diumenge, 27 d’abril de 2014

Un enigma: On estava situada la Comissaria de Policia nº 14 del Guinardó en temps de Guerra?

Quan els anys passen la memòria s'aprima com les petjades de les gavines a la sorra de la platja. Em permeto aquest llicència poètica per descriure d'una manera metafòrica el fet que, el que avui ens resulta evident perquè ho veiem i ho palpem, amb el temps però, sinó en queda constància gràfica o escrita, pareix que mai no hagi existit.

És important que algú doni testimoni de les coses, de la seva existència en un moment donat però sinó és així com es dona en moltes ocasions, costa trobar informació sobre molts edificis o fets històrics.

Aquest és el motiu principal que no es trobin dades fefaents sobre l'existència d'una comissaria de policia que va existir a finals de 1938 i principis del 39, en plena Guerra Civil, en algun lloc privilegiat del barri del Guinardó.

En aquella època el barri del Guinardó no era molt conegut entre els habitants de Barcelona de fora de la contrada atès que feia escassament 30 anys que tenia identitat pròpia i, en conseqüència, quan algun periodista o Organisme Oficial volia situar algun edifici important, parlava del barri d'Horta molt més conegut, circumstància que es dóna amb la indicada comissaria de policia, quina situació precisa en el mapa que sembla un enigma difícil de desxifrar.

Dibuix de Manuel Amat (autor: Salvador Mestres)
La primera dada que va arribar a les meves mans sobre el particular prové del amic Enric Amat, que em posà en coneixement que el seu pare Manuel Amat Rosés (1), escriptor, dibuixant i pintor bastant conegut aleshores, l'estiu de 1938 es trobava a casa d'uns parents en una casa del carrer Salses núm. 49, d'Horta, on va haver un control policial i el van detenir i enviar a la recent inaugurada Comissaria dels Guàrdies d'Assalt d'Horta Secció 14, situada al barri del Guinardó.


Però, on es trobava en concret aquesta comissaria de policia d'Horta?. L'Enric Amat fill de l'anterior, ha dedicat moltes hores en intentar resoldre aquest enigma sense gaire èxit. No ha trobat cap referència de la Comissaria d'Horta nº 14 a cap arxiu, a l'Atles de la Guerra Civil d'Edicions 62, no hi apareix i alguns historiadors consultats no en tenen pas cap notícia, malgrat tot, aquesta comissaria va existir i el diari La Vanguardia del 6 de setembre de 1938, en dóna fe, citant la visita que algunes autoritats van realitzar-hi, tot indicant que estava situada en un xalet d'aquesta barriada ???.


Veure requadre en groc

El que sabem de cert que el seu comissari era un tal Gaspar Dalmau Gibanell, un senyor amb una biografia prou controvertida i fosca. Havia estat director de la Presó Model de Barcelona durant un espai de temps molt curt, tan sols 6 mesos, a la que va arribar amb 25 anys provinent de ERC, càrrec del que fou cessat per actuacions força irregulars en la funció del càrrec, el 17 de maig de 1938, per un delicte de alta traïció i va ser en conseqüentment separat del Cos de Serveis Correccionals, i engarjolat a la mateixa Model.

Però aquest individu es veu que tenia el que col·loquialment es diu un bon padrí que, segons veus autoritzades, era un alt càrrec del Govern. Havia realitzats “tasques” de tortura sobre alguns presoners de guerra en una txeca del carrer Còrsega, 299, on s'havia distingit per la seva ferocitat, segons relata un tal Trepat, torturat en aquest indret.

Sigui com sigui, va aconseguir en poc temps el seu alliberament atès que, en maig de 1938 va quedar absolt de la causa intruïda contra ell, i l'estiu del mateix any ja tenia un nou càrrec en la Comissaria d'Horta.

La comissaria en qüestió es va bastir en una torre xalet del barri del Guinardó, allà on hem explicat més amunt, va ser enviat desprès de la seva detenció Manuel Amat, dibuixant bastant conegut en l'època per haver format part de la redacció dels semanaris “el Xut” o “El be negre”. No es coneixen les raons de la detenció però com bé diu Rafael Tasis en el seu llibre “”Les presons dels altres / Records d'un excarceller d'ocasió”, “La guerra, qualsevol guerra, dóna importància especial a tots els delictes relacionats amb la seguretat del país. Actes que no tenen per ells mateixos cap caràcter delictiu en temps corrents o que el tenen molt atenuat, esdevenen , quan les armes s'expliquen , crims d'alta traïció.



Així, doncs , el mateix fill desconeix els motius pels quals Amat fou empresonat, jutjat i empresonat, ni per quina raó concreta va arribar a formar part de la redacció de la revista Ley “Revista de la Policia Española”, que pretenia publicar la pròpia Comissaria on va ser interrogat i de la que Amat fou nomenat, mesos més tard, director literari .

Segurament va ser alliberat l'octubre de 1938, i en novembre d'aquest any va ocupar-ne el càrrec de director literari de la publicació, de que que només es va editar un número que no va arribar ni a sortir al carrer atès que, poc desprès va acabar la guerra civil i tot va canviar de nou.

Però com el Comissari Dalmau, era un dandi presumit al que li agradava la bona vida i posar-se medalles el més segur és que volés aprofitar-se del talent i del reconeixement d'Amat i ajudés a que fos alliberat a canvi de treballar en la revista. Què pel que hem pogut comprovar, propaganda del cos a part, tenia un aspecte molt atractiu i modern per l'època.

En aquest número i únic de la publicació, es reproduïa un extens reportatge publicitari i d'autobombo de la comissaria d'Horta que dona algunes pistes d'on podia estar situada



La Comisaria de Horta, emplazada en la montaña del Guinardó, y frente al azul luminoso del Mediterráneo, tiene algo de vigía de este inmenso laberinto urbano que son las calles de la ciudad que se extienden a sus pies. Panorama bellísimo, sobre todo divisado a través de la cortina vegetal de las palmeras, los eucaliptos y los sauces de los jardines de este barrio alegre y simpático del Guinardó. La graciosa silueta de la Comisaria no inspira gravedad ni afectación, pero sí una graciosa austeridad de de lineas, alianza perfecta de lo familiar con lo oficial. En su interior las máquinas de escribir ametrallan rítmicamente el papel, los teléfonos timbrean, los Agentes actúan activa y disciplinadamente y el Comisario, desde su despacho, encauza, dirige, organiza y resuelve rápidamente cuantos asuntos y servicios le son planteados. Cuando ingresa un detenido en la Comisaria de Horta, ¡qué lejos está su ánimo de imaginarse que todas sus suspicacias, todos sus clisés imaginativos caerán verticalmente en el pozo del fracaso más absoluto! Imaginaba una Comisaría húmeda, sucia y sin luz, y se encontraba ante una Comisaría limpia, luminosa, alegre, decorada con un gusto exquisito, las paredes pobladas de bellas pinturas de nuestros artistas contemporáneos, sobriamente amueblada, e incluso ("rigurosamente auténtico" advertía luego el exdetenido, cada vez que narraba el hecho), cuidando el detalle lírico y de sobria elegancia, de alegrar las diversas dependencias con la sonrisa poética de un ramo de flores”

La Comisaría de las flores" ha dicho alguien y esta frase tiene tal elocuencia de sintetización que nos excusa de caer en insistencias a buen seguro menos lapidarias. El ambiente es íntimo y acogedor y los interrogatorios de efectuan en un "hall" confortable en donde los libros y los muebles aparecen combinados con la gracia simple y espontánea de lo realmente selecto. La sección técnica de la Comisaría de Horta está dotada de todos los adelantos modernos, habiendo conseguido, gracias a su perfecta organización, un control absolutamente minuciosos de todo el material humano que está bajo su jurisdicción policíaca. Por medio de planos globales, fraccionados en subdivisiones, zonas, calles y casas, y con la colaboración de un servicio móvil hábilmente estructurado, las posibilidades de éxito policíaco son incalculables.

Més que una comissaria semblava que es descrigués les excel·lències d'un hotel de luxe. De fet la decoració el més segur és que fos de la pròpia casa que va ser expropiada als seus propietaris i ell es limités a dur el personal i els mobles propis de les necessitats d'una comissaria de policia. En Manuel Amat va fer un apunt d'una petita part del jardí de la finca.



Dibuix de Manuel Amat

Amigo lector (segueix explicant l'artícle) el quer escribe estas líneas ha tenido ocasión de cerciorarse, de tocar y de vivir de cerca toda la magnífica realidad de semejante transformación. Esta realidad, en términos concretos para nuestro reportaje de hoy, se llama la "SECCIÓN 14" y, en términos más explítos para nuestros lectores, se refiere a la Comisaria de Horta. Si en materia de milagros fuese lícita semejante afirmación, diríamos que la Comisaria de Horta ha batidio el "record", pues no sólo ha superado todo cuanto pueda exigirse en materia decorativa y de buen gusto, sino que tal superación, convertida en una noble directriz, en una admirable línea de conducta, se manifiesta a través de su organización técnicopolicial e incluso en un sinfín de nimios detalles de los que, a criteriao de muchos, bien podrían ser clasificados de negligibles.”

L'únic número de LEY, es va publicar en data Enero-febrero de 1939, a les portes de l'entrada de les tropes Nacionals per la Diagonal de Barcelona el 26 de gener del mateix mes i any..

En les seves planes interior, hi ha una il·lustració a pàgina sencera d'Antoni Clavé, un bon amic de Manuel Amat.


Il·lustració d'Antoni Clavé
Sorprèn el número de planes destinades a publicitar establiments del centre de Barcelona (Can Jorba, Vilardell, El Siglo), clar que qualsevol li deia que no al cos de policia!

En Joan Corbera, historiador del barri del Guinardó, va situar en un primer moment a la comissaria en l'edifici del que més tard va ser l'Escola del Mar, quan era una torre particular que va ser embargada en temps de guerra, circumstància que no està massa clara donat que Margot Caldentey, antiga veïna, no ho recorda pas i això que el seus pares hi vivien davant per davant de la finca al carrer Sèrbia cantonada Gènova, i una circumstància així dubto que passés desprevingut al veïnat i menys quan comportava que hi hagués guàrdies tot vigilant la porta de edifici.

Tot i així, la memòria com ja he dit més amunt , s'aprima amb el pas del anys i podia perfectament factible que la Comissaria d'Horta Secció nº 14 hi estigués situada al carrer Gènova, atès que la descripció que es fa del lloc coincideix bastant amb la situació de la torre de la família Torras-Doménech.

També destacarem al respecte, el testimoni de una de les mestres de la pròpia Escola del Mar que en 1948 es va instal·lar en la finca, que durant anys ha estat investigant els orígens i noms dels anterior propietaris, que en un article publicat en la revista històrica EL POU núm. 2, indicava “Sembla ser, segon documents consultats als arxius i algunes versions orals recollides al barri, que en el període republicà es projectà convertir l'edifici de Can Sors ocupat, en una Escola de Policia. Malgrat foren iniciades les obres de reforma, no va arribar a funcionar mai com a tal i tan sols s'hi va establir una comissaria de policia”.



Foto de l'Escola del Mar quan es va inaugurar. Fons de la mateixa escola.

Ho deixo en l'aire, igual algun veí en pot aportar noves dades al respecte i en un futur es pugui situar amb seguretat la radicació d'aquesta comissaria de policia ideal.






(1) Manuel Amat Rosés (Vilanova, 9 d’agost de 1909 - Barcelona, 24 de desembre de 1985) fou un escriptor i humorista.
Fill d’Eudald Amat Fort, sastre, i d’Assumpció Rosés Martí. Quant tenia 14 anys va enviar a la revista humorística esportiva Xut!, que dirigia Valentí Castanys, un article titulat “Escola de reflis”, que li fou publicat. Després d’aquest fet, es presentà i ja quedà incorporat a la redacció del setmanari, que va fer història a la premsa esportiva catalana. Usà el pseudònim “El sereno de l’altre barri” i altres fins al final de la publicació el 1936. En tornar a sortir després de la Guerra Civil, per bé que en castellà i amb el nom de El Once, hi col·laborà fins  la desaparició el 1965.

Abans de la guerra havia escrit a Mirador i a El bé negre (1931-1936). Després ho va fer a Vida Deportiva i sobretot a Destino, des de 1939. Més tard va tenir al seu càrrec la secció setmanal “Domingo festivo” de La Vanguardia. Amb el patrocini de la revista Destino, des de 1950 començà a organitzar excursions dominicals en autocar des de Barcelona, de caràcter cultural, per donar a conèixer diversos indrets i monuments interessants i curiosos de Catalunya i poc més tard, viatges a diversos països estrangers, als quals ell acompanyava com a cap de l’expedició, ocupant-se de múltiples detalls per fer-la agradable als assistents.



  • Fonts informatives – Escrit d'Enric Amat sobre l'empresonament del seu pare. Article de la Wikipedia sobre Manuel Amat, material històric sobre la revista del propi Enric Amat i article de la mestra Isabel Busquets i Corbera, de la revista històrica EL POU.

dissabte, 12 d’abril de 2014

PROPOSTA ALS VEÏNS D'HORTA SOBRE EL FUTUR DE LES VIES DE TRAM TROBADES EN LES OBRES DE LA PLAÇA

Veïns, fa un parell de dies en les obres de rehabilitació de la Plaça Eivissa, van sortir a la llum les antigues vies del tramvia que la circumdava .

Moltes persones s'han apressat a fer fotografies del fet, són vies històriques, el tramvia va significar molt per la vila en el seu moment i està en l'imaginari col·lectiu de tots nosaltres.



Un dels primer tramvies d'Horta
Algú ha fet arribar a la Biblioteca de Can Mariner un tram perquè el guardin com record però entenem que no és suficient amb aquest fet per servar el record del tramvia d'Horta.

tram lliurat a la Biblioteca de Can Mariner

Ens agradaria que amb les vies es pogués realitzar un monument al TRAMVIA D'HORTA, de fet  un  dels ferrers del barri s'ofereixeix juntament amb d'altres a dur-lo a terme.

 Necessitem fer arribar a les autoritats les nostres inquietuds i que  facin algun pas per salvar aquestes vies de ser enviades a la deixalleria


Fotos de Carles Sinmas i  Jordi Balcells

Aquí teniu l'adreça electrònica de l'Alcalde perquè qui ho consideri interessant faci aribar la nostra proposta a l'Ajuntament de Barcelona.


Envieu la vostra adhesió a la proposta a l'Alcalde de Barcelona

A la dreta a dalt de tot del bloc hi trobareu una enquesta al respecte per si la voleu contestar.

dimarts, 8 d’abril de 2014

CARRER ESCORNALBOU - CAN CASTEL

Molts veïns del Guinardó segurament s'han fet aquesta pregunta, ¿com és possible que el nom ESCORNALBOU doni nom a d'un carrer del Guinardó,  quan en un principi s'havia denominat  Guinardó, que era el més adient?, ¿perquè es va arribar a canviar i ara el tros de carrer que sobreviu amb aquest nom formi part d'un altre barri?..


Fins no fa gaire encara estava el nom del carrer en una de de aceres


Mapa de 1925 el nom carrer  és Guinardó


Algú va deduir, jo ho he llegit en algun lloc, que el nom ve donat perquè les vaques del Mas Guinardó baixaven per aquí i degut al pendent del carrer més d'una s'havia descornat, en fi, la resposta és molt més senzilla i prosaica.

Cap a 1932-33, uns veïns del carrer van organitzar una excursió al castell-monestir d'Escornalbou (2) i sembla els va agradar tant la contrada que van demanar a ls autoritats canviar el nom del carrer, la persona que m'ho ha explicat encara hi viu i el seu avi era un dels propietaris del que van anar a l'excursió en qüestió i li ho havia explicat a la neta un munt de vegades, així que es pot donar per bo.
Mapa de 1935, el nom del carrer ja és Escornalbou

Recordarem que en el mateix carrer hi va viure uns anys la família de Federica Montseny,  just al davant de la veïna de qui us he parlat abans, la casa era llogada i el propietari es deia de cognom Gordó.
L'antic carrer Guinardó, anava des del carrer Garrotxa  als peus del  Cogoll, petit turó en el cim del qual es trobava i es troba el Mas Guinardó .
Enric Castel Fort, era un senyor que a finals del segle XIX vivia en el  carrer Còrsega, feia poc que s'havia casat amb Teresa Saseroles Subirana. El padrí del sr. Castel era Manuel Ballarín un forjador molt prestigiós que intervenia amb el producte del seu treball en la construcció de la majoria de cases modernistes de l'època i en Castel treballava en la seva empresa com tenedor de llibres (comptable). Allà va conéixer a l'arquitecte Puig i Cadafalch per a qui en Ballarín treballava.


Enric Castel Fort i la seva dona Teresa Saselores Subirana
El Sr. Ballarí a principis dels 20, tenia llogat el Castell de Mascaró on passava els estius, gràcia a aquest fet el sr. Castel va comprar una parcel·la en el projecte del futur carrer Guinardó. Mentre li bastien la casa, va llogar una torreta al carrer Dos Rius molt a prop del Castell de Mascaró, on va viure amb la seva filla Montserrat de dos anys fins 1909 que ja es va traslladar a la seva recent construïda torreta, que va ser projectada per l'arquitecte Puig i Cadafalch . Es tractava d’una casa d’estructura clàssica on el treball de l’arquitecte es podia veure en la forja de Manuel Ballarín(1) en les reixes de la façana i la picaporta de ferro forjat i en els merlets que la coronaven, recurs utilitzat força sovint per aquest arquitecte.


Parcel·la en direcció al carrer La Vinya, als fons al mig Els Mínims. Foto anys 1900


Façana de la casa al C. Escornalbou  i la iaia Teresa foto anys 40.
Mentrestant el Sr. Castel havia muntat el seu propi negoci en la part de la seva parcel·la, la que donava al carrer La Vinya , Fàbrica de Balances Enrique Castel Fort, balances que formen part de l'imaginari del país, la fàbrica va estar en actiu fins a 1959.
Propaganda de la fàbrica
Treballadors de la fàbrica



El senyor Castel va morir en 1936 i la seva filla Montserrat Castel Saseroles va heretar el negoci, que des d'aleshores va ser dirigit pel seu marit Antonio Lázaro Argilés.


Montserrat Saseroles i Antonio Lázaro, amb un fill seu.

Tota la història familiar ens ha estar explicada per la neta del sr. Castel, Elisa Lázaro Castel, que viu on era l'antiga casa del seu avi i que serva curosament tots els records familiars, entre els que cal destacar la picaporta de ferro forjat d'antiga porta de casa seva, o el document signat per Puig i Cadafalch conforme havia estat l'arquitecte de la casa Casel.


Drac de la Picaporta
És una persona inquieta, servicial instruïda que toca el piano i fa de mestre d'aquest instrument i que ha tingut l'amabilitat de cedir algunes fotos familiar per documentar aquest post i el futur llibre que sobre la història del Guinardó s'està cuinant actualment.
Elisa i el xofer de la casa
Afegirem també, que al costat de la casa Castel, es va construir una altre d'en Domènech i Muntaner de la que encara en podeu gaudir en el núm. 38 del carrer Escornalbou, que esperem que sobrevisqui a la desfeta urbanística que el barri ha patit i pateix al llarg dels últims anys, totes les cases i casetes antigues estan en perill de mort i ens agradaria que l'Ajuntament les dotés d'una protecció que en dificultés aquest procés de degradació.


Casa de Doménech i Muntaner al carrer Escornalbou. Fotos C. Martín



Una altra cosa a destacar és que en la cantonada del carrer Escornalbou amb Reinaxença, havia estat el local del que encabia l'Ateneu Català del Guinardó, de la Lliga Catalanista i que desprès el va convertir en el cinema de varietats Salón Guinardó, fins que els propietaris van construir el cinema Maragall i el local de Cinematogràfiques Marín, si en voleu saber més consulteu al link :  Casal Català del Guinardó - Salón Guinardó - Cinematografia Marín,  d'aquest bloc.

Actes celebrats a l'Ateneu Català del Guinardó

Com heu pogut comprovar, els grans arquitectes com Puig i Cadafalch i Doménech i Muntaner, també van realitzar edificacions senzilles, moltes de les quals, com és habitual en aquest tipus d’edificis, han desaparegut, com és el cas de la del Sr. Castel, enderrocada en el 2005, quan la seva propietària no va poder fer front als drets reals que li pertocava pagar l'Estat a rel del testament de la seva mare que la feia hereva de la casa familiar.

Amb el cor trencat Elisa Lázaro Castel, es va veure obligada a vendre la seva casa de tota la vida, la que havia estar llar dels seus avis i dels seus pares. Tot plegat no té massa sentit.


Can Castel poc abans de ser enderrocada


Elisa Lázaro durant l'entrevista






















  • Fonts informatives: Familiars Família Castel
  • (1) La forja també era important en les edificacions de Puig i Cadafalch i aquest és el cas del seu gran Col.·laborador en aquesta tècnica va ser Manuel Ballarín i Lacuentra , un forjador esdevingut industrial d'envergadura, present en moltes obres del Modernisme, a part de les de Puig i Cadafalch. Entre aquestes hi ha la reixa del cinquè Misteri de Dolor a Montserrat (1896),l font decorativa que hi havia al Palau de les Belles Arts, a Barcelona (1907) i elements importants del panteó Costa i macià de Lloret de Mar (1902) i del tTron de la Reina dels Joccs Florals (1908), així com intervencions diversesa les cases barcelonines Francesc Martí i Puig (1896), Amatller (1899-1900), Terrades (1903-1905), Quadres (1904), Trinxet (1904) i Company (1911). Text extret del llibre “Piig i Cadafalch i la Catalunya Contemporània”, editat per l'Institut d'Estudis Catalans.
  • (2) El Castell d'Escornalbou és una casa senyorial que ajunta monestir amb castell , situat a l'antic terme d'Escornalbou (derivat del llatíCornu Bovis, «el corn del bou»), avui Riudecanyes al Baix Camp. (Wiquipedia).