MAGA - l'antiga llibreria del barri del Guinardó

Persiana de la llibreria - Foto Miquel Pera

Quan vaig arribar al Guinardó en els anys 70, hi havia al Guinardó una llibreria que es podia considerar com “la llibreria”, amb majúscules del Guinardó, el seu nom “MAGA”.

Hi ha un tret que defineix al bon llibreter: que és la persona que no solament ven llibres, sinó que entén en llibres, que a més aconsella sobre allò que considera interessant llegir. Així era en Gaspar, propietari de la llibreria MAGA, un home que s'estimava els llibres i que sabia trametre aquest amor.

Gaspar Aguayo en la seva llibreria

La llibreria Maga estava ubicada en el carrer Amèrica, cantonada Trobador era, com ja hem dit, la llibreria de Gaspar Aguayo i la seva dona la Marina. El nom Maga prové de les primeres lletres de MArina (esposa del Gaspar) i GAspar.

També era un nom que feia referència al mític llibre “RAYUELA” d'en Julio Cortàzar , donat que “MAGA”* era el nom que el protagonista li donava a un dels personatges principals de la novel·la.

*(La Maga (Lucía) Es la protagonista de la historia. Es una uruguaya que viajó a París con su hijo Rocamadour ya que sus padres querían que ella lo abortara. Se caracteriza por ser distraída y por no tener los conocimientos de sus compañeros y amigos, cuestión que en ciertas ocasiones la hace sentirse menos que los demás («Es tan violeta ser ignorante»). Sin embargo, su ingenuidad y ternura más de una vez son envidiadas por los integrantes del Club de la Serpiente. Lo que más envidia Oliveira de Lucía, es su forma de ver las cosas, ella “nada en el río, mientras él lo mira de lejos”. Viquipedia.)

Durant, molts anys aquest local va ser el referent de la cultura catalana al Guinardó i va ser durant molts anys la seu oficiosa del grup d'escriptors del barri, del qual formaven part gent com Joaquim Carbó, Pep Albanell, Estanislau Torres i molts més.

 

 

El local,   en represàlia a  la seva tendència catalanista, va ser cremat una matinada del 14 de juliol de 1986 al rebre l'atac d'un grup d'extrema dreta que, aleshores feien de la seva atacant moltes de les llibreries d'aquest caire que havien a la ciutat de Barcelona, llençant-hi contra la porta uns còctels molotov que la van cremar.

En l'atac a la llibreria, algunes persones del veïnat hi van veure també la intervenció d'alguns elements d'extrema dreta infiltrats en  la comissaria de policia que hi havia poques portes més avall, en un edifici que feia cantonada amb el carrer Pare Claret. En l'actualitat ja no existeix, no pas l'edifici que continua en el mateix lloc, sinó la comissaria en qüestió.

Després de l'atac amb còctels molotov a la Llibreria Maga, tots els escriptors del Guinardó van fer costat al seu propietari, Gaspar Aguayo, i van editar aquest llibre per ajudar a que la llibreria tornés a obrir les seves portes.

Segons explica l'escriptor Joan Josep Isern al seu blog...

"Com no podia ser altrament, els escriptors del Guinardó també varen estar a l'alçada dels esdeveniments i a través de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana varen aconseguir la complicitat de l'editorial Laia per treure al carrer un recull de contes escrits especialment per l'ocasió que es va titular "Crema de Maga". Joan Brossa, veï també del barri, va fer un poema visual per la contracoberta i el llibre es va publicar uns dies abans de Sant Jordi de 1987. Tots els diners de les vendes es van destinar íntegrament al compte de suport a la reconstrucció de la Maga i val a dir que, a més a més, va tenir força fortuna comercial. I no només al Guinardó.

Per cert, en aquest llibre (una raresa bibliogràfica, pel que em diuen) s'estrenen com a contistes un parell de xicotets: en Màrius Serra i el signant d'aquestes Totxanes. Tant en un cas com en l'altre era la primera vegada que véiem el nostre nom imprés en un llibre. El conte d'en Màrius es deia "Ensurts absurds", el meu "Crema de Maga".

Al costat de Brossa i dels dos debutants els escriptors que varen col·laborar en el recull "Crema de Maga" eren Pep Albanell, Joaquim Carbó, Anton Carrera, Antoni Cuadrench, Ignasi Farinyes, Jaume Fuster, Josep Maria Illa, Miquel-Lluïs Muntané, Maria-Antònia Oliver i Estanislau Torres.

Tot plegat va acabar reforçant la figura de la Maga com la llibreria per excel·lència del barri. Un reconeixement que va adquirir format oficial quan l'any 1987 se li va concedir el Premi Horta-Guinardó.

L'establiment on estava la llibreria, actualment és una oficina del grup d'assegurances Catalana Occidente, però en una de les persianes metàl·liques del local, encara podem recordar el que havia estat anys en darrera ja que es conserva el logo de la Llibreria Maga.

Gaspar Aguayo, ens va deixar el proppassat dia 6 de gener de 2012, escriptor, llibreter i una de les persones del barri, culturalment parlant, més importants i també persona rellevant en la recuperació i revitalització de les bitlles catalanes.

RESUM DE LA BIOGRAFIA DE’N GASPAR AGUAYO I SERRA escrita per l'Antoni Verdú

(Revisió i actualització per Antoni Verdú Navarro, amb el vist i plau del mateix sr. Gaspar Aguayo i Serra, de la publicada l’any 1997 en el volum sisè de “Forjadors de la història esportiva de Catalunya” (editada per la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura)

Gaspar Aguayo i Serra va néixer a Barcelona l’any 1928 en el si d’una família que no es pot dir que tingués cap mena d’afició esportiva. Amb només tres mesos d’edat va quedar orfe de pare. Com la majoria de nois en edat escolar va jugar al futbol però es sentí més atret per la muntanya i practicà l’excursionisme en major o menor grau; d’aquella època en guardà un grat record de les sortides a la muntanya formant part d’un grup escolta organitzat per mossèn Batlle (Antoni Batlle i Mestre). Aquest sacerdot ja havia format un d’aquests grups l’any 1931 i continuà aquesta tasca amb els nostres minyons acabada la guerra civil. Per a en Gaspar Aguayo eren activitats que omplien les estones i dies de lleure però mai s’ho va prendre amb intenció competitiva ni de gran dedicació.

La vida professional la va iniciar d’aprenent de tallista, ofici que demana un tarannà exigent amb si mateix amb la perfecció del treball i esperit artístic per a realitzar les delicades i elegants motllures en una època que aquestes eren uns elements decoratius que enaltien els mobles. Encara no havia arribat la moda i gust per les superfícies llises i els cantells en angle.

Potser que per ésser besnét del historiador i escriptor igualadí Jaume Serra Iglesias l’interessava en molt més grau el món dels llibres, i en el racó més íntim de les seves aspiracions maldava per obrir una llibreria pròpia aconsseguint aquest propòsit l’any 1965 al llogar una botiga que restà oberta fins el 1971. En ella va practicar i aprendre amb nota alta el nou ofici. Tot seguit en va obrir una altra amb moltes més possibilitats en el barri del Guinardò, en el carrer Amèrica cantonada Trobador a la qual va batejar “Maga”,nom d’un dels personatges d’una obra de Julio Cortázar i que coincideix amb les dues primeres lletres del nom de la seva esposa, Marina, i del seu propi, Gaspar. La llibreria Maga es convertí en punt de reunió dels molts i fidels clients (que va obtenir en molt poc temps gràcies al seu bon tarannà) amb ganes d’intercanviar idees, opinions o senzillament pel gust de garlar (utilitzo el verb garlar perquè en Gaspar hi sentia predilecció). Es de destacar que entre els molts assidus tertulians no hi faltaven els escriptors que vivien al barri i que n’eren molts.

I va sorgir un fet que el conduiria a embrancar-se en una tasca impossible a ulls d’altres amb menys fe i en el que la llibreria va tenir certa importància.

REVITALITZACIÓ AL BARRI DEL GUINARDÓ DEL JOC DE LES BITLLES CATALANES

Gaspar va conviure períodes estiuencs amb les gents de les terres del Baix Ebre i allà va veure com jugaven a les Bitlles.

S’interessà pel joc i investigà els seus orígens descobrint que les modalitats practicades a les poques comarques tarragonines i lleidatanes en que es conservaven eren autòctones del nostre país i entusiasmat amb el descobriment d’un joc genuïnament català i en vies de total desaparició (a les comarques de Girona i Barcelona amb prou feines era recordat per la gent gran) va decidir recuperar-les.

La primera pedra per aixecar tant gran empresa va ser fundar un club a Barcelona i a la llibreria hi trobà on assentar els fonaments. En efecte, no li costa gens arrossegar un grup de clients per a que li fessin costat i fundar el Bitlles Club La Cava-Guinardó ’87, que va ser el primer club de bitlles que es va inscriure a la Federació (vegeu > Club de Bitlles Guinardó) En Gaspar Aguayo va ser-ne el primer president del Club, que com diu el nom era vinculant al barri del Guinardó

En Gaspar Aguayo fou el guia i ànima i va realitzar una gran labor d'investigació i aportació de valuoses dades. En els pocs anys de vida d’aquesta entitat (2002/2006) en Gaspar va publicar fins a divuit “Quaderns de Divulgació” en els que explicà diversos temes del món de les Bitlles de manera breu i aclaridora i el conte per a infants “Les bitlles de l’avi Quim”.

Va publicar un llibre titulat “Bitlles i Bitllots – un joc tradicional a Catalunya” que partint dels costums ancestrals ens condueix fins a la recuperació d’aquest joc tant nostrat.

El Consell de Districte Horta-Guinardó li atorgà el “Premi a la difusió cultural i participació ciutadana” com a públic reconeixement a la seva tasca.

Foto Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya, lliura a Gaspar Aguayo la medalla de Forjador de la Història de l’Esport a Catalunya 1997

Fins aquí va ser la feina feta per una persona tenaç que mai s’aturà davant de cap dificultat ni de cap obstacle. Un llibreter obstinat que va reviure les bitlles deixant-les vives i fortes en mans d’un organisme avui dia reconegut internacionalment com a català: la Federació Catalana de Bitlles*.

• AGRAÏMENTS A : Antoni Verdú i Miquel Pera que són les persones que m'han facilitat informació i material sobre Gaspar Aguayo i la llibreria MAGA.

MEMÒRIA DELS VEÏNS - José Luis Tellado

Molts cops per tenir una petita idea de com es vivia per aquests barris entre els anys 20-50, hem de recórrer als llibres, on es solen trobar pinzellades com la que seguidament us passo a reproduir ( no la tradueixo perquè l'escriptor crec que es de parla castellana i per tant, respectarem el text en l'idioma en que es va escriure), un petit text on es descriuen la vida i costums de la canalla pels carrers dels barris.

Es correspon a un llibre anomenat EL ESPÍRITU DEL ARCAMUZ, i ve a ser una biografia de l'autor José LuísTellado Ustárroz, que aleshores, deuria tenir entre 10 i 12 anys i vivia i es movia entre el Clot, Els Quinze, Camp de l'Arpa i Guinardó on anava a l'escola que ara coneixem com Castro de la Peña i que per l'època se'n deia Liceo Manjon.

També ens descriu com es va viure la Guerra Civil, com patien els habitants i com lluitaven per aconseguir cent grams de cigrons, ja que es patia molta gana, en fi deixo de parlar per limitar-me a transcriure el text en qüestió:

LA GUERRA CIVIL

“Otra vez estoy dando vueltas por las vetustas calles del barrio antiguo de Barcelona, mi ciudad, que recorría de pequeño durante la revolución, montándome en el trole de los tranvías para no pagar el billete. ¡Qué tiempos aquellos!, en qué, a pesar de todo, disfrutábamos construyéndonos patines utilizando cojinetes de bolas, rifles tira ganchos de cortina, aparatos de galena con unos simples auriculares, un trozo de mineral, una hojita de afeitar y una aguja. Claro que también hacíamos diabluras peligrosas, como poner balas de fusil en las vías del tranvía, que explotaban al pasar el vehículo por encima–eran fáciles de encontrar–. 

Nens jugant a la Guerra amb rifles de fusta. Foto Centelles

 

Tiempos de hambre, frío y terror, en que una bomba podía acabar con nuestras vidas, y en el que la gente, en cuanto sonaban las sirenas, se hacinaba en los refugios insalubres atestados, donde olía a orines, humedad y sudor. Por eso nos juntábamos algunos muchachos, desafiando a los aviones, no yendo a los sótanos asquerosos. La mayoría estaban solos en sus casas vacías, sus padres en el frente, muertos o en la cárcel. Otros, como yo, viviendo con dos tías solteras, una medio ida y otra muerta de miedo, mientras mi padre apenas aparecía por casa, temeroso de que alguien por odio, envidia o por cualquier razón lo denunciara falsamente, ya que los intelectuales eran odiados por la mayoría de los milicianos que patrullaban en camiones por las noches en busca de víctimas que llevaban al campo de la bota para ser fusilados.

Un día corrió la voz de que en la estación de La Sagrera (1), estaban aparcados varios vagones de mercancías llenos de alimentos, y que las mujeres–la mayoría de los hombres estaban en el frente– los asaltaban. El problema es que éramos demasiado pequeños para abrirnos paso entre aquella jauría enloquecida. ¿Quién dijo que la mujer es el sexo débil? El tal debería haber presenciado este espectáculo: Se peleaban como fieras para coger un puñado de lentejas, judías o garbanzos que meter en unos saquitos de arpillera que arrastraban.

Colás y el sardinilla lograron meterse debajo de uno de los vagones, y metían en sus saquitos todo lo que se iba filtrando a través de las rendijas del suelo del vagón: una extraña mezcla de tierra, arroz, azúcar y demás legumbres, mientras las mujeres que consiguieron meterse dentro reventaban los sacos y, con auténtica desesperación, arramblaban con todo lo que podían.

Alejandro logró apartes las piernas de varias mujeres y me abrió paso para que pudiéramos imitar a nuestros amigos. Así conseguí llenar mi pequeño saquito y salir corriendo en dirección a El Clot.

 

De pronto llegaron los aviones y comenzaron a disparar ráfagas de ametralladora… Algunas mujeres fueron alcanzadas y sus cuerpos ensangrentados quedaron en tierra al lado de su pequeño botín y un charco de sangre. Rápidamente, me acurruqué debajo de un viejo camión aparcado en la acera, mientras escuchaba como estallaban hechos añicos los cristales del vehículo. El sardinilla iba detrás de mí, estaba a punto de alcanzarme y me alargó su mano derecha pidiendo ayuda, pero no pude alcanzarla y cayó exhausto sin pronunciar un solo gemido. ¡Tan solo tenía ocho años! Nunca supe si aquellos aviones eran del gobierno o de los fascistas, únicamente que fue una masacre indigna de un ser humano.

Al llegar a mi casa, mis dos hermanas pequeñas y mis tías me recibieron con alegría, procediendo a limpiar todo el contenido de mi pequeño botín. Después lo hervimos y nos lo comimos, aunque sin un mendrugo de pan, porque para lograr un trozo de pan negro había que levantarse antes del amanecer y hacer unas colas enormes. Y cuando por fin te llegaba el turno, la mayoría de las veces, el pan se había terminado.

LA VIDA DELS NANOS DEL BARRI

Mi pandilla estaba compuesta por cinco chicos del barrio de “Los Quince”, en el Guinardó, lugar privilegiado antes de estallar la guerra civil, lleno de torrecitas con un jardincito muy bonito y árboles frutales, donde yo solía tirar la fruta ayudado de una larga caña

Villa Jazmines

El más pequeño del grupo era “El Sardinilla”, lo llamábamos así por lo escuálido y bajito que era. Vivía con sus padres en la torra llamada “De los Jazmines”, una finca de dos plantas, cuyos propietarios huyeron nada más estallar las primeras revueltas, por miedo a ser asesinados. Como no tenían criados y la torre era muy grande, apenas limpiaban, incluso hacían fuego den el suelo del comedor para guisar y calentarse. 

Luego estaba Roca, de nueve años, hijo de un industrial que huyó a Francia para salvar el pellejo–muchos milicianos se incautaban de las fábricas y mataban a los dueños. Vivía con una tía vieja y las pasaban canutas. 

El siguiente era Alejandro, de diez años, y muy avispado. Vivía en una torre enorme en la parte alta del Paseo Maragall, con su madre, envejecida prematuramente, y una hermana más pequeña llamada Emma. Muchos días nos reuníamos en el jardín para jugar o encender una hoguera para cocinar alguna vianda que habíamos arram-blado. 

El Liceo Manjon en l'època

Todos asistíamos al Liceo Manjón, en la Rambla Volart, un edificio de cuatro plantas y un gran patio, aunque con frecuencia solíamos hacer novillos, por lo que don Juan de la pipa rota, como llamábamos a uno de los maestros, nos arreaba bofetadas y puñetazos sin compasión, teniendo que cubrirnos con ambas manos para no salir dañados.

Todo esto acudía a mi mente cada vez que atravesaba un trozo de mi ciudad, cabizbajo y compungido por los recuerdos. Ahora que todos han desaparecido, y se olvida lo que tuvimos que sufrir entonces, considero que les debo este pequeño recuerdo.

• José Luis Tellado Ustárroz (Ibón Benoni-Pinesku-Piki), va nèixer a Barcelona el 1928. Ha pintat numbrosos quadres a l'oli, al'aquarel·la, la cera, acrílics i en làtex. És l'inventor d'una tècnica pictòrica anomenada “Cosmologisme”, amb la qual ha pintat algunes de les seves obres abstractes tals com “L'Explosió del Big-Bang”. També és dibuixant d'historietes i ha creat Pavipollo i Cuchufleta, Braulio Pérez Gil y su ayudante, Josefo Conejo, Microbio Peregil i su amigo Pancho Ron, dos sujetos del monton, Trufo, Cuco, Cuquito i Cuquita, Cucón el malo, Meduso i Mejillon, así como numerosos chistes
  
  

  

  Un quadre amb la tècnica de Cosmologisme

  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  1-  (L'estació de ferrocarril de la LAV i la línia de Granollers està sent construïda on antigament hi havia hagut l'Estació de Sagrera Mercaderies o Barcelona-Clot (Sagrera), construïda l'any 1918)
  
  

ESCOLES MUNICIPALS DEL GUINARDÓ - ESCOLA SARDÀ I SALVANY - CEIP TRESFONTS

Colegios Municipales del Guinardó - Sarda i Salvay (per nenes)- Ceip Tresfonts – , són de fet, noms per una mateixa escola amb més de cent anys d'història, i que, per tant,  és  la més antiga del Guinardó.

abans i ara de la mateixa entrada a l'escola

L'Escola Tresfonts, està situada al barri del Guinardó, al final de la Rambla Volart, pujant a la dreta, en el núm 88, hem de dir que aleshores el carrer es deia Iglésias.

.

L'escola és en el Guinardó una “rara avis” per molts motius. Crida l'atenció que només tingui 17 alumnes per aula per una qüestió principalment d'espai. Les aules són petites, encara que es vulgués no es podria incloure més nens. Es com aquell que diu una escola de joguina, amb aules petites i aspecte una mica desballestat, l'edifici té el seu encant . Aquest fet origina que la quitxalla surti al pati en tres terrasses diferents segons la seva edat.

Porta d'entrada de l'escola

Una de les terrasses de l'escola i una de les fonts de fons

Totes aquestes particularitats i alguna altre han propiciat que l'escola hagi estat molt a prop de ser tancada i ha estat la lluita dels pares la que l'ha salvat.

El Ceip Tresfonts té 104 anys d'història i manté el rècord d'unir en les seves aules nens de 24 nacionalitats diferents de criatures, i això no suposa cap problema pels pares sinó que se'ls veu visiblement satisfets amb el projecte educatiu i disposats a lluitat per a la seva continuïtat.

La història de l'escola es resumeix de la següent manera:

El 31 de maig de 1899, la senyora Francisca Tubau Massanell va comprar tres solars entre el que avui és la rambla de Volart i el carrer de Feliu. Dos d'aquests terrenys els va adquirir a Joan Jori Saladrich i Dominga Puigdengolas i el tercer a Joan Jori Vilaseca.

El 1907, els senyors Josep Parramon i Francisca Tubau encarregaren als constructors José Aragall e Hijos la construcció d'una escola per un import de vint mil pessetes amb el nom de “Colegios Municipales del Guinardó”, segons consta en un document dels constructors del 18 d'abril de 1908. Tot i que es va acabar de construir, l'Ajuntament no va concedir el permís d'obra fins a l'1 de febrer de 1909.

Porta de l'escola en 1919. Foto de  Josep Perramon i Lloveras

Nenes i Nens de l'escola en 1914. Entrada carrer Feliu. Foto Daniel Cabrero

Aquesta escola va ser llogada per l'Ajuntament de Barcelona amb un contracte anual que, després de molts anys, fou signat de nou, amb una validesa indefinida, per l'alcalde Joan Pich i Pon, el 31 de juliol de 1935.

Poc abans d'aquesta nova signatura, l'escola va ser reformada per l'arquitecte Josep Goday, artífex dels centres escolars construïts a Barcelona durant la República. Una de les moltes característiques eren les fonts que repartia estratègicament per cada centre escolar.

una de les fonts

Després de la guerra, el 1939, el centre, convertit en escola de nenes, rebé el nom d’escola Sardà i Salvany, en record del polèmic i integrista sacerdot Félix Sardà i Salvany (1844-1916), autor del controvertit  llibre El liberalismo es pecado.

Quadern de quan l'escola només era per a nenes

 El 1983, l'escola va passar a ser mixta. Finalment el 1998 es va considerar interessant actualitzar el nom del centre de manera que fes referència a les fonts que hi ha a l'edifici de l'escola. De fet, en total hi ha quatre fonts, però la quarta es va descobrir després d'haver canviat el nom, ja que era oculta darrere d'un moble. Així doncs, el Consell Escolar va aprovar per unanimitat el canvi del nom del centre, que a partir de 1999 es passà a dir CEIP Tresfonts.

Podeu accedir al Web  d'una mare on es parla de l'escola  i de la pròpia escola, clicant  sobre el link de sota.


Disortadament malgrat els esforços del pares per conservar l'escola, ha tancat les seves portes el juny de 2015.

• Fonts documentals: Web de l'Escola. Fotos internet.