 |
| On està Can Oliveres |
 |
| Primera foto que es coneix de la casa. Fons I. Lambán |
Aquella casa semblava construïda al final del món conegut, a la vora d'un barranc. Des de les seves finestres es devia admirar una gran vista, les muntanyes del voltant quatre masies perdudes en la llunyania, així com un petit cementiri, el delicat pendent de les terres de can Quintana, en temps plenes de vinyes i al seu darrera el torrent de can Quintana, pel que discorria les aigües que baixaven de la muntanya en temps de pluja i que un cop passada la casa travessaven els arcs d'un aqüeducte que havien construït a mitjans del segle XIX.
 |
| Masia de Can Quinta a finals del segle XIX. A dalt a l'esquerra, Can Santgenís. Fons Felip Capdevila |
Quan
es va construir tenia a prop una Masia del segle XVII, la de can Quintana,
masia estiuenca d'un nobles barcelonins, bastida a la vora del barranc
format pel torrent que duia el seu nom.
Al
sud es divisaven les cases del poblet d'Horta, recent convertit en un
barri més de la que es pretenia fos la gran Barcelona.
La
casa a la que ens referim la va construir entre 1905-1907 el mestre d'obres Josep Graner, les cases estiuenques del qual són nombroses al barri d'Horta. Quan es va bastir no tenia llum elèctrica sinó llum de gas, si que disposava d'aigua
abundant atès que posseïa, com la majoria de cases de l'època a
Horta, d'un pou l'aigua que baixava de la Mina de Can Santgenís que
també donava aigua a la font Quintana, que estava molt a prop de la
masia del mateix nom, en un paratge idíl·lic on els estiuejants del
poblet proper anaven a fer berenars.
 |
| Planell original de l'Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona |
 |
| Aqüeducte de Can Quintana. Recreació. |
A
principis del segle XX, no es podia arribar fins la casa sinó
seguint primer l'antic Camí d'Horta fins arribar al Camí de Sant
Iscle fins arrivar al Pg. Urrúria que passava per davant
del casalot, el mateix que en el segle XVII van utilitzar el baró
de Maldà i el Marquès d'Alfarràs, per anar i venir de la masia de
Can Sitjar (finca d'estiu del Marquès de Castellbell) en la que ara
és la plaça Virrei Amat, al palau del marquès d'Alfarràs
situada al camí de dalt, durant anys la antiga carretera d'Horta.
El
camí de Sant Iscle, era una senda transitada des de molt antic que
s'utilitzava per creuar les muntanyes fins al Vallès occidental.
Els
propietaris segur que hi arribaven en cotxe de cavalls o pot ser ja
que en un dels primers cotxes a motor.
No
podien accedir-hi per la Rambla Quintana perquè quedava tallada pel Torrent de Can Mariner, fins que finalment l'ajuntament va fer
construir el pont que tothom coneix.
Així
és, l'any
1914 els propietaris de la urbanització de Can Quintana (que
ho eren també de
totes les terres del voltant de la masia de
Can Quintana),
entre les que cal comptar el
més segur les
de la casa de la que parlen,
ofereixen a l'Ajuntament els terrenys viables per a la urbanització
i enllaç de la Rambla Quintana (avui Feliu i Codina) amb el carrer
del Príncep que era el tram d'aquest
carrer que acabava davant
del torrent de Can mariner, a condició d'instal·lar-hi serveis de
il·luminació a curt termini (la llum no va arribar a aquest carrer fins 1931, sic).
La
continuació de la Rambla Cortada, allà on el carrer s'estreny rebia el nom de carrer del Príncep (entre 1887-1904) que aleshores finalitzava
davant del torrent de Can Mariner, Es veu que ja existia un pont però no devia ser prou fort per suportar el pas de segons quins vehicles de transport, Així que finalment l'Ajuntament va fer construir el que existeix ara mateix.
Desconec com o de quina manera la família Oliveres va saber que es venien
parcel·les en la urbanització de Can Quintana, és de suposar que
per coneixences o per algun anunci en els diaris de l'època, però
el cert és que la família Oliveres hi va fer construir la casa que
ens els anys 50 del segle XX, era coneguda pel veïnat proper com la
de “les tauladetes”, degut precisament per la forma tan especial
de l'edifici.
 |
| Vicens Oliveres i Maria Martínez Fons I. Lambán |
Can
Oliveres va ser construïda a les primeries entre 1905 i 1908 per Vicens Oliveres Gil, fill de Joan Oliveres Gavarró, un important
impressor de mitjans del segle XIX, impressor Real i Vaticà, de fet
molts dels llibres editats al seu taller versen sobre la història
d'Espanya i el descobriment d'Amèrica.
Així dons, era un filla Vicenç Oliveres, amb el seu marit, qui hi vivia en la dècada dels 50, el matrimoni va tenir un fill que va
morir i sovint convivia amb ells un fillol.
Can
Oliveres era i és una casa molt peculiar on va residir la senyora Oliveres que estava malalta dels pulmons i el seu marit que durant els cinquanta era ja un senyor molt gra.
Aquest
senyor tenia o li
agradaven els vaixells i era molt aficionat als estris i utensilis
relacionat amb la mar. Recordo que era molt educat i amable que
sempre saludava als veïns quan passava pel carrer.
Una
tarda, quan la canalla, entre els qui jo m'hi comptava, jugàvem al
carrer davant de casa seva, va obrir la porta i
ens va convidar a entrar.
 |
| Recreació envellida de C. Martín |
Des
del rebedor ens va fer passar a un gran sala que hi havia a la dreta
de la planta noble, no recordo en absolut com eren els mobles, la
nostra imaginació volava molt més enllà, el que si recordo són un
munt velers amb les veles desplegades dins
d'ampolles disposats a les lletges d'una gran biblioteca,
no n'havia vist mai fins aquella tarda i el més segur és que em
preguntés de quina manera havien fet encabir dins la botella si tenia una boca tan petita; sobre la xemeneia regnava una gran
retrat pintat a l'oli d'una senyora amb un vestit llarg
de gala, tots restàvem extasiats. És un record d'aquells que
mai no he oblidat.
No
recordo quan va morir aquest senyor, segurament la seva dona devia
morir abans que ell, durant un temps crec que va viure a Can
Oliveres un nebot seu i desprès uns familiars llunyans. Quan
l'Ajuntament es va fer càrrec de la finca, els va permetre continuar-hi vivint perquè no quedés abandonada i no fos ocupada per ningú.
Ara és un centre de l'Ajuntament on tracten a nois amb problemes de comportament.
Ara és un centre de l'Ajuntament on tracten a nois amb problemes de comportament.
 |
| fons I. Lambán |
 |
| Foto C. Martín |
El
Sr. Ignasi Lambán, nom del familiar de la família Oliveres amb qui
he contactat, m'ha indicat que a la mort del ser. Oliveres,
part dels quadres amb motius relacionats amb el mar i les ampolles
que jo recordo, van ser donades al Museu Marítim de Mataró on
actualment alguns hi continuen exposats.
Fonts informatives:
Fotos antigues del fons de la família cedides per I. Lamban
Plànols de la casa de L'Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada