dissabte, 29 de març de 2014

HISTÒRIA DE LA UNIÓ ATLÈTICA HORTA I DE LA UNIÓ ESPORTIVA HORTA

UNIÓ ATLÈTICA D'HORTA

L'activitat esportiva a Horta pràcticament comença amb l'arribada dels estiuejants als tres nuclis coneguts de Les estires (avui Campoamor), Salses i Rambla Quintana (avui Feliu i Codina).

El més conegut i més actiu va ser el nucli de Les Estires.

Per donar fe es conserven diverses fotografies dels anys 1910-1911, que es concentren principalment en l'anomenat Camp de les Monges situat una mica més amunt de les Dominiques a la Rambla Cortada, on es realitzen curses ciclistes, concursos de tir, curses atlètiques i partits de futbol.


El conegut com camp de les Monges
Cursa atlètica. foto 1903

Els tres nuclis d'estiueig abans esmentats, eren tres clans que gairebé no s'hi relacionaven entre ells, així Rafael Trémols va ser la persona que considerà que feia falta un local comú on el veïnat s'hi pogués relacionar i establir lligams, així que es va crear el “Lawn Club Tennis Club Horta (popularment conegut con el Tennis Horta).

La comissió organitzadora es va convocar en l' Acadèmia de Sant Lluís (actual Centre Parroquial dels Lluïsos) al carrer del Príncep, amb data 11 d'agost de 1912, i allà es va redactar l'Acta Fundacional del club, Estatuts que van ser presentats i autoritzats el 13 d'agost de 1912 amb la signatura del Governador Civil de Barcelona S. Portela Valladares.

Dies abans, el 12 de juliol es van arrendar uns terrenys que havien de constituir la seu social, amunt de tot de la Rambla Quintana.






Les primeres manifestacions de futbol a Horta són de febrer de 1917, segons notícies que ens dóna la revista “Horta”, d'aquell any, en parlar l'Hortense F.C. i del seu camp en el ja indicat Camp de les Monges, que va desaparèixer en construir una serie d'edificacions i l'apertura del carrer Venècia.

Els jugadors destacats de l'època eren els germans Casals, els germans Fonts, Solà, Fort...

Els dijous per la tarda el camp era ocupat per la canalla que amb una pilota improvisada de drap, organitzava els seus partits de futbol.

El futbol de competició oficial comença a Horta com a conseqüència de la dissolució de l'Hortense F.C.

Altres equips dels moment eren C.D. Autonomia, que també es va disoldre, que utilitzava un camp irregular en la confluència dels carrers Peris Mencheta i Pg. de la Font de la Mulassa, d'allà passà al camp de l'Andelet, al carrer Dante.


Posteriorment, unes gestions entre Josep Colomer representant del l'Atlètic Basse-Ball Club i Antoni Nialet del C.D. Autonomia, van conduir a la constitució de la Unió Atlètica Horta. El primer reglament de la societat fou aprovat el 18 d'abril de 1922 essent-ne el president Josep Nordbeck i secretari Rosend Sotés.

El partit inaugural de la Unió Atlètica Horta, contra l'equip de reserva del F.C. l'Hospitalet, es celebrà el 24 de juny de 1922, disputant-se una copa que regalà Bartomeu Cerdà i que va guanyar l'equip d'Horta per 3-0.

L'equip jugà al camp de l'Andelet per poc temps, atès que el propietaris van decidir parcel·lar-lo per posar-lo a la venda.

Passà aleshores a jugar al camp d'esport de la casa de la Caritat de can Tarrida, on va jugar fins la inauguració del camp de la Rambla Cortada (actual Feliu Codina), el dia 8 de setembre de 1923.


Els terrenys del mig de la foto són els que van ocupar la Unió Atlètica Horta i posteriorment la Unió Espotiva Horta

El partit d'inauguració va ser entre el titular del camp i un equip de reserves del F.C. Martinenc i l'Horta va perdre per 0-1.

Inauguració del Camp de futbol del C. Feliu i Codina. Fotos de Glòria Mayol

Saque d'honor de la  inauguració. F. Glòria Mayol

Porter de l'Horta



El poble d'Horta respongué molt bé al futbol desprès d'aquesta inauguració. La Junta directiva va decidir convocar una Assemblea general en el que fou local del centre Català d'Horta i Santa Eulàlia, amb nous Estatuts aprovats per Governador Civil el 15 d'abril de 1923, cal remarcar que especialment es feia constar en el seu article primer : Amb la denominació de “Unió Atlètica d'Horta” i siguent el seu idioma el català, existeix en aquesta ciutat de Barcelona una societat d'aficionats del deport dit futbol”.

És a dir que no solament els Estatus estaven redactats en català sinó que expressament es feia constar que l'idioma de l'entitat era el català.

El camp de futbol de l'Horta al llarg dels anys

Ara el club de futbol de l'Horta disposa de Camp nou amb tribuna i gespa artificial i segueix tan viu com al principi i juga a la Primera Catalana de Futbol.


LA UNIÓ ESPORTIVA D'HORTA

Aquesta entitat comença la seva tasca esportiva en 1953, en oferir l'Ajuntament de Barcelona l'administració de les instal·lacions que en aquell moment s'estaven construint, de les quals la piscina fou la primera. Ramon Reines va ser el protagonista de les gestions, en convocar una reunió entre els representats de les diferents entitats esportives i culturals del barri, en la qual es decideix la fundació d'un Club de Natació.


Piscina de la Unió Esportiva Horta foto de 1955

Es presenten els estatuts a la F.C. de Natació amb el nom de Club Natació d'Horta.. La natació esdevindrà el primer esport de la nova entitat esportiva que es crea el 29 d'abril de 1954, amb el nom de Unió Esportiva Horta.


Competició en la piscina .Foto de 1953 Foto Oller.

Des d'aleshores el club de natació ha estat un centre de gran vitalitat. S'han celebrat fins i tot campionats de Catalunya de natació, l'estiu de 1954, any en que es van construir el frontó, el solàrium i la pista de patins.

El 30 de juny de 1955 José Antonio Samarach, aleshores tinent d'alcalde i delegat d'esports en l'Ajuntament de Barcelona, recomana la creació de secció de frontó d'hoquei patins.

L'any 1956 el camp de bàsquet situat a prop del camp de l'Horta, pertanyent a la U.A.H, és cedit per aquesta entitat a la U.D.H., la qual forma el primer equip de bàsquet d'aquesta entitat.

L'any 1959, a partir del mes de març comença a funcionar la secció de patinatge artístic i la de handbol. En equip de patinatge artístic cal destacar els Viadé.


Els meus es remunten en la dècada dels cinquanta, quan el meu pare anava al camp de l'Horta els diumenges, recordo molt bé l'entrada al recinte i el senyor que trencava les entrades, també la finestreta a la dreta per on es venien les entrades. El meu par n'era soci i des del camp va fer algunes fotos que encara conservo.

A l'esquerra hi havia una torreta que em tenia el cor robat, amb les baranes pintades de color blau, i un jardí ple d'arbres i de plantes, quina pena quan la van derruir per fer la nova piscina climatitzada.


Foto de Fèlix Martín de la dècada del cinquanta.

Crec recordar que a l'entrar hi havia una pujadeta que anava fins el camp, naturalment de terra, i la barana de ferro que l'envoltava. A la dreta de l'entrada crec, no n'estic spas segura del tot, que hi havia una dependència on es venien begudes.

Mirant cap a l'esquerra s'accedia a unes escales que et deixaven on estava el frontó i la pista de patinatge, pel que també es podia accedir mitjançant una porta lateral que donava al carrer. Al costat mateix d'aquestes escales, es trobava un petit recinte tancat per on entrar a la piscina, el record més viu que en tinc es correspon amb una festa major, en la piscina es feia natació artística i vaig quedar meravellada del que feien les nedadores, quan jo no sabia ni nedar, no en vaig aprendre fins ben gran i malament.

Els diumenges de l'estiu deixaven entrar als veïns a la piscina per banyar-se.

Curses de competició. Autor desconegut

Aquí podem veurel'entrad als vestidor


















Quan passava tot passejant pel carrer Feliu i Codina, que era el meu, sempre m'aturava a la porta que donava a la pista de patinatge, m'encantaven les piruetes dels patinadors, com el nois pujaven en l'aire a les balladores i les feien voltar, no vaig tenir mai patins ni aprendre tampoc a patinar, coses de l'època. Els patins eren de quatre rodes i tenien un taco a la punta per frenar, i s'agafaven al peus amb unes corretges.

Casetes que hi havia entre el camp de futbol i la pita de patinatge

Desprès al fons de la pista de patinatge van bastir la pista de bàsquet, on alguns amics meus hi jugaven, quina època aquella, ja parlo de finals dels seixanta quan començaven a adonar-nos que la vida al barri ja se'ns feia estreta i teníem ganes de conèixer espais nous però, al final de la nostra vida, els nostres records sempre tornen als carrers de la nostra infantesa i joventut.

Horta qui hi pugues tornar i tal com fem amb els rellotges en arribar l'hivern enraderíssim no ja pas les hores sinó els anys que ens pesen a les espatlles.

El mes de setembre de 1978, l'Ajuntament de Barcelona comença les obres d'ampliació de les insta·lacions esportives. Es construeix una piscina coberta climatitzada, un pavelló esportiu, una pista de bàsquet i d'altres instal·lacions accessòries, però aquesta ja és una altra història.


Complex esportiu den 1981





  • Fonts informatives:  Llibre El que ha estat i és Horta de Desideri Díez i Quijano, fotos de Glòria Mayol, i d'altres autors desconeguts



diumenge, 23 de març de 2014

MASIA DE CAL NOTARI

Masia situada al començament de la carretera d’Horta a Cerdanyola, a tocar dels terrenys de can Baliarda i de can Sitjar Gran. Aquesta estava dedicada totalment al conreu de la terra: vinyes i hort, ja que posseïa una mina d’aigua importa, coneguda com la Font de cal Notari, on més tard coneguda com la Font del Gos. Va ser enderrocada per fer una variant de la Ronda de Dalt.  (de la Carta Arqueològica de Barcelona).

On estava situat Cal Notari assenyalat en groc

La Núria Ballester i Galimany, és la neta de Francesc Galimany i Colomer i Teresa Pont Tomàs que l'any 1918, procedents de França, es van fer càrrec de la masia de Cal Notari.



Cal Notari era el nom popular amb el que es coneixia la masia atès que el seu antic propietari havia estat notari de professió.

El camí de Cal Notari o de la Font del Gos

Entrada lateral al pati de la masia

La Masia de Cal Notari estava situada a prop de Can Glòria, anant al camí de la Font del Gos. Fins fa poc encara hi havia restes de l'edifici i d'una palmera que recentment ha mort del que es coneix com la malaltia de l'escarbat vermell,  arbre que identificava la finca.




Era una finca fèrtil en terres de conreu que treballava la vinya i l'horta, que es regaven amb una abundosa aigua de la mina coneguda com la Font de cal Notari (font del gos), avui dia desapareguda que estava situada a la cruïlla del Camí de Cal Notari amb el torrent Fondernils, segons explica Na Carlota Giménez en el seu llibre “Rieres, torrents i fonts als barris d’Horta-Guinardó”, imprescindible per qui estigui interessat per les rutes de l'aigua al barri d'Horta.


el paisatge era així de bonic

Era la típica casa de pagès que posseïa cup i celler amb grans bótes de vi.

Els portaven el vi en bots de pell que transportaven en carros guiats per cavalls des de el Pla del Penedès. Com veien de tan lluny, la persona que els hi duia fins a la finca era ja com de la família i es quedava a dinar, explica la Núria Ballester, descendent dels últims propietaris de la masia. Amb el temps però, els bots de pell es van substituir per bocois i el vi es traspassava mitjançant una mànega pot manxant la bomba d'aspiració.

La iaia Teresa preparava els esmorzars i berenars per a la gent que entrava a la masia a fer “pa i trago” camí de la muntanya. La majoria eren els llenyataires, els carboners, bosquerols i carreters. Així era la taverna de Can Notari.

La família l'any 1934 els propietaris es traslladen a viure al passatge mariner i van obrir una taverna a la mateixa casa durant quatre anys. Poc desprès de la guerra Civil en 1939, es traslladen a viure al Carrer Horta, 81, lloc on més se'ls recorda.

... en el portal com una mà, ens allarga una branca de pi.

A la mort dels avis, la Teresa Galimany va rebre en herència la bodega i ella i el seu marit van continuar fent de taverners.

La Núria Ballester serva el record familiar de Cal Notari i encara té la visió de la masia amb la palmera que, talment com un vell Xiprer, és senyal d'acolliment.

L'últim vestigi 



Últims dies de la masia, les bombones d'en Porcioles ja existien   i les excavadores ja estaven a sobre. Foto de 1986


  • Fonts informatives: Llibre Cròniques d'Horta d'en Mingo Borràs.



diumenge, 9 de març de 2014

Barri de les Onze Cases, Masia de Ca l'Aloi

Segons la llegenda urbana, els veïns de molt antic anomenaven a les cases del Ptge. Aloi “Les Onze Cases”, situades molt a prop de la masia que li va donar el nom. El raó sembla que ve del fet que el fill d'un terratinent d'un barri veí, Sant Martí, va deixar prenyada a una noia de la contrada. La família del noi no volia pas que es casés amb la noia i per tancar les boques dels seus familiar, els van regalar les onze casetes perquè les explotessin i les donessin de lloguer i amb això mantinguessin la noia i el fruït de la seva relació.

Foto cedida per la família Sindreu



Foto cedida per la família Sindreu

Aquesta és la llegenda però, el cert és que les casetes en qüestió, la majoria de les quals encara sobreviuen al pas del anys, es troben en el passatge Aloi, prop del Passeig de Maragall, en la frontera de tres barris diferents, Camp de l'Arpa, Navas i Guinardó, una espècie de lloc de ningú que fa que, el barri de Navas al que administrativament hi pertany, faci la forma d'un número 1, en fi coses de l'Ajuntament, jo apostaria més pel barri del Camp de l'Arpa, on els carrer més propers hi pertanyen .

Collage de fotos del Ptge Aloi. Fotos C. Martín

És un carreró estret i agradable en l'actualitat, però quan les cases es van construir, segurament a les primeries del segle XX, era un carreró polsós, on vivien persones molt humils i treballadores, les cases són estretes i al fons tenen un petit pati, i un pis a dalt, on estan les habitacions més privades.

En Anuario General de España de 1922, “el Pasaje Aloy es coneixia ja per (las Once Casas)”. Imatge cedida per David Montón, per tant aquesta denominació li ve de lluny.

Imatge cedida per David Montón


La realitat però, de l'origen i construcció d'aquestes cases nos és pas tan romàntic, sembla ser que “els antics propietaris de Ca l'Aloi van parcel·lar la finca a principis del XX , urbanitzant 3 carrers: el passatge Aloi, passatge Constància i el carrer Porvenir (Ara Capella).

Cases del C. Capella. Fotos Carme Martín.

Case del carrer. Constància. Fotos Carme Martín

Els propietaris de ca l'Aloi es van instal·lar en tres torres que feien cantonada entre el passatge Aloi i el carrer Porvenir (Capella). En l'actualitat dues d'aquestes torres han desaparegut, es van vendre i s'hi està construint un temple ortodox (sic). (Records Alfred Puig).

La porta principal de la masia de Ca l'Aloi donava al C. Guinardó, on ara hi ha la plaça del Taxi, i la masia s'encabia entre el carrer Guinardó i el passatge Constància, mentre hi havia la masia aquest carrer no passava del carrer Porvenir (Capella) .

Tot el conjunt era com un petit poblet on tothom es coneixia, la majoria de terrenys de la vora estaven sense urbanitzar, a prop hi tenien les masies de Can Garcini i Can Girapells i el carrer principal i més important era el carrer Garrotxa, és a dir l'antiga carretera d'Horta.

Masia de Can Garcini. Foto de la familia Alòs. 

Masia de Can Baste (Can Girapells). Autor desconegut

I no va ser fins la dècada del 20 als 30 quan van començar a proliferar més edificis en el que ja es coneixia com el Pg. Margall, recorda un veí del passatge que quan van construir en l'altra banda del Pg Maragall la primera casa de pisos, com hi vivia molta gent els veïns li deien el Rancho grande.


Futura Plaça Maragall i Pg. de Maragall

"Les onze cases es refereix al nom que tenia popularment el passatge Aloi, doncs havien onze habitatges, entre ells el que va ser casa meva amb el número 20, aparellats i, en aquells anys singularment, de construcció o aspecte igual o similar.

Edifici conegut com el Rancho grande
Recordo que el primer "gratacel" que va fer-se al passeig Maragall, en front del passatge Aloi, de solament quatre o cinc alçades, era anomenat com el "rancho grande", suposo que en honor de la cançó del mateix nom.
Davant d'aquest gratacel havia una de les botigues mes populars del barri, el bar o bodega Rustullet", la botiga de queviures (records de Vicenç Pera).

En el Carrer Capella la senyora Lola i en Sr. Juan tenien una tenda de comestibles, vivien en la part de darrera de la casa, ell era fotòfraf del diari esportiu "Dicen". (Records de Mario Velasco) 
Foto del Passarge Rustullet
Els Rustullet eren una família molt coneguda, propietaris dels safareigs públics, situats a la cantonada del carrer Trinxant, davant per davant de l'escola Emili Juncadella, també hi tenien una bodega o bar, cantonada Joan de Garay, nom d'un explorador i descobridor español*, en record d'aquesta família, en els terrenys que havien estat de la seva propietat, existeix un passatge amb el seu nom, Passatge Rustullet.

Els nanos de la contrada buscaven entre les deixalles del bar xapes amb les que jugar.

Per les escaletes de la dreta s'entrada als safareigs comunitaris Foto cedida per la família Rustullet

Cap els anys 40, desprès de la guerra, al final del passatge Aloi entrat en el carrer Capella, just al costa de les escales que baixen al carrer Trinxant, concretament en el número 30, la Sra. Consuelo va muntar una casa de cites coneguda com “Can Trenta”, en relació al número de l'edifici, totes les veïnes del voltant estaven sempre pendents que no hi entrés cap home conegut.

"Els xavals grans de l'escola Emili Juncadella, provocaven al més petits per veure si eren capaços de pujar les escales i trucar al timbre de la casa de cites, hi havia famílies on la mare li deien als fills que anéssin a buscar al pare a Can 30 que el dinar  ja era a taula" (Records de Mario Velasco).

Les famílies del passatge tenien mots com en els poble, al final del passatge hi havia una casa que era un dipòsit de gel que li deien Cal Bombero.

També estaven, Cal Bombo, Ca l'Estela , Ca la santera, Can Pelegrí, Trini la Drapaire, Ca la Pallissaire, Cal Mariano, Ca la Filomena, Cal Pixaolives, Can Carrasco, Can Barrachina, Ca la Mercè la morena, Ca la Maria dels Castellans, Ca la Vicenta, Ca la Filomena, Ca la Paqueña, Can Pitarch eren d'altres dels noms pels que es coneixia als veïns. (Records sr. Rustullet).

Veïns de la zona. Foto Susagna Román

Foto Família Sindreu

El 29.10.27, i amb molta expectació per part del veïnat, és va inaugurar l'Institut Ginecós (desprès rebatejat com Clínica Victòria). Va assistir el Rei d'Espanya Alfonso XIII, que va estar acompanyat per les autoritats competents, metges i el gerent i secretari de la institució. La gent de la contrada podia estar més tranquil·la, tenien ben aprop els seus metges i molts dels seus fills hi van néixer.

Institut Ginecós, Clínica Victòria i Cap Maragall

Premer el link de sota per conèixer la històriad'aquesta institució.



L'escola Emili Juncadella ja existia quan la República i es coneixia amb el nom de Pi i Margall, desprès de la Guerra va ser reoberta el 12 d'octubre de 1940, amb el nom de Emili Juncadella i és una de les escoles més longeves del districte.

Escola Emili Juncadella. Foto del bloc de Martín M. Checa-Artasu


Pocs o ningú dels voltants no sap qui va ser Emili Juncadella, ni la raó per la que li van donar aquest nom.

Per aquells que no ho saben, Emili Juncadella Vidal (1885-1936) va ser un dels nets d’un important industrial tèxtil, Jeroni Juncadella. 

  Era un enginyer industrial i un actiu mecenes cultural , un catòlic militant, amb acostumats donatius a l' Acció Catòlica i també, un monàrquic declarat. Va formar part del partit Unión Monárquica nacional i segons sembla es cartejava amb el rei alfons XIII i el seu fill Joan de Borbón, en 1924 fou nomenat regidor i diputat de la Comissió d' esports populars de l' Ajuntament de Barcelona. (Martin.M. Checa-Artasu)

Molts dels nens que hi van estudiar recorden encara l'olor de la fàbrica de Galetes Glòria, ja que els veien les trecades a millor preu. (Records de Mario Velasco" 

Ca n'Aloi, o Eloi, va sobreviure fins finals dels 80. En els últims anys s'hi va instal·lar un forner que feia un pa cuit amb llenya que era boníssim. 


Ca l'Eloi ja envoltada d'edificis de pisos, quan ja era un forn de pa

Quant es va obrir el carrer Pare Claret, després d'enderrocar l'Institut Ginecós, i les cases costat mar del carrer Porvenir , ja coneguda amb el nom de Capella, hi va quedar un petit espai que l'Ajuntament va aprofitar fer fer unes pistes esportives i una escola.

Amb la construcció de l'Escola Balmanya, el edifici de l'escola va esdevenir un casal d'avis. Ara, en els terrenys de les pistes esportives hi ha el casal de la gent gran de Navas, i l'antic edifici de l'escola són unes dependències del Institut Català de la Salut. (Records d'Alfred Puig)







    *Juan de Garay (1528 - 1583) fou un explorador i conqueridor espanyol. Va explorar el riu Paranà i va fundar, entre d'altres, les ciutats Santa Fe i Buenos Aires,