dijous, 20 d’agost de 2015

BARRI DE LA FONT D'EN FARGUES I LA FONT D'EN FARGUES

Limits del Barri:

 

Segons explica Carlota Giménez, historiadora i veïna del barri, en el WEB de de Rutes de l'Ajuntament de Barcelona:

"El barri de la Font d'en Fargues s'ha anat fent a partir de què Montserrat de Casanovas, hereva del mas Pujol (can Fargues), i el seu marit Pere Fargas i Sagristà, van presentar a l'Ajuntament de Barcelona un projecte de parcel·lació de les seves terres per crear una ciutat-jardí, el 1912, a partir de l'eix del passeig Font d'en Fargues (ja obert). El 1915 es va obrir el carrer de Verdi (després de Pedrell), transversal al passeig principal.

En aquells primers anys del segle XX es van construir torres en parcel·les més petites (bàsicament en terres de la muntanya i de més difícil accés) i torres més grans amb jardins generosos, més avall, i més a prop de la carretera d'Horta (passeig de Maragall).

Uns anys més tard, un col·lectiu molt influent a l'època, els periodistes, van formar la Cooperativa de Periodistes per a la Construcció de les Cases Barates i van tirar endavant el projecte de construcció de xalets per als seus associats. El primer grup es va construir en el sector del carrer Peris Mencheta (abans passeig de la Font de la Mulassa) i carrer Maryland (actual Marquès de Foronda); l'altre a la zona de la Font d'en Fargues.
Torre barriada Periodistes.Fons família Rovira Virgili


Aquesta barriada, en plena muntanya, es triava per fer-hi la torre o torreta per descansar i fer salut, ja que en èpoques de tuberculosis freqüents, el metges recomanaven passar temporades en llocs més sans i allunyats de la gran ciutat.

Després de la guerra civil molts d'aquells veïns benestants de les torres més grans, ja no van tornar i amb els anys moltes cases es van transformar en escoles, després en llars d'avis i d'altres van caure per aixecar-hi pisos d'un cert nivell econòmic, ja que la tranquil·litat i la sensació encara de ser a la muntanya, es van transformar en un valor afegit.

Ara és un barri tranquil que malgrat no ser massa gran, té un sòlid teixit associatiu, potser per herència d'aquells veïns pioners que se les van haver d'arreglar amb les dificultats que representava ser un barri tan lluny de Barcelona (recordem que per als barris perifèrics, antics pobles del pla de Barcelona, sempre "s'anava a Barcelona")".

Imatges del barri de Can Fargues de principi del segle XX
El barri de la Font d'en Fargues, és hi ha estat un barri d'Horta, amb qui sempre s'ha vinculat tan proximitat com per tarannà, és encara avui dia una zona molt tranquil·la però la seva orografia muntanyosa el fa difícil per persones d'una determinada edat i condició física.

El sector de la Font d'en Fargues, al sud d'Horta i al nord del turó de la Rovira, es situa entre la font que li donà nom i el torrent de la Carabassa, vora el Passeig de Maragall. La font havia tingut molta anomenada per la qualitat i les propietats de les seves aigües, i periòdicament s'hi celebraven festes i aplecs. 


Carro construït pels germans Llobet carreters d'Horta en 1927 (fonts Mingo Borràs)

Al respecte, cal reproduir el comentari que hi conté el llibre "Tots els barris de Barcelona", dels periodistes Josep Mª Huertas i J. Fabré " La Font d'en Fargues gaudia des de temps immemorials d'un gran prestigi. S'hi arribaven gents de La Sagrera i de Sant Andreu a buscar-ne i a passar el dia i en Lerroux (polític populista de principis del segle XX), engatussava babaus, mentre que gent de postures polítiques més revolucionàries feia els mitings a la veïna font de la Mulassa, on sovint havia d'escapar corrents amb la policia al darrera."



Font den Fargues i voltants. Fotos de diverses procedències.


Font d'en Fargues 1900
Font d'en Fargues 1972.

L'estat actual de la font és deplorable, l'Ajuntament ha promès al veïnat restaurar tant la font com l'entorn, de moment però poca cosa han fet i desprès de dos anys d'estar ocupada per gitanos romanesos va quedar molt malmesa, des d'aquí fem una crida al Consistori a la fi prengui consciència de l'estat de deteriorament progressiu d'aquest indret tan entranyable.



Collage de quan la font estava ocupada. Fotos de la Troup d'Història

A partir del 1905 s'urbanitzaren les terres del mas de Can Pujol, avui ocupades per pisos de luxe. La iniciativa fou de Pere Fargas i Sagristà, seguint l'estil de ciutat-jardí. El mateix Fargas, del qual prové el nom del barri, també va promoure cap a 1915 la construcció de torretes per als associats a la Cooperativa de Periodistes. 

Torretes de la Cooperativa dels Periodistes 1915

A més d'alguns dels edificis, n'ha quedat com a testimoni el nom del carrer Peris Mencheta, dedicat a un il·lustre periodista i empresari de premsa. 

 Dins d'aquest sector, a més dels esmentats Can Carabassa i Can Fargues, s'ha de mencionar el Casal Familiar, construït al 1928, centre cultural i social del barri, davant el qual hi ha l'església de Sant Antoni de Pàdua, incendiada durant la guerra civil i posteriorment reconstruïda amb la imatge actual. L'antiga va ser obra  de l'arquitecte Adolf Florensa que és la que surt en la foto de sota, i es va bastir en l'indret on hi havia hagut anteriorment una una antiga ermita rural. 


Can Carabassa


Masia Can Fargues dècada dels 70


Església de Sant Antoni de Pàdua 1937

El barri de la Font d'en Fargues és avui és la zona més residencial d'Horta-Guinardó, encara amb predomini de torres, si bé moltes van sent substituïdes per nous blocs de mitjana alçada. 


El Casal es va inaugurar el 1928 com a Casino per a esbarjo lúdic i cultural i espai per al teatre i la música dels veïns de l'Associació de Propietaris de Fargues Mulassa i entorn.


Foto actual del Casal d'Eulàlia Garreta Torner, publicada a Panoramio.


Teatre del Casal




*Text del WEB de l'Ajuntament de Barcelona sobre el barri.


dimarts, 4 d’agost de 2015

ELS BUROTS, que eren i per a què servien


Burot de la muntanya Pelada, foto de principis del segle XX de Frederic Bordes C.E.C.

 BUROT: Oficina d'entrada a una població amb un funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d'entrada de certs articles. El nom burot tal vegada tingui a veure amb el francès “bureau” oficina, o també és possible que sigui una evolució del significat de burot com a persona indiscreta que podia haver-se d'aplicat despectivament als costumers, sempre odiosos per als vianants.



El burot era el funcionari, municipal o de l'estat que s'encarregava de cobrar els drets d'entrada de certes mercaderies de la ciutat o país i “l'oficina” o caseta on treballava el burot l'anomenaven també burots, les oficines esmentades i el personal que hi treballava a més de cobrar, exercia la vigilància de totes les entrades de la ciutat a la fi d'evitar que ningú introduís mercaderies sense pagar el drets que havien de suportar.



És lògic imaginar que es trobava en llocs estratègics vora dels camins principals, vies a prop de viles i ciutats.




Burot a l'Arrabassada prop de Can Gomis, foto fons Cuyàs anys 20


Els tributs sobre el trànsit de mercaderies mor en la llunyania del temps, existeixen notícies que ja a l'antiga Grècia ja es pagava un dos per cent del valor dels productes que entraven a Atenes.


A la Romà clàssica s'anomenava DRETS DE PORTES l'impost que gravava les mercaderies a la entrada de les ciutats, per a l'oli, el blat i d'altres productes existia un impost especial anomenat Annona.



Al nostre país tenim notícia d'algunes imposicions sobre l'entrada de mercaderies a viles i/o ciutats.:



  • Els lleudes - nom genèric que rebien els impostos que gravaven l'entrada de mercaderies a una vila o ciutat. La referència més antiga la tenim a la ciutat de Vic de l'any 889.
  • El dret d'entrades i eixides – fou reglamentat junt amb el Dret de la bolla (1) a les Corts de Montsó (1362.1363), perquè Pere el Cerimoniós afrontés les despeses de la guerra que en aquell temps l'enfrontava amb Pere el Cruel de Castella. Totes les contribucions havien de de ser transitòries mentre durava el motiu que les produïa però, com ara també passa, es convertien en permanents.
  • Segle XIX - la Generalitat perciba en les fronteres terrestres i marítimes un dret sobre el valor de les entrades i sortides, sobre l'u per cent d'aquest valor.
  • Segle XIX - es pagava l'impost al burot expedint una cèdula talonària, autoritzada pel cap burot, en el qual es detallava la quantitat d'espècie, drets, càrregues i data, com a comprovant d'haver satisfet el pagament. Als burots es mantenia un control sobre les mercaderies que s'havien fet cada dia, amb aquest propòsit, i a cada oficina, hi havia un llibre de anotar-hi les recaptacions dels dies parells i un altre pels senars.

Cèdula talonària expedida pel burot


També estava reglamentat l'horari, una disposició de 1885 a més de responsabilitzar de la recaptació

al personal dels burots, ordenava que estarien oberts a la sortida del sol i tancats a la posta.





Alguns emplaçaments de burots a Horta:



  • Descarregador del Forti, pel camí de Can Papanats, passat l'actual centre psiquiàtric i al peu mateix de la porta de ferro que dóna al bosc del Laberint. Aquell lloc era un del camins més transitats de llavors, donat que era el que travessava la serra del Collserola des de la ciutat fins el Vallès. Lloc d'entrada fraudulenta de tota mena de mercaderies malgrat el mal camí que hi havia aleshores, fins que finalment decidiren posar-hi un burot.
  • A peu mateix de Cal Notari, entre la casa i els camps d'oliveres. Controlava el camí que pujava entre vinyes fins a Can Ferré i allà es bifurcava per passar pels boscos de l'Abella, Cortada i Catà ja al terme de Cerdanyola. El terreny de Cal Notari pertanyia a la jurisdicció de Vigilància del guarda jurat Cinto Campmany i Pujades. En Cinto era molt conegut a Horta i entre les moltes anècdotes que explicava hi havia la del veí d'Horta que va voler passar amb tres perdius mortes a l'espatlla fent valer la seva amistat amb en Cinto, a la fi que el permetés passar sense pagar els impostos. En Cinto es mostrà inflexible tot dient-li que en duia masses, així que com el veí anava acompanyat de dos amics, li cedí una perdiu a cadascun d'ells, de manera que aleshores tocava a perdiu per barba, així que en Cinto no va tenir més remei que deixar el pas franc.


     


     Nota informativa:  Joan Vila - Fill d'Horta on visqué fins la seva mort en 1954 als 84 anys. Va ser burot d'Horta en una barraca situada a les Estires prop de Can Notari i de la Font del Gos.

  • El tercer burot era el dit del Bosc de les dones, dit així perquè era el lloc on moltes de les dones de la contrada anaven a caçar bolets i a berenar. Era darrera del parc de les Heures, en un camí ara mateix perdut, esborrat pels boscos de les Llars Mundet.
  • La més coneguda de totes tanmateix era la que hi havia al capdamunt de la Rambla Cortada (Avui Campoamor), estava situada a l'esquena del que eren els horts de la masia de Can Cortada i controlava el transit de la cruïlla de la carretera de Sant Andreu a Horta i Barcelona. Sobre el anys 50 encara existia, eren temps de penúries i d'estraperlo i més que res controlava el transit de mercaderies de primera necessitat a la fi d'evitar que s'hi especulés.

Burot a l'antiga Ctra d'Horta
  • Burot de la Muntanya pelada, segurament a la vessant meridional del Carmel entre els dos camins que provenien de Gràcia i Sant Martí, l'actual camí de Can Mora i la Ctra. Del Carmel.

Aquests són els burots dels que hem aconseguit notícia, segurament hi havia alguns més la situació dels quals desconeixem.








(1)Drets de bolla : impost sobre els teixits que com la resta de les generalitats era recaptat per les diputacions del general a Catalunya, València i Aragó.

  • Fonts Informatives : Gent Popular d'Horta d'en Mingo Borràs i El Carmel Ignorat , de Lluís Bou i Eva Gimeno Cases. Foto Cuyàs i Frederic Boades.