PEM - Penya Esportista Montserrat

En l'any 1950 neix La Penya Esportiva Montserrat, coneguda  pel seu acrònim  PEM, com secció d'esports del Cercle Catòlic, vinculat a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat.

Els seus fundadors van ser l'Eduard Portela i Mossèn Alemany. El primer president en Félix Portela i el seu fill va ser nomenat Secretari tècnic permanent, el primer camp va estar situat davant la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, en un terreny de la família Renom.

Terreny davant la parròquia on va néixer el PEM. Foto Mn. Josep M. Tort.

Entre 1953 i 1961, quan ja es jugava en el terreny situat al ptge. Garrofers (on actualment hi ha un edifici industrial), va tenir un període extraordinàriament brillant - amb activitats no solament esportives.


Un dels seus antics jugadors Joan Caldentey, ens fa seguidament cinc cèntims de la història de la entitat:

El 1.950 començà el Pem, es jugava en un terreny de davant de la l'esgléia de la Verge de Montserrat, al costat de la casa de la Maria Renom i Carme Sarrias, mare.

Allà s'hi van jugar partits, entre els jugadors d'aleshores recordo  l'Andreu Perelló, un tal Odón del Centre Excursionista i d'altres,  no sé si també l'Eduard Portela, no m'estranyaría ( actualment en Portela és President de la lliga ACB del Basket Estatal).

Desprès d'uns anys ens vàrem traslladar al carrer de Garrofers, al costat d'una casa on vivia el Sr. Paco, personatge pintoresc del barri.

Mossèn Florit beneint el camp del Ptge Garrofers

Equip sènior del Pem dècada dels 50

Espectadors, normalment familiars dels jugadors.  Foto M. Vidal

Aquell terreny de la Verge ens va servir també per a jugar a futbol, tot fent servir  pedres per porteries; també es feia servir per altres jocs (tennis)  els Renom, Vinaixa, Caldenteys Sarrias, Ferré . 

Els del carrer Garrofers varen  ser els anys mes bons, vàrem jugar en un partit de festa major contra l'Aismalibar i el Sant Josep de primera divisió i el equip del Pem es va defensar força bé.

Després passarem a jugar al Mas Guinardó, que no tenia les mides reglamentàries però la Federació feia la vista grossa, eren altres temps.

També van ser anys de gloriosa trajectòria, essent el president el Llibert Vinaixa.  Desprès tots ens vam fer grans i ens vam anar retirant  jo tenia  de 36 a 37 anys quan ho vaig fer,  després de jugar com veterans, els Vinaixa, Sarrias, Caldenteys, Pucurull, Renoms  etc.,  els més joves van continuar uns quants anys mes, l'Amadeo, Josep, Valentí,  Diego i cia.

En aquest club han jugat a basquet molts dels joves i les joves del barri i s'han fet, esportivament parlant, algunes de les millors jugadores que van acabar jugant a la lliga de primera  divisió femenina en  el Club Picadero i a la sel·lecció espanyola femenina de basquet , com  és el cas de Rosa Castillo, per altra banda veïna del barri.

Al respecte un altre ex jugador del PEM en Miquel Pucurull, un dels primers jugadors del PEM, ens amplia la informació amb la següent aportació:

L'equip en el qual va començar la Rosa Castillo,  estava entrenat per Maria Planas.
 
Maria Planas havia estat jugadora del primer equip femení que va tenir el PEM en els anys cinquanta.

maria Planas en la dècada dels 50

Anys després, l'equip de noies es va desfer, però va refer-se més tard en l'època en que l'equip jagava al Mas Guinardó,  i  que començava   na  Rosa Castillo, entrenat també per Maria Planas i el PEM va fer un magnífic paper en la màxima categoria espanyola (em sembla recordar que van quedar cinquenes el primer any).

Equip del Pem en el passatge Garrofers. Eduard Portela entrenador.

Equip del Pem entrenat per Maria Planas, anys 70

Tant és així, que a finals dels setanta fins a finals dels vuitanta, la Maria Planas va ser seleccionadora i entrenadora de l'equip femení d'Espanya. 

La seva dedicació al bàsquet femení català i estatal ha estat extraordinària. Reconeguda per tothom, l'any 2009 va rebre la medalla al Mèrit Esportiu de mans del rei d'Espanya.

En 1972 l'equip masculí de basquet, que  jugava en la  tercera divisió regional, va fer un gran partit en  el camp del Cide a Mallorca, segons ho reflecteix un diari esportiu de lèpoca:

Equip sènior del PEM 1976- Camp del Cide

El Pem continuà funcionant  fins 1976, vinculat molt més al Mas Guinardó que no pas a altres grups del barri.

Actualment en el Mas Guinardó no existeix ni una sola  indicació que el PEM hi hagués jugat, durant vint-i-sis anys en la seva terrassa. La seva tasca social va ajudar a mantenir  un  Mas Guinardó que sense el basquet hagués tancat molt abans no ho va fer.

Des d'aquí demanem una pista amb cistelles de basquet pels nens i nenes del barri i ni que sigui una placa que recordi aquests fets dins els Mas Guinardó actual.

• Fons informació, Joan i Josep Caldentey,  Llibert Vinaixa i Valentí Puy.

LES BUGADERES D'HORTA

A Horta són moltes les cases de finals del segle XIX i principis del segle XX,  que tenen o han tingut un gran safareig on depenent de la seva grandària, diverses bugaderes alhora rentaven roba aliena i desprès l'estenien sobre el terra al sol a la fi que s'assequés.

Horta era un poble ric en mines i pous d'aigua,  i per tant, idoni per aquesta mena d'activitats on l'element líquid era primordial pel seu desenvolupament .

La gent treballadora d'Horta es dedicava mayoritàriament a fer de pagès i les seves dones arrodonien l'economia familiar rentant roba per a la gent benestant de Barcelona i més tard pels estiuejants que a mitjans del segle XIX  es van establir a les afores del poble.

D'un Llibre de na Dora Serra

De fet, l'ofici de bugadera era dels pocs que les dones podien dur a terme en aquella època; elles administraven la llar i en feien manteniment, cuidaven els fills i a més feien de bugaderes que era un treball molt pesat i extenuant.

Els carros de les bugaderes arribaven plens de roba bruta els dilluns  a Horta i la recollien els dissabtes blanca i immaculada per dur-la cap a Barcelona.  Pel cap baix, tardaven més de mitja jornada per arribar a ciutat  i un altra per tornar al poble. Havien de fer algunes parades durant el camí per donar de menjar i beure als cavalls i fer un mos i al final del viatge sovint dormien en una  fonda que hi havia  al carrer de la Tapineria a ciutat vella.

Rafael que treballava per les bugaderes en 1934. En desconeixem l'autor

Malgrat es considerava que la feina de bugadera era bàsicament per a dones també hi havia homes que s'hi dedicaven o ajudaven a les dones en aquelles tasques que requerien força física com la de llençar l'aigua bullint sobre la roba quan calia.

Hem trobat algunes fotos de safareigs d'Horta i dels pous d'aigua del carrer Aiguafreda, carrer on principalment però no única, hi treballaven les bugaderes però, ben poques  de les dones que tant van contribuir amb el seu treball amb la millora econòmica de les seves famílies. així que us deixo amb que hem
pogut aconseguir a la fi de donar-lis cara en una història,  on elles són les protagonistes.

Treseta. Bugadera de Can Caparrada. Foto familiar de Salvador Casals

Fragment d'una foto de 1920 col·lecció Arissa

• Fonts informatives: "QUI TÉ ROBA PER RENTAR" de l'Associació de Veïns i Veïnes d'Horta i del  llibre d'en Desideri Díez  sobre  la història d'Horta.

MAS CASANOVAS I L'HOTEL DE LA FUENTE CASANOVAS

Fotografia de l'Hotel Casanovas de primers de segle XX.
 Desconeixem l'autor 

L'Hotel de la Fuente Casanovas que era una sucursal del conegut Hotel d'Englaterra, el van fer construir el passat segle XIX els propietaris del Mas Casanovas que ho eren també de totes les terres del voltant. El van inaugurar el 26 de setembre de 1899.

Cartell fons J. Fernández

Moltes persones confonen el Mas Casanovas i l'edifici del l'Hotel de la Fuente Casanovas pensant-se que són el mateix, però la realitat és que no és pas així.

Cronològicament la història va anar de la manera següent:

1890 - En el plànol de la ciutat de Barcelona de 1890, apareix assenyalada l'existència del Mas Casanovas a dalt de tot dels terrenys del futur hospital de Sant Pau.

1898 – Montserrat de Casanovas sol·licita permís d'obres per bastir l'Hotel Casanovas.

1899 - El 26.9.1899 s'inaugura l'Hotel de la Fuente Casanovas.

1900 – Els Futbol Club Barcelona juga en el camp del Mas Casanovas durant tot aquest any, desprès degut a la venda dels terrenys dels Casanova a la Junta Administrativa del futur Hospital de Sant Pau, han de buscar-se un nou camp El dia 18.11.1900, el Barça juga l'últim partit al camp del Mas Casanovas.


1901 – El 28.1.1901, es signa l'escriptura de venda dels terrenys.


1902 - Es posa la primera pedra per a la construcció de l'Hospital de Sant Pau.

Veïns verenant prop de l'Hotel Casanovas en 1900.
Desconeixem l'autor de la foto.

Malgrat que alguna font assenyala que l'hotel el va bastir la família Casanovas amb els diners de la venda de part dels seus terrenys als Administradors del futur Hospital, hem deduït per les dades recavades i exposades cronològicament més amunt, que aquesta versió es contradiu amb aquestes dades, donat que l'Hotel es va construir entre els anys 1898 i 1899 i la venda de les terres del Mas Casanovas no es va formalitzar fins l'any 1901, concretament del 28 de gener de 1901, segons escriptura que es conserva en l'arxiu històric de l'Hospital.. 

Resulta versemblant, doncs, que ambdós edificis convisquessin durant un espai limitat de temps i que el mas Casanovas es derruís en començar les obres de l'Hospital i/o en obrir el carrer Igualtat, denominat des de 1942 Cartagena.

De l'antic Mas Casanovas en troba poca informació i és una llàstima, no s'ha pogut localitzar fotografies ni dibuixos ni res semblant, desconeixem per tant quina grandaria i forma tenia, sabem això si que disposava d'una capella de les ruïnes de la qual disposem d'una fotografia.

Ruïnes de la capella del mas Casanovas.

De la seva història tampoc es coneix massa, se'n té notícia escrita des de principis del segle XVII, però segurament era anterior ni que només fos com edifici rural de poca importàcia. Un llegidor nostre descendent per part de la família de seva muller de la família Casanovas, ens ha fet arribar aquesta informació sobre el Mas Casanovas:

"El "Mas Casanovas" se vendió en publica subasta por los albaceas de Pedro Vilaseca (notario) a favor de Antonio de Casanovas y Serra en 17 de Julio de 1731, era unas cuantas escrituras juntas, que en total tenía 32 mojadas, con diferentes censos y demas cargas. Sus tierras eran de viña, campas y herma. Tenía un "Casalot y una paret". Se encontraba en "Lligalbé" y cerca del cementerio del Guinardó. Uno de los testigos que firmó fué el Magnifico Dr. Raphael Casanovas" . Fons Julio-carlos García Castrillón extret d'una de les moltes escriptures de la família.

Aquest casalot, molts anys desprès va ser ampliat i convertit en la torre senyorial amb capella que va perviure fins a finals del segle XIX. Anys més tard trobem noves dades referents al Mas Casanovas gràcies a l'historiador del Guinardó Joan Corbera que al respecte indica:

El Mas Casanovas «Més que una masia era una casa senyorial. A més, tenia una mina d'aigua molt coneguda i visitada pels veïns de la zona per la seva excel·lent qualitat. Avui dia en­cara existeix». La finca, de grandària «mitjana», estava situada als dos costats del carrer de Cartagena i tocava al nord amb la ronda del Guinardó, i al sud, amb la Travessera de Gràcia, que per l'època travessava pel que ara és l'hospital fins arribar a la l'antiga Ctra. d'Horta a tocar de Can Girapells.

Les terres que envoltaven l'antiga masia es dedicaven al cultiu de vinya, però la terrible plaga de fil·loxera del 1881 va reduir els ceps al mínim. La part baixa de la finca, de secà, es reservava als llegums i el gra. I també hi havia arbres fruiters, com tarongers i llimoners, i garrofers.

Detall del dibuix original del projecte de l'Hospital de Sant Pau,
on pot endevinar-se on es trobava l'ermita

Una part del dibuix de la perspectiva general de l'Hospital de Sant Pau, segons la idea original del gran arquitecte Lluís Domènech i Muntaner, on es poden apreciar amb detall les ruïnes de la capella de Can Casanovas (Dibuix de 1902) Fons Arxiu Històric de Sant Pau. 

Els jugadors del FCB llogaven habitacions en l'Hotel de la Fuente Casanovas, i les feien servir de vestidors. En el camp del Mas Casanovas només hi van jugar durant tot l'any 1900.

Les terres que van comprar per bastir Sant Pau, també comprenien les que s'haurien de cedir a l'Ajuntament per obrir els carrers Coelo, Catalunya, Igualtat i Mas Casanovas que envoltarien l'Hospital de Sant Pau. De tota manera, un cop iniciades les obres de l'Hospital, van sorgir problemes amb el veïnat i propietaris de les finques del voltant, entre els que cal destacar els drets de pas del camí arbrat que anava des de la porta de la Torre Xifré, dessota la Travessera de Gràcia, fins el que ara és el carrer Mas Casanovas i que desprès de moltes negociacions, va propiciar a que l'Hospital també cedís els terreny per urbanitzar el carrer Coelo (avui C. Pare Claret).

Camí arbrat que començava en l'antiga travessera de Gràcia
 i acabava en el carrer del Mas Casanovasi passant pel mig mateix
 del que ara és 'Hospital de Sant Pau.
 Foto de la família Gil cedida a l'Arxiu de l'Hospital de Sant Pau.

Així, doncs, segurament quan es va urbanitzar el carrer del Mas Casanovas, juntament amb el d'Igualtat (Cartagena), és quan edifici del Mas Casanovas  va desapareix del tot. 

Antic carrer de la Igualtat, ara Cartagena.
L'Hotel Casanovas es pot veure amunt a l'esquerra de la foto.

Tornant a l'Hotel de la Fuente Casanovas, cal afegir que els seus propietaris pensaven que podia arribar a ser un magnífic negoci donada la inmillorable situació de la finca a la falda de la Muntanya Pelada, des d'on es podia contemplar tot Barcelona. El van inaugurar, com ja hem indicat, el 26 de setembre de 1899 però, desgraciadament no va ser així.

L'Hotel de la Fuente Casanovas, es venia com un hotel de luxe, disposava de 32 habitacions ben equipades, sumptuoses estances, dotat de serveis elèctrics propis i d'aigua pròpia provinent d'una de les moltes mines que hi havia a la zona que segons deien tenia propietats quasi miraculoses però, la veritat és que el negoci va ser un veritable fracàs, tot i que, que durant un temps van coincidir  els serveis d'hotel amb els de casino de joc, en una època en la que es coneixia l'existència de cases de joc clandestines en el Guinardó freqüentades per gent de Barcelona.

Maniobres militars a prop de l'Hotel Casanovas. Foto César Comas Llaveria. AFC

Maniobres militars prop de l'Hotel Casanovas. Foto César Comás. AFC

Desprès d'uns cinc anys, els propietaris de l'Hotel de la Fuente Casanovas, van cedir l'edifici a la Guardia Civil a la fi de convertir-lo en Caserna. La Guardia Civil s'hi va estar fins 1934.

Hotel Casanovas ja com caserna de la Guàrdia Civil segons una postal d'època.

Segell de l'escola

Ja en època de la República la Generalitat va convertir l'edifici en escola: sota el nom de "Grup Escolar Pau Iglesias". L'Arquitecte Goday va dissenyar diverses modificacions per a adequar l'edifici al que seria el seu nou ús.

Inauguració de l'escola Pau Iglésias. Foto Brangulí. ANC

Inauguració de l'escola Pau Iglésias. Foto Brangulí. ANC

Inauguració de l'escola.

Autoritats assistents a l'acte Carles Pi i Sunyer, alcalde de Barcelona, Jaume Serra, regidor de cultura de l'Ajuntament de Barcelona i Pere Bosch, rector de la Universitat Autònoma, entre altres personalitats Fotos Brangulí.

Desprès de la Guerra Civil, va a tornar a ser Caserna de la Guardia Civil fins l'any 1950 en que de nou va tornar a ser escola, aquesta vegada sota el nom d'Obispo Irurita.

Segell de l'escola Obispo Irurita

Tal com s'explica en el WEB de la pròpia escola "Com l'edifici estava molt deteriorat i ja no reunia condicions per fer classes, gràcies a les demandes dels pares, el 1986 començà la seva rehabilitació. Les obres de remodelació i ampliació van ser dirigides per l'arquitecte Jordi Romeu. El curs 1986/87 l'escola es va haver de desplaçar als barracons del col·legi Jovellanos. El setembre de 1987 es reanudaren les classes a l'edifici remodelat.

En 1989 s'inaugura de manera oficial el nou edifici amb la presència de la regidora d'Ensenyament, Sra. Marta Mata.

Aquest mateix any es va canviar el nom de l'escola, que va passar a ser "MAS CASANOVAS". El Sr. Lluch, dissenyador gràfic i pare d'alumnes de l'escola, va dissenyar el nou segell del centre. "

Segell escola Mas Casanovas

Com record de l'existència de l'antic Mas Casanovas ha quedat el propi edifici de l'antic hotel, l'escola que hi du el nom de MAS CASANOVAS i el propi carrer de darrera l'Hospital de Sant Pau, precisament on estava la masia, que rep el nom de "carrer Mas Casanovas".

.

Fonts informatives: Web Escola Mas Casanovas; Web Futbol Club Barcelona (Història del Club), Joan Corbera, historiador del Guinardó, Fotos del llibre ELS BARRIS DE BARCELONA.

HOSPITAL DE SANT PAU

Terrenys de la finca de  Can Casanovas i pot ser una part de Can Xifré , a l'esquerra El Seminaris, a dalt la muntanya Can Sors i la masia del mig és Can Planàs. Foto de l'Arxiu Històric de Sant Pau

Terrenys sobre el els que van edificar l'Hospital de Sant Pau. Fons CEC.

La porta principal de la torre Milans donava al conegut en l'època com el Camí de Dalt o Travessera de Gràcia, que travessava el pla des de Les Corts- Sant Gervasi fins a Sant Andreu , part del qual avui dia es correspon amb el traçat la Travessera de Gràcia i Concepció Arenal, que aleshores era solament un camí de carro més o menys eixerit i ample segons el tram, com per altra banda ho eren la majoria dels que recorrien pel pla de Barcelona.

La torre en qüestió estava situada una mica més enllà del que ara és la porta principal de l'antic Hospital de Sant Pau, mirant cap el nord. No fa pas gaire temps, mentre es realitzaven les últimes obres de rehabilitació de l'edifici principal, van aparèixer sota el terre del pati de l'entrada algunes estructures de l'antiga torre.

La finca fou adquirida quan xifre tenia 56 anys, ja no es sentia tant jove i preparava el seu retorn a Catalunya on tenia en marxa la construcció de l'edifici dels porxos que convertiria en part en el seu habitatge habitual en mig de la gran ciutat però, com un gran amant de la natura que va ser, també estava interessar per adquirir una torre d'oci a la perifèria de la ciutat com feien molts d'altres burgesos de l'època.

El terme municipal de Sant Martí de Provençals estava dividit aleshores en quatre zones o barris: la Sagrera, el Taulat, la Muntanya, i el Clot. La finca i les terres de Xifré s’ubicaven al districte de Muntanya, concretament als límits del Camp de l’Arpa.

La torre Milans era la finca més important del barri de muntanya de Sant Martí, que encara no era conegut com a Guinardó, nom que va adquirir quan es van urbanitzar les seves terres cap a finals del segle XIX. Era propietat d'Antoni Lacaballeria de Moix i Dulasch, qui en 1712 la va vendre a Segismundo Milans. Va ser tramesa i ampliada al llarg de cinc generacions fins que Francisco de Milans i Duran la va vendre al ric indià Josep Xifré Casas el 1833, De mans nobles va passar a mans burgeses. La part d'aquesta finca situada al cap damunt de la travessera de Gràcia i una petita part de la de baix es vengué en 1890 per a construir l'Hospital de Sant Pau

En un expedient administratiu de 1846? es parla de la sol·licitud per edificar presentada per José Milans del Bosch coronel d'infanteria, curiosa circumstància donat que per aquesta època ja pertanyia a Josep Xifré Casas, encara que és possible que malgrat la venda la finca en 1833, oficialment encara no s'hagués procedit al canvi del nom del propietari. Segons consta en el registre “Vol aixecar una casa en un terrenys descrits com ..antes Mas Soley hoy Mare de Deu..." (sic).  “edificar una casa en l'indret conegut com la Mare de Déu (situat darrera el que avui és l'Hospital de Sant Pau).

Passat el parèntesi de la guerra del francès, aquestes terres van recuperar la tranquil·litat i el que un dia foren guerrillers, ells o els seus descendents, esdevingueren propietaris, explica l'historiador Joan Corbera.

En un altre expedient administratiu, aquest de 1856, es recull la sol·licitud de Josep Xifré Casas per construir una casa al Camí de Sant Joan d'Horta, dins del municipi de Sant Martí de Provençals, aquesta sol·licitud sens dubte recollia els canvis que volia realitzar el propietari en l'edifici principal que incloïen afegir algunes parts de la casa Gralla, que finalment, degut a la mort d'en Xifré no es va dur a terme..

 El total de la finca d'en Xifré incloïa diverses cases de pagès com Can Parent, o el manso Bartra, vinyes i conreus treballats per gent que tenia arrendat un tros de terra, hi havia també una casa de camp petita on hi feia estades en Xifré mentre es feia construir la torre d'oci, una còmoda casa al costat d'una capella i d'altres dependències annexes, davant de la porta principal de la qual s'obria un camí ample franquejat de arbres a les dues bandes que arribava fins l'antic camí de a Llegua o del Mas Casanovas molt transitat en l'època pels habitants de la contrada.

Durant els anys següents en Xifré va anar enriquint la finca fins convertir-la en una de les més destacades de les rodalies de Barcelona, aleshores Sant Martí de Provençals encara era un poble independent, no es va annexionar a Barcelona fins 1893.

La finca també incloïa un edifici de caire Industrial que era conegut com el Forn de Vidre.

La coneguda com Torre Xifré es va fer famosa per la seva sumptuositat i per la bellesa dels seus jardins, lloats en llibres de l'època, tals com la “Guia de Barcelona a Granollers por el Ferro-carril de 1857”, escrita per Víctor Balaguer

“Aquella casa blanca que veis asomar allá en la falda de la montaña, es la llamada torre de Milans, propiedad hoy de D. José Xifré, quien esta haciendo en ella grandes mejoras para convertirla en un delicioso sitio de recreo. Según parece esta casa tendrá por fachada la que lo fué un día de la casa Gralla en Barcelona, bellísimo monumento arquitectónico que el señor Xifre tuvo el buen acierto de comprar y reservarse, impidiendo así que desapareciese una de las obras mas importantes que Barcelona guardaba como una joya.”

Bonaventura Bassegoda, recollint el testimoni oral d’un dels fills de Pròsper de Bofarull, arxiver i administrador de Josep Xifré Downing, fill únic d'en Xifré Casas, ens ofereix un tast d’aquella esplendorosa finca:

“El entonces joven Bofarull tuvo ocasión de recorrer la finca en toda su extensión, y aun de cazar en el antiguo bosque de la parte alta. De la puerta principal partía la avenida central del parque, de unos cuatro metros, que permitía el paso de los coches y carros de la finca, y tenía, a ambos lados, la parte más frondosa. En este parque había la vieja casa que se arruinó, y luego la capilla, dando frente a una plaza con un estanque circular, teniendo a su derecha los árboles frutales, unos en espaldares adosados al muro y otros en barandales de alambres que suspendían los frutos; a la izquierda, el naranjal, y debajo, fresales y otras plantas de poca raigambre. Bajábase al naranjal por una escalera, de cuyo centro salía una cascada para el riego de las tierras bajas. El agua procedía del bosque de la parte alta, donde se hallaba el depósito de las aguas de mina y de los residuos pluviales”.
 

Camí de Dalt o Travessera de Gràcia. A la dreta l'església de Can Xifré i de l'edifici principal ja pràcticament enderrocat. Foto de l'Arxiu Històric de Sant Pau

Jardins i bassa d'aigua de Can Xifré. Foto de l'Arxiu Històric de Sant Pau

Ja en temps dels MILANS, una de les famílies propietàries de la part part més important de la finca per allà el segle XVII, era un lloc ben especial del que també en parla el Baró de Maldà en el seu llibre EL COL.LEGI DE LA BONA VIDA, quan narra una de les moltes passejades que feia amb els seus parents i amics, i que partint de les rodalies de Can Sitjar, masia del Marquès de Castellvell que estava en el que ara és la Plaça Virrei Amat , anaven fins a Cal Ferrer, en la que ara és la cruïlla de Indústria i Pg. Maragall i des d'aquesta masia pel camí de Dalt (avui travessera de Gràcia que, aleshores, creuava aquest punt), s'arribava fins a la porta de la torre Milans.

“..Anàrem de passeig a peu carretera avall (segurament el camí de Sant Incle, fins arribar a el Camí antic que anava d'Horta a Barcelona), dreta a la casa d'en Ferrer (el Mas Ferrer, situat més o menys Camí de Sant Andreu a Sant Gervasi- antic camí d'Horta, més o menys on ara està el Cap o una mica més enllà) i avanti, des d'allí a la Torre dels Milans.....Hem pres la dreta (Camí de Sant Andreu a Sant Gervasi) per aquella arbolejada carretera de direcció a la Torre dels Milans......nos han acompanyat per aquella galeria coberta i descoberta, delícies de l'amo d'aquella torre amb un gran sortidor baix amb molta aigua. Passeig deliciós d'aquell gran hort amb una muntanya de Montserrat a un cantó, de pedra tosca molt polida, excepto no ser-hi figurar el monestir ni les ermites, que sols est requisit faltava per semblar-ho més. Lo més agradable d'aquella torre i galeries era la gran vista de la muntanya de Montjuïc amb la ciutat de Barcelona distància només de mitja hora, amb lo mar i les planures de Sant Martí fins a Sant Andreu amb les muntanyes un poc apartades. Entrarem a la capella pública, son patró Sant Narcís, bisbe i màrtir de Girona, que és peça de veure's i seguir-se, sent ben proporcionada, amb son crucero i llanternó al mig”

No sorprèn doncs que en Xifré passés els seus últims dies dedicant la seva atenció a la producció de taronges i tenint cura dels seus jardins, entre els quals, val a dir, s’hi comptaven no pocs arbres i plantes portats d’ultramar.

Fou en la seva finca del Camp de l'Arpa/Barri de Muntanya on en Xifré va concebre el darrer dels seus projectes arquitectònics on volia combinar el gust romàntic del passat medieval i la seva passió per la arquitectura. També en això va ser precursor.

Aprofitant que en la Barcelona antiga s'obrien nous carrers que afectaven a moltes de les antigues cases i palaus i a la fi de salvar part del palau Gralla, una joia monumental de façana d'estil plateresc, en franca decadència situada al carrer Portaferrissa (1), va comprar part de la façana i el seu pati interior, a la fi d'afegir-los a la seva casa del Camp de l'Arpa. Aquesta mena d'actuacions avui són habituals però aleshores no ho eren pas.

Segons fa constar Tomàs Bertran a “El Itinerario descriptivo de Catalunya”, en 1947 ja estava en marxa el projecte d'un nou carrer que uniria el carrer de la Canuda amb Portaferrissa, el qual seria anomenat de Les Delícies i posteriorment del Duc de la Victòria així que estava clar que el Palau Gralla aniria a terra, que malgrat havia estat una gran casa en aquella època ja estava molt malmesa.

Va adquirir per 20.000 rals, prop del que actualment serien 1000 euros, els material de l'edifici que s'enderrocaria sense remei i va encarregar a l'arquitecte Elies Rogent que estudiés la manera de desmuntar, classificar i traslladar per reconstruir-lo parcialment, en la seva finca del Camp de l'Arpa.

Així, tal i com es desprèn de la documentació conservada, la reconstrucció ideada per Xifré seria parcial, limitant-se als elements més emblemàtics i ornamentats; la façana i l’estructura del pati.

Corria l'any 1856 en Xifré era ja una persona gran i estava molt delicat, la seva dona havia vingut des de París, ciutat en la que normalment residia, per tenir-ne cura i per desgràcia l'agost d'aquell mateix any, en Xifré morí a la seva finca d'Horta i el projecte ja no es va dur a terme. Les obres es van paralitzar i les pedres del Palau Gralla van ser comprades per la família Brusi i traslladades a Sant Gervasi.

Els plànols i el desmuntatge detallat dels materials de l’edifici es varen perdre, com constata el propi Rogent en la dècada de 1880. De tota manera, en un recentment descobert quadern de camp de Rogent, hi figuren els apunts previs per a l’esmentat projecte.

“Este álbum que se refiere a obras anteriores á 1860 solo tiene de importante que en el mismo constan las operaciones que hice por encargo de Xifré para conservar los restos de la fachada y el patio de la antigua casa de Gralla que aprovechó Augusto Font para la traslación del último á la casa torre de Brusi en San Gerbasio”. E. Rogent.

El que ens interessa d'aquest quadern és que concreta exactament les peces que en Xifré va comprar i pretenia reconstruir en la seva casa de camp que no eren altres que elements de la façana i del pati gòtic interior, aquest últim desprès d'un periple accidentat, actualment reconstruït en la seva seu per l'empresa Prosegur.

De fet, el projecte devia ser per tots conegut, tal i com es desprèn del comentari de VictorBalaguer al parlar del Manso Xifré:

“(...) Según parece esta casa tendrá por fachada la que lo fue un día de la casa Gralla en Barcelona, bellísimo monumento arquitectónico que el señor Xifré tuvo el buen acierto decomprar y reservarse, impidiendo así que desapareciese una de las obras más importantes que Barcelona guardaba como una joya(...)”.

El trasllat de les pedres fou precari i només es van dur una part cap a Sant Martí. Tot indica que cap a finals de 1856 i principis de 1857 el projecte s’abandonà, pel que fa als materials es van dispersar i oblidar fins que el fill d'en Xifré els vengué. Quan Josep Xifré Dawning va morir es va perdre la major part de la documentació que el projecte va generar, circumstància que marcà el posterior i conegut moviment dels materials de la casa Gralla, des de la seva adquisició pels Brusi fins a la reconstrucció actual del pati gòtic interior conservat en gran part en l’edifici Prosegur a l’Hospitalet de Llobregat.

Durant els últims anys de vida en Xifré, convertí la torre del Guinardó en la seva residència principal, preferint passejar pels seus jardins i a tenint cura del seu hort a l’atrafegada vida de la ciutat.

Malauradament no se n’ha conservat cap testimoni gràfic del pas d'en Xifré per la seva finca d'Horta i si n'existeixen desconeixem qui els té, només queden algunes fotografies cedides al seu Arxiu particular per la família Gil, de quan els promotors de l'Hospital de Sant Pau van comprar la finca i van començar a procedir a la seva demolició.

Primeres fotos Sant Pau en fase de construcció, el carrer de l'esquerra que ara es diu carrer cartagena, tenia el nom
d'Igualtat.

Els edificis modernistes tal com són actualment.

L'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és un conjunt modernista situat a Barcelona, projectat per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner i contruït entre 1902 i 1930 en una primera fase pel mateix Domènech i Montaner i en una segona, a partir de 1920, pel seu fill Pere Domènech i Roura.

De la primera fase, compta amb tretze edificis modernistes i uns altres sis d'un modernisme moderat, de la segona fase, així com altres construccions posteriors. Tot i que no haver-se desenvolupar íntegrament el projecte original, la seva notorietat ha estat reconeguda amb diversos premis i el nomenament com "Patrimoni de la Humanitat" per la UNESCO, l'any 1997.

Construït com a centre hospitalari modern i innovador, al cap de cent anys ha deixat de complir aquestes funcions i s'està restaurant per a allotjar centres vinculats amb la secretaria general de la Unió per la Mediterrània ubicada a Barcelona. Les seves funcions hospitalàries han estat traslladades a un nou hospital, dins del mateix perímetre del recinte, propi del segle XXI.

Construït amb els materials i decoració pròpia d'un modernisme amb inspiració neogòtica, destaca la profusió de ceràmica, amb funcions profilàctiques i decoratives, maó vist i escultures que incorporen una ampla iconografia on es mostra la visió religiosa i historicista del seu autor.

Per l'important quantitat d'edificis, la seva riquesa ornamental i el seu nivell de conservació, l'Hospital de Sant Pau és el conjunt més gran de l'arquitectura modernista catalana.

Actualment el conjunt monumental modernista està essent restaurat, de fet ja ho està en un 70 per cent, i ha recuperat tot l'esplendor i els colors originals.

•  Fonts informatives : Treball de final de Màster de Marc Previ Febrer, de28.6.2012. Algunes fotos extretes d'aquest escrit

           - El llibre  "El Col.legi de la Bona Vida" – el Baró de Maldà.
  

            - Fotos de l'Arxiu Històric de l'Hospital de Sant Pau. Foto del pati de 

               la casa Gralla reconstruït en la Casa Brusi i posteriorment  en la seu de 
                l'empresa  Prosegur del Patrimoni  Arquitectònic de l'Hospitalet de Llobregat.

(1)         Bloc Barcelofilia - Història de la casa Gralla 

Carreró del Sol - Castelló - actualment part de la plaça d'Eivissa

CAN GRAS a la plaça de Santes Creus

Situada a l'antiga Plaça Major d'Horta (avui Plaça Santes Creus), tenia Capella  pròpia on el veïnat anava per assistir a missa els diumenges, donat que l'antiga l'església de Sant Joan d'Horta estava força allunyada del centre. 

Can Gras sobre els anys 40-50

Can Gras l'any 1955, fons Desideri Díez

Can Gras havia estat propietat de Pau Gras i Quirch, comerciant que la va comprar a Josep Sabadell en 1760, el qual l'havia comprada a M. Rosa Ferrer, vídua i hereva de Pau Ferrer.

Segons explica Desideri Díez, i és de  les poques notícies que fins ara he pogut trobar sobre la història d'aquesta masia, en 1790 desprès de missa s'acostumava a fer subhasta  de la borsa de treball , això donava pas  a una especial animació  el dies festius.

Què aquest dia és important per als veïns del voltant  ho demostra una anècdota  recollida aquell mateix any pel batlle del poble, es tractava d'un informe que citava en Bernat Bransí, regidor de la ciutat de Barcelona com testimoni, i deia així:

"La capilla pròpia de  Pablo Vicente Gras, situada a la orilla de la Plaza de Horta, en ocasión que se celebrava el Santo Oficio de la Misa¨, a l'exterior es duient a terme uns actes escandalosos, entre d'altres, segons diu la nota  "bailando desnudos y con los miembros fuera de los calzones".

La masia i la finca, aquesta última ja molt minvada, van passar a Joan Guillemí  i Carbonell i a Josep Camprodon i Masvidal, hereus per testament de 27.8.1834 de Gaietà Gras i Maria Francisca Gras i Soler.

Aleshores tenia límits "por oriente" y con oneres del mismo Pablo Gras; pel migdia, part amb Joan Gallemí i part amb Bertomeu Serra; per occident, amb part del camí que passa de casa Camerans a la Riera d'Horta; i per cerç, amb el restant de la  peça posseïda per Josep Sabadell.

Al llarg del temps la finca es convertí en zona d'habitatges, al costat de la masia es van construir cases, entre les que cal esmentar Can Balada on s'hi feia teatre i tertúlies de tot tipus.

Ja en el segle XX, la masia es va anar transformarnt degut als diferents usos que se li'n van donar, entre d'altres va fer de magatzen de ferro i fusteria.

Ens la dècada dels 60, data en que vaig fer la foto adjunta,  estava en  un estat de conservació força satisfactori, posteriorment però,  algú va escapçar la part de d'alt, es va llogar en diferents espais on s'hi ha encabit una fusteria, un taller de reparacions de cotxes i fins i tot un local de ball i copes anomenat "Samba Brasil".

Can Gras a l'any1967, encara no l'havien fet malbé

Trista fi d'una masia molt unida a la història d'Horta.

Al nostre entendre, certes intervenció sobre els edificis  haurien d'estar molt controlades per llei, el patrimoni cultural d'un poble hauria de ser intocable. En aquesta masia de prop de tres cents anys, situada en un plaça que havia estat la plaça de l'ajuntament d'Horta, no s'hauria d'haver eliminat cap dels elements que la caracteritzaven, donat que en conjunt,  ha format part i forma part de la història del poble d'Horta des de la seva fundació.

Moment en que el seu deteriorament era més  evident, ja li havien retallat la taulada
 i les golfes amb les tres finestres centrals tan característiques.

Can Gras tal com és ara mateix.

• Fonts informatives Els llibres: Què ha estat i és Horta i Les masies d'Horta llibre de Desideri Díez,