dimarts, 24 de juny de 2014

FAMÍLIES ANTIGUES DEL GUINARDÓ - Valentí Escardívol Soler

Valentí Escardívol i Soler , va néixer a Barcelona on treballava en l’antiga fàbrica del Vapor Vell de Sants -actualment Barcelona-. Quan van traslladar la fàbrica a Santa Coloma de Cervellò, per trobar "la pau social que garantís la continuïtat del negoci ", en Valentí s'hi va traslladar. 

En la Colònia va conèixer a la que seria la seva futura dona Raimunda Porqueras i Zamora que era filla de Poboleda (Tarragona); es van casar molt joves, ell tenia 20 anys i ella 18 el 7 de maig de 1921, i quan ja tenien el primer fill en Valentí, en Ramon (en això també va ser una persona avançada al seu temps), van tenir tres fills més, en Ramon, en Joan i en Miquel.




La Colònia Güell. Foto del Web Gaudí Colonia Güell

La Colònia Güell començà a formar-se el 1890, per iniciativa de l’empresari Eusebi Güell a la seva finca Can Soler de la Torre, situada en el terme municipal de Santa Coloma de Cervelló. Allà traslladà la indústria tèxtil que tenia a Sants (ara municipi de Barcelona).
L’interès d’allunyar-se dels conflictes socials presents a la ciutat, féu que la nova indústria, -equipada amb la més moderna tecnologia de l’època- es plantegés en el marc d’una colònia industrial; amb les cases dels obrers al costat de la fàbrica, integrades en la mateixa propietat, constituint un nucli urbà amb personalitat pròpia i amb la seva vida social i econòmica tutelada per l’empresa.”
En el llibre històric sobre la Colònia Güell, “Àvies – besàvies i rebesàvies – la dona en la industrialització (Colònia Güell, 1891-1973), de Montserrat Vilajuliu, explica, entre d'altres coses, com es controlava la vida de la gent que hi vivia, el control s'exercia en tots els sentits del terme, essent els capellans els seus garants principals, en l'educació catòlica de l'època que controlava la “moral” dels seus habitants, si eren casats o no, si els seus fills eren fruït d'un matrimoni legal o no, si tenien costums castes, si anaven a missa, etc., es duia, doncs, un control estricte de les seves vides i costums, en notes com les que reprodueix l'escriptora inclou en el seu llibre:


Sabem doncs que en 1893 Valentí Escardívol tenia 20 anys i treballava a la fàbrica jornaler, que la seva dona en tenia 18 i que ja tenien el seu primer fill, sense estar legalment casats.
Sobre la seva vida a la fàbrica en tenim poques dades més, tan sols que cap a principis de segle ja era un dels encarregats de la factoria, segons és de comprovar per  la foto on apareix amb el seus treballadors  al costat 
Ramon Carreras Arimany director de la Colònia Güell, que, naturalment és el del barret. Als peus del Sr. Escardívol, assegut a primera fila el seu fill Valentí.


Treballadors de la Colònia Güell, encarregat Sr. Escardívol i  Ramon Carreras Arimany el director, al seu costat. Fons familiar.
També tenim coneixement per un dels seus besnets, que havia inventat una màquina que millorava els acabats dels teixits i per aquesta raó el Sr. Güell el va premiar oferint-li la possibilitat de quedar-se amb la tela sobrera a millor preu, atès que quan es començava a teixir un peça els primers metres es desestimaven, que són els que li van oferir comprar a peu més econòmic.
Com era un  bon negociant , va muntar una tenda a Sant Boi de Llobregat on s'oferien aquestes teles millor de preu i més tard també, una botiga de mobles.
Era un home lliberal i d'idees republicanes i creia en el valor de l'escola per aconseguir una societat millor i més justa. Havia viscut en la seva pell el que era estar entre els més socialment desprotegits quan era un simple jornaler i mai no ho va oblidar.
Feia de secretari a l'Ateneu Santboià i a la fi que l'entitat pogués construir unes escoles pels nens de Sant Boi, els va cedir uns terrenys dels que n'era propietari a canvi d'uns “censos”.
El 1918 en Valentí Escardívol i Soler, persona generosa, que estimava l'Ateneu, fins i tot per sobre dels seus interessos particulars, va donar uns magnífics terrenys per a la construcció d'uns nous col·legis. Són els terrenys que actualment ocupen les escoles de l'entitat (Nota del WEB de la pròpia entitat). La ubicació de les escoles era la de la plaça de l'Ajuntament.


Primera pedra de les escoles de l'Ateneu Santboia. Foto del seu WEB

Quan les escoles van celebrar els 50 anys de la seva inauguració, van oferir a la família Escardívol un diploma donant les gràcies a la família per la cessió dels terrenys que Valentí Escardívol Soler va donar a l'entitat, que la família conserva amb molt d'orgull.

No sabem exactament quan però, en Valentí Escardívol Soler va deixar de conviure amb la que havia estat la seva dona durant anys i amb la que va tenir quatre fills mascles i des de aleshores dividia la seva vida entre Sant Boi i Barcelona, on vivia amb la nova parella, amb la que va tenir una filla que va rebre el nom de Dolors, en una casa al carrer Dos Rius més o menys on ara estan els Laboratoris del Dr. Esteve.
Com era una persona molt estalviadora, a principis del segle XX, ja disposava de rendes considerables i va decidir invertir-les comprant diversos terrenys sobre els que hi feia construir casetes destinades a petits rendistes i menestrals, entre els quals cal destacar, per interès nostre, els que va adquirir de l'heretat Torre dels Pardals en el que aleshores es considerava una barriada de Sant Andreu del Palomar, i ara Guinardó, aquestes propietats es situaven en els carrers: Varsòvia, Sales i Ferrer i Plaça Catalana i l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat.
Aleshores, les terres que hi havia passat el torrent de la Guineu fins a la carretera d'Horta, depenien administrativament del poble de Sant Andreu del Palomar i des de l'indicat torrent cap l'altra banda, de Sant Martí de Provençals.
En aquella època, l'activitat de compra de terrenys per construir-hi casetes no era en gaire habitual
Valentí Escardívol Soler. Foto família Puy-Escardívol
  i els veïns de  la barriada no entenien massa aquesta dèria adquisitiva que es considerava una bogeria.
Però ell, que era una persona intel·ligent, no en feia pas cap cas del que la gent del barri deia al respecte, tenia la intuïció que en un país petit com el nostre posseir terres era o podia ser en el futur un negoci pròsper i segur, com així va ser, sens dubte.
Tal com ja hem comentat més amunt, Valentí Escardívol Soler va comprar en el Guinardó diversos terrenys, entre els quals cal destacar-ne el del C. Dosrius, cantonada amb La Havana (Av. Mare de Déu de Montserrat – Sales i Ferrer) on, posteriorment en data 4 de setembre de 1920, va edificar la casa en la que va viure el seu fill Valentí i la seva família situat al costat del local on va ubicar l'edifici d'un casal catalanista amb finalitats político-culturals, que amb el temps es va convertir en el Casal Federal del Guinardó. Aquest terreny anteriorment havia estat del Sr. Alejandro Condó Queldrà.

Valentí Escardívol fill i la seva dona Dolors Julià i Màs,  amb les seves filles Isabel i Maria.Foto família Puy-Escardívol

La façana de casa i el local donaven al carrer Dos Rius (ara Av. De la mare de Déu de Montserrat), per la part de darrera amb el carrer del Telèfon (ara Varsòvia) i per l'esquerra amb el carrer de La Havana (actualment Sales i Ferrer).


Casa familiar i bar del Casal. Foto família Puy-Escardívol

El fill del sr. Escardívol, Valentí Escardívol Porqueras, administrava els edificis del seu pare al Guinardó i a més regentava el bar ubicat en la part baixa que donava al carrer Dos Rius i a la terrassa del Casal .
L'edifici del que desprès seria el Casal Federal, va ser llogat per l'entitat Casal Instructiu i Recreatiu del Guinardó i com a tal es va inaugurar l'any 1923. A finals de 1930, s'hi instal·là d'Acció Catalana i a mitjans de 1931, Acció Catalana s'integra Esquerra Republicana de Catalunya, que el dirigirà fins al final de la Guerra.


Vista general del Casal del Guinardó. Foto família Puy-Escardívol

Les cases dels Escardívol i l'edifici de l'antic Casal van resistir la força especulativa dels nous temps fins 1974, en la que van ser enderrocats per construir un edifici d'habitatges tan impersonal com tots els edificis de la dècada dels 70.
Enderrocament del Casal del Guinardó i cases Annexes. Foto família Puy-Escardívol

Desprès de la guerra ja res no va continuar igual, degut a les activitats polítiques d'esquerres que s'hi havien dut a terme en el Casal abans i durant el conflicte bèl·lic, el local va ser ocupat per la Falange, que en cap moment va pagar el mínim lloguer durant el temps que el va ocupar i finalment va servir per encabir activitats industrials d'una fusteria.
Quan va acabar la guerra, el Sr. Valentí Escardívol Soler, no va poder assumir la derrota dels que considerava els seus, el seu fill gran en Ramon s'havia exiliat a França i al segon fill Valentí l'havia denunciat injustament un veí i estava tancat a la presó del Poble Nou. Al cap d'un any va ser alliberat gràcies a que el rector de la parròquia va intercedir davant les autoritats franquistes i d'altres veïns el van avalar.
Tot plegat, va pertorbar les seves facultats mentals i morí poc desprès el 1941 a l'edat de 68 anys. Va ser enterrat a la vila Sant Boi de Llobregat.



  • Fonts informatives Família Puy Escardívol



divendres, 20 de juny de 2014

L'equip de Futbol del MAS GUINARDÓ


No tenia ni idea que el Mas Guinardó comptés, fa molts anys, amb un equip de futbol que rebia el nom de Societat Deportiva MAS GUINARDÓ, com no podia ser d'altra manera.

Com no existeixen llibres que parlin sobre la història del barri, hem d'estirar dels butlletins que editava l'entitat i de la memòria dels veïns i mica mica fem sortir de l'oblit, entitats, centres recreatius, els primer establiments del barri, etc. .

Ara que estic revisant documents antics he pogut trobar la informació que ara mateix reprodueixo.

Ja en 1927 la Revista Vida Guinardorense feia esment de la construcció d'una caseta-recés en el Camp de Futbol on jugava l'equipen qüestió, sense precisar el lloc, per a ser utilitzada per a us particular dels jugadors. On estava aquest primerenc camp?, podia ser, tal vegada, el de l'avinguda Borbó en camps de Can Xirigoi?.

En 1947 “Associació de Propietaris i Veïns MAS GUINARDÓ”, publicava en el seu butlletí de gener de 1947 , en la seva Secció Deportiva un record “a los equipos que defendieron al Mas Guinardó, por primera vez, tendríamos que recurrir a las antiguas narraciones que, más que datos futbolísticos, podriamos llamarlos leyendas prehistòricas..”.

“Nadie podria imaginarse hace tres años que aquel modesto equipo compuesto por socios del Mas, pudiera ser la piedra que sirviera de base para montar este magnífico equipo actual defensor de nuestros colores”. Aquests colors eren el vermell i blanc.

En febrer del mateix any, en el butlletí del Mas “El equipo del S.D. Mas Guinardó, és hoy dia, el único representante genuino de la barriada. En todos los medios deportivos, al hablar del equipo S.D. Mas Guinardó, se piensa enseguida en el barrio y en el Mas...” “El primer equipo del Mas campeón de su grupo. Como era presumible por sus excelentes resultados, el primer equipo de futbol del mas Guinardó ha vuelto a quedar este año Campeón del Grupo (Lliga amateur de Catalunya). Pero este año el resultado ha sido aún más safisfactorio, ya que el título lo han alcanzado nuestros muchachos ganando la totalidad de los partidos disputados (caso que no se había registrado nunca en los anales deportivos).

"Camp Martinenc, un dissabte de febrer de 1945": l'equip "Mas Guinardó" -dia inauguració- va guanyar al ¿Myrurgia? per 3-0. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Vidal, Serra Martí, Sabanés, Ezquerra, Coso, Jordi Barbeta (porter), Gabriel Barbeta, Sanz, Josep Maria Barbeta, Benavides, Pla. Records de Jordi Artés nebot d'un dels jugadors.

Foto cedida per Jordi Artés

Mes de març de 1947, enaltits per la gesta aconseguida per l'equip, els socis es van decidir a comprar un terreny de joc en el carrer Sardenya, terreny que ja havia utilitzar el F.C. Barcelona per als seus entrenaments. Un grup d'entusiastes seguidors van aconseguir en una setmana i desprès de penosos treballs, que el terreny de joc estigués en condicions perquè hi pogués jugar el primer equip.


Segons la capçalera del Butlletí el camp estava al C. Sardenya 504.


Més o menys on està senyalat en el mapa



En mig de la foto el rectangle de la dreta és el camp de Futbol de la S.D. Mas Guinardó



El camp es va inaugurar el diumenge 16 de març de 1947


Masia que es feia servir com vestidors.

El delegat del Primer equip de Futbol era en Gabriel Barbeta Rexachs, i l'entrenador José Moreno Ciprés.



Camp del carrer Sardenya. Foto Família Barbeta 

No sé quan va deixar de jugar l'equip, ni quin va ser el seu últim camp, si algun dels llegidors disposa de més notícies al respecte, les anirem afegint.



dimecres, 11 de juny de 2014

POBLAT IBÈRIC I TARDO ROMÀ - darrera de l'Hospital de Sant Pau.

En 1931 es va fer la primera excavació sobre el terreny, no sabem en que va quedar l'expedició arqueològica del moment, l'única referència que hem pogut aconseguir al respecte, és aquest retall de diari.

Excavacions de 1931


Al fons l'Institut Ravetllat Pla

La troballa arqueològica es situava a dalt de tot del carrer Cartagena,  al terreny conegut com del Mas Casanovas, nom d'una masia que es trobava més o menys en aquest mateix lloc a principis de segle. passat Els informes dels experts van determinar que es tractava de les tombes d'un poblat ibèric del segle VI de l'època cristiana. 

El Mas Casanovas el van enderrocar quan van construir l'Hospital de Sant Pau. El poblat ibèric estava situat en la confluència del Carrer Cartagena amb el que ara mateix és la Ronda del Guinardó.



Lloc repetidament excavat al final del carrer Cartagena. (foto 1960) 
Fins 1974 hi va haver un poblat de barraques, que no havia estat pas l'únic  que va ocupar l'indret, donat que a principis del segle XX s'hi van instal·lar uns altres habitants que hi vivien en coves cavades a la roca, es veu que ja en el seu poble d'origen  Almanzora, província d'Almeria, ja hi vivien així.

foto dels anys 70


En 1974 quan el cinturó va arribar fins aquell  punt, es van enderrocar les últimes barraques i segurament les màquines van fer  perdre una gran part de la necròpolis.


En 1983, les excavacions iniciades a final de març d'aquell any, les  van fer tècnics i voluntaris del Museu d'Història de la ciutat, els quals treballaren en mig d'unes altres restes del passat, les barraques del Guinardó, va informar  Oriol Granados, cap de l'expedició que aquells dies excavava en al Guinardó.

Les necessitats urbanes de 1983 - els túnels de la Rovira,  van permetre aquella nova excavació. La necròpolis descoberta pertanyia al període tardà romà i era de ritu cristià. Es van trobar una quinzena de tombes, fosses excavades a la roca i cobertes amb teules romanes juntament amb restes humanes i unes altres vint,  la funció de les quals no en van poder determinar  els experts. Es podia tractar  tan d'osseres com d'altres elements rituals que no identificaren.  Tanmateix però,  el descobriment indicava que al costat de la necròpolis hi havia un nucli humà diferent de la ciutat de Barcelona, que en aquell temps estava reduïda a l'anell de les muralles, va informar el cap de l'excavació

La necròpolis es podia ben bé estendre a tot el vessant del turó,  des del carrer Cartagena fins la carretera que vorejava tot l'Hospital de San Pau. La seva importància  principal era  que  confirmava l'existència d'un nucli arqueològic del que ja es tenia notícia des de 1931, data en la que es van descobrir les restes d'un poblat de l'edat del bronze que desprès va desaparèixer amb les barraques. (sens dubte per negligència de l'Administració).

D'altra banda, la descoberta ratificava la justesa de l'acord a què van arribar en 1980 els Departaments de Cultura i Urbanisme de l'Ajuntament,  en el sentit que cada vegada que s'hagués de fer obres importants públiques o privades a la ciutat, primer s'hi excavarà per conèixer  exactament el contingut del subsol sobre el que es pensa construir i més si existeixen antecedents (com és el cas), que en l'indret s'havien  trobat en 1931 restes arqueològiques..

Un collage creat en base de les fotos cedides per Josep Maria Martínez

Els tècnics volien que la necròpolis pogués ésser visitada en el futur. El condicionament de l'indret - al costat del Centre Cívic del Guinardó - que era un pobre camp obert que funcionava com a pàrking - era imprescindible.

Finalment en 1988 els arqueòlegs tornen a excavar la necròpoli romana abans no avancessin les obres de la Ronda del Mig, avui dia acabades.

Excavacions de maig de 1988

Avui dia una part de l'indret torna a estar oberta per les obres degut a la construcció de la  futura estació del metro de la línia 9, aturades "sine die" per culpa de la crisi.

Hores d'ara, quan ja totes les obres de 1983 es van acabar,  i  ja en tenim de noves tal com hem indicat més amunt,  ningú no ha parlat més d'aquella troballa, no existeix cap rètol que la situï  i es desconeix que se'n van fer de tot plegat.

El Guinardó, malauradament, no s'ha distingit mai per la seva lluita per preservar el seu passat històric i pot ser que ja seria hora que tots plegats en posem les piles o no ens quedarà res de res.






* Informació aconseguida mitjançant el que va publicar el diari AVUI en 1983




diumenge, 1 de juny de 2014

HISTÒRIA EL GUINARDÓ EN POCS TRETS

Si tanqueu els ulls us podeu imaginar fàcilment la muntanya del Guinardó durant els segles XVIII i XIX, gran part de la qual estava ocupada per un bosc molt semblant al que es pot contemplar a la part alta del parc del Guinardó , mentre que a la banda de baix, s'escampaven un munt de masies envoltades de vinyes, conreus de secà i cereals. Hi havia també una gran quantitat d'arbres mediterranis com els garrofers, moreres, ametllers, taronger o llimoners.






Vista general de la muntanya Pelada o Turó de la Rovira




Masies i Torres senyorials del Guinardó


La majoria d'aquestes masies es van construir al voltant del segle XVII, com el Mas Guinardó, Can Baró, La Torre del Pardals o Can Garcini i d'altres, les més petites, de principis del XIX.

Algunes d'elles, durant les guerres de Secessió i de Successió, havien jugat un paper important per la seva situació privilegiada i estratègica sobre del Pla de Barcelona, com el Mas Guinardó o La Torre dels Pardals.




Per tota la muntanya Pelada s'estenien tota una teranyina de camins que comunicaven les masies entre si i amb el pla, la majoria dels que baixaven des del cim en realitat eren rieres i torrents que quan estaven secs eren camins perfectament utilitzables, com el torrent de la Guineu, el d'en Mèlic , el de Milans i el de Giralbé.

Per la part del mig, per on ara es troba l'Av. Mare de Déu de Montserrat, discorria la que es coneixia com la carretera de Gràcia al Guinardó o Av. De la Font Castellana, que es va obrir en 1896, que anava a morir en el que ara és el carrer Gènova, des d'aquest punt, fins l'antic camí de Barcelona a Horta (avui pg. Maragall), rebia el nom de carrer Dosrius, una part d'aquest tram era molt accidentat i de un desnivell considerable i els cavalls patien molt en passar per aquest indret.

Quan aquests dos carres es van convertir en un de sol, aquest desnivell es va suavitzar a la fi que els carruatges, cotxes i demès hi poguessin circular sense entrebancs.






Per sota, seguint en part el perímetre de la muntanya, la Travessera de Gràcia o Carrer del Mig i l'antic camí d'Horta.



A mitjans del XIX i principis dels XX fortunes importants de Barcelona, van comprar masies antigues (moltes d'elles provenien d'assentaments romans), i les van convertir en grans torres d'estiueig com Can Planàs i la Torre dels Pardals, Can Xifré, la Torre de Can-Ravellat Pla,  que a més de domicili del Dr. Pla, , en la part de darrera, el que donava a l'est era un institut que investigava vacunes per curar la tuberculosi.



Institut Ravellat Pla

Torre del Dr. Pla

La burgesia maldava per sortir d'una Barcelona massificada, tancada dins les muralles, humida i bruta i en molts casos insalubre donat que els mitjans amb els que podia comprar el poble per a la seva higiene personal eren pocs i es limitaven a unes quantes fonts i alguns pous a l'interior d'algunes de les cases i,  per tant, sovint proliferaven plagues que s'escampaven ràpidament entre la població produïnt gran quantitats de morts per malalties tals  com la pesta, la febre groga, la tuberculosi o el còlera.

La gent que disposava de mitjans econòmics suficients fugia de la gran ciutat i es refugiava en  torres luxoses pels voltants de Barcelona en llocs com Horta, Sarrià, Sant Gervasi o el Guinardó .

Així, el sr. Francesc Mascaro Garant, una de les fortunes del barri (va ser un dels promotors que van aconseguir fer arribar el tramvia elèctric fins a Horta), es va construir una gran casa en el que era el barri de muntanya de Sant Martí de Provençals, es a dir, del Guinardó.  Amb la finalitat de distingir la seva torre de les altres li va donar la forma d'un castell medieval que, per més versemblança,  el va construir en un petit turó al costat dret del que ara és la plaça del Nen de la Rutlla. Els  guinardorencs el van batejar amb el nom del Castell de Mascaró o Castell francès, sembla que el matrimoni Mascaró dona era de procedència  francesa. 

Cedida Per E. Marimon

Aquesta  curiosa casa  que coronava totes les fotos antigues del Guinardó, avui dia ja no existeix, la van derruir en 1941.  Abans de la guerra havia estat llogada per Manuel Ballarin, un gran mestre de la forja, col.laborador en moltes obres de l'arquitecte Puig i Cadafalch, tot realitzant meravelloses reixes, picaportes i d'altres elements decoratius dels edificis de l'època. Quan la guerra va ser requisada i es va muntar un hospital per a nens malalts. Al poc d'acabat el conflicte va ser enderrocada.

Per desgràcia, existeix poca documentació sobre la història de la majoria dels edificis del Guinardó i també escassos testimonis gràfics. Pel que respecte a l'anomenat Castell de Mascaró, desconeixem la data de la seva construcció i no tenim cap foto clara de la casa, tan sols en tenim alguna general de lluny i amb poca resolució.

Joan Roig Mallafré, industrial de Reus molt acabalat iconegut en l'època, va comprar la Torre dels Pardals en 1915 a la família Valls, una masia que datava del segle XVII situada en el carrer Dos Rius, avui av. Mare de Déu de Montserrat, i la va convertir en una fantàstica torre modernista, que va ser utilitzada per la família Roig com torre d'estiueig. L'arquitecte que la va dissenyar va ser  Joan Rubio i Bellver qui guanyà el premi d'arquitectura instituït per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1918. 

Va ser enderrocada cap 1956, davant l'impassilitat de l'Ajuntament que va donar el permís per enderrocar-la malgrat el seu valor artístic i històric. Sic...

Torre dels Pardals abans de convertir-se en torre modernista

Torre dels Pardals Torre Modernista

Claudi Planàs i Armet, Director de la Companyia de Ferrocarril de Tarragona a Barcelona i de França (TBF) era un home molt ric que va invertir part dels seus guanys a comprar la finca Mèlic en 1870 .
Al fons de la foto Can Planàs ab ans de convertir-se en el Centre Cívil del Guinardó

Centre Cívic del Guinardó en l'actualitat


Quan en 1902 van començar a construir l'Hospital de Sant Pau, i a més de l'estat de l'edifici de Can Planàs que necessitava una rehabilitació, no li agradava la vista que tenia des de casa seva  i va comprar una petita masia que estava situada més amunt..


Can Mascaró

Maties Mascaró la va convertir en una torre Modernista que ha arribat als nostres dies sota el nom de CAN MASCARÓ. En 1910 el sr. Planàs  s'hi va traslladar a viure i sols la va poder gaudir durant quatre anys, morí en 1914. Els seus hereus la van cedir al Dr. que la va convertir en un centre d'atenció a persones amb problemes de personalitat o deficiències mentals.

Salvador Riera van comprar el Mas Guinardó per convertir-lo en Hotel, possibilitat que al poc va desestimar donat l'escàs èxit que havia tingut una experiència semblant en el proper Hotel Casanovas.  Finalment es va convertir en la seu de l'Associació de Propietaris del Guinardó. 

Els Mas que  ha sobreviscut a tota mena de contingències històriques, desprès de l'ultima intervenció "rehabilitadora" al que l'ha sotmès l'Ajuntament, exteriorment conserva la imatge que li va atorgar la renovació efectuada a principis del segle XX pel Sr. Riera,  però per dins han buidat tot vestigi  de la seva antiga història (en sobreviu tan sols alguna paret de les antigues), en haver-lo desproveït  de les estances i elements que l'havien caracteritzat. 

Mas Guinardó a principis del segle XX






























Salvador Riera, també va comprar el Mas Viladomat, on hi ha residir amb la seva dona fins que van morir ambdos,  i les terres que l'envoltaven . Les volia urbanitzar, convertir aquella part del Guinardó en una espècie de ciutat jardí, d'aquelles que  feien furor en l'època (el sr. Gúell va intentar el mateix en el parc Güell i no va tenir pas èxit).

Mas Viladomat al començament  de la Rambla Volart

No hi ha barriada que es valgui sense una església. La primera església en la que es va cantar missa al Guinardó, va ser en la capella del Mas Viladomat, fins que es va construir una de provisional esperant la construcció definitiva de l'església de la Mare de Déu de Montserrat en terrenys cedits per Salvador Riera. La construcció d'aquesta església va durar quasi tant temps, com la construcció de la Sagrada Família, encara que amb no tant bons resultats. Ens hem permès una petita llicència de bon humor al respecte. 




L'església en l'actualitat


Al voltant del Mas Guinardó i de la Rambla Volart es van bastir petites torretes on s'hi van instal·lar comerciants modestos, propietaris de petites fàbriques, botiguers i petits rendistes i algun que altre senyor que pretenia mantenir a la seva amant, "querida" amistançada,  senyoreta de vida alegre o com se li volgués dir aleshores,  lluny de les mirades i tafaneries de la gran ciutat.

També s'hi van instal.lar persones amb determinades idees relacionades amb una vida en contacte amb la natura com els anarquistes. Per posar un exemple, el pare de la Federica Monteny hi va viure amb la seva família en dues cases diferents dels Guinardó, també s'hi van instal·lar els pares i els oncles de l'Andreu Nin, en el materx carrer Guinardó (avui Escornalbou)

En aquest mateix carrer un personatge amb idees així mateix anarquistes va construir la coneguda pels veïns com CASA ENCANTADA, que simulava una gran roca amb diferents orificis, a la porta principal de la qual hi penjava un roc, que cert dia va caure, sortosament sense conseqüències per ningú.

I també existia una torreta construida per l'arquitecte Puig i Cadafalch, derruïda els anys 90¨que estava al costat duna altra d'en Domènech i Muntaner que encara, per sort,  avui dia existeix.

Un carrer notable el carrer Guinardó com es pot apreciar.

Moltes d'aquestes torretes duien el nom de la mestressa de la casa o d'alguna filla i van aparèixer cases amb noms tan personals com Villa Felicitat, Villa Rosario, Villa Paquita, Villa Maria i altres de similars característiques.

Villa Rosario



Torreta d'estiueig del Guinardó

La “caseta i l'hortet”, aquest somni tan típicament català, al Guinardó es va convertir en realitat per moltes persones i encara es conserven nombrosos exemples d'aquest tipus de casetes, amb una mica de jardí davant i una mica d'hortet al darrera, o simplement el jardí a la part de darrera de la casa.

També hi va haver qui es va construir casetes intentant donar-li un estil  personal com la farcida de rajoletes de colors de la foto.



 Moltes d'aquestes cases es van bastir mitjanant cooperatives i tenien característiques comunes, eren habitatges unifamiliars com els del carrer Joaquim Costa, o el núcli de cases del carrer San Quintí, Torre Vélez i Garcia Cambra. També hi ha d'altres al carrer Mascaró i al propi Passeig de Maragall.





Llastimosament, aquesta forma de vida va ser reflex  d'una època que ja no tornarà, la majoria d'aquestes cases han estat venudes per a construir-ne blocs de pisos sense cap mena d'encant, canviant totalment la fesomia bucòlica i campestre de  l'antic partit de muntanya de Sant Martí de Provençals, per convertir-lo en un barri dormitori ple de blocs de pisos d'alçades diferents i carrers més o menys estrets sense arbrat.


*Llegiu : El sr. Joanet del Guinardó de l'escriptor Carles Sindreu i Pons per aconseguir una idea del tipus de vida que es vivia en el  Guinardó a principis del segle XX.