divendres, 26 de febrer del 2021

Les oliveres del Guinardó

 

Fotos de Juanjo Fernández i Teresa Rodríguez


El nostre amic i company de recerques històriques Enric March, va publicar encara no fa any, en un dels seus blogs sobre cròniques de Barcelona, la història que li havia explicat en Magí Badia net d’un pagès de Sant Martí de Provençals de nom Pau Badia. Segons comenta en Magí, a primers dels cinquanta, quan ell tenia set anys, el seu avi tenia en un petit terreny en el  Guinardó on tenia plantades  nou oliveres que va fer traslladar al tros que tenien en el seu poble de Banyeres del Penedès. Ell ho recordava molt vivament perquè el va trasbalssar veure com les arrencaven. 

Aquestes oliveres estaven  més o menys on ara està la benzinera i el pisos del seu darrera en el passeig de Maragall, entre Rambla Volart i carrer Villar, creixent en terrenys que havien estat de l’antic Mas Viladomat.

Il·lustrava el seu article amb unes fotografies de les oliveres guinardorenques, que per coses de la vida, s’havien de tornar a arrencar atès que ja no els resultaven rendibles als seus actuals propietaris.

L’Enric March va intuir que aquesta podia ser una narració interessant i que podia cloure d’una manera més engrescadora que no comportés la mort dels arbres, així que, va parlar del tema amb Carme Martín del grup EL POU de recerca històrica del Districte d’Horta-Guinardó, per mirar que mediessin davant el Districte a la fi de tornar aquestes oliveres al seu lloc d’origen.

Carme Martín va traslladar al seu grup la història de les oliveres i concretament a en Juanjo Fernández, un dels seus membres, li va interessar poder-ho aconseguir-ho. Es va traslladar al poble de Banyeres del Penedès tractant de localitzar el pagès que havia tingut cura dels arbres tots aquells anys però, feia poc que s’havia jubilat i ara se n’encarregava una altra persona en Jordi Inglada, amb qui va contactar de seguida.

Desprès de diversos intents, finalment va poder establir comunicació amb el senyor Magí Badia, propietari dels terrenys. Els posà al corrent de les intencions que guiaven al seu grup de recerca històrica EL POU, que no era altre que aconseguir que els arbres tornessin al seu lloc de procedència i de la possibilitat d’aconseguir que la Regidoria del Districte d’Horta-Guinardó de Barcelona, els pogués adquirir, sempre que el preu fos raonable.

Davant d'això i donat que també a ells els sabia greu que els arbres es malmetessin, tant un com l'altre, van decidir que si el Districte d’Horta-Guinardó es feia càrrec de les despeses de transport no hi havia pas cap problema. En Jordi Inglada de manera desinteressada, amb ajuda d'en Juanjo Fernández, es preocuparien de preparar les oliveres per el seu trasllat, atès que prèviament s'havien de tallar algunes de les seves branques per facilitar-ne el trasllat i millor arrelament .

Juanjo Fernández, d’acord amb EL POU, es va dirigir a la Regidoria del Districte en la persona del seu Gerent Eduard Vicente, amb la finalitat de posar-los al corrent de la situació d'aquests arbres i de la possibilitat de poder-los salvar, ressaltant les bones condicions que els oferien per poder-ho dur a terme.

Finalment els polítics responsables del Districte que saben copsar l’oportunitat d’una bona història, d’aquelles que agraden al ciutadà, va donar seu el vist i plau al projecte.

Per concloure, cal assenyalar que dimecres passat a Banyeres del Penedès, l'empresa contractada per la Regidoria, es va preocupar d'arrencar i preparar les oliveres per al seu trasllat parcial aquella mateixa tarda. Primer es van traslladar-ne sis i al mati següent la resta.

Mentrestant en el Guinardó, la mateixa empresa va començar la tasca de crear les condicions adients per replantar les oliveres en terrenys del parc de la Ronda del mig, darrera de l’Hospital de Sant Pau i el proppassat dijous, es van començar a plantar les oliveres a escassos sis-cents metres del lloc on les van arrencar fa prop de setanta anys.

Cal agrair la bona disposició del Districte en relació al tema tractat i molt especialment als senyors Jordi Inglada, Magi Badia, per la seva total col·laboració, així com a en Juanjo Fernández i el grup d'El Pou la seva bona disposició i bona feina, que han permès que aquesta història tingues el final que es mereixia.


Regidora del Districte i el seu equip, membres del grup El Pou,
 AAVV Joan Maragal
l

Fotos d'E. Vicente.



dissabte, 20 de febrer del 2021

EL SOMATENT DEL GUINARDÓ

 

Una de les persones del barri que formava
part del Sometent.  sobre el anys 20-30 del
 segle passat. Foto Fons Caldentey

El sometent fou una milicià armada purament catalana amb uns origens que es remunten als segles XVI-XVII i la seva denominació es relaciona amb el toc de campana que indicava perill i cridava als elements encarregats de defensar l’odre enfront de lladres i bandolers.

Va tenir una gran presència al barri del Guinardó. Es va crear a mitjans de 1924, seguin m’impuls que donà aquest organisme del Dictador Primo de Rivera – la seva dictadura va influir molt en el barri del Guinardó – El cap era Ramon Castelló i els sots cap el sr. Manzanares i en Pere Renom.

El Guinardó un barri nou sense totes les estructures que requeria qualsevol altre barri de tota la vida, el seus carres disposaven d'escàs enllumenat públic i el seu caràcter essencialment rural en l’època, on els seus habitants conreaven horts i jardins i tenien bestiar com gallines i conills per us propi, donava lloc perquè lladres de tota mena hi anessin a robar per les nits.

Per aquesta raó, dos homes del Somatent (generalment gent del propi barri que s’oferia voluntària, per vigilar-lo), feien guàrdia cada nit tot recorrent aquells punts àlgids susceptibles de ser atacats per malfactors per defensar-se carregaven a l’esquena uns fusell Remington un pel tronat, eren tot el que tenien i normalment eren armes destinades a la caça, molts d’ells eren caçadors que els dies festius recorrien les muntanyes del Collserola intentant caçar algun conill o un porc senglar.

De tant en tant feien una desfilada pel barri avinguda de la Mare de Déu de Montserrat amunt i avall, carregats amb el seu fusell i la seva bandera de seda, on apareixia brodada amb fils d’or la consigna «PAU, PAU I SEMPRE PAU».


Concurs de tir de Somatents al Guinardó

D’altres barriades del voltant com Horta i San Andreu també disposaven del seu propi Somatent.

Durant la dictadura d’en Primo de Rivera el dictador intentà estendre la figura del sometent a la resta de l'Estat però va fracassar..

El 1931 és dissolt per la segona República Española, però es restablí el 1936 en esclatar la guerra. Acabada la guerra, es dissol novament el sometent.

La dissolució del sometent no fou per gaire temps, car l'any 1945 el general Franco el reorganitza, sota el nom de Somaten armado amb la principal finalitat de combatre els maquis. Tot i el seu caràcter conservador, no féu que el dictador el reimplantés del tot: bàsicament es repartí per 297 pobles de menys de 10,000 habitants, aplegant un total de 4.344 individus que l'any 1978, van ser acomiadats. Finalment, és dissolt definitivament pel Senar espanyol el 1978.