La
família Manén va arribar a horta als pricipis dels anys vint del
segle passat, un dels fills tenia una malaltia que li afectava als
pulmons i el metges van aconsellar que anessin a viure a un lloc més
sa, i com moltes persones amb problemes semblant de l’època, van
recalar a Horta on llogaren una casa al carrer Feliu i Codina,
concretament una dels germans Matas i Ramis, Centre Cívic d’Horta
hores d’ara.
Poc
desprès, Pere Manén es va fixar en una planta baixa que hi havia en
el carrer Mestre Dalmau, on aleshores hi havia poques cases construïdes i la va comprar juntament amb el terreny que tenia al
darrera i es va fer construir l’edifici que encara podem
contemplar al final del carrer indicat.
 |
| Can Manén |
En
1877 neix Pere Manén
Artés, fill d'Antoni Manén Avellán i de Dolors Artés Prats, tenia diversos germans, Teresa, i Antonio i algun més, va treballar a diversos llocs fins arribar a ser propietari de la fàbrica Textil Vila-Manén, situada al poblet de Carme prop d'Igualada..
El 1909 es casà amb Manuela Marqués Ferrer, amb la que va tenir cinc fills.
Ja de jove va haver d'exiliar-se a França per catalanista i separatista, sentiment polític que el va acompanyar durant tota la seva vida( segons explica la seva filla Núria en les seves memòries), ajudà tan com va poder als polítics, sense voler figurar res, sempre en segona línia. Lluità per la seva llengua, pel reconeixement durant totes les èpoques que li va tocar viure tan morament com econòmica.
Segons explicà la seva filla , era molt aficionat al teatre català i a la música clàssica, era juntament amb la família un habitual del Palau de la Música Catalana . Amant de la natura, tenia gran cura del seu jardí on hi va plantar arbres i flors i s'extasiava contemplant els ocells que el visitaven. Tocava la pianola i escrivia alguns poemes, comprava molts llibres tots en català, malgrat que no en llegia massa, però alhora era una persona que tocava de peus a terra i molt estricte en les seves disposicions, bona persona que en moments de necessitat va ajudar a molta gent. (Núria Manén Marqués 8.4.91)
La fàbrica de la seva propietat elaborava teixit de fil l'any. El 1914 es traslladà al poble de Moia i la fàbrica va canviar de nom i pasà a dir-se Vila Manén i Prat, donat que es va afegir un nou soci, fins que finalment, el sr. Vila deixà el negoci i tornà a canviar el nom per Manén i Prat, va ser una de les primeres que va fer anar els telers amb energia elèctrica,
Es
troba la notícia documentada en el Butlletí de la Lliga de l’Arbre
Fruiter Núm. 66, setembre de 1914, que diu així:
Telers
mecànics,
-“Amb
molta activitat es va procedint a la central elèctrica, a la
instal·lació dels telers mecànics, per la companyia Vilà Manén.
Treballen fil, cotó i mescla. Déu doni bona sort, que beneficiarà
molt la nostra vila”
Essent un industrial reconegut, es va interessar per a la millora dels coneixements dels treballadors a la fi d'aconseguir que n'obtinguessin un ensenyament pràctic que complementés el de les escoles de comerç, tot des del Foment del Treball, del qual n'era vicepresident.
En
efecte,
el
17 de gener de 1929 es publica en l’indicat diari la notícia
següent:
«En
el Colegio de Agentes Comerciales
inauguróse
la nueva etapa del InstitutoTecnológico del Vendedor, acordando
convocar un curso general, por asistentes a las aulas o por
correspondencia, de enseñanzas prácticas" complementarias de
las escuelas de comercio, tal como se vienen propugnando, bajo ]a
.dirección de don J. Grant y Sala.Se
constituyó el Patronato de dicho
Instituto, formado por
los siguientes señores:
Presidencia:
Ion Gustavo Gilí, de la Cámara de Comercio y Navegación.
Vicepresidencia
Don Pedro Manén
y Artés,
del
Fomento del
Trabajo….”
D'altra banda, també sabem que a nivells polític va ser una persona
de certa rellevància. Pere
Manén Artés fou
un
convençut catalanista des
de bon
principi i
va ser sempre membre d’Unió Catalanista
fins que en 1936, el
grup polític va desaparèixer del panorama polític.
 |
L'ensenya fou dissenyada pel gran artista dels modernisme
Alexandre de Riquer- La imatge de Sant
Jordi, inspirada en el
medalló de la façana gòtica de l'ajuntament
de Barcelona . |
En
efecte, la
Unió
Catalanista fou
un grup polític format a Barcelona
en 1891 per
la unió de sindicats i associacions catalanistes
que
es van posar en contacte arran de la resistència contra l'article 15
del Codi
Civil Español
que
atemptava contra el Dret
Civil Català. Pretenia
ésser un grup de pressió que aplegués tots els catalanistes
independentment de la seva ideologia.
Ambicionava
aplegar dos sectors molt diferenciats, el nacionalisme històric (al
voltant de la revista La
Renaixença)
i el nacionalisme polític, representat per Enric
Prat de la Riba.
L'11 de maig de 1890 se celebraren les primeres reunions dels membres
de la Lliga de Catalunya (Àngel
Guimerà,
Narcís
Verdaguer i Callís,
Joan
Josep Permanyer i Ayats,
Antoni
de Paula Capmany
i
Josep
Maria Valls i Vicens
(1)
per a redactar el Conveni d'Unió Catalanista. El projecte de
reglament fou aprovat pels representants el 29 de juny del 1890.
El
22 de febrer de 1891 se celebrà la sessió constitutiva. Hi
assistiren Joan
Josep Permanyer i Ayats per la (Lliga
de Catalunya),
Enric
Prat de la Riba pel
(Centre
Escolar Catalanista),
Joaquim Vayreda i Vila (Centre Catalanista d'Olot) i
d’altres representants de partits
i/o agrupacions
catalanistes. S'hi
nomenarà la primera junta permanent:
Durant
la
primera Junta Permanent s’encarregà
a
Àngel
Guimerà,
Josep
Coroleu,
Ramón
Picó i Campamar,
Joan
Josep Permanyer i Ayats i Antoni Aulèstia,
que
redactessin les bases per a una futura constitució catalana.
El 15 de març es va constituir oficialment.
Els
seus primers delegats es trobaren el 15 de març de 1891, convocant
una segona assemblea, celebrada a Manresa l’any següent, on
s’aprovaren les “Bases per a la Constitució Regional Catalana”,
més conegudes com a “Bases de Manresa”.
El
nacionalisme radical català, el primer separatisme -més conegut
avui com independentisme- va aparèixer a començaments de segle XX,
però no va ser fins el període 1913 a 1923 que va comptar amb una
mínima estructura organitzativa.
En
aquests anys van sorgir entitats com la Joventut Catalanista Els Néts
dels Almogàvers, la Joventut Nacionalista La Falç, la Joventut
Nacionalista Renaixença i la Joventut Nacionalista Obrera Pàtria
Nova, entre altres.
Unió
Catalanista entre 1903-06 fou presidida
per Domènec Martí
i Julià, que li donà un caràcter més
obert a posicions d’esquerra i l’integrà en el moviment de
la
solidaritat catalana. En
una nova etapa tornà a ésser presidida per Martí i Julià
(1914-16), que acabà abandonant-la després d’haver-ne proposat la
dissolució.
Entre
una llarga llista de persones que per aquells anys van formar part de
quadres dirigents de les entitats del nacionalisme intransigent entre
la dècada dels déu als vint del segle vint poder trobar el nom de
Pere Manén i Artés formant part del
grup polític Unió Catalanista, de la que en 1916 n’era
Vicepresident, però mai
intentà arriba a llocs més prominents,
no era pas una persona ambiciosa
preferia el treball anònim dins del
partit ajudant a
la causa en la que creia.
Seguint
la petxa del nostre protagonista Pere Manén,
col·laborà
en revistes com: La
Tralla setmanari
de caràcter catalanista radical que aparegué a Barcelona el
31 d’octubre de 1903
sota
la direcció de Domènec
Fornés,
i comptà com a redactors amb Marcel
Riu,
Josep
Maria Folch i Torres
(2)
i
Pelegrí
Llangort i Majoral.
La
revista patí
nombroses denúncies per la mordacitat dels seus acudits i articles i
fou clausurat per les autoritats el 18
de gener
de
1907.
Alguns dels seus redactors foren empresonats i alguns marxaren a l'exili uns temps.
Durant un temporada es
publicà una publicació dissident anomenada La
Tralla del Carreter.
Va
aparèixer de
nou amb
el nom Metralla
del
16 de febrer de 1907
a
juliol del 1909.
Novament clausurat, va tornar a sortir entre el 13
de maig de 1922 i l’11 de setembre
de
1923,
quan fou novament clausurada per ordre de Miguel
Primo de Rivera.
La
Tralla era
un setmanari de lluita, dedicat a la defensa i propaganda dels ideals
catalanistes, i les campanyes que va dur a terme li valgueren gran
nombre de denúncies.
Amb
motiu d’aquestes denúncies, foren empresonats els seus
redactors Marcel
Riu, Josep
M.
Folch i Torres,
amic
personal de Pere Manén
i
Pelagrí Llangort,
i aquests dos darrers sofriran, encara, un llarg exili en terres de
França, en
Folch i Torres no tornà fins 1908.
Entre els molts
redactors
i col·laboradors de La
Tralla trobem
a
Pere
Manén i Artés.
Segurament degut a aquest fets fou quan Peré Manén va resultar empresonat i marxa finalment a França per un temps, desconeixem quant de temps va estar empresonat i exiliat, segurament no va ser massa llarg.
L’11
de setembre de 1923 el
seu nom apareix de nou en el diaris de l’època relacionat amb el primer pacte GALEUSKA (
format per les primeres lletres de les nacionalitat històriques
Galicia Euskadi Catalunya) i es signa en la seu del CADCI (1)
El
primer pacte Galeuska (també anomenat Triple
Aliaça)
fou signat a la seu del CADCI
seu
del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria
(CADCI el 11 de setembre de 1923, per
representants de diverses associacions i partits:
Per
Catalunya d’estat Català Francesc Macià, d’Unió Catalanista
Josep Riera i puntí i Pere
Manén i Artés,
d’Acció Catalana Jaume Bofill i Mates i Antoni
Rovira i Virgili
(3). ,
Per
Galícia, d'Irmandades da Fala (Alfredo Somoza i Federico Zamora) i
Irmandade Nazonalista Galega (Vicente Risco)
Pel
País Basc, Elías Gallastegi Gudari,
Jose Domingo Arana, Manuel Egileor i Telesforo Uribe-Etxebarría, del
Partit Nacionalista Basc (sector Aberri). Més tard s'hi uniren
Julien Arrien i Jesús María de Leizaola de Comunión Nacionalista
Vasca.
En
el document es reclama plena sobirania política per a les tres
nacions i proposen la creació d'un consell conjunt per a unir
forces. Tanmateix, la dictadura de Primo de Rivera, les diferències
ideològiques entre Estat Català i el PNB i la poca força política
dels nacionalistes gallecs van deixar el projecte en via morta.
Segons expliquen es filles, durant la dictadura del General Primo di Rivera , el senyor Manén va tenir amagat a casa seva a en Francesc Macià, que era amic seu, segurament va passar sobre 1928 abans de sortir cap l'exili a Buenos Aires.
Fins
el 1933 no es tornà a proposar la reanimació del pacte, quan el PNB
s'alià amb Francesc Cambó, Acció Catalana i Palestra.
Però
el 1934, en sorgir un conflicte entre el govern de la Segona
República Espanyola i el País Basc, amb motiu d'unes eleccions
municipals, una delegació de parlamentaris catalans presidida pel
diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya Josep Tomàs i Piera anà
a Guernica,
on fou ratificat el pacte.
Durant aquella delicada conjuntura política, el
grup polític Unió Catalanista dugué
una existència apagada. L’any 1932 assolí un escó a les
eleccions per al Parlament de Catalunya associada
amb Esquerra Republicana per desaparèixer del panorama polític en
1936.
Retornant al seu àmbit privat recordarem que Pere
Manén
Artés
(1877
-1957), es va casar el 1909 amb Manuela
Marqués Ferrer
(1886-1951), Com un dels seus fills tenia una salut delicada, es van traslladar a viure a Horta. De primer van viure en una de les cases Matas i Ramis al carrer Feliu i Codina però sobre el 1923 es van fer construir una casa al
barri de can Quintana , a la falda del Turó de la Peira.
El
matrimoni s’hi
va traslladar amb
els seus cinc fills, Esperança
,
Antoni,
Montserrat,
Jordi i
Núria.
De
la trajectòria d’algun dels fills podem indicar el següent:
Esperança
Manén Marqués
nascuda
en 1910,
es casà amb Joan Busquets Guindulain,
(mort
en juny de 1989 a
l’edad de 86
anys) . En
1947 van tenir una filla de nom Isabel Busquets Manén batejada
aquest any, segons notícia que es publicava en la revista de la
parròquia IDEAL de
gener-febrer de 1947,
sabem que es va quedar a viure a Horta, al carrer de Campoamor. A
part de la Isabel el
matrimoni va
tenir quatre fills vius més: Joan, Roser, Anna i Maria . Esperança
a
morir als 84 anys l’abril de 1995.
Antoni
Manén Marqués, nascut més o menys el 1912, en 1929 estudiava a les Escoles
Pies de Sarrià. segons La Vanguàrdia de 18.6.1929, que en un acte
de l’escola que especifica el nom dels assistents. la seva dona Mercè Rosell va morir molt jove, tenien dos fills, Toni i Manel. Es va tornar a casar amb Carme Ferreira i van tenir una filla, la Carme. També va treballar a la fàbrica. Va viure durant molts anys però desconeixem l'any que va morir.
Núria
Manén Marqués
nascuda
sobre 1917, ella va néixer a Horta e una de les cases bessones Matas i Ramis, concretament la de la dreta, on van viure 7 anys. Va anar a l'escola de les Dominiues del carrer Campoamor. Es va casar als 19 anys amb (*) Joan
Serrahima Bofill
(1905-1959)
que
va morir molt
jove
als
54 anys
, el
que no li va impedir formar
una gran família
donat
que
tingueren
10 fills, gran
atleta
i advocat i germà
de
Maurici Serrahima polític
i l’escriptor
en llengua catalana. Núria va morir el 19 de març de 2006 l als 88 anys.
Montserrat Manén Marqués neix el 1922, va anar a l'escola de les Dominiques del carrer Campoamor, es va casar amb Juan Oliver Soler en 1948 i van tenir sis fills, Isabel, Eulàlia, Rosa, Jacinto, Ignácio i Juan. Juan Oliver era fill de Vilapicina on el seu pare tenia la casa pairal i la fàbrica de midó de Joan Oliver a tocar de la Riera d'Horta, però anava a escola a la Salle Horta . Montserrat Manén va morir el 16.3.2018 als 96 anys.
Jordi Manén Marqués, nascut el 1925,es va casar amb amb Montserrat Perez i van acollir una nena austriaca acabada la guerra, la Gerda, que finalment ell va adoptar. Es va separar de la dona. Va treballar a la fabrica del seu pare fins que es va tancar, després va tenir negocis. Va morir als 90 anys.
(*) Joan
Serrahima Bofill, neix el 29.6.1905, casat amb Núria Manén Marqués, fou un gran especialista de
velocitat, nascut a Barcelona el juny de 1905. Olímpic a Amsterdam
en 1928, en 100 i 200 metres i en relleus de 4x100, fou campió
d’Espanya
en 100 l’any 1929. Integrant del quartet català en relleu curt
varen quedar camions d’Espanya els anys 1928-1929 amb marques
respectives de 44.8 i 44, ambdós anys rècord d’Espanya.
Posteriorment fou entrenador i directiu i va exercir la carrera
d’advocat. Va morir l'onze d'octubre de 1959, quan només tenia 54 anys, va deixar deu fills. Les
pistes de l’Estadi Municipal d’atletisme de Montjuïc foren
construïdes en 1968, inaugurant-se el 1969 sota el nom de
Estadi
Joan
Serrahima.
 |
| Foto de la Real Federació Española de Atletismo |
Fotografia de la inauguració de l'estadi Joan Serrahima.
amb la presència de dos germans: Alfons i Pep Serrahima Bofill,
i dos fills: Eloi i Lluís Serrahima Manén |
Pere
Serrahima Manén, un del fills de
Núria Manén, segons
explica el seu oncle Maurici
Serrahima
en
les seves memòries «Del
passat quan era present 1969-1971»,
era un xicot
silenciós, tímid i sensible que escrivia versos
que demostraven que el noi tenia una forta vida interior i un do de
crear imatges planeres o iròniques amb abast poètic profund,
durant un temps va fer
vida de hippy i va viatjar
a París i per Itàlia.
Núria
Serrahima Manén, una altra de les filles (Barcelona 1937–2014), va
ser una novel·lista catalana que
va
publicar narracions com
«L’olor del nostres cossos (1982, i «ocellot negre (1989, i les
novel·les «Mala guilla» (1973) i «Diari sense dates» (1990),
també va escriure un guió per a la televisió anomenat «Agressió»
(1977). Va morir als 77 anys.
La
casa dels Manén era un
edifici
aïllat de dimensions considerables atribuïble
al
mestre d’obres Josep Masdeu construït
entre 1922-1923,
de planta i façana amb eixos de simetria centrals. Dos cossos
laterals
de planta baixa i pis i coberta plana es superposen al central, major
i amb pis addicional cobert a dues aigües. Tan
a la façana principal que dona al carrer
Mestre Dalmau com la que dona a la part dels darrera llueix la
reproducció d’un Sant Jordi matant al drac, un del símbols
principals que apareixen en la bandera i segells publicats
per la Unió Catalanista, com es pot comprovar en la reproducció
adjunta.
 |
Rajola de la façana reproduïnt un Sant Jordi
matant al drac , Una altra réplica també
estava en la part posterior de l'edifici.
Foto de David Sobirà |
 |
Un del segells de la Unió Catalanista, amb el símbol
de Sant Jordi que apareix tanmateix en la bandera del partit.
de la qual Pere Manén formava part. |
La
casa a més disposava
d’un gran jardí amb un sortidor amb peixos de colors a
la part del darrera
que finalitza
davant d’una paret bastant
alta que
feia de contrafort a la fi que no s’esllavissessin les terres del
jardí fins
els torrent de can Mariner. Aquesta
gran paret segurament la degué construir l’Ajuntament en algun
moment que desconeixem però era bastant impressionant, de fet encara
existeix
darrera de les casses que omplen l’antiga llera del torrent de can
Mariner.
 |
Fotografia realitzada des de la terrassa del darrera de la casa Manén des on es divisen els Tres Turons i Horta.
Foto del Fons Felip Capdevila. Restaurada per Carme Martín
|
 |
Dibuix de la part posterior de la casa realitzat per un veí i
amic en 1988. Foto cedida per la família. |
Desconeixem en detall com es va desenvolupar la vida del senyor Manén durant la Guerra Civil, però sabem per un familiar que en els mesos posterior al cop d'estat, van presentar-se a casa seva uns individus que pretenien endur-se'l i que la cuinera de la casa, que tenia molt mal geni, va sortir com una fera i els va increpar a crits aconseguint que se n'anessin.
Quan acabar la Guerra es va exiliar durant un temps indeterminat a França, però com no havia comés cap delicte de sang, va decidir tornar i desprès d'estar un mesos empresonat, i va sortir en llibertat.
Desprès va venir el profund silenci que va amarar al poble d'Horta, només els que foren notables afins al clero, que estaven al costat dels vencedors van treure el nas explicant les seves vivències en butlletins i revistetes propers a l'església El altres, els que es consideraven vençuts con el senyor Manén, van callar durant anys, els seus llibres catalans i/o catalanistes, entre els que es trobaven simples històries per a nens d'en Patufet entre d'altres, van dormir durant dècades dins d'un armari tancat amb pany i forrellat, fins que un dia els va fer enquadernar i els va repartir entre els seus nets
 |
Peré Manén i la seva dona Maneleta Marqués
sobre finals dels quaranta. Foto cedida per la família. |
A la fi de posar de relleu el seu bon tarannà personal, comentarem
que
el 14 de març de 1941 sabem
que va
comprar una pintura
a l'oli del
seu vell amic i col·laborador Josep
Maria Folch i Torres, amic
que aleshores no podia publicar en català donades les
circumstàncies.
 |
Pintura de Josep M. Folch i Torres que
va adquirir Pere Manén en 1941 |
Amb
l'esfondrament
que
va patir el país amb la guerra moltes
persones relacionades amb la cultura catalana o bé es van haver
d’exiliar o canviar d’ofici. La
repressió del català fou
aclaparadora i
Josep
Maria Folch
i Torres va quedar fora de qualsevol possibilitat de continuar la
seva tasca. Va fer alguns intents d'escriure en castellà i participà
en algun programa cultural radiofònic. Tanmateix, aviat deixà
aquesta activitat. A partir de 1940 i durant tres anys, pintà
natures mortes i vengué els seus quadres a un marxant per mantenir a
la seva família.
L'1 de març de 1951 va morir Manuela Marqués muller d'en Pere Manén, Pere Manén ja tenia 74 i va considerar que ja hora de jubilar-se, dissolgué la societat que mantenia amb el senyor Prat a Moià. Prat es quedà el local i tots els treballadors, i la meitat de la maquinària. Amb aquesta, i amb la compra de maquinària nova, inicià l’empresa Tomàs Prat i Fill R.S.C.
En Pere Manén va viure en la seva casa d'Horta fins que va morir en 1957. Els seus fills estaven tots casats i feien
la seva vida, la casa es va mantenir buida durant un temps i sembla que un veí tenia la
clau i hi guardava material de la seva fusteria a la planta baixa a
la vegada que vigilava la casa, finalment va ser venuda per un dels fills i en la part del pati es van fer construir pisos, La casa actualment és una residència geriàtrica.
Pere Manén fou un dels patriotes romàntics i de cor, que van florir a finals del segle XIX i principis del X, home senzill al que li agradava poc sortir en els mitjans de comunicació, la seva casa no era gens ostentosa i mantenia la forma de les masies catalanes, en la façana la reproducció d'un bell sant Jordi, en el seu jardí els seus nets recorden que hi havia un banc que lluïa les quatre barres bastit amb rajoles i tots els documents del seu negoci reproduïen la imatge d' aquest mateix sant Jordi, poc s'imaginen aquells que passen per davant de la seva casa la importància del símbol per l'antic propietari de l'edifici.
Una casa com la que parlem, guarda entre les seves velles parets un munt de vivències, olors i colors que un dels besnéts de Pere Manén Artés va descriure en un sonet dedicat a la seva àvia Núria Manén Marqués:
 |
| Sonet de Xavier Serrahima |
Fonts
d’informació:
Butlletí de la Lliga de l’Arbre Fruiter Núm. 66, del poble de Moià
https://www.memorianacional.cat/pagina/la-unio-catalanista.
El
nacionalisme radical català 1913-1923
https://www.cadci.net/historia.php?any=1923
https://www.republica.com/2010/11/15/galeusca/
https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Tralla
Roser Busquets Manén, Tina Serrahima Manén , Eulàlia Corberó Serrahima i Xavier Serrahima pel sonet. Molt agraída per la informació rebuda.
(1)
El
Centre
Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI)
era
una associació política i social, que fou fundada el 1903
a Barcelona per
un grup de dependents de comerç i d'oficines (anomenats
despectivament saltataulells)
de tendència política catalanista.
Fou
inscrita com a "obrera" per tal d'evitar impostos.
(2)
Josep Maria Valls i
Vicens ,
vivia amb
la família en un pis de
la plaça Urquinaona i
tenia una torre d’estiueig
al Guinardó fins 1914 que
el seu fill la va vendre.
Fou,
banquer, escriptor i persona
de fortes conviccions catalanistes. En
un moment determinat es va
queixar que no el deixessin redactar el seu testament en català i va
voler que la bandera catalana es poses sobre el seu fèretre el dia
dels seu enterrament. A
la Torre del Pardals, nom
de la seva finca al Guinardó,
va onejar sempre la bandera catalana durant totes les commemoracions
d’indole nacional.
(3)
Josep
Maria Folch i Torres.
Josep
Maria Folch i Torres (Barcelona
29.2.80 – 15 de desembre de 1950),
fou un novel·lista, narrador i autor teatral en
llengua catalana.
Està
considerat el creador del teatre
català per a infants
La seva extensíssima producció, dedicada sobretot als infants i
adolescents li donà una extraordinària popularitat, mai abans no
aconseguida per un escriptor en català.
Autor
dels famosos Pastorets
i obres de teatre com Maria
Rosa.
(4)Antoni
Rovira i Virgili, Tarragona
26.11.1882 – Perpinyà 5.12.49) , s'instal·là a Barcelona el 1900
per a estudiar-hi Dret, carrera que només acabaria quinze anys més
tard. Es casà després amb Maria Comas, amb qui marxà a viure al
barri de
la Font de Fargues (Horta) el 1916.
Va tenir tres
fills,
un
d’ell va morir, fou
un periodista, linguïsta i polític català. El
1915 el partit de Rovira s'integrà a Unió Catalanista (UC),
aleshores immersa en un procés de gir polític cap a l'esquerra.
S'incorporà a la direcció del partit i col·laborà en el setmanari
La
Nació,
adherit a UC, que treia el seu primer número el juliol de 1915 i que
agafava el nom del fundat per Rovira l'any anterior.
Col·laborà
amb Enric
Prat de la Riba a la Mancomunitat de Catalunya i funda en 1922 Acció
Catalana, partit del qual es separà per diferències doctrinals .
L’any 1930 fundà Acció Republicana de Catalunya i finalment el
1932 ingressa en
Esquerra republicana de Catalunya.
