dilluns, 24 de juny de 2013

Temps era temps a Can Peguera

Les Cases Barates d'Horta o el barri de Can Peguera, com el preferiu anomenar, forma part del meu paisatge d'infantesa, des dels anys cinquanta en que vaig començar a anar a l'escola Ramiro de Maeztu (quin nom més lleig per una escola).



Perspectiva general del barri en els anys 20. Foto Andreu Pinyol


Vista aèria de Can Peguera,  el  Turó de la Peira i la muntanya del Turó


Quan el barri celebrava la seva festa major, en el carrer Vilaseca  recordo que s'hi feia cinema a la fresca on cada veí portava la seva cadira o bé seia al terra, tothom ho esperava amb il·lusió,  i en una de les parts on es va obrir la continuació del Passeig de Fabra i Puig, es muntava l'envelat, un any va venir a actuar en Josep Guardiola i en Ramon Calduch, cantants molt coneguts en l'època entre els nostres pares, però, a mi els que m'agradaven  de debó, era el Duo Dinàmico. 
Foto del Grup de Can Peguera a Facebook

També les berbenes es feien al carrer i els veïns compartien coca i "champany" Montesquiu

Hores i hores escoltant els diumenges per la tarda aquests cantants i l'Antonio Machin, Antonio Molina, i d'altres per l'estil, en el programa de Ràdio Miramar, "Discos solicitados", crec que es deia el programa, para fulanito en el dia de su primera comunión, para menganito que està en la mili, etc. i així un seguit de cançons, no disposàvem de  molts entreteniments.

En la plaça de la font, no pas la que té les escales l'altra, el nom de la qual ara mateix desconec, vaig trobar la meva gateta que feia més d'una setmana s'havia perdut i no sabia tornar sola a casa, recordo hores d'ara molt vivament l'alegria que vaig sentir quan la vaig reconèixer la vaig cridar pel seu nom i va venir corrents. tota contenta però prima, segurament havia passat molta gana, i com aquests,  tants i tants records, les tendes on comprava la meva mare, els veïns coneguts, etc.



Fot del Grup de facebook de Can Peguera


L'escola ens obligava a assistir cada diumenge a missa i teníem que presentar com prova de l'assistència el full dominical. A l'estiu dins l'església feia una calor impressionant i algun cop m'havia arribat a marejar i tot. Recordo que havien d'obrir la porta del centre perquè estava ple de gent, les dones amb mantellina, sense cap escot, els homes amb corbata, camisa i jaqueta. Recordo també aquells confessionaris lúgubres i tots el sants que hi havia per les parets i la coronilla dels capellans amb aquelles faldilles llargues fins els peus.

Les processons de Setmana Santa, els aparells de ràdio emetent música religiosa o clàssica, les hores d'avorriment d'aquella setmana eterna on semblava que era pecat fins i tot riure, les visites als altars de les esglésies de la barriada, els concursos de catecisme i tants i tants records lligats amb l'església de Sant Francesc Xavier on vaig fer la comunió.


Aquests són records  meus del barri, com també la llibertat que et donaven els jocs de carrer, el poder anar sense perill en una bicicleta de quarta ma, pel mig mateix del mateix carrer, això no es paga amb diners i els nostres fills quasi ni ho coneixen.

Voldria que aquest conjunt tan característic de cases i la seva manera de viure, es conservés sempre com fins ara i que l'especulació no es mengés aquest petit paradís. Al respecte, he rebut una carta d'un veí del barri el nom del qual és Àngel, que parla precisament del seu futur, us deixo amb la seva lletra.


" Para mí siempre serán Las Casas Baratas de Horta (Can Peguera).

He nacido en ellas, asistió el parto el Dr. Castellanos y la comadrona que asistía todos los partos del barrio (Juliana, no recuerdo bien el nombre). Mi madre, al igual que el resto de las mujeres del barrio la querían mucho, coincidían que era una mujer de carácter pero muy cariñosa. Junto con el Dr. Casas el Dr. Castellanos fueron los dos médicos que cuidaban asistencialmente a los vecinos del barrio, grandes profesionales y mejores personas; aún continua la salga de  los Castellanos en Horta.

Personalmente, no me gusta formar parte de una estructura vecinal, organización, etc…Pero, eso no me exime de buscar otras formas de reivindicar y luchar por mi barrio, por las generaciones pasadas, actuales y venideras.

La política aplicada hace años del Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona (PMHB) referente a Can Peguera, es asignar las casas que van quedando vacías por defunción de vecinos antiguos a personas desarraigadas al barrio provenientes de extractos sociales marginales. Éstas han pasado por tres o cuatro viviendas antes de llegar a las casas y, no viven, cuidan, sienten y respetan el barrio como los vecinos de toda la vida. Así, llegará un día  que el PMHB tomará la decisión de derribarlas y ya no tendrá ninguna oposición vecinal; todos tenemos derecho a una vivienda digna, pero también tenemos la obligación como personas de respetar y ser respetados por el bien de la comunidad y/o sociedad.  

Ahora ya no son Casas Baratas, hay algunos alquileres de 430€ e igual que nuestros abuelos y padres continuamos arreglando y pintando las casas.

Carmen, Las Casas Baratas de Horta ya no es un tema de barrio, es un tema de la ciudad de Barcelona, estos políticos tienen que cumplir con su palabra por y para el barrio y nuestra ciudad. Todos se llenan la boca y todos coinciden que hay que preservarlas, pero desde los años 70 aún continúan afectadas en el PGM (Plan General Metropolitano) y a día de hoy no mueven un dedo por escrito para preservarlas y excluirlas del PGM en la condición que se encuentran actualmente.

La AA.VV hace un trabajo brillante, consiguen un casal de barri, otro para gent gran, temas puntuales y para de contar. La piedra angular son las casas el resto esta muy bien como mejoras para el barrio, pero, no dejan de ser meros flecos de un traje.


Te he comentado como funcionaban los temas de sanidad antiguamente en el barrio. Bien, el Dr. Castellanos y el Dr. Casas prácticamente dejaron su labor asistencial cuando se inauguró  EL CAP DE LA GUINEUETA.


La lluita dels veïns pel servei d'urgències del Cap
A día de hoy (2013) un grupo de vecinos y vecinas bajo el nombre de LES CASES BARATES d’HORTA y junto a las AA.VV de Canyelles y Guineueta  llevamos 19 meses defendiendo y luchando en la calle por la apertura de las urgencias nocturnas y festivas del CAP. Este grupo de hemos decidido por dignidad no dar un paso atrás, defendemos lo que nuestros padres y abuelos consiguieron un CENTRO DE ATENCIÓN PRIMARIA, una sanidad pública de calidad y universal.

Jolín, vaya sermón… muchas felicidades por tu trabajo tan entrañable, tocas los temas con mucho cariño y sensibilidad, bravo y gracias por ello.".


Respecte del punto de vista exposat per l'Angel,  he rebut una carta de l' Associació de Veïns de Can Peguera, que aporta la seva experiència sobre les lluita veïnal del barri,  com es pot veure, notablement diferent al exposar més amunt i que passo a reproduir literalment:

"La Asociación de Vecinos se fundó en el año 1974, y el principal motivo de la creación fue porque las casas, (como bien dice el Sr. Ángel) entraron en afectación en el PGM. Mi pregunta es la siguiente, ¿Si la Asociación no hubiese hecho nada durante estos años donde estarían ahora las casas? Quiero recordar que existían cuatro grupos de Casas Baratas y es el único que queda en pie.

En el año 1980, el patronato nos quiere vender las casas por 50.000 pesetas, pero solo las casas, no el terreno, y la Asociación informa a los vecinos que es una trampa para poder derribarlas, y nadie acepta la oferta.

Se logra después la rehabilitación de las viviendas, incluso en algunas de ellas se construye un piso arriba, se arreglan tejados, calles peatonales, semáforos en el Paseo Urrutia que era un peligro sin ellos etc…

Cuando se consigue el Casal de Barrí la Cosa Nostra, el mismo ayuntamiento le cede a la Asociación la gestión del mismo.

Solamente te comento por encima pero hay muchísimas cosas que ha realizado la Asociación, no solamente como dice el Sr. Ángel que consiguen un casal de Barrí, otro de gent gran, temas puntuales y para de contar. Creo que la Asociación hace un trabajo muy grande por el barrio y los vecinos, ocupando mucho tiempo que lo sacamos de donde se puede. Prueba de ello es que el próximo 18 de Julio tiene todo el barrio una reunión para el PLA DE FUTUR, con representantes de Patronato, Distrito y Habitatge, y la misma Asociación para intentar conseguir de una vez por todas que el barrio de Can Peguera lo cataloguen como PATRIMONIO HISTORICO.

No quiero entrar en más detalles del escrito del Sr. Ángel, pero este tema me sentó mal, porque creo que gente que es del barrio como el bien dice y que lo quiere, lo tendría que defender más asistiendo a asambleas y así pienso que se enterarían como están las cosas en su barrio."


Saludos. JORDI

Per a mi qualsevol punt de vista és respectable sempre i quan sigui exposat amb el respecte degut com ha estat el cas d'una part i de l'altra. Jo no afegiré res més sobre el tema perquè el desconec, jutgeu vosaltres mateixos.





Cap Guinaueta


Breu ressenya de qui fou el Dr. Castellanos

Venanci Castellanos Bofarull, quan va arribar a Horta va llogar el domicili-consultori de la Plaça d'Evissa l'anunci del qual reproduïm tot seguir, on no hi va arribar a viure mai donat que en casar-se, es va traslladar al carrer Chapi,  67,  on va viure i ell i la seva esposa i on van finalment va obrir consulta.




Ràpidament, es va crear un fidel clientela que li permeté assegurar el seu despatx dins del barri. Corria l'any 1935. En l'any 1938, el cotxe Minerva de Venanci Castellanos fou confiscat, com molts d'altres per necessitats militars i ell fou mobilitzar com metge de campanya als Pirineus de Lleida. Aviat però tornà a casa i va continuar fent de metge, traslladant-se de domicili en domicili en bicicleta.

Per les tardes atenia la consulta de casa seva ajudat per la seva esposa que feia tasques d'infermera.

El Dr. Castellanos tenia un sentit molt humanitari de la professió de metge, una de les seves especialitats eren les seves visites a domicili. El document que seguidament reproduïm, és una petició urgent d'assistència mèdica a domicili en temps de guerra, datada en 15.8.36 i segellada pel Comité de Milícies de les Cases Barates d'Horta.


Quan el malalt estava molt greu, més d'un cop ell mateix l'havia traslladat a l'hospital  en el seu propi cotxe, explica el seu fill, també metge, Josep Agustí Castellanos.

Com la família creixia (va tenir 5 fills),  finalment va traslladar el despats al núm. 69 del mateix carrer.

La consulta del dr. Castellano estava sempre plena de gent, no podem deixar de consignar la seva eficaç tasca en el camp de la medicina feta a Horta., alternant la seva tasca com metge particular i la seva consulta en l'ambulatori de la Seguretat Social de la Guinaueta. Va morir el 27 de novembre de 1974.




Fonts documentals : Fotos del Grup de Can Peguera al Facebook. Vida del Dr. Castellanos extreta del llibre Cròniques d'Horta d'en Mingo Borràs. Cartes de l'Angel i d'en Jordi del barri de Can Peguera.






dilluns, 17 de juny de 2013

PRIMERA HISTÒRIA ESCRITA DEL GUINARDÓ

Quí era l'Enric Marimon?, molts veïns del Guinardó segur que el van conéixer.

l'Enric Marimon
La família d'Enric Marimón és una de les més antigues del barri, el seu pare en Tomàs Marimón, vivia a baix de tot de l'Avinguda, arribant al Pg. De Maragall, va ser membre de la primera Junta de l'Associació de Propietaris i Veïns del Guinardó , la que per primer cop es va reunir en el Castell de Mascaró i desprès va passar a tenir-ne la seu en el Mas Guinardó.

Primera junta de Propietaris del Guinardó
Tomàs Marimón era un bon constructor d'edificis i com els marroquins no sabien fer la volta catalana, no podien acabar la Gran Mesquita, així que van venir a Barcelona a contractar persones que en coneguessin la tècnica i el se'l van endur a treballar al Marroc, on es va traslladar juntament amb la seva dona i el seu fill. Van viure-hi durant tres o quatre anys i allà va morir la seva muller, mare del nostre protagonista que aleshores comptava vuit anys.


L'Enric Marimon va néixer 21 de desembre de 1914 circumstancialment fora del Guinardó, on els seus pares passaven uns dies a casa d'un familiar, però va viure-hi pràcticament tota la seva vida. Quan es va casar va residir al carrer Varsòvia, entre el carrer Telègraf  i Bisbal, on s'hi va estar un munt d'anys fins que hi va morir en 1998. Residia molt a prop de la casa del Dr. Gratacòs (1), metge de la contrada,  del que era un bon amic.

Ja de gran, desprès de la Guerra Civil va treballar en dos o tres coses alhora per sobreviure, el mateix que moltes de les persones de l'època. Va fer de cobrador de la companyia de la llum, de venedor de colònies a granel i de pintor de parets, gràcies al primer d'aquests oficis va arribar a conèixer molta gent i moltes de les històries del barri que desprès va traslladar al seu llibre.

Els diumenges donava un cop de ma en la intendència del Mas Guinardó, en celebracions com les berbenes, celebracions de particulars tals com comunions i d'altres festes assenyalades, el Mas llavors el centre de reunió de moltes persones i famílies dels voltants.


Foto cedida per  Susagna Roman
Terrassa del Mas Guinardó. Foto Brangulí 

Foto família Escardívol

L'Enric cantava en els espectacles de cafè-teatre que s'hi muntaven en la entitat i que rebien el suggeridor nom de “NIDOS DE ARTE”, on el mestre Candel tocava el piano i en Petardo, (suggeridor nom que rebia un dels que intervenien en l'obra) , explicava històries picantones i amb de doble sentit sobre alguns veïns del Guinardó, això si, sense no dir mai cap nom, només afegint-hi sucoses insinuacions perquè la clientela l'entengués. Hem de pensar que en el Guinardó d'aleshores tothom es coneixia o n'era parent.


Teatre al Mas Guinardó, foto Família Escardívol
L'ambient del Mas Guinardó amb els anys va anar canviant i ja no era el lloc entranyable on s'hi anava a trobar els amics i l'Enric Marimon com tenia les cames delicades i ja li costava molt pujar la rampa que conduïa fins al Mas, va arribar un moment que va deixar d'anar-hi.





Quan es va jubilar va decidir que volia deixar plasmat en un llibre tot allò coneixia de la història del Guinardó i que havia guardat en algun lloc situat en el futur com una tasca a dur a terme en algun moment.

Així que va desempolsar una caixa de marqueteria que el seu pare havia comprat en el Marroc on tenia guardades les fotos antigues que havia anat aconseguint, va arreglar una vella màquina d'escriure UNDERWOOD, i va començar a redactar el seu llibre que de fet va ser el primer i alhora, fins ara mateix, únic llibre que s'ha escrit sobre la història del barri.

Com no sabia escriure a màquina, ho feia amb dos dits, va tardar entre deu i quinze anys en donar-lo per acabat - ens explica el seu fill - ja que constantment hi afegia dades noves i, en conseqüència, havia de refer algunes de les planes o fer afegitons.

Desprès duia aquestes planes a que alguna persona de la família, que sabés escriure el català millor que no pas ell, li en corregís les faltes d'ortografia. Li va posar per títol PARLEM DE GUINARDÓ, i amb legítim orgull el va ensenyar a tots els veïns, amics i familiars, que se'n van fer còpies i així va anar circulant.

Així és com va arribar a les meves mans en el 2011, i la curiositat em va dur a cercar a la família de l'escriptor autodidacte, a la fi de conèixer la història de la confecció del curiós llibre. Vaig poder parlar extensament amb l'Enric Marimon fill que molt amablement em va donar totes les facilitats del món i al que agraeixo sincerament la seva col·laboració.

Quan l'Enric Marimon el redactava, m'explica el seu fill, - la veritat és que la família no li donava molta importància a la tasca que el pare duia a terme, fins i tot la mare li rondinava constantment, tot dient-li que anés en compte amb els noms i les històries que explicava no fos que tinguessin algun problema -  però, en va fer orelles sordes i va continuar fins al final.




Sort que no li va fer pas cas a la seva dona sinó, no hagués arribar fins a nosaltres un tros de la història més recent del barri del Guinardó.

Quan va fer 80 anys, la família va transcriure el contingut del llibre molt acuradament i va publicar un exemplar en tapa dura com un regal molt especial.



Enric Marimon fill  ensenya la caixa de marqueteria on guardada les fotos el seu pare
Enric Marimon i Padró va morir al Guinardó el 9 de maig de 1998 a l'edat de 83 anys.




(1) El Dr. Arquímides Gratacós, furibund republicà i anticlerical, que es quedava a la porta de l'església quan anava a un enterrament o a un casament, que donava conferències  sobre "Aspectos de la cuestión social" als locals de la Lliga i que segons la llegenda popular que sembla certa, va pedre un fill en un accident.  Durant una época va renunciar al seu anticlericalisme i va decidir anar a missa, amb la qual cosa va deixar de creure definitivament en la Divina Providència". (Tots els barris de Barcelona", Josep Maria Huertas Claveria i J. Fabré)

El Dr. Gratacós va tenir tres fills, un d'ell encara viu, un es va morir de petit d'una malaltia i un altre en un accident aeri venint de Madrid per visitar els pares per les festes de Nadal. Principalment va exercir de metge i  va ser President del Mas Guinardó. En la Revista número 5 d'EL POU, trobareu resumida la seva vida en un artícle de Joan Corbera.

Nota: Molt agraïda a l'Enric Marimon fill per la informació rebuda.


dilluns, 10 de juny de 2013

TORRE GARCINI - els veïns es belluguen




Dissabte passat a les 9 del matí tothom estava ja disposat a treballar, es va muntar l'exposició, les taules , es van col.locar les banderoles tant necessàries per donar-li al lloc un aspecte de festa però, els elements no ens van acompanyar, va caure un xàfec del déu. En Núñez va demanar empara al déus per aconseguir tombar-nos l'acte?.

Ho vàrem recollit tot corre-cuita, i mullats fin els moll de l'os, vàrem tornar a casa nostra empiucats, tants mesos d'esforç per a res!, pensàvem.

Però com som tossuts, al cap d'una hora el mal temps havia mig escampat i tota decidida vaig agafar els estris i em vaig dir a mi mateixa, jo pinto el mural com sigui. Així que vaig tornar cap al Passatge Garcini i entre els veïns i jo mateixa, VÀREM POSAR-NOS EN CONTACTE AMB LA RESTA i la festa va tornar a començar com si res no hagués passat, el resultat està resumit en el vídeo.

Gràcies a totes i tots els veïns que ens varen acompanyar i afegir a la reivindicació  SALVEM TORRE GARCINI, tot firmant el plec de signatures que hi havia sobre la taula informativa.

Aquest vídeo el devem a un dels veïns, en Leopold Magriñà que molt amablement, ens l'ha facilitat per a la seva difusió.

La foto és d'en Gabriel de Jòdar.

Esperem que la nostra obra d'art pugui ser respectada, al menys un temps.

diumenge, 2 de juny de 2013

CREU DE TERME D'HORTA


Què són i què signifiquen les creus de terme.


La creu de terme és una creu monumental, habitualment de pedra, que s'ubicava prop de l'entrada de poblacions o monestirs o vora els camins.

Acostuma a estar decorada amb temes de la Crucifixió o heràldics s'alça sobre un pedestal o base poligonal amb graons. De creus se'n poden trobar de diverses tipologies; més o menys treballades, més o menys altes, però totes elles estan plenes de simbolisme, d'història i cultura que s'ha anat conservant als pobles de generació en generació.

L'origen de les creus de terme és incert però es creu delimitaven els termes de les poblacions. Sempre se situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població en qüestió.


Tal com explica en Roger Costa, en un petit però  molt il·lustratiu article:

Abans de parlar de l’origen i el significat de les creus de terme, val la pena aclarir que no totes les creus que trobem a l’aire lliure, tot i que sovint s’hi confonen, són d’aquesta mena. Així, pels nostres camins es poden trobar creus de viacrucis, pedrons o comunidors, per posar tres exemples que, si bé formalment s’hi assemblen, no poden rebre aquesta denominació.

Creu del camí de Sant Cebrià,  foto de 1913. Foto del MDC

Tot i que s’ha especulat amb un possible origen romà o fins i tot anterior a aquesta època, podríem considerar que els antecedents d’aquestes creus estan documentats a Catalunya només a partir del segle X. Es posaven als límits de parròquies, de propietats privades o per delimitar l’espai destinat a enterraments a la vora de les esglésies. A banda de fer de fita, podrien haver estat erigides com a monument expiatori, en senyal d’algun vot col·lectiu o, simplement, per fomentar la devoció dels passavolants. Si bé es diu que Jaume I va estimular l’erecció d’aquesta mena de monuments arreu del territori, la realitat és que les creus de terme més antigues daten del segle XIV, unes quantes dècades després del seu regnat.
 
Terra de cristians

La seva funció no seria exclusivament delimitar el terme, sinó també beneir-lo; aquesta connotació religiosa serviria alhora per donar la benvinguda i deixar clar que hom estava en terra de cristians. Es tractaria d’un cas del que avui anomenaríem semantització de l’espai públic, això és, de deixar ben clar qui mana i quins són els valors que es pretenen fomentar. No deixa de ser significatiu en aquest sentit el fet que aquests elements es comencin a escampar en un moment de creixent animadversió envers els jueus, i quan la conquesta de territoris als sarraïns encara era ben viva en l’imaginari col·lectiu.


El creixement de les ciutats va provocar que moltes d’aquestes creus, aixecades originalment a l’exterior de pobles i ciutats, acabessin integrades en el seu nucli urbà. És el cas de les Creus Cobertes de Barcelona i València, o el de la Creu Alta, a Sabadell. Ben curiós és el cas de Tàrrega, on la creu de l’antic Portal del Carme és coneguda per tothom com la creu del Pati (oficialment, plaça del Carme), mentre que actualment és ubicada a la plaça Major.

Dit això, ens centrarem en les creus de terme relacionades amb el poble de Sant Joan d'Horta, on es coneixen algunes de molt antic, segons Desideri Díez es coneixia de molt antic una creu a la banda de llevant, l'anomenada de “Sant Martí”, situada prop de l'església de Sant Martí de Provençals. Una altra la creu del Coll de la Celada, que tenia relació amb el Portal Nou de la Ciutat, situada en el camí d'Horta. En quedava una tercera, al mateixa camí d'Horta, que va rebre diferents noms: creu de fusta a mitjans del segle XV. Creu dels “Garrofers” a mitjans del segle XVIII i d'altres vegades la creu del “Diable”.


Creu de terme de La Sagrera - Sant Martí





Hi havia més creus al nord de la ciutat, una a Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, una altra a l'església de Sant Genís dels Agudells i la més coneguda pels habitants d'Horta, la de l'antiga església de Sant Joan d'Horta.








La creu de terme d'Horta és molt antiga, primer va ser de pedra i desprès va ser substituïda per una de ferro, que el més segur és que va ser destruïda cap l'any 1835 quan la crema de convents d'Horta que va provocar la crema del Monestir de Sant Jeroni, si voleu conèixer més sobre aquest important monestir, cliqueu sobre el link de sota.




Un cop restaurada va ser col·locada al final del carrer Horta i novament derruïda l'any 1936, quan la Guerra Civil Espanyola.
Creu de terme de ferro d'Horta , al final del mateix 1916,  C. Horta. Foto Salvany

Foto 1917


La inauguració de la nova i última, fins ara, creu de terme, es va produir el 21 de setembre de 1952, el seu autor va ser l'escultor Joan Fontbernat, va ser tot un esdeveniment a la barriada ,  es va col·locar al final del carrer de Campoamor a tocar dels horts de Can Cortada, que és el lloc on havia estat l'antiga, tota feta de ferro i mig trencada durant una colla d'anys. Finalment amb la remodelació de la zona han modificat una mica la seva ubicació i es troba pujant el C. Campoamor a la dreta, enfront de l'entrada del Club de Tennis Horta.


Última creu de terme d'Horta quan estava prop dels horts de Can Cortada

Relata la Dora Serra que a solemne inauguració, es va comptar amb l'assistència de moltes autoritats de l'època, segons recollia el butlletí IDEAL núm 73, datat el 1 de novembre de 1952. En aquells temps tenia extrema importància la quantitat i qualitat dels personatges públics que assitien a un acte social. Vingué el bisbe de Barcelona, Dr. Modrego, el governador militar, general Galvis; don Enrique de la Rosa en representació de l'alcalde; el general Madariaga; tinents d'alcalde, vicepresidents, secretaris, etcx i tot es feia en castellà, tant parlat com escrit.

Tal com hem indicat més amunt, quan van obrir l'Avinguda de l'Estatut i eixamplar la calçada, es van veure obligats a desplaçar la creu.

Foto recent de la creu de terme d'Horta. F. Montserrat Bueno

Foto Barnatresc


  • Fonts d'informació; Desideri Díez “El que ha estat i és Horta”, Dora Serra “Horta Especial”, artícle de Roger Costa sobre les creus de terme.