dissabte, 26 de gener de 2013

EL CARRER TELÈGRAF i Ricardo Pastor


Mateo Romero deixeble de Pau Espel i Comes, era un pedagog amb idees certament extravagants per l'època, un pel massa modernes  per un barri com el  Guinardó, que es movia dins petició diària de les seves rutines. 

En Mateo donava especial importància a la promoció de nous invents com el telèfon, el telègraf i el fonògraf.
Aquest és el motiu pel qual molt carrers del barri van ser batejats amb els noms d'aquest nous aparells acústics, dels que només es conserva el carrer del telègraf, donat que el carrer del  Fonògraf més tard es va convertir en Gènova i el del Telèfon finalment en  Varsòvia.


Ricardo Pastor
Ricardo Pastor és un veí del Guinardó que hi va anar a viure-hi quan tenia 9 anys i on hi continua vivint a l'edat 88 anys. Ara està jubilat i hi continua visquent, encara que en un altre edifici, al mateix carrer on ha viscut pràcticament durant tota la seva vida.


Ricardo, ha estat articulista de diversos diaris esportius com el popular “Dicen”, on alternava les cròniques esportives amb les entrevistes, finalment es va especialitzar en el periodisme humorístic, de les que segurament recordareu els que ja teniu alguna edat, les seves seccions “El humor es cosa seria”, "Sin mala intención" "El cine visto por Ricardo Pastor", etc. .


Respecte del seu carrer en Ricardo Pastor explica en en el seu llibre “Recuerdos infantiles de nuestra Guerra”

Mapa d'aquesta part del Guinardó de 1935
El carrer Telègraf està situada paral.lelament al c. Sant Quintí i la Rambla Volart. Al nord de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat, talla perpendicularment el meu carrer. En aquella època no podíem arribar a a aquesta popular avinguda, actualment la més transitada del barri, hi existia una tàpia que ens barrava el pas, ja que per aquella part, el Canòdrom, invadia el nostre carrer. 

Ricardo Pastor i els seus pares. F. Ricardo PASTOR
  Jo hi vivia en el núm. 17, en uns baixos sense portera ni ascensor i sense d'altres coses com, per posar un exemple, aigua corrent . Per fer pujar l'aigua corrent al dipòsit, la teníem que bombar amb un sistema estrafolari i pesant, des de el pou que teníem al jardí.



La casa no tenia lavabo ni dutxa i el water era una antihigiènica “comuna”, situada en un quartet minúscul que estava a la galeria a l'aire lliure, amb la qual cosa si en temps de freds tenies una urgència et converties en un aspirant a pulmonia (per aquesta raó molt gent va optar pel popular orinal).

Casa de Ricardo Pastor en l'època. Foto R. Pastor

El meu carrer no tenia res d'especial, era como molts d'altres del Guinardó de finals del anys 30 malgrat que per nosaltres era especial donat que era el nostre.



Tot eren plantes baixes excepte unes quantes, molt poques, amb un sol pis i una de dos pisos que en aquells moments ens semblava una mole que feia mal als ulls.



El veïns formàvem una gran família, ens coneixíem tots no com ara que amb prou feines coneixes el teu veí de l'escala. Tot era molt diferent confraternitzàvem els uns amb els altres i de seguida naixia una amistat verdadera.



Era un carrer preciós tot arbrat amb acàcies que l'estiu ens donàvem una ombra envejable.



A l'estiu era molt normal trobar grups de noies a les portes de casa assegudes amb cadires baixes tot fent labors, mentre que nosaltres jugàvem a la pilota, tot fent una cridòria important.



Recreació de C. Martín
En la cantonada sud del carrer hi havia i escara existeix una font on molt sovint hi anàvem a refrescar-nos desprès de totes aquelles correries.



Una altra de les nostres diversions era la de esllavissar-se carrer abaix tot aprofitant el desnivell, amb un patinet de fabricació casolana consistent en una taula de fusta a la que li afegíem quatre rodetes de coixinets, les dues de davant enganxades a un llistó giratori que feia de volant .



Si en agafàvem per la cintura, hi podíem pujara sobre fins a tres nois i aconseguíem velocitats importants tot i ser prou perillós perquè ho fèiem, i quan se'ns posava davant un cotxe, pel compte que li duia ja se n'apartava.



L'Operació de pujada però, ja es feia més pesada però el plaer de llençar-nos carrer a vall ho compensava tot. L'operació es repetia unes quantes vegades durant el matí fins que no sortia a la finestra un dels veïns tot queixant-se que no el deixàvem dormir.


carrer Telègraf en els anys 70. Foto de R. Pastor

En el nostre carrer hi havia el costum que quan es moria un veí, anàvem casa per casa demanant la voluntat, no hi havia mai ningú que no posés el que pogués i amb la quantitat aconseguida, compràvem una corona amb cintes en la que hi havia una senzilla dedicatòria “A fulano de tal, de tus vecinos y amigos”. A partir del 18 de juliol ja no es va fer cap col.lecta més.



Al carrer Telègraf també recordarem la existència durant anys d'una impremta denominada Tipografia Requena, situada en el número 27, on es van imprimir la majoria de revistes del Guinardó de l'època i era tota una institució al barri.

L'abril de 1926 es va sol·licitar a l'Ajuntament que entre l'Avinguda Mare de Déu de Montserrat i el C. Varsòvia, es bastissin unes escales de poca pendent a la fi de comunicar aquest dos carrers, d'aquesta manera va ser possible que  l'abril de 1931 es dugessin a terme les obres de construcció de la indicada escalinata. Recordarem que aleshores el carrer Telègraf encara no es comunicava amb el carrer Varsòvia perquè part del Canòdrom envaia el carrer.

En 1930 la secció de Foment sol·licita es posi arbrat al carrer Telègraf.

Més o menys per la mateixa època es fan les voreres del carrer, s'instal·la enllumenat al carrer  i  es construeix el seu clavegueram.

Final C. Telègraf abans de l'apertura. Foto Miquel Pera
 L'apertura del carrer es va produir l'any 1969, 48 anys desprès que els veïns ho sol·licitessin.

Cases antigues del C. Telègraf. Foto C. Martín
C. Telègraf  en l'actualitat. Foto C. Martín

La font de tota la vida. Foto C. Martín



 

  • Fonts informatives “Recuerdos infantiles de nuestra Guerra” de Ricardo Pastor, traducció pròpia. Tots els barris de Barcelona de Josep. M. Huerta i J. Fabré.