LA NIT MÉS OBSCURA - Els nacionals entren a Barcelona (Segona part)

Ah!, l'hospital si que li va agradar, era una torre amb un gran jardí i les criatures que no havien d'estar al llit, se les deixava sortir a jugar-hi.

La cambra era petita, de dos llits, en l'altra hi havia una nena de dotze anys de nom Maria, estava tot el dia tombada i no podia moure's, sempre es quedava una estona fent-li companyia, parlant però s'avorria malgrat la seva mare li duia moltes joguines.

Fotos de l'hospital infantil Hospital de las Colonias Extranjeras.

Com l'hospital estava a Barcelona no estava molt lluny del Camp de l'Arpa 3), així que també li va portar una nina tant gran com ella, la Shirley Temple i quan se n'anava a jugar al jardí, li deixava a la Violeta aquesta nina tombada al seu costat a la fi que li fes companyia. Violeta deia que que era molt bona perquè li deixava la nina, la veritat és que no li agradaven les nines i menys aquella grandota. També li lligava a la capçalera del llit altres joguines, com ninos fets de llana o cotxets o bosses que li havia dut en Pasqualet.

En Pasqualet la venia a veure totes les setmanes i sempre li duia una bossa com les de la Mimí o la Daisy , en tenia de tots els colors, blancs, roses, blaus i cadascun duia una cara dibuixada diferent, de la Mimí, la Daisy, en Plutto, Mickey o de l'ànec Donald, tenia un munt de bosses.

Totes les nits li donaven de postra arròs amb llet, que li agradava molt i també li agradava el gran menjador, els vidres eren alts i tenien dibuixos de colors, era molt agradable, les taules eren rodones i baixetes i només per a quatre o cinc criatures, tot era molt plaent.

Jugar al jardí era fantàstic, els nens eren molt diferents dels que hi havia a Sant Llorenç de Munt.

Hi havia un que tenia atacs epilèptics i les infermeres els tenien dit que si queia, li posessin un pal entre les dents a la fi que no es mossegués la llengua i comprovessin si en caure s'havien fet sang, sinó només se l'havia de deixar sobre el terra que ja li passaria l'atac i sols s'havia de donar avís si sagnava. Mai no es va fer res de manera ja se li havia passat l'atac es posava dempeus i tornava a jugar com si res.

Jugaven molt a fet i amagar i a córrer i parar.

Hi havia un altre al que li faltava una cama que havia perdut en un bombardeig, però amb la crossa corria més que no pas ella amb les dues cames.

No entraven a la torre ni quan plovia, les bardisses del jardí eren molt espesses i no deixaven passar l'aigua, així que ens refugiàvem a sota i cantàvem.

Que llueva, que llueva

la virgen de la cueva

los pajaritos cantan

las nubes se levantan

Que si, que no,

que caiga un chaparron

que rompa los cristales

de la estación.

I si el ruixat era fort, més el hi agradava, les infermeres ni s'assabentaven, tenien massa coses a fer.

Foto de l'Hospital de les Colònies Estrangeres 

Només Maria seguia blanca com els llençols i tombada sobre el llit.

I passà el temps fins que un dia tot es va posar de cap per vall.

Deien que els fatxes estaven a les portes de Barcelona, la gent gran estava molt espantada i es movien com bojos amunt i avall, embalant fitxers, medecines, coses de vidre. Els camillers també anaven com bojos ajuntant en els passadissos aquells nens que no es podien moure.

Als altres se'ls va dir que es vestissin, que guardessin les coses que poguessin en la seva maleta i que no es treiessin pas els abrics. Els van donar una tarja a la fi que se l'enganxessin sobre la roba amb una agulla imperdible i que no es moguessin del menjador ni destorbessin.

En mig d'aquell desgavell la seva mare va arribar i els va dir que s'enduia la nena per fugir, li van dir que no es preocupes per la seva filla, que seria evacuada amb l'hospital però ella va insistir i se la va endur.

Havia començat 1939 i la nena acabava de complir els cinc anys, el llarg 1938 s'havia acabat, l'hospital dels espies havia estat agradable però el món semblava avocat anar de de cap per vall.

Tenia fred, duia un abric de mariner que havia comprat la seva mare abans de pujar a Sant Llorenç de Munt, un preciós abric blau marí amb botons daurats.

Havien anat als magatzem El Águila i havia hagut de tombar el cap en darrera per poder contemplar l'àliga que lluïa dalt la torre dels magatzems. Van pujar al primer pis per una gran i ampla escala i allà en un recó hi havia un maniquí amb l'abric. La dependenta va protestar perquè era l'únic que quedava i segons va dir era de nen, es botonava al revés, però ella es va posar pesada com sabia fer quan li interessava molt una cosa i es va quedar amb l'abric de nen.

També duia les seves botes fins els genolls, així que no tenia pas fred però estava molt i molt cansada.

Els tramvies no funcionaven, només passaven camions i més camions, carregats amb gent apinyada i amb la cara molt blanca, Primer la mare la va dur a casa seva al carrer Fresser, on havia fet les maletes però les maletes pesaven molt, a més de les joies de la mare, havia bolcat els coberts de plata, així que havien parat a casa de l'oncle Nilo, a Gràcia a la fi de deixar les maletes, posar la roba en una d'elles i deixar la coberteria que pesava massa.

25 de gener de 1939 a Barcelona. Fugida dels republicans

El seu oncle estava molt furiós, volia que es quedessin, deia que no havia pas cap problema polític contra la mare, que no havia de témer res de Franco, però la mare li va dir que no volia veure caure la República que li en feia massa mal.

Així que van continuar caminant, amb una sola maleta, fins a la casa dels seus avis. El seu avi era un dirigent de la UGT, estava molt ocupat organitzant camions i de l'evacuació dels membres de les famílies del barri, l'àvia que també estimava molt la nena tampoc es va fixar massa en ella, estava atabalada fent i desfent maletes, decidint què s'enduia i què no, l'avi era més concret, dues maletes per família l'espai en els camions era per a les persones i no pas per a les coses.

Li va dir a la seva nora que no tenia espai ni per a ella ni per a la neta, que tot estava calculat i més que just, que es quedés a Barcelona, que ella no tenia antecedents polítics i que no li passaria pas res.

S'havia fet ja de nit, tota la ciutat estava a obscures i seguien caminant. Van creuar la plaça Catalunya i pujaven pel Passeig de Gràcia fins a la Pedrera, allà hi havia l'escola dels quadres comunistes, que també estaven organitzant combois de camions.

Quan van entrar la nena en la seva ingenuïtat de seguida va intuir perquè es deia escola de quadres, era un saló immens i el terra era de grans rajoles blanques i negres, segur que per aquest motiu rebia el nom de quadres.

Les xemeneies estaven enceses, molta gent en mànigues de camisa, carregant una pila de papers sobre els seus braços que deixaven caure al foc; estava ple d'arxivadors i mobles bolcats i de papers que havien caigut. Ningú no els hi feia cas, quan la mare va aconseguir parar a un d'aquells homes, aquest li va dir que no disposaven de lloc per a elles en els camions, que estaven formant un tren a la fi d'evacuar un hospital militar en la plaça Catalunya, que provés allà.

Així que van tornar a sortir a l'obscuritat del carrer, els llums estaven totalment apagats, totes les cases tenien les cortines tancades a la fi que la llum no hi arribés pas al carrer, això es feia perquè els avions que venien a bombardejar no poguessin localitzar res des de les altures.

Composició de Carme Martín

Els camions circulaven sense llums i la gent que caminava eren ombres obscures amb molta pressa.

Però a baix de tot del passeig de Gràcia s'apreciava una gran resplendor vermell en el cel, una de les ombres els va explicar que estava cremant l'hotel Colom i algú més va afegir que havien incendiat els dipòsits de la Campsa en el port, a la fi que no caiguessin en mans dels fatxes.

Composició de C. Martín

Estava cansada i amb molta gana, en tot el dia només recordava haver menjat a casa de l'oncle Nilo, una llesca de pa amb oli que li havia fet la seva tia Lídia, mentre l'oncle i la mare discutien.

L'oncle Nilo havia posat dins de la maleta un grapat d'avellanes, mig kilo de pa i un pot de llet condensada. Però igual que sentia que no es podia queixar pel cansament, tampoc no podia demanar menjar.

Ja no passaven camions, tan sols en van trobar un baixant pel passeig de Gràcia, eren carabiners, la mare els va demanar si les podien agafar, però anaven apilats amb les seves famílies i no tenien lloc, tampoc hi havia ja ombres esmunyint-se'n.

Van arribar a les escales que hi havia entre les dues fonts de la plaça Catalunya, ella les coneixia molt bé, per haver anat a agafar el metro o el tren de Sant Cugat on els seus avis tenien un petit terreny i somniaven en fer-se una caseta. Tampoc es veien llums perquè els vidres estaven pintats de negre per culpa dels bombardejos, però quan varen entrar es van veure inundades de llum i calor i a mesura que s'apropaven a les andanes dels trens es sentien un munt de veus parlant a crits i tothom alhora.

Des de dalt les escales, les andanes semblaven un formiguer com aquells que la tia Rosina tenia en el seu jardí, estava ple de gent movent-se, parlant a crits i no es veia pas cap tren.

Composició de Carme Martín

La llum era molt forta i els soroll també. Van baixar i van començar a moure's entre la massa. La mare es va sentir atreta per un grup de tres dones i un nen i una nena assegudes sobre el terra i recolzades en la paret, es van presentar eren les germanes Daviu que tenien els marits al front i Neus amb els seus dos fills, era vídua, al final es va poder seure sobre el terra, sense treure's l'abric malgrat la calor que feia, no era pas qüestió de perdre'l en aquell desori. La mare com sempre va començar a parlar pels descosits, també parlava d'ella “que si la nena per aquí, que si la nena per allà”, però ningú no en feia cas de la nena ni dels altres dos xiquets que eren més grans que ella, onze i dotze anys va dir la Neus que era sorda com una tàpia.

Mentrestant, s'estava formant un tren per a un hospital militar dins el túnel però ningú no sabia pas si deixarien pujar civils.

Tots els que omplien l'andana eren dones i nens, hi havia un munt de basques que ja havien fugit un cop de les seves cases i s'havien refugiat a Barcelona. Les Daviu no sabien res de política, el marit de la Neus havia estat anarquista, moltes basques eren comunistes i unes altres, com la meva mare, es sentien simplement republicanes, ningú semblava tenir antecedents polítics però, cap volia ésser al país quan entressin els fatxes.

S'explicaven barbaritats del que havien fet i feien en llocs com Lleida i els afusellaments, afusellaven a qualsevol, tanmateix a la gent dels ajuntaments o només per haver estat jurat, quan van entrar a Madrid, a Vallecas ¡van afusellar fins vint-i-sis-mil persones!.

• Mireu, un ferroviari ha pujat a la cabina!

La nena es va posar dempeus per mirar de veure alguna cosa, es va fins i tot pujar a un dels bancs. Hi havia un home pujat sobre la cabina de l'andana central i duia un megàfon i feia els possibles a la fi que la gent callés i per fer-se sentir.

• Els ferits i el personal sanitari ja hi són als primers vagons del tren, hem enganxat tots els vagons disponibles al darrera, ningú no serà admès als vagons de l'hospital ni en l'últim furgó de càrrega tancat.

La gent va començar a recollir les seves maletes, les mantes, inclús els matalassos, havia gent que deia que vivia sobre aquelles andanes des de feia un any, per por dels bombardeigs.

El tren va entrar lentament, la màquina i algun vagó va quedar dins els túnel, la mare i la nena van quedar pegades contra la paret i la gent va assaltar el tren.

Les Davius i la Neus amb els seus fills havien desaparegut.

La mare no es va moure fins que tothom va haver pujat, tenia por que no trepitjaren a la nena, es van acostar al tren, no hi havia forma d'entrar-hi, estava ple, fins i tot els estreps, de gent i d'embalums, mentre els ferits guaitaven per les finestres silents i tristos.

Algú les va cridar, eren les Davius, es van acostar a la finestra del tren i com no havia d'altra manera de fer-ho, la mare els va allargar la maleta i va alçar la nena en braços a la fi que l'agafessin des de dins, ella ja s'espavilaria per entrar malgrat l'aglomeració.

Finalment el tren va arrancar, eren les dues del matí del 26 de gener de 1939 i la nena tenia cinc anys i onze dies

CAMÍ DE FRANÇA

Duien el sostre del tren pintat de blanc amb grans creus vermelles, deien que d'aquesta manera l'aviació enemiga sabria que era un hospital i que no els bombardejarien però, els aviadors devien ser curts de vista perquè els van bombardejar igual i els avions els metrallaven, el cap de l'expedició era un metge coronel i molts cops donava ordres a la fi que es baixessin les cortines, deien que estaven creuant les línies enemigues que estaven ja per davant.

Quan els bombardejaven, el tren anava donant salts sobre les vies i el bombardeig era molt fort , el coronel feia para el tren i que la gent es dispersés pels camps, tombats sobre el terra, els que no podien baixar-se eren els de l'hospital i el grup de les Daviu, la Neus i la mare no volien baixar del tren. Es tombaven sobre el terra i es posaven per sobre els seients encoixinats perquè venien els avions i metrallaven el tren i les podia tocar alguna bala.

Una de les vegades, quan la nena es va tornar a seure en el seu lloc, va sentir que alguna cosa li cremava sota el cul, era un tros de metralla, tothom va dir que s'havia salvat de miracle però la seva mare no volia baixar del tren.

En una de les parades una de les basques va perdre els seus dos fills, la van tenir que tornar a pujar al tren a la força, cridava – Josechu!, Marichu!.- O quelcom semblant, deien que estava histèrica i la van haver d'atendre els metges dels vagons de l'hospital.

Per aquesta raó la mare no volia baixar pas, deia que era tan perillós estar fora com a dins, malgrat que la gent continuava baixant perquè havia corregut el rumor que el furgó de cua era ple de trilita i ja se sap que la trilita salta amb qualsevol cop i amb els salts que havia donat el tren quan bombardejaven!.

Refugiats arribats a França. 1939 . Arxiu Tarradellas

Una de les vegades que el tren es va parar per les bombes, es va quedar aturat en mig d’un camp de cols, ja no els quedava res per menjar així que la mare va baixar i va robar una col, els dos fills de Neus se la van menjar, però com la podien coure la nena s’hi va negar, les Daviu no semblaven pas que passessin tanta gana, la mare tenia la sospita que alguna cosa guardaven dins les maletes però que, igual que les basques, no repartien..

A la fi varen arribar a Llançà i el coronel va decidir donar una nit de descans abans de creuar la frontera. Les dugueren al teatre del poble, tanmateix varen baixar els ferits que estaven menys greus, aquella nit dormiren en les butaques però la mare i la nena varen preferir estirar-se sobre el terra.

Es feia de dia, era hora de tornar al tren però, per la nit uns guàrdies civils havien robat la locomotora. Un empleat de l’estació i el coronel varen sortir en persecució de la locomotora sobre una plataforma com les que la nena havia vist en les pel.lícules del «Gordo y el Flaco» que el seu oncle Ricardo li passava el diumenges a casa dels avis.

Un dia més sense poder menjar i la nena sentia els intestins fent-li sorollets, la gent  es va recórrer Llança a la recerca de menjar però tot estava buit, els del poble s’havien fet fonedís, només quedava el ferroviari i algú de l’ajuntament, alguna casa no estava tancada però solament quedaven les parets.

Finalment van tornat tots al tren, hipotèticament havien de continuar el viatge. En l'estació però, es sentia un gran enrenou i cridòria, tothom es preguntava què farien a partir d'aquell moment, la gent estava ja molt cansada i famolenca, els faltaven les forces, com era possible tanta desgràcia en les seves vides?. 

Què havia succeït durant el temps que havien deambulat per Llançà?: doncs que dos guàrdies civils havien robat la locomotora feia poca estona i sense locomotora no hi havia viatge. El Coronel metge que comandava la comitiva de refugiats estava molt enrabiat i juntament amb l'encarregat de l'estació varen pujar a una vagoneta d'aquestes que surten en les pel·lícules de l'oest americà i mecànicament van sortir amb tota la pressa que van poder a la recerca de la màquina.

Per sort, al cap d'unes hores van tornar amb la necessària locomotora i van poder prosseguir el viatge cap a la frontera, la nena no va saber mai com ho havien aconseguit.

El 31 de gener de 1939 tocaren sol francès. Però aquesta és una altra història.

NOTA: Les fotografies simplement il·lustren la narració no tenen res a veure amb la persona que ens ha cedir els seus records.

Records de la veïna del Guinardó Raquel Piquer Alsina, traduïts al català per Carme Martín

Fonts d'informació: Estació de trens de la Plaça Catalunya en l'època., Fotos de l'Hospital Evangèlic de Barcelona que durant la guerra es va rebre el nom de Hospital de las Colonias Extranjeras. també va ser l' Hospital de Sangre (Cruz Roja) i Hospital de niños refugiados .