divendres, 4 de juliol de 2014

CA L'OLIVERES


 
On està Can Oliveres


Primera foto que es coneix de la casa. Fons I. Lambán








Aquella casa semblava construïda al final del món conegut, a la vora d'un barranc.  Des de les seves finestres es devia admirar una gran vista, les muntanyes del voltant quatre masies perdudes en la llunyania, així com un petit cementiri, el delicat pendent de les terres de can Quintana, en temps plenes de vinyes i al seu darrera el torrent de can Quintana, pel que discorria les aigües que baixaven de la muntanya en temps de pluja i que un cop passada la casa travessaven els arcs d'un aqüeducte que havien construït a mitjans del segle XIX.








Masia de Can Quinta a finals del segle XIX. A dalt a l'esquerra, Can Santgenís

Vista de l'aqüeducte des de la casa  (recreació)



Quan es va construir tenia a prop una Masia del segle XVII Can Quintana, mansió estiuenca d'un nobles barcelonins, també prop del barranc format pel torrent que duia el seu nom.

Al sud es divisaven les cases del poblet d'Horta, recent convertit en un barri més de la que es pretenia fos la gran Barcelona.

La casa a la que ens referim es va construir entre 1905-1907 i no tenia llum elèctrica sinó llum de gas, si que disposava d'aigua abundant atès que posseïa, com la majoria de cases de l'època a Horta, d'un pou l'aigua que baixava de la Mina de Can Santgenís que també donava aigua a la font Quintana, que estava molt a prop de la masia del mateix nom, en un paratge idíl·lic on els estiuejants del poblet proper anaven a fer berenars.




Planell original de l'Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona
Aqüeducte de Can Quintana. Recreació.

A principis del segle XX, no es podia arribar fins la casa sinó seguint primer l'antic Camí d'Horta fins arribar al Camí de Sant Iscle (avui dia Pg. Urrútia i Pg Universal) que passava per davant del casalot, el mateix que en el segle XVII van utilitzar el baró de Maldà i el Marquès d'Alfarràs, per anar i venir de la masia de Can Sitjar (finca d'estiu del Marquès de Castellbell) en la que ara és la plaça Virrei Amat, al palau del marquès d'Alfarràs situada al camí de dalt, durant anys la antiga carretera d'Horta.

El camí de Sant Iscle, era una senda transitada des de molt antic que s'utilitzava per creuar les muntanyes fins al Vallès occidental.

Els propietaris segur que hi arribaven en cotxe de cavalls o pot ser ja que en un dels primers cotxes a motor.

No podien accedir-hi per la Rambla Quintana perquè quedava tallada pel Torrent de Can Mariner, fins que finalment l'ajuntament va fer construir el pont que tothom coneix.


Així és, l'any 1914 els propietaris de la urbanització de Can Quintana (que ho eren també de totes les terres del voltant de la masia de Can Quintana), entre les que cal comptar el més segur les de la casa de la que parlen, ofereixen a l'Ajuntament els terrenys viables per a la urbanització i enllaç de la Rambla Quintana (avui Feliu i Codina) amb el carrer del Príncep que era el tram d'aquest carrer que acabava davant del torrent de Can mariner, a condició d'instal·lar-hi serveis de il·luminació a curt termini.


La continuació de la Rambla Cortada, allà on el carrer s'estreny rebia el nom de carrer del Príncep (entre 1887-1904) que aleshores finalitzava davant del torrent de Can Mariner, fins que es va construir un pont que sortejava aquest accident geogràfic.


Desconec com o de quina manera la família Oliveres va saber que es venien parcel·les en la urbanització de Can Quintana, és de suposar que per coneixences o per algun anunci en els diaris de l'època, però el cert és que la família Oliveres hi va fer construir la casa que ens els anys 50 del segle XX, era coneguda pel veïnat proper com la de “les tauladetes”, degut precisament per la forma tan especial de l'edifici.


Vicens Oliveres i Maria Martínez  Fons I. Lambán


Can Oliveres va ser construïda a les primeries entre 1905 i 1908 per Vicens Oliveres Gil, fill de Joan Oliveres Gavarró, un important impressor de mitjans del segle XIX, impressor Real i Vaticà, de fet molts dels llibres editats al seu taller versen sobre la història d'Espanya i el descobriment d'Amèrica.



Així dons, era un filla Vicenç Oliveres, amb el seu marit, qui hi vivia en la dècada dels 50,  el matrimoni va tenir un fill que va morir i sovint convivia amb ells un fillol.

Can  Oliveres era i és una casa molt peculiar on va residir la senyora Oliveres que estava malalta dels pulmons  i el seu marit que durant els cinquanta era ja un senyor molt gra.

Aquest senyor tenia o li agradaven els vaixells i era molt aficionat als estris i utensilis relacionat amb la mar. Recordo que era molt educat i amable que sempre saludava als veïns quan passava pel carrer.


Una tarda, quan la canalla, entre els qui jo m'hi comptava, jugàvem al carrer davant de casa seva, va obrir la porta  i ens va convidar a entrar.





Recreació envellida de C. Martín 
A nosaltres la casa ens semblava un castell misteriós amb les finestres i els porticons sempre tancats que no deixaven cap possibilitat d'albirar l'interior (alguna canalla l'anoneva la casa de la bruixa per les seves característiques), així que quan el senyor Oliveres ens va fer entrar, ens va faltar temps per fer-ho.

Des del rebedor ens va fer passar a un gran sala que hi havia a la dreta de la planta noble, no recordo en absolut com eren els mobles, la nostra imaginació volava molt més enllà, el que si recordo són un munt velers amb les veles desplegades dins d'ampolles disposats a les lletges d'una gran biblioteca, no n'havia vist mai fins aquella tarda i el més segur és que em preguntés de quina manera havien fet encabir dins la botella si tenia una boca tan petita;  sobre la xemeneia regnava una gran retrat pintat a  l'oli d'una senyora amb un vestit llarg de gala, tots restàvem extasiats. És un record  d'aquells que mai no he oblidat. 

No recordo quan va morir aquest senyor, segurament la seva dona devia morir abans que ell, durant un temps crec que va viure a Can Oliveres un nebot seu i desprès uns familiars llunyans. Quan l'Ajuntament es va fer càrrec  de la finca, els va permetre continuar-hi vivint perquè no quedés abandonada i no fos ocupada per ningú.

Ara és un centre de l'Ajuntament on tracten a nois amb problemes.


fons I. Lambán



Foto C. Martín
El Sr. Ignasi Lambán, nom del familiar de la família Oliveres amb qui he contactat, m'ha indicat que a la  mort del ser. Oliveres, part dels quadres amb motius relacionats amb el mar i les ampolles que jo recordo, van ser donades al Museu Marítim de Mataró on actualment alguns hi continuen exposats.