1 de setembre de 1773, segons document del notari Joan Francesc Cernada. Desprès Llúcia Folch es casa amb Josep Ignasi Carabassa i d'aquí pren el nom tant la casa com la finca. Tenen dos fills, Llúcia que en serà l'hereva i Josep que es farà eclesiàstic

Llúcia Carabassa i Folch es casa amb Antón Pi i Cantallops: la filla d'ambdos  Llúcia Pi i Carabassa, es converteix en hereva universal del seu avi Francesc Folch. La terra la treballaven Josep Bachs i Piquer i la seva dona Engràcia Bachs i Montenys i Jaume Andurell i Rosa Andurell i Oliva, cognoms que perduraran en la vila d'Horta fins als nostres dies.

Josep Ignasi Carabassa repartirà la finca en “censos o pagos”. Els censos o rendes els cobraven principalment gent de l'església i marquesos, així com per institucions de beneficència i hospitals.

Josep Ignasi Carabassa i Folch, corredor de la Llotja de Barcelona, el 12 de juliol de 1747, obté de Josep Contamina, Intendent General de Catalunya, un document de servei d'aigües de la finca, que li dóna la facultat de gràcia de “usar y valer de las aguas que en las minas y conductos encontrase en los Torrents d’en Ferrer y Torrents d’en Carabassa”.  No ho va poder aconseguir Josep Ignasi Carabassa en vida, no fou  fins que la seva filla Llúcia Carabassa, presenta un recurs a D. Blas de Aranza i Doyle, Intendente General de Catalunya, para que sean reconocidas “dos fuentecillas” que ja havia fet extensible l'Intendent General del Principat, Josep Contamina. En 1787 pentanyia al Real Monasterio de la Vall d'Hebron.

En el 20 d'octubre de 1798, l'arquitecte Tomàs Soler i Ferrer, demana un informe a la fi que s'acabi la mina d'aigües que venia des de Sant Genís dels Agudells, donat que començaven les obres de planta de la Torre de Can Carabassa. Per tant, 1798 és una data clau per l'inici de les obres de l'edifici. No existeix cap document on es descrigui com era la masia anteriorment, però si observem la planta actual podem arribar a intuir el contorn d'aquella masia formada per tres crugies.

A principis del segle XX, al voltant de 1800 l'edifici ja estava acabat. L'art neoclàssic era el que aleshores es portava, per tant, això ens confirma encara més la data assenyalada.

En morir Josep Ignasi Carabassa, la seva filla Llúcia Carabassa quedava com única l'hereva de la torre i de la finca, amb tots el “pagos i rentas”, com ja hem comentat més amunt, estava casada amb Anton Pi i Cantallops.

El 23 d'abril de 1803, Llúcia Carabassa i Folch, Anton Pi i Cantallops i el seu fill Antoni Pi i Carabassa, en presència de lla nora de Llúcia, Josefa Pi Saurachs, ven la finca a Josep Gispert i Augirot davant la notaria d'Ignasi Plana i Fontana, en aquell moment era la majordoma de la finca Maria Casals.

Menjador de Can Carabassa. Foto Cec

La torre ja estava acabada i les terres de conreu dedicades a la vinya; es podia regar fàcilment, hi havia una tina  per a trepitjar-hi raïms, botes i tonells, molí i premsa d'oli. També hi havia molt diverses eines de pagès. Hi treballaven la terra els masovers Domingo Miró i Josep Planas, pagesos de la parròquia de Sant Martí de Provençals.

L'any 1815 mor Josep Anton de Gispert i Angirot i els seus bens, administrats per Joan Ferrer i Albareda, passen a Antonia i Rosalia Gargas i Carbonell de la vila de Sitges, que van vendre la finca i la torre a Climent Guix Borràs, terratinent de Vilapicina.

El 24 d'abril de 1909, Carles Marès i Robert, de la Selva, compra la finca i la torre a Climent Guix, lliurant com a paga i senyal 1500 pessetes. Casat amb Isabel Gribbin, originaria de Maryland a Cuba on havia estat reclamat pel seu oncle Pancho per a treballar-hi amb ell. Allà va néixer el primer dels seus fills, desprès va passar als EEUU a on hi van néixer quatre més.

L'any 1886-87, torna a Barcelona, desprès de vendre totes les seves possessions. Viuen en la Plaça Tetuan on neix l'ultim dels seus fills. A Barcelona continua la seva iniciativa empresarial creant l'empresa “Scot Bowne”, dedicada a la industrialització d'oli de bacallà. Seguint la tradició de molts catalans que havien fet fortuna a Amèrica, quan torna a Barcelona busca un lloc on residir-hi i seguint els que ja havien fet altres abans que ell, escull Horta i compra Can Carabassa.

Can Carabassa en 1930. Foto Cec

Alguns escrits parlen que es van fer obres de restauració en la torre quan els Marès hi van anar a viure, obres que tendiren a donar a la torre un aire residencial d'estiu neoclàssic, notícies que no coincideixen amb la informació anteriorment obtinguda ja que l'estil neoclàssic ja li havia donat quan el mestre d'obres Tomàs Soler i Ferrer la va bastir. Existeix una certa semblança entre la imatge de Can Carabassa i la Llotja de Barcelona, que va dirigir en morir el seu pare.

Entrada principal de la casa

Porxo de Can Carabassa. Foto CEC

En entrar per la porta principal de Can Carabassa es conserva un mosaic, que està inclòs en el catàleg de la Casa Escofet de l'any 1912 dissenyat per Josep Mª Pericàs, el que fa pensar que molt possiblement va patir una reforma, sobre tot en interior, per part dels nous propietaris que la van reformar al seu gust.

Mosaic del catàleg de la Casa Escofet de 1912

Can Carabassa tenia una capella dedicada a Sant Agustí, on hi havia una bella escultura del sant realitzada per Ramon Amadeu (Barcelona 1745-1821) que es conserva en la capella del Castell de Godmar a Badalona.

Capella de Can Carabassa.

El dia 22 de febrer de 1929 va morir Isabel Gribbin de Marès. Un any més tard el 6 d'agost de 1930, va morir als 96 anys d'edat en la seva torre d'Horta Carles Marès i Robert. A partir d'aquest dia la torre i la finca passà als seus fills Josep Carles, Josefa i Joaquim Pere

Finalment, Joaquim Pere Marès i Gribbin nascut a Barcelona l'any 1888, desprès d'haver passat per l'Escola Municipal de Música de Barcelona, va ampliar els seus estudis a Bruseles (1908-1910) i a Berlín (1910-12). Va obtenir un gran èxit com concertista de violoncel a Alemanya i quan va tornar va fundar el trio Barcelona, juntament amb M. Perelló i R. Ribes. Va morir l'any 1964.

Quan els germans de la Sagrada Família van visitar lla finca, van tenir l'oportunitat de conèixer en persona a Joaquim Pere Marès. Expliquen que quan els hi va ensenyar la finca els explicà amb molt de parsimònia els seus records d'infantesa, de les festes que s'hi havien celebrat en la finca i de la seva música, amb molta emoció i sobre tot amb nostàlgia. Es veien obligats a vendre-la, no tenia pas cap altra solució. Els consol·lava saber que no estava entre els seus plans derruir la torre. El van definir com un home molt gran, alt, molt digne i bona persona.

La finca va ser venuda l'any 1954 als germans de la Sagrada família qui van convertir la finca en un col·legi de grans dimensions. A partir d'aquesta data, on abans hi havia terres de conreu i jardins ara hi ha patis de sol dur i classes. 

Algunes vistes del  jardí de Can Carabassa abans de ser col·legi

Les classes van començar el 17 de setembre de 1956 amb 48 alumnes matriculats.

Abans de comprar la finca van fer gestions a la fi d'informar-se com estaven catalogats els terrenys en matèria d'urbanisme. Las classificació era la següent: “zona de jardí intensiu”. Això significava que es podia construir el 40 % del terreny la resta seria perfecte com a pati. Però en una nova requalificació la van declarar com parc urbà i això significava l'expropiació de la finca i que allà hi farien un parc.

Els germans de la Sagrada família van realitzar nombroses visites al Conseller d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona. En una de les visites els van comentar que havia estat mot precipitada la decisió de comprar la finca. 

El cert però és que el poder del clergat és immens i que s'hi van instal·lar per quedar-se i que s'han perdut definitivament els jardins, una pineda, molts arbres, grans palmeres i l'exuberant vegetació que hi havia, un formós passeig que hi havia travessant cultius que arribava a la torre (que encara es conserva i que ningú pot visitar per ser de propietat privada). Han desaparegut també unes construccions més baixes que hi havia al costat de la torre i un estanc enfront de la porta principal i un tancat de ferro circular.

En la part posterior s'ha perdut també un jardí romàntic amb arbres fruiters,  plantes trepadores, fonts i estàtues. També hi havia un estany o piscina profunda alimentat una font  pròpia que venia d'una mina subterrània de més d'un kilòmetre, des de la veïna muntanya del Carmel i que servia per a regar els horts que donaven al Torrent de Can Carabassa. El seu cabdal va anar descendent poc a poc a causa de les construccions que es van realitzar per tota la muntanya del Carmel fins que finalment es va perdre definitivament.

L'extensió de la finca ara mateix és de una hectàrea i mitja. En 1994 els Germans de la Sagrada Família van comprar a l'Ajuntament una parcel·la que correspon a la continuació dels patis i que va quedar bastant disminuïda en obrir-se el carrer Llobregós. En aquesta parcel.la estava el que aleshores era la casa dels masovers, el Sr. Blas (masover de la finca va viure fins que va morir a l'edat de 96 anys) la tenia llogada al Sr. Marès. Ell coneixia molt bé la finca perquè hi va viure durant 70 anys encarregant-se dels horts i dels jardins. El Sr. Blas guardava molt bons records del Sr. Marès del qui deia que era “molt bon home, un gran músic, ell mateix, deia, es construïa  alguns dels seus instruments”.

Segons els veïns, la torre havia tingut els seus anys d'esplendor, on es celebraven grans festes i celebracions però havia vingut a menys i els seus amos ja en vida havien venut una part de la finca, la que dona al carrer Marquès de Foronda, que era la més valuosa, on es van edificar torres petites amb jardí i piscina.

La torre de Can Carabassa està catalogada com torre senyorial o masia d'estil neoclàssic amb una formosa façana. Amb columnes jòniques i frontó clàssic, conservant la seva elegància en mig d'un ambient de camp. Disposa de tres cosos centrals acabat en el clàssic triangle, el més alt sostingut per columnes en les dues façanes. Les laterals a l'alçada del segons pis amb galeries porticades, més baixos. En els laterals de la façana principal hi sortien edificis baixos on es solien guardar les eines del camp i d'altres activitats relacionades amb les feines del camp. Van ser enderrocades en 1957 al restaurar la masia i patis.

Vista aèria de la finca des de l'aire. No queda res dels seus meravellosos jardins, quina desolació!

La masia de Can Carbassa per la seva situació pràcticament no es veure des del carrer Peris Mencheta,  ni des de cap altre lloc com no sigui de lluny, tal com es pot comprovar pel la foto presa en  l'entrada  del col·legi des de l'indicat carrer  i per aquesta raó pot resultar invisible per molts dels veïns nous de la zona . Convindria que les autoritats del districte aconseguissin que als menys se'n permeti  la visita alguns dies al mes,  a la fi que pugui ser coneguda i la seva història estigui a l'abast de tot aquell que la vulgui conèixer.

Entrada principal del col·legi

L'escriptora Carmen Kurtz, neta del penúltim propietari de Can Carabassa Carles Marès, explica la seva infantesa en la finca  on passava els estius amb els seus avis materns,  en el seu llibre “DUERMEN BAJO LAS AGUAS”.

Carmen Kurtz amb el seu avi Carles Marés en el jardí de Can Carabassa

<< Granie, o sea la madre mi de mi madre, tuvo suerte de conservar al abuelo toda su vida; pese que el abuelo le llevaba veintitantos años. Vivió con él muy feliz. Era una abuelita espiritual, con profundo sentido artístico. Le gustaba la música, la pintura y los poetas ingleses.

Vestía siempre con colores claros y se perfumaba con lavanda. Si no le agradaba la cocina

propiamente dicha, le encantaba hacer pasteles y confituras. No le atraían las labores ni la calceta ni el ganchillo…Leía, pintaba o tocaba el piano.

Si alguien caía enfermo en la casa -esto era excepcional-, sacaba a relucir, para la ocasión, un pañito que bordaba con tanta de desgana como primor. Aquella labor duró, según tengo entendido, treinta y cinco años. Sus hijos, mi madre y mis tíos la llamaron primero “La labor de Penélope”. Al transcurrir el tiempo perdió el respeto y la labor quedó bautizada “Penélope” a secas. Cuando Granie sacaba a Penélope de su cómoda, ponía aire de circunstancia que sentaba muy bien con el hecho de haber un enfermo en la casa.

- Te haré compañía, hijo. Voy a buscar a Penélope.

Y en su melancolía se reflejaba el profundo disgusto interior que experimentaba al tomar la labor, aguja e hilo.

¡Oh, no! Granie no era la mujer apropiada pera cambiar pañales, limpiarnos las orejas o hacer las mil cosas necesarias en una casa donde hay cinco chiquillos. Su teoría era que ella ya había hecho bastante con educar y cuidar a sus propios hijos y que otras personas estaban más capacitadas pera nuestra vigilancia. Cierto, y maravillaba pensar cómo un ser tan etéreo pudo cumplir con las exigencias de la vida. “

• Aquest treball l'he pogut documentar gràcies al treball de final de carrera de Miryiam Frías Martínez de febrer de 2010”, que he trobat a internet. Gràcies Miryam allà on siguis. Fotos del CEC sobre l'estudi realitzat sobre la Masia Catalana.
  
  
  

  • 
    

CAMP DE CONCENTRACIÓ D'HORTA (Memòria Històrica)

Edifici de Llevant del Camp de Concentració d'Horta *

* L’edifici de Llevant que hi havia en el que avui dia és el Campus de Mundet, va ser utilitzat com a camp de concentració per l’exèrcit del general Franco en finalitzar la Guerra Civil. Tot i que s’anuncià el seu tancament el gener de 1940, es va mantenir en funcionament fins al mes d’abril.  El llibre d’Aram Monfort, Barcelona 1939: El camp de concentració d’Horta «intenta respondre interrogants fonamentals entorn a l’ocupació i repressió militar exercida durant el primer any de postguerra»

Fotos del document de la UAB

Foto del document de la UAB

Foto del document de la UAB

Grup d'homes fent proves de tir a les afores d'Horta. foto de la dècada dels 30

L'edifici de LLevant en l'actualitat

Un dels episodis més desconeguts per als habitants d'Horta, entre els que m'incloc, va ser  l'establiment durant els anys 1938-1940 d'un camp de concentració de presoners en els terreny del que ara són Les Llars Mundet de la Vall d'Hebron.

En els edificis en construcció de la nova Casa de la Caritat a Horta, els vencedors van bastir un dels camps de concentració de presoners amb més capacitat de tot Catalunya.

Existeixen escassos documents gràfics del camp, es van donar ordres expresses de no fer fotografies dels centres en qüestió a la fi que no en quedessin testimonis gràfics de la repressió.

Breu història del Camp.

El camp de Concentració d'Horta fou inaugurat ell dia que les tropes franquistes van culminar l'ocupació de Catalunya. Tot això passava al mateix temps que a  Roma moria el papa Pius XI..

Segell de camp de Concentració d'Horta - document de la UAB

Estava instal·lat en els pavellons de Ponent i Llevant de la nova Casa de la Caritat en construcció d'Horta, en el mateix lloc que ara ocupen  les Llars Mundet a la Vall d'Hebron. Eren dos gran edificis en construcció rodejats per una gran filferrada doble, alguna garita de vigilància, un bon proveïment d'aigua i sobre tot una bona comunicació amb el centre de Barcelona a través del que ara és la Ronda de Dalt.

Composició fictícia de com podia ser el camp de presoners. C. Martín.

També es comunicava amb les comarques de l'interior a través de les carreteres de Sant Cugat (l'Arrabassada) i Cerdanyola del Vallès (Carretera del Forat del Vent).

El pavelló de Llevant (23.000 metres quadrats), servia per a retenir als presoners mentre que el de Ponent (5.000 metres quadrats) s'utilitzava de magatzem.

Pel que fa referència al nombre de retinguts, simplement apuntar que el 15 d'abril de 1939, moment en que el camp estava a ple rendiment – coincidint amb l'enviament de 3600 homes als BBTT 168, 169,170 i 171 destinats a Oviedo, Biscaia, Huelva i Terol, respectivament – de tots els recentment gestionats directament per la ICCP era, de llarg, el que tenia més capacitat: 15.000 homes.

Garita de vigilància - foto del document de la UAB

En finalitzar la guerra i amb una certa restauració de la normalitat – marcada per la desaparició de la Jefatura de Servicio de Ocupación de la ciutat i la progressiva recuperació de les competència per part del Govern Militar i del Govern Civil de la provincia,  l'estiu de ll'any de la Victòria – el camp d'Horta evolucionà de recinte classificador a centre de recepció de presoners i encartats per a la seva posterior distribució en BBTT. Aquesta nova funció, a pesar la de llarga existència dels camp – fins a finals de 1940, Horta va cedir part del seu protagonisme a d'altres camps de concentració catalans (Reus, Figueres i Cervera).

La relació entre el camp d'Horta i els penals barcelonins fou directe i constant en les dues direccions. Així la Model va organitzar diferents enviaments de retinguts cap al camp de concentració. Així mateix, i molt a pesar dels presoners classificats desfavorablement en el Camp d'Horta, no tenien perquè ser enviats sempre a la mateixa presó barcelonina.

Si voleu tenir accés a un estudi molt acurat i ben documentat sobre els camps de concentració a Barcelona, només cal que cliqueu sobre el link que us incloc, que no és més que l'accés directe a un estudi que la Universitat Autònoma va fer al respecte i que per la seva extensió ens és impossible reproduir (més de dues centes planes):

 DOCUMENT DE LA UAB SOBRE ELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ

L'existència del Camp de concentració d'Horta ha estat objecte d'estudi per l'escriptor Aram Monfort qui va escriure el llibre titulat “Barcelona 1939. El camp de concentració d'Horta”, el contingut del qual és prou eloqüent i aclaridor i posa de manifest una part de la Memòria Història que fins fa poc va mantenir-se en el foscor de l'oblit forçat..

En la solapa del llibre podem llegir al respecte:

"El 26 de gener de 1939 l’exèrcit de Franco ocupava Barcelona. Començava així un període de repressió freda, sistemàtica i organitzada, que va tenir un dels seus primers graons en l’establiment d’una sèrie de camps on es concentraven els presoners de guerra amb la finalitat de classificar-los pel seu grau d’adhesió al nou règim i decidir-ne el seu destí, que podia ser el retorn a casa però també la presó o l’enviament als batallons de treballadors forçats. 

A la ciutat de Barcelona, i fins a la primavera de 1940, va funcionar el camp de concentració de presoners d’Horta, establert en els pavellons inacabats de la Casa de Caritat i on es van arribar a amuntegar milers de presoners en precàries condicions de vida. A partir d’un important coneixement de fonts militars fins ara inèdites, aquest llibre perfila amb minuciositat el funcionament logístic de la repressió franquista a la Barcelona de la immediata postguerra, tot explicant com va ser ocupada la ciutat, mostrant com va implantar-s’hi el Nuevo Estado, reconstruint la història del camp de concentració d’Horta i assenyalant la relació d'aquest recinte concentracionari amb les diferents presons de la ciutat (la Model, i les presons habilitades de Sant Elies, el Cànem i el Palau de les Missions). 

D’aquesta manera, el llibre se situa en l’encreuament de la voluntat de recuperació de la memòria democràtica i la necessitat de dotar-la de coneixements històrics rigorosos sobre l’abast de la repressió política, social i cultural que inicià un llarg temps de silenci.

Finalment ens cal reproduir per il·lustratiu al tema tractat,  el testimoni personal de l'anarquista Manel Aisa Pàmpols (Publicat en la revista Enciclopèdic Noticiari - Ateneu Enciclopèdic Popular-  núm 33 desembre de 2007), sobre l'alliberament d'uns companys presoners en el Camp de Concentració d'Horta.

…......... Sólo se podía trabajar en la ilegalidad mientras preparaban en Barcelona las fugas de los compañeros presos en el campo de concentración de Horta y en la fábrica de Cáñamo de Pueblo Nuevo.

Después del primer acto de expropiación se resolvió el problema de alojamiento en el barrio de Horta. También este grupo conecto con un impresor de la calle del Carmen, Mario Marcelo Goyeneche otro de los colaboradores del grupo fue el grabador Manuel Bent Beltrán que se puso a falsificar sellos y cuños de la Jefatura de Falange Española del Distrito IX, de la Tenencia de Alcalde, del campo de concentración de Horta y de la Guardia Civil.

Con estos documentos pudieron liberar a Rafael Gómez Talón hermano de Salvador que se encontraba en el campo de Horta. Cuando se descubrió la falsedad de los documentos, los falangistas tomaron sus precauciones, así que al poco tiempo hubo un enfrentamiento entre soldados y los falsos soldados donde resultaron muertos un soldado de infantería y herido de gravedad un sargento del mismo cuerpo.

A partir de esos hechos cambiaron los métodos de traslado de presos entre Horta y la Modelo de Barcelona.....

Per qui estigui interessat en escoltar alguns testimonis de presoners, entre els que hi ha la d'alguns dels del Camp de Concentració d'Horta, cliqueu sobre el link que segueix.

memòria dels presoners

EL LABERINT D'HORTA

Els Jardins del Laberint és el parc més antic de la ciutat de Barcelona. La Creació del Laberint d'Horta es deu a un aristòcrata català que a finals del segle XVIII, va decidir reconvertir una antiga i extensa propietat familiar. Bagutti – arquitecte italià – i Delvalet – jardiner francès – van organitzar els traçats, construccions, plantacions i ornaments del jardí- A finals dels segle XIX es va fer una ampliació de caràcter romànti, dut a terme per l'arquitecte Elies Rogent, pel costat del torrent d'en Pallós. En 1880 es va crear un jardí domèstic al costat del Palau Desvalls.

A finals del segle XIX la finca Desvalls esdevé escenari de vetllades socials i culturals amb representacions de teatre a l'aire lliure. En Joan Maragall va escollir els templets de la terrassa intermitja per fe-hi representacions de teatre clàssic. En 1898 s'hi va estrenar la tragèdia Ifigènia a Tàurida de Goethe, traduïda per Joan Maragall i dirigida per Adrià Gual.

El poeta Joan Maragall i el pintor Utrillo davant del templet

 En 1967, la família Desvalls arriba a un acord amb l'Ajuntament de Barcelona que adquireix la finca i l'obra al públic i el 1993 comença la seva rehabilitació amb fons de la Unió Europea.

La zona enjardinada que és molt extensa, està envoltada d'un bosc típic de la contrada, en major part pins, que accentua l'aïllament del jardí i li dona un entorn prou natural. Dins de la finca es conserva adossada a la casa d'estil arabitzant i neo-gòtic, una torre medieval de defensa coneguda sota el nom de Torre Sobirana. Els jardins tenen zones de descans amb element decoratius de gran bellesa, tot el jardí és ple de petits i grans detalls, escultures, gerros de terracota, pèrgoles i jocs d'aigua.

Diferents aspectes dels jardins, fotos de principis del segle XX

En l'any 965 de la nostra època, la zona on està enclavat aquest jardí fou ocupada per la família Orta a la que deu el nom l'actual barri de Barcelona. En 1095, es coneix que hi havia una parròquia, Sant Joan d'Horta. Tres segles desprès, la zona, bastant elevada en relació al pla de Barcelona, va atraure a nobles i mercaders adinerats que es van establir al llarg del que ara és la Ronda de Dalt, des del Jardí del Laberint fins a Bellesguard, es van construir palaus i cases d'estiueig.

La reina Violant de Bar, a finals del segle XIV, va construir el monestir jerònim de Vall d'Hebrón que, com moltes altres construccions religioses barcelonines, fou destruit per les bullangues de 1835 i on ara s'hi està la Granja Vella (coneguda actualment per Martí Codolar), hi va estar ubicat el primer zoològic a Barcelona

A partir del segle XV, Horta va tenir un nucli urbà estable a partir de l'actual plaça de les Santes Creus, les epidèmies que va patir la ciutat entre els segles XVIII i XIX, van animar la gent amb recursos econòmics a construir-se segones residències en aquesta zona que va restar sempre al marge de les febres grogues i de la còlera que patia la ciutat de Barcelona.

J.A. Desvalls era propietari d'una finca a Horta, concretament una casa fortificada del segle XIV, que li va venir de l'herència de la seva dona de la família Llupià. Consta documentat que havia estat adquirida en 1377 per Jaume Vallseca, antecessor de la casa Llupià. Alguns han volgut fer d'aquest torre una possessió templera Una descripció de 1903 ens diu que la torre tenia una porta de 40 pams i s'hi s'ascendia mitjançant una escala de corda o fusta. En el primer arc de volta, hi havia un forat de forma circular molt a propòsit per fer d'amagatall.

Entrada principal al Jardí de l'entrada al Palau, finals segle XIX

Rampa d'accès a la porta principal del Palau finals del segle XIX

Pròxim a la torre va existir un edifici en forma de temple. Algunes persones han suposat, no sense fonament, que l'amagatall va ser la càmera on els templers meditaven en solitud i silenci durant dies, abans no es produís la seva iniciació en el capítol secret de l'Ordre.

Fou al voltant d'aquesta torre on el Marqués d'Alfarràs va decidir construir-hi uns jardins que responguessin a la moda il·lustrada de l'època. Tenia 50 anys quan van començar les obres. La llegenda que ell mateix va bastir i va fer circular al respecte, feia al·lusió als seus generosos sentiments. Es deia que en esclatar la guerra contra França en 1793, va contractar 1000 treballadors en atur que van rebaixar una de les colines de la serra barcelonina del Collserola a la fi de construir-hi mines per conduir l'agua localitzada. Quan Rafael Amat de Cortada, Baró de Maldà, al cap de tres anys va visitar la finca, ja hi havia cascades d'aigua, camins, ornaments i explica com un dels seus amics es va perdre en el laberint.

Estudis posterior i testimonis coetanis van desmentir-ne gran part d'aquest extrems. En l'obra van treballar poc més de 50 persones, xifra irrellevant en l'època. El marquès tenia consciència d'estar realitzant una obra que superava l'opulència de la mida habitual i volia protegir-se de les crítiques. Com il·lustrat que era solia fer gala de la seva sensibilitat social; però no ens hem d'enganyar, el marquès d'Alfarràs i la resta dels seus d'il·lustrats de l'època no tenien altre relació amb el poble que la que podien tenir amb els seus lacais ; el discurs il·lustrat era tant sofisticat per l'època que tan sols era comprensible per altres il·lustrats i aquests només es trobaven entre la classe privilegiada.

Segons explica Desideri Díaz en el seu llibre "Masies d'Horta", el 24 d'octubre de 1793 el mestre d'obres Andreu Valls va començar les obres d'arrenjament de les parets i excavacions. El cercle dels xiprers es va dur a terme entre el 1797 i el 1799, quan es van construir les conduccions d'aigua. Pel que fa als jardins els va encarregar a l'escultor, arquitecte i enginyer italià Domenico Begutti.

El marquès d'Alfarràs va morir abans no van acabar les obres. Els seus hereus les varen  continuar  afegint-t'hi camins i plantant espècies exòtiques però, no van alterar en el més mínim el simbolisme del lloc.

S'ha dit que el Marquès va voler plasmar el seu testament ideològic en el seu jardí. Per arribar a entendre el seu simbolisme es necessari anar més enllà del món vegetal i atendre la part ornamental escultòrica, quasi tan abundant com les espècies exòtiques. No resulta banal que la construcció comencés per el gran estanc en la part superior que havia d'irrigar la finca.

Festes d'època en els jardins,  anys vint del segle passat

El marquès amant de les delícies del camp, va preparar aquesta ajuda per a la terra assedegada, proclama en llatí la inscripció que identifica els treballs de 1794.

El que s'ha donat per anomenar per “recorregut simbòlic” no fou alterat, tanmateix però, el casalot va patir diferents reformes al llarg de tot el segle XIX. L'Edifici, contrastava en pesadesa i absència d'elements simbòlics amb la lleugeresa del jardí.

Es diu que quan el rei Carles IV va visitar la finca li va comentar al marquès d'Alfarràs "No són aquest jardins massa sumptuosos per un marquès?", havent contestat l'al·ludit, "és molt possible senyor,  però ho són massa poc per a un rei", resposta prou intel·ligent per no semblar presuntuós danvant del rei,  ni deixar en ridícul al monarca.

La Torre del segle XIV, encara sobresurt per sobre de la cornisa de l'edifici que, actualment es troba en un estat deplorable de conservació, tot esperant que l'Ajuntament de Barcelona li doni una finalitat i el rehabiliti però, molt ens temem, que si tarda massa en fer-ho, fins i tot pot arribar a derruir-se degut a les humitats que han fet estada en les seves velles parets i sostres.

Cliqueu sobre el link per accedir a la informació següent:

L'associació de veïns reivindica la rehabilitació del palau

L'ultim colon que va tenir la finca era en Bartolo (foto 1900)

Visita d'Alfons XIII als Jardins del Laberint