Quan jo era una nena,
només hi havia dos cinemes a Horta, el de dalt, cinema Unión i el
de baix, el cinema Horta.
El local del cinema Unió
ha sofert diferents modificacions al llarg dels anys, des de que es
va construir en 1917, ens referim al local que la majoria de
nosaltres coneixem que estava situat a la plaça Eivissa.
L'origen del Cinema Unió
però , es remunta a 1910, llavor li deien el cinema Vell (això de
vell i nou ha anat canviant al llarg dels anys , ja que la gent s´hi
referia d'aquesta manera d'acord amb les novetats que es produïen),
i tenia la seva entrada per la plaça Santes Creus, i una altra al
final de les escales del carrer Fulton..
 |
| L'edifi que el veu a la dreta darrera el pont, és el primer cinema Unión al que s'accedia des del pont de la riera i des de la Plaça Santes Creus. Foto del llibre d'en Mingo Borràs |
S'hi projectaven
pel·lícules en episodis pels menuts, per posar un exemple “La
Moneda Rota”, i també una vintena d'episodis per a la gent gran
com fou la història “Llibertat”, que era el nom d'una noia molt
maca, que en tenia 24, els últims del quals ja es van projectar en
el cinema dit aleshores Nou, de la Plaça Eivissa, això succeí en
1917 donat que el de la plaça Santes Creus va tancar.
 |
| Façana del Cinema Unió poc desprès de ser inaugurat a la Plaça Eivissa |
Els propietaris del
cinema eren aleshores dels Srs. Lletjós i Garreta, desprès fou
adquirit pels ascendents del que en seria finalment el propietari
quan va tancar el Sr. Josep Ribó Corretja.
La pel·lícula la
sonoritzaven només les notes musicals d'un piano que un del
propietaris tocava a peu de pantalla. L'etapa de entre 1915 i 1930
fou la gran època del cine mut. Si bé la primera pel·lícula
sonora es filmà en 1927, crec recordar que es deia “El
trompetista”, no va afermar-se decididament fins 1930.
Eren pel·lícules en les
que es van donar a conèixer artistes com Charles Chaplin, Buster
Keaton, Harold Lloyd, i d'altres.
El cine Unión fou molt
popular, i tal com s'ha dit més amunt, va obrir les seves portes
projectant els últims episodis de Llibertat.
 |
| Façana del cinema unión en els anys 30 |
 |
| Pati interior on es penjaven les escenes de la pel·lícula |
 |
| La porta i el local del cinema Unión contemplats des d'una casa de la plaça Eivissa |
Tenia la taquilla a la
façana del carrer, al costar hi havia una porta amb reixat de ferro
flanquejada per dues parets amb esgrafiats modernistes i coronades
per un final en forma d'arc, igual que la llinda de la porta de
ferro, en mig de les quals destacaven un globus de llum. Aquesta
porta, donava entrada a un patí on es penjaven escenes de les
pel·lícules a projectar protegides. Això si, protegits per filats a la
fi que la canalla no se'ls endugués Al fons del patí a l'esquerra,
una porta amb espitllera de vidre vermell permetia l'entrada al
cinema. Allí en Joan Ribó, en “Miquelet”, collia les entrades i
les dipositava en una petita bústia que tenia al seu costat.
Finalment acompanyava al públic a la seva butaca.
El pati de butaques era
molt reduït i molts cops hi havia espectadors dempeus que treien
visió al que estaven asseguts. Els dies d'estrena es feien unes
llargues cues que arribaven fins tombar el carrer Major (c. Horta),
també hi havia llestos que intentaven comprar l'entrada a les
persones que estaven ja a prop de la taquilla, i a córrer per agafar
cadira.
Aquest cine tenia
personalitat pròpia donada per la seva situació, el patí
d'entrada, les seves columnes al vell mig del patí de butaques i pel
rengle de dobles butaques reservades per a l'ús exclusiu del Dr.
Yglésias i família, tota una eminència a la barriada.
Situat a la dreta de la
pantalla un càntir de llauna romania sobre el terra fermat amb una
cadena i il·luminat per una petita llum vermella. El canti es veu
que era la joguina de la canalla que xarrupava directament del
broc.
 |
| Del llibre d'en Mingo Borràs |
A la porta del cinema es
disposava el quiosc de la dona que venia cacauets, que malgrat les
seves reduïdes dimensions s'hi venien també, tramussos, caramels ,
xufles, pegadolça regalèssia sobres sorpresa i d'altres galindaines
d'aquelles que agradaven tant a la canalla, en novembres per Tots
Sants també es venien castanyes. La família que el regentava va
estar en la plaça Eivissa des de 1903 fins a 1980, passant la
propietat de pares a fills.
En acabar la guerra
civil, el règim va obligar a que tots els cinemes del país a que
passessin el noticiari Nodo que dispensava a tots els habitants del
país la dosi de propaganda que entenien els era necessari, així a
partir de 1942 totes les sales estaven obligades a acatar aquesta
“norrna de obligado cumplimiento”, . Començava la Sessió amb
una foto d'en Franco i els espectadors estaven obligats a posar-se de
peu i cantar l'Himne Nacional amb el braç alçat, qui no tenia ganes
de cantar rebia les oportunes represàlies per suposada “inafección
al régimen establecido”.
A la fi d'exaltar les
“nobles maneras i costumbres del pueblo español” , també
s'establia l'obligació que una de cada sis pel·lícules que
s'exhibien fos espanyola.
Com el propietari del
cinema Unión ho era també del cine Carmelo, les bobines de les
pel·lícules es transportaven d'un a l'altre local en bicicleta i
algunes vegades el públic s'havia d'esperar donat que el rotllo no
havia arribat.
Totes les cintes passaven
per la “censura” i sofrien talls importants, sobretot aquelles de
moral sospitosa, que eren precisament les més interessants pels
espectadors en l'època, i algun cop fins i tot arribaven a canviar
el grau de parentius dels protagonistes per evitar relacions
adulteres, com en cas de la pel:lícula Mogambo del Clark Gable i
Ava Gagner. Així en el guió Grace Kelli, passava d'estar casada
amb l'home que l'acompanyava a ser la seva germana, tot intentant
amagar el gran pecat de la dona, així doncs, els ex-esposos es
convertien en dos germans molt carinyosos, coses de la censura.
Durant un temps es van
fer espectacles dits de “variétés” que eren molt populars, els
cantants que hi actuaven tenien noms ostentosos i altisonants. Totes
les cantants que hi actuaven eren “una gran estrella de la canción
española” i no faltava mai alguna “canzonetista” que actuava
de forma insinuant i que ensenyava una part petita del seu cos,
circumstància molt celebrada entre la concurrència masculina.
L'aspecte del cinema
Union, va anar canviat al llarg dels anys, així en la dècada dels
cinquanta , concretament el 11 de junio de 1951, el propietari del
cinema aleshores Josep Ribó Corretja, va decidir construir un cine
nou sobre el mateix edifici antic, el projecte de la construcció va
ser dirigit per l'arquitecte Adolf Florensa, autor també de
l'església de Sant Antoni de Pàdua del barri de Can Fargues i també
del centre social de la mateixa barriada, recentment renovat, ell
mateix disposava d'una torre en aquell barri.
 |
| A la dreta el cinema Unión en obres en la dècada dels 50 |
En 1952 es va demanar el
permís d'obres i així es va vestir l'edifici que la majoria de
nosaltres vàrem conèixer, que disposava d'una façana de 35 metros
lineals. Tenia cinc portes i un vestíbul d'entrada amb unes escales
que pujaven a la part superior, sota de les quals estava la taquilla.
Al costat de les escales la porta d'accés a la Sala amb un rètol de
llum amb la paraula Èxit, que aleshores tant petita com era, no
sabia en absolut que significava. Al voltant del vestíbul es
representaven escenes de les pel-licules que es projectaven o que
s'havien de projectar en el futur.
 |
| A la dreta l'edifici del cinema Unión en construcció en la dècada dels 50. Foto Glòria Mayol |
Platea estava a la part
de baix amb un aforament de 700 local·litats i l'anfiteatre 336 a
la part de dalt. A la canalla, sobretot als nens, els encantava
d'allò més anar a seure a dalt, des d'on tiraven tota mena de
coses als espectadors de sota.
 |
| El cinema en ple funcionament. . Del Llibre Cines de barrio. |
 |
| La façana del cinema quan ja estava tanca als anys 80 |
El cine del carrer Horta
31-33, el de baix, va prendre el mateix nom del carrer on s'ubicava.
estava ja molt i molt atrotinat quan jo era petita. Es pujava a la
porta d'entrada per unes escales, la taquilla s'obria al carrer i a
sobre s'hi penjaven els cartells de les pel·lícules del dia. La
platea s'organitzava en tres passadissos, un de central i dos de
laterals, i una pluralitat de columnes que sostenien el sostre. El
terra era ple de pipes i paperets de caramels. Funciona solament els
dijous, dissabtes i diumenges. Era conegut popularment com el cine
de les rates
 |
| Porta d'entrada al cine Horta. |
Es va inaugurar en 1925 i
tenia una capacitat per a 1000 persones, els film inaugural fou “El
Gran desfile”, d'en Jhon Gilbert.
En febrer de 1934, va ser
robada la recaptació del cinema a punta de pistola quan era
traslladada en taxi pels senyors Luís Rey Pedrosa i Juan Nacer
Ramos, quan eren al Pg. Maragall a l'alçada del C. Dante, el
conductor es va adonar que els seguien . El cotxe va rebre quatre
impactes de bala i es va veure obligat a parar. Els lladres van robar
700 pessetes de les que 400 eren fruït de la venda d'entrades, mai
no els van trobar.
En 1954 era el seu
propietari Joan Blanch Sanmartí que ho era també del cine El Dorado
del Guinardó. Va fer posar mosaic al terra de tot el cine i va fer
realitzar diferents petites obres, com canviar una porta de fusta per
una altra de metàl·lica i fer construir les escales de l'entrada.
El local pel seu aforament es va utilitzar també per a la celebració de mítings polítics i d'altres actes com :
- 13 novembre de 1932 míting del Partido Republicano Radical 6 de juny de 1933 ,
- 22.9.1935, es va oferir un concert per l'Institut Orquestal de l'Associació Obrera de Concerts.
- 9. juliol de 1976, per celebrar el 40 è. Aniversari de la fundació del PSUC, el primer míting polític que es va celebrar a Barcelona des de l'any 1939
El cinema Horta va tancar
les seves portes l'any 1969 en morir el seu propietari, la seva vídua
va vendre el local a Josep Ribó Corretja propietari també aleshores
dels cinemes Unión, Dante i Carmelo. El Sr.. Ribó i d'altres socis
el van convertir en una sala de bingo i un gran parking.
Ara bé, aquestes són dades aconseguides mitjançant el llibre de Roberto Lahueta, sobre el cinemes de barri, en Pedro Zawacki Köhler, que havia estat cameramen del cinema, indica que és un mal entès, recorda perfectament que quan va morir Franco el cinema Horta encara funcionava, diu que va tancar el 1976.
Ara bé, aquestes són dades aconseguides mitjançant el llibre de Roberto Lahueta, sobre el cinemes de barri, en Pedro Zawacki Köhler, que havia estat cameramen del cinema, indica que és un mal entès, recorda perfectament que quan va morir Franco el cinema Horta encara funcionava, diu que va tancar el 1976.
 |
| El local del que era el cine Horta, avui Parking. Fotos Joan Marca Pérez de Tudela |
Per totes aquelles i
aquells que us agrada la història dels cinemes de barriada us
recomano el llibres CINES DE BARRIO, de Roberto Lahuerta Melero, qui
fa un repàs de tots el cinemes de barriada de la ciutat de
Barcelona.
- Fonts d'informació : Llibre Històries d'Horta d'en Mingó Borràs i Cines de Barrio de Roberto Lahuerta Melero.