dissabte, 24 de desembre de 2016

UN LLARGUÍSSIM 1938, primera part

Raquel Piquer a la seva casa del Guinardó

Records de Raquel Piquer Alsina , vida en el barri del Guinardó durant la Guerra Civil.

(Torreta de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat  any 1934, on estan ara mateix els Laboratoris del Dr. Esteve, S. A.)


Recreació C. Martín

Encamellada sobre el seu tricicle i sense creuar el llindar de la porta del menjador, contemplava fascinada a la seva tia Rosina asseguda en el balancí, en davant i en darrera, en davant i en darrera, els ulls grans oberts i sense dir res des de que feia uns dies havia arribat aquell telegrama del Ministerio de la Guerra informant-nos-en que l'Arnau havia mort en l'Hospital de Girona.

No s'aixecava per a res, ni per a menjar, ni per a beure, ni per a fer caca o pipi i la gent gran deia que tampoc dormia, ella això no ho sabia perquè quan la seva mare arribava per la nit la posava al llit.

Tots els amics passaven per allà al menys un cop al dia, al principi dient coses sobre l'Arnau, però tots estaven tan preocupats per la tieta que va arribar un moment que de ell no en parlaven pas, tothom sortia al jardí per parlar d'ella, deien que podia morir-se.

El Doctor Gratacós venia un parell de cops al dia, l'auscultava, li prenia els pols, li mirava els ulls però ella continuava sense moure's, no deia res, sols es balancejava.
Dr. Gratacós metge del barri

Sempre que podia s'escapava per mirar-la però, quan algú dels grans la trobava allà palplantada la tornava a enviar al jardí a jugar amb el seu tricicle, que és única cosa que podia fer aquells dies. Les hores estaven marcades pels veïns quan anaven a les seves cases o al treball i aleshores li donaven de menjar.

Es colava en mig de les cames de les persones grans amb el seu tricicle entre les cames, mentre discutien dempeus en el jardí,escoltant tot el que deien i ells ni s'adonaven, com la seva tia Rosina, però diferent.

Arnau, a poc de celebrar que ella feia quatre anys, ell en feia divuit, entrava en quintes i l'enviaven al front amb la quinta del biberó. Abans d'anar-se'n li havia ensenyat la cançó del seu batalló.


Aunque venga la aviación
Va delante el batallón
De la quina del biberón.

A mi me gustan los de asalto
Por lo valientes que son
Se reunen tres o cuatro
Para matar un ratón.


En José era de asalto.

Tan sols feia dos mesos deien, no havia tingut pas temps d'entrar en combat ,  havia mort del tifus a Girona.

Composició C. Martín.
I allà estava la seva tia, en el balancí i Arnau darrera seu, amb l'uniforme que li anava gran, se li veia com a través de la boira, es va inclinar sobre la tieta i li va dir:

  • No estiguis trista mare ¿per què estàs trista?, jo estic be, no estigues trista que a mi em fa mal.

Va mirar la seva tia, va deixar de balancejar-se, va parpellejar, va emetre un sospir i posant-se dempeus va mirar el seu rellotge, es va ajustar el davantal que duia posat i se'n va anar cap a la cuina. L'Arnau se n'havia anat, així que abans no la veiessin altra cop, va donar mitja volta i se'n va anar a pedalejar al jardí.

Mirà, entre els veïns estaven en Pasqualet i l'Eduard Señan, sempre junts i que aquells dies tampoc no li feien cas i això que sempre jugaven molt amb ella. L'Eduard ja no tenia perquè anar a la guerra, havia perdut el seu braç esquerre la qual cosa era tota una broma per a ell quan li deien:

  • Quina sort que no hagis perdut el dret!

L'Eduard era esquerrà i es reia de les bones intencions de la gent.

En Pasqualet tampoc no hi havia anat donar que era curt de talla, estava en el Ministeri de la Guerra i era qui intentava treure una partida de defunció del seu pare a la fi que la mare pogués cobrar la pensió de viudedat.

De sobte la cosina Ester que havia entrat a casa en aquell moment va dir alguna cosa i tots van anar entrant, sortien de seguida, de puntes i sense dir res, pujaven l'escala cap el carrer i se n'anaven . El seu oncle Perico i l'Ester es van quedar a dins, així que tot el jardí va quedar per a ella sola i va decidir fer pastetes de fang.

Al menys tenia les seves nines retallables, li agradava molt la Betty Boo, més que no pas la Shirley Temple i les casetes retallables a les que només havia de doblegar per a enganxar-les i de tant en tant l'Ester que sempre necessitava collars i polseres noves, li deixava la seva caixa de lluentons, conques de vidre, fusta i atzabeja, a la fi li en fes de noves, deia que li agradaven molt, era divertit combinar les formes i els colors i no entenia perquè s'admiraven tant del que feia, però callava donat que d'aquesta manera la deixaven fer i si hagués dit alguna cosa vet a saber que hagués passat, hom no es pot refiar de les persones grans.

Però de tant en tant l'Ester es cansava d'ella i la duia a l'escola de la plaça Catalana (Apel·les Mestres, els locals del convent*). Allà s'avorria molt, doncs no hi havia nenes de la seva edat (cinc anys) totes estaven en les seves classes aprenent coses i quan les mestres no sabien que fer amb ella, li deien que sortís al balcó per veure passar a la gent i per aquell carrer ( Valls avui dia Llobet i Vall-llossera), no hi passava mai ningú. Així que de tant en tant li donava un disgust a l'Ester dient-li que no hi volia anar, com aquell dia que repartien xocolata i ella es va negar a anar-hi. l'Ester estava desesperada, volia la xocolata i no va haver manera humana de convèncer-la, i d'aquesta manera igual s'adonava que allà s'ho passava malament, l'Ester però era una beneita, va decidir que la meva enrabiada era una cosa de nena mimada.

Raquel Piquer . foto escola Apel.,les Mestres. Fons Piquer

Amb l'Arnau era diferent, es divertien com bojos, l'asseia sobre el manillar de la seva bicicleta i feien llargues i perilloses carreres, jugaven a indis, als dos els hi agradaven els indis i per les nits desprès de sopar, ell s'asseia al piano i tocava i cantava jazz en anglès, com en les pel·lícules, ella es feia un cabdell en el balancí i mentre tocava l'Arnau es girava cap on ella estava cantant-li no tan sols el que a ell li agradava sinó el que ella li demanava perquè eren les seves predilectes i així es quedava dormida i sabia que era ell qui la duia en braços i la colgava sobre el seu llit.



Raquel Piquer Alsina i els seus pares i amics de la casa. Fons Piquer.


Era millor que el seu pare, al que li deien Paco, perquè així el nomenava la seva mare. El seu pare també jugava amb ella però es notava que no es divertia, la feia jugar però en realitat estava absent, mai no estava amb ella, mai no el sentia a prop, com aquell dia de l'oca de cartró.

L'oca era la seva joguina favorita a casa dels avis, a on anaven tots els diumenges a menjar, l'oca estava sobre una fusta amb rodes i se la feia córrer tirant d'un cordill. A l'oca se li havia fet un forat just a prop de la fusta i dins s'ha fet un niu de escarbats, i així que ella la feia córrer sobre l'empedrat del carrer Sant Vicenç i mentre corria amb l'oca, els escarbats esverats anaven sortint sobre la marxa i un dia el pare ho va veure, primer va intentar buidar l'oca, però hi havia un munt d'escarbats, va asseure-la sobre els seus genolls i li va dir que escarbats eren dolents i que duien moltes malalties, que .... era millor cremar l'oca ja que de segur estava plena d'ous i mai no aconseguirien que no en quedés cap de viu, ella es va deixar convèncer, van fer un foc en mig del carrer i van cremar l'oca.

Paco Piquer
Però el seu pare, el seu pare no es va adonar que feia veure que n'estava d'acord, com tampoc es va adonar que el que era divertit de veritat de l'oca eren els escarbats, com persona gran que era es va quedar molt satisfet pensant que havia guanyat, així que tampoc s'adonà de la poca gràcia que li feia veure que mentre l'oca cremava saltaven els escarbats que quedaven socarrimats pel foc.

Però l'Arnau i el seu pare se'n van anar a la guerra i cap dels dos no va tornar.

No sabia que havia passat amb el seu pare, desaparegut li havia dit el seu oncle Ricard, només sabia que quan se li va acabar el permís i la mare per la nit va sortir a acomiadar-lo al replà de l'escala, sota aquella bombeta grogosa i ella mig amagada darrera les faldilles de la seva mare, també va sortir la veïna del costat a dir-li adéu i quan va sentir que la porta del carrer es tancava, la seva mare va dir,


- No sé Pepita, tinc el pressentiment que no el tornaré a veure.






























  • Escrit de Raquel Piquer traduït al català per Carme Martín. Foto del grup de la família Piquer-Alsina,  Fons de Raquel Piquer