dilluns, 24 de desembre de 2012

HISTÒRIA RESUMIDA DEL BARRI DELS INDIANS

El barri del Congrés és un espai limitat pel carrer Concepción Arenal, antiga travessera o camí de Dalt , la Riera d'Horta que segueix més o menys l'antic traçat del llit de la riera d'Horta , l'avinguda de Borbó o antic camí de Sant Iscle i el Pg. De Maragall , creat en 1911, seguint l'antiga carretera d'Horta a Barcelona i part del Torrent de la Guineu, avui ptge Artemis.

Espai delimitat en blanc  el que ocupava a principes del segle XX el que ara es coneix com  el barri de  Congrès-Indians

Aquests límits, lluny de ser casuals, són el reflex d'antigues vies de comunicació i accidents geogràfics que provenen d'una delimitació històrica lligada al territori, aquests límits eren una llenca de terra que a manera de falca s'introduïa en territori del municipi de sant Martí



Quan es va obrir la nova carretera de la Sagrera a Horta pel carrer Estévanez (ara Garcilaso) el 1867, aquesta llenca de territori va quedar dividit en dues unitats que encara avui dia es diferencien en la manera de construir i viure una ciutat. 

Tramvia de vapor La Sagrera 1883 -Horta. foto Magrans

Cotxeres de Borbó  anys 30. Foto Brangulí derl Fons Digital de la Generalitat

Les parts han tingut una trajectòria històrica, social, econòmica i cultural ben diferent, l'antic barri dels indians i les Viviendas del Congreso Eucarístico, avui conegut com el Congrés.


El plànol de Barcelona de 1890, aprovat el 13 de gener de 1991, mostra un territori despoblat, ocupat solament per unes quantes masies i camps de conreu. La importància aleshores de la vida pagesa era molt important i les seves masies eren les hereves de les antigues viles que s'instal.·laven a tocar de les principal vies de comunicació.

Situació de les masies de la contrada


Prova d'això és la masies de Can Ros o Ca l'Armera on es van trobar unes sitges quan van obrir el carrer del Cardenal Tedeschini.

Ca l'Armenra a principis del segle XX
Gairebé totes les masies de la zona eren explotacions agràries i ramaderes de proporcions mitjanes de caràcter autònom i autosuficient, els seus principals conreus: el cànem, el blat de moro, blat, ordi i civada.



El cas de Can Berdura ( Història de Can Berdura), resulta prou il·lustratiu. Mas situat a la frontera del municipi de Sant Andreu a tocar del torrent de la Guineu, estava documentat en 1771.

Can Berdura a principis del segle XX,. Foto del CEC.
Les diferents propietats del mas i els camps que conreava la família rebien diferents noms segons el que es cultivava o en funció dels elements paisatgístics o constructius. També tenien una horta important i la seva producció d'hortalisses i verdures es venia al mercat del Clot, om la filla de la família hi tenia una parada. Aquesta producció agrícola era complementada amb una certa especialització ramadera en el sector porcí.


Poc sabem en canvi de Can Xirigoi, situat on estaven les antigues cotxeres de Borbó ja derruïdes, i que ara acull un Cap d'atenció mèdica i un Centre Cívic de l'Ajuntament, però existeixen documentades diferents queixes de regulació de límits entre Pere Armengol el seu propietari i Josep Comas Argemir propietari de la Torre Llobeta.


Can Xiringoi o Ca l'Armengol cap els anys 30

Pel que fa a les relacions socials, Pere Armengol es va casar amb Teresa Sardà i Sitjar, filla del masover de Can Ros, aquests tipus de casaments entre els fills dels propietaris petits o entre els fills dels masovers de les diferents masies de la zona era bastant comú en l'època on interessava que els nou vinguts que s'integraven a la vida de la masia, fossin persones relacionades amb les feines del camp.


Els problemes que comportava la utilització de l'aigua eren un altre apartat en que les relacions es feien evidents. Així en 1868 es firmava un conveni entre Marià Berdura Gaig i Pere Vintró del Mas Vintró, situat a tocar de l'actual plaça de Carles Cardó Sanjuan del Guinardó, en vistes de l'aprofitament per part dels Berdura de l'aigua sobrera de la mina d'aquest mas. 


El Mas Vintró a principis del segle XX

El 26 de gener de 1882, en un document en que Marià Berdura autoritza a Josep Sabadell, de l'antic mas Sabadell, situat a tocar del C. Garcilaso, a passar una canonada per les seves terres per tal de portar l'aigua sobrera cap a Can Viudet, on apareix altre cop en Pere Vintró com testimoni.

Antic Can Sabadell

Can Sabadell vist des del c. Garcilaso

Aquestes petites explotacions agràries comparteixen el territori amb dues gran propietats la Torre Selles (situada al C. Espronceda, Urbanització Meridiana) i Can Ros, una convivència que donat el veïnatge i escassa població del territori, era molt important, i comprenia tant àmbits econòmics, laborals com socials.


Torre Sellés

A la banda de dalt de la Via del ferrocarril que passava pel que ara és la Meridiana i gràcies a la construcció en 1867 de la Carretera nova de la Sagrera fins a Horta que havia de facilitar el pas del tramvia de vapor, és a dir en el que seria el futur carrer Estévanez i finalment Garcilaso, a les darreries del segle XIX es va anar desenvolupant al seu voltant i de Can Berdura, un d'aquest núclis al que van batejar amb el nom de la masia, és a dir el barri de Can Berdura.



Els primers intents d'urbanització parteixen de 1895 amb la sol·licitud d'urbanització que abastava els actuals carrers Jordi de San Jordi (abans de l'Habana), Matanzas, Pinar del Rio, orquestrada pels propietaris de la zona Manuel i Pedro Romaní i Andreu Lluís i Pere Oliva que no va ser aprovada per no adequar-se al plan Cerdà. De fet l'apertura d'aquests carrers es va fer a les primeries del segle XX.



La seva denominació amb clares referencies americanes, testimoni del fet traumàtic de la pèrdua de les colònies en 1898, dona fe d'un fet històric prou important i present entre l'opinió pública del moment.



A l'inici de la primera dècada del segle XX, la població va anar arribant fins a la Guerra Civil. La majoria eren d'obrers nou vinguts de les fàbriques properes però, també hi havia administratius i professionals liberals.



Uns propietaris que la major part provenien d'altres indrets de la ciutat i que van aprofitar els terrenys que compraven com a hort per autoconsum per fer-se, primer cases d'estiueig que desprès van passar a ser residències fixes o per a construir-hi habitatges de lloguer.



Els nous habitants es concentraven entre els carrers Matanzas, Puerto Príncipe i Francesc Tàrrega.

Vista de les terres d'una part del futur barri des del C. Acàcies

Els casos de Can Frau, propietat de Diego Frau, agent de canvi de la borsa, can Trius, propietat de Josep Trius, gerent de CINAES i que va arribar s ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona i Villa Carmen, propietat de la vídua de l'agent de borsa Francesc Subirats, en són un exemple.


Abans de la guerra es van construir torres d'una certa grandària com la de Can Biosca que va ser un dels introductors dels extintors a Barcelona, amb la seva fàbrica situada a Sant Martí denominada Mata-Fuegos Biosca S.L..



La torre de l'italià, situada al carre Jordi de Sant Jordi, cantonada amb Campo Florido que va ser ocupada pel bon vivant Reinaldo Balanzasca. El 1923 La gallinaire al carrer Francisco Tàrrega, construïda per Carmen Palomé, propietària de varies parades als mercats de la ciutat.



Villa Jazmines
Finalment, cal esmentar la supervivent Villa Jazmines al carrer Francisco Tàrrega, una casa amb decoració curvilínia a la teulada, projectada per l'arquitecte Ferran Tarragó i un jardí on destacaven un parell de palmeres i un pi marítim. Va ser edificada en 1920 per José Racionero Torres, que hi va viure durant uns anys, desprès a la torre es van realitzar serveis educatius durant uns 30 anys i actualment és un bar musical.


A tocar del Passeig Maragall, el prou conegut en la contrada per haver urbanitzat mig Guinardó, Sr. Salvador Riera, va urbanitzat també en 1909, uns terrenys situats entre la carretera nova de la sagrera a Horta (avui Garcilaso) i la carretera antiga de Barcelona a Horta (avui Passeig de Maragall), que configuren actualment els carrers d'Acàcies, Ramon Albó, Prats i Roqué i el passatge de Salvador Riera. L'operació es va realitzar gràcies a la cessió d'uns terrenys per fer-hi carrers que permetessin la bona connexió de la zona. La urbanització definitiva però, no es va realitzar fins 1916, en que Ramón Albó ex regidor municipal i diputat a les Corts, cedí uns terrenys que pertanyien a la seva propietat Torre Mascaró, que permeteren finalment la urbanització de la zona.



La urbanització de la barriada de Can Berdura va assolir un creixement espectacular des del seu inici fins a la Guerra Civil. Van aparèixer comerços dedicats a la venda de comestibles, vaqueries, forns, adrogueries, etc.



A finals del segle XIX l’Ajuntament de Barcelona va cedir uns terrenys de la parròquia de Sant Andreu per a que el Doctor Jaume Ferran i Clua (1852-1929) pogués realitzar les seves investigacions sobre bacteriologia (principalment vacunes contra la tuberculosi, el còlera i la ràbia), en un laboratori que es va edificar en els terrenys esmenats, situats entre els carrers Manigua, Garcilaso i Acàcies. Si en voleu saber més cliqueu el link de sota.

Casa del Dr. Ferran
Laboratoris del Dr. Ferran a principis del segle XX


En 1918 es va crear l'Associació de Propietaris i Veïns de la Barriada de Can Berdura, una entitat que tenia la seva seu social en el local de la Societat Recreativa Instructiva El Porvenir del Guinardó, situada en el núm. 8 del carrer Capella (no confondre amb l'actual C. Capella del Camp de l'Arpa) que, com tantes altres va desaparèixer el 1939.



La forma de la urbanització del barri va ser diversa, des de casetes de planta baixa i pis, passant per passatges d'habitatges, con la de los Funcionarios Públicos del Estado, de la Diputación, i del Municipio, 53 cases construïdes entre el Passatge Artemis i el carrer de las Navas de Tolosa.


Foto Joan Marc Pérez de Tudela

Foto de Rosa Pié


Vista d'una part del C. Francesc Tàrrega des del Guinardó

El creixement urbà del barri va haver d'esperar fins la dècada dels seixanta en què molts solars buits van ser ocupats per empreses tant important com Acústica Electrònica Roselson, S.A., l'empresa ICO de material de nadons, la de confecció Hernàndez Berni i pel blocs de pisos fruït del boom immobiliari d'aquells anys que van anar modificant de mica en mica la fesomia del barri i no sempre per millor .


  • Fonts d'informació:  Llibre ELS BARRIS DE BARCELONA volum IV,  editat per l'Ajuntament de Barcelona, Fotos de diverses procedències. El podeu trobar a la nova Biblioteca Caterina Albert del Camp de l'Arpa.



dijous, 20 de desembre de 2012

SANT GENíS DELS AGUDELLS


Sant Genís s'orienta cap al llevant en el marc d´'un paratge abrupte, motiu pel qual van ser dels últims territoris en ser urbanitzats, si es pot anomenar així el desgavell constructiu de bona part de la zona.

L'antiga parròquia de Sant Genís dels Agudells, d'origen romà, construïda entorn al segle X, es localitza en un petit altiplà al costat del camí d'origen romà que va cap a Sant Cugat del Vallès. 



 

 

El camí a Sant Cugat d'origen romà, tenia el seu inici a la Porta Episcopal i unia la ciutat amb la via Augusta al seu pas pel Vallès. Aquesta via, des de la Plaça Nova i carrers dels Arcs i porta de l'Àngel, sortia del segon recinte murat i pel que ara és el Passeig de Gràcia i Carrer Major de Gràcia es dirigia al coll de Vista Rica i, per Sant Medir i Sant Adjutori, es dirigia a Sant Cugat i s'unia a la via augusta romana. (Artícle de Joan F. Cabestany i Fort ELS CAMINS ANTICS DEL PLA DE BARCELONA).

Camí de Sant Cugat

Al llarg dels segles, alguns dels seus trams, han estat coneguts des de Barcelona, amb els noms que anaren canviant amb el pas del temps i dels llocs per on transcorria, així doncs, ha estat conegut com: Cami de Jesús, de Gràcia, de Vallcarca, de Sant Genís, dels Agudells, de Sant Jeroni de la muntanya, o de la Vall d’Hebron, camí de Collserola, de Gausach, de la font Groga, de Sant Medí, de la Mare de Déu del Bosc, Camí dels Martirs Cristians, de Sant Adjutori, de la Torra Negra,de Sant Cugat. 

El Barò de Maldà, en el seu Calaix de Sastre, recull l’excursió als Jeronis del 17 d’octubre del 1801, en el que ens descriu un dels trams, el que sortia des del poble d'Horta, enllaçant amb el camí que estem tractant a Sant Genís dels Agudells. 
 

"Jo muntava sobre del matxo d’un tal Ros, sense sàrria; i per fi, que a la vora de les parets del monestir de Sant Jeroni. Deixada la riera i les  casetes d’Horta,hem passat per la vora de la torre de Rossell, i allà informant-nos per un home quin camí teníem que prendre, guiant-nos ell a Sant Genís i  allà cerca, pujant per caminets a les vores de muntanyes, amb l’hermosura de tanta frondositat de boscos i demés arbustos, tanta caçaria que es veia en muntanyes i planures, amb lo mar i descobriment de Montjuïc; lo blau celeste sense un petit núvol, i el sol, que ens torrava un poc al ser a lavora del poble de Sant Genís. Nos ha eixit per aquelles brenyes lo Felip, tieso en sa haca fent-la trotar, i unint-se a   tota  aquella burriqueria i separant-se  un poc d’està, per allargar per millor camí que el nostre, prou empinat son passeig. I Nos hem trobat ja junts, apeats i dels ases i burres dintre del recinto i de Sant Jeroni de Vall d’Hebron a un quart de deu tocat”.

.
Sant Genís dels Agudells 1930



La parròquia rural de Sant Genís dels Agudells fou consagrada ja el 931 (segons Carreras i Candi) i era una de les més petites i pobres del territori de Barcelona, situada als vessants de la serra de Collserola (sector dit la serra dels Agudells). A l'entrada de l'esglesia i a la seva dreta, es pot admirar, escolpìt a una pedra adossada, un antic peix paleocristià. 


Foto C. Martín

La porta que mira a la serra de Collserola està condemnada. Potser en algun moment l'església va passar per problemes econòmics greus i va vendre la sortida per col·locar-hi una tomba


Foto del Web de la parròquia
 

La tomba davant de la porta condemnada gaudeix d'una situació òptima.


La toponímia dels "Agudells" apareix per primera vegada en documents dels segle X, d'origen carolingi. El mot Agudells prové del diminutiu plural d'agulla i fa referència a afilat, agut o punxegut. Per altre banda, anys més tard, la consideració d'origen topònim afirmava que es referia a terres d'aigües o terrenys d'aiguamolls.


El nucli primitiu de Sant Genís es troba format per l'església parroquial, el cementiri, la casa rectoral i la veïna masia de Can Safont que fou residència de Jaume Safont, escrivà de la Generalitat en el segle XV, més tard van aparèixer can Barret, can Besora, can Borni, can Figuerola, can Gomis, can Gresa can Janer i can Piteu ( en negreta aquelles masies de les que ja hem parlat en aquest bloc la història de les quals les hi podeu cercar). 


Can Safont, de l'antiga masia poc queda . Foto C. Martín


Després de formar part de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, durant el segle XIII, a finals del segle XIV Sant Genís fou absorbit pel desaparegut monestir de Sant Geroni de la Vall d'Hebron ( SANT JERONI DE LA VALL D'HEBRON ), construït a l'any 1393 per la reina Violant de Bar esposa de Joan I d'Aragó, i que es localitzava on avui es troba la benzinera de la carretera de l'Arrabassada. 
 

Sant Genís dels Agudells, als vessants de Collserola, al peu de l'anomenat revolt de la Paella de la carretera de l'Arrabassada, té un origen antiquíssim, fou una de les deu parròquies inicials dins el territori de Barcelona.



 


Aquesta primera vida cristiana i rural predominantment muntanyenca, de reminiscència ibera, tenia com a objectiu principal protegir-se dels possibles enemics.


Sant Genís dels Agudells comptava des de la consagració (4-VII-931) amb la seva sagrera que comprenia l'església, el cementiri i l'espai inclòs dintre les trenta passes concedides pel bisbe. 
 

La sagrera era un terreny sagrat, posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica. L'església excomunicava els que l'invaïen o profanaven. Les famílies pageses s'hi refugiaven per protegir-se de les incursions dels sarraïns i fins i tot construïen, dintre d'aquests espais, sagrers o cellers on protegien les collites dels pillatges.

En el fogatjament del 1359 tenia 55 focs i amb la seva sufragània d'Horta passà a dependre del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron des de la seva fundació al segle XIV; els jerònims nomenaven els seus vicaris.

La traça actual de l'edifici -amb el seu característic campanar punxegut- li ve donada per una reconstrucció realitzada l'any 1671.


Foto C. Martín
  

Recuperà la independència a la desaparició del monestir en 1860, fins que passà a dependre de la parròquia d'Horta (1867), la seva anterior sufragània, al fons de la vall esmentada des del 1095, que al llarg del segle XIX havia de prendre -per la molt superior expansió demogràfica i urbana- la capitalitat eclesiàstica i municipal a la parròquia de Sant Genís.


Actualment la parròquia pertany a l'arxiprest de la Vall d'Hebron i es troba catalogada com a conjunt historicoartístic per l'Ajuntament de Barcelona. El seu cementiri parroquial és l'únic que existeix actualment a tota la ciutat de Barcelona, essent un cas excepcional pel que fa a la seva utilització. És l'únic cementiri que no té caràcter municipal i que encara avui dia fa enterraments. 


Foto C. Martín

Una reial ordre dictada pel rei Carles III el 1787, suprimia els cementiris parroquials per raons higièniques, la qual cosa forçava a la construcció de cementiris dependents dels ajuntaments.

El de Sant Genís -no se sap ben bé perquè- no ha perdut mai aquest caràcter de cementiri parroquial.

Cal remarcar que en aquest cementiri va ser enterrat durant anys Manuel Carrasco i Formiguera que fou Regidor de Ajuntament de Barcelona i fundador d’Unió Democràtica de Catalunya, morí pels seus ideals i fou un gran defensor de la llibertat i decidit impulsor del dret de vot de les dones.


Foto C. Martín

Afusellat a Burgos el 9 d’abril de 1938 sense cap altre motiu que la seva posició política.

Acabada la guerra, les seves despulles varen ésser traslladades a Barcelona, però l’Ajuntament de l’època impedí que fossin enterrades en el cementiri municipal i hagueren de ser-ho en el cementiri parroquial de Sant Genís dels Agudells, des d’on anys més tard foren traslladades al cementiri de Montjuïc.









divendres, 14 de desembre de 2012

CAN VALLHONESTA

Aquesta és l'unica foto que hem pogut aconseguir de Can Vallhonesta a principis del segle XX, darrera es pot observar la Torre Sobirana


Can Vallhonesta està situada a tocar de la Torre Sobirana, darrera mateix del palau Llupià, al Laberint d'Horta, pertanyia en alou franc als Vallhonesta, que tenien cura d'algunes finques de la torre Sobirana.



El nom i la història de la família que la va habitar durant molt segles els Vallhonesta, en general no és molt coneguda malgrat l'antigor de la seva nissaga, car ha quedat enfosquida per la lluentor que ha desprès el Palau Llupià i els seus jardins construïts en el segle XVIII.

En efecte, qui visita la finca es pensa que tot plegat és una mateixa construcció realitzada en diferents etapes i no és pas així. De primer, va ser la torre Sobirana els orígens de la qual sembla que es remunten fins el segle XI, desprès la masia de Can Vallhonesta del segle XII i finalment el Palau Llupià que es va construir al segle XVIII quan el marquès d'Alfarràs va adquirir la propietat, tots els terrenys, masos, mines etc de la contrada per construir-hi el seu Palau i els jardins que l'envolten.

La masia és d'aspecte sobri i de molta amplària. A l'entrada es pot admirar una estança molt espaiosa dedicada a les feines del camp. A dalt en un primer pis, diverses amplies habitacions i un segon pis també amb espaioses cambres.

La casa es conserva en molt bon estat i és grat visitar-la juntament amb la Torre Sobirana i el Palau neo-àrab dels Llupià. 

Can Vallhonesta i la Torre Sobirana - Foto de la Fototeca

Segons explica Desideri Díez en el seu llibre LES MASIES D'HORTA”, existeixen molts testimonis escrits dels Vallhonesta, ja que s'han conservat molts pergamins i documents notarials.

El primer pergamí que ens dóna notícies és de l'any 1224 i ens parla d'un acte de venda que Pere Borrell fa a favor de Bartomeu Vallhonesta i de Bernat son fill “d'una casa de sota la torre i prop de la porta del muro amb un lladoner a la part solixent, que avui, dia 25 de maig de 1817, és la casa que té i poseeix lo marquès de Llupià en Sant Genís d'Horta, dit d'Agudells, qual venda fou feta en lo any 1224”.

Aquest pergamí, el contingut del qual acabem de resumir, obre una sèrie de documents que deixen constància d'alguns del aspectes de la vida a Can Vallhonesta al llarg dels segles, entre XII i el XVI. Compra i venda de terrenys, actes matrimonials i clàusules testamentàries i un seguit de referència l'administració de les propietats configuren aquell fons documental de gran valor històric però de prolixa enumeració. La lectura dels documents ens dóna notícia fideligna dels moradors de Can Vallhonesta i d'altres llinatges de la Vall d'Horta, però hi abunden també referències breus al rerafons històric i sobre tot la lectura de documents ens recupera en molts moments l'orografia, la fesomia ancestral de la vall a través d'un toponímia rica que, sota el ciment i l'asfalt, configura encara l'espai vital i oblidat dels actuals veïns d'Horta i rodalia”.


Línia successòria:

1224 : El mas pertany a Bartomeu Vallhonesta i de Bernat
1260 : Passà a mans de Bartomeu Vallhonesta, casat amb Sobirana.
1265: Passà a Bernat Vallhonesta el fill de l'anterior.
1288 : En morir Bernant, la propietat passà al fill següent Ramon Vallhonesta.
1319: La propietat és dels (2) curadors dels fills de Ramon Vallhonesta.
1353: Propietat de Jaume Vallhonesta.
1435: Propietat d'Anton Vallhonesta.
1477: Propietat de Joan de Vallhonesta qui el deixa al seu fill Gabriel.
1522 :Propietat de Narcís Vallhonesta qui el llega al seu fill Gabriel.
1530: Passà a nom d'Eulàlia la seva dona i del seu fill Nacís Valerià de Vallhonesta.
1573 :Propietat de la seva filla i hereva Elisabet de Vallhonesta, que casà amb Salvador Antich, natural del Masnou.
1624 :Propietat de Salvador Antich, àlies de Vallhonesta i de la seva muller Marianna Liera.
1629 : Propietat de Marianna, filla d'Andreu Rius fill, casat amb Anna Llàcer.
1669 :Passà a mans del seu fill Francesc, casat amb Elena Albareda: fills Pere, Josep, Francesc i Joan.
1745: Propietat de Francesca Cardona, vídua de Pere Vallhonesta : la propietat passà desprès al fill de Joan de Vallhonesta que es casà amb Eulàlia Casas natural de Barcelona, del matrimoni nasquí Maria Rosa que es casà amb el seu cosí Rafael de Vallhonesta.
1787: Propietat de Francesc i Maria Rosa, néta de Pere, fill de Francesc Vallhonesta i el dit Rafael, nets del dit Josep, fill segons de Francesc, nous hereus del testament.
1791 – Nou propietari per permuta, el Marquès de Llupià (30.8.1791).
1795 : El 4 d'agost de 1795 Joan Vallhonesta paga als seus germans 685 lliures, nou sous i cinc diners i firmaren (1)àpoca en poder del notari Plana.Joan Vallhonesta havia rebut àpoca del seu germà Josep, segons document de Joan Baptista, notari de Barcelona el 19.5.1757, per això el Marquès de Llupià quan intercanvia la finca demana tota renúncia a reclamar res de don Joan Vallhonesta.

  • El Mas Vallhonesta i les seves terres passa a mans de del Marquès de Llupià, qui cedeix als Vallhonesta la masia i terres de Can Papanats. Els Vallhonesta continuen visquen al mas Vallhonesta. sense ser-ne els propietaris deixant constància però, de la relació dels amos que han posseït els béns o heretats del Mas Vallhonesta.

1810 - Josep Vallhonesta fill de Francesc, es casa amb Josepa Arell, natural de Sta. Eulàlia de Ronçana: fills Jaume, Agnès, Josepa, Rosa, Cecília i Maria.

Del matrimoni de Jaume Vallhonesta i Adelaida Xammar i Drapì, nasqueren : Maria i Ignasi. Marià casà amb Jacint Barrera i Arenas i Ignasi es casà en primeres núpcies amb Elisa Mayol i Viñamala, en morir no deixa cap fill i l'Ignasi es torna a casar am Matilde Joanola i Danés i tingueren dos fills, Ignasi i Jesús.

Els últims Vallhonesta ja visqueren a Can Papanaps a partir de 1928. Si voleu saber més de Can Papanaps cliqueu sobre el link de sota



Actualment Can Vallhonesta forma part del conjunt que forma el Palau Llupià, la Torre Sobinana i els jardins del Laberint


En el segle XVIII, tenim l’interessant testimoni que ens l’ofereix Ricardo Zamora:

Tiene este término una partida de tierra que llaman la parte del Call. Por qué se llama así no se ha podido saber, sólo se sabe que sobre ella tiene el dominio directo el Marqués de Llupià, que como hemos visto se llamaba la Torre Subirana y del Call, y a todos sus vecinos los llamaban los emphitheotas de la Torre de Llupià. Es antiquísima aquella Casa y se halla que de sus primitivos dueños hubo uno que se llamó el Caballero Dosrius. En el siglo XV la ocupaban los Nobles de Vallseca, y era la que tenía más extendido su dominio en el término. Vese ser así por sus mismos emphitheotas que ocupan la mayor parte de aquel territorio, y son las casas de Vallhonesta, la pequeña de Llupià, la de Pallós, la de Montaner, la de Pastor con su casilla, labrador propietario, y dentro su àmbito la Torre del Cónsul de Malta Don Onofre Gloria, hecha a la moderna y de las mejores en fàbrica del termino. Casa de Bofarull, hoy de Joseph Sabadell, inhabitada, parte de cuyas tierras posee Gloria; la de Eulalia Saladriaga, hoy Baliarda, labrador propie¬tario; la de Alós, Marqués de Puertonuevo, la de los Caballeros Tamarit de Barcelona, la de Antonio Janer, Corredor de Cambios, que fue el solar primitivo de los antiquísimos Calvets de San Ginés; la de Duran, antiguamente de Pedro Ferrer, y en el día del Cabildo y Catedral de la Iglesia de San Pedro de Vich, con un apartamento o casilla a su lado: la Casa de los Padres de San Francisco de Paula de Barcelona, llamada en sus principios Manso Desquer, la de Golorons, antiguamente Manso Salat, y la Casa de Exmo. Virrey del Perú, Don Juan de Amat, antes de Rosell. Dos casillas en la montaña de San Cebrián, cuyas pocas tierras están plantadas de viña y diferentes árboles frutales, cuyos dos dueños son cortantes de bosques.



T
odas estas casas son del antiguo territorio de la Torre del Marqués de Llupià, que en el dia, no obstante de tanto emphitheota, es de un patrimonio muy bueno, y de mucho bosque de corte para faxinas. Las casas de sus alovarios son de las mejores del término en labranza, viñas, regadío, árboles frutales, y las más con agua”

Can Vallhonesta en l'actualitat




*Institutu d'estudis Catalans : àpoca: f. Document públic o privat en què el creditor declara haver rebut del deutor la quantitat deguda.

(1) Enciclopèdia Catalana: alou : Domini ple, absolut i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns immobles, que diferia, així, del que hom tenia en feu o en emfiteusi.
(2) Enciclopèdia Catalana: curador :Persona designada en testament o judicialment que ha d'intervenir en certs actes que no poden realitzar per si mateixos els menors emancipats, orfes de pare i mare, els menors que han obtingut el benefici de majoritat i els qui han estat declarats pròdigs.



  • Fonts informatives: Desideri Díez LES MASIES D'HORTA”; Blog del Col·lectiu Agudells http://col.lectiuagudells.blog.cat/2012/08/14/la-torre-subirana-i-lantic-casal-dels-horta/#comment-212