diumenge, 26 de maig de 2013

En Lluís Martínez Sistach , Cardenal i Bisbe de Barcelona, parla del Guinardó

He parlat amb algunes de les persones que personalment coneixien a en Lluís Martínez Sistach quan era un veí més que vivia al barri del Guinardó al carrer Rubio i Ors  i jugava a futbol amb els nens del veïnat, un d'ells era de la família Arnella,  més concretament amb en Jaume Arnella, amb el que anys desprès va compartir la mateixa vocació religiosa. 


Jaume Arnella
Jaume Arnella

En Jaume Arnella,  tot s'ha de dir, finalment va penjar el hàbits per dedicar-se a la cançó folk, amb notable èxit a Catalunya.






                                                                         

He intentat trobar fotografies del Sr. Martínez Sistach abans d'entrar en el Seminari però no hi ha hagut manera, sembla que el clergat no hagi tingut mai una vida privada ni familiar i privada abans de professar.

Així que tornarem al present, el Sr. Martínez Sistach és ara Cardenal i Bisbe de Barcelona, alguns veïns que el coneixien expliquen que ha canviat molt des de que està en el cim del clergat de la ciutat de  Barcelona  i que, a més, figura en la llista de futurs papables ni que sigui en les últimes posicions, ara és un home important i si, per casualitat passa pel costat d'algun antic veí ja quasi ni el veu. Naturalment  és diferent si es passeja pel seu antic barri com en el reportatge adjunt, aquí el coneix tothom i no quedaria bé. 



No seré jo  qui afirmi o negui aquestes manifestacions perquè personalment no el conec, l'he vist en algunes entrevistes per televisió i recordo particularment la que li va fer en Monegal a BTV  l'any 2008 ( si la voleu visionat la trobareu en Youtube) però, pel que vaig veure i vaig sentir,  no em dóna bon filing aquest senyor, té el típic posat dels capellans, amb la seva manera de parlar suau però que, com aquell que res, te les va deixant anar,  tots utilitzen molt les mans molt uns se les freguen, altres les ajunten o les fan volar com prestigitadors i encantadors de masses,  tot fent un posat benevolent mentre inclinen lleugerament el cap com qui escolta confidències o confessa.

Tanmateix sembla que levitin sobre la realitat terrenal, estan molt ocupats tots plegats en defensar l'ortodoxia religiosa, els seus dogmes passats de moda, caldria que es donessin tots plegats un bany de realitat a la fi que prenguessin consciència de les coses que realment preocupen als homes i les dones d'aquest país.

Cert que el clero en general  no em mereix una especial simpatia, sobre tot les altes jerarquies i se'm nota,  i no és que tots em caiguin malament, la monja Forcades i Sor Lucia, em cauen fenomenalment bé, diuen veritats com temples i no tenen por de dir les coses com són, seria capaç de convertir-me escoltant-les; al sr. Cardenal i Bisbe de Barcelona en canvi,  no se'l sent discrepar mai amb els que manen  i mira que hi ha raons per arribar-ho a fer,  només cal sentir algunes de les  barbaritats que diuen el sr. Rouco Varela i els seus acòlits i algunes de les forces polítiques ¡tan cristianes elles! que ens governen i que prefereixen que les persones es morin de gana i es quedin sense casa.

En èpoques passades no llunyanes, molts veïns del Guinardó van tenir molt bona relació amb la parròquia, eren altres temps, hi havia  comunicació i el clergat era proper a les necessitats dels seus feligresos, cedia de gust els seus locals perquè el jovent pogués fer-ne us per a difents tasques i a les persones més grans per fer obres de teatre. 



teatre  als locals de la parròquia

Els que avui dia dirigeixen la parròquia, no tenen més contacte amb els fidels que el que tenen durant  les poques misses que hi celebren, els enterraments, els batejos,  la catequesi i para de comptar.

Fins i tot han fet fora dels locals de la parròquia al Grup Torxa, que desprès d'estar-s'hi durant 36 anys,  han hagut de buscar un altre local  per dur a terme les seves activitats, concretament ha sigut el Mas Guinardó qui  els ha acollit 

                                             GRUP TORXA
  • LLEURE, PARTICIPACIÓ, CULTURA I TRADICIONS
    Esplai Torxa / Grup de Teatre Àgora / Diables Els Malignes del Guinardó


En el reportatge que segueix  de BTV es donava la notícia del conflicte entre el Grup Torxa i la parròquia.




El Centre Cultural Montserrat, era una  associació dedicada a la integració social de la dona, que  va  utilitzar els locals de la parròquia durant 44 anys,  també l'han acomiadada dels locals de la parròquia  i davant d'això, han decidit acabar amb les seves activitats de servei al barri.

Algú m'ha dit que els locals han estat llogats, els dinerons són els dinerons.

Els sr. Cardenal i Bisbe de Barcelona, que sembla estimar tant el barri com a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat a la que va pertànyer, no va moure un dit per ajudar-los, no sabem  si algú li ho va demanar personalment o no però, el que resulta evident  es que el conflicte obert entre el Grup Torxa i la parròquia  va arribar sobradament a les seves orelles,  ja que durant mesos es van realitzar un munt d'actes de recolçament del veïnat vers aquest grup del barri.

Desprès d'aquesta parrafada, us deixo amb l'artícle publicat al Periódico i amb el video-reportatge on el Sr. Cardenal i Bisbe de Barcelona Lluís Sistach, descriu els seus records d'infantesa i joventud  al barri del Guinardó, tot queda ja tant lluny!!. 


ENTREVISTA DEL PERIÓDICO del dia 15.5.2003 de Carme Escales





Pèsols, mongetes, cebes i maduixes van créixer durant anys on la ciutat de Barcelona té ara una de les seves rondes. «La Ronda del Guinardó va estar molts anys anunciada i va arribar el dia en què ens van expropiar. Però, fins llavors, a casa sembràvem de tot a l'hort», recorda Lluís Martínez Sistach. «Eren anys de fam. Teníem la cartilla de racionament, i no menjaves el que volies, si no el que et donaven. Una nit, algú va saltar la paret de l'hort i ens va robar totes les patates. És clar, eren temps durs. A vegades veies passar l'estraperlista amb uns pans blancs...».Missa, futbol i cine

«Quan els meus pares es van casar, es van fer una torre al carrer de Rubió i Ors. Però, al 37 -Sistach va néixer el 29 d'abril d'aquell any-, el meu pare era al front i la meva mare es va instal·lar a casa d'uns oncles, a prop de Santa Maria del Mar. I allà vaig néixer jo», explica el cardenal.«Després, amb la meva mare i les meves germanes ens en vam anar a Camprodon, on eren els nostres avis i vam estar allà fins que va acabar la guerra. Després vam tornar al Guinardó. Aquest és el barri de la meva infància i on vaig viure fins als 55 anys, perquè com a sacerdot feia moltes activitats, però seguia vivint a casa dels meus pares, al Guinardó»,precisa Sistach.

La parròquia dels Mínims era un punt neuràlgic al barri. «Des de casa, el camí de baixada ens ajudava a no arribar a misses dites quan ens entreteníem arreglant-nos abans de sortir», puntualitza. «Allà, la majoria dels capellans eren italians, amb unes regles alimentàries molt exigents. No podien prendre lactis, ni carn. I elaboraven un licor per a la salut», afegeix.

«Els joves de la parròquia vam fer un equip de futbol. Jo era extrem esquerre. Jugàvem al carrer de Rubió i Ors, primer sense asfaltar. Hi passaven pocs cotxes, només algun carro. Un dia, va parar un cotxe i un senyor ens va fitxar a dos o tres per anar a jugar amb un equip de la zona d'Els Quinze -Maragall amb avinguda de Borbó-, encara que després jo no hi vaig poder anar», recorda. «L'equip no va durar gaire, potser perquè li vam posar Oblitel nom del carrer, i va ser fàcil oblidar-lo. Però mentre va durar, ens ho vam passar molt bé», assegura.«Vam arribar a jugar al camp del Martinenc, que ja era un equip important», rememora. «Vaig ser molt feliç en aquella època. Tenia una família unida, amb qui anava a missa els diumenges al matí i, a la tarda, al cine, al Doré i al Maragall. Anàvem al cine a distreure'ns i perquè hi havia calefacció. A les cases no en teníem. Eren temps de penellons a les mans, als peus i les orelles, anys durs, però bonics», recorda el cardenal Sistach.

Cal Tanasio

«Al barri hi havia un colmado, Cal Tanasio -passatge de Llívia amb Teodor Llorente- on anàvem amb la targeta de racionament. Un any, coincidint amb el dia dels Sants Innocents, la meva mare va fer córrer la veu que s'havia acabat el racionament, que ja es podia anar a Cal Tanasio a comprar quilos de tot. I la gent es va creure la innocentada», explica l'arquebisbe.

«La meva mare era una dona excepcional. Pensant en el futur de les meves germanes, va comprar un bitllet de Transmediterránea i se'n va anar a Mallorca a buscar l'amo de la casa veïna a la nostra torre del Guinardó, per comprar-l'hi. Només sabia que venia diaris. Va arribar a Palma i ho va preguntar a un venedor de premsa, que el va ajudar a localitzar-lo i ella va comprar la casa», explica Sistach, poc convençut del valor de la ronda que va fulminar la torre familiar. «No sé si ha servit de gaire. Van dividir el barri i va matar molts records. Una veïna en una de les reunions prèvies a les expropiacions va alçar la mà i va dir: 'Perdó, ¿els sentiments també es valoren?' I amb bones paraules li van dir que no».

«Tot el Guinardó ha canviat. Segueix tenint molt encant per la seva altura i per l'aire de la muntanya. Guardo aquí moltes amistats i records, però van aixecar finques altes i el barri va deixar de ser barri per fer-se ciutat», lamenta el cardenal, que celebra les festes de Nadal i Pasqua al Guinardó, on encara viuen les seves germanes.



divendres, 17 de maig de 2013

TORRE DELS PARDALS - un tresor perdut

video


Hem faig creus com una tan magnífica obra va caure víctima de l'especulació. Hauria d'existir una llei que no ho permetés, i segurament succeí perquè estava en el Guinardó, allà on les autoritats no hi arriben mai, donat que estan massa ocupades en temes importants.

Ara tenim en perill la Torre Garcini, un del pocs referents que ens queden de les nostres arrels com a barri. No podem permetre que coses com aquestes es duguin a terme impunement.

Si voleu conèixer la seva història cliqueu sobre el link de sota:





  • Fotos: Memòria Digital de Catalunya de la Generalitat de Catalunya. Autors: Josep Maria Co i Triola i Jaume Biosca Juvé.

divendres, 10 de maig de 2013

HISTÒRIA DE CAN TRAVI VELL


Situada a l’avinguda de Can Marcet, entre l’antic camí de Sant Cebrià i el final del carrer d’Horta.

Situació de les masies de la contrada

Can Travi era una masia del segle XVI, com encara es pot comprovar per les voltes que conserva en el seu interior. La masia tenia a la planta baixa els espais destinats a les feines del camp, el cup, el celler, la cuina.

En el primer pis a més de les habitacions tenia una gran sala que dóna a dues galeries amb arcades a banda i banda, tant en la planta baixa com en el primer pis, que és la part de la masia que encara es conserva. D'un estil gairebé únic dins del món de les masies catalanes i un exemplar singular en el territori de Barcelona, tal com indica Desideri Díez en el seu llibre “Les masies d'Horta”..

Camí de Can Travi vell. Autor desconegut
Entrada a Can Travi vell. Fons Jaume Caminal

Es troben descripcions de la masia en la segona meitat del segle XVIII gràcies al baró de Maldà, que en el seu llibre El col·legi de la Bona Vida, es refereix a aquesta masia com a casa de les “Garrigones” de la família dels Garrigó, propietaris de la masia.

En efecte, aquesta masia ha passat a la Història per les moltes citacions que el baró de Maldà en va fer en el seu llibre El Col.legi de la Bona Vida”, on es refereix sempre com a la casa de les “Garrigones”, de la família dels Garrigó. Els Garrigó eren una de les tantes famílies que havien arribat al Principat Provinents de la Catalunya Nord. Un Garrigó il·lustre va ser Francesc Garrigó, eclesiàstic i professor de retòrica a la Universitat de Barcelona.

El baró en donava moltes referències de les seves anades a aquesta i d'altres masies pels camins de la riera d'Horta i les tertúlies culturals que s'hi feien.

La mitja hora que ens hem detingut amb les dues Garrigones, mare i filla, avent-hi comparegut lo bon Garrigó, son amo, nos ha paregut sols un quart d'hora, tant divertits estàvem en la platxèria, oint luego tocar la campana de la parròquia de Sant Joan d'Horta, l'oració de l'Avemaria per ser dotze hores, i amb les cantades d'una ària a dueto de la Maria Escolàstica i Rafaló, que els escoltava l'Angeleta i la Saleta amb gust, així com també son pare i demés persones que allí eren, no havent vist en esta visita a dites Garrigones a la germana de l'Angeleta ni cap de sos germans”.

Cal fer esment a la sessió musical de Can Garrigó descrita pel baró de Maldà.

Entrant dintre tots amb los restants hem saludat a les tres Garrigones, mare i dues filles, ocupant tothom cadira per seure... (...). Li hem persuadit que cantés algun bolero o tonadilla. Angeleta luego d'haver cantat Maria Escolàstica amb Rafael son germà un duo harmoniós i patètic, començant aquesta ametlla ensucrada, com ensucrada veu, la tonadilla que cantà al matí de l'entrega de la paperina de dulces, havent cantat desprès d'esta amb la mateixa tonada la del “Profundis clamavi forta com un clarí i acabat amb la cançó d'Horta, catalana”.

El mateix baró de Maldà ens fa en el seu Dietari, una descripció de Can Garrigó el mes d'octubre de 1797:

Can Travi vell. Autor desconegut
.. aposento immediat a l'aixida de la casa... peça menjador...estant penjat a la paret d'aquell menjador una bossa o paraïgua .. los demàs parets quedaven adornades de quadres i conclusions... algunes antiguitats del passat de la casa, que la fan molt recomenable, d'un Sant Crist, que es compte si fou Santa Maria dels Socors o de Cervelló, escollides pintures en una capsa amb relíquies insignes, pintura i epigrafiat en llatí d'un Canonge Garrigó, que fou de la Catedral de Barcelona... qual Senyor morí amb fama de santetat....”

Can Travi vell 1950. Fons Traguany

La propietat de la masia passà als Travi, família que tenia grans possessions a la Cerdanya, dels qual prové el nom actual.

Els Travi i Isabel Llançes, tingueren dos fills, Xavier i Maria Teresa. El fill Xavier morí als 33 anys i la finca i la masia van passar a Isabel Llanés i morta aquesta a la seva filla Maria Teresa. Les terres eren treballades pels Simó.

La riquesa dels aqüífers de Can Travi fou tan gran que tenia concertat amb l'Ajuntament d'Horta l'abastiment de la població, motiu pel qual no s'hi podien fer pous. Amb l'aigua de Can Travi es regava bona part de la vall d'Horta, de Sant Andreu de Palomar i de Sant Martí de Provençals.

Per més informació sobre la mina d'aigua de Can Travi, cliqueu sobre els links següents:



La masia estava en molt mal estat a causa de les diferents inclemències que ha hagut de patir. Així durant la guerra de 1936, hi va caure una bomba al pati de la masia, que quedà parcialment derruïda; l'objectiu del bombardeig eren els grans dipòsits d'aigua de la finca, que eren aleshores plens d'oli i gasolina.

Bassa d'aigua de Can Travi vell

Al respecte, segons explica Xavier Valls, pintor molt reconegut i veí d'Horta en la seva autobiografia “La meva Caixa de Pandora” , escrit per en Julià de Jodar.

Pel que fa al bombardeigs del 1937-1938, quan passaven el Junkers damunt d'Horta rebíem més metralla d'algun obús els antiaeris del Carmel que no pas bombes dels atacants. En sentir les sirenes, la meva mare i jo pujàvem al terrat, perquè era de les que, si de cas queia una bomba, preferia anar cap avall que no pas quedar soterrada. A mi feliç inconsciència, els reflectors antiaeris em fascinaven com uns focs artificials, però un vespre ens vam trobar rodejats de fum a causa d'unes bombes que havien caigut molt a prop de casa; sembla, ho vam saber desprès, que a la fi de 1937 un falangista havia pogut passar a l'Espanya franquista i havia denunciat l'emplaçament d'un dipòsit de carburant per a l'aviació sense parar ni mica, l'infeliç, “patriotero”, en el fet que la família vivia a pocs metres de l'objectiu: Todo por la Patria.”.

Durant la Segona República, la masia de Can Travi vell, fou col·lectivitzada, els anys 30 Can Travi fou escenari d'importants reunions polítiques.

Darrerament en 1975 va explosionar una bombona de butà que va ensorrar part de l'església, el celles, els cups, la cuina i el menjador.

Els Simó han estat els seus masovers que han treballar la terra fins els anys 80.


Restes de Can Travi vell en 1997






En 1990 es van fer obres al seu voltant i canvia profundament l'entorn de la masia, l'Ajuntament ha restaurat el que quedava de l'edifici i ara és la seu de la Guardia Urbana del Districte Horta-Guinardó.



Fotos cedides per Can Massana

Can Travi vell en l'actualitat, seu de la Guardia Urbana d'Horta-Guinardó

  • Fonts informatives: LES MASIES D'HORTA, de Desideri Díez Quijano, LA MEVA CAIXA DE PANDORA, autobiografia de Xavier Valls,