dijous, 22 de juny de 2017

QUÈ QUEDA DEL NOSTRE PATRIMONI HISTÒRIC, I QUÈ PODEM FER AL RESPECTE?


Presents, membres de l'Associació el Pou, representants de les AAVV de Guinardó, Font d'en Fargues, La Clota i públic interessat en general


Dolors Canudas i Mariano Serrano, col.labors habituals en la recerca i catalogació del nostre patrimoni històric en l’associació El Pou que molt de vosaltres ja coneixeu, van presentar ahir en el marc del Mas Guinardó, en la secció els Dimècres d'El Pou, el treball que han dut a terme conjuntament amb d'altres persones en el barri de Font d'en Fargues.

Durant setmanes van recórrer tot el barri recopilant i fotografiant tots aquells elements i edificis que entenen caldria preservar. Els resultats els van entrar en una base dades creada expressament al respecte on es recullen totes les dades recopilades amb les que han dut a terme un estudi del medi que van presentar a l'Ajuntament a la fi que estudiïn la possibilitat de preservar el conjunt històric que se'ls presentava.
Edificis pendent de rehabilitació al Districte 

Seguint la línia dels nostres veïns de la Font d'en Fargues s'ha començat a realitzar una tasca similar de localització i catalogació  dels elements i edificis històrics que queden en el  barri d'Horta i del Guinardó.

Alguns dels localitzats
Quan l'equip del nou Ajuntament va accedir a l'alcaldia semblava prou predisposat a tenir cura del conjunt històric i patrimonial del Districte, hores d'ara però, res de nou ha canviat respecte a la manera de fer d'anteriors equips municipals i la prova és que els edificis històrics han continuat desapareixent i l d’altres deteriorant , la prova la tenim a tocar, la més que provable desaparició a curt termini de l'edifici de la granja de can Padró al carrer Porto que ha comprat una immobiliaria per construir-hi pisos.
Pel que es veu, les promeses electorals són bàsicament propòsits que queda bé enumerar quan cal aconseguir vots, qüestió de pedigri cultural, però que difícilment es duen a terme, preval per sobre de tot els interessos del mercat immobiliari, diguin el que diguin.
Sempre queda però, distreure al personal amb allò que, que no ho han pogut dur a terme degut a alguna normativa anterior que altres equips van signar en el seu moment, que no els ho ha permès o que no es disposa de diners que ho permetin fer i així fins a unes properes eleccions on tornaran les promeses que tampoc no es compliran.
Des de que el col·legi d'arquitectes van realitzar l'última avaluació, a finals dels setanta, s'ha. perdut en el Districte Horta-Guinardó el trenta per cent del patrimoni històric. S’ha de fer alguna cosa al respecte, pensem-hi.

divendres, 2 de juny de 2017

EL RETORN DEL EXILIATS (quarta part i última)

Document acreditant que Raquel Alsina era espanyola indispensable
 per tornar a Barcelona

A tots els que tornaven cap a Espanya des de l’exili, els ferroviaris francesos els van posar una màquina i un vagó gratis a la fi que els dugués fins a Cervére i d’allà fins a Port Bou. El camí de 1939 però al revés i com aleshores no teníem diners, sols el que duien posat, a Port-Bou no hi ha Creu Roja amb un plat de sopa i roba, en realitat a l’Espanya de Franco no hi havia Creu-Roja, hi havia la Guàrdia Civil, desprès d’un llarg dia d’interrogatoris una altra vegada ens van pujar al tren cap a Barcelona ¡cap a casa! ¡cap a casa!.


Estació de Port Bou ara en desús . Foto autor desconegut

La meva tia Rosa i Elisa van tornar el maig de 1944 i són acollides per caritat al Guinardó pels Casals-Alsina, atès que a tots els fugitius de 1939 els vencedors ens van requisar els nostres bens i no tenim res de res.

L'avi Piquer
L’avi Piquer va tornar quasi al mateix temps que nosaltres, a Perpin el van acollir un convent de monges i en van fer tornar en mig d’una peregrinació a Lourdes com un malalt sense nom. Aquí estava condemnat a mort en cas que el trobés la policia.

En setembre de 1944 França era un trencadís al final de la segona Guerra Mundial, els ponts i línies aèries volades, les línies telefòniques, telegràfiques o tota forma de contacte entre pobles tallades. Hi ha llocs alliberats com Perpinyà, però encara es segueix lluitant en molts llocs entre els maquis i els alemanys, no se sap quin lloc és lliure o no, la frontera am Espanya tancada, nosaltres la creuem amb l’ajuda de la «cofradia» del ferroviaris, els d’aquesta banda són antics lluitadors de la CNT camuflats.

L’Estació de França, la policia va lliurar a la mare un «permís de residència» per a ella i les seves filles, dues d’elles havien nascut a França, amb l’obligació de presentar-se a comissaria una vegada al mes.

Estació de França 1935. Desconec l'autor



Permís de residència a Barcelona


I un com a Barcelona, on anar?. Quan les tropes franquistes van entrar en 1939 a Barcelona, varen apoderar-se de tots els pisos i els seus continguts, de tots aquells que havien fugit o bé per amagar-se o per anar-se’n a l’estranger; segons els havien explicat de casa els avis s’havien endut inclús les vidrieres de la botiga. A casa d’elles el coronel se la guàrdia civil que va baixar a requeriment de la mare, duia els seu canti de manises a la mà!!.

Finalment la família els va donar un cop de ma, com no podia ser d’una altra manera.

La mare i l’Esmeralda anaren a viure a casa de l’oncle Nilo, afortunadament la tia Lídia estava encantada amb la nena d’un anyet. La Carme va anar a raure a casa la tia Rosina que no disposava de lloc per a ningú més, atès que també havia acollit l’àvia i la tia Rosa. Havien entrat a Espanya abans que elles i la tia rosa treballava pels seus cosins germans. A la Raquel li toca viure amb el cosí Carles, la seva dona Maria Teresa i la seva cunyada Matilde.
Raquel Piquer

Per a la família els que tornen són una plaga de llagosta i a sobre perillosa davant l’autoritat i la més desagradable sembla ser la Raquel, que desprès de quatre anys fora dels país, parla ja poc català i menys encara de castellà, no li agrada anar a missa, contradiu als homes quan diuen bestieses i no es passa el dia pendent de la seva roba ni cosint, llegeix el diari i li interessa tot el que passa al món i segons repeteix sovint, no té cap interès per casar-se. ¿Als onze anys, tot això?, doncs així era, molt madura per l’edat era posseïdora d’un fort caràcter resultat de tot el que havia hagut de viure els últims 5 anys de la seva curta vida.

La tia Lídia la volia col·locar de mainadera a la part alta de Barcelona per tal d’ajudar la família a sortir del forat on es trobava. En quant a l’avi, que també va creuar la frontera i ningú no sabia com, ni tampoc on vivia; apareixia i desapareixia de visita a hores intempestives de la nit. Quasi no s’aguantava ja dret ni a penes tenia veu, estava tísic terminal. Des de 1940 el buscava la policia i si l’arribaven a trobar l’haguessin afusellat.

El 7 de maig de 1945, desprès d’haver provocat un munt de morts, acabà finalment la II Guerra Mundial a Europa. El successor de Hitler va ser l'almirall Karl Dönitz qui va donar la seva autorització al general Alfred Jodlper signar la rendició incondicional d'Alemanya.

Ricardo Piquer
En Ricardo en meu padrastre va tornar de l’exili quan la guerra mundial va acabar creuant les muntanyes de la Vall d’Aran amb un company murcià i un altre madrileny. Quan van arribar a Barcelona van prendre consciència de la situació real del país i decidiren abandonar les armes i enfrontar la duresa d’una vida en un país vençut i pobre, on mancava de tot, i així cadascú va retornar a les seves cases i al seu lloc d’origen.

Com la família estava repartida entre diferents cases de la família, l'oncle Arseni casat amb l’Ester, germana de la mare, li va oferir una habitació on dormir.

Mentrestant el company murcià que havia tornat al poble, va ser denunciat per algun veí que sabia de les seves idees i abans que cap guàrdia civil li posés la ma a sobre, va cantar com i amb qui havia entrat al país.

D’aquesta manera, la policia a Barcelona, va començar a buscar a en Ricardo, a Barcelona i una nit es va presentar a casa de l’Arseni i se’l va endur a la comissaria de la Via Laietana on segurament no s’ho va passar massa bé, s’hi va estar tres dies i desprès va ser traslladat a la presó on hi va estar reclòs durant sis mesos.

La policia també va detenir a l’Arseni i se l’endugué també a la comissaria de la Via Laietana, de trist record per a totes i tots els qui han passat per les seves dependències.

Arseni i Esther i la seva filla Judith
El comissari, va començar a fer-li les mateixes preguntes una vegada i una altra «usted no sabe que quando alguien acoge un huésped en su casa ha de comunicarlo a la policia?», l'oncle sempre responia el mateix «comisario no se trata de un huésped sinó de un familiar, de un invitado», així una vegada i una altra fins que l'oncle  ja cansat li etzivar al policia :

- El diccionario de la Real Academia de la Lengua, señala que un huésped és una persona alojada en una casa ajena, i en cambio un invitado és «una persona que ha recibido una invitación», a ver si se lee el diccionario hombre.

El comissari muntà en còlera i el va fer tancar 21 dies a la presó Model, en un cela d’aïllament però com les presons estaven saturades, en la cela a més d’ell hi havia set persones més.


Dibuix d'Arseni Pellicer en la Presó 1945




Dibuix d'Arseni Pellicer en la Presó 1945


















Sobre juny de 1945 torna l'oncle Juan amb els maquis amb els maquis que arriben fins el Maestrasgo, on va ser capturat. Li van caure dotze anys i un dia a la presó de San Miguel de los Reyes a València.

En Franco en 1946 es belluga amb més de compte a la fi que els aliats oblidin qui és i on està ideològicament parlant. La guerra s’ha acabat a Europa malgrat a l’Asia encara continua.

Es van llençar dues bombes atòmiques aquell mateix any contra dues ciutats del Japó, però els aliats ja sols pensen en tancar ferides.


Bomba atòmica llençada pels americans sobre Hiroshima




Al llarg de la Guerra Civil Espanya gràcies a Franco, havia perdut al seus millors intel·lectuals, lliure pensadors, etcètera i busca desesperadament la forma de convèncer al món que ell és un governant legítim i que aquí hi ha lloc per a tothom.



Àvia Montanyà
Per aquesta circumstància, els nostres parents, els Coromines, nets d’una de les germanes de l’àvia Montañà, fills de cosí germà del meu pare en Pere Coromines (regidor de l’Ajuntament de Barcelona en les eleccions del 1909 i diputat a Corts en les eleccions generals espanyoles de 1910 i 1914 . De 1928-1930 durant la dictadura d’en Primo de Rivera, fou President de l’Ateneu Barcelonés , va morir exiliat a Buenos Aires), van poder tornar .

En Joan Coromines el seu fill, era filòleg que fundà a Nova York el casal català, en Franco li promet el retorn de tots els seus bens, que inclouen una cadena de farmàcies a Sans i Hostafranc, per tal que torni, tan desesperats estaven per la manca de intel·lectuals que poder lluir en aquest país tan gris, i així ho va fer.

Família Soler-Corma
En José Sala es va veure obligat de tornar en 1943, perseguit per pertànyer a una xarxa que passava jueus a Espanya, té la sort que el seu pare, a la caseta que va construir al Guinardó en 1888 al carrer Sales i Ferrer, hi va afegir un pis pensant en el seu fill i hereu, per altra banda, com era orfebre i treballa a casa, té feina per a ell.

La seva dona la Mercè Corma qui va anar amb nosaltres a viure a Tarbes amb la seva germana la Rosa Corma, intenta convèncer a en José a la fi que torni a França. La seva germana està casada amb un ric joier del sud de França així que feina bona no li faltarà però en José mig obligat per la família vols quedar-se a Barcelona i fa que la Mercè finalment torni amb els seus fills Griselda i Francesc en 1946.

Els fills dels que varen fugir en 1939, la majoria estem desubicats en un país, gris, fosc i pobre que era la Barcelona de postguerra.

En Francec té 17 anys, la família del seu pare volen que faci de manobre per dur diners a casa, la Mercè es rebota i treballa nit i dia de modista per tal de pagar els estudis del seu fill al Licee Francés de Barcelona.

Però també lluita perquè la seva filla Griselda pugui estudiar i també convenç als meus pares a la fi que pugui estudiar també però, com no hi ha diners per fer el batxillerat ni cap carrera, fem el Peritatge Mercantil a la acadèmia Jaumà a Gràcia. La Griselda va durant el dia, jo de nit atès que durant el dia he de fer de cuidar de la casa i de les meves germanes.

Mentrestant els meus pares havien pogut llogar un semisoterrani al carrer Ercilla, a la fi de viure tots plegats. Com ja he dit faig la feina de casa fins que en complir els 14 anys, arribo a l’edat legal de l’època per poder treballar, segueixo estudiant per la nit fins que un dia en l’acadèmia Jaumà em va dir que havia esgotat totes les pròrrogues i que ja no tenia dret de poder-me examinar oficialment

El meu pare em troba feina a casa d’un «ex company armes» que oficialment no existeix, atès que consta oficialment que va ser afusellat i mort (2), l’empresa, per tant, consta a nom de la seva dona.

Quan ja treballo la mare deixa la seva feina, segueixo estudiant fins que un dia en Jaumà em
llibre Academia Massé
comunica que he esgotat totes les pròrrogues i que no podré examinar-me oficialment a menys que no faci el servei social. Trigo uns quants anys en decidir-me a fer-lo i com els estudis són l’única cosa que em fa suportar aquest món gris que m’oprimeix, estudio anglès en l’acadèmia Massé.

Esmeralda i Carme Piquer
A casa les coses es compliquen amb la malaltia de la meva germana Carme, segons els metges pot morir en hores, dies, o alguna setmana. Finalment viu 8 anys, dels 12 als 20, nosaltres encantats però la seguretat social de l’època només cobria sis mesos i Caritas no ens ajuda atès que no anem a missa. Aquest problema fa que ens haguerem d’endeutar durant anys.

Parlem una mica d’aquest món gris dels anys quaranta i cinquanta. No existeix diàleg entre els que van tornar i els que es van quedar. Aquests últims no sabem res de l’odissea que han viscut els refugiats a França i els que van marxar tampoc coneixen els temps d’oli de ricí, els dos anys de mili que estan obligats a fer els soldats republicans quan tornen, de les places de toros, els camps de concentració d’en Franco plenes a vessar, el cap afaitat de les dones «considerades rojas», del nadons morts d’inanició perquè els abastos falangistes «no dan leche a los hijos de los rojos» i les mares tampoc tenen llet al pit a causa de la desnutrició, però com deia en Queipo de Llano, el General Mola i un llarg etc, «debe acabarse con los «lobos, lobas y lobeznos»*

Així anaven les coses durant la llarga època de la postguerra, una postguerra que va ser molt llarga i on només pel que fa a Barcelona es van afusellar més de 160.000 persones.

¿Estavem de refugiats allà en el que hauria de ser casa nostra!, era el càstig pels somniatruites que es permetien creure que podien crear un món millor.




La família Piquer/Alsina i filles i Mercè Corma i filla en l'av.
Mare de Déu de Montserrat en 1948




  • Fonts informatives : Fotos, documents i record de Raquel Piquer

2) L’amic amic d’en Ricardo, que constava com oficialment afusellat, en realitat va poder escapar de la mort, estava darrera de tot de les persones que anaven a afusellar en massa i fent-se el mort i poc apoc va reptar pel terra i fugir de la mor.








divendres, 19 de maig de 2017

EDIFICIS HISTÒRICS DEL DISTRICTE HORTA-GUINARDÓ QUE NECESSITEN REHABILITACIÓ AMB UNA CERTA URGÈNCIA



Fem un repàs dels nostres elements històrics que estan en en situació delicada o simplement  a prop de la ruïna:


En una valoració que va entre delicada i ruïna poden considerar que : 
1 Delicada, 2  Actuació urgent, 3 Proper a la ruïna.




LA TORRE DEL MORO : s’ha proposat un munt de vegades a l’Ajuntament que es rehabiliti i que sigui la de seu d' Interpretació dels elements de l’aigua al Districte. Valoració 3 

Fotos aconseguides a  internet

LA CASA DEL FOTÒGRAF : pel que ens han dit, els propietaris es proposen rehabilitar-la i donar una part a l’Ajuntament en lloguer, no sabem que pensa  fer l’Ajuntament amb aquest espai. El temps dirà si l’edifici es rehabilita o no, de moment han fet fora els ocupes i han netejat l’espai. Els que netejaven han considerat que totes aquestes rajoles hidràuliques ja no fan cap servei. Valoració 2.



Fotògraf passavolant amb sensibilitat cultural

LA FONT DEL CUENTO: Com moltes de les fonts antigues, no ragen aigua que és la finalitat primera de tota font.  No demanem pas, si es rehabilita, que ragi aigua de mina  però, com mínim aigua corrent. A més s’hauria de rehabilitar tot l’espai i fer una neteja a fons, no pintar a sobre les pintades i anar sumant capes de pintura,  sinó una veritable rehabilitació. Sembla que el Consistori té pensat començar-hi a treballar en un termini no massa llunyà, exactament que hi pensen fer ho desconeixem. Valoració 3.


https://fontsaigua.wordpress.com/2016/08/01/la-font-del-cuento-de-barcelona/

LA FONT DEL CARRER CAMPOAMOR: L’Ajuntament indica que com és privada no poden fer pas res. La torre d'agua és la que està en pitjor condicions. Pensem que haurien de parlar amb els propietaris i buscar una solució. Valoració 2


https://fontsaigua.wordpress.com/2016/05/10/la-torre-de-laigua-i-la-font-del-carrer-de-campoamor-de-barcelona/

FINCA CAN RAVETLLAT-PLA: Sembla que han començat a fer algun treball de neteja dels jardins però encara va per llarg, la reixa està molt deteriorada i s’hauria de pintar abans no s’acabi de fer malbé. Suposem que la reixa entra dins les competències de l’Ajuntament no pas del Consorci que administra el museu. En quan als jardins i elements decoratius dels jardins així com la porta i reixes de la finca. Valoració 2 


Collage Carme Martín

FINCA DE CAN GARCINI: Pendent de les eternes negociacions entre l’empresa Núñez i Navarro i l’Ajuntament per adquirir-la. Sinó s’arriba a un acord en breu un jutge decidira el «just preu» que el Consistori haurà de pagar per la finca. . Casa tapiada es desconeix la situació de l'interior, jardins molt fets malbé, molta arbres han mort.  Valoració 2.




Foto d'Antonio Domingo

FONT D’EN FARGUES I VOLTANTS : Un altra tema que no acaba mai. Desprès que els propietaris del restaurant que hi havia van tancar el negoci, va entrar en un període de lent deteriorament, amb la complicitat dels consistoris que al llarg dels anys no han pogut o no han sabut resoldre el tema. Durant més d’un anys els terrenys van ser ocupats per famílies nòmades de raça gitana. Quan van ser desallotjats, l’Ajuntament va netejar l’espai però es continua fent malbé dia a dia, un espai amb més de 100 anys d’història, concretament 117. Que no ens enganyi la neteja de la foto. La font sense cap protecció i sense l tanca de ferro que ha desaparegut, el quiosc modernista tapiat i molt malmés. Valoració 3.



Foto panoràmica i detall de la mateixa foto de Jordó Artés de 2013



PALAU LLUPIÀ: Altament deteriorat, gran part de l’edifici ja sense sostre. Segons sembla, l’Ajuntament recentment s’ha compromès a invertir 1,8 milions per assegurar l'edifici del Palau del Laberint i tenir-ho llest en un termini màxim de 15 mesos. Molts pocs diners ens assemblen per dur a terme una rehabilitació amb cap i peus, poca cosa més que procurar que no es caigui apuntalant parets i fent sostres nous. Valoració 3


Collage Carme Martin sobre fotos d'internet

MERCAT D'HORTA: Encara està en l'aire si es rehabilitarà i posarà al dia o simplement serà enderrocat i construït un de nou amb parking, super i demés. Molts de nosaltres estem per conservar l'edifici de l'antic mercat afegint-hi aquells elements que modernitzin el seu funcionament. Valoració 1.


https://es.slideshare.net/ManelCantos/horta-1-barcelona-presentacin-73






diumenge, 7 de maig de 2017

50 ANYS DE L'ARRIBAVA DEL METRO A LA PLAÇA D'EIVISSA



El Metro arriba a la plaça d'Eivissa

Encara recordo l’arribada del metro a la plaça d’Eivissa. Desprès d'anys d'espera finalment tots els que vivíem al final del carrer Feliu i Codina i voltants, no ens caldria vorejar el Turó de la Peira fins arriba a l’estació de Vilapiscina per pujar al metro, estació solitària en l’època , on el passeig de Fabra i Puig s’estava tot just a les beceroles, poca llum i molt de fang al carrer quan plovia.

Les persones que vivíem en la frontera d’Horta-Guinaueta, estavem allunyats de tot transport públic ja fos tramvia i/o autobús a la plaça Eivissa i metro a Vilapicina. Si havies de matinar per anar a la feina, a quarts de set o de vuit del matí, era una excursió a vegades perillosa i tot, per aquelles noies que caminàvem soles per anar a treballar.

La situació ha canviat una mica, no pas gaire, des d’aleshores. El passeig de Fabra i Puig ja està acabat, el barranc que separava Horta de la Guinaueta s’ha convertit en un parc. Pel passeig indicat passa algun autobús fins ara el núm 74, fa poc han canviat però les numeracions, les noves les desconec, que comunica el centre de la ciutat amb la Guinaueta i el metro que s’ha allargat i arriba a la Vall d’Hebron. També han allargat el recorregut de la Línia 3 que arriba a Canyelles i acaba a Trinitat Nova. Poc més, aquella franja d’Horta continua una mica abandonada en quan a transport. No compto pas el Bus barri atès que es concentra en el propi barri i la Vall d’Hebron.


Encerclat en blau la zona deixada de la ma dels déus

Però tornen a l’arribada del metro a la Plaça Eivissa, tal com diu el nostre mestre en història d’Horta Desideri Díez en el seu llibre ELS TRANSPORTS A HORTA, el creixement dels barris perifèrics i l’augment dels seus habitants va obrir una crisi de comunicacions entre les zones perifèriques i el centre de Barcelona.

Es necessita un transport ràpid, amb capacitat i econòmic per a l’usuari , amb capacitat per traslladar el personal d’una banda a l’altra de la ciutat de Barcelona i d'aquesta manera va néixer el Transport Metropolità de Barcelona, conegut popularment com METRO.

Tot va començar en 1924, amb el primer transport subterrani de la ciutat, que unia la plaça de Catalunya amb la plaça de Lesseps. 

En 1926 es posava en servei el metro Transversal, actual línea 1, entre plaça d'Espanya i la plaça de Catalunya.

Però la gran expansió del metro no es va produir fins la dècada dels seixanta-setanta, que va ser el període de major trascendencia en el  transport col·lectiu barceloní.

En las primavera de 1954, es comencen les obres per enllaçar el barri d’Horta, un dels més poblats i més deficients en quan a transporte urbà, amb l’estació de La Sagrera. Les seves estacions van ser La Sagrera, Congrès, Maragall; Virrei Amat i Vilapicina.


Inauguració de l'estació de Vilapicina, foto autor desconegut

Inauguració de l'estació de Vilapicina, foto autor desconegut

Estem ja a 1959, la línia arriba fins a l’estació de Vilapiscina el 21 de juliol, i no és fins l’any 1967 no va arribar fins la plaça d’Eivissa.

Hi va haver alguns accidents lamentables entre les estacions de Virrey Amat i Horta, el 30 d’octubre de 1975 van xocar dos trens a l’estació de Virrey Amat amb un balanç de 50 ferits i dos morts, el maquinista, que va morir a l’acte i Ángel Huigueras Carrions de 67 anys i veí d’Horta que morí uns dies desprès.

Les associacions de veïns de les zones afectades s’uniren, en van publicar notes de premsa queixant-se del mal funcionament de la línia d’Horta pels diferents accidents que s’hi van produir.

I aquesta és una petita part de la història de l’arribada del Metro a la plaça d’Eivissa.



Fonts d'informació. "ELS TRANSPORTS A HORTA" de Desideri Díez.





diumenge, 30 d’abril de 2017

PLANAS ARMET, familia relacionada amb l'arribada del ferrocarril i amb els barris del Guinardó i d'Horta

La saga Planàs més coneguda, comença amb Francesc Planàs i Molist casat amb Eulàlia Armet. Aquest matrimoni va tenir sis fills, tres nois i tres noies, un d‘ells va ser en Claudi Planàs i Armet el protagonista principal que no únic de la nostra història.

Tot comença amb en Francesc Planàs i Molist,  l‘impulsor de la companyia ferroviària que, quan va el van fer director, passava per moments de gran dificultat econòmica.

Sobre la importància de la seva persona se‘n parla en el WEB de l‘Ajuntament de Port Bou : -En Francesc Planàs i Molist-, impulsor de la Cia. dels Ferrocarrils de Tarragona a Martorell i Barcelona. Aviat es va configurar com el nou home fort d’aquella Cia. que, nascuda modestament, lluitava amb força per a connectar la populosa i industrial Barcelona amb l’interior peninsular. La seva intel·ligència, la seva entrega i la seva capacitat li van permetre vèncer els reiterats obstacles amb els quals hauria de trobar-se. Les conseqüències de la fallida del constructor de la línia, de la crisi financera de 1866 o de la tercera guerra carlina, van ser superades sota la direcció d’un home incansable acostumat a la lluita que, malgrat tanta adversitat, va aconseguir convertir la Cia. en un referent per a la resta de les de Catalunya.

La família Planàs – Armet, com ja hem apuntat, va tenir quatre fills, el nom d'algun dels quals també formen part de la història de la nostra ciutat: Claudi Planàs i Armet, nascut en 1828, advocat director gerent de la companyia del ferrocarril de Tarragona a Barcelona i França, amb propietats al Guinardó on va arribar a posseir dues grans mansions, la masia de Can Mèlic i la casa modernista de Can Mascaró, on va morir en 1914. Estanislau Planas i Armet, conegut agent de duanes i accionista ferroviari que tenia el seu palauet davant de l’Hotel Ritz , Antoni Planàs i Armet que va ser Regidor de l’Ajuntament de Barcelona, pel Districte I, Dolors Planàs i Armet que nasqué el 1833 i morí en 1902, Anna Planàs Armet que morí el 1923 i Concepció Planàs i Armet, que va morir el 1924.

Dolors Planàs i Armet casada amb en Frederic Marcet i Vidal (nasqué en 1828 i mori a Barcelona, 26 de gener de 1898 als 69 anys), soci del seu germà Claudi, directiu de l'empresa de ferrocarril Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres, que la presidirà de 1875 a 1886, gran empresari del sector tèxtil i Diputat del Congrés del Diputats a Madrid en dues ocasions, home apreciat i conegut a Horta on disposava d’una gran mansió d'estiueig «Villa Dolores», més coneguda per can Marcet i que quan morí va ser enterrat en el seu cementiri municipal. Les altres dues germanes no es van casar mai i van ser les hereves d‘en Marcet i la seva dona, que van morir sense descendència.

Caricatura d'en Claudi Planàs i Armet
Claudi Planàs i Armet, venia doncs d‘una família ben aposentada, era advocat i va continuar amb notable èxit la tasca que va iniciar el seu pare relacionada amb el món dels transports ferroviaris. Era un més del burgesos que havien situat a la nostra ciutat en el mapa del progrés. Home poc donat a mostrar-se en públic i del que existeixen escassos documents gràfics, per no dir pas cap, molt religiós i amant de la família, es va casar passats els quaranta amb una cambrera que va entrar al servei de la seva família, una noia molt jove, dolça, intel·ligent dins de la seva humilitat i que va saber fer-lo feliç i que malgrat posseir d’una salut delicada va dur al món quatre fills dos nois i dues noies. Maria Sarrato i Salas, que així es es deia la dona d’en Claudi Planàs, va morir jove amb cinquanta anys i escaig, dos anys més tard que el seu home.


Així doncs, va ser en «Claudi Planàs el personatge cridat a succeir la generació de pioners ferroviaris que havien posat en marxa diversos ferrocarrils del Principat i a consolidar sota una única direcció el fruit de tants esforços, amb la qual cosa va aconseguir la constitució d’una gran i fonamental xarxa ferroviària que arribaria a comptar-se entre les primeres d’Espanya. I tot això -a diferència de la resta de grans companyies del moment- amb capitals i esforços autòctons». WEB Ajuntament de Port Bou.


Edifici del C. Ali Bei. Foto costumitzada  C. Martín
La residència familiar de la família família Planàs – Sarrato, estava situada en el número 5 del carrer Ali Bei, a la ciutat de Barcelona i la seva residència d’estiueig a la finca de Can Mèlic al Guinardó.



Palau Planàs - Marcet. Foto autor desconegut
.








La família Dolors Planàs- Frederic Marcet vivia en el palauet de la confluència de la Gran Via i passeig de Gràcia, edifici en el que ara està situat el cinema Comèdia. Al menys hi van viure fins que Frederic Marcet va morir en 1898 i que per herència va passar a mans del seu nebot Francesc Planàs i Amell, que el va llogar per convertir-lo en el Teatre de la Comèdia fins 1969 que es convertí en el cinema «COMÈDIA» que tots nosaltres coneixem.

Palau Estanislau Planàs i Armet. Foto autor desconegut

Estanislau Planàs i Armet i la seva família, van viure en un palauet, posteriorment remodelat i ampliat pels seus descendents, davant mateix de l’Hotel Ritz, fent cantonada amb Roger de Llúria. Casat amb Mercedes Amell i Bofill, varen tenir sis fills, Estanislao, Francisco, Eulàlia, José Montserrat i Florencia.



Claudi Planàs i Armet i Maria Sarrato i Salas, van tenir quatre fills. Dues noies Maria i Anna, que van morir a causa de la epidèmia de tifus de 1914,  l’Ana només amb quinze anys el  13 de novembre i Maria Eulàlia de 24 el 22 del mateix mes, una gran desgràcia familiar difícil de soportar per qualsevol persona, donat que el pare havia mort només dos mesos abans

Josep Maria el més petit, es dedicava a fer carreres de cotxes, i va formar part de la junta del Moto Club Cataluña i Claudi l’hereu, advocat, no sabem si en va exercir mai, donat  que es dedicà a la "dolce far niente", tan popular entre alguns fills de casa bona.


El 20 de gener de 1878, es va inaugurar l‘enllaç ferroviari internacional pels Pirineus Orientals. Un tren va dur de Barcelona fins a Portbou, on va tenir lloc la celebració d'un banquet amb les autoritats de l'època en l‘interior de l‘estació.


Banquet d'inauguració - dibuixos de l'època
Arribada del tren a Portbou - dibuix de l'època
















Maria Sarrato i Salas, nascuda l'ultim terç del segle XIX a Barbastro, va emmalaltir greument entre 1877 i 1878, salvant-se finalment  d'una mort quasi bé segura. En agraïment a Déu, Claudi Planàs Armet que era molt religiós, va sufragar i fer construir l‘església de Santa Maria de Portbou, avui dia desgraciadament molt abandonada, que va idear l‘arquitecte Joan Martorell i Montells en estil neogòtic, que es va començar a construir en 1878.

Claudi Planas i Armet, va comprar o rebre en herència, encara no està molt clar, la masia de Can Mèlic a finals del segle XIX, que des d’aleshores es va conèixer com Can Planàs (avui Centre Cívic del Guinardó), i tots el terrenys que l’envoltaven però a principis de segle XX, es va donar la circumstància que es va començar a construir l’hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, just davant de la seva finca i per aquesta raó el 1910 va decidir traslladar el domicili estiuenc  més amunt en el turó de Mèlic (les seves propietats arribaven fins a dalt del turó de la Rovira).
Composició en base de tres fotografies del Guinardó finals del segle XIX, en mig de la foto Can Mèlic i les seves terres. Fotos de l'Arxiu Històric de Sant Pau.


Can Mèlic anys 60 del segle XX. Foto fons Joan Corbera

S
egons el cercador arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona, es tracte d’un casalot de planta rectangular situat en una gran parcel·la de frondosa vegetació. Té planta baixa i dues plantes pis amb coberta a quatre aigües de teula ceràmica, no visible des de la façana principal ja que està transformada per un coronament ondulant que situa un ornamentat relleu escultòric amb la data de la reforma a manera de capcer. Bàsicament arran de la intervenció de l'any 1910, es modificà la façana principal i la impecable tanca d'accés. Pel que fa a la façana principal cal destacar els elements escultòrics realitzats en pedra artificial, que incorporen de forma decisiva el llenguatge modernista. Molt ben executada, la tanca està feta a base de paredat irregular perfilat, aixecat sobre sòcol de pedra -ara pintat-, i emmarcat per maó vist; la carena és un delicat joc de materials: ceràmica policroma i obra vista. La porta d'accés està flanquejada per dos pilars de secció quadrada i coronats per florons, (Catalogada con bé cultural d’interès local). Es desconeix del cert l’autor de la remodelació malgrat en algun lloc es parla d’un tal Maties Mascaró.

Can Mascaró, composició de C. Martín fotos de la Web de l'Institut del dr. Còrdoba

Malgrat que la família Planàs només estiuejava al Guinardó, e
n 1912 Claudi Planàs i Armet, «il·lustre veí del Guinardó», va ser nomenat soci honorari de l’Associació de Propietaris del Guinardó, segons que va publicar en el butlletí que editava aquesta associació, coses de la notorietat.
Claudi Planàs Armet va morir a Can Mascaró en setembre 1914 mentre hi passava els mesos d’estiu, i la seva dona Maria Sarrato en 27.12.1916 en la seva residència del carrer Ali Bei, només teniacinquanta i escaig anys.
Les filles de la família Planàs-Sarrato, van morir del tifus en 1914, como ja hem indicat més amunt, Maria estava casada amb Antonio Marimon i Papasey, que morí al poble de Marata el 9.1.1931, havia sigut entre d’altres coses, Diputat Provincial per Barcelona, van tenir dos fills Antonio i Jesús.

Claudio Planàs i Sarrato

Claudio Planàs i Sarrato, hereu del sr. Armet, era el que vulgarment es coneixia com a un fill de casa bona que no s’havia hagut de preocupar de res que no fos mantenir el seus capricis, que eren molts. Persona de caràcter seductor, malbaratava els diners amb facilitat, així que, i segons fonts familiars, es va fondre gran part de la fortuna familiar.
Conscient de la seva manera de ser i de fer, en Claudi Planàs i Armet va testar en favor del seus futurs nets recalcant que aquests fossin «legítims», atès que el seu fill era solter quan el va redactar, deixant com usufructuari al seu fill, de tal manera que en teoria, no podia ni vendre, ni llogar res del patrimoni familiar sense el consentiment de la resta de la família.
Claudio Planàs i Sarrato, es va casar  amb Maria Fernández i Matheu, nascuda a la Habana, amb la que va tenir quatre fills, al més gran, per no faltar a la tradició familiar, el van batejar amb el nom de Claudio, desprès hi havia en Francisco, Rosarito y Josè Marìa. La seva dona, cansada de la seva conducta llicenciosa se’n va separar i anà a viure Madrid a casa de la seva família juntament amb els seus fills.
El nom Claudi, és tota una institució en la família Planàs, segons explica Marga Planàs besneta del sr. Claudi Planàs i Armet.
L’advocat de la família (Sr. Tomàs Espuny), a la fi de poder entendre el guirigall judicial en el que estava immers i del que n’era culpable Claudio Planàs i Sarrato a causa de la venda i lloguer fraudulent d’alguns bens de l’herència familiar, els va classificar d’aquesta manera:

Claudio Planàs Armet .... Claudio I
Claudio Planàs Serrato ….. Claudio II
Claudio Planàs Fernàndez…. Claudio III
Claudio Planàs Semprùn……. Claudio IV
Claudio Planàs Gonzalez de Riancho….. Claudio V
Claudio Planàs Martìn-Saiz……….. Claudio VI

Com conseqüència de la especial manera en la que Claudi I va redactar el seu testament, Claudio II que constantment necessitava diners per a les seves despeses, va vendre irregularment unes propietats de les que no podia disposar lliurament, tot i tenir ple coneixement del contingut del testament del pare, i es va desprendre de la casa familiar Can Mascaró, que va ser comprada pel Doctor Córdoba pare en la dècada dels vint, mitjançant escriptura privada, atès que no es va poder fer pública per mor del testament esmentat

En aquest edifici, el dr. Córdoba va muntar una clínica per a disminuïts sensorials que encara funciona.

També va llogar la Masia de can Planàs, abans can Mèlic (avui dia Centre Cívic del Guinardó i el camp del Martinenc) a l'empresa Parques i Canòdromos, que va contruir el nomenat  Canódromo Club de Cataluña en l’any 1930, els quals van construir-hi una piscina, un canòdrom i d’altres serveis lúdics com els de un casino a l’interior de la masia que es van inaugurar en 1931. Quan va arribar la guerra tot va ser requisat pels anarquistes i quan el conflicte bèl·lic va acabar, va ser la Falange qui va requisar la finca, més tard en Claudi II els hi va firmar un contracte de lloguer  per vint anys a raó del pagament de 10.000 pessetes cada mes.


Foto de 1931 de Daniel Cabrero. 


Foto del Canòdrom de 1934 de Brangulí.

A l'esquerra en el turó Can Mascaró, en mig Can Planàs i el Canòdrom. Fons J. Corbera, foto anys 40
Claudio II va morir l’estiu de 1966 d’un atac de cor a la casa del seu fill Claudio a Madrid, aleshores va ser quan els seus germans i els seus fills s’adonaren del que havia passat amb el testament de l’avi.

Tot seguint els consells del seu advocat Sr. Espuny, no van acceptar el testament de Claudi II i van presentar un plet d’al·legacions impugnant les vendes havia dut a terme sense el vistiplau de la família, a la fi de declarar la nul·la la venda de la casa coneguda com Can Mascaró i del lloguer dels terrenys i masia de can Planàs.

Can Mascaró va ser recuperada desprès d’un plet que va durar dos anys. Claudi III, fill del “venedor” i la resta de la família van tornar a vendre la finca i casa de Can Mascaró a la família del dr. Córdoba que van haver de pagar per ella dos cops.

En quant a Can Planàs i els terrenys esportius que ocupa el Martinenc, es va presentar un plet contra l’Estat donat que la beneficiaria era la Delegación Nacional de Juventudes. El plet va durar prop de dotze anys i tot just quan els tribunals dictaven sentència en favor de la família Planàs, l’Ajuntament de Barcelona va iniciar els tràmits per aconseguir l’expropiació dels terrenys, per un valor catastral de 160 milions de les antigues pessetes.

L’expropiació es va a dur a terme de manera amistosa i els germans i nets del sr. Claudi Planàs i Armet, van poder viure còmodament recordant amb gran afecte al seu avi i besavi.


Can Planàs avui dia Centre Cívic del Guinardó
Claudi Planàs i Armet va morir en la seva casa del Guinardó en 1914, coneguda com Can Mascaró a l’edat de 86 anys i les seves restes descansen en el cementiri de Monjuïc.






  • Fotos informatives: Marga Planàs besneta de Claudi Planàs i Armet, dades i fotos segons documents facilitats per la indicada senyora.
  • Foto Palau Estanislau Planàs i Armet del bloc "La Barcelona de Antes"
  • Informació de l'arriba del tren a Port Bou del Web del propi Ajuntament de la ciutat.
  • Informació sobre el judici sobre l'herència familiar de La Vanguardia del 15 de gener de 1985.