dimarts, 30 d’abril de 2013

LA CASA DE LES ALTURES


Barcelona havia esfondrat les muralles, s'estenia per la plana i es feia cada cop més gran. La indústria creixia en l'extraradi i amb aquest panorama resulta evident que mancava l'aigua a tots nivells, no n'hi havia prou amb la dels pous, ni amb el cabal del Rec Comtal l'aigua del qual cada cop estava més i més contaminada.
En el Rec comtal la gent rentava la roba, es banyava, llençava les aigües brutes, de tot
En la ciutat de Barcelona els pous tampoc es van salvar de la contaminació, que era produïda per filtracions del clavegueram dels carrers estrets i poc ventilats, donada la densitat i la manca d'higiene de la població en la que estava immersa la Barcelona vella. Un conjunt de factors propiciaven que sovint es declaressin focus de còlera o de tifus.

Tots els punts negres del mapa marques focus de l'epidèmia de tifus de 1914
Aquí és on gent amb olfacte de negoci van començar a crear companyies relacionades amb la captació i conducció d'aigües des de pobles propers de Barcelona. Així fou com, Jules Alfredo Coste va constituir una societat i va adquirir els drets per recaptar aigua des d'un poble del Maresme, prop de Mataró, anomenat Dosrius, drets que dos anys desprès va transferir a la Companyia d'Aigües de Barcelona, S. A., fundada a Lieja amb capital belga i francès.
Aquesta empresa es va proposar de dur aquesta aigua nova a la ciutat de Barcelona que, tal com hem indicat més amunt, creixia ja fora muralles.
El Ministeri de Foment va declarar aquesta obra d'interès públic i això va permetre la expropiació de terrenys necessaris per dur a lloc les conduccions d'aigua, tant per sota terra com en la superfície, tals com canalitizacions subterrànies, aqüeductes i dipòsits,  els quals, per aconseguir que l'aigua gaudís de prou pressió, els havien de bastir en llocs prou alts, amb la finalitat de poder fer arribar aigua a les cases més altes de la ciutat.
Per aquesta fi es van expropiar 15.000 m2 de la finca de Can Baró que eren propietat de Joaquim Llamas.  Les obres van finalitzar , desprès de dos anys de treballs, pel juny de 1870. S'havien construït 17 kilòmetres de galeries i 37 aqüeductes per arribar als dipòsits disposats a 93 metres sobre el nivell del mar.
Dipòsits d'aigua al cim de la muntanya
En zona més alta s'hi van instal·lar tres dipòsits per al subministrament d'aigua. El més antic (i més bonic) és de 1886 i té una capacitat de 1.000 m3.
La companyia d’aigües havia adquirit també l’any 1870 una finca on el director general de la companya Nicolau Regúlez, va encarregar al mestre d'obres Enric Figueres la construcció d'un edifici de línia neoàrab que finalment es va destinar a punt de trobada i recepcions de l'empresa.  Allà s'hi van celebrar grans i lluïdes festes on l'alta societat es feia veure.


Aquesta obra estratègica per al futur de la ciutat de Barcelona, es va inaugurar l'any 1871, tanmateix però, a la reixa de la porta lateral que dóna a la ronda Guinardó, s'hi pot llegir la data de 1870, provablement com a recordatori de la construcció del projecte.
La vegetació i l'aigua del voltant de la casa,  van ser la causa de voler crear un ambient similar als jardins granadins. Una part s'utilitzava com a jardí de la casa i una altra contenia vivers de diferents tipus de plantes i d’arbres, sobretot fruiters.


La salut financera de la societat però, no era molt bona i va necessitar d'una ampliació de capital, en 1882 es va fundar a París la Société Genérale des Eaux de Barcelona, que havia d'explorar els serveis fins a 1919.
Aleshores, a la fi de millorar-ne el servei es va construir uns dipòsits aigua més més grans d'alt de la Muntanya Pelada i darrera de La Casa de les Altures, on s'hi recollia el líquid que arribava per una llarga canalització, de més de 50 kilòmetres, i una estació de bombeig feia arribar l'aigua fins els dipòsits de la muntanya .

Dipòsits darrera de la Casa de les Altures

L'Edifici de la finca, se'l la coneix per “La Casa de les Altures”, segurament per que va ser edificat en un lloc on havia hagut un dipòsit amb aquest nom.
Aquesta és l'obra més important i més gran que no s'ha fet mai al Guinardó i per aquesta raó, el tram de l'Avinguda entre el C. Genòva i Pg. Maragall es digué carrer de  Dos Rius, donat que més o menys per aquesta zona hi passen enterrades les canonades que portaven l'aigua fins el gran dipòsit desprès d'un llarg periple des del poble de Dos Rius al Maresme.
De fet quan es va construir l'església de la Mare de Déu de Montserrat, van sorgir problemes amb la companya d'aigües per aquesta conducció subterrània, donat que l'empresa entenia que podia existir risc per a la salut pública . El plet va durar dos anys i finalment van arribar a l'acord de construir una arcada sobre la canonada per resguardar-ne l'obra. Això incrementava el pressupost per a construir el temple i a canvi la companyia d'aigües es va comprometre a subministrar-lis gratis “perpètuament”,  500 litres d'aigua diaris per a l'església i la casa rectoral. El clero mai perd pistonada com podeu comprovar.
En 1936, quan va començar la guerra civil la Torre Estudios y Aplicaciones del Agua, més coneguda en l'època con la “La finca de les Altures”, fou convertida en colònia escolar pels fills dels treballadors de la Companyia d'Aigües, utilitat que va perdre, no cal dir-ho, quan el conflicte va acabar en 1939.
Aqüeducte de Can Quintana
Avui les conduccions i aqüeductes que tant necessaris van ser en el seu moment resten abandonats, molts trams han desaparegut sota la construcció de nous barris però alguns continuen en peu com testimoni d'una època, com el que es troba en la barriada d'Horta en el torrent de Can Quintana.


En el Guinardó sembla que en temps, hi havia hagut dos d'aquests aqüeductes, un travessava el carrer Valls on el Mas Fondo, l'altre era al darrera d'on estan els Laboratoris del Dr. Esteve.
L'increment de població a Barcelona i la construcció de cases a cotes cada vegada més enlairades exigien dipòsits més alts per donar més pressió al subministrament. Seguint aquesta tendència, el 1959 es construí un nou dipòsit, de mides similars a l'anterior, i el 1963 es col·locà un tercer dipòsit circular al cim del turó.


Durant un temps, la casa serví de seu de l'Institut d'Investigació Hidrològica.
Cap els setanta, l'edifici de la Casa de les Altures, presentava un estat d’abandó important, En quan als jardins de la finca, el veïnat juntament amb l'Associació de Veïns Joan Maragall, va lluitar durant anys a la fi d'aconseguir que es convertissin en parc públic, manifestacions, llençols penjats en els balcons del carrer, talls de transit, etc. Gràcies a aquestes pressions veïnals el recinte fou adquirit per l’Ajuntament i el Parc de les Aigües va obrir les portes l’any 1978 desprès dels treballs d’adequació duts a terme per l’arquitecte J.M. Casamor.
Més endavant, ja en 1984, l'Ajuntament de Barcelona també adquirí l’edifici de la Casa de les Altures que, restaurat i rehabilitat per l’arquitecte Víctor Argentí, va obrir les portes com la Seu del Consell del Districte Horta-Guinardó a principis de 1989.


  • Fonts informatives: De la col.leció Els Barris de Barcelona, editat per l'Ajuntament, el volum dedicat al Guinardó. Web del Districte i fotos de l'Ajuntament. Tots els Barris de Barcelona de Josep Maria Huertas Claveria i J. Fabré. Parlem del Guinardó d'Enric Marimon.

dilluns, 22 d’abril de 2013

PASSATGE GARCINI - la seva història


Quan el Guinardó era una extensió gran de terreny que s'enfilava cap amunt, corre cuita perseguint el cim de la muntanya Pelada, només el poblaven unes 40 masies, quaranta focs en deien  antigament, la majoria del segle XVII.



La de Can Garcini estava situada molt aprop de l'antic camí d'Horta, en la part baixa del Guinardó, en el primer tram que ara ocupa el carrer Garrotxa.

Can Garcini a principi del segle XX. Foto del CEC


El camí d'Horta passava just entre les masies de Can Basté, coneguda també com Can Girapells i Can Garcini, el que seria després de 1911 Pg. Maragall no existia pas, es va aplanar quan van construir les vies per on passaria el tramvia elèctric.

Can Girapells i els terrenys que després es convertirien en Pg. Maragall. Foto autor desconegut

Recreació d'una part del Guinardó amb les masies de Can garcini, Can Girapells i Mas Guinardó.

L'antic camí d'Horta, aleshores començava en el carrer Xifrer fins arribar al davant de la Clínica Ginecós i s'enfilava poc a poc fins passar en mig de les masies indicades més amunt, per continuar pel que ara es coneix com Carrer Garrotxa que no és més que el que queda de l'antic camí.

Antic camí d'Horta passant pel Guinardó. Foto autor desconegut.

Era un camí pèssim de carro fangós i ple de sots, a més de solitari i perillós a certes hores de la nit, més que detestable, ja que molta part coincidia amb el llit de la Riera d'Horta.

Tenim delicioses descripcions de primera ma, escenes vives extretes del diari del Baró de Maldà.

havent trepitjat les mules prou sopes o fang amb bassals d'aigua per tot el camí, tot ell d'allò més putiner...” (28.10.1799; “La romeria ha sigut alegre i sense susto, puix que amb tot d'algunes fangueres i roderes en la carretera i demés camí d'Horta, lo Francesc (el lacai) nos ha dut, segons sa destresa en guiar les mules prou bé, fora d'algun tostorrot de no res (15.10.1801).

Si hem de creure al nostre comentarista, el trànsit pel camí d'Horta era molt intens en el seu temps. Ens ho remarca dues vegades el dia 20 d'octubre de 1797: “Veient animals i a estos amb una carreta de traginer, dones i demés anant i vinent per allí... havent trobat prou embarassos de carretes amunt i avall , d'estos amb roba bruta de Barcelona per rentar-se a Horta, animals amb fogots cap a Barcelona, traginers, dones i algun xerrics que ens feren anar un poc de tort en certs passos difícils”.

Segons aquesta informació, el nostre camí era freqüentat principalment per traginers i bugaderes que anaven a recollir o lliurar les feines. No hi mancava el trànsit d'algun cotxe o tartana amb passatgers però, en aquest cas, es tractava de vehicles particulars de la noblesa o mercaders acabalats que anaven i venien de les seves finques o possessions.

Els vehicles de servei públic eren aleshores inexistents. Els traginers, que mitjançant mules, ases i cavalls feien arreu el seu tradicional i incessant tràfec. Qui volia traslladar-se de Barcelona a Horta o viceversa, sinó disposava de cavalleria pròpia o prestava, havia de fer el camí a peu. (Extret del Llibre Els barris de Barcelona, publicat per l'Ajuntament de la Ciutat.

Els camps de Can Basté (Can Girapells) seguien cap a l'est i  a vall i comprenien el que desprès seria el Pg. Maragall, en temps en aquests terrenys es cultivaven flors com també s'hi cultivaven a les terres de Can Garcini, flors que es venien a la ciutat de Barcelona.

A principis del segle XX, Quan es va obrir el Pg. Maragall, Can Girapells va perdre gran part de les seves terres en l'expropiació per bastir el passeig. Can Garcini va a començar a parcel·lar les seves i a finals dels 30 es van construir les dues cases que apareixen en la foto de sota, de les quals només queda dempeus la de l'esquerra.


Es comença a bastir el Pg. de Maragall, Can Garcini al fons a l'esquerra. Foto AMDHG

El Ptge Garcini havia estat el camí de carro que conduïa a la masia des del camí antic d'Horta i a partir dels anys 30, es van anar construint les seves casetes a banda i banda del passatge, una de les primeres va ser a dels Senyors Sendra.

Casa del Srs. Sendra. Foto cedida per la família.


Feia poc que la guerra civil avia acabat. El senyor Sendra, que fins aquell moment havia viscut al C. Nàpols, s'afanyava en buscar un solar adequat prop la carretera d'Horta per bastir una petita casa de planta baixa per anar a viure amb la seva dona i les dues filles, un indret tranquil.

Finalment es va decidir comprar una de les parcel·les en les que els propietaris de la torre Garcini, havien dividit les seves terres. El terreny suficient per bastir la caseta dels seus somnis, planta baixa amb un petit jardí al darrera de la casa, al mig d'un passatge que conduïa fins una masia molt bonica que hi havia al final del passatge.

Can Garcini. Foto CEC

Ell només havia comprar una de les moltes parcel·les en les que s'havien dividit les antigues terres de cultiu de la Torre Garcini, una masia del segle XVII propietat de la família Alós-Moner però havia persones que n'han comprar dues o tres d'aquestes parcel·les a la fi de construir casetes que després es posarien a la venda.

Quan ells hi van anar a viure corria 1945, al principi del passatge, cantonada amb el carrer Guinardó (ara Escornalbou), ja s'hi havien construït dues amb en els núms 1 i 3, entre 1933 i 1936 , eren unes cases de planta baixa i pis, la de l'esquerra amb les parets exteriors esgrafiades que encara avui dia existeix, l'altra ja ha desaparegut.


Ptge. Garcini vist des del carrer Villar, es pot veure Can Girapells. Foto Sindreu

Entre els propietaris d'aquestes cases i els de Torre Garcini, en la dècada dels anys 30 van decidir el nom el camí de terra que unia el carrer Guinardó amb Xiprer, que seria Passatge Garcini en honor dels propietaris de la masia.

La història dels Srs. Sendra és la de moltes famílies del passatge i extrapolable a la majoria d'elles que van arribar-hi entre els anys 1935 i 1945 i van construir la resta de les cases del passatge.

Les germanes Sendra van treballar fins que es van casar fora del barri i per poder arribar als seus llocs de treball havien d'agafar o bé el tramvia 45, que anava fins a la Plaça Eivissa o el 4 que aleshores arribava fins els Quinze.

La sra. Sendra comprava els queviures a la plaça del Guinardó , no la que tothom coneix i de la que només en queda la torre principal, sinó la d'abans, que estava situada més o menys on ara es troba la carpa provisional del mercat.

Durant molt anys van comprar el pa al forn de pa que havia en el que quedava de la masia de Ca L'Eloi, els veïns el coneixien com Ca la Rita.
Masia de Ca l'Eloi on hi havia el forn de pa. Foto Sindreu

Les filles del sr. Sendra, la Valentina l'Emília, que encara viuen en la casa que els seus pares van construir, es van casar i es van quedar a viure en la mateixa casa, això si el sr. Sendra va decidir ampliar la caseta construint un primer pis perquè cada una de les filles disposés d'un espai propi.

Casa del Srs. Sendra amb el pis a dalt- Foto cedida per la família
Ambdues es van casar en la petita església de Santa Isabel que aleshores es trobava en uns baixos del final del carrer Garrotxa.

La Valentina i l'Emília, recorden encara els últims masovers que van viure a Torre Garcini, la Sra. Gracieta i el Sr. Isidre amb els que van mantenir una cordial amistat.

Per la pròpia orografia del terreny el Guinardó es dividia de manera natural en diferents centres de convivència que poc es feien entre sí, l'alt Guinardó n'era un, el baix Guinardó, n'era un altre, els Quinze també n'era un altre amb la seva pròpia idiosincràsia.

El passatge Garcini es va asfaltar en 1983, durant molts anys el veïns es van queixar davant l'Ajuntament de la deixadesa i abandó en que es trobava el passatge, mal il·luminat i ple de fang i sots, sembla que continuen més o menys amb els mateixos problemes de manca d'atenció per part de l'Ajuntament a qui demanen, entre d'altres coses, que es soterri la línia elèctrica del carrer donat que encara es manté l'antiga manera de conducció per cables enlairats.

Tot i així, és un petit oasi en mig d'un barri sense pràcticament places ni arbrat i on l'espai verd n'és el gran absent, ple de cotxes a banda i banda dels carrers costeruts i pisos més alts del que seria aconsellable.

Esperem que aquest petit oasi es preservi pel bé de tothom, que els jardins i la masia es converteixin en públics i que el veïnat els pugui gaudir en un futur no massa llunyà.

  • Fonts informatives: Família Sendra, Carme Elias i el llibre Col·legi de la Bona Vida del Baró de Maldà. Fotos Sr. Sindreu i del CEC.


dimarts, 16 d’abril de 2013

ELS PRIMERS AUTOBUSOS QUE VAN ARRIBAR A HORTA I AL GUINARDÓ

En els anys 20 de segle XX, es va popularitzar una nova forma de transport: els autobusos.

L'any 1921 es constitueix la societat Compañía General de Autobuses – CGA”, amb la concessió per part de l'Ajuntament de set línies regulars, que enfront dels tramvies, oferien una major mobilitat.

La CGA va inaugurar la primera línia que anava del carrer Provença a l'Estació de França, passant per les places Catalunya, Antoni López i Pla de Palau, l'octubre de 1922.

Altres companyies del moment foren,  la de Autobuses del Norte de Barcelona, constituïda en 1927 que tenia la concessió de dues línies de Gràcia a Horta, rodejant el Turó del Carmel amb central a la Plaça Lesseps i Autobuses Roca, que mereix un tractament a part.



Compañía de Autobuses del Norte de Barcelona.

L'any 1928 Magí Roca Sangrà, va sol·licitar a l'Ajuntament la concessió d'una línia que anava del Passeig de Gràcia/Provença, arribaven al carrer d'Urgell i al Paral·lel

Autobusos Roca cobrien les necessitats de transport a la zona alta de l'Eixample. Un sector mal cobert pels tramvies. L'any 1930 encara va obtenir la concessió de la línia, amb trajecte entre Balmes/Pelai i el barri d'Horta.

A Horta però, l'any 1926 la companyia d'autobusos del Nord de Barcelona, formada per l'Agrupació de Propietaris del Carmel, inaugurà el servei Horta-Carmel que va tenir una gran transcendència.



Línia Horta Carmel dia de la inauguració, foto Brangulí

Un segon pas el donà el sr. Aircorbe, advocat resident a la barriada dels Periodistes, situada a la Font d'en Fargues i el Torrent de la Carabassa. El Sr, Aircorbe gestionà la la concessió de línia d'autobusos Lesseps-Guinardó que fou atorgada l'any 1926 a nom de Ramón Oriol Cinca, en 1928 la concessió fou prolongada : Lesseps-Guinardó-Horta, a favor de Josep Esteve, i explotada per l'empresa “Autobuses del Norte de Barcelona.

Aquesta línia va desaparèixer durant la Guerra Civil de 1936-1939, la Generalitat en va requisar els cotxes, els quals foren portats al front d'Aragó.

Cap l'any 1962 tornava a restablir-se aquesta línia, molt desitjada per la gent d'Horta que feia el servei de posar en contacte Horta, Guinardó i la part alta del Carmel, una zona que sempre havia estat – i continua estant – desatesa.



ELS AUTOBUSOS ROCA

Si existeix alguna companyia de transports col·lectius que els vells veïns d'Horta i del Guinardó recorden, aquesta és autobusos Roca. Aquests autobusos van omplir un gran buit en les desastroses comunicacions entre Horta i el Guinardó amb el centre de la ciutat de Barcelona.

En 1928 la concessió d'una línea d'autobusos de Còrsega.Passeig de Gràcia a la Rambla Volart al Guinardó, que li fou concedida l'abril de 1928. Es van posar en servei tres cotxes de fabricació francesa marca SOMUA (Société d'Utillage Mécanique et d'Usinage d'Artillerie de Saint Ouen-Seine).

En el Butlletí del Mas Guinardó del mes de desembre de 1927 es comunicava als socis que el dia 18, s'inaugurava la línia d'autobusos Roca. El 23 d'abril el Sr. Roca va parlar de  les futures línies d'autobusos  que durien del uiinardó al Passeig de Gràcia, passant pel carrer Còrsega.

La comissió de Foment va dirigir una nota a la direcció dels tramvies de Barcelona demanat que els conductors respectessin les parades, ja que  no fer-ho motivaria una catàsfrofe a la Rambla Volart.



Mas Guinardó - Festa de la inauguració  de la línia - Foto Brangulí





En ampliar la línia original al Guinardó, amb prolongació fins el Paral·lel, la companyia Autobusos Roca, matriculà i va posar en servei des del mes de febrer de 1930, una sèrie de 7 autobusos marca SOMUA com els precedents, que si bé no diferien en la maquinaria si que ho feien en l'aspecte extern.



Dia de la inauguració de la línia - Fotos Brangulí
Se sabia a Horta que la companyia d'Autobusos Roca era una empresa seriosa i que podia estar interessada en una nova línia que posés en contacte el centre de Barcelona amb Horta. Tot el barri es va bolcar en aconseguir aquesta línia d'autobusos. La línia es va obtenir finalment però, no sense haver treballat molt, tant les entitat del barri com els veïns que es van mantenir units i perseverants, a la fi d'aconseguir allò que els era tant necessari, una actitud en el cas d'Horta meritòria.

En 1927 comença un moviment per obtenir aquest servei i es constitueix una comissió l'any 1928, nomenada per entitats del barri, per tal d'assumir la responsabilitat directa de la impulsió d'aquesta línia.

El mes de juliol del mateix any, és a dir, quatre mesos més tard la Compañia General de Aubotubes, que havia reiterat molts cops que no l'interessava donar servei a Horta, va canviar de parer i va demanar que, si més no, la deixessin arribar fins els Quinze, es tractava, en definitiva, d'oposar-se a la concessió de la línia Roca que els veïns reclamaven.

En 1930 la “Comissió Municipal Permanent” acordà obrir durant un període de 30 dies, un concurs per l'establiment definitiu d'una línia d'autobusos des del centre fins a Horta.

La intromissió de la Compañia General de Autobuses va aixecar una gran protesta a Horta que va originar la redacció d'un manifest signat per les entitats del barri.

Malgrat tota aquesta colla de dificultats el barri unit va aconseguir un servei d'autobusos digne des del centre de Barcelona, carre Pelai a Horta, van ser, doncs, els primers autobusos que van arribar-hi.


Dia de la inauguració davant la parròquia de Sant Joan d'Horta 1932. Autor desconegut

La concessió fou atorgada el 16 d'octubre de 1930 i van entrar en servei oficial el 22 de desembre i la festa inaugural, amb tres nous cotxes en servei, fou el diumenge 1 de febrer de 1931, el trajecte durava 20 minuts, cal aclarir que el trànsit de l'època així ho permetia, és clar.

De la Ronda va sortir una caravana amb sis cotxes que van recórrer el trajecte habitual i van arribar fins la porta de l'església de Sant Joan d'Horta al carrer de Campoamor, entre els aplaudiments dels habitants de la barriada que van voler premiar així el gran esforç que havia realitzar l'Industrial Roca en dotar a les barriades que en sortien beneficiades Horta, Santa Eulàlia, Carmel- Font de la Mulassa, Font d'en Fargues, Camp de l'Arpa i del Guinardó, d'un servei magnífic.

Les entitats d'aquests barris van oferir al Sr. Roca un banquet d'agraïment a l'Hotel de l'Avinguda del Tibidabo. El Sr. Roca va donar les gràcies als assistents i va prometre que tindria tota la cura necessària per mantenir el prestigi que en pocs dies havia assolit i , si fos possible, millorar-lo.

L'accés als vehicles s'efectuava pel darrera, car la plataforma, situada rera l'eix posterior, era oberta i amb una porta central sobre l'eix del cotxe que s'utilitzava per baixar del cotxe. Tenien 29 seients dobles situats de cara i d'esquena en sentit contrari de la marxa. A la plataforma posterior hi podien viatjar 12 passatgers.

Quan la guerra es va suspendre el servei restablint-se el 7 d'octubre de 1941. Cinc anys desprès, passà a mans de Tranvias de Barcelona, S.A.



  • Fonts Informatives: Resum extret del llibre ELS TRANSPORTS D'HORTA , de Desideri Díez Quijano. Moltes de les fotos dels fons Brangulí. Notes complementàries  del Llibre Parlem del Guinardó de l'Enric Marimon.









dilluns, 8 d’abril de 2013

CAN SITJAR XIC i CAN SITJAR GRAN


Situació de les tres masies veïnes


En la Barcelona de finals del segle XIX, les famílies riques competien en demostrar el seu poder adquisitiu construint-se grans cases en els millors carrers de l'Eixample, Passeig de Gràcia, Rambla Catalunya, Passeig de Sant Joan, etc.
Palau Macaya - Web La Caixa

En 1898, l'industrial Roman Macaya Gilbert va encarregar a un del millors l'arquitectes del moment, en Puig i Cadafalch, la construcció d'un palau que va convertir en el millor i més bonic del passeig de Sant Joan. Un impressionant edifici caracteritzat pels seus esgrafiats en ocre, un gran treball de forja i el acabats de les finestres de l'austera façana d'estuc blanc, avui propietat de la Caixa.

A més de la seva casa principal, tota persona important que es fes valer tenia una casa a les afores de la ciutat, en aquest cas la família Macaya va comprar una masia a les afores del poble d'Horta coneguda amb el nom de Can Sitjar Xic i la van convertir en una torre d'estiueig, amb trets afrancesats, donat que el sr. Macaya estava casat amb una francesa.
 
Can Sitjar Xic
Anys desprès, el seu fill Jordi Macaya, va llogar la casa al polític Alejandro Lerroux, conegut republicà, fundador de Partit Radical.

Gran orador tenia idees progressistes. El seu apassionat us de la paraula i els seus atacs a la burgesia i la església li van causar molts problemes, era un personatge fogós i una mica demagògic que va tenir gran quantitat de seguidors, fustigador dels rics i paladí de la classe obrera.

En els seus mítings era rebut amb entusiasme, les seves paraules el van fer passar pels tribunals i el van dur a la presó nombroses vegades.
 
Lerroux en un dels seus mitings
 A Horta els seus mitings es van fer al Coll, la Font de la Mulassa i la Font de Can Quintana i al Guinardó al mateix Mas Guinardó.

El Partit Radical de l'Alejandro Lerroux, era a Horta el centre dels desordres. Al primer terç del segle XX, la influència política es repartia fonamentalment entre republicans i regionalistes . Els primers ho feien des del Centro de la Fraternitat Republicana, situat en 1926 en l'actual local de l'Ateneu Hortenc (Carrer Pere Pau) i desprès sobre el cinema Unión ( a la Plaça Eivissa). 


Berenar fraternal al Carmel, on personatges com Lerroux feien els seus miting. Foto F. Ballell

 
Els altres ho feien des del Centre Català d'Horta i Santa Eulàlia (a la Plaça Major- actualment de les Santes Creus), més tard, des de 1917, al Foment Hortenc (Alt de Mariner, 15).

Quan la Lliga triomfa en les eleccions, per Horta en sortí elegit Josep Maria Puig i Coromineds, prestigiós metge del l'indret.

Tot just començant el segle, l' Alejandro Lerroux, durant la primera dècada de la Setmana Tràgica exercita una forta influència sobretot en àmbits obrers.

La força dels Lerrouxistes s'estenia per Horta i més per la part alta del Coll i de la Font de la Mulassa, de Can Quintana. Hi ha material gràfic de les populars “meriendas lerrouxistes”, al voltant d'aquestes fonts, que no he aconseguit trobar.

Desprès d'Alejandro Lerroux, ocupa Can Sitjar Xic, en Martínez Anido, Governador Militar de Barcelona entre 1920-1922, repressor de les lluites obreres a la ciutat.

Finalment la casa es va vendre. A finals dels setanta, edifici i terrenys passen a dependre de l'Ajuntament i seran destinats a la construcció del parc públic de la Unitat i l'escola pública Mare Nostrum.


Can Sitjà Gran en 1918

En quan a la la Masia de Can Sitjar Gran, està situada al costat de Can Baliarda, Torre d'estiueig que encara existeix i que té la seva porta d'entrada en el que avui és el Passeig de Valldaura. 


Can Baliarda a principis del segle XX

HISTÒRIA DEL CAN BALIARDA 

 Havia estat dedicada a la vinya i l'horta i en venien productes a la Plaça del Mercat, avui plaça Eivissa.

mercat de la plaça Eivissa a principis del segle XX


Els Sitjar eren uns masovers que procedien de Sant Andreu de Palomar i van arribar a Horta per treballar-hi la terra a mitjans del segle XVIII.

Van fer de masovers de Can Sitjar Gran i Can Sitjar Xic, cases que des d'aleshores es van donar a conèixer amb el nom d'aquesta família.

Van deixar a aquesta casa per passar com a masovers de Can Sitjar de la plaça Virrey Amat “El Col·legi de la Bona Vida”, que rep també d'ells el nom de Can Sitjar. Dels Sitjar i més concretament de la Tuies Sitjar (Sitjana), tenim algunes referències en el llibre del baró de Maldà EL COL·LEGI DE LA BONA VIDA.


 





















Can Sitjar ( Col·leti de la Bona Vida), en el que seria desprès la Plaça de Virrei Amat
















































  •  Si voleu saber més sobre la Història de Can Sitjar el Col·legi de la Bona Vida, clique sobre el link de sota:

CAN SITJAR (El Col·legi de la Bona Vida)






Can Sitjà Gran 2004



Quan aquests masovers marxen, Can Sitjar Gran passà als Alcoverro que entrats els anys cinquanta, havent-se degradat totalment aquesta zona d'Horta, van deixar la masia, pocs anys desprès van dividir la casa en diversos habitatges on hi vivien algunes famílies.

Actualment sobreviu encara com habitatge múltiple, darrera d'un bloc de pisos bastits sense noció de l'equilibri urbanístic ni la mesura, han acabat de degradar completament l'indret.








  • Fonts informatives: LLibres. Les Masies d'Horta i  HORTA (1904-2004) Aproximació a Cent anys d'Història de Desideri Díez Quijano.

dilluns, 1 d’abril de 2013

XAVIER VALLS - Memòria dels veïns

Xavier Valls Subirà era un dels sis fills de Magí Valls i Martí i Carme Subirà i Tomàs, extensa família relacionada amb la banca.

Xavier Valls
 El seu avi era propietari a finals del segle XIX i principis del XX, de la masia fortificada coneguda com la Torre dels Pardals situada al Guinardó i un  tiet-avi seu ho era de Can Cascante, una torre d'estiueig molt coneguda en el barri del Congrés, cap de les dues existeixen actualment.

Resulta evident que la seva família no era qualsevol família en la Barcelona del moment.

En la seva activitat com empresaris, tant el seu avi com el seu germà eren membres de la càmera de comerç de Barcelona, i ambdós compartien inquietuds culturals i polítiques lligades amb la Renaixença i l'esclat del catalanisme polític.

L'avi quan va morir en 1907 (aleshores era Regidor de l'Ajuntament de Barcelona), en el seu testament va deixar constància del seu desacord per veure-s'hi obligat a redactar el seu testament en castellà i més quan es tractava d'un document tant personal com aquell, i a més va disposar que el seu taüt fos embolcallat amb la bandera catalana, la mateixa que va onejar en dies festius en el terrat de la seva Torre dels Pardals. 

La Torre dels Pardals en l'època que era de la família Valls
El seu pare, va néixer a Barcelona. Malgrat que tradició bancària de la família, a ell personalment  li interessaven més una altre classe de lletres que no pas les bancàries , volia muntar una llibreria en algun lloc de Barcelona i el seu pare s'hi va oposar tot dient que no volia pas un fill botiguer . Com sentia una gran admiració pel seu pare es va plegar als seus desitjos i finalment va treballar en banca però, també es va dedicar a escriure, així que va decidir instal·lar-se pel seu compte i va obrir la banca Ponsa i Valls que en 1920 va  fer suspensió de pagaments, així que, un cop liquidats els seus deutes, es va retirar a viure al barri d'Horta i gràcies a la seva llicenciatura en Filosofia i Lletres va entrar a donar classes en diferents centres pedagògics per viure.

Els pares de Xavier Valls que sempre van viure a Horta


C. Rectoria on va viure la família Valls
Jardí de Xavier Valls a Horta
Carrer Rectoria 1910, la rectoria . Foto cedida  Anna Seguí
La casa d'Horta era al carrer Rectoria, davant del lateral dret de l'Església de Sant Joan d'Horta. Xavier Valls va passar en aquesta casa la seva infància i joventut. És una casa, encara resisteix dempeus, de planta baixa i primer pis amb un gran jardí darrera, com moltes de la mateixa època.

Però qui era Xavier Valls: segons la Wiquipèdia :

Va néixer el 18 de setembre de 1923 a Horta, Barcelona. Va aprendre la tècnica pictòrica al costat dels suís Charles Collet, amic de la família. L'any 1949 es va traslladar a París on es va relacionar amb Tristan Tzara, Fernand Léger, Antoni Clavé o Alberto Giacometti, on va establir la seva residència definitiva, tot i que passava tots els estius i festes de Nadal a Horta.

mostra de l'obra de Xavier Valls
Manuel Valls fill de Xavier Valls
És pare del polític francés Manuel Valls, actual ministre de l'Interior,  tiet de Manuel Valls Gorina, compositor de l'immne del Barça i oncle del físic americà Oriol Valls.

 Membre d'Honor de l'Acadèmia de Belles de Sant Jordi, l'any 1993, fou guardonat amb la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts l'any 2000, amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques, concedit per la Generalitat de Catalunya.

L'any 2003 va publicar un llibre de memòries LA MEVA CAPSA DE PANDORA. El 2005 fou elegit membre de la Real Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Va morir a Horta el 17 de setembre de 2006 a conseqüència d'un càncer de colon.

Dit això, en centrarem en les seves vivències al barri d'Horta, recollides en el llibre autobiogràfic La meva caixa de Pandora, barri al que sempre va estar vinculat i al que mai no va renunciar i on, tal com s'ha indicat més amunt, hi va morir als 83 anys, l'any 2006-.

“..Els dies festius i durant les vacances no paràvem de fer excursions i acampades rere les carenes del Collserola ...una vegada pujant pel camí, vam sentir que tocaven sardanes i tot il·lusionats vam arribar davant d'un espectacle insòlit d'una colla d'homes i dones que ballaven completament nus al so del músics de la cobla, que una cama damunt de l'altre, tocaven igualment a pel.. d'un revoltada el pare ens va fer tirar muntanya avall fugint dels nudistes que es deien “Panxa al sol” i no sabíem del quin barri venien, mai més no he vist – ho recordo com si fos ara – tantes penjarolles saltironejant seriosament al compàs de la nostra dansa popular...

També anàvem molt al Club de Tennis d'Horta, que va ser el tercer de Barcelona i era molt familiar, un lloc privilegiat de reunió amb els amics durant anys....”



mosèn Baldelló (de l'església Sant Joan d'Horta), refugiat a casa d'uns amics arran de la revolució (Guerra Civil) va veure com els milicians llançaven per les finestres del seu pis el piano i tots els llibres i els documents que posseïa

Detall de l'Església de Sant Joan d'Horta cremada per dins
El 19 de juliol de 1936, em va despertar el soroll de les bombes que un avió llençava sobre la caserna de Sant Andreu: així començava l'aixecament militar a Barcelona, un dis desprès que en els altres indrets de la Península. Era diumenge i a les set del matí el meu pare va anar a la rectoria, on el senyor rector va celebrar a porta tancada l'ultima missa per a ells sols. Seguidament i ajudats pel vicari ens va omplir la casa de paquets i d'objectes de valor de culte, entre ells el gran copó ple de formes consagrades per a la missa solemne, car era diumenge dels anomenats de “comunión general”. Desprès d'haver dinat amb nosaltres Mossen Pujol i el vicari, Joan Bonet, van còrrer a amagar-se a casa d'uns amics. De moment l'abundantíssima reserva del santíssim fou guardada en un armari-mirall de l'habitació dels meus pares i cada cop que passaven per davant fèien una genuflexió, que avui pot ser faria somriure a més d'un, però que era el més normals del món en aquells temps”.

 
  •   El vespre de l’onze de gener de 1938 una bomba va provocar la massacre més gran de la Guerra Civil a Sant Andreu. Als més grans encara se’ls entelen els ulls quan recorden les escenes d’angoixa que visqueren a la cantonada de la Rambla de Sant Andreu (que durant la guerra va pendre el nom de Joan García) i elcarrer de les Monges. Fou el fet més luctuós de la guerra civil a Sant Andreu i un dels que més marcà la gent que la visqué. (Bloc l'Opinió Andreuenca).

 La matinada de dilluns, uns incontrolats de la “FAI” van calar foc a l'església i al local parroquial, situat enfront de casa i vam ruixar les persianes per evitar que s'inflamessin. Més tard va començar l'escorcoll pel barri; saltant el jardí que separava les dues cases, ens van reunir amb els nostres veïnes les senyoretes Eroles, que eren mestres i tenien l'escola darrera l'habitatge. Jo que era el més petit de tots, tenia dotze anys era el portador del Santíssim i ajudat per les nostres amigues, vaig repartir a grapats la sagrada reserva entre els pocs assistents. La resta dels objectes de culte que calia amagar, van ser llençats, un rera l'altre al pou, que tenia uns trenta metres de profunditat però, ai las!, quan la rodona de l'aigua del pou va restar quieta com un mirall, emetia uns resplandors d'or i de plata dignes del tresor d'Alí Babà. Aleshores el meu germà Jordi molt esportista i bon nedador, hi va baixar i tot capbussant-s'hi , ho va posar tot dins d'un sac que va colgar sota el sauló...

Detall del aleshores Pg. de Valldaura
“al Paseig de Valldaura assassinaven de valent. Una tarda jugant amb el meu amic Ricard Matas i en Quique Noblom – la família del qual ocupava una part de la masia de Can Cortada, tota rodejada d'horts - tots tres estàvem asseguts en un marge del camí que enfilava cap a Can Glòria d'en Jaumar de Bofarull, quan es va aturar un cotxe amb tres o quatre milicians amb la bandera negra i roja i un mocadors al cap com de pirates de L'ílla del Tresor, i en van sortir un home i una dona cridant-los “P'arriba”, , només els vaig poder veure l'esquena, però mai no oblidaré aquelles persones, tirotejades per darrera quan encara no havien fet uns pocs passos. En marxar el cotxe, els seus ocupants ens van mirar i puny en l'aire van cridar “Salud”, ens vam acostar a la parella que geia bocaterrossa – encara puc veure el clatell amb els foradets de les bales, voltants d'estelles d'os – al terra del camí, amarats a poc a poc de sang, que els vessava segurament del cap i del pit...”

“amb els amics tampoc no ens perdíem cap de les pel·lícules que feien al cine dels Corretja a la plaça Eivissa, on ja de ben petit, em duia la minyona Maria de Cerdanyola...”

El cinema vell de la Plaça Eivissa

Pel que fa al bombardeigs del 1937-1938, quan passaven el Junkers damunt d'Horta rebíem més metralla d'algun obús els antiaeris del Carmel que no pas bombes dels atacants. En sentir les sirenes, la meva mare i jo pujàvem al terrat, perquè era de les que, si de cas queia una bomba, preferia anar cap avall que no pas quedar soterrada. A mi feliç inconsciència, els reflectors antiaeris em fascinaven com uns focs artificials, però un vespre ens vam trobar rodejats de fum a causa d'unes bombes que havien caigut molt a prop de casa; sembla, ho vam saber desprès, que a la fi de 1937 un falangista havia pogut passar a l'Espanya franquista i havia denunciat l'emplaçament d'un dipòsit de carburant per a l'aviació sense parar ni mica, l'infeliç, “patriotero”, en el fet que la família vivia a pocs metres de l'objectiu: Todo por la Patria.”.


Antiaeri de la muntanya Pelada en acció
  • (La Bomba va caure a la masia de Can Travi Vell que és on estava el dipòsit)
...Les muntanyes que encerclaven Barcelona van quedar pelades perquè milers de persones arribaven de tot arreu van tallar les pinedes dels Tibidabo fins gairebé Montcada per fer foc....”

Recreació
“El gener de 1939, quan el rector de la parròquia va rehabiliar l'església de Sant Joan d'Horta, la Falange va acudir a empastifar la façana, com a tot arreu, amb el retrat de José Antonio primo de Rivera pintat a la trepa i el rètol “Caídos por Dios i por España”. El dia abans que l'obrissin al culte, el meu pare ens va fer el comentari que “això és una barrabassada”. La mateixa nit, amb el meu germa Jordi i l'amic Rafel Pinós, que vigilaven que no passés ningú pel carrer, jo, amb una pintura duco, que era una mena de laca, hi vaig dibuixar a sota una tifarada amb un fumeral que ho rodejava tot i perquè no en quedés dubte, ho rematava amb el mot “merda”. Diumenge al matí, en anar a la primera missa, la meva mare hi va trobar molts falangistes i el cap de policia, que voien emportar-se al sr. Rector per declarar a comissaria. En adonar-se que aquella pintada només podia ser obra meva, i espantadíssima pel que ens podia caure al damunt, la meva mare va pujar corre.cuita a la meva habitació, però jo ho vaig negar tot, i encara que ella no em va creure, cap dels tres conjurats no vam fer esment a l'afer al llarg del franquisme. Les autoritats no van tenir més remei que tapar amb quitrà tota la inscripció i avui encara em satisfà pensar que única església de tot Espanya que no va conservar la llegenda de la Falange, gràcies a la meva pintada, fou Horta.”


“Una tarda vaig sortir a fer un vol per camí vell de Sant Genís , Martí Codolar, per la Clota i el camí de Sant Cebrià i d'altres racons, com el camí vell que anava al Cementiri d'Horta i a l'església vella, enderrocada els anys trenta. Un passeig de comiat, car tot havia de quedar destrossat per les obres de la ronda de dalt i les noves edificacions dels Jocs Olímpics. Veia com anaven quedant buides algunes torres dels segles XVIII i XIX, que, a lúltim., van desapaèixer del tot. Vaig veure unes excavadores omplint de terra les torrenteres. Comprovava la mutació geogràfica d'aquells indrets que tantes vegades havia recorregut. Era un passeig d'adéu, crepuscular, massa cruel per a mi. Vaig tornar a casa desfet!. M'adonava que aquella passejada seria lúltima de l'estiu i que mai més no tornaria a veure el meu paisatge d'Horta. Una veu cridava dins meu “Mori el progrés!”...



  • Fonts informatives : La meva Caixa de Pandora , llibre autobiogràfic de Xavier Valls