diumenge, 1 de juny de 2014

HISTÒRIA EL GUINARDÓ EN POCS TRETS

Si tanqueu els ulls us podeu imaginar fàcilment la muntanya del Guinardó durant els segles XVIII i XIX, gran part de la qual estava ocupada per un bosc molt semblant al que es pot contemplar a la part alta del parc del Guinardó , mentre que a la banda de baix, s'escampaven un munt de masies envoltades de vinyes, conreus de secà i cereals. Hi havia també una gran quantitat d'arbres mediterranis com els garrofers, moreres, ametllers, taronger o llimoners.






Vista general de la muntanya Pelada o Turó de la Rovira




Masies i Torres senyorials del Guinardó


La majoria d'aquestes masies es van construir al voltant del segle XVII, com el Mas Guinardó, Can Baró, La Torre del Pardals o Can Garcini i d'altres, les més petites, de principis del XIX.

Algunes d'elles, durant les guerres de Secessió i de Successió, havien jugat un paper important per la seva situació privilegiada i estratègica sobre del Pla de Barcelona, com el Mas Guinardó o La Torre dels Pardals.




Per tota la muntanya Pelada s'estenien tota una teranyina de camins que comunicaven les masies entre si i amb el pla, la majoria dels que baixaven des del cim en realitat eren rieres i torrents que quan estaven secs eren camins perfectament utilitzables, com el torrent de la Guineu, el d'en Mèlic , el de Milans i el de Giralbé.

Per la part del mig, per on ara es troba l'Av. Mare de Déu de Montserrat, discorria la que es coneixia com la carretera de Gràcia al Guinardó o Av. De la Font Castellana, que es va obrir en 1896, que anava a morir en el que ara és el carrer Gènova, des d'aquest punt, fins l'antic camí de Barcelona a Horta (avui pg. Maragall), rebia el nom de carrer Dosrius, una part d'aquest tram era molt accidentat i de un desnivell considerable i els cavalls patien molt en passar per aquest indret.

Quan aquests dos carres es van convertir en un de sol, aquest desnivell es va suavitzar a la fi que els carruatges, cotxes i demès hi poguessin circular sense entrebancs.






Per sota, seguint en part el perímetre de la muntanya, la Travessera de Gràcia o Carrer del Mig i l'antic camí d'Horta.



A mitjans del XIX i principis dels XX fortunes importants de Barcelona, van comprar masies antigues (moltes d'elles provenien d'assentaments romans), i les van convertir en grans torres d'estiueig com Can Planàs i la Torre dels Pardals, Can Xifré, la Torre de Can-Ravellat Pla,  que a més de domicili del Dr. Pla, , en la part de darrera, el que donava a l'est era un institut que investigava vacunes per curar la tuberculosi.



Institut Ravellat Pla

Torre del Dr. Pla

La burgesia maldava per sortir d'una Barcelona massificada, tancada dins les muralles, humida i bruta i en molts casos insalubre donat que els mitjans amb els que podia comprar el poble per a la seva higiene personal eren pocs i es limitaven a unes quantes fonts i alguns pous a l'interior d'algunes de les cases i,  per tant, sovint proliferaven plagues que s'escampaven ràpidament entre la població produïnt gran quantitats de morts per malalties tals  com la pesta, la febre groga, la tuberculosi o el còlera.

La gent que disposava de mitjans econòmics suficients fugia de la gran ciutat i es refugiava en  torres luxoses pels voltants de Barcelona en llocs com Horta, Sarrià, Sant Gervasi o el Guinardó .

Així, el sr. Francesc Mascaro Garant, una de les fortunes del barri (va ser un dels promotors que van aconseguir fer arribar el tramvia elèctric fins a Horta), es va construir una gran casa en el que era el barri de muntanya de Sant Martí de Provençals, es a dir, del Guinardó.  Amb la finalitat de distingir la seva torre de les altres li va donar la forma d'un castell medieval que, per més versemblança,  el va construir en un petit turó al costat dret del que ara és la plaça del Nen de la Rutlla. Els  guinardorencs el van batejar amb el nom del Castell de Mascaró o Castell francès, sembla que el matrimoni Mascaró dona era de procedència  francesa. 

Cedida Per E. Marimon

Aquesta  curiosa casa  que coronava totes les fotos antigues del Guinardó, avui dia ja no existeix, la van derruir en 1941.  Abans de la guerra havia estat llogada per Manuel Ballarin, un gran mestre de la forja, col.laborador en moltes obres de l'arquitecte Puig i Cadafalch, tot realitzant meravelloses reixes, picaportes i d'altres elements decoratius dels edificis de l'època. Quan la guerra va ser requisada i es va muntar un hospital per a nens malalts. Al poc d'acabat el conflicte va ser enderrocada.

Per desgràcia, existeix poca documentació sobre la història de la majoria dels edificis del Guinardó i també escassos testimonis gràfics. Pel que respecte a l'anomenat Castell de Mascaró, desconeixem la data de la seva construcció i no tenim cap foto clara de la casa, tan sols en tenim alguna general de lluny i amb poca resolució.

Joan Roig Mallafré, industrial de Reus molt acabalat iconegut en l'època, va comprar la Torre dels Pardals en 1915 a la família Valls, una masia que datava del segle XVII situada en el carrer Dos Rius, avui av. Mare de Déu de Montserrat, i la va convertir en una fantàstica torre modernista, que va ser utilitzada per la família Roig com torre d'estiueig. L'arquitecte que la va dissenyar va ser  Joan Rubio i Bellver qui guanyà el premi d'arquitectura instituït per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1918. 

Va ser enderrocada cap 1956, davant l'impassilitat de l'Ajuntament que va donar el permís per enderrocar-la malgrat el seu valor artístic i històric. Sic...

Torre dels Pardals abans de convertir-se en torre modernista

Torre dels Pardals Torre Modernista

Claudi Planàs i Armet, Director de la Companyia de Ferrocarril de Tarragona a Barcelona i de França (TBF) era un home molt ric que va invertir part dels seus guanys a comprar la finca Mèlic en 1870 .
Al fons de la foto Can Planàs ab ans de convertir-se en el Centre Cívil del Guinardó

Centre Cívic del Guinardó en l'actualitat


Quan en 1902 van començar a construir l'Hospital de Sant Pau, i a més de l'estat de l'edifici de Can Planàs que necessitava una rehabilitació, no li agradava la vista que tenia des de casa seva  i va comprar una petita masia que estava situada més amunt..


Can Mascaró

Maties Mascaró la va convertir en una torre Modernista que ha arribat als nostres dies sota el nom de CAN MASCARÓ. En 1910 el sr. Planàs  s'hi va traslladar a viure i sols la va poder gaudir durant quatre anys, morí en 1914. Els seus hereus la van cedir al Dr. que la va convertir en un centre d'atenció a persones amb problemes de personalitat o deficiències mentals.

Salvador Riera van comprar el Mas Guinardó per convertir-lo en Hotel, possibilitat que al poc va desestimar donat l'escàs èxit que havia tingut una experiència semblant en el proper Hotel Casanovas.  Finalment es va convertir en la seu de l'Associació de Propietaris del Guinardó. 

Els Mas que  ha sobreviscut a tota mena de contingències històriques, desprès de l'ultima intervenció "rehabilitadora" al que l'ha sotmès l'Ajuntament, exteriorment conserva la imatge que li va atorgar la renovació efectuada a principis del segle XX pel Sr. Riera,  però per dins han buidat tot vestigi  de la seva antiga història (en sobreviu tan sols alguna paret de les antigues), en haver-lo desproveït  de les estances i elements que l'havien caracteritzat. 

Mas Guinardó a principis del segle XX






























Salvador Riera, també va comprar el Mas Viladomat, on hi ha residir amb la seva dona fins que van morir ambdos,  i les terres que l'envoltaven . Les volia urbanitzar, convertir aquella part del Guinardó en una espècie de ciutat jardí, d'aquelles que  feien furor en l'època (el sr. Gúell va intentar el mateix en el parc Güell i no va tenir pas èxit).

Mas Viladomat al començament  de la Rambla Volart

No hi ha barriada que es valgui sense una església. La primera església en la que es va cantar missa al Guinardó, va ser en la capella del Mas Viladomat, fins que es va construir una de provisional esperant la construcció definitiva de l'església de la Mare de Déu de Montserrat en terrenys cedits per Salvador Riera. La construcció d'aquesta església va durar quasi tant temps, com la construcció de la Sagrada Família, encara que amb no tant bons resultats. Ens hem permès una petita llicència de bon humor al respecte. 




L'església en l'actualitat


Al voltant del Mas Guinardó i de la Rambla Volart es van bastir petites torretes on s'hi van instal·lar comerciants modestos, propietaris de petites fàbriques, botiguers i petits rendistes i algun que altre senyor que pretenia mantenir a la seva amant, "querida" amistançada,  senyoreta de vida alegre o com se li volgués dir aleshores,  lluny de les mirades i tafaneries de la gran ciutat.

També s'hi van instal.lar persones amb determinades idees relacionades amb una vida en contacte amb la natura com els anarquistes. Per posar un exemple, el pare de la Federica Monteny hi va viure amb la seva família en dues cases diferents dels Guinardó, també s'hi van instal·lar els pares i els oncles de l'Andreu Nin, en el materx carrer Guinardó (avui Escornalbou)

En aquest mateix carrer un personatge amb idees així mateix anarquistes va construir la coneguda pels veïns com CASA ENCANTADA, que simulava una gran roca amb diferents orificis, a la porta principal de la qual hi penjava un roc, que cert dia va caure, sortosament sense conseqüències per ningú.

I també existia una torreta construida per l'arquitecte Puig i Cadafalch, derruïda els anys 90¨que estava al costat duna altra d'en Domènech i Muntaner que encara, per sort,  avui dia existeix.

Un carrer notable el carrer Guinardó com es pot apreciar.

Moltes d'aquestes torretes duien el nom de la mestressa de la casa o d'alguna filla i van aparèixer cases amb noms tan personals com Villa Felicitat, Villa Rosario, Villa Paquita, Villa Maria i altres de similars característiques.

Villa Rosario



Torreta d'estiueig del Guinardó

La “caseta i l'hortet”, aquest somni tan típicament català, al Guinardó es va convertir en realitat per moltes persones i encara es conserven nombrosos exemples d'aquest tipus de casetes, amb una mica de jardí davant i una mica d'hortet al darrera, o simplement el jardí a la part de darrera de la casa.

També hi va haver qui es va construir casetes intentant donar-li un estil  personal com la farcida de rajoletes de colors de la foto.



 Moltes d'aquestes cases es van bastir mitjanant cooperatives i tenien característiques comunes, eren habitatges unifamiliars com els del carrer Joaquim Costa, o el núcli de cases del carrer San Quintí, Torre Vélez i Garcia Cambra. També hi ha d'altres al carrer Mascaró i al propi Passeig de Maragall.





Llastimosament, aquesta forma de vida va ser reflex  d'una època que ja no tornarà, la majoria d'aquestes cases han estat venudes per a construir-ne blocs de pisos sense cap mena d'encant, canviant totalment la fesomia bucòlica i campestre de  l'antic partit de muntanya de Sant Martí de Provençals, per convertir-lo en un barri dormitori ple de blocs de pisos d'alçades diferents i carrers més o menys estrets sense arbrat.


*Llegiu : El sr. Joanet del Guinardó de l'escriptor Carles Sindreu i Pons per aconseguir una idea del tipus de vida que es vivia en el  Guinardó a principis del segle XX.

2 comentaris:

Marti Gayola i Buch ha dit...

Hola, he llegit amb molt interes la curte historia del Guinardo. He nascut en el carrer del Segle XX, 62 a dos passos dela Torre dels Pardals, en l'any 1937, i voldria portar una correccio a la dade del'enderrocada de la Torre. En el article es dona la dade de 1956. En aquest any jo tenia 19 anys i la torre ja feia anys que no existia. Jo habia jugat a dins el terreny de la torre quan tenia 8 o 10 anys i tot estaba ja arrasat. Jo no he conegut la Torre abans de ser enderrocada. En l'any 1956 ja habian construit casa de pisos sobre tot el terreny. La darrera foto del article es del Pasaje del Teniente Costa, per l'entrada del carrer Mascaro. Son las "casa dels militars" que estan encara, situadas entre els carrers Mascaro, Torre dels Pardals, Caldas de Montbuy i Segle XX.
Marti Gayola i Buch

carme ha dit...

segons el besnet del masovers de la finca es per aquestes dades quan es va derruir, per altra banda, tins informació que la casa de pisos és de 1959. Com pots veure existeixen moltes versions. Aquest senyor m'ha dit que parlarà amb la seva tia, neta dels indicats masovers per saber si es recorda concretament quina és la dada.