El Guinardó forma part de la meva vida, aquí vaig viure
molts anys, i tot i que potser no és fàcil trobar vestigis del
passat, els records que conservo són molt forts, per això us
parlaré una mica del Guinardó que vaig conèixer i molt menys del
Guinardó actual.
Evidentment,
no puc obviar la significació del Mas Guinardó en la vida del barri
i en la meva pròpia. Un lloc estratègic, tant que ja al segle XVIII
el Mas va ser l'indret on les forces borbòniques van instal.lar el
centre d'operacions durant el setge a Barcelona que va acabar amb la
presa de la ciutat l'11 de setembre de 1714.
Per
a mi, el Mas Guinardó ha estat un punt clau de trobada on confluïen
la vida social i política de la zona. Després de la guerra civil,
un altre gran focus del barri era la parròquia de la Mare de Déu de
Montserrat, cremada durant la guerra, reconstruïda i amb la nova
parròquia sobre l'antiga, que va quedar transformada en sala i
teatre.
Foto de 1957 de Carme Renom |
Parlem de la Festa Major: hi ha constància que el 18 d'agost
del 1901 s'hi va fer la primera, amb l'associació de propietaris del
Guinardó presidida per Francesc Mascaró. A partir de l'any següent,
la festa es va passar al 16 d'agost coincidint amb la festivitat de
Sant Joaquim, en honor a l'església dels Mínims. Aquesta associació
va durar uns 3 anys. El 1906 es va crear la nova associació amb seu al Mas Guinardó; la Festa Major anava guanyant en
esplendor amb els envelats.
1901 Festa Major. Castell de Mascaró. Foto família Marimón. |
A
nivell esportiu, el barri per a mi era el Martinenc, amb un jugador
de color ben recordat com fou en Betancor. Al camp del Martinenc
vaig veure jugar per primer cop l'Hungria, l'equip format per
exiliats on hi havia en Kubala i d'altres, fugits del seu país arran
de la invasió soviètica, i que després serien fitxats pel Barça i
d'altres equips de primer nivell.
Tampoc no puc oblidar l'equip del
Mas Guinardó que militava a la Regional. D'altra banda, ja en
aquella època el jovent de la parròquia fèiem alguns diumenges
curses entre la parròquia i la plaça Sanllehí, competicions en què
només participàvem homes, i el sol fet d'anar en pantaló curt ja
era motiu d'escàndol per a algunes mentalitats de l'època.
Equip de futbol SD Mas Guinardó, al camp del Martinenc 1940. Foto de l'Arxiu-Històric Horta-Guinardó |
Pel
que fa al bàsquet, l'any 1950 es va fundar el PEM, la Penya
Esportiva Montserrat, que arribaria a tenir mil socis i uns jugadors
en la seva millor època com Pere Renom, Rafael, Juani, Mique, Chapo o
Amadeu entre d'altres, el primer camp de la qual va estar situat
davant la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, en un terreny
de la família Renom.
Camp de la família Renom. dècada dels 40. F. J.M Tort |
Després vam passar al camp del carrer Josep
Ciurana, utilitzant com a vestidors els baixos on vivia el
desaparegut Francesc Fanlo. Recordo com a anècdota que vam fabricar
els marcadors de fusta, i les taules amb els números les vam fer
copiant les xifres de la part del darrere del trolebús que arribava
fins a la parròquia, una feina per la qual vam necessitar la
col·laboració de l'inspector del trajecte, amb qui en Lluís Sarrias
havia fet amistat.
Anys després, ens vam traslladar al passatge
Garrofers, en uns terrenys que ens va deixar el propietari i que vam
haver d'aplanar per fer-los practicables per l'esport, i ho vam
aconseguir amb l'ajut de 40 soldats, perquè si no, no hagués estat
enllestit per a la inauguració. Dels senzills vestidors no cal ni
comentar que no teníem aigua calenta. Era una altre concepte de
l'esport.
Inauguració del nou camp del ptge Garrofers. Dècada dels 50. Foto M.Rosa Roure. |
Públic en el camp del ptge Garrofers, dècada 50. F. M. Vidal |
Public en el Camp del Ptge Garrofers 1957. Foto M. Vidal |
Camp ptge Garrofers 1957-1958. Fons C. Martín |
I parlant del PEM us he de confessar que una de les coses
que més recordo és quan a la dècada dels 60, un Nadal, vam viure
una anècdota històrica, ja que a causa d'una errada es van fer més
talonaris de loteria dels que tocava; com sempre, la tarda del 21 de
desembre els vam anar a vendre per grups a Rambla Catalunya, al
passeig de Gràcia i sobre tot a les Rambles, venda que sempre era un
èxit, però en tornar vam veure molts talonaris que no s'havien
vengut i vam descobrir l'errada. Amb en Manel Segorb, que coneixia el
comissari de policia de la comissaria de Pare Claret - Amèrica vam
anar a trobar l'esmentat senyor per explicar la situació i evitar
problemes; vam trobar el comissari jugant a cartes, i en relatar-li
l'errada comesa de manera involuntària i demanar el seu ajut, l'home
ens va dir, sense immutar-se, que l'únic que podíem fer era anar a
la catedral i resar al Sant Crist de Lepant.
Ja de nit, vam haver
d'anar casa per casa dels socis que havien comprat les
participacions, a que ens les tornessin, cosa que va fer gairebé
tothom que ens coneixia. Per sort, el número no va ser premiat,
perquè si ho hagués estat ens hauríem enfrontat a un problema molt
seriós. Sense anar més lluny, el vicepresident del PEM Joan
Llagostera va oferir una fugida del país al President de l'entitat,
Llibert Vinaixa, per si la cosa es posava negra, oferint-li les claus
d'una torre que tenia a Perpinyà.
En
el vessant social del Mas Guinardó, els anys gloriosos tenia molts
socis, que hi venien a jugar a cartes, al domino, a billar, feien
teatre, i hi havia la penya Goteres, nascuda dins l'Associació de
Veïns, que organitzava ballades d'art, amb el mestre Candel al piano
acompanyant la senyora Garcés que cantava sarsuela, de les
imitacions que feia un personatge conegut amb el pseudònim de “petardo“ i com a l'estiu a la terrassa es ballava amb orquestres
de 15 o 16 músics amb vocalista com ara recordo la Gran Casino o la
Démons entre d'altres, i el xoc que va significar quan va arribar el
cubalibre, beguda que en aquell moment va ser revolucionària.
Ball una tarda de diumenge ala la terrassa del Mas Guinardó dèc. 50. foto D. Puy |
Anys
més tard el Mas va patir una certa decadència i va ser quan
l'entitat presidida pel senyor Carbó es va fusionar amb el PEM
presidit aleshores per Llibert Vinaixa.
De
feia anys, a la parròquia, el quart diumenge de cada mes el senyor
Prats muntava excursions arreu de Catalunya amb gran èxit
d'assistència. També hi havia l'esbart dansaire Montserrat sota la
direcció del ja desaparegut Andreu Perelló, i un cop al mes obres
de teatre dirigides pel senyor Lluís Mañosas, i els tradicionals
Pastorets d'en Pitarra als Nadals. Després, el cinema substituí al
teatre i els dissabtes i diumenges hi havia sessions, intercanviant
els rotllos de película amb el cinema del Congrés.
Grup Excursionista Montserrat, GEM, en una excursió, el sr. Isidre Prat en primer terme.Foto C. Balcells |
El
Guinardó és per a mi també, el record d'un lloc amb pocs bars i
encara menys restaurants, però hi havia can Peret al carrer Oblit,
el Sidney al passeig Maragall, lloc de trobada per a celebrar
casaments, batejos i comunions. Per cert, a prop hi vivia en Salvador
Puig Antich, assassinat a finals del franquisme. O el bar la Parra,
lloc on els carreters es prenien la barreja a primera hora del matí.
El
meu Guinardó era també el de la postguerra dels taxis amb gasogen,
un combustible tan poc potent que el vehicle no podia arribar dalt
del carrer Cartagena o la Rambla Volart.
La
primera època de la postguerra civil, el que podríem anomenar el
període negre, va ser el moment de les farinetes o guixes per menjar
i els iogurts de color, marrons els de Danone o verds els de Market,
en envasos de porcellana. I parlant de la zona alta, recordo la
pedrera que hi havia a la Verge de Montserrat, al cantó muntanya,
lloc on molta gent va ser afusellada durant la guerra.
I
no puc oblidar els centres d'ensenyament d'aquella època, com
l'escola Parroquial dirigida pels senyors Gascón i Prats. He de dir
que la figura del professor provocava respecte i apreci: era una
institució sagrada. Altres centres educatius del barri eren
l'escola del senyor Albiñana al carrer Varsovia, una torre baixa amb
2 classes, molt bona escola, on el director tenia una canya llarga
per mantenir l'ordre en les últimes fileres, l'escola del Bosc que
dirigia la senyora Palau o l'escola El Mar del senyor Vergés, i
l'escola 26 de gener, després rebatejada com Arc Iris sota la
direcció del senyor Gibert, o el Liceo Castro de la Peña. Dalt de
l'escola parroquial hi havia les monges. Actualment, les escoles
parroquials han canviat d'objectiu i ara treballen amb la canalla que
té necessitats especials.
El
Guinardó que jo vaig viure és el barri de persones que he conegut i
tractat com el popular Ricardo Pastor, conegut com el Pitoniso Pito,
en Josep María Huertas Clavería, qui tot i no ser del barri passava
les seves hores d'esbarjo entre nosaltres, i que va començar
treballant al Correo Catalán abans de guanyar fama com a profund
coneixedor de la Barcelona dels barris, i més recentment el
pianista, compositor i director d'obres musicals com “ Flor de Nit
“ o bé “ Mar i Cel “ i altres, Albert Guinovart i Mingacho,
qui també acompanyava al piano alguns cops a Victòria de los
Angeles; la senyora Paquita Ruiz, que va arribar a dirigir el
conservatori de Barcelona, i ja vinculades al món de l'esport, i més
concretament del bàsquet, Maria Planas, ex jugadora i entrenadora de
diversos clubs, de la selecció catalana i de la selecció espanyola
Eduard Portela i Maria Planas en una foto de la dècada dels 50. |
l'Antonio Maceiras, que va ser director esportiu del Barça, del Real
Madrid i ara exerceix com a scout dels Lakers de l'NBA, o la Rosa
Castillo, jugadora que va arribar a ser 21 vegades internacional amb
la selecció espanyola
l'actriu Nuria Espert, l'entranyable doctor
Gratacós, metge de tot el barri, o el periodista del Mundo Deportivo
Manuel Espín, que organitzava unes vetllades cada any al cine
Montserrat per recaptar fons pel PEM, amb actuacions d'artistes
famosos a l'època com Nuria Espert, Mario Beut, Josep Guardiola,
Ramon Calduch o Els 3 Sudamericanos entre altres. Al barri també va
néixer i he conegut l'actual cardenal de Barcelona, Lluís Martínez
Sistach.
En
aquell moment la ràdio era el mitjà de comunicació més arrelat, i
que va marcar una generació, amb serials com Ama rosa, o la veu
inconfusible de Pepe Iglesias “ El Zorro “, amb la seva frase “zorro zorrito, para mayores y pequeñitos, de mil amores voy a
empezar" i altres professionals com Salvador Escamilla, Josep
María Bachs, Constantino Romero i Joaquín Soler Serrano, famós
arran de la campanya en favor dels damnificats per les inundacions
del Vallès l'any 1962. Alguns d'ells serien més tard les primeres
cares famoses de la televisió al nostra país.
Cadascú
hem viscut un període: coses que jo vaig veure i que ara ja no hi
són, com els enterraments, que podien ser d'un, de 3, de 5
capellans. Penseu que al Guinardó jo vaig arribar a veure
enterraments amb 12 capellans, això donava mostra de la importància
del difunt.
I tal com fa la dita, la infantesa és la nostra pàtria,
així que em ve a la memòria també una entremaliadura que vam fer
de nois, un cop que sortint de l'escola ens vam dedicar a llençar
llufes a les noies d'una escola propera, de manera que se'ls
enganxaven als cabells i no hi va haver manera de treure-les si no
era tallant-los els cabells. No cal dir que l'endemà la malifeta va
tenir unes conseqüències més aviat tristes i físicament doloroses
per nosaltres, amb la justícia que vam impartir els professors quan
es van assabentar del que havíem fet.
Per
cert, sabeu l'origen del nom dels 15 ?. Anys enrera al barri hi
havia els tramvies 4 i 46. Quan el 4 arribava a Verge de Montserrat,
el cobrador cridava “ els 15 ! “, i fins a Horta el trajecte
passava a costar 20 cèntims. Amb posterioritat, arribarien els
tramvies moderns, el 37 i el 47, amb la porta d'entrada al davant.
En
aquest punt, i parlant de tramvies, he de recordar dues anècdotes
del període entre 1946 i 1951 que no oblidaré mai. Una, quan un jove
conegut de tots amb el malnom de
“ mediometro
“ es va encastar rambla Volart avall amb la seva bicicleta entrant
literalment en un tramvia, el 46, per la porta del mig.
I
l'altre, un cop que una gran bola de pedra, que estava al costat de
la font que hi ha prop l'entrada del Mas Guinardó, va rodar rambla
Volart avall per acabar encastant-se contra el que aleshores era la
clínica Victoria.
Com
deia, era una altra època, un Guinardó diferent, que després
canviaria força d'aspecte amb la llei de liberalització del sòl
promoguda pel govern presidit per José María Aznar. I això em
porta a pensar: com veig ara el Guinardó ?. Doncs és un barri on hi
ha hagut una transformació important, com per exemple amb la reforma
i modernització del propi Mas Guinardó, el nou mercat del Guinardó
i els seus equipaments extraordinaris, o la transformació que s'està
fent de la finca del mas Ravellat – Pla, on de petit només veia
Aprofito perfer un suggeriment, una
reivindicació: que en un saló principal del Mas Guinardó es
recordés la memòria dels prohomes del Mas i del president Carbó,
conjuntament amb el president del PEM Llibert Vinaixa, ja que penso
que seria un just reconeixement al que ha estat la memòria històrica
d'aquestes entitats. També s'hi podrien afegir fotografíes de
jugadors que han contribuït al llarg dels anys a engrandir tant el
Mas com el PEM.
Com
és fàcil imaginar, la vida actual és molt diferent a la de la meva
joventut. Abans es convivia al carrer: L'avinguda Verge de
Montserrat, la Rambla Volart o quelsevol altre carrer eren el nostre
improvisat camp de futbol, on jugàvem sense molestar al veïnat. Ara
això s'ha perdut. També han canviat les relacions familiars i entre
veïns; ja no es fa aquesta vida de carrer i sobretot a la vorera; la
construcció de nous habitatges i edificis i l'augment del nombre de
vehicles i del trànsit han fet passar això gairebé al record.
Penseu que en el Guinardó de la meva primera joventut hi havia només
3 cotxes en tot el barri. De tota manera he de dir que em sembla que
ara s'està recuperant aquesta existència més comunitària a través
del que denominarem zones de convivència, com places públiques, com
ara la plaça del nen de la Rutlla, la plaça del Guinardó, el parc
del Guinardó, espais comunitaris, centres cívics, etcètera ...
He
estimat, estimo i estimaré sempre el Guinardó. Aquest barri el
sento meu, forma part del meu ADN, és el lloc on he viscut una part
important de les experiències i situacions de la meva vida.
Eduard
Portela
NOTA: Aquestes memòries formen part del discurs que l'Eduard Portela va llegir en el pregó de l'última la Festa Major del Guinardó, on li va estar lliurat una tela emmarcada amb diverses imatges de la seva vida al Guinardó i que reproduïm més abaix, des d'aquí li volem donar les gràcies per haver-nos facilitat el text per coneixement de tots els veïns del barri.
NOTA: Aquestes memòries formen part del discurs que l'Eduard Portela va llegir en el pregó de l'última la Festa Major del Guinardó, on li va estar lliurat una tela emmarcada amb diverses imatges de la seva vida al Guinardó i que reproduïm més abaix, des d'aquí li volem donar les gràcies per haver-nos facilitat el text per coneixement de tots els veïns del barri.