L’actual carrer Bergnes de las Casas es potser la zona urbanitzada
més antiga del Baix Guinardó, ho és des de mitjans del segle XIX.
Però molt a prop trobem encara un dels vestigis rurals i de
comunicació del Pla de Barcelona que han resistit el pas del temps,
el torrent de Lligalbé. El nom fa referència a una masia,
documentada des de l’any 1147, que estaria situada, segurament, al
turó de la Rovira a prop de la de can Baró. El torrent també havia
portat els noms de Frares, Notari i Faura.  |
| Imatge actual del c. Bergnes de les Cases, fins 107 anomenat El Pou. Foto Web Ajuntament |
Aquest raconet entranyable, encara que degradat amb intencionalitat,
està ara en perill de desaparició i perdérem, una vegada més, una
part del nostre patrimoni i de les nostres arrels. Havia estat el
lloc on s’unien el torrent amb el camí de la Llegua, antiga via
rural que comunicava Gràcia, com a continuació de la vella
Travessera de Dalt, amb la vila de Sant Andreu. Tenia l’entrada a
l’alçada del número 48-50 de la Ronda del Guinardó.
Fa aproximadament quatre anys va quedar mutilat i tancat en aquesta
part, ocupant el seu lloc l’ampliació d’una petita residència
d’asil anomenada Casa de Família Sant Josep Oriol. Un estrany i
fosc pacte del Districte amb una Fundació privada per crear al
mateix temps un gran Centre Sociosanitari, va fer possible aquesta
mutilació, que no només va tancar aquest important pas, que de fet
era un camí públic, sinó que va significar el final del centre
Kostka, com explicarem més endavant.
Aquesta zona, envoltada dels bonics passatges de Sant Pere i de Boné,
eren propietat de Manuel Boné i Boné un fabricant d’arpilleres
(sacs per al transport), que va comprar aquests terrenys als anys
vint del segle passat. Precisament el passatge que porta el seu nom
comunicava directament amb el torrent abans de l’obertura del
carrer Lepant. Ara només queda una petita part amb entrada per
carrer Padilla i una altra per Mas Casanovas amb dos petites cases
baixes i una fita amb les inicials TJU, just on es separaven el
torrent i el camí de la Llegua.
 |
Pedra de Lligalbé- foto Andrés Paredes |
Les parets d’aquest camí en aquesta part delimitaven amb un
frontó, en terrenys de Boné, denominat Jai Alai i que portaven uns
bascs. L’entrada estava al final del passatge Sant Pere i davant
d’un barraquista que sempre anava descalç. Al final de la Guerra
Civil els bascs van haver de fugir a l’exili i el frontó va quedar
abandonat. A l’any 1943 un grup de joves cristians, seglars, que
formaven part de la congregació de la Sagrada Família el van llogar
per realitzar tasques de catequesis. En un primer moment van tractar
de dinamitzar el barri ajudant la gent pobre, en aquest sentit van
dirigir les seves activitats cap a la gent de les barraques que es
trobaven per sobre de l’Hospital de Sant Pau, a l’actual Ronda
del Guinardó.
Les activitats eren sobre tot futbol, participació en alguns
campionats, jocs d’oci i petites sortides, excursions d’un dia a
Montserrat i altres llocs i sobretot cinema els diumenges. Feien
recaptació de diners entre els veïns i també anaven a demanar
joguines per tal que els nens de les barraques en tinguessin pels
Reis. Vicente Garcia va incorporar-se un mica més tard, més o menys
a l’any 1951. Durant molts anys va ser l’ànima del Centre,
organitzant i dirigint múltiples activitats per als més menuts. A
les tedioses tardes dels caps de setmana de la dècada del cinquanta
i seixanta, Vicente va deixar-s’hi la pell per tal de portar alguna
alegria als nens del barri.
 |
| Cabina del cinematrògraf. Foto Jordi Espinal |
 |
| Nois i noies esperant la sessió de cinema. Foto Jordi Espinal. |
 |
| Basquet a la pista del Kostka. Foto Jordi Espinal |
El Centre amb el nom de “Corazón de Maria” i “Estanislau
Kostka”, sant jesuïta polonès amb devoció a Barcelona, va
funcionar amb els catequistes que havien iniciat les activitats des
del principi, però a partir de l’any 1963 Vicente es va rodejar de
dinamitzadors, que no eren altres que antics nens que havien passat
pel Centre, per fer-se càrrec del funcionament. A mitjans dels
seixanta a més del futbol, el partits es jugaven els dissabtes, es
podien passar les estones jugant a futbolí, ping-pong, bàsquet i
sobretot vèiem la pel·lícula el diumenge per la tarda. El preu del
cinema era de dos pessetes més una altra per a pipes o tramussos.
La paga d’un nen a casa en aquells anys a mitjans dels seixanta
estava entre les quatre i les cinc pessetes. Velles pel·lícules, la
majoria de l’oest, en mal estat i amb molts talls, ens feien cridar
i on els indis sempre eren dolents i morien a mans dels herois de les
super estrelles americanes.
Als anys setanta una nova situació econòmica familiar i sobre tot
la televisió va fer baixar l’assistència de nens al Centre i per
tant, que disminuíssim les activitats, tot i així va estar
funcionant fins a mitjans dels vuitanta. A partir de l’any 1974 va
ser també la seu de l’equip de futbol Estrella Roja, que va
militar vint-i-cinc anys a categories regionals i va ser un referent
al barri.
Ara amb la mutilació del torrent Lligalbé a causa de l’ampliació
d’un centre sociosanitari privat, el Centre Kostka ha anat a terra
i es convertirà en un pàrquing per a cotxes, això mentre s’espera
la urbanització del aquest paratge al torrent de Lligalbé i la
destrucció d’un dels pocs vestigis històrics del Baix Guinardó.
Vicente Garcia encara viu al barri i no pot ocultar la seva
insatisfacció per la manera com ha actuat el Districte i el trist
final del Centre Kostka. Això si, tots aquells nens que van passar
pel Centre als anys cinquanta i seixanta, el portem al cor i mai
oblidarem la seva dedicació, juntament amb els seus col·laboradors,
a una tasca que ens va fer molt més humanitaris i una mica més
feliços en aquells anys grisos del franquisme.
Records de Carles
Sanz