diumenge, 27 d’abril de 2014

Un enigma: On estava situada la Comissaria de Policia nº 14 del Guinardó en temps de Guerra?

Quan els anys passen la memòria s'aprima com les petjades de les gavines a la sorra de la platja. Em permeto aquest llicència poètica per descriure d'una manera metafòrica el fet que, el que avui ens resulta evident perquè ho veiem i ho palpem, amb el temps però, sinó en queda constància gràfica o escrita, pareix que mai no hagi existit.

És important que algú doni testimoni de les coses, de la seva existència en un moment donat però sinó és així com es dona en moltes ocasions, costa trobar informació sobre molts edificis o fets històrics.

Aquest és el motiu principal que no es trobin dades fefaents sobre l'existència d'una comissaria de policia que va existir a finals de 1938 i principis del 39, en plena Guerra Civil, en algun lloc privilegiat del barri del Guinardó.

En aquella època el barri del Guinardó no era molt conegut entre els habitants de Barcelona de fora de la contrada atès que feia escassament 30 anys que tenia identitat pròpia i, en conseqüència, quan algun periodista o Organisme Oficial volia situar algun edifici important, parlava del barri d'Horta molt més conegut, circumstància que es dóna amb la indicada comissaria de policia, quina situació precisa en el mapa que sembla un enigma difícil de desxifrar.

Dibuix de Manuel Amat (autor: Salvador Mestres)
La primera dada que va arribar a les meves mans sobre el particular prové del amic Enric Amat, que em posà en coneixement que el seu pare Manuel Amat Rosés (1), escriptor, dibuixant i pintor bastant conegut aleshores, l'estiu de 1938 es trobava a casa d'uns parents en una casa del carrer Salses núm. 49, d'Horta, on va haver un control policial i el van detenir i enviar a la recent inaugurada Comissaria dels Guàrdies d'Assalt d'Horta Secció 14, situada al barri del Guinardó.


Però, on es trobava en concret aquesta comissaria de policia d'Horta?. L'Enric Amat fill de l'anterior, ha dedicat moltes hores en intentar resoldre aquest enigma sense gaire èxit. No ha trobat cap referència de la Comissaria d'Horta nº 14 a cap arxiu, a l'Atles de la Guerra Civil d'Edicions 62, no hi apareix i alguns historiadors consultats no en tenen pas cap notícia, malgrat tot, aquesta comissaria va existir i el diari La Vanguardia del 6 de setembre de 1938, en dóna fe, citant la visita que algunes autoritats van realitzar-hi, tot indicant que estava situada en un xalet d'aquesta barriada ???.


Veure requadre en groc

El que sabem de cert que el seu comissari era un tal Gaspar Dalmau Gibanell, un senyor amb una biografia prou controvertida i fosca. Havia estat director de la Presó Model de Barcelona durant un espai de temps molt curt, tan sols 6 mesos, a la que va arribar amb 25 anys provinent de ERC, càrrec del que fou cessat per actuacions força irregulars en la funció del càrrec, el 17 de maig de 1938, per un delicte de alta traïció i va ser en conseqüentment separat del Cos de Serveis Correccionals, i engarjolat a la mateixa Model.

Però aquest individu es veu que tenia el que col·loquialment es diu un bon padrí que, segons veus autoritzades, era un alt càrrec del Govern. Havia realitzats “tasques” de tortura sobre alguns presoners de guerra en una txeca del carrer Còrsega, 299, on s'havia distingit per la seva ferocitat, segons relata un tal Trepat, torturat en aquest indret.

Sigui com sigui, va aconseguir en poc temps el seu alliberament atès que, en maig de 1938 va quedar absolt de la causa intruïda contra ell, i l'estiu del mateix any ja tenia un nou càrrec en la Comissaria d'Horta.

La comissaria en qüestió es va bastir en una torre xalet del barri del Guinardó, allà on hem explicat més amunt, va ser enviat desprès de la seva detenció Manuel Amat, dibuixant bastant conegut en l'època per haver format part de la redacció dels semanaris “el Xut” o “El be negre”. No es coneixen les raons de la detenció però com bé diu Rafael Tasis en el seu llibre “”Les presons dels altres / Records d'un excarceller d'ocasió”, “La guerra, qualsevol guerra, dóna importància especial a tots els delictes relacionats amb la seguretat del país. Actes que no tenen per ells mateixos cap caràcter delictiu en temps corrents o que el tenen molt atenuat, esdevenen , quan les armes s'expliquen , crims d'alta traïció.



Així, doncs , el mateix fill desconeix els motius pels quals Amat fou empresonat, jutjat i empresonat, ni per quina raó concreta va arribar a formar part de la redacció de la revista Ley “Revista de la Policia Española”, que pretenia publicar la pròpia Comissaria on va ser interrogat i de la que Amat fou nomenat, mesos més tard, director literari .

Segurament va ser alliberat l'octubre de 1938, i en novembre d'aquest any va ocupar-ne el càrrec de director literari de la publicació, de que que només es va editar un número que no va arribar ni a sortir al carrer atès que, poc desprès va acabar la guerra civil i tot va canviar de nou.

Però com el Comissari Dalmau, era un dandi presumit al que li agradava la bona vida i posar-se medalles el més segur és que volés aprofitar-se del talent i del reconeixement d'Amat i ajudés a que fos alliberat a canvi de treballar en la revista. Què pel que hem pogut comprovar, propaganda del cos a part, tenia un aspecte molt atractiu i modern per l'època.

En aquest número i únic de la publicació, es reproduïa un extens reportatge publicitari i d'autobombo de la comissaria d'Horta que dona algunes pistes d'on podia estar situada



La Comisaria de Horta, emplazada en la montaña del Guinardó, y frente al azul luminoso del Mediterráneo, tiene algo de vigía de este inmenso laberinto urbano que son las calles de la ciudad que se extienden a sus pies. Panorama bellísimo, sobre todo divisado a través de la cortina vegetal de las palmeras, los eucaliptos y los sauces de los jardines de este barrio alegre y simpático del Guinardó. La graciosa silueta de la Comisaria no inspira gravedad ni afectación, pero sí una graciosa austeridad de de lineas, alianza perfecta de lo familiar con lo oficial. En su interior las máquinas de escribir ametrallan rítmicamente el papel, los teléfonos timbrean, los Agentes actúan activa y disciplinadamente y el Comisario, desde su despacho, encauza, dirige, organiza y resuelve rápidamente cuantos asuntos y servicios le son planteados. Cuando ingresa un detenido en la Comisaria de Horta, ¡qué lejos está su ánimo de imaginarse que todas sus suspicacias, todos sus clisés imaginativos caerán verticalmente en el pozo del fracaso más absoluto! Imaginaba una Comisaría húmeda, sucia y sin luz, y se encontraba ante una Comisaría limpia, luminosa, alegre, decorada con un gusto exquisito, las paredes pobladas de bellas pinturas de nuestros artistas contemporáneos, sobriamente amueblada, e incluso ("rigurosamente auténtico" advertía luego el exdetenido, cada vez que narraba el hecho), cuidando el detalle lírico y de sobria elegancia, de alegrar las diversas dependencias con la sonrisa poética de un ramo de flores”

La Comisaría de las flores" ha dicho alguien y esta frase tiene tal elocuencia de sintetización que nos excusa de caer en insistencias a buen seguro menos lapidarias. El ambiente es íntimo y acogedor y los interrogatorios de efectuan en un "hall" confortable en donde los libros y los muebles aparecen combinados con la gracia simple y espontánea de lo realmente selecto. La sección técnica de la Comisaría de Horta está dotada de todos los adelantos modernos, habiendo conseguido, gracias a su perfecta organización, un control absolutamente minuciosos de todo el material humano que está bajo su jurisdicción policíaca. Por medio de planos globales, fraccionados en subdivisiones, zonas, calles y casas, y con la colaboración de un servicio móvil hábilmente estructurado, las posibilidades de éxito policíaco son incalculables.

Més que una comissaria semblava que es descrigués les excel·lències d'un hotel de luxe. De fet la decoració el més segur és que fos de la pròpia casa que va ser expropiada als seus propietaris i ell es limités a dur el personal i els mobles propis de les necessitats d'una comissaria de policia. En Manuel Amat va fer un apunt d'una petita part del jardí de la finca.



Dibuix de Manuel Amat

Amigo lector (segueix explicant l'artícle) el quer escribe estas líneas ha tenido ocasión de cerciorarse, de tocar y de vivir de cerca toda la magnífica realidad de semejante transformación. Esta realidad, en términos concretos para nuestro reportaje de hoy, se llama la "SECCIÓN 14" y, en términos más explítos para nuestros lectores, se refiere a la Comisaria de Horta. Si en materia de milagros fuese lícita semejante afirmación, diríamos que la Comisaria de Horta ha batidio el "record", pues no sólo ha superado todo cuanto pueda exigirse en materia decorativa y de buen gusto, sino que tal superación, convertida en una noble directriz, en una admirable línea de conducta, se manifiesta a través de su organización técnicopolicial e incluso en un sinfín de nimios detalles de los que, a criteriao de muchos, bien podrían ser clasificados de negligibles.”

L'únic número de LEY, es va publicar en data Enero-febrero de 1939, a les portes de l'entrada de les tropes Nacionals per la Diagonal de Barcelona el 26 de gener del mateix mes i any..

En les seves planes interior, hi ha una il·lustració a pàgina sencera d'Antoni Clavé, un bon amic de Manuel Amat.


Il·lustració d'Antoni Clavé
Sorprèn el número de planes destinades a publicitar establiments del centre de Barcelona (Can Jorba, Vilardell, El Siglo), clar que qualsevol li deia que no al cos de policia!

En Joan Corbera, historiador del barri del Guinardó, va situar en un primer moment a la comissaria en l'edifici del que més tard va ser l'Escola del Mar, quan era una torre particular que va ser embargada en temps de guerra, circumstància que no està massa clara donat que Margot Caldentey, antiga veïna, no ho recorda pas i això que el seus pares hi vivien davant per davant de la finca al carrer Sèrbia cantonada Gènova, i una circumstància així dubto que passés desprevingut al veïnat i menys quan comportava que hi hagués guàrdies tot vigilant la porta de edifici.

Tot i així, la memòria com ja he dit més amunt , s'aprima amb el pas del anys i podia perfectament factible que la Comissaria d'Horta Secció nº 14 hi estigués situada al carrer Gènova, atès que la descripció que es fa del lloc coincideix bastant amb la situació de la torre de la família Torras-Doménech.

També destacarem al respecte, el testimoni de una de les mestres de la pròpia Escola del Mar que en 1948 es va instal·lar en la finca, que durant anys ha estat investigant els orígens i noms dels anterior propietaris, que en un article publicat en la revista històrica EL POU núm. 2, indicava “Sembla ser, segon documents consultats als arxius i algunes versions orals recollides al barri, que en el període republicà es projectà convertir l'edifici de Can Sors ocupat, en una Escola de Policia. Malgrat foren iniciades les obres de reforma, no va arribar a funcionar mai com a tal i tan sols s'hi va establir una comissaria de policia”.



Foto de l'Escola del Mar quan es va inaugurar. Fons de la mateixa escola.

Ho deixo en l'aire, igual algun veí en pot aportar noves dades al respecte i en un futur es pugui situar amb seguretat la radicació d'aquesta comissaria de policia ideal.






(1) Manuel Amat Rosés (Vilanova, 9 d’agost de 1909 - Barcelona, 24 de desembre de 1985) fou un escriptor i humorista.
Fill d’Eudald Amat Fort, sastre, i d’Assumpció Rosés Martí. Quant tenia 14 anys va enviar a la revista humorística esportiva Xut!, que dirigia Valentí Castanys, un article titulat “Escola de reflis”, que li fou publicat. Després d’aquest fet, es presentà i ja quedà incorporat a la redacció del setmanari, que va fer història a la premsa esportiva catalana. Usà el pseudònim “El sereno de l’altre barri” i altres fins al final de la publicació el 1936. En tornar a sortir després de la Guerra Civil, per bé que en castellà i amb el nom de El Once, hi col·laborà fins  la desaparició el 1965.

Abans de la guerra havia escrit a Mirador i a El bé negre (1931-1936). Després ho va fer a Vida Deportiva i sobretot a Destino, des de 1939. Més tard va tenir al seu càrrec la secció setmanal “Domingo festivo” de La Vanguardia. Amb el patrocini de la revista Destino, des de 1950 començà a organitzar excursions dominicals en autocar des de Barcelona, de caràcter cultural, per donar a conèixer diversos indrets i monuments interessants i curiosos de Catalunya i poc més tard, viatges a diversos països estrangers, als quals ell acompanyava com a cap de l’expedició, ocupant-se de múltiples detalls per fer-la agradable als assistents.



  • Fonts informatives – Escrit d'Enric Amat sobre l'empresonament del seu pare. Article de la Wikipedia sobre Manuel Amat, material històric sobre la revista del propi Enric Amat i article de la mestra Isabel Busquets i Corbera, de la revista històrica EL POU.

1 comentari:

El Pelut ha dit...

Podria ser (caldria verificar-ho) que aquesta comisaria es localitzes a la Torre del Suro ja que aquesta si que va ser requisada i s'hi van instal·lar segons la memoria popular "comites revolucionaris"