divendres, 18 de gener de 2013

DIVERTIR-SE ENTRE ELS ANYS 30 - 60 al Guinardó-Indians

Una de les coses que més vívidament recordem tots nosaltres amb el pas dels anys, és com ens divertíem de nens i de joves.



Fem servir la memòria que no permet que res mori si nosaltres ho recordem. ¿Com es divertia la gent a la part baixa del Guinardó i actual barri dels Indians  entre principis de segle i els anys 60?.



Al voltant de 1913, tres famílies organitzarien el temps lliure en el conegut com barri de Can Berdura, desprès conegut con dels Indians, Frau, Mayans i la vídua de Subirachs. Al voltant d'aquestes tres famílies es va articular una trama social en una zona a mig urbanitzar, on encara el món rural era prou important en la vida de les famílies que hi vivien.



El jovent Frau, dels Trius i dels Subirachs i els fills del serveis domèstic i d'altres joves de la contrada, amb l'excusa de pagar-se les excursions a diferents llocs de Catalunya, munten actuacions teatrals en un dels solars del barri.



Era una mena de teatre de la natura, és a dir, a l'aire lliure, on es representaven obres d'autor de l'època: com l'Ignasi Iglésies, Àngel Guimerà, “Pitarra” i Folch i Torres. Cobraven 10 cèntims als nens i 1 ral als grans.



Un divertiment impulsat per Pere Boada, un dels membres d'una masia propera Can Clariana, que ja feia una cosa semblant al pati de casa seva. Malgrat en alguns llibres s'indica que el seu nom era Pere Clariana, la realitat és que el seu cognom era Boada, donat que així es deia la família que vivia a Can Clariana, aquest punt aclarit per la pròpia neta d'en Pere Boada.

Can Clariana. Foto de la família Boada

Aquesta activitat i la seva vida comuna els va fer crear encara que no de manera oficial, la Colla dels Arreplegats de la barriada de Can Berdura. Un grup que no deixava de ser un reflex de la vida quotidiana de les activitats, persones, actituds d'una barriada a mig fer.


En l'esbarjo d'aquells anys, ocupava un espai principal la pràctica del futbol. L'existència de molts camps lliures va propiciar la creació de molts camps que acollien als equips locals, com l'anomenat Americà o del Martinenc en els terrenys del que desprès seria la Urbanització Meridiana o el camp de futbol que hi havia a prop de Can Xiringoi i que va acollir diferents equips de la contrada.

Camp del Martinenc entre els anys 40-50



Camp del Guinardó prop de Can Xiringall


El mateix CF. Barcelona, va jugar durant quatre anys, en un camp de futbol al costat de la masia de Can Sabadell davant dels Laboratoris del Dr. Ferran.
El Barça jugant al Camp de Can Sabadell

L'oferta lúdica es feia també en algunes entitats del Guinardó més properes com la Societat Recreativa Instructiva El Porvenir, que tenia un grup escènic, una sala de billars i una biblioteca.



Igualment, molts veïns del barri participaven en activitats que s'organitzaven en els barris proper de la veïna Sagrera, al Guinardó, es feia ball al mateix MasGuinardó tots els diumenges per la tarda, o al Casinet d'Horta en Santa Eulàlia de Vilapicina.
el Mas Guinardó. Foto de Andres Paredes

El Casinet d'Horta entre els 40-50

Un dels principals espais lúdics de la zona durant la dècada dels vint als trenta, es duia a terme en Les Canyes, , un ball dels anomenats de “patacada”, situat a la cantonada del Carrer Concepció Arenal amb Navas de Tolosa, pro del Torrent de la Guineu.
Dibuix d'una fotografia de Can Forga de R. Bàdenas

L'establiment era d'en Francesc Forga a la meitat dels anys vint en una masia petiteta de 1887, que va resistir fins els anys 40. S'hi servien menjars - l'especialitat de la casa era el conill amb cargols . Conten qua quan es van construir pisos en fer els fonaments de l'edifici , s'hi van trobar una gran quantitat de closques de cargols, dipositades con deixalles d'aquell restaurant.



La primera dècada del segle XX el mateix, Francesc Forga va obrir la primera “autoescola”, primer de motos als Indians i en la dècada dels 20, de cotxes al Passeig de Maragall, el lloc de pràctiques era el recent inaugurat Passeig de Maragall que era el carrer és ample de la contrada.
Porta de l'auto-escola als anys 50
Tornant al seu restaurant, les taules estaven separades de la sala de ball per un encanyissat, que va servir per batejar el lloc com “Les Canyes” . La sala de ball era un espai que s'articulava al voltant d'una pista de ciment, la particularitat de la qual era el lloc on es disposaven els músics que era un entarimat sostingut per les branques d'un figuera, circumstància per la qual molts dels veïns del Camp de l'Arpa, Can Berdura, el Guinardó i la Sagrera els recordae com “els músics de la figuera”.



Acabada la Guerra Civil, els germans Joan i Josep Escofet, propietaris d'un negoci de transport al carrer Pinar del Rio, van comprar un solar al carrer Matanzas i es van associar amb el mestre d'obres Francesc Boada, parent d'en Pere Boada anomenat anteriorment, van muntar al solar una pista de ball, que a la tarda servia de pista de patinatge.



Aquest local es va batejar sota el nom de “Sala de baile Rio de Janeiro”, seguint la tradició dels noms vinculats amb països de més enllà de l'Atlàntic.

La pista del Rio de Janeiro


Poc desprès s'hi van oferir sessions de cinema a la fresca les nits d'estiu, iniciativa que va tenir una gran acollida entre el veïnat.



Aquest fet els dugué finalment a transformar la pista de ball en cinema cobert, que es va inaugurar la primavera de 1962 . La primera pel·lícula que es va visionar va ser “Can-Can”.



Posteriorment el local el va comprar l'empresari Pedro Balañà, que el va reinaugurar com a sala d'estrenes el 29 de gener de 1973, ja amb el nom de Cine Rio, fins que finalment va tancar.


El cine Rio quan es va convertir en  sala d'estrenes



A la dècada dels cinquanta, un altre local marcà les activitats d'oci de la zona, La Pista Azul, dita així pel color blau del seu terra. Estava situada a la cantonada de Puerto Príncipe amb Pinar del Rio. Era una pista de patinatge força reduïda. El local va ser també lloc d'entrenament d'afeccionats al patí, entre els que destaca la campiona de patinatge artístic d'Europa Montserrat Viader. A les darreries d'aquesta dècada, la pista es va transformar en una pista de bitlles, molt de moda en l'època a Barcelona.



En 1940, es va inaugurar al carrer Renaixença el Salon Guinardó on es feien varietats propis de l'època, és a dir, “cante jondo, flamenco i canción española” i es passava una pel·lícula, com a d'altres locals de les rodalies de Barcelona. Conreava una bonica terrassa i un bar a l'aire lliure. Un cop tancat el local va restar abandonat durant molts anys i finalment es va convertir en territori ocupa, ara mateix és ja un solar erm de la història del qual no en queda cap testimoni.

Terrassa del que va ser el Salón Guinardó

Sala d'actes del que desprès va ser el Salon Guinardó


Aquest local va romandre obert fins que en 1946 la família propietària del local va obrir el Cinema Maragall al passeig del mateix nom que va romandre obert fins 1985. Quan va enderrocar la fatxada del Maragall els propietaris del local van oferir al veïnat la figura que hi havia a la façana, pesava molt i com ningú la va voler la van enderrocar, llàstima.





El cinema Maragall i l'estàtua de la façana

Cap a principis dels 30, es va inaugurar el cinema “EL DORADO”, prop del passeig de Maragall, conegut popularment com “El Doré” o “la barraca”, un referent en la vida quotidiana del barri, disposava de 500 localitats i era propietat dels germans Marcel i Joan Blanch. Estava situat al carrer Garrotxa cantonada Pare Roldós, la família hi anava amb els entrepàs i la beguda, quan acabava la sessió el terra del local estava farcit de les closques de les pipes que la canalla menjava mentre visionava la pel·lícula. Finalment també va caure sota el domini Núñez i Navarro que hi va construir un edifici de pisos en la dècada dels vuitanta..

El cinema Maragall va conviure en l'època amb el cinema Montserrat i El Dorado. Ambdós han desaparegut ja, amb l'arribada de la televisió el costum d'anar al cinema es va anar perdent i les sales van anar tancant una darrera l'altra.



Cinema Montserrat
I així arribem als nostres dies on la distracció per antonomàsia per als nens i els joves és la televisió i els jocs d'ordinador, un món virtual en el que es mouen com a casa. Cada vegada més sols i més aïllats dels amics, dins de casa han perdut aquella llibertat dels anys quaranta i cinquanta on el seu pati de jocs era el carrer, i que ara és un territori ocupat en la seva totalitat pels cotxes que se n'han fet els amos i senyors de tot l'espai.

Nosaltres no teníem diners, ni ordinadors, ni pràcticament joguines però érem els reis del carrer.


  • Fonts informatives: Els barris de Barcleona - Editat per l'Ajuntament de Barcelona, Tots els barris de Barcelona, de J. fabré i J.M. Huerta Claveria.











6 comentaris:

Anònim ha dit...

Bonissssim recull del Guinardó, els cines i les pistes de patinatge, jo havia anat a les dues, Pista Azul i Rio, allí varem apendre a patinar, els anys 50 la selecció espanyola amb tot de catalans es varen proclam.a cmapions del mon, tothom va començá a patinar.
Molt bon reportatge
Juani164

carme ha dit...

M'alegra molt que t'hago abradat. Salutacions cordials.

APU Barcelona ha dit...

Hola Carme.
Desconocia el origen del cine Rio...qué recuerdos, cuantas tardes de cine!! Y que pena el destino de la estatua del cine Maragall.
Un abrazo

carme ha dit...

Si noi hagués pogut quedar en alguna placeta del Guinardó.

Anònim ha dit...

que paso con la estatua del cine Maragall?

carme ha dit...

la van oferir per si algú la volia i om no va ser així la van destruir, una pena.