CAN FARGUES / MAS PUJOL

Mas Pujol - Can Fargues principis segle XX, foto CEC

                              Mas Pujol - Can Fargues a principis del segle XX, fotos del CEC

La Masia de Can Fargas està i ha estat en l'imaginari de la gent d'Horta des de fa molts segles. La propietat està documentada de principis del segle XIII i la masia construïda a principis del XIV  amb afegitons del segle XV. Al llarg dels anys ha estat objecte de diverses ampliacions i transformacions, tot partint d'una torre de guaita romànica bastant ben conservada que per les seves característiques podria ser del segle XI.

La finca era molt gran, aplegava tot el que es coneix com parc del Guinardó i arribava fins darrera l'Hospital de Sant Pau..

És una masia molt maca i ben conservada, construïda d'alt d'un petit turó. En entrar a la dreta hi havia la casa dels masovers, aquesta és la part més antiga del mas. A l'esquerra els espais reservats a les feines del camp, les quadres, el celler de l'any 1774, els cups. En el primer pis, entre altres dependències, una gran sala per a les festes de societat, voltada d'una gran galeria amb arcades, que s'obre a un jardí ple de pins que envolta tota la masia.

galeria d'arcades

Si fem la volta al conjunt de la masia , a la part esquerra hi trobem un preciós jardí del segle XVIII, amb un immens plataner, rosers, magnòlies, hortènsies. Un mur fa contenció per protegir el nivell més baix de la masia. Tot fa una superfície de cinc mil quatre-cents metres quadrats.

A diferència de la masia clàssica catalana que tenia l'entrada principal a la planta baixa des de la qual s'accedia a les altres dependències, a l'edifici de can Fargues s'hi accedeix  des d'un  pati interior mitjançant una escala exterior que hi dóna directament , com en els palaus medievals de Barcelona.

La façana principal, vista des del pati de l'entrada, és .majestuosa i ja ens parla dels diferents estils arquitectònics a través dels segles de la seva història. El cos central és rematat per una torre de guaita amb tres finestres, sobre la que es recolzen la resta de dependències,  a la manera dels castells humans que es fan a Catalunya.

                                                Antic pati d'entrada de la masia foto CEC.

A la part de darrera es descobreix la gran antiguitat d'algunes de les seves parets i els encara més impressionants contraforts del mas que salven els desnivells més baixos del sòl provocats pel llit del torrent de la Carabassa. També hi troben el jardí romàntic del segle XIX, amb el sifó, les escultures de les deesses, els bancs de pedra encerclats pels xiprers, les hortènsies...

contraforts i torre d'aigua del Mas Pujol. Foto CEC

el llit del torrent de la Carabassa a baix ala dreta. Foto del Cec

Com tota masia i residència important, disposava d'una capella de proporcions apreciables que estava en el que ara és La Casa de los Navarros i que va ser derruïda en 1914. Amb les seves pedres es va construir l'església de Sant Antoni de Padua i una part de Foment Hortenc.

Església del Mas Pujol. Foto del CEC

També cal afegir com un capítol important de la finca, l'existència d'una font d'aigua mineral coneguda  com la Font d'en Fargues , que durant  anys va ser de propietat privada d'un restaurant i només es podia visitar en horari laboral de l'establiment. Quan el restaurant va plegar tot va quedar abandonat i durant un temps va ser ocupat del un campament de gitanos portuguesos. Finalment van ser desallotjats i ara resta en total deixadesa a l'espera que l'Ajuntament ho rehabiliti, si és que arriba a temps.

Cova de la font de Can Pujol. Autor desconegut.

En 1900 els propietaris de la Font van canalitzar les aigües i van construir una cova dins la qual rajava l'aigua, van ser molt apreciades per les seves propietats oligometal·liques i lítiques i en 1905 va ser declarada "aigua d'us públic". L'aigua es va arribar a comercialitzar i s'enviava en garrafes a Barcelona.

També s'hi va bastir un recinte amb taules con gent de Sant Andreu, Horta, La Sagrera o el Clot, acostumava a anar per proveïr-se d'aigua i fer dinars i berenars en família i amb amics ja que també es disposava de fogons i llenya per coure el menjar.

Font d'en Fargues anys 50. Fons Josep Sindreu

                             La Font d'en Fargues, foto dels anys 30. Fons Josep Sindreu

UNA MICA D'HISTÒRIA:

Per no allargar massa la relació de tots els llinatges que han habitat la masia durant segles, ens limitarem a mencionar els més proper en el temps.

"Si ens trobem amb noms de topònims com Mas Pujol, carrer Pujolet,es deu als Pujol . És a partir del segle XVIII quan va anar a parar a mans de Josep Maria Pujol i Pujol. Casat amb Francesca March, van tenir diversos fills. L'hereu, Josep Pujol i March, va ser nomenat regidor de l'Ajuntament de Barcelona per l'exèrcit francès d'ocupació, el 1809. Restaurada la monarquia absoluta,va anar a parar a la presó i després desterrat fora d'Espanya. Va fer testament a favor de la seva germana Francesca,vídua d'Antoni de Casanovas i de Gerona. La propietat continuà passant de mans en mans, fins a arribar a les de Montserrat de Casanovas, que es va casar amb Pere Fargas (provenien de la masia de Can Basté a Sta Eulàlia de Vilapicina), a la mort del qual, en 1925, la seva vídua va residir llargues temporades en aquest mas que ja havia estat rebatejat com Can Fargas. A la mort, el 1948, de Montserrat de Casanovas, la finca va passar a mans del seu fill Santiago, el qual va morir en 1955. Va passar llavors a la seva vídua, Margarita Wall, per aquesta raó a la porta de Can Fargas hi ha el rètol que resa “Villa Margarita”, i després a mans dels fills del seu primer matrimoni. Finalment, la masia va ser venuda a l'empresa Unicompta el 1997.

La Masia de Can Fargas, 
història d'una lluita veïnal amb final feliç.

Crònica de La Vanguardia de (5.02.2009)

Esta es una historia que empieza hace más de una década y acaba anteayer. La masía de Can Fargas, en Horta, fue expropiada el lunes. El martes, muchos vecinos entramos en ella por primera vez. Las autoridades municipales, con Jordi Hereu y Elsa Blasco al frente, nos contaron que albergará la escuela de música del distrito, con capacidad para 400 alumnos y 20 profesores. Los impresionantes espacios de la masía se adecuan perfectamente a las necesidades de la formación musical. Las obras de adaptación serán costosas, pero los beneficios sociales para el barrio resultan incalculables. No así los conseguidos por los ilustres socios de la empresa Unicompta, que sí se pueden calcular. Veamos: la propietaria era la señora Ofèlia Rosselló Wall, cuyo parentesco con el último de los Fargas tiene un punto de ambiguo. Ya anciana y sin descendencia, se aviene a vender la finca – un solar de 4.880,27 metros cuadrados y una superficie útil de 1.570, sito en pleno paseo Maragall-por 190 millones de pesetas, pagaderos en diez cómodos plazos de 19, sin intereses, cuando los pisos de 100 metros ya cotizan a 30 kilos en Horta. A pesar de ser patrimonio protegido, el Ayuntamiento no ejercita su derecho de retracto por culpa de un cóctel humano que se repetirá más de una vez: abogados habilidosos y administrativos negligentes. Es entonces cuando la activa asociación de vecinos de Font d´en Fargues organiza la plataforma Salvem Can Fargas y consigue poner el foco sobre la masía. El historiador Desideri Díez, uno de los pocos que la habían visitado para inventariarla, no se cansa de explicar la singularidad de esta masía de planta elevada, construida alrededor de una torre de vigilancia del siglo XI, dedicada a la viña a partir del XVIII y denominada Mas Pujol (sic) en el XIX.

Cuando los vecinos consiguen el apoyo de los representantes de las cinco fuerzas políticas municipales, la propiedad pide cerca de 2.000 millones. ¿Quieren un mejor ejemplo de burbuja inmobiliaria? De 190 a 1.900 en unos meses. ¿Quién dijo crisis? Entonces empieza la presión vecinal. Y cada año una fiesta medieval a las puertas de la masía, con puestos de artesanos, actuaciones y peroratas. La propiedad presenta un proyecto que dice respetar la masía pero incluye un aparcamiento para 200 coches, un centro geriátrico de día con 200 plazas, una residencia geriátrica con 100 camas y un restaurante camuflado de escuela de hostelería. Empieza el baile. Josep Maria Huertas Claveria lo cuenta en las páginas salmón de La Vanguardia y la familia Vilaregut se querella contra el periodista por divulgar su nombre como máxima propietaria de Unicompta. La querella no prospera porque así figura en el registro (público), un pequeño detalle sin importancia para gente acostumbrada a actuar a su antojo. Las negociaciones con el Ayuntamiento, que ofrece permutas y otras fórmulas, no avanzan. En cambio, la señora Rosario Vilaregut denuncia por injurias y vejaciones a los siete vecinos que lideran la plataforma: Àngels Ferré, Àngels Orcau, Bertomeu Pons, Carlota Giménez, Josep Maria Armengou, Mercè Sempau y Lluís Vila. El juicio de faltas 577/ 06 se celebra el 23 de mayo del 2007 y la sentencia es absolutoria. La actual crisis debe haber apaciguado tanto las expectativas de la propiedad que este lunes se avino a la expropiación por cinco millones de euros, un precio de mercado razonable que aun así cuadruplica el precio de compra, pero que está muy lejos de los 18 que pedían antes de que la burbuja hiciera plof. Este año, la fiesta medieval será dentro. ¡Entró, entró!

Marius Serra

VALOR ARQUITECTÓNICO 

«El proyecto que tenía la empresa privada implicaba modificar profundamente el edificio y los vecinos queríamos conservarlo por su gran valor arquitectónico», explica el presidente de la plataforma Salvem Can Fargues, Lluís Vila. Y razón no le falta. Esta edificación del siglo XIII, originada alrededor de una de las torres de defensa del valle de Horta en el siglo XI, está protegida por el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat. La regidora del distrito, Elsa Blasco, defiende que «tiene un valor patrimonial extraordinario y constatado por los trabajos arqueológicos posteriores a la adquisición pública».

Hoy ya está listo el primer proyecto de lo que será la futura escuela municipal de música. Para ello se han llevado a cabo diversos estudios exhaustivos sobre el terreno, realizados tanto por arquitectos como por arqueólogos. Estos últimos han descubierto un patrimonio oculto bajo las paredes del que nadie tenía conocimiento. «Por lo visto, debajo de las paredes de yeso había arcos de gran valor arquitectónico», explica Vila. Precisamente por eso, y por el valor en conjunto de la masía, la conservación del edificio es el criterio que ordenará toda la obra que debe reconvertirlo en una escuela. Un objetivo prioritario que queda reflejado en el anteproyeto redactado, donde se ha diseñado, por ejemplo, un auditorio que podrá utilizarse desde el exterior en verano y desde el interior en invierno.

 

Después de tantos años, parece que las reivindicaciones y la espera han valido la pena. «Somos conscientes de que la crisis puede retrasar las obras, pero estamos muy satisfechos porque hemos salvado la masía», afirma Vila.

Aquest cop una masia s'ha pogut salvar gràcies a la lluita  dels propis veïns no pas per l'interès dels nostres representants que una vegada més havien s'havien tapat els ulls davant l'empenta expecual·litiva d'interessos particulars.

Actualment Can Fargues ha estat restaurada, diria jo que més que restaurada refeta . De l'antiga masia ha  quedat la forma general i la torre de defensa que és la part més antiga i valuosa de l'edifici i algun sostre, tota la resta ha desaparegut, s'han derruït parets, canviat entrades i construït estances noves, a la fi d'adequar l'edifici als nous serveis als que estan destinats. Si un edifici no es rendible es veu que no paga la pena conservar-lo, així van les coses.

                              Fotos de la visita realitzada a Can Fargues de Carme Martín

*Fonts documentals: Les masies d'Horta, de Desideri Díez, Rutes de l'aigua Horta Guinardó, de Carlota Giménez,FONT D'EN FARGUES Història i records d'un barri - Paulina Almerich, Carlota Ginménez i Teresa Morros. Web de l'Ajuntament, Crònica de La Vanguardia, Fotos del fons de Centre Excursionista de Catalunya sobre la masia catalana.

PASSEIG DE MARAGALL, una mica d'història

Abans d'endinsar-nos a considerar el camí antic que portava fins al poble d'Horta tot vorejant la Serra del Baró o Serrat de la Rovira com se'l anomena ara mateix,  i que des de principis del segle XX es va convertir en el que ara coneixem con Passeig Maragall, ens hem de fer algunes preguntes: qui era el propietari dels camins i  qui els  va construir ? i  per altra banda, i molt importamt per l'època donat la gran extensió de territoris escassament poblats, qui assegurava la pau del camí?.

Són preguntes que poca gent es fa i que són prou importants com per tenir-ne un mínim coneixement sobre el tema.

Can Girapells des de l'antic camí d'Horta, foto de finals del XIX quan  encara no existeix el futur passeig Maragall

El camí, en l'antiguitat romana, era una res pública * i en conseqüència el camí medieval continuava essent una regalia**. Regalia que fou exercida pel poder sobirà amb tota mena d'usurpacions o violacions fetes per la noblesa feudal, fos militar o senyorial. El “Príncep” donava permís per construir el camí, pont o hospital però no en finançava la construcció que per norma la feien els mateixos usuaris, els quals per diferents sistemes o mitjans, freqüentment peatges, aconseguien pagar-ne la construcció.

El poder sobirà a partir del segle XI, serà exercit pel comtes catalans i d'una manera hegemònica pels Comtes de Barcelona, per això la pau del camí fou garantida pels tractes de Pau i Treva. Els usuaris dels camins tenien assegurada la justícia del “Príncep” si eren atacats pels habitants del territori pels quals passava el camí, fossin els senyors del territori, o els fidels o camperols.

Aquí tenim la resposta a les tres preguntes que ens fèiem  més amunt però, en el  Pla de Barcelona, quan van néixer els camins que conduïen  a la ciutat de Barcino o Barcelona?.

Durant dos mil·lenis, la geografia del Pla de Barcelona havia facilitat la formació d'una xarxa viària que va convertir-se poc a poc, en una xarxa tradicional de camins, l'origen dels quals ha estat pre-romà, amb les modificacions introduïdes per les característiques del poblament medieval, especialment per la creació de parròquies, embrió de futurs nuclis de poblament. En el segle la seva continuïtat ha estat una realitat fins al segle XIX, en que la construcció sobre el sobre el Pla dels carrers i edificis de l'Eixample va esborrar-ne els camins, amb tot, en algunes parts es van respectar les característiques anteriors, tot incorporant-les a la nova realitat urbana.

Un dels camins antics millor conservat en part fins els nostres dies, ha estat el que des del Portal Nou anava al Poble d'Horta, donat que el carrer Fresser i el Passeig de Maragall conserven en part el seu traçat.m( Text extret en part d'una conferència d'en Joan F. Cabestany i Fort).

Sobre el tema que ens ocupa, podeu accedir si voleu més informació, al post d'aquest mateix bloc denominat QUAN ANÀVEM A BARCELONA, cliqueu sobre el link de sota:

ANEM A BARCELONA

*Res publica és una expressió que en llatí significa literalment “cosa pública”. Etimològicament és l'origen de la paraula “república”.

**Regalia , és el que en anglès es coneix com “royalti” , que no és una altra cosa que la quantitat que s'ha de pagar per l'us d'una propietat registrada a nom d'una altra persona.

Mapa de la la zona Horta- Guinardó de 1900:

Plànol d'Horta-Guinardó-Sant Andreu de 1891

Dit lo dit, parlarem tot seguir i pròpiament de l'antic camí d'Horta, que posteriorment amb els canvis de traçat que comentarem seguidament, es va passar a  anomenar Carretera Nova d'Horta, al menys la part que anava des del carrer Art fins el pont de la Riera d'Horta, quan es va posar en servei el tramvia de vapor de la Sagrera a Horta l'any 1883.

El traçat que no el nom del passeig, neix amb l'arribada del tramvia elèctric a Horta. Aquest tramvia entrava al que ara coneixem com Districte Horta-Guinardó per carrer Fresser i desprès s'endinsava pel carrer Garrotxa, part del qual seguia fins pràcticament arribar a la que desprès seria Plaça Maragall. Amb l'arribada de la dictadura d'en Primo de Rivera aquest tram va ser batejat amb el nom de passeig de General Martínez Anido. Com el carrer Garrotxa era molt estret el tramvia només discorria sobre una única via, fins arribar a la part de la Nova carretera d'Horta.

En arribar la República en 1931 el van canviar per Passeig de Maragall, aleshores ja van empalmar els dos trams i disposant ja de dues vies, va passar a denominar-se de principi al final Passeig de Maragall.

De manera resumida aquesta és la història del canvi de denominacions del nostre passeig per excel·lència.

L'antic camí d'Horta començava al Portal Nou, en el baluart de la muralla que donava quasi al que ara està situat l'Arc de Triomf  i d'allà anava pujant fins el Camp de l'Arpa Per que respecte als barris dels Guinardó i Horta, el carrer del que parlem  començava al carrer Fresser antic carrer del Carme, enfilant cap l'oest fins on ara està la benzinera situada entre la Rambla Volart, antic carrer Coello (ara Sant Antoni Pare Claret) i Passeig de Maragall, allà creuava amb la Travessera de Gràcia o Camí del Mig (abans de ser construir l'Hospital de Sant Pau s'allargava fins creuar l'antic camí d'Horta), per continuar una mica més amunt del que ara és pròpiament el traçat del Passeig fins empalmar amb el l'actual carrer Garrotxa, seguint-lo en la totalitat de la seva longitud. Al final de l'indicat carrer (carrer Muntanya),  creuava per aquell punt el que desprès va ser passeig Maragall per baixar per l'antic camí de Sant Iscle (ara av. dels 15) fins arribar a la riera d'Horta (ara Cartellà), tot vorejant la riera arribava a la plaça de la vila d'Horta (línia vermella del Mapa).

L'estat dels camins fins a cent anys en darrera era en general pèssim; el d'Horta més que detestable, pel fet de coincidir amb el llit de la riera d'Horta i altres torrents. En temps de pluges el seu pis esdevenia intransitable . El Barò de Maldà, que hem anomenat d'altres cops en aquest Bloc, tenia descripcions d'allò més pròpies  de la contrada, diu en el seu diari del dia 4.10.1797 "no ens hem escapat d'alguns tostorrots. en un bassal d'aigua  que a més lo cotxe se'ns va anar al canyet, a trabucar,  mes no a vingut el cas (a Déu gràcies) tirant les quatre mules seguidet lo cotxe ab nosaltres dintre", 30-10-1797 "Carretera prou fangosa ab alguns bassals d'aigua i lliscosa en erts passos difícils per lo enderrocats ab fangueras i roderas en estos i en altras..". En fi que era prou deliciós viatjar fins al poble d'Horta o qualsevol dels que existien en la rodalia donat el mal estat dels camins.

Bastants anys més tard, a la fi de fer arribar el tramvia de vapor fins a Horta des de de la Sagrera, es va haver condicionar un nou carrer prou ample amb arbres a les dues bandes que arribava fins a l'antiga carretera de la Sagrera,  avui dia Garcilaso, a prop de Els Quinze, bastant més amunt de l'antic camí que vorejava la Riera d'Horta. El Tramvia de vapor es inaugurar el 5.7.1883. (línia verda en el mapa)

Tramvia de Vapor pel Passeig Maragall

Finalment el tramvia elèctric va arribar des del centre de Barcelona  el 20 de juny de 1901, concretament era la línia 46. Entrava al Guinardó pels carrers Fresser i Garrotxa i en un principi arribava fins pràcticament el que seria en el futur la Plaça Maragall i disposava de tan sols una via donat que el carrer Garrotxa era no massa ample fins 1904.  Finalment en 1907 es va fer més ample i amb aquest motiu va desaparèixer en gran part  la masia històrica del segle XVII Can Ferrer. aquesta part va sobreviure fins entrats els anys setanta. Abans però, es va obrir l'altre tram del passeig, el que havia d'anar des de la plaça Maragall (ja dibuixada en la seva extensió),  fins el carrer Garcilaso, El trams del carrer Garcilaso fins a Horta ja s'havia condicionat quan es van fer les vies pel tramvia de vapor

Can Bartra a l'esquerra del Passeig Maragall al tram dels Quinze. A la dreta es pot apreciar Torre Llobeta . AHHG

ELS QUINZE

Aquest tram del Passeig Maragall popularment es va conèixer i es coneix actualment com Els Quinze, ja que els bitllet fins aquest punt valia 15 cèntims i moltes de les persones treballadores que vivien a Horta hi baixaven aquí i  caminaven fins a Horta a la fi d'estalviar-se 5 cèntims dels  20 que era el preu fixat fins el final del trajecte.

Per darrera de la masia (Can Girapells) que es veu al fons a la dreta es veu clarament el camí que era l'antic camí d'Horta.

L'antic camí d'Horta, tal com es pot observar en la foto de més amunt de més o menys 1928 , és aquell que es veu a dalt  a la dreta, darrera la Masia de Can Girapells, i  el Passeig de Maragall el que es veu en primer pla a mig urbanitzar.

El Passeig que es va obrir per donar via lliure al transit del  tramvia elèctric fins al poble d'Horta, era molt més ample i pla que l'antic Camí d'Horta, que finalment el va suplir.  El tram que quedava del carrer Garrotxa, es va convertir en un carrer més del Guinardó.

El passeig rebia diferents noms segons el tram com ja hem explicat més amunt i l'Ajuntament va batejar la via amb el seu nom definitiu de Passeig de Maragall durant la segona República en 1931, segons consta en el Nomènclator de carrers de l'Ajuntament. Fins no fa masses anys hi havia a la plaça Maragall un monòlit honorant a l'insigne poeta que va desaparèixer quan van iniciar les obres de la inacabada línia 9, 

En arribar a Horta, el passeig acabava i acaba on estava la riera d'Horta (avui carrer Tajo), per facilitar que el tramvia arribés fins la plaça Eivissa, es va construir un pont (avui dia soterrat), i el tramvia recuperava de nou la via única en entrar a la plaça Eivissa .

EL TURÓ DE LA ROVIRA, EL POBLAT IBÈRIC, EL PARC DEL GUINARDÓ I LA FONT DEL CUENTO

Els tres turons formen una de les parets muntanyoses que arracera  la vall d'Horta, el que durant el llarg de la història s'ha conegut com La Serra del Baró, Muntanya Pelada o Serrat de la Rovira. Aquesta petita serralada la formen els turos del Coll, del Carmel i el de la Rovira i cap d'ells passa dels 270 metres d'altura sobre el nivell del mar. 

És una carena muntanyosa a la que qui la vol pujar,  ho ha de fer a peu i amb sabates còmodes, de fet s'organitzen tot sovint passejades per donar a conèixer un dels indrets més desconeguts de la seva ciutat per a la majoria del barcelonins i m'atreviria a dir que fins i tot pels mateixos veïns dels barris que els envolten.

Dels tres, segurament el més visitat sigui el de la Rovira, dit a l'edat mitjana Puig Aguilar (261 mts), on durant la guerra civil l'exèrcit hi va construir al damunt unes bateries antiaèries, més per a intimidar  als avions italians que bombardejaven Barcelona que no pas per una altre cosa.

“Molt abans de construir-hi les bateries antiaèries indicades, hi hagué un poblat ibèric, destruït per causa d'aquestes bateries. Dirigida per en Josep Colominas, el Servei d'Excavacions Arqueològiques organitzà en 1932, una campanya d'excavacions en aquest poblat ibèric, el qual estava ja prou degradat pel treball agrícola. En un pla irregular, el nucli era voltat per un mur poc fort per ser defensiu i tenia dos camins d'accés, un pel vessant nord i un altre pel Sud retallats a la roca en la part alta i sent defensada la porta de l'entrada sud per una torre circular. Foren trobades quaranta tres sitges, uns pesos de teler encara no cuits, o sigui, possiblement, en la zona del forn, ceràmica feta a mà amb cordons aplicats amb motius incisos senzills dibuixats a sobre, tópica ibèria feta a torn, sense pintar excepte en el cas d'un kalathos pintats amb motius geomètrics i vegetal d'estil corrent 

i campaniana importada i àmfores púniques, troballes que permeten la datació en un període que anà del segle III al II abans de Crist”, explica Jaume Florensa Jaumandreu en un artícle publicat en la revista cultural Finestrelles de l'any 1991.

part de les sitges que es van trobar

Continua explicant Florensa, que a prop d'aquest poblat laietà, es va localitzat altres estacions arqueològiques. Provablement, haurien estat prehistòriques les coves Cimanyes, properes a l'antic Can Xiroi, al Portell, pel costat de les quals passava una via romana, així com, a les vessants del Guinardó, darrera de l'Hospital de Sant Pau, a l'actual carrer Mas Casanovas.  En 1931, el mateix Colomines, mentre excavava una necròpoli romana, trobà els vestigis d'un grup de fons de cabanes adossades a un mur protector que anava d'est a oest seguint la corba de nivell del terreny corresponents a un poblat del Bronze Mitjà, indret on es va localitzar una nova necròpoli altomedieval.

Recentment en obrir la Ronda del Guinardó, les troballes de 1931, van tornar a sortir a la llum, com també ho van fer en la dècada dels 70 quan van enderrocar les barraques que s'hi van construir a sobre. 

Com van acabar les restes o què en van fer,  ho desconec ara mateix. Si voleu saber-ne més al respecte, no teniu més que llegir el contingut del meu anterior post clicant el link de sota:

TROBALLES ARQUEOLÒGIQUES DE DARRERA L'HOSPITAL DE SANT PAU

En el conjunt d'aquests paratges, hi havia el projecte de bastir un parc arqueològic on es combinés la natura amb l'arqueologia. Desconec també, en que ha quedat aquest projecte, del que se'n va parlar en  1991  però, entenc que podria ser una idea interessant si algú amb prou interès per la cultura ho tornés a plantejar.

Acabant ja amb el que fa respecte al cim del Turó de la Rovira, cal concluir,  tot recordant que al voltant dels anys 60, sobre les restes del poblat ibèric i dels antiaèris, s'hi van construir un munt de barraques bastides per persones que van emigrar a Barcelona en massa i pels que no hi havia prou habitatges per encabir-los, que en èpoques més recents van ser derruïdes.

Una actuació recent de l'Ajuntament de Barcelona, ha netejat tot l'indret i deixat les restes dels antiaèris i de les barraques en qüestió com record del passat recent del Turó.

Tot baixant del cim per un camí en ziga-zaga, es pot contemplar unes vistes magnífiques de la ciutat de Barcelona, des del Besòs fins a Monjuïc.




A poca distància,  podem trobar les restes d'una torre rodona de la que se'n desconeix si formava part de l'antic poblat ibèric que ocupava tot el cim del Turó de la Rovira .

 Continuem baixant entre pins, garrofers, grans eucaliptus, cedres, mimoses, alsines i llurers, s'arriba a un pla on regnen els eucaliptus i els garrofers, on hi ha una font pública que omple un estanyol.




 

Aquest estanyol en principi tenia una major fondària que la que té ara mateix però en ofegar-se una persona per allà a la dècada dels 50, varen decidir rebaixar-la a la fi d'evitar-ne que alguna persona més patís algun accident.

La font indicada, és l'orígen del curs de l'aigua, que vessa les aigües des de l'indicat estanyol sobre un canaló que les condueix sobre un altre estanyol a nivell inferior, d'on continuen les aigües pel un canal esglaonat que baixa entre jardins.

Ens trobem ja en el parc del Guinardó, bastit segons un projecte creat por Jean Claude Nicolas Forestier i que va comptar amb la col·laboració  de Nicolau M. Rubió i Tudorí. El Parc té diferents entrades. A una d'elles s'arriba des del carrer d'Ercilla pujant des de la Plaça Catalana, un indret que conserva tot l'encant del segle passat.

Anys 20-30, un veí pren l'ombra en el Parc del Guinardó

Si es vol seguir tot el fondal ajardinat del parc, caldrà entra pel carrer de Brusel.les. Molt a prop d'aquesta entrada es troba la Font del Cuento, anterior a la creació del parc i que Forestier va integrar en el seu projecte. Encaixonada entre unes parets de rocs amb una inscripció que indica la data 1739. Segons explica l'historiador del barri Joan Corbera, el més provable és que aquesta data no tingui res a veure amb la de la inauguració de la font i que va ser traslladada des d'algun altre lloc que es desconeix. Al respecte, explica l'Ajuntament en un dels seus WEBS sobre els jardins de Barcelona "  Rubió va posar unes antigues inscripcions sobre pedra que des del 1739 eren al frontal de la mina primitiva". 

Inscripció de la Font del Cuento, anterior a la seva inauguració

Font del Cuento

Mina de la Font del Cuento

En el frontal de la font hi ha dues portes de capçal arrodonit, la de la dreta és la de l'antiga mina d'aigua de la fon que en temps de guerra es va utilitzar com refugi per a la gent de la contrada, la de l'esquerra és simulada. A banda hi banda es situen uns bancs de pedre on els guinardorens seien a berenar i beure de l' aigua de la font, que segons cròniques  de l'època tenia grans propietats per a la salut. Llegiu al respecte la novel.la "El Sr. Joanet del Guinardó", de l'escriptor Carles Sindreu que a més de descriure molt bé la vida del Guinardó entre els anys 30-50, també es refereix al beneficis de l'aigua de la Font del Cuento, que gaudia de gran predicament entre els veïns.

Ara mateix la font és tant sols un record daurat, donat que ja no hi reja pas aigua des de fa anys. En el link següent podreu gaudir dels records d'una veïna del Guinardó que anava tot sovint a la font de la ma del seu avi:

RECORDS SOBRE EL GUINARDO I LA FONT DEL CUENTO

Hi ha diverses versions de l'origen del nom de la font, una que com la cua de la gent que anava a buscar l'aigua era tant llarga, hi havia temps per explicar-se molts “cuentos”, una altra parla que les parelles anaven a fastejar per la contrada i la gent murmurava tot arrufant el nas, que allà hi havia “molt de cuento”, tot referint-se als jocs amorosos més o menys clandestins i d'amagatotis que entre els arbres es duien a terme.

La fondalada on es troba el Parc del Guinardó era, temps era temps, el naixement del torrent de la Guineu, que baixava en diagonal fins el carrer de l'Art i creuant el que desprès seria el passeig de Maragall i la plaça del mateix nom, baixava pel que desprès seria el carrer d'Artemisa, enfilant cap el mar.

Formava part de les terres que a principis del segle XX va comprar Salvador Riera per a ser urbanitzades. Sembla que va tenir alguns problemes amb l'Ajuntament per a construir-hi en la part alta i va preferir cedir els terrenys al Consistori per constuir-hi un parc, aixì passava en 1910,  per aquesta raó s'ha salvat de l'expeculació que ha patit el barri al llarg del segle passat i d'aquest segle.

El Parc del Guinardó, continua hores d'ara fins arribar a la Plaça del nen de la Rutlla, formant un conjunt per a l'usfruït  dels veïns del Guinardó.