dissabte, 26 de gener de 2013

EL CARRER TELÈGRAF i Ricardo Pastor


Mateo Romero deixeble de Pau Espel i Comes, era un pedagog amb idees certament extravagants per l'època, un pel massa modernes  per un barri com el  Guinardó, que es movia dins petició diària de les seves rutines. 

En Mateo donava especial importància a la promoció de nous invents com el telèfon, el telègraf i el fonògraf.
Aquest és el motiu pel qual molt carrers del barri van ser batejats amb els noms d'aquest nous aparells acústics, dels que només es conserva el carrer del telègraf, donat que el carrer del  Fonògraf més tard es va convertir en Gènova i el del Telèfon finalment en  Varsòvia.


Ricardo Pastor
Ricardo Pastor és un veí del Guinardó que hi va anar a viure-hi quan tenia 9 anys i on hi continua vivint a l'edat 88 anys. Ara està jubilat i hi continua visquent, encara que en un altre edifici, al mateix carrer on ha viscut pràcticament durant tota la seva vida.


Ricardo, ha estat articulista de diversos diaris esportius com el popular “Dicen”, on alternava les cròniques esportives amb les entrevistes, finalment es va especialitzar en el periodisme humorístic, de les que segurament recordareu els que ja teniu alguna edat, les seves seccions “El humor es cosa seria”, "Sin mala intención" "El cine visto por Ricardo Pastor", etc. .


Respecte del seu carrer en Ricardo Pastor explica en en el seu llibre “Recuerdos infantiles de nuestra Guerra”

Mapa d'aquesta part del Guinardó de 1935
El carrer Telègraf està situada paral.lelament al c. Sant Quintí i la Rambla Volart. Al nord de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat, talla perpendicularment el meu carrer. En aquella època no podíem arribar a a aquesta popular avinguda, actualment la més transitada del barri, hi existia una tàpia que ens barrava el pas, ja que per aquella part, el Canòdrom, invadia el nostre carrer. 

Ricardo Pastor i els seus pares. F. Ricardo PASTOR
  Jo hi vivia en el núm. 17, en uns baixos sense portera ni ascensor i sense d'altres coses com, per posar un exemple, aigua corrent . Per fer pujar l'aigua corrent al dipòsit, la teníem que bombar amb un sistema estrafolari i pesant, des de el pou que teníem al jardí.



La casa no tenia lavabo ni dutxa i el water era una antihigiènica “comuna”, situada en un quartet minúscul que estava a la galeria a l'aire lliure, amb la qual cosa si en temps de freds tenies una urgència et converties en un aspirant a pulmonia (per aquesta raó molt gent va optar pel popular orinal).

Casa de Ricardo Pastor en l'època. Foto R. Pastor

El meu carrer no tenia res d'especial, era como molts d'altres del Guinardó de finals del anys 30 malgrat que per nosaltres era especial donat que era el nostre.



Tot eren plantes baixes excepte unes quantes, molt poques, amb un sol pis i una de dos pisos que en aquells moments ens semblava una mole que feia mal als ulls.



El veïns formàvem una gran família, ens coneixíem tots no com ara que amb prou feines coneixes el teu veí de l'escala. Tot era molt diferent confraternitzàvem els uns amb els altres i de seguida naixia una amistat verdadera.



Era un carrer preciós tot arbrat amb acàcies que l'estiu ens donàvem una ombra envejable.



A l'estiu era molt normal trobar grups de noies a les portes de casa assegudes amb cadires baixes tot fent labors, mentre que nosaltres jugàvem a la pilota, tot fent una cridòria important.



Recreació de C. Martín
En la cantonada sud del carrer hi havia i escara existeix una font on molt sovint hi anàvem a refrescar-nos desprès de totes aquelles correries.



Una altra de les nostres diversions era la de esllavissar-se carrer abaix tot aprofitant el desnivell, amb un patinet de fabricació casolana consistent en una taula de fusta a la que li afegíem quatre rodetes de coixinets, les dues de davant enganxades a un llistó giratori que feia de volant .



Si en agafàvem per la cintura, hi podíem pujara sobre fins a tres nois i aconseguíem velocitats importants tot i ser prou perillós perquè ho fèiem, i quan se'ns posava davant un cotxe, pel compte que li duia ja se n'apartava.



L'Operació de pujada però, ja es feia més pesada però el plaer de llençar-nos carrer a vall ho compensava tot. L'operació es repetia unes quantes vegades durant el matí fins que no sortia a la finestra un dels veïns tot queixant-se que no el deixàvem dormir.


carrer Telègraf en els anys 70. Foto de R. Pastor

En el nostre carrer hi havia el costum que quan es moria un veí, anàvem casa per casa demanant la voluntat, no hi havia mai ningú que no posés el que pogués i amb la quantitat aconseguida, compràvem una corona amb cintes en la que hi havia una senzilla dedicatòria “A fulano de tal, de tus vecinos y amigos”. A partir del 18 de juliol ja no es va fer cap col.lecta més.



Al carrer Telègraf també recordarem la existència durant anys d'una impremta denominada Tipografia Requena, situada en el número 27, on es van imprimir la majoria de revistes del Guinardó de l'època i era tota una institució al barri.

L'abril de 1926 es va sol·licitar a l'Ajuntament que entre l'Avinguda Mare de Déu de Montserrat i el C. Varsòvia, es bastissin unes escales de poca pendent a la fi de comunicar aquest dos carrers, d'aquesta manera va ser possible que  l'abril de 1931 es dugessin a terme les obres de construcció de la indicada escalinata. Recordarem que aleshores el carrer Telègraf encara no es comunicava amb el carrer Varsòvia perquè part del Canòdrom envaia el carrer.

En 1930 la secció de Foment sol·licita es posi arbrat al carrer Telègraf.

Més o menys per la mateixa època es fan les voreres del carrer, s'instal·la enllumenat al carrer  i  es construeix el seu clavegueram.

Final C. Telègraf abans de l'apertura. Foto Miquel Pera
 L'apertura del carrer es va produir l'any 1969, 48 anys desprès que els veïns ho sol·licitessin.

Cases antigues del C. Telègraf. Foto C. Martín
C. Telègraf  en l'actualitat. Foto C. Martín

La font de tota la vida. Foto C. Martín



 

  • Fonts informatives “Recuerdos infantiles de nuestra Guerra” de Ricardo Pastor, traducció pròpia. Tots els barris de Barcelona de Josep. M. Huerta i J. Fabré.

divendres, 18 de gener de 2013

DIVERTIR-SE ENTRE ELS ANYS 30 - 60 al Guinardó-Indians

Una de les coses que més vívidament recordem tots nosaltres amb el pas dels anys, és com ens divertíem de nens i de joves.



Fem servir la memòria que no permet que res mori si nosaltres ho recordem. ¿Com es divertia la gent a la part baixa del Guinardó i actual barri dels Indians  entre principis de segle i els anys 60?.



Al voltant de 1913, tres famílies organitzarien el temps lliure en el conegut com barri de Can Berdura, desprès conegut con dels Indians, Frau, Mayans i la vídua de Subirachs. Al voltant d'aquestes tres famílies es va articular una trama social en una zona a mig urbanitzar, on encara el món rural era prou important en la vida de les famílies que hi vivien.



El jovent Frau, dels Trius i dels Subirachs i els fills del serveis domèstic i d'altres joves de la contrada, amb l'excusa de pagar-se les excursions a diferents llocs de Catalunya, munten actuacions teatrals en un dels solars del barri.



Era una mena de teatre de la natura, és a dir, a l'aire lliure, on es representaven obres d'autor de l'època: com l'Ignasi Iglésies, Àngel Guimerà, “Pitarra” i Folch i Torres. Cobraven 10 cèntims als nens i 1 ral als grans.



Un divertiment impulsat per Pere Boada, un dels membres d'una masia propera Can Clariana, que ja feia una cosa semblant al pati de casa seva. Malgrat en alguns llibres s'indica que el seu nom era Pere Clariana, la realitat és que el seu cognom era Boada, donat que així es deia la família que vivia a Can Clariana, aquest punt aclarit per la pròpia neta d'en Pere Boada.

Can Clariana. Foto de la família Boada

Aquesta activitat i la seva vida comuna els va fer crear encara que no de manera oficial, la Colla dels Arreplegats de la barriada de Can Berdura. Un grup que no deixava de ser un reflex de la vida quotidiana de les activitats, persones, actituds d'una barriada a mig fer.


En l'esbarjo d'aquells anys, ocupava un espai principal la pràctica del futbol. L'existència de molts camps lliures va propiciar la creació de molts camps que acollien als equips locals, com l'anomenat Americà o del Martinenc en els terrenys del que desprès seria la Urbanització Meridiana o el camp de futbol que hi havia a prop de Can Xiringoi i que va acollir diferents equips de la contrada.

Camp de l'Europa entre els anys 40-50



Camp del Guinardó prop de Can Xiringall


El mateix CF. Barcelona, va jugar durant quatre anys, en un camp de futbol al costat de la masia de Can Sabadell davant dels Laboratoris del Dr. Ferran.
El Barça jugant al Camp de Can Sabadell

L'oferta lúdica es feia també en algunes entitats del Guinardó més properes com la Societat Recreativa Instructiva El Porvenir, que tenia un grup escènic, una sala de billars i una biblioteca.



Igualment, molts veïns del barri participaven en activitats que s'organitzaven en els barris proper de la veïna Sagrera, al Guinardó, es feia ball al mateix MasGuinardó tots els diumenges per la tarda, o al Casinet d'Horta en Santa Eulàlia de Vilapicina.
el Mas Guinardó. Foto de Andres Paredes

El Casinet d'Horta entre els 40-50

Un dels principals espais lúdics de la zona durant la dècada dels vint als trenta, es duia a terme en Les Canyes, , un ball dels anomenats de “patacada”, situat a la cantonada del Carrer Concepció Arenal amb Navas de Tolosa, pro del Torrent de la Guineu.
Dibuix d'una fotografia de Can Forga de R. Bàdenas

L'establiment era d'en Francesc Forga a la meitat dels anys vint en una masia petiteta de 1887, que va resistir fins els anys 40. S'hi servien menjars - l'especialitat de la casa era el conill amb cargols . Conten qua quan es van construir pisos en fer els fonaments de l'edifici , s'hi van trobar una gran quantitat de closques de cargols, dipositades con deixalles d'aquell restaurant.



La primera dècada del segle XX el mateix, Francesc Forga va obrir la primera “autoescola”, primer de motos als Indians i en la dècada dels 20, de cotxes al Passeig de Maragall, el lloc de pràctiques era el recent inaugurat Passeig de Maragall que era el carrer és ample de la contrada.
Porta de l'auto-escola als anys 50
Tornant al seu restaurant, les taules estaven separades de la sala de ball per un encanyissat, que va servir per batejar el lloc com “Les Canyes” . La sala de ball era un espai que s'articulava al voltant d'una pista de ciment, la particularitat de la qual era el lloc on es disposaven els músics que era un entarimat sostingut per les branques d'un figuera, circumstància per la qual molts dels veïns del Camp de l'Arpa, Can Berdura, el Guinardó i la Sagrera els recordae com “els músics de la figuera”.



Acabada la Guerra Civil, els germans Joan i Josep Escofet, propietaris d'un negoci de transport al carrer Pinar del Rio, van comprar un solar al carrer Matanzas i es van associar amb el mestre d'obres Francesc Boada, parent d'en Pere Boada anomenat anteriorment, van muntar al solar una pista de ball, que a la tarda servia de pista de patinatge.



Aquest local es va batejar sota el nom de “Sala de baile Rio de Janeiro”, seguint la tradició dels noms vinculats amb països de més enllà de l'Atlàntic.

La pista del Rio de Janeiro


Poc desprès s'hi van oferir sessions de cinema a la fresca les nits d'estiu, iniciativa que va tenir una gran acollida entre el veïnat.


Aquest fet els dugué finalment a transformar la pista de ball en cinema cobert, que es va inaugurar la primavera de 1962 . La primera pel·lícula que es va visionar va ser “Can-Can”.



Posteriorment el local el va comprar l'empresari Pedro Balañà, que el va reinaugurar com a sala d'estrenes el 29 de gener de 1973, ja amb el nom de Cine Rio, fins que finalment va tancar.


El cine Rio quan es va convertir en  sala d'estrenes



A la dècada dels cinquanta, un altre local marcà les activitats d'oci de la zona, La Pista Azul, dita així pel color blau del seu terra. Estava situada a la cantonada de Puerto Príncipe amb Pinar del Rio. Era una pista de patinatge força reduïda. El local va ser també lloc d'entrenament d'afeccionats al patí, entre els que destaca la campiona de patinatge artístic d'Europa Montserrat Viader. A les darreries d'aquesta dècada, la pista es va transformar en una pista de bitlles, molt de moda en l'època a Barcelona.



En 1940, es va inaugurar al carrer Renaixença el Salon Guinardó on es feien varietats propis de l'època, és a dir, “cante jondo, flamenco i canción española” i es passava una pel·lícula, com a d'altres locals de les rodalies de Barcelona. Conreava una bonica terrassa i un bar a l'aire lliure. Un cop tancat el local va restar abandonat durant molts anys i finalment es va convertir en territori ocupa, ara mateix és ja un solar erm de la història del qual no en queda cap testimoni.

Terrassa del que va ser el Salón Guinardó

Sala d'actes del que desprès va ser el Salon Guinardó


Aquest local va romandre obert fins que en 1946 la família propietària del local va obrir el Cinema Maragall al passeig del mateix nom que va romandre obert fins 1985. Quan va enderrocar la fatxada del Maragall els propietaris del local van oferir al veïnat la figura que hi havia a la façana, pesava molt i com ningú la va voler la van enderrocar, llàstima.





El cinema Maragall i l'estàtua de la façana

Cap a principis dels 30, es va inaugurar el cinema “EL DORADO”, prop del passeig de Maragall, conegut popularment com “El Doré” o “la barraca”, un referent en la vida quotidiana del barri, disposava de 500 localitats i era propietat dels germans Marcel i Joan Blanch. Estava situat al carrer Garrotxa cantonada Pare Roldós, la família hi anava amb els entrepàs i la beguda, quan acabava la sessió el terra del local estava farcit de les closques de les pipes que la canalla menjava mentre visionava la pel·lícula. Finalment també va caure sota el domini Núñez i Navarro que hi va construir un edifici de pisos en la dècada dels vuitanta..

El cinema Maragall va conviure en l'època amb el cinema Montserrat i El Dorado. Ambdós han desaparegut ja, amb l'arribada de la televisió el costum d'anar al cinema es va anar perdent i les sales van anar tancant una darrera l'altra.



Cinema Montserrat
I així arribem als nostres dies on la distracció per antonomàsia per als nens i els joves és la televisió i els jocs d'ordinador, un món virtual en el que es mouen com a casa. Cada vegada més sols i més aïllats dels amics, dins de casa han perdut aquella llibertat dels anys quaranta i cinquanta on el seu pati de jocs era el carrer, i que ara és un territori ocupat en la seva totalitat pels cotxes que se n'han fet els amos i senyors de tot l'espai.

Nosaltres no teníem diners, ni ordinadors, ni pràcticament joguines però érem els reis del carrer.


  • Fonts informatives: Els barris de Barcleona - Editat per l'Ajuntament de Barcelona, Tots els barris de Barcelona, de J. fabré i J.M. Huerta Claveria.











dissabte, 12 de gener de 2013

HISTÒRIA DE L'ESCOLA COOPERATIVA VANGUARDIA OBRERA

Jo vaig anar a l'escola de la Cooperativa quan ja ni era de la Cooperativa al carrer de La Plana, número 8, allà hi havia un col·legi- acadèmia a la que havien batejat amb el nom de “Colegio Academia Horta” i el dirigien dos germans don José i don Luis Navarro, del primer dels quals,  el que  recordo més  és el seu tarannà autoritari.

José Navarro feia de director i de mestre de batxiller dels nois grans, no hi havia cap nena que fes aquest curs, poques passàvem de l'ensenyament reglat, és a dir, fins els 14 anys, el que si recordo amb amb nitidesa és que a don José no li agradava gens tractar amb la part femenina de la societat. 


Sortida de la classe de batxiller del don José


Sortida de la classe de les noies al pati de l'escola en 1966


Per entrar a l'escola s'havien de pujar unes escales prou costerudes que arribaven fins el primer i únic pis.
 
Les nenes i els nenes anàvem a classes diferents, les nenes teníem una dona com a mestra, la nostra es deia Antonia Nicolás, i els nois mestres homes i el normal és que en una mateixa classe s'impartissin dos o tres cursos diferents. S'utilitzaven les conegudíssimes  Enciclopèdies Alvarez que passaven del germà gran al petit.



Les classes i el material de l'escola era molt tronat, el mobiliari crec que ja procedia de quan l'escola era de la Cooperativa Vanguardia Obrera i tant el terra com les parets i sostres de les classes eren velles i pocs cuidades. La distribució de les classes i de les estances de l'escola era bastant laberintic i els labavos estaven en el pati i ja ni us dic en quin estat estaven.

En la que havia estat la sala d'actes de la Cooperativa, s'hi encabia la casa Beltter de discos, allà es gravaven el discos de l'època.


Lògicament a cap dels mestres de l'escola se'ls va acudir ensenyar la història de edifici on s'ubicava aquella escola ni que allà mateix havia existit una de les escoles més importants i avançades d'Horta abans de la Guerra Civil.

Bastants anys desprès de deixar l'escola, en un viatge amb metro vaig trobar a la meva ex companya de pupitre , em va comunicar que s'havia casat amb Don Luis, el mestre germà del director, em vaig quedar de pedra, que voleu.

Després de molts anys de dedicació a l'ensenyament, aquesta última escola va tancar les portes cap a 1975.

En la planta baixa, quan jo hi anava en 1965, encara pervivia la cooperativa de consum i el forn de pa i la lleteria però, pel que respecte a l'escola , ni el seu sistema d'enseyança, ni la seva filosofia educativa ni, ja no diguem, el tipus de mestres que impartien classe, no tenia ja res a veure amb l'esperit de l'escola de la Cooperativa Vanguardia Obrera. 

Carnet de Soci de la Cooperativa
Ha estat ja de gran quan llegint llibres sobre la història d'Horta, vaig topar amb la del conegut mestre de la Cooperativa Josep Serradesanferm Soler d'en Mingo Borràs i la història de les escoles d'Horta que contenia el llibre “EL QUE HA ESTAT I ÉS HORTA”, del mai prou reconegut Desideri Díez, vaig saber l'origen de l'edifici de una de les escoles a les que hi vaig anar.

A finals del segle XVIII, l'ensenyament era objecte de gran predicament en les assembles revolucionàries i obreres que propugnaven una escola pública comuna a tots els ciutadans i gratuïta.

El decret de 19 de desembre de 1793 sobre escoles primàries, establia un sistema d'ensenyament gratuït, obligatori i lliure però controlat per l'Estat.

En aquest context històric neixen les primeres escoles al poble d'Horta, que aleshores comptava amb 78 cases i 486 habitants de m´s de 7 anys. La primera d'elles va ser L'escola del Comú que es va crear en març de 1793.

En 1884 dos treballadors d'una rajoleria d'Horta van rebre les primeres nocions de cooperativisme d'uns companys i poc desprès es creava la Cooperativa Vanguardia Obrera.

L'ensenyament al poble d'Horta, com a tants altres pobles,  estava bastant deixat de la ma , així que qual als socis de la Cooperativa se'ls va plantejar la possibilitat constituir unes escoles en l'entitat, és manifestà un gran interès per part de tots i de la gent obrera del poble que van acudir en gran nombre a integrar-se en la Societat. 

Edifici de la Cooperativa Vanguardia Obrera

Així va néixer una de les primeres escoles laiques d'Horta, amb una pedagogia activa, és a dir, un sistema d'ensenyament basat en el desenvolupament harmònic de totes les facultats humanes, una ensenyança que es base fonamental en la raó, descartant la fe, i amb la finalitat educativa primordial de formar homes lliures.

En 1923 i desprès d'altres professors, Josep Serradesanferm i la seva muller Pilar Desclòs, es van integrar al professorat del centre i al poc temps el mestre Serradesanferm va assolir la direcció de les escoles.

Una de les classes de la Cooperativa
Josep Serradesanferm va ser un professor molt estimat en la Cooperativa, per la seva manera de ser, d'educar i d'ensenyar, va morir en 1959 d'una llarga i dolorosa malaltia quan encara era jove, només tenia cinquanta i pocs anys. En honor seu existeix a Horta un carrer que du el seu nom darrera del Mercat d'Horta. La Seva dona la mestra Desclòs, va continuar la tasca del seu marit fent de directora de l'escola, desconec fins a quin any.


Nens i nenes de l'Escola Cooperativa Vanguardia Obrera en 1916, Foto E. Reguard

El mestre Serradesanferm
 El pati de l'escola era un lloc d'esplai dels alumnes, però malgrat ser molt espaiós encara resultava insuficient a l'hora de l'esbarjo, de tanta mainada que hi havia saltant i corrent entre ells o empaitant a cops de peu la pilota de draps fins esparracar-la.

No cal dir que l'escola conreava tota mena d'activitats: teatre, un grup de declamació; excursionisme infantil, activitats musicals, un grup coral molt conegut en l'època “LA LIRA HORTENSE” etc.



Dos dies desprès de l'ocupació de Barcelona per les tropes franquistes es van suprimí entre d'altres les escoles dels ateneus, centres obrers i populars. Lògicament les característiques de l'escola de la Cooperativa van canviar, adaptant-se a les noves circumstàncies sòcio-polítiques, encara que no es va arribar mai a l'extrem al que ho van fer algunes escoles nacionals de l'Estat..

Cartell on s'anunciava una de les obres que es van escenificar en la Cooperativa
Desconec quan l'escola de la Cooperativa va passar a anomenar-se Colegio Académia Horta, encara que és de suposar que seria cap a finals dels anys cinquanta o principis dels seixanta.

Han passat els anys i les escoles de la Cooperativa i el col·legi acadèmia Horta, han desaparegut. En les aules de les escoles existeix ara mateix un centre excursionisme i una l'associació de veïns, la cooperativa de consum s'ha convertit en un garatge i les dependències on estava la sala d'actes, són habitatges l'edifici però, sortosament ha sobreviscut i és la memòria viva del que va ser i va significar en el seu moment pel poble d'Horta.




  • Fonts informatives: "El que ha estat i és Horta", de Desideri Díez i "Gent Popular d'Horta" de Mingo Borràs i material propi. 


divendres, 4 de gener de 2013

HISTÒRIA DE CAN MASDEU




La muntanya de la serralada dels Collserola en una de quines valls es va construir Can Masdeu, té una altitud de 400 metres sobre el nivell del mar. Des del seu cim es pot contemplar perfectament la masia que descansa majestuosa sobre un munt d'horts harmònicament distribuïts i ben cuidats. 



Foto del bloc de Santa Creu a Sant Pau


 



Abans Can Masdeu pertanyia al poble d'Horta, ara amb l'ultima redistribució territorial l'Ajuntament va decidir que aquella part de la muntanya del Collserola s'inclogués dins el districte de Nou Barris.



Situada a la carretera Alta de Roquetes al costat de l'antic camí de Sant Iscle actualment sembla que és una masia propietat del l'Hospital de Sant Pau. 

 

foto dels anys 20 dels segle XX

Can Masdeu és una masia documentada des de l'edat mitjana construïda sobre una antiga domus romana, algunes de quines restes encara es conserven, l'aspecte que presenta avui dia és fruït d'una reforma important que es va fer sobre l'antiga masia al segle XIX.. A la façana de gregal hi ha esgrafiats amb verges cristianes com motiu principal. 


Davant d'aquesta façana hi ha una antiga bassa que està molt ben conservada. La masia tenia una font molt popular i mines d'aigua i una gran extensió d'horts i vinyes, que en l'actualitat es conserva parcialment.

El nom pel qual es coneix correspon al del propietari que tingué durant  la segona meitat del segle XVII Enric Masdéu i Farrera.



El seu primer edifici el van construir cap el segle XVII, sobre les ruïnes d'una domus romana, com ja hem apuntat més amunt, d'altra banda com tantes altres masies de la vall de Barcelona, prop del camí de Sant Iscle, camí important en l'època medieval molt transitat per accedir al que ara és coneix com el Vallès Occidental. Accedir a més informació sobre aquest camí clicant sobre el link de sota:





Les dades que ens aporta en Desideri Diez i Quijano en el seu llibre Les masies d’Horta sobre els orígens i els noms dels propietaris de Can Masdeu, ens fa pensar que no es tractava pas  d’una casa d'orígen noble i si d’aquella antiga pagesia que fins no fa pas tant, poblava la vesant oriental de Collserola.  



Pell que es coneix, de primer es va anomenar can Poch, desprès Can Roure,  Can Sapila i  més tard  fou de Ferran Oliver.  Seguidament  va passar de Bartomeu Sala a Cabisco Cordells, qui el va vendre a  Francesc Corbera, qui a la vegada, el 1639 el va vendre a Francesc Pla, passant desprès a Enric Masdeui Farrera, i d’aquest a la seva filla Clara Masdeu i Pla. 



Finalment passà a mans de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau.



Malgrat entre les pedres de les seves parets s'han trobat rajoles policromades , el més segur és que fossin reutilitzades d'altres llocs com l'antic Palau Reial dels Valldaura. Era una manera de fer molt comú aleshores i més en indrets tant recòndits i solitaris com podria ser Can Masdeu, així que resultava el meu normal el fet que reutilitzessin pedres, finestres i portes d'altres masos o cases abandonades de la contrada per a construir o reconstruir altres edificis.



Per la primitiva policromia, la datació d'aquestes rajoles, tot i que se les coneix com "romàniques" o també de Paterna, per ser aquesta població valenciana la màxima productora d’aquest tipus de ceràmica, la seva datació oscil·laria entre finals del s. XIII i principis del s. XV . En aquests segles les rajoles eren utilitzades en els paviments de palaus i sales nobles, difícilment en una masia, per aquest motiu es dedueix que es traslladessin des d'alguna casa noble en desús o en ruïnes 
 

Can Masdeu sobre els anys 20 del segle XX
Can Masdéu va ser adjudicada per subhasta a l’Hospital de la Santa Creu el 25 d’octubre de 1901. Aquesta heretat estava composta d’una casa de camp amb una porció de terreny de regadiu i una altra important extensió de terres per a cultiu, en la seva majoria de vinya, que es regaven amb l’aigua que els proporcionaven dues mines que existien en la propietat, en total ocupava una superfície aproximada de trenta nou hectàrees. La casa era de planta baixa i dos pisos amb golfes, i tenia un corral. El 1903, la Molt Il·lustre Administració aprova un pressupost de quatre mil vint-i-quatre pessetes per habilitar la masia com a Hospital de Leprosos. Concloses les obres, el 6 de desembre de 1904, van ser traslladats els malalts de l’Hospital de Sant Llàtzer a la seva nova seu.



Com a curiositat, afegirem que la finca era llogada per a diferents activitats, com podia ser l’explotació de la seva cantera, petites parcel·les per a conreu o per a vedat de caça.



L’octubre de 1929, va ser anomenat Director de Sant Llàtzer el doctor Santiago Noguer, que manifestà la necessitat de construir un nou hospital per considerar que la vella masia era absolutament impròpia i perillosa per no reunir cap condició per als leprosos, i estar infectada de bacteris de la lepra per la qual cosa era impossible la seva reforma i desinfecció.



El 27 de març de 1931, s’aproven els plànols de construcció del nou Hospital de Sant Llàtzer, Les obres comencen,però primer per malaltia de l’arquitecte Vicens Artigues i segon per l’esgotament dels mitjans monetaris, l’any 1934 es suspenen. Amb l’ajut donat per la Generalitat, es continuen les obres, fins que finalment el 1936 es suspenen amb motiu de la Guerra Civil. Quatre anys després d’acabat el conflicte, es reprenen les gestions per continuar-les, aquestes es van anant realitzant molt poc a poc, i sobretot gràcies a la caritat de benefactors.

Hospital de Sant Llatzer pot desprès de ser inaugurat
 Quan el 1950 ja estava quasi enllestit, la vella leproseria de Can Masdéu havia millorat molt en habilitació i confort, i els mateixos malalts demanaven que no se’ls traslladés al nou perquè s’hi trobaven molt a gust, per la qual cosa s’havia de trobar un nou fi a l’edificació.



En aquella època, la tuberculosi feia grans estralls entre la població i hi havia manca d’hospitals per poder combatre-la per lo que es va decidir destinar el nou Hospital de Sant Llàtzer a Sanatori antituberculós. Però no va ser fins el 1955 quan va trobar el seu destí definitiu, i es va inaugurar el 17 de desembre com a Sanatori de la Santa Creu per a Nens Tuberculosos.



El 1960 la Junta Provincial de Sanitat demana el tancament de Can Masdéu, perquè els malalts fossin millor atesos en les leproseries de l’estat, conforme a teràpies més modernes. 
 

Tretze anys després tancava definitivament el sanatori per a nens; només en quedaven dos i l’Hospital volia aprofitar les seves instal·lacions per a una residència geo-psiquiàtrica on es traslladarien part dels pacients de l'antic Institut Mental, hores d'ara inexistent, la qual cosa no va arribar a bon port. (en cursiva informació del Bloc de la Santa Creu a Sant Pau sobre  Can Masdeu).


Actualment la masia de Can Masdéu està literalment okupada, els horts ben llaurats i conreats que proporcionen el 85% del verd que consumeixen els 25 adults i tres nens que enguany l’habiten.





Desprès d'estar més de cinquanta anys totalment abandonada, l'any 2001 un grup d'integrants del moviment okupa s'hi va instal·lar i va començar un projecte de vida alternatiu. En la masia organitzen activitats relacionades amb el cultiu, l'ecologisme i es treballen els horts de la masia. 







El nou Hospital de Sant Llàtzer continua desocupat.



  • Fonts informatives: Llibre "Les Masies d'Horta" de Desideri Díez, Bloc "De Santa Creu a Sant Pau", de Pilar Salmeron i Miquel Terreu (De Santa Creu a Sant Pau), algunes fotos del propi bloc i d'altres de fonts diverses.