dijous, 17 de juliol de 2014

Història de TORRE LLOBETA

Torre Llobeta és una de les masies més antigues del Pla de Barcelona, que posseïa  una gran extensió de terrenys agrícoles que van produir fins ven entrats els anys quaranta del segle XX; aquests terrenys s'encabien entre el que ara són el Pg. Maragall, els carrers Amílcar i Cartellà i Avinguda Borbó (antic camí de Sant Iscle).

Pg. de Maragall en 1911 - Torre Llobeta a la dreta (Foto del fons AMDH .G/FFC)

Pg. Maragall i Amilcar carrer que baixa en mig de la foto, Torre Llobeta a la dreta 

Torre Llobeta és una magnífica mostra d'arquitectura gòtica catalana del segle XV i inici del XVI. En l'edifici es conserven arcs gòtics que procedeixen d'altres construccions (l'antic Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron Història del Monestir) i varen ser traslladats aquí per l'arquitecte municipal Pere Falqués, que segurament tenia vinculacions amb Torre Llobeta, durant la primera dècada del segle XX.






Foto de principis del segle XX del Estudi sobre la Masia del Cec

La façana de l'edifici conserva una porta adovellada, una altra d'estil ogival i sis grans finestrals flamígers bellament esculpits.

A principis del segle XVIII era propietat de Josep Antoni Sagarriga. A la seva mort esdevingueren molts conflictes testamentaris entre els seus hereus. Fou un llarg i renyit plet entre els ascendents de Maria Ignàsia Sagarriga, darrera comtessa de Creixell i Maria, vídua de Benito Olmera. Aquest plet es va acabar amb la la concòrdia de lliure possessió de la Torre Llobeta, cens i altres bens que han anat passant a tots els successors fins arribar a la indicada Maria Ignàsia.

Amb la fi d'aconseguir la torre Llobeta, fet que no aconseguirà pas, segons sentència més amunt indicada, Marià Borràs, animat per un immoderat neguit d'acumular finques per a la dotació d'un sol individu a cada generació i afectat per la mania d'adquirir-les per mitjà de vincles, va treballar innecessàriament en la recerca de testaments i havent trobat els de Bernard Sever Sapila, Jeroni d'Argensola i Ramon Sagarriga, intenta encendre unes disputes arreglades amb anterioritat “(Les Masies d'Horta – Desideri Díez).

Foto de principis del segle XX del Estudi sobre la Masia del Cec
A finals del segle XVIII, la Torre Llobeta era un lloc de descans pels que feien camí cap a Barcelona des d'Horta, o en camí invers. Aquí els viatgers de les diligències i cotxes de cavalls particulars dels nobles s'aturaven a fer els seus esmorzars mentre els animals descansaven i abeuraven i finalment reprenien la resta del camí o bé a la Torre de la Plaça Ciutadella a Horta on tornaven a descansar i fer un mos, si anaven a les seves finques d'Horta o bé fins la masia de Can Ferrer al Camp de l'Arpa, que era un altre dels punts de descans, si el seu viatge era d'anada a Barcelona.

La Vall d''Horta en ser zona de pas i rereguarda, ha estat durant anys un lloc on diferents exèrcits han organitzat els seus campaments i s'han assortit de menges i beguda, causant grans danys entre la població i els seus bens, donat que entraven arrasaven amb tot, tant durant la guerra de Successió en 1714, com durant la guerra del francès en 1808. Torre Llobeta estava en un punt mig de les dues fortificacions més importants durant els fets de 1714, que eren el Mas Guinardó i La Torre dels Pardals, no va ser pas una excepció.

Durant la Guerra del Francès l'exèrcit ocupant havia envoltat la ciutat de trinxeres. La divisió del general Joseph Chabran ocupava el nord, Sant Andreu de Palomar, Horta i Gràcia

En l'imaginari popular de la contrada existeix la llegenda? que el mateix Napoleó va fer nit en les estances de Torre Llobeta.

En 1868 es va construir la carretera d'Horta a la Sagrera, per on havia de discórrer el tramvia de vapor, fins aleshores per accedir-ne s'havia d'utilitzar l'antic Camí d'Horta que seguia part del llit de la Riera d'Horta, tot baixant pel camí de sant Iscle.


a l'esquerra la Carretera d'Horta. foto de finals del segle XIX. Darrera de la masia el Turó de la Peira

Durant el segle XIX, l'exèrcit requisà Torre Llobeta però posteriorment va ser retornada als seus propietaris i durant la Guerra Civil de 1936 la torre va passar per diferents avatars, va tornar a ser confiscada durant els primers temps de guerra i utilitzada com local del comitè revolucionari del barri.

L'últim propietari de la masia va ser el Sr. Comas d'Argemir i Serrallonga que va morir en 1964 i va cedir la finca a l'Ajuntament per a ús social.



Decadència d'una gran casa

Finalment va ser adquirida per la Comissió d'Urbanisme i desprès de molts anys d'abandonament i deixadesa i quan ja estava en certa part ruïnosa, a la fi fou restaurada i recuperada per a utilitat pública gràcies a les lluites veïnals.




  • Fons d'informació: Les Masies d'Horta llibre de Desideri Díez.







divendres, 4 de juliol de 2014

CA L'OLIVERES


 
On està Can Oliveres


Primera foto que es coneix de la casa. Fons I. Lambán








Aquella casa semblava construïda al final del món conegut, a la vora d'un barranc.  Des de les seves finestres es devia admirar una gran vista, les muntanyes del voltant quatre masies perdudes en la llunyania, així com un petit cementiri, el delicat pendent de les terres de can Quintana, en temps plenes de vinyes i al seu darrera el torrent de can Quintana, pel que discorria les aigües que baixaven de la muntanya en temps de pluja i que un cop passada la casa travessaven els arcs d'un aqüeducte que havien construït a mitjans del segle XIX.








Masia de Can Quinta a finals del segle XIX. A dalt a l'esquerra, Can Santgenís

Vista de l'aqüeducte des de la casa  (recreació)



Quan es va construir tenia a prop una Masia del segle XVII Can Quintana, mansió estiuenca d'un nobles barcelonins, també prop del barranc format pel torrent que duia el seu nom.

Al sud es divisaven les cases del poblet d'Horta, recent convertit en un barri més de la que es pretenia fos la gran Barcelona.

La casa a la que ens referim es va construir entre 1905-1907 i no tenia llum elèctrica sinó llum de gas, si que disposava d'aigua abundant atès que posseïa, com la majoria de cases de l'època a Horta, d'un pou l'aigua que baixava de la Mina de Can Santgenís que també donava aigua a la font Quintana, que estava molt a prop de la masia del mateix nom, en un paratge idíl·lic on els estiuejants del poblet proper anaven a fer berenars.




Planell original de l'Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona
Aqüeducte de Can Quintana. Recreació.

A principis del segle XX, no es podia arribar fins la casa sinó seguint primer l'antic Camí d'Horta fins arribar al Camí de Sant Iscle (avui dia Pg. Urrútia i Pg Universal) que passava per davant del casalot, el mateix que en el segle XVII van utilitzar el baró de Maldà i el Marquès d'Alfarràs, per anar i venir de la masia de Can Sitjar (finca d'estiu del Marquès de Castellbell) en la que ara és la plaça Virrei Amat, al palau del marquès d'Alfarràs situada al camí de dalt, durant anys la antiga carretera d'Horta.

El camí de Sant Iscle, era una senda transitada des de molt antic que s'utilitzava per creuar les muntanyes fins al Vallès occidental.

Els propietaris segur que hi arribaven en cotxe de cavalls o pot ser ja que en un dels primers cotxes a motor.

No podien accedir-hi per la Rambla Quintana perquè quedava tallada pel Torrent de Can Mariner, fins que finalment l'ajuntament va fer construir el pont que tothom coneix.


Així és, l'any 1914 els propietaris de la urbanització de Can Quintana (que ho eren també de totes les terres del voltant de la masia de Can Quintana), entre les que cal comptar el més segur les de la casa de la que parlen, ofereixen a l'Ajuntament els terrenys viables per a la urbanització i enllaç de la Rambla Quintana (avui Feliu i Codina) amb el carrer del Príncep que era el tram d'aquest carrer que acabava davant del torrent de Can mariner, a condició d'instal·lar-hi serveis de il·luminació a curt termini.


La continuació de la Rambla Cortada, allà on el carrer s'estreny rebia el nom de carrer del Príncep (entre 1887-1904) que aleshores finalitzava davant del torrent de Can Mariner, fins que es va construir un pont que sortejava aquest accident geogràfic.


Desconec com o de quina manera la família Oliveres va saber que es venien parcel·les en la urbanització de Can Quintana, és de suposar que per coneixences o per algun anunci en els diaris de l'època, però el cert és que la família Oliveres hi va fer construir la casa que ens els anys 50 del segle XX, era coneguda pel veïnat proper com la de “les tauladetes”, degut precisament per la forma tan especial de l'edifici.


Vicens Oliveres i Maria Martínez  Fons I. Lambán


Can Oliveres va ser construïda a les primeries entre 1905 i 1908 per Vicens Oliveres Gil, fill de Joan Oliveres Gavarró, un important impressor de mitjans del segle XIX, impressor Real i Vaticà, de fet molts dels llibres editats al seu taller versen sobre la història d'Espanya i el descobriment d'Amèrica.



Així dons, era un filla Vicenç Oliveres, amb el seu marit, qui hi vivia en la dècada dels 50,  el matrimoni va tenir un fill que va morir i sovint convivia amb ells un fillol.

Can  Oliveres era i és una casa molt peculiar on va residir la senyora Oliveres que estava malalta dels pulmons  i el seu marit que durant els cinquanta era ja un senyor molt gra.

Aquest senyor tenia o li agradaven els vaixells i era molt aficionat als estris i utensilis relacionat amb la mar. Recordo que era molt educat i amable que sempre saludava als veïns quan passava pel carrer.


Una tarda, quan la canalla, entre els qui jo m'hi comptava, jugàvem al carrer davant de casa seva, va obrir la porta  i ens va convidar a entrar.





Recreació envellida de C. Martín 
A nosaltres la casa ens semblava un castell misteriós amb les finestres i els porticons sempre tancats que no deixaven cap possibilitat d'albirar l'interior (alguna canalla l'anoneva la casa de la bruixa per les seves característiques), així que quan el senyor Oliveres ens va fer entrar, ens va faltar temps per fer-ho.

Des del rebedor ens va fer passar a un gran sala que hi havia a la dreta de la planta noble, no recordo en absolut com eren els mobles, la nostra imaginació volava molt més enllà, el que si recordo són un munt velers amb les veles desplegades dins d'ampolles disposats a les lletges d'una gran biblioteca, no n'havia vist mai fins aquella tarda i el més segur és que em preguntés de quina manera havien fet encabir dins la botella si tenia una boca tan petita;  sobre la xemeneia regnava una gran retrat pintat a  l'oli d'una senyora amb un vestit llarg de gala, tots restàvem extasiats. És un record  d'aquells que mai no he oblidat. 

No recordo quan va morir aquest senyor, segurament la seva dona devia morir abans que ell, durant un temps crec que va viure a Can Oliveres un nebot seu i desprès uns familiars llunyans. Quan l'Ajuntament es va fer càrrec  de la finca, els va permetre continuar-hi vivint perquè no quedés abandonada i no fos ocupada per ningú.

Ara és un centre de l'Ajuntament on tracten a nois amb problemes.


fons I. Lambán



Foto C. Martín
El Sr. Ignasi Lambán, nom del familiar de la família Oliveres amb qui he contactat, m'ha indicat que a la  mort del ser. Oliveres, part dels quadres amb motius relacionats amb el mar i les ampolles que jo recordo, van ser donades al Museu Marítim de Mataró on actualment alguns hi continuen exposats.