dimecres, 20 de febrer de 2013

EL MEU CARRER - Feliu i Codina


Pròleg: El barri de Can Quintana és el gran oblidat i amb ell el carrer Feliu i Codina, abans Rambla Quintana, amb algunes cases notables que encara avui dia continuen existint. Quan es parla de barris d'estiueig s'al·ludeix sempre als carrers  Campoamor i de Salses. Com no sóc historiadora el que faré és parlar-vos del que conec del meu carrer, de la vida de la seva gent durant els anys 40-60.


  • Casa nº 1 carrer Congrés, encara existeix
  • Casa nº 2 carrer Hedilla, ara un alberg per a gent jove. 
  • Can Ginesta -ja no existeix.
  • Can Boixaderas - existeix.
  • Can Beïn, existex
  • Can Valverde, no existeix
  • Can Oliveres, ara un centre per a gent jove amb problemes.
  • Villa Dolores, ja no existeix.
  • Can Peguera, ja no existeix.
  • Can Quintana, ja no existeix.
  • Rambla Quintana, avui Carrer Feliu i Codina  
  Can Quintana era una masia envoltada de vinyes. A finals del segle XIX els seus propietaris van començar a vendre's els terrenys dividits en parcel·les, la demanda va propiciar la venda per part dels propietaris dels masos d'aquestes terrenys a la fi que els estiuejants hi poguessin bastir les seves segones residències. Si voleu saber-ne la història cliqueu sobre el link següent:





Can Quintana propietària dels terrenys
La barriada de Can Quintana es va començar a urbanitzar en 1904 amb famílies que provenien de la Barceloneta, carrer Ample i carrer del Regomir.

El carrer que es va obrir per comunicar les noves construccions que s'havien de bastir i el centre del poble li van posar el nom de Rambla Quintana, avui dia Feliu i Codina. Els carrers que creuaven la Rambla Quintana eren i continuen essent Pg. Universal, que enllaçava amb la carretera de Sant Andreu i que en part seguia el traçat de l'antic camí de Sant Iscle, C. Congrés, Londres (desprès Hedilla ), Canigó i Mestre Dalmau, i transversalment els carrer de Porrera i Letamendi que posaven en comunicació la barriada amb la de Les Estires, aquesta era bàsicament la xarxa viària d'aquesta part d'Horta a primers del segle XX.

Les primeres cases que es van construir eren grans mansions com Can Oliveres (popularment coneguda com Les Teuladetes), Can Valverde, Can Boixaderes, Can Ginesta i Can Veïn totes elles construïdes entre 1900 i 1910.
Can Oliveres

Can  Oliveres era i és una casa molt peculiar on va residir durant una època un senyor molt gran (era gran quan jo el vaig conèixer) i la seva dona que estava molt malalta. Aquest senyor que devia ser un home amb possibles, tenia un vaixell i era molt aficionat als estris i utensilis relacionat amb la mar. Recordo que era molt educat i amable que sempre saludava als veïns quan passava pel carrer.

Al respecte, recentment s'ha posat en contacte amb mi una persona molt vinculada a la família que m'ha informat del nom de la família que hi va viure durant anys. 

Qui va fer construir la casa va ser en Joan Oliveres Gavarró i el seu fill Vicenç Oliveres Gil, que era la persona a qui jo vaig conèixer de petita i que vaig confondre amb el sr. Soriano que era el masover de la finca i qui treballava els seus horts.

Can Oliveres va ser construïda a les primeries de 1900, el més segur la més antiga de l'indret, per Joan Oliveres Gavarró, un important impressor de mitjans del segle XIX, impressor Real i Vaticà, de fet molts dels llibres editats al seu taller versen sobre la història d'Espanya i el descobriment d'Amèrica.

Així dons, era en Vicenç Oliveres, qui hi vivia en la dècada dels 50, ja que el seu pare va morir en 1916,  el matrimoni va tenir un fill que va morir i sovint convivia amb ells un fillol de nom Julio.

Una tarda, quan la canalla, entre els qui jo m'hi comptava,  jugàvem al carrer davant de casa seva, va obrir la porta  i ens va convidar a entrar.

A nosaltres la casa ens semblava un castell misteriós amb les finestres i els porticons sempre tancats que no deixaven cap possibilitat d'albirar l'interior, així que quan el senyor Oliveres ens va fer entrar, ens va faltar temps per fer-ho.

Des del rebedor ens va fer passar a un gran sala que hi havia a la dreta de la planta noble, no recordo en absolut com eren els mobles, la nostra imaginació volava molt més lluny, el que si recordo són un munt velers amb les veles desplegades dins d'ampolles disposats a les lletges d'una gran biblioteca, no n'havia vist mai fins aquella tarda i el més segur és que em preguntés com carall els havien fer encabir a la botella per una boca tan petita;  sobre la xemeneia regnava una gran retrat  pintat a  l'oli d'una senyora amb un vestit llarg de gala, tots restàvem extasiats. És un record  d'aquells que mai no he oblidat. 

El Sr. Ignasi Lambán, nom del familiar de la família Oliveres amb qui he contactat, m'ha indicat que a la  mort del ser. Oliveres, part dels quadres amb motius relacionats amb el mar i les ampolles que jo recordo, van ser donades al Museu Marítim de Mataró on actualment alguns hi continuen exposats.

La següent fornada de cases que es van construir, ja van ser més modestes, plantes baixes o amb un pis a sobre, amb un jardí o hort davant o darrera de la casa, que es van bastir entre els anys 20-40, del mateix segle, encara en queda una amplia mostra d'aquest tipus de construccions.


Casa restaurada recentment cantonada Hedilla

Cases construïdes entre els anys 30-40 del segle XX

Al carrer Mestre Dalmau, es varen bastir torres modernistes molt boniques, que en gran part encara perviuen en el dia d'avui.


Can Manen avui dia un geriàtric tronat
També són importants i resten encara dempeus al carrer Feliu i Codina: Can Oliveres ara convertida en un centre per a nois problemàtics, Can Boixaderes és un habitatge particular on encara hi viuen els antics propietaris, Can Beïn, havia estat la casa d'un dentista molt conegut, ara la habiten els missioners Combonians i una part del seu antic jardí s'ha convertit en museu de peces de africanes, totes elles en el carrer Feliu i Codina.


Recreació de foto antiga de Can Boixaderes
Recreació de foto antiga de Can Beïn

El el carrer Congrés, també hi havia un parell de cases interessants, de la primera dècada del segle XX, una concretament de 1909 que ha passat per diverses mans i utilitzacions per finalment convertir-se de nou en un habitatge particular, i l'altre "VILLA DOLORES", de 1907, que van derruir quan van allargar el passeig de Fabra i Puig.


casa de 1909, de les primeres que es van construir

Casa de 1907, derruïda quan van fer la prolongació de Pg. Fabra i Puig

 Al carrer Hedilla encara es troba en un estat immillorable, la casa que indico amb el núm. 2 , en la foto general amb indicacions i noms de les primeres cases del barri i que en aquell moment es començava a construir. Ara és un alberg per estrangers de la Generalitat de Catalunya.


casa núm 2 de la foto de d'alt de tot.
Detall d'un dels balcons
 
També paga la pena destacar les casetes baixes modernistes de davant del camp de Futbol de l'Horta.





L'any 1914 els propietaris de la Rambla Quintana ofereixen a l'Ajuntament els terrenys viables per a la urbanització i enllaç de la Rambla Quintana (avui Feliu i Codina) amb el carrer del Príncep que era el tram d'aquest carrer que acabava davant del torrent de Can Mariner, a condició d'instal·lar-hi serveis de il·luminació a curt termini.

La continuació de la Rambla Cortada, allà on el carrer s'estreny es deia carrer del Príncep (entre 1887-1904) que aleshores finalitzava davant del torrent de Can Mariner, fins que es va construir un pont que sortejava aquest accident geogràfic.

Els meus pares van arribar al carrer ja denominat Feliu i Codina en 1949. La meva mare treballava de jove en el taller d'un sastre del centre de la ciutat que era propietari d'uns terrenys en la barriada de Can Quintana a Horta.

El senyor Baró, que així es deia el sastre, va oferir a la meva mare la possibilitat de comprar una petita parcel·la i un habitatge d'uns 60 metres quadrats amb sostre d'uralita, que era on el masover de la finca guardava les eines que utilitzava per treballar els horts dels sr. Baró. 

l'hort dels terrenys Can Baró

pati del darrera de casa meva
 La parcel·la de la dreta de casa meva era propietat d'un carboner que regava el carbó que emmagatzemava amb aigua a la fi que pesés més quan era venut. Aquest carbó es recolzava en una paret que era la que els separava del jardí de casa meva.

Un diumenge que, cosa estranya, no hi érem a casa ni el gos estava en el patí, la paret en qüestió es va enfonsar per culpa del pes que suportava. ¡ quin esglai quan vàrem arribar a casa i contemplàrem el panorama!. En aquella època no existien tantes normatives com ara i cadascú, sempre que no es donessin compte les autoritats, feia i desfeia sense demanar permís a cap autoritat pública, així aquells veïns no van pagar ni una mínima multa per tot els perjudicis que ens van ocasionar, això si, van construir la paret de bell nou.


Feliu i Codina en 1951


1953, la nena travessa el carrer sola, les veïnes assegudes parlant
El final del meu carrer sempre havia estat un lloc solitari donat que només era concorregut i transitat pels propis veïns. Allà es situaven les úniques tendes de la barriada de Can Quintana, una casa de llegums, una tenda de comestibles, una on es venien pollastres, ous i verdures, una polleria, una cansaladera, una carnisseria, un forn de pa i, com no podia ser d'una altra manera, una lleteria on es venia la llet de les seves vaques. 

Hi havia també una parell de bars-bodega on a mes de vendre vi a granel que es conservava dins d'unes botes de fusta, els homes es reunien a la fi de fer una partida de cartes o de dominó.

bar les Canyes anys 60











Només en baixava al centre per anar fins al mercat que en 1950, encara estava situat a la plaça Eivissa però que estava a punt de traslladar-se a la Riera d'Horta, avui Tajo..

L'única escola nacional era la de les cases barates, anomenada en l'època Ramiro de Maeztu, on s'impartia el tipus d'ensenyament que pretenia imposar la filosofia dels guanyadors de la Guerra Civil, on els mestres feien servir els càstigs físics per imposar les seves idees d'ordre i obediència.

Escola Ramiro de Maeztu
 Les noies riques o amb possibles de la contrada anaven a escola a les Dominiques del carrer Campoamor i els nois a la Salle Horta.

El meu pare feia servir per traslladar-se a la feina una vella bicicleta amb un motoret que es va muntar ell mateix, que es coneixia amb el nom de “mosquito”. L'únic transport públic que funcionava aleshores era el tramvia 45 i algun autobús que acabava el seu trajecte a la plaça d'Eivissa, com els de l'empresa Casas que van iniciar els seus viatges en 1953. De la plaça fins a casa hi havia caminant uns deu minuts.

Com a la barriada pràcticament no es sentien sorolls, quan el meu pare pujava pel Pg. Universal, el gos ja el sentia i es posava darrera de la porta d'entrada al pati de casa tot esperant-lo.
  
Tot i així, em va atropellar l'única moticicleta que circulava pel meu carrer a deu per hora, on la canalla creuava sense mirar i fins i tot les famílies es feien fotos, donat que no hi passava ningú pràcticament mai:

foto de 1950. a l'alçada dels terrenys del camp de l'Horta

al mig de carrer amb cadira i tot

En aquella època es treballaven 14 hores diàries i dissabtes pel matí i alguns cops fins i tot diumenge pel matí i es guanyava molt poc.

hort al costat de  can Valverde
Nosaltres eren la gent més modesta del carrer, dins l'escala social estaven els últims. Primer eren els propietaris de les gran torres, desprès tots aquells que treballaven per compte propi i que tenien les seves cases d'estiueig a Can Quintana, els propietaris de les tendes dels voltant i nosaltres.

A la parcel·la de l'esquerra de la nostra casa, hi guardava les eines i el material per a dur a terme la seva feina,  el paleta de la contrada el sr. Ton. Recordo un munt de taulons per l'obra i estris de tota mena, també hi tenia en gàbies conills i lliures pel pati oques i pollastres, que un cop se'ls sacrificava, venia la seva dona l'Enrica a la seva tenda.


el meu pare a cal sr. Ton

Les oques i gallines del nostre veí el sr. Ton
 En principi no hi havia separacions entre les nostres cases de manera que passàvem d'una parcel·la a l'altre sense cap problema ni complexe, tot era un gran espai o a més a més hi havia una bassa d'aigua per regar els horts, on els meus pares es remullaven a l'estiu i un gran hort que donava a Can Valverde.


 










La meva germana i jo jugàvem al carrer amb els fills dels botiguers i d'alguna de les casetes del voltant, els fills dels propietaris de les gran torres ni ens miraven, ni sabien que existíem.


Entrada i jardí de Can Boixaderes
Quan a Can Boixaderes celebraven els aniversaris o sants de la canalla de la casa, es feia una gran festa al jardí i llogaven pallassos per amenitzar-la. Nosaltres des de fora ens havíem de conformar amb escoltar la gatzara i la música des del carrer, la paret que envoltava la casa era una gran muralla per a nosaltres. Malgrat no érem pas molts els nens i nenes que  des de fora seguíem els actes, mai, mai, no ens van convidar a participar en cap d'aquelles festes.

La meva mare arrodonia el pressupost familiar fent neteja en les cases dels veïns. Per berenar pam amb oli i sucre, pa amb oli i sal o pa amb vi negre i sucre, alguns dies una presa de xocolata Nestle  del colmado del sr. Esteve, que tenia el típic embolcall de color vermell i un cromo amagat entre el paper de plata i aquest embolcall.

La meva germana i jo estàvem primes com espàrrecs i recordo que la carnissera li deia a la meva mare que si mengéssim més carn segur que estaríem més grasses, simpàtica la senyora que mai no ens va regalar cap tall de carn de la seva botiga. Anys desprès els seus nets estaven més prims que nosaltres i no seria que els faltava pas la carn.

Els nens i nenes del carrer esperàvem l'estiu amb candeletes donat que pujaven els estiuejants. La primera festa de l'estiu era Sant Joan que donava el tret de sortida a les vacances d'estiu. Com tota la canalla de Barcelona, ens dedicàvem a buscar llenya i andròmines velles, a la fi de cremar-les en la foguera que es feia al final del carrer on acabava davant el torrent de Can Quintana i al costat de Can Olivares.
Projector de cine construït pel meu pare

A Can Roca, una torre de mitjana grandària però gran terreny, situada a la cantonada amb el Pg. Universal, hi havia una petita piscina i uns grans horts. El seu propietari era molt agradable i es feia amb tots els veïns. Com li agradava fer cinema com al meu pare, els dos muntaven sessions del 7è art a la fresca en la finca del sr. Roca, ambdós tenien projectors de cinema de cintes de 16 mil·límetres (el del meu pare era de fabricació casolana era molt manetes i li agradava molt la mecànica) i llogaven pel·lícules distretes que ens feien riure, recordo una que es deia “Agárrate ese fantasma”.

El Sr. Roca tenia entre d'altres negocis, un bar en el metro de la plaça Urquinaona i una tenda de roba interior en la Rambla Catalunya.

Tenia dos fills, una noia que era més gran que jo que es deia Montse i un nen que tenia una edat molt propera a la de la meva germana. La senyora Roca, que es deia Ángeles, quan arribava a Horta a l'estiu  carregada amb la gàbia dels seus ocells i del gos, li donava a la meva mare alguns dels vestits de la seva filla de l'any anterior, perquè jo els pogués aprofitar, i que rebia amb gran joia perquè no tenien res a veure amb els que a casa em podien comprar.

El senyor va morir d'un atac de cor molt jove, va ser una mort molt sentida entre el veïnat. Un cop va morir el Sr. Roca, els propietaris ja no van pujar tant i finalment van vendre la finca en els anys 70.

Els propietaris de Can Valverde ho eren també d'una tenda de venda de mobles davant del nou mercat d'Horta. Teníem quatre fills i tots eren ja majors d'edat, tres noies i un noi, crec recordar.


Can Valverde al mig de la foto

Un any pel Carnaval van organitzar un vall de disfresses en el seu jardí, aleshores aquest tipus de festes només es podien organitzar si el feien als domicilis particulars. Va ser el primer cop que vaig veure gent jove amb vestits llargs, no recordo si la música era enllaunada o si van llogar una orquestra però si que jo estava astorada, m'hagués agradat poder-hi entrar solament per admirar els vestits dels assistents.

Una altra particularitat de la casa és que cada any mataven un porc i que els crits de l'animal, abans no es moria, es sentien de lluny, donat que li clavaven un ganxo en el coll i se'l deixava cridar fins que es desagnava i moria, era esgarrifós,  a mi hem produïa molta pena i tenia unes ganes enormes de que tot acabés el més ràpid possible.

Can Valverde va sobreviure fins els anys 80-90, en els seus terrenys els propietaris van construir un edifici de pisos al que van batejar sota el nom de “EDIFICI VALVERDE”, on avui dia hi viuen dos dels descendents de la família.

En el carrer Feliu i Codina hi havia i existeix encara però, molt canviat, el camp de Fúlbol de l'Horta, el meu pare i molts veïns eren socis de l'entitat.


Foto C. Martín. dècada dels 50

En la dècada dels 50-60, es van vendre moltes de les cases i es van construir els primers edificis de pisos, ja sense cap mena de gràcia ni control, a corre cuita perquè es sabia que la normativa constructiva estava a punt de canviar.


Un dels primers edificis de pisos que es van construir els anys 50-60, just on estava el carboner

En efecte, la zona a partir dels 70 es va convertir en zona ajardinada, això significava que per a poder-hi construir  s'havien de deixar per en davant un espai de tres metres lliures  i metre i mig per banda i pujar un màxim de tres pisos d'alçada, normativa que crec que no ha tornat ha canviat pas, que jo en tingui coneixement.

El primer tram del Feliu i Codina, per a mi que vivia en l'altra punta era el final del carrer, era en realitat el més antic, allà on estava el Centre Moral dels Lluïsos, on el jovent i els nens de l'època podien anar al teatre i al cinema o es solien fer els finals de curs d'algunes de les escoles de la contrada, entre elles la meva. També hi havia la masia de Can Caparrada (que encara existeix), el convent de monges del carrer Salses que havia estat la torre del propietari del cinema Unión, crec recordar i  les cases modernistes de Mata i Ramis, ara centre cívic de l'Ajuntament i la gran casa dels Boter, que malauradament, com moltes, ha desaparegut sota un munt de pisos.

Però d'aquesta part d'Horta ja se n'ha escrit prou i la majoria de la gent la coneix. El que jo pretenia amb el meu relat és explicar la història de la part del Feliu i Codina pertanyent a la barriada de Can Quintana i dins la mesura del que conec, crec que ho he aconseguit.



video

    • Fonts d'informació: El que ha estat i és Horta, de Desideri Díez.  Escrit  autobiogràfic amb fotos pròpies. Informarció sobre Can Oliveres, que ens ha arribat d'un familiar directe de Joan Oliveres Gavarró.

    18 comentaris:

    Anònim ha dit...

    Molt bon document, Carme,d'aquella zona del carrer només em sonaven campanes, ara m'ho podré mirar amb altres ulls.

    Joan Font Revilla

    Anònim ha dit...

    Molt interessant!
    Ha estat bé escriure sobre la fotografía ja que la he vist moltes vegades pero no em situava.

    carme ha dit...

    gràcies, més que res ho he fet perquè com ès un tram tant poc conegut, el llegidor ho situi

    emilio ha dit...

    Can Soriano parece la casa de "Psicosis" de Hitchcock, ahora que está restauranda no tanto, pero antes daba jiñe-

    carme ha dit...

    sempree ha estAt un casalot que imposa

    emilio ha dit...

    En la foto panoramica no aparece la casa que ha "sobrevivido" en Feliu i Codina esquina Hedilla- (por cierto muy bien restaurada)- y ¿Sabes algo de esas 2 casas de estilo Racionalista años 30/40 de la calle Canigó nº101 y 103?

    carme ha dit...

    no no tinc informació, en quan a la casa aue dius, els que viuen són gent nova i no crec que sàpoguen massa de la història de la casa.

    emilio ha dit...

    ok gracias, quiero leer todas las entradas d tu blog, empiezo hoy, a ver lo que me lleva... (1 año quizas?)

    carme ha dit...

    no tant home, , nlo t'ho prenguis molt a pit, jaja

    emilio ha dit...

    Poc a poc... por suerte lo tienes todo muy ordenado, por temas, por años, por meses, y eso ayuda.

    Alicia Gozalo ha dit...

    Me gustaria saber sobre lo que habia en feliu i codina 45 donde la farmacia. Vivimos hay desde el 69. Recuerdo una casa en lo que es Canigo entre el campo y mi casa. Habia muchos gatos. Me ha encantado la explicacion. Gracias

    carme ha dit...

    Si t'he de ser sincera no ho recordo ni disposo de fotografies, és una llàstima, ho sento.

    miguel angel valero lopez ha dit...

    moltes felicitats Carme, un article suposo qe molt proper per tú, i que ens posa sobre la pista d´un racó realment amagat del barri. Gràcies a les teves fotos i al teu plànol de situació del principi, hem pogut anar seguint fàcilment el teu relat sentimental.

    carme ha dit...

    el 80 per cent autobiogràfics la resta dades. Alegra que t'hagi agradat.

    vanessa79 ha dit...

    Quina llàstima que no surti la casa del Passeig Universal 41.. De totes maneres gràcies per les explicacions amb tot tipos de detall..

    Miquel ha dit...

    Els meus avis van venir a viure a Barcelona, des de Riudoms, al Baix Camp, l'any 1953 i com el meu avi era paleta, es va fer una caseta amb hort just a l'altre costat del barranc que hi ha al final de Feliu i Codina. Jo de petit, a mitjans dels anys 60, passava amb la meva àvia per el barranc i recordo perfectament la impressió que em feia Can Oliveres. Sempre amb tot tancat.
    També recordo perfectament que camí de la plaça Eivissa la meva àvia parava a comprar-li un "cupó dels cecs" a un home que anava en cadira de rodes i estava sempre parat a la cantonada de Feliu i Codina amb Mestre Dalmau.
    Tot aquell camí, Feliu i Codina de dalt a baix el fèiem per anar a comprar menjar per els conills i les gallines que els meus avis tenien a l'hort de casa seva. El comprava a la botiga que hi havia on ara hi ha el bar "Louise se va". Al morir el meu avi, la meva àvia va llogar la casa i jo vaig perdre el contacte amb Horta fins que al casar-me, la meva dona i jo els hi vàrem comprar la casa a la meva família. Ja fa 28 anys que som veïns d'Horta, però ja no "a l'altre costat del barranc". Allà només hi vàrem viure 7 anys.

    carme ha dit...

    Benvolgut Miquel, el venedor dels cecs del que parles es deia Enrique, la meva mare sempre li compraca cupons. Deus tenir una edat molt propera a la meva pels records que desgranes. Desprès del pont recorda la caseta des d'on es venien polos de pesseta de la marca Marisa que durant una pluja intensa es va enfonsar sobre el torrent de can Mariner.

    Miquel ha dit...

    Hola de nou,
    en efecte!!! Es deia Enrique, m'ha vingut el nom al cap només llegir-ho. La casa dels meus avis era "territori de frontera". L'acera del davant del carrer Mont-Ral (aquells anys era Montreal) ja no era Horta, encara que els veïns s'hi consideraven, i és que més enllà només hi havia vinyes i algun ramat d'ovelles.
    Hi havia dues coses que em fascinaven de petit: un dia a la setmana els soldats de les casernes de Sant Andreu portaven a pasturar a els cavalls dels oficials. La meva àvia no deixava que mi acostés perquè eren "soldats de Franco".
    L'altra cosa que em tenia entre fascinat (i atemorit) era la tarda que alguns dels interns del manicomi sortien a passejar. Aquest cop la meva àvia no em deia res si algun d'ells se'ns apropava per parlar.