dissabte, 24 de desembre de 2016

UN LLARGUÍSSIM 1938, primera part

Raquel Piquer a la seva casa del Guinardó

Records de Raquel Piquer Alsina , vida en el barri del Guinardó durant la Guerra Civil.

(Torreta de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat  any 1934, on estan ara mateix els Laboratoris del Dr. Esteve, S. A.)


Recreació C. Martín

Encamellada sobre el seu tricicle i sense creuar el llindar de la porta del menjador, contemplava fascinada a la seva tia Rosina asseguda en el balancí, en davant i en darrera, en davant i en darrera, els ulls grans oberts i sense dir res des de que feia uns dies havia arribat aquell telegrama del Ministerio de la Guerra informant-nos-en que l'Arnau havia mort en l'Hospital de Girona.

No s'aixecava per a res, ni per a menjar, ni per a beure, ni per a fer caca o pipi i la gent gran deia que tampoc dormia, ella això no ho sabia perquè quan la seva mare arribava per la nit la posava al llit.

Tots els amics passaven per allà al menys un cop al dia, al principi dient coses sobre l'Arnau, però tots estaven tan preocupats per la tieta que va arribar un moment que de ell no en parlaven pas, tothom sortia al jardí per parlar d'ella, deien que podia morir-se.

El Doctor Gratacós venia un parell de cops al dia, l'auscultava, li prenia els pols, li mirava els ulls però ella continuava sense moure's, no deia res, sols es balancejava.
Dr. Gratacós metge del barri

Sempre que podia s'escapava per mirar-la però, quan algú dels grans la trobava allà palplantada la tornava a enviar al jardí a jugar amb el seu tricicle, que és única cosa que podia fer aquells dies. Les hores estaven marcades pels veïns quan anaven a les seves cases o al treball i aleshores li donaven de menjar.

Es colava en mig de les cames de les persones grans amb el seu tricicle entre les cames, mentre discutien dempeus en el jardí,escoltant tot el que deien i ells ni s'adonaven, com la seva tia Rosina, però diferent.

Arnau, a poc de celebrar que ella feia quatre anys, ell en feia divuit, entrava en quintes i l'enviaven al front amb la quinta del biberó. Abans d'anar-se'n li havia ensenyat la cançó del seu batalló.


Aunque venga la aviación
Va delante el batallón
De la quina del biberón.

A mi me gustan los de asalto
Por lo valientes que son
Se reunen tres o cuatro
Para matar un ratón.


En José era de asalto.

Tan sols feia dos mesos deien, no havia tingut pas temps d'entrar en combat ,  havia mort del tifus a Girona.

Composició C. Martín.
I allà estava la seva tia, en el balancí i Arnau darrera seu, amb l'uniforme que li anava gran, se li veia com a través de la boira, es va inclinar sobre la tieta i li va dir:

  • No estiguis trista mare ¿per què estàs trista?, jo estic be, no estigues trista que a mi em fa mal.

Va mirar la seva tia, va deixar de balancejar-se, va parpellejar, va emetre un sospir i posant-se dempeus va mirar el seu rellotge, es va ajustar el davantal que duia posat i se'n va anar cap a la cuina. L'Arnau se n'havia anat, així que abans no la veiessin altra cop, va donar mitja volta i se'n va anar a pedalejar al jardí.

Mirà, entre els veïns estaven en Pasqualet i l'Eduard Señan, sempre junts i que aquells dies tampoc no li feien cas i això que sempre jugaven molt amb ella. L'Eduard ja no tenia perquè anar a la guerra, havia perdut el seu braç esquerre la qual cosa era tota una broma per a ell quan li deien:

  • Quina sort que no hagis perdut el dret!

L'Eduard era esquerrà i es reia de les bones intencions de la gent.

En Pasqualet tampoc no hi havia anat donar que era curt de talla, estava en el Ministeri de la Guerra i era qui intentava treure una partida de defunció del seu pare a la fi que la mare pogués cobrar la pensió de viudedat.

De sobte la cosina Ester que havia entrat a casa en aquell moment va dir alguna cosa i tots van anar entrant, sortien de seguida, de puntes i sense dir res, pujaven l'escala cap el carrer i se n'anaven . El seu oncle Perico i l'Ester es van quedar a dins, així que tot el jardí va quedar per a ella sola i va decidir fer pastetes de fang.

Al menys tenia les seves nines retallables, li agradava molt la Betty Boo, més que no pas la Shirley Temple i les casetes retallables a les que només havia de doblegar per a enganxar-les i de tant en tant l'Ester que sempre necessitava collars i polseres noves, li deixava la seva caixa de lluentons, conques de vidre, fusta i atzabeja, a la fi li en fes de noves, deia que li agradaven molt, era divertit combinar les formes i els colors i no entenia perquè s'admiraven tant del que feia, però callava donat que d'aquesta manera la deixaven fer i si hagués dit alguna cosa vet a saber que hagués passat, hom no es pot refiar de les persones grans.

Però de tant en tant l'Ester es cansava d'ella i la duia a l'escola de la plaça Catalana (Apel·les Mestres, els locals del convent*). Allà s'avorria molt, doncs no hi havia nenes de la seva edat (cinc anys) totes estaven en les seves classes aprenent coses i quan les mestres no sabien que fer amb ella, li deien que sortís al balcó per veure passar a la gent i per aquell carrer ( Valls avui dia Llobet i Vall-llossera), no hi passava mai ningú. Així que de tant en tant li donava un disgust a l'Ester dient-li que no hi volia anar, com aquell dia que repartien xocolata i ella es va negar a anar-hi. l'Ester estava desesperada, volia la xocolata i no va haver manera humana de convèncer-la, i d'aquesta manera igual s'adonava que allà s'ho passava malament, l'Ester però era una beneita, va decidir que la meva enrabiada era una cosa de nena mimada.

Raquel Piquer . foto escola Apel.,les Mestres. Fons Piquer

Amb l'Arnau era diferent, es divertien com bojos, l'asseia sobre el manillar de la seva bicicleta i feien llargues i perilloses carreres, jugaven a indis, als dos els hi agradaven els indis i per les nits desprès de sopar, ell s'asseia al piano i tocava i cantava jazz en anglès, com en les pel·lícules, ella es feia un cabdell en el balancí i mentre tocava l'Arnau es girava cap on ella estava cantant-li no tan sols el que a ell li agradava sinó el que ella li demanava perquè eren les seves predilectes i així es quedava dormida i sabia que era ell qui la duia en braços i la colgava sobre el seu llit.



Raquel Piquer Alsina i els seus pares i amics de la casa. Fons Piquer.


Era millor que el seu pare, al que li deien Paco, perquè així el nomenava la seva mare. El seu pare també jugava amb ella però es notava que no es divertia, la feia jugar però en realitat estava absent, mai no estava amb ella, mai no el sentia a prop, com aquell dia de l'oca de cartró.

L'oca era la seva joguina favorita a casa dels avis, a on anaven tots els diumenges a menjar, l'oca estava sobre una fusta amb rodes i se la feia córrer tirant d'un cordill. A l'oca se li havia fet un forat just a prop de la fusta i dins s'ha fet un niu de escarbats, i així que ella la feia córrer sobre l'empedrat del carrer Sant Vicenç i mentre corria amb l'oca, els escarbats esverats anaven sortint sobre la marxa i un dia el pare ho va veure, primer va intentar buidar l'oca, però hi havia un munt d'escarbats, va asseure-la sobre els seus genolls i li va dir que escarbats eren dolents i que duien moltes malalties, que .... era millor cremar l'oca ja que de segur estava plena d'ous i mai no aconseguirien que no en quedés cap de viu, ella es va deixar convèncer, van fer un foc en mig del carrer i van cremar l'oca.

Paco Piquer
Però el seu pare, el seu pare no es va adonar que feia veure que n'estava d'acord, com tampoc es va adonar que el que era divertit de veritat de l'oca eren els escarbats, com persona gran que era es va quedar molt satisfet pensant que havia guanyat, així que tampoc s'adonà de la poca gràcia que li feia veure que mentre l'oca cremava saltaven els escarbats que quedaven socarrimats pel foc.

Però l'Arnau i el seu pare se'n van anar a la guerra i cap dels dos no va tornar.

No sabia que havia passat amb el seu pare, desaparegut li havia dit el seu oncle Ricard, només sabia que quan se li va acabar el permís i la mare per la nit va sortir a acomiadar-lo al replà de l'escala, sota aquella bombeta grogosa i ella mig amagada darrera les faldilles de la seva mare, també va sortir la veïna del costat a dir-li adéu i quan va sentir que la porta del carrer es tancava, la seva mare va dir,


- No sé Pepita, tinc el pressentiment que no el tornaré a veure.






























  • Escrit de Raquel Piquer traduït al català per Carme Martín. Foto del grup de la família Piquer-Alsina,  Fons de Raquel Piquer






divendres, 23 de desembre de 2016

SALVEM EL QUE QUEDA DEL TORRENT DE LLIGALBÉ




SALVEM EL QUE ENS QUEDA DEL TORRENT DE LLIGALBÉ I EL CAMI DE LA LLEGUA AL BAIX GUINARDÓ



El topònim Lligalbé potser és un dels més antics del Guinardó, així el trobem anomenat en un document de l’any 1147. El seu nom surt citat com a denominació d’un lloc, pensem que d’una gran extensió de terres, més o menys al voltant del carrer Lepant amb la Ronda Guinardó que és possiblement on estaria el mas del qual agafava el nom, encara que aquest fet no està confirmat.

El que si ens ha arribat és el nom del Torrent de Lligalbé que baixava de la muntanya per davant de la Casa de les Altures, actual seu del districte Horta-Guinardó, i que travessava la Ronda del Guinardó seguint durant un revolt el conegut camí de la Llegua, per després continuar baixant paral·lel al carrer Lepant i Padilla i arribant a l’actual carrer Bergnes de les Cases nucli de població del més antics del Baix Guinardó.



Miraculosament ha arribat fins als nostres dies una part del Torrent de Lligalbé, tot i que acabem de perdre un revolt molt interessant en el moment que coincidia amb el camí de la Llegua, ocupant aquest espai públic i de pas la construcció privada d’una residència de gent gran. Aquest fet ha produït el tancament no només d’aquest antic vestigi d’un torrent si no també una part del que quedava del camí de la Llegua. Aquesta agressió al patrimoni cultural del barri també ha afectat el que havia estat el centre Estanislau Kostka, un lloc d’esbarjo i recolliment dels nens del barri durant el franquisme, un espai que va servir per formar persones quan la dictadura no oferia ni tan sols escoles públiques en aquesta zona, exceptuant el col·legi Bisbe Irutita en els edificis de l’antic Hotel Casanovas i que avui porta el nom de escola Mas Casanoves.

Aquesta part del Baix Guinardó propietat de la família dels Boné, que havien ocupat una gran part d’aquests terrenys des de fa més d’un segle i que en els últims anys van mantenir un litigi amb l’Ajuntament, han estat venuts finalment a una immobiliària. A partir d’ara el manteniment d’aquesta zona tal i com ha pogut arribar fins avui, per les noticies que ens arriben, té els dies comptats. Seria una llàstima perdre un patrimoni tan important per la història del barri i de la ciutat. Un passatge que finalitzava en el Torrent de Lligalbé i el camí de la Llegua, enderrocat en part quan es va obrir el carrer Lepant, encara porta el nom dels Boné.

Recentment la caiguda d’una paret en el petit tros que encara es pot veure del Torrent de Lligalbé, ha deixat al descobert una caseta d’algun pagès que fa seixanta o setanta anys el feia servir com a granja d’animals a la vora d’aquest significatiu torrent. En aquesta caseta es poden veure pells d’animals penjant de les bigues de fusta, estris i aparells dels cavalls i altre bestiar, un safareig i altres testimonis d’un temps passat, una època en la que estaria bé poder conservar i recuperar la nostra memòria més recent.




No només es interessant aquesta caseta si no també altres elements que formen part d’aquest conjunt, així la casa que fa cantonada en el mateix Torrent de Lligalbé amb el camí de la Llegua i on de petits havien vist gallines, conills i ànecs córrer per allà com si estiguéssim en mig del camp. És justament en aquesta cantonada que es troba una de les pedres més enigmàtiques i significatives de la zona, segurament servia d’advertència per els carruatges per tal de no ensopegar i danyar la casa. Les seves inicials gravades “TJU”, sense que podem saber el seu significat, afegeixen un misteri encara per resoldre.




Seria del tot incomprensible que aquest paratge, un símbol de la història de la nostra ciutat, desaparegués per sempre sense deixar el testimoni per a les generacions futures, seria una mica perdre la nostra identitat d’un barri, el Baix Guinardó, que lluita per tenir la seva. Només pel seu bonic i emblemàtic nom s’hauria de mantenir en el nomenclàtor de la ciutat.



Aquest escrit vol ser un crit d’atenció per què tots plegats, veïns, associacions i responsables municipals, fem junts una forta pressió per poder conservar aquest conjunt històric, i que finalment resti com un testimoni d’un passat en la recuperació de la nostra memòria.



Carles Sanz



divendres, 18 de novembre de 2016

Construcció de refugis antiaeris al Guinardó






Des de que el febrer de 1937 es va produir el primer bombardeig sobre Barcelona, les autoritats van començar a estudiar quines mides es podien prendre a la fi que la societat civil els patís el menys possible.

Naturalment els primers en dur a terme actuacions en aquest sentit van ser els Ajuntament que eren els que més a prop estaven de les necessitats dels ciutadans, aquest fa va fer que assolissin una excel·lència que desprès va ser aprofitada per la Conselleria de Defensa de la Generalitat i posteriorment per la Conselleria de Treball, des d’on actuava la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC), a partir de la seva creació el 9 de juny de 1937.

A partir de la creació de la Junta , es va crear unes sub-juntes en cada un dels districtes de la ciutat, que són les que van estudiar les necessitats reals sobre el terreny, depenent del nombre d’habitants de la zona.


L’Ajuntament a la fi de donar als habitants una mínima informació sobre la manera com es podien construir els refugis va editar un grupuscle de 72 planes, se’n van editar 5000 en català i unes altres 5000 en castellà. En aquest grupuscle es donaven unes pautes adaptades al usos constructius del moment. També oferia assessorament i auxili de materials al veïnat per part de l’Ajuntament.

Aquestes instruccions es van repartir entre els responsables dels refugis, a totes les dependències oficials i sindicats.








Un cop fet això, es van repartir entre els ciutadans uns fulls informatius com el que seguidament es reprodueix

Per a poder dur a terme la tasca amb el màxim de seguretat possible, es va adscriure al servei la quasi totalitat dels arquitectes, enginyers i auxiliar tècnics de l’Ajuntament, a més del aparelladors i personal pràctic extra-municipal, que abans de començar la construcció del refugi en donàvem el vist i plau.
Foto document

D’altra banda, es demanava la Col·laboració econòmica dels ciutadans segons les seves possibilitats, les normes indicaven que havien de ser dues pessetes, però es feia de més i de menys. També es demanava la seva participació en la construcció del refugi, unes hores a la setmana. La normativa contenia a més un paràgraf que afegia que a l’entrada dels refugis es col·locarien dues llistes on s’indiqués qui contribuïa i qui no.

Com la majoria d’homes estaven al front i les dones i homes grans ocupaven les fàbriques a la fi que la producció no s’aturés, només quedaven a disposició de la Junta nanos i joves que estaven disposats a col·laborar en la construcció de refugis i deixar-se el fetge si calia.

Al Guinardó, relacionats amb la Junta de Defensa Passiva es van construir els refugis següents:


Cal afegir que també hi havia coves natural que es feien servir de refugis i soterranis de segons quines cases que es van utilitzar amb aquesta finalitat.

Per posar un exemple de com es va bastir algun dels refugis, parlarem del número 312-2 que tenia tres entrades, una pel carrer Oblit cantonada Ptge. Llívia, la segona en el pati Convent dels Minims, al núm. 18 del mateix carrer i una última pel carrer Garrotja

Aquest refugi segons informació aconseguida en una publicació de la pròpia parròquia «Con la liberación de Barcelona queda en poder de los nacionales por contener material de guerra» (Primer centenario dels Mínimos en el Guinardó)

Sobre la seva construcció parla en Josep Roig i Moliné «Jo vaig participar en la construcció de tres, un al carrer Llobet i Vall-Llosera, un altre al carrer Oblit Cantonada Garrotxa, al patí del convent dels Mínims i un altre que estava molt ben fet al C. Rubió i Ors que anava a parar al carrer Art. Vam començar a desmantellar el Convent (el dels Mínims) per les golfes i les bigues les anàvem tirant al pati, amb un entusiasme enorme. També anàvem a buscar troncs a la Font del Cuento, que llavors era un parc petit, en realitat era la muntanya, t’hi podies perdre i anaves pujant, pujant, pel que ara és el Parc del Guinardó. Entre els troncs i les garrofes va quedar ben pelat, tot allò!. Ara només hi ha pins»

L’entrada principal estava al pati del Convent, és una caseta que té unes escales pel que s’accedeix. Els monjos el fan servir com a habitació dels mals endreços Està construït amb maons pedra i fusta. Va ser bastit en gran part amb fustes, com ja s’ha indicat provinents dels claustre del Convent fins que va arribar un escamot de la CNT i va demanar que no les utilitzessin ja que el convent havia de ser destinat a Hospital de Sang aprofitant els llits i la roba dels seminaristes. (La Guerra Civil al Guinardó, treball de Guim Gómez i Gerard Sentís.

Algunes persones relacionades amb la reconstrucció històrica de la memòria del barri, han intentat accedir al indicat refugi però fins el moment, no ha estat possible, atès que els frares s’hi neguen, esperem que ens sigui possible abans que desaparegui aquesta mostra vivent del nostre passat.

Segueix explicat el sr. Roig respecte a la construcció del refugis al barri, ....es va establir una mena de competició entre els nanos, com abans, que es barallaven les colles d’un carrer contra els d’un altre, però ran diferent, ara la cosa anava de veure qui construïa els refugis millor i més ben fets. Era un sentiment de col·lectivitat que ens va mobilitzar a tots..» (Josep Roig)

«Tantes hores allà sota, tantes hores treballant, tots els veïns, cadascú de la manera que podia, sense posar-se medalles..... i desprès entren els feixistes i un dia aquests, un dia l’altre, van anar-los tapiant. Per a mi va ser un insult, un insult perquè allò era nostre, ho havíem fet nosaltres, amb les nostres mans, per protegir-nos d’un perill que era nou. Tant nou, que Franco ja podia posar-se una medalla a la ignomínia ben clavada a l’escut del «glorioso alzamiento nacional», perquè va obrir portes a la massacre de la II Guerra Mundial» (Josep Roig)

Quan la guerra acabà, tal com diu en Josep, els refugis van ser tapiats i en molts casos oblidats, fins que per casualitat o no un bon dia surten a la llum i la gent té molta curiositat i ganes de visitar-los, ho hem pogut apreciar ni fa massa quan s’ha pogut visitar el del Mas Guinardó.

Entren amb reverència del que sap que entra en un recinte sagrat on la por de les persones que s’hi van aixoplugar amara totes les seves parets.

El resultat de tota aquesta tasca, va donar lloc a vint kilòmetres de túnels, amb una amplada de cinc metres. Uns cent-mil metres quadrats que podien protegir entre dues-centes a tres-centes mil persones. Molts encara estan per descobrir.




  • Fonts informatives : Llibre «Oblits de Reraguarda: Els refugis antiaeris a Barcelona (1936-1939). Treball de sobre la Guerra Civil al Guinardó, de Guim Gómez i Gerard Sentís. Reproducció dels documents facil·litada per Carles Sanz, del Grup de Memòria Història El Pou (arxiu CDHS-AEP).

dimarts, 1 de novembre de 2016

LES ESCOLES DE LES DOMINIQUES a Horta.

Mapa i situació dels edificis en l'època. Costumització de C. Martín

Era durant l’any 1875 que el dominic Francesc Coll i Guitar, fundador de les Germanes Dominiques de l’Anunciata va fundar el convent i el col.legi de dalt de tot del carrer de Les Estires (Rambla Cortada o Campoamor com ara es coneix). Les primeres germanes van arribar a Horta el 30 de juny d’aquell mateix any.

Entorns del convent. Collage C. Martín

Tot seguit s’inicia la construcció del convent, que es va inaugurar en 1878, tanmateix però, l’església no es va bastir fins 1906.

Edifici fou cremat en la coneguda com Setmana Tràgica el 1909, juntament amb l’església vella de San Joan que estava al capdamunt del mateix carrer, però a l’altra vorera, on ara està el Club de tennis Horta de la que pràcticament només va quedar la torre i la rectoria.




L'antiga església d'Horta ja cremada

També ho va ser el convent de les Dominiques que va quedar inhabitable, motiu pel qual de manera provisional les monges es van traslladar a un xalet del carrer Rectoria fins l’any 1913, que van tornar a la seu de la congregació ja reconstruït, millorat i adaptat per convertir-se en un internat on acudien les filles de famílies benestants d’Horta però principalment de ciutat.







Fotos de 1909 quan es va cremar el convent. Autor desconegut

Xavier Valls en les seves memòries explica com abans de la guerra va fer d’escolà amb mossèn Trens, capellà de les monges a l’església del pensionat de les Dominiques, un home explica, que el va iniciar en la comprensió de la bellesa de la litúrgia, alhora que li ensenyava arqueologia i art.

Per l’època el carrer Campoamor ja lluïen moltes de les torres d’estiuejants com en Charles Collet (3), escultor de renom suís, que va fer-se construir una torreta al conegut com camp de les monges cap a 1923, on hi va viure amb la seva dona Ninon, ceramista reconeguda. En Charles Collet va ensenyar escultura en el col.legi de les Dominiques, com s’explicarà més endavant.

Aleshores comença una nova etapa per l’escola, sobretot per l’arribada d’unes gemanes que venen de Bèlgica on havien anat a estudiar nous mètodes pedagògics. Durant aquesta etapa cal ressaltar la figura del Dr. Manuel Trens i Ribas (2), capellà de les monges dominiques, home erudit com pocs al que les monges donaven el tractament de Doctor.



Durant aquell període, eminents artistes van donar classes de dibuix, Pintura i escultura al col.legi de les Dominiques, entre ells: Charles Collet, Dario Vilas, Ismael Smith, Jaume Busquets i Josep Garriga . El mestre Joan Llongueres donà classes de gimnàstica i danses rítmiques que havia importat de Suïssa. El centre també, pedagògicament parlant, va comptar en l’època amb l’assessorament de la pedagoga Sra. Maria Montessori (4).

L’internat de les dominiques fou el primer de Barcelona i d’Espanya en adoptar les reformes litúrgiques del Papa Pius XX i va ser Horta on el Primer Congrès de Litúrgia celebrat a Montserrat l’any 1915, va va obtenir més ressò, cal tenir present que el fundador de l’ordre de les dominiques Francesc Coll era català i la seva filosofia sobre quina instrucció i cultura haurien de rebre les dones era diferent que la d’altres Institucions religioses.


En octubre de 1913 comença a funcionar “l’École Ménagère”, escola de la llar, la primera de tot l’Estat Espanyol. Aleshores l’idioma que llustrava entre les classes benestants era el francès i d’aquí el nom, però no deixava de ser la manera fina nomenar el que entre la gent del carrer s’en deia “economia domèstica”.

Quan arribà la República, desprès de la secularització el  col.legi passà a dir-se “Mutua Coll” - Associació de Pares de Família.  "Al comenzar el curso 1933-1934 el colegio funcionó a nombre de la Mutua Coll (Asociación de Padres de Familia) ante la amenaza de verse privadas de ejercer el ministerio docente como Congregación religiosa. Se cambió el uniforme a las colegialas y las Religiosas fueron sustituidas por profesoras seglares. En cuanto al régimen interno, una Hermana actuaba como Directora, si bien oficialmente constaba como tal, una ex alumna del colegio. En octubre de 1934 se inauguró la Biblioteca con algunas obras notables como la Enciclopedia Espasa y una maestra retirada regaló para el colegio parte del material del Sistema Montessori. En 1935 se construyó un campo de tenis entre el garaje y el corral y se levantó un surtidor en el centro del jardín. Una pared de poca altura separó el jardín de la comunidad del de las niñas. Durante la guerra, las clases funcionaron con maestros laicos y acabada la misma, en abril de 1939, se abrieron al público con gran satisfacción de padres y alumnas. Las clases estaban en buen estado y con abundante material"..(Història Oficial de la CONGREGACIÓN DOMINICAS DE LA ANUNCIATA).

"Cuando estalló la revolución el 18 de julio de 1936, la comunidad se componía de 20 religiosas profesas perpetuas de coro, 34 temporales, 7 legas y cuatro Hermanas más, no pertenecientes a la comunidad. Todas vistieron traje seglar. Se hicieron desaparecer papeles particulares y otros no pertenecientes al Archivo de la Casa, especialmente los de la Sociedad “Mutua Coll” del propio colegio y sucursales del Instituto agregados a ella y, en general, todo lo que podía comprometer a las personas adictas a la comunidad. Las Hermanas salieron de la casa, dejando el edificio solo y lo incautó la Generalidad. Una parte del edificio fue ocupada para comedores públicos y la iglesia servía de almacén ". (Història Oficial de la CONGREGACIÓN DOMINICAS DE LA ANUNCIATA).

El 19-20 de juliol de 1936 , moltes esglésies i convents religiosos foren incendiats entre ells l’església nova de Sant Joan d’Horta que desprès de la revolució del 36, a causa de la profanació i incendi que sofrí el temple, quedà en gran part derruïda i només restà en peus els murs i la coberta. Durant el període de la guerra civil l’església serví de dipòsit de bidons d’oli i de benzina, la qual cosa produí la destrucció del paviment i el deteriorament de les parets.

Collage Carme Martín.

La casa rectoral fou arrasada i amb ella l’arxiu parroquial.

Pel que respecte a l’edifici de les Dominiques d’Horta va ser ocupat per la CNT-FAI i es va destinar a l’ensenyament i a menjador públic; els darrers temps de guerra es va utilitzar com refugi per a refugiats.

Es sap també, que una part del convent es va fer servir per a finalitats no tan honorables, donat que s’hi va instal.lar un centre de detenció i aïllament de la CNT-FAI, que va estar en actiu fins l’any 1937.



Algunes de les monges es van amagar en cases veïnes i d’altres, juntament amb el Dr. Manuel Trens es van instal.lar a la masoveria d’una casa pairal pròxima a Tolosa de Llenguadoc. Poc desprès el Dr. Trens va viatjar fins a la capital britànica on hi va viure fins acabat el conflicte que va tornar.

Quan la guerra va finalitzar,  l’edifici fou recuperat i s'hi intal.là “el Auxilio Social”, que no s'en va anar fins mesos més tard. Mentretant, les monges hi van poder tornar. Les classes es van reemprendre l’abril de 1939 i l’internat va tornar a funcionar l’octubre del mateix any.

Les Dominiques en 1879, també van crear una escola per a les nenes del poble d’Horta, ja hem dit més amunt que en el convent i l’internat, normalment només hi residien noies benestants. A aquesta escola els vilatans l’anomenaven les Dominiques pobres, per distingir-la de la de Campoamor de les Dominiques riques.

Aquesta escola va estar primer un edifici del carrer Horta, 50  i desprès canvià a un altre situat en la plaça de la Constitució (desprès Santes Creus). El 1939 es van traslladar a la torre d’estiueg situada al carrer Chapí amb Martí-Alsina, on s’hi van estar fins 1947. 

Edifici de les Dominiques al carrer Martí Alsina cantonada Chapí.  Recreació Carme Martín
Finalment, els pares d’una alumna de les Dominiques van fer donació d’una torre d’estiueg al carrer Chapí 71  i allà s’hi van traslladar el 1947 fins que el curs 1984-85 va tancar definitivament les portes, l’edifici s’enderrocà en 1988. Cal aclarir que ja en 1972, era ja una escola completament independent de la del carrer Campoamor.


Edifici de les Dominiques del carrer Chapí, 71. Collage Carme Martín


El col.legi de les Dominiques del carrer Campoamor no cal dir que ha anat canviant de filosofia amb el pas dels anys adequant-se al nous temps i encara segueix en la seva tasca educativa desprès de més de cent anys.







(1) Francesc Coll i Guitart (sant), Religiós dominicà , nascut a Gombren a la comarca del Ripollés el 18 de maig de 1812 – morí a Vic, comarca d’Osona el 2 d’abril de 1975. Després d’estudiar al seminari de Vic (1822-30), ingressà a l’orde de predicadors a Girona, on professà (1931) i on estudià teologia, fins a l’exclaustració del 1835. Acabats els estudis a Vic, hi fou ordenat el 1836. Com a frare exclaustrat missionà per Catalunya. El 1856 fundà, a Vic, la congregació de les dominicanes de l’Anunciata i en fundà més de 50 cases arreu de Catalunya. Escriví alguns llibres de pietat i romanen inèdits alguns escrits pastorals. Fou beatificat per Joan Pau II el 1979 i el successor d’aquest, Benet XVI, el canonitzà l’octubre de 2009. (Enciclopèdia Catalana

(2) Manuel Trens i Ribas. Eclessiàtic i historiador.  Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1892 — Barcelona, 1976. Format al seminari de Barcelona i a la universitat pontifícia de Tarragona. Ordenat l’any 1914, ja es destacà en l’organització del Congrés Litúrgic de Montserrat (1915). Fou professor d’iconografia i art sagrat al seminari de Barcelona (1916), director del Museu Diocesà i consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc (1921-60), on constituí els Amics de l’Art Litúrgic (1923) —que E promogué diverses exposicions— i edità un anuari (1924, 1926 i 1929). Col·laborà en la fundació del Museu del Vi de Vilafranca del Penedès, on promogué exposicions artístiques locals (1926 i 1928). Ajudà la revista vilafranquina d’avantguarda Hèlix i hi publicà, sota pseudònim, traduccions de fragments de l'Ulisses de Joyce. El 1939 fundà i dirigí Ars Sacra. Col·laborà en la fundació de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, i amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona organitzà una important exposició d’objectes de culte relacionats amb l’eucaristia. Col·laborà en Vida Cristiana, Ars Sacra, Full Dominical, La Publicitat, La Veu de Catalunya, El Matí, etc. És autor de Lo que debe ser un museo diocesano (1916), Sant Francesc d’Assís i l’art contemporani (1926), Oracional litúrgic (1926), La peinture gothique jusqu'à Ferrer Bassa(1933), Les peintures de Ferrer Bassa (1936), María. Iconografía de la Virgen en el arte español (1952), Las custodias españolas (1952), Vilafranca, senyora vila (1964) i Les Majestats catalanes (1967; de la sèrie Monumenta Cataloniae, premi Massana 1961). Amb el seu llegat de llibres i manuscrits a la Biblioteca del Seminari Conciliar de Barcelona s’ha constituït el Seminari d’Iconografia Doctor Trens. També féu una deixa important d’obres d’art antic i modern al Museu de Vilafranca, on hi ha unes sales dedicades a la seva memòria. (Gran Enciclopèdia Catalana)

(3) Charles Collet- Escultor suís. Va néixer a Onex, Ginebra,1902 — morí a Barcelona el 1983. Format a Ginebra (1918-23). El 1923, a Barcelona, treballà al taller dels Corberó i amb l’orfebre Ramon Sunyer. Es presentà el 1928 en una col·lectiva de les galeries Dalmau. El 1929 esdevingué professor de l’Escola Massana. Durant la guerra civil de 1936-39 tornà a Suïssa, i el 1947 fou un dels fundadors del Cercle Maillol. Ha exposat a Barcelona, Ginebra, Milà, Zuric, Palma, Lucerna, etc, i ha participat en tots els Salons de Maig de Barcelona (1957-66). Participà del Noucentisme tardà i evolucionà cap a formes més estilitzades i esquemàtiques, de superfícies rugoses i estructura angulosa, que, emprant el plom, el ferro, etc, sovint voregen l’abstracció. La seva dona, Eugénie Millioud, coneguda per Ninon Collet (Ginebra 1903 — Barcelona 1973), ceramista i orfebre, es presentà i exposà sovint amb ell; el 1943 es presentà com a pintora a Barcelona. (Gran Enciclopèdia Catalana)

(4) Maria Montessori. Pedagoga italiana - Va néixer Chiaravalle, Marques, 31 d’agost de 1870 — Noordwijk, Països Baixos,6 de maig de 1952. Inicià les seves experiències a la clínica psiquiàtrica de la Universitat de Roma, a partir de les quals elaborà el mètode que porta el seu nom (1907) ( mètode Montessori ), que té per objecte de fomentar l’expressivitat i iniciativa dels infants mitjançant la utilització de material didàctic nou, bé que hom ha criticat el seu idealisme i l’accent excessiu que posa en l’individu. A partir del primer congrés montessorià (Roma, 1931) i dels contactes de Maria Montessori amb l’estranger (Barcelona, 1934), el mètode fou àmpliament adoptat. El treball és recollit en les obres Il metodo della pedagogia scientifica applicata all’educazione infantile (1909) iL’autoeducazione nelle scuole elementari (1912).



  • Fonts d'informació: "El que és i ha estat Horta" i HORTA (1904-2004), de Desideri Díez i "La meva Capsa de Pandora" dememòries de Xavier Valls, escrita per Julià de Jòdar. 

divendres, 14 d’octubre de 2016

COM AFECTA AL PATRIMONI HISTÒRIC EL PGM (Pla General Metropolità)

BENEFICIS DEL PGM A HORTA

Afectar, però no executar, ha servit per salvar elements del nostre patrimoni

A l’escola m’explicaven dos conceptes que no vaig acabar d’assimilar prou bé. L’un era la transformació de la superfície terrestre mitjançant el treball constant de formigueta, del fenòmens atmosfèrics (jo sempre ho veia tot igual). L’altra és que una ciutat (sempre sortia quan estudiàvem Mesopotàmia) s’edifiqués sobre les runes d’una anterior.

Ja de gran vaig comprendre que no són els elements atmosfèrics ordinaris, el vent la pluja, el sol.... els que transformen d’una forma contundent i perceptible el paisatge, sinó els cataclismes, tempestes, riades que arrosseguen terres creant deltes, modificant desembocadures o formant dics que fan variar el curs de les aigües; que arrosseguen cases i camins construïts on no tocava. Terratrèmols i esllavissades que poden engolir pobles sencers. Sismes submarins que netegen la costa d’invasors o volcans capaços de crear illes. Els elements atmosfèrics ordinaris només modelen el paisatge, l’adapten i adeqüen a l’entorn.

I les ciutats, perquè es destruïen les ciutats?, perquè s’edificava sobre elles mateixes, perquè les noves no s’edificaven en un altre lloc?. És evident que aquesta transformació també obeeix a cataclismes i en algun cas, a actuacions programades. Ningú no construeix casa seva sobre les runes de l’anterior. Tothom, si pot, neteja el solar.. menys quan es tracte d’humiliar els antics habitants, d’imposar-se, de deixar ben clar qui mana.

A Horta aquests problema gairebé no l’hem tingut, fonamentalment perquè fins a mitjans del segle XVIII les terres estaven ocupades per unes poques masies, algunes hereves d’antigues vil·les romanes (S’han trobat vil·les romanes a l’avinguda de l’Estatut, a can Mariner – restes de forn romà i un grapat de sitges per emmagatzemar aliments – al carrer Salses – pedra base d’una premsa de vi- etc) . Tampoc no podem oblidar la torre romànica de can Fargues, la torre gòtica del carrer Lloret o la mateixa masia de Can Cortada.


EL PGM DE 1976





l’amenaça de cataclisme a Horta va venir de mà del PGM (Pla General Metropolità) de 1976. Aquest pla urbanístic proposa la substitució dels centres originaris del nucli antic d’Horta.

Horta neix a la zona de l’actual plaça Santes Creus i creix pel carrer Horta cap a la plaça Eivissa, Can Mariner i Can Cortada. On Horta neix, el PGM projecta les actuacions següents: la formació de dues gran places, una a Santes Creus i l’altra a la plaça Eivissa per dignificar el barri i fer-lo més accesible. L’ampliació del carrer Fulton, porta d’accés a Horta venint des de Barcelona pel passeig de Maragall. Redreçar el carrer Horta i completar la malla urbana en altres punts (carrer Palafox – de la Plana; del Vent – Mestre Dalmau, Santa Oliva – Horta i plaça de les Masies – ja executada). Malgrat tot, es pot dir que el PGM ha estat un bon pla. Ha permès el desenvolupament de Barcelona d’una forma ordenada a l’hora de reduir la densitat i alçades de plans anteriors.


També és cert que les ciutats i els edificis han d’adequar el seu ús a cada moment si volen sobreviure. La gent fuig d’un urbanisme caduc i inadequat a les seves necessitats, de la mateixa manera que un edifici sense ús acaba en runa. És impossible mantenir, com si fos un museu, tot el que és antic. Això no vol dir que conservar la memòria dels llocs i de la gent no sigui important. Adequació, substitució o creixement no són termes excloents.

En 1976 disposar de cotxe particular era un fet relativament nou, tant, que encara no s’havia trobat inconvenients. Tot eren avantatges. Tothom volia arribar arreu en el seu cotxe (a la feina, a comprar, al cinema..) i la ciutat havia (com no!) de respondre a aquella aspiració. No els ha d’estranyar, doncs, que la comunicació viària i l’accebilitat de l’automòbil fos una de les prioritats de la redacció del PGM, Aquest fent juntament amb la manca absoluta de cultura de respecte per part de tota la societat, per les preexistències (arquitectura, urbanisme o qualsevol altre element mineral o vegetal amb menys de 1000 anys d’antiguitat), van justificar, en el seu dia, la projecció de les dues places i l’obertura dels carrers esmentats.

Afortunadament per Horta, el PGM del 76 va afectar de vial d’aquestes places i carrers. Per sort les va AFECTAR i NO VA EXECUTAR la seva urbanització. Algú pot pensar que sense cap mena de protecció i sense afectació de vial ens hagués arribat, per exemple : l’antic sant Fost al carrer Tajo número 8; l’Ateneu Hortenc, la Bodega José Massana, el carrer Horta, L’edifici on fins fa poc hi havia la gelateria Eivissenca, el Bar Prats, les cases del carrer de La Plana..?, Doncs , no!.





Aquest tros de ciutat, l’origen d’Horta, ha superat els períodes de creixement i destrucció desaforats; els anys 60-70 amb la superpoblació dels suburbis barcelonins i el més recent dels anys 2000. Resistirà el següent?. Millor no provar-ho!.

«Està igual»

Tornava suat, cansat, era juliol, hora de dinar, no hi havia ningú, feia sol i aquell home, just davant l’antiga Cooperativa de la Vanguárdia Obrera (carrer de La Plana, 18) se’m va tirar a sobre i em va abraçar.

- Està igual!, està igual com quan jo estudiava!, està igual que quan era petit!.

No s’ho creia. Davant les escales que pujaven a l’antiga escola (ara locals de l’Associació de Veïns d’Horta i Cau de Sant Francesc) estava feliç. Feia anys que vivia fora de Barcelona, va tornar, ja gran, i va anar a veure la seva escola, i ... hi ra!. El vaig felicitar. Tenia sort, aquesta societat no valora el que té. Ha menyspreat la memòria dels llocs. Ha assimilat antic a vell, brut i inútil, ; i ha apreciat en excés el que és nou i modern. Gràcies a aquesta opinió ens hem carregat, bé per substitució, bé per abandonament, una part importantíssima del nostre patrimoni arquitectònic.

Quina enveja! Quan creues la frontera cap el nord i veus que els pobles han crescut, però conserven els edificis antics rehabilitats, adaptats a les noves necessitats, mantenint la memòria urbana i col·lectiva.


Dit tot el que he dit i plorat tot allò deplorable vaig reprendre el camí de casa mirant l’agulla de Martí Codolar envoltada de verd mentre desfeia el camí de Can Traví. 







  • Escrit de Mariano Serrano - Arquitecte - Grup de Patrimoni .
  • Publicat en la revista nº 4 annual EL POU l'any 2015. Qui estigui interessat en llegir tot l'article encara la pot adquirir demanant-la a les llibreries del barri .