dilluns, 17 d’abril de 2017

L'EXILI de la familia PIQUER-ALSINA. (tercera part)


Refugiats espanyols arribats en tren a França. Arxiu Tarradellas

Arribats a França,  els homes menys vells primer són enviats al camp d' Argelés *, desprès van ser distribuïts  en camps de concentració repartits per tot França. 


El refugiats vàrem arribar a França a peu, en camió, ens tren civils,  els soldats en retirada, evidentment armats que només creuar la frontera van lliurar les seves  armes als soldats de la República francesa.  


Els camps de concentració es van improvisar en les platges Argellés, Ceret, Port Barcarès, eren espais circundats per filferros i vigilats per soldats senegalesos.  Hi van encabir dones, criatures, nadons, soldats, sense cap edifici ni que fos de fusta on aixoplugar-se del fred i de la pluja, sense ni aigua ni menjar. Moltes persones van morir sobre tot les criatures.


 Mesos més tard van construir-hi els barracons en el que van mal viure mesos i mesos.





Camp d'Argelés. Autor desconegut


Platja d'Argelés, els refugiats rentant-se amb l'aigua freda del mar  a les primeries de 1939, fotograma del programa de TV3 Trinxeres.

Segons relata, Felip Solé i Grégory Tuban en el llibre Camp d'Argelers 1939-1942  "Sobre aquella platja àrida s'hi va jugar un drama en tres actes palpablement demostrats: la incapacitat d'endegar el flux de refugiats de la Retirada de l'hivern del 1939, "l'estranya guerra" entre setembre i maig del 1940 i, a partir del juny del 1940, la col·laboració de França amb l'Alemanya nazi, l'Espanya franquista i la Itàlia feixista convertida en croada contra l'enemic comú. El camp d'Argelers és un laboratori de mesures d'exclusió per a estrangers a cel obert del qual no subsisteix cap resta física si no són les ombres ardents d'una història enterrada en sorra batuda al vent".


En esclatar la Guerra mundial el setembre de 1939, França forma companyies de treballadors  semi militzaritzats amb els refugiats del camps, moltes dones com la mare, aconsegueixen un contracte de treball per a una fàbrica de material de guerra i sortim del camp d'internament, nosaltres anem a Fumel (Tarn et Garonne) que és a on varen anar a parar els avis.

Hi ha recança entre els que els refugiats abandonin els camps de concentració perquè el govern d'Espanya l'exili de Mèxic, paga un tant per espanyol refugiat i els gerents del camp es fan d'or.

Gràcies a que la mare sap francès i serveix d'intèrpret  entre les autoritats i els refugiats i a que la dona d'un milionari Mr. Availlar,  s'encapritxa de mi i voldrien adoptar-me, tenim permisos de sortida diaris.
Raquel Alsina i la seva filla Raquel  en la presó de Pontivi . Fons Raquel Piquer

Abril de 1939 Mr. Frotte l'alcalde de  Pontivy demostra la seva amistat fen un "laissé-passé"  per viatjar a través de França a la fi de poder-nos reunir amb els avis però la prefectura no dona el permís. Assistim a la boda de la Jeannette la filla de l'alcalde pel civil. Agafó el sarampió igual que la Pilarica de la mateixa edat  que jo però, ella es mor i és enterrada en el cementiri del poble.

Setembre de 1939 , invasió de Polònia, França i Anglaterra declaren la guerra a Alemania. Els refugiats de la presó de Pontivi som traslladats. A la mare i a mi ens toca "Belle Ille", adéu als amics. Ens col·loquen  en una vella escola, goteres, fam, això si no hi ha gendarmes i una sola limitació de sortida,  prohibit anar al poble excepte per a la mare, sempre fent mediadora amb les autoritats, a la resta de l'ílla,  la que està deshabitada hi podem accedir sense restriccions .

Desprès d'un curt període a Fumel amb els avis i els tiets, la fàbrica de guerra trasllada a la mare a "Poudrerie" de Toulouse, que és el que volia, donat que allà ens reunim amb el tiet Ricardo de qui s'ha enamorat cartejant-se.

Juny 1940. L'Armistici entre França i Alemania, acabades les fàbriques de guerra i les companyies de treballadors, desbandada general, intents de la gent de sortir cap a Mèxic , país que posa tota la seva flota a la fi d'aconseguir-ho però, Serrano Suñer  aconsegueix  detenir èxode, no he entès mai el motiu.

Raquel Alsina i Ricardo Piquer 1940

15 de gener de 1941 neix la meva germana Carme, que segons un dolç record dels implicats, va ser engendrada en la comuna d'una amiga madrilenya anarquista que vivia a França amb la família des dels anys vint.


14 de juliol 1941 Dia de la República, els alemany prohibeixen celebrar la festa nacional. Els gerdarmes estan molt nerviosos per les ordres rebudes des de la "komandetur". Es munta una razzia contra el "caffé Paul", lloc de trobada dels espanyols, la cosa acaba amb la detenció de tots els atrapats inclòs la Raquel Alsina la seva filla Raquel i la petita Carmen, encara que els gendarmes fan la vista grossa i aconseguim escapolir-nos, els homes a la comissaria, on reben cadascú d'ells una bona pallissa.


Els alemanys prohibeixen els articles nord-americans, incloent-hi el cinema així que ens quedem sense diversió..


1942 Ricardo Piquer "fa" mobles antics, desprès aconsegueix un lloc de treball a "Bèrtrêre et Frères" els més importants fusters del sud.  


Mentrestant Raquel  fa servir els seus sabers de secretaria ajudant a  un grup de jueus que prepara documents per a poder fugir.

Raquel Piquer i Carmen

Raquel filla mentrestant fa de cangur de la seva germana Carmen i vigila si veu uniformes, si és així ha de donar la veu d'alarma.


Allà també es descobreix la seva habilitat per aplicar tampons de goma sobre uns altres sense que es noti la duplicitat però, no hi ha menjar a Toulousse


Com obrer qualificat que és en Ricardo pot  ser deportat a Alemania així que es bategen les nenes i es casen per la església per si han de fugir a Espanya.



Per Pasqua de 1942 es va al "caserio" de "Chuneaut a veure a la Mercè i el José. Ells han trobat una casa al poble de Lacourt, Ricardo pot fer de peó caminer per a la construcció d'una passarel.la i poden llogar una casa de Chuneaut. Tot està decidit.


Raquel Alsina abans de parir l'última filla
En març de 1943 i a casa del Sala-Corma, en el poblet de Lacourt fa dies que la discusió és ¿a on ha d'anar a parir la mare?, a St. Girons no hi ha maternitat, la més propera és Pamiers però a la mare se li ha posat al cap que li ha de passar alguna cosa i voldria anar a Tolouse a on hi tenen amics, a Pamiers no coneixem a ningú, Però Tolouse està massa lluny i finalment es deicideix que serà a Pamiers.


Ja tenim un nou membre a la família és una nena,  ha nascut a Pamiers i es dirà Esmeralda per voluntat de la mare. Raquel passa una llarga convalecència pel part i per una operació d'ovaris alhora a casa de la Mercè i en José.

Pocs dies desprès del bateig de la nena, un espanyols de cognom Peinado, delata en José per pertànyer a una cadena d'ajuda als fugitius. Ve la Gestapo i rodegen la casa, els SS s'amaguen tot esperant que els homes arribin. Però algú ha pogut avisar a en Ricardo que alhora avisa a en José que no baixi fins casa seva i en José fuig cap a Espanya per les muntanyes mitjançant la seva mateixa cadena.

Passat els dies d'alerta la Mercè du els seus fills a Tarbes a casa de la seva germana Rosa i torna per viure amb nosaltres a Chuneaut.

Ricardo Piquer

Curs 1943-44 el que serà últim curs a França. Tot es precipita, en juny els aliats desembarquen a Normandia, la BBC incrementa la seva pressió, arengant des de la ràdio "Espanyols, tenim el nom de tots o us afegiu a la resistència o al final de la guerra sereu represaliats, en canvi desprès us ajudarem a vèncer a Franco" (sic).

En Ricardo Piquer s'uneix als maquis dels boscos de Rivèrenet, a l'agost ens comuniquen que hi ha una delació en contra de nosaltres. Sols amb la roba posada fem veure que anem a "passar el dia de fira a Saint Girons", la Mercè agafa el tren cap a Tarbes on viu la seva germana i fills, nosaltres cap a la porta d'Espanya, sinó queda més remei, anem cap a: Perpignan.


La ciutat està de festa, és la Alliberació però nosaltres no tenim diners, ens ho hem venut tot, incloent-hi les meves sabates bones, la petita Esmeralda està malalta, els ponts estan tallats, no passen els trens no hi ha connexió telefònica o telegràfica de cap classe, sols queda un camí, creuar la frontera vers Espanya. Finalment ens pugen a un tren que ens deixa a la frontera de Portbou.


La fugida va ser una odissea conjunta de 100.0000 persones, entre soldats, civils i govern, fugint en un curt espai de temps. La tornada, en canvi, és un degoteig molt variat. Les diferències venen del moment i les circumstàncies d'aquell moment.




CONTINUARÀ.....


Foto de l'Estació de França . Autor desconegut




  • Records de Raquel Piquer transferits en relat per Carme Martín.
  • *Felip Solé i Grégory Tuban en el llibre Camp d'Argelers 1939-1942 que hem editat aquest mes de gener i que és producte del documental Argelers que va produir TV3 dirigit per Felip Solé.
  • A Argelers hi va haver violacions, morts per falta de condicions humanes per sobreviure-hi i per altres causes. Argelers va ser un infern humà, un drama que hem de recordar que es va iniciar en la retirada cap a un país amb un sistema democràtic, cap a un Estat, el francès, que es presumia que devia almenys garantir els mínims drets humans de les persones.
  • Argelers va ser un camp de concentració vergonyant. Els autors expliquen en l'obra l'inici del camp i la seva evolució i com va ser utilitzat pel govern de Vichy per controlar-hi a més de republicans catalans i espanyols, europeus ideològicament contraris al nazisme, gitanos o jueus. D'aquests n'hi van haver que després d'Argelers va fer cap als camps d'extermini nazis.
  • En les darreres frases del llibre, els autors en sintetitzen el significat d'aquest camp:
  • Sobre aquella platja àrida s'hi va jugar un drama en tres actes palpablement demostrats: la incapacitat d'endegar el flux de refugiats de la Retirada de l'hivern del 1939, "l'estranya guerra" entre setembre i maig del 1940 i, a partir del juny del 1940, la col·laboració de França amb l'Alemanya nazi, l'Espanya franquista i la Itàlia feixista convertida en croada contra l'enemic comú. El camp d'Argelers és un laboratori de mesures d'exclusió per a estrangers a cel obert del qual no subsisteix cap resta física si no són les ombres ardents d'una història enterrada en sorra batuda al vent.