divendres, 30 de novembre del 2012

FONDA GAIG


Carrer on estava la fonda Gaig a primers del segle XX. Foto del fons de Natàlia Gaig

  
Explica en Mingo Borràs en el seu llibre “Gent Popular d'Horta” que “Encara no funcionava el tramvia a Horta que ja funcionava la cuina de Can Gaig, i en realitat va ser així, en febrer de 1869, Andreu Gaig i Torelló, casat amb Antonia Borràs i Marí, adquiereix l'establiment i el solar situat al carrer Dolça nº 4 , un tros de l'actual Pg. De Maragall, concretament el del final, entre els carrers Folch i part del Tajo, propietat d'Alexandre de Bacardí, un dels principals terratinents de l'època, on obra una taverna amb la bona pensada de posar un abeurador pels cavalls a l'entrada de l'establiment.

La primera casa de la dreta és la fonda de Can Gaig a principis del segle XX


 

















Els traginers feien parada per esmorzar i s'entaulaven amb soroll de plats, remors de veus i olor de guisats mentre a la porta de l'entrada els cavalls bevien aiguatot esperant als seus amos. 

 El carrer Dolça era la part final del que era és el Pg. Maragall, i aleshores era un dels llocs amb més transit d'entrada al poble d'Horta i havia un constant traginar d'anar i venir de carreters. 



Entrada al poble d'Horta pel C. Dolça (ara fnal Pg. Maragall) principis del segle XX

 Tot començà amb una modesta taverna de poble, amb serveis d'esmorzar amb forquilla, menjars casolans com ara les mongetes amb botifarra, els menuts i el fetge amb ceba o el cap i pota que els carreters engolien amb bona gana amb un bon porró de vi al costat. Antonia Borràs tenia un caràcter emprenedor i fou l'ànima de la cada cop més freqüentada taverna, la qual va anar aconseguint més i més anomenada. 

Curiosament en el mateix any 1869, data que va obri la taverna de Can Gaig, s'inicia la instal·lació de fanals al tram d'aquell sector.

 L'establiment va mantenir el nom de taverna fins que la prematura mort de l'Andreu Gaig l'any 1907. Aleshores se'n fa càrrec el seu fill Frederic Gaig i Borràs que juntament amb la seva mare vídua li dóna un fort impuls. Va comprar més terrenys i va ampliar l'establiment i d'aquesta manera va néixer l'Hostal Can Gaig. Tenia setze habitacions de planta baixa i vuit per banda al llarg del patí destinades a la gent de pas per Horta, bàsicament pellaires procedents de Girona i Manresa que es quedaven a menjar i dormir. 

A la la feinada que comportava fer-se càrrec de l'hostal, s'havia de sumar la tasca d'elaboració de productes fruit de la matança del porc, que na Antònia inicià ja en temps de la taverna.

 L'any 1940 a l'edat de 86 va morir Antònia Borràs i Marí la infatigable hostelera.

 A la mort de la seva mare Frederic Gaig continua la seva tasca d'hosteler amb l'ajuda de la seva dona Carolina Folguera, i es consolida la bona fama del local i el tracte familiar que s'en dispensava. La Guerra Civil Espanyola 1936-1939, esdevé un fre al constant progrés de l'hostal. Horta com tota la nació sofria per les conseqüències del conflicte. S'havia de subsistir. 

Acabada la guerra el seu fill Josep Gaig i Folguera casat amb Maria Framis i Gibert, conscient del que sempre havia representat a Horta can Gaig i amb l'esperit emprenedor heretat dels seus avantpassats, donarà una nova empenta al restaurant 


Maria Framis a la cuina de la Fonda















Es fan obres d'ampliació, s'organitza el servei de cuina i es mantenen les habitacions dels hostes, obrint així una nova etapa d'acord amb el nou sistema de vida del país que ressorgeix d'un malson.

 A la fi de reactivar el negoci en Josep Gaig s'inclina per una cuina senzilla amb plats i preus populars, sense deixar de banda els plats delicats i especials, àpats de compromís dedicats a les famílies benestants de la barriada. Per informar a la clientela dels plats del dia, es feia servir una pissarra amb els preus al costat, on els plats s'anaven esborrant a mida que s'acabaven. Una persona solia menjar bé per 23 pessetes de l'època.

Recreació de foto antiga
 També havia el costum de cantar amb noms especials que tothom entenia, els plats que sortien de la cuina, per exemple : arròs borni o cec que volia dir arròs sense tall, Sopa de balles: sopa de mandonguilles, Arròs amb sabates: arròs amb musclos, etc. La verdura s'anunciava pels color, o sia de dos, tres o més colors segons les verdures que incloïa.

  •  Jo personalment havia anat alguns diumenges a can Gaig en la dècada dels 60 a dinar arròs amb els meus pares, era un fet molt especial que només ens podien permetre de tant en tant, no perquè els preus de la fonda fossin desproporcionats sinó perquè ells eren persones molt modestes i amb pocs recursos econòmics. 

Corria l'any 1975 quan Carles Gaig es va fer càrrec de la fonda dels seus pares. Esperonat pel record dels seus avantpassats i amb la força de la seva joventut i recolzat per la seva dona Maria Àngels Ventura, el restaurant va experimentar l'impuls més important de la seva centenària trajectòria. L'acurada cuina i la gran professionalitat d'en Carles Gaig va conferir al restaurant una gran anomenada a nivell ja només de barri sinó de tota Barcelona, va guanyar diversos guardons en diversos congressos de cuina i finalment va conquerir una estrella Michelin en 1993. 



Can Gaig en finals dels 90

I, al nostre entendre, aquí va començar la crònica de la fi de la seva estància a Horta. La fonda i el barri se li van quedar petit, es necessitava un altre local que posés de manifest el nou estatus dels Gaig i en 2004 es van traslladar a l'Eixample de Barcelona.

 Tot plegat una llàstima, part de la història d'Horta acabava sota la picota de l'especulació immobiliària. 

Un bon dia, vaig passar per davant del lloc on estava situada l'antiga Fonda Gaig i vaig adonar-me que l'havien enderrocat i que en el seu lloc s'estava vestint un monstre de pisos sense cap personalitat. Va morir un establiment i va morir també una part del nostre paisatge.

 Fa poc he llegit en el diari que en Carles Gaig ha tornat a Horta, sembla que viu en una casa del carrer de la Rectòria. Una casa modernista que ha restaurat per tornar a les seves arrels. Troba pot ser, molt endins seu, a faltar la fonda de la seva família?.


 Retalls de l'Artícle de Carme Escales per El Periódico de 17.10.2012, dedicat a en Carles Gaig

Una gran cistella de vímet, en què hauria cabut perfectament aquell nen que acompanyava els pares a comprar al mercat d'Horta -llavors ubicat a la plaça d'Eivissa- és el primer record que connecta Carles Gaig amb la seva infància. Les compres a la plaça eren la matèria perquè l'àvia preparés els guisats, com uns molt apreciats fideus a la cassola, per als clients de la fonda que va regentar la família del cuiner des de l'any 1907. 



Abans, l'establiment havia estat una freqüentada taverna, que van obrir el 1869 els avis del seu pare. «Els dos plats mítics de la meva besàvia Antònia, la fundadora de la taverna, eren el bacallà a la grandi colloni i l'arròs de colom», detalla Gaig. «I els canelons que feia la meva mare sempre estaran a la meva carta. És un petit homenatge», afirma el xef i veí d'Horta, hereu de la primera Fonda Gaig, en què, entre camps de blat de moro, la família de Carles Gaig oferia 16 habitacions a gent de pas i estiuejants en aquell Horta -va ser un poble fins al 1904- que compaginava d'aquesta forma vida de pagès i les vacances de famílies benestants de Barcelona.

 «A Horta hi havia, a més a més, les bugaderes que rentaven la roba de gent de la ciutat», recorda. Menjars i begudes per als clients d'aquella fonda, majoritàriament obrers, mantenien les dones de la casa sempre ocupades i bolcades totalment en el negoci.

 I, allà, enfilat dalt d'una caixa de fusta, el petit Gaig aconseguia dominar el fogó on ell mateix es preparava dos ous ferrats amb samfaina. «M'encantava untar-hi el pa. Era autosuficient», rememora l'artífex del restaurant Gaig, que va obtenir una estrella Michelin el 1993. És un espai culinari en el qual es poden degustar plats que tenen arrels a Horta, malgrat que el 2004 es va traslladar a l'Eixample.

 Després d'haver viscut uns anys fora d'Horta, Carles Gaig ha tornat a viure al seu barri natal. El cuiner li ha donat a una casa de començaments del segle XX tot el que li cal per sentir-hi el benestar. «I hi he instal·lat una cuina de carbó, com les d'abans», precisa el veí del carrer de la Durant la infància i joventut de Carles Gaig, el transport que comunicava Horta amb la resta de la ciutat era el tramvia. El seu recorregut finalitzava a les portes de l'actual districte, a la confluència del passeig de Maragall i l'avinguda de Borbó, un lloc encara conegut com Els Quinze, «perquè 15 cèntims era el que valia el bitllet, des del centre fins allà», explica. «Els meus pares eren aficionats al cine i, com que a Horta les estrenes arribaven més tard, anàvem en tramvia fins al Coliseum a veure pel·lícules com Los diez mandamientos», recorda. 


Carles Gaig a la porta de casa seva a Horta


Altres hortencs que també van fer aquest viatge en tramvia són actualment veïns de Gaig. Amb ells torna a fer tertúlies en llocs com el celler Antonio, una històrica cantina; al bar Quimet, o al local del Foment Hortenc, del qual el popular xef ha estat soci tota la vida. «Als 6 anys ja venia a veure com ballaven. Retiraven les butaques de la platea del teatre i hi feien el ball. Jo m'asseia a les llotges, a mirar», diu. «Foment era un dels dos grans centres de cultura d'Horta. L'altre era l'Ateneu», precisa Gaig d'aquella època de festes a les cases i de romeries cap a Montserrat. Avui, la seva filla aprèn a cuidar un hort al col·legi del barri i els hortencs se segueixen saludant pel carrer. «M'encanta que a Horta es respira ambient de poble. Pots sentir 'bon dia'», detalla el propietari del Porta Gaig, el seu restaurant a la T1 de l'aeroport, i gestor de lacuina de l'Arrels de Soldeu, a l'estiu.




  • Fonts informatives: Resum de la història de la Fonda Gaig del Llibre de Mingo Borrràs GENT POPULAR D'HORTA. Artícle del Periódico del 17.10.2012 de Carme Escales.

dissabte, 24 de novembre del 2012

EL CARRER AIGUAFREDA els safareigs i les bugaderes

                                            Recreació envellida de les cases del carrer Aiguafreda
 
Les cases del carrer Aiguafreda la componen un total de 8 cases molt similars que formen un grup compacte i que comparteixen un passatge comú, davant, cada una d'elles tenen el seu pou d'aigua i al costat el seu safareig i un boci de patí o hort, segons el propietari. S'ha demanat pel conjunt la catalogació protectora comuna del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya que encara no s'ha pogut aconseguir.

Encerclades les cases del C. Aiguafreda. foto de principis del s. XX


Aquest conjunt és com un tros de passat transportat en el temps que paga la pena mantenir tal com és, amb les seves casetes de poble de planta baixa i pis tan típiques d'Horta i d'altres barris de Barcelona. 

Molt similar al carrer Aiguafreda  era el  ja desaparegut carrer Travi que les obres que van costar històricament tan car a Horta, les que obrien noves comunicacions amb el primer cinturó es van endur per davant. També disposaven de  grans safareigs, ja perduts per sempre més com també va passar amb algunes singulars masies de la zona.


Carrer de Can Travi a principis del s. XX

La singularitat de les cases del carrer Aiguafreda és que s'han conservat gairebé tal qual eren, amb els seus pous i horts i no s'han transformat en pisos com ha passat a d'altres llocs. Les anomenen cases de les bugaderes però en realitat eren d'obrers les dones dels quals per ajudar a l'economia familiar rentaven roba de la gent benestant de la ciutat de Barcelona, aprofitant l'aigua abundant dels seus pous.

Són total de 32: cases de façanes estretes i amb un balcó al primer pis, com era habitual en les cases modestes d'origen rural de l'època, situades en tres espais diferents: les del c. Aiguafreda, incloses en el catàleg del Patrimoni Arquitectònic, van de la confluència amb el carrer de les Franqueses fins al final d'Aiguafreda, les del començament 8 cases no incloses en el dit patrimoni unes per estar abandonades i d'altres per haver estat modificades, els horts de les qual eren més grans que els de les primeres i que ara s'han convertit en terreny en mal estat que serveix per l'aparcament de cotxes i finalment les dues de ca l'Eudalt. (informació de Ca l'Eudalt clicant sobre el link de sota)

            CA L'EUDALT


A la part del pendent del terreny que anava a parar al torrent de la Carabassa, tot i que pertanyien al carrer Aiguafreda actualment pertanyen al carrer Llobregós, quan els van obrir aquest carrer fins el Passeig Maragall.

Les bugaderes van sorgir per la inexistència d'aigua corrent a les cases de Barcelona i per l'abundància que hi havia d'aquest element líquid al poble d'Horta.

Com no hi havia bugaderes públiques a Barcelona, se'n va produir una gran demanda, especialment entre la població amb més poder adquisitiu i entre les esglésies i hospitals, que tenien gran quantitat de roba i no disposaven molts cops d'aigua suficient per a poder-la rentar, així que hi havia demanda tant en el sector públic com en el privat.

Fragment d'una foto de la Col·lecció Arissa
Algunes de les bugaderes d'Horta

Les bugaderes d'Horta
Molta d'aquesta roba es rentava en el Rec Comtal però les aigües d'aquest canal no tenien condicions higièniques, ja que també eren utilitzades per avocar deixalles i tints, així com despulles dels escorxadors.

Així que molta gent de Barcelona van enviar les seves robes a les bugaderes i la immensa majoria d'elles era d'Horta.

Testimoni d'una bugadera:  Àgueda Samsó i Martí

"Els homes treballaven les vinyes i les dones fèiem de bugaderes. Ens llevàvem a les quatre de la matinada per començar a rentar. Venien set o vuit dones a treballar. Nosaltres mateixes amb la tartana fèiem els viatges anant i venint de la ciutat per a la cinquentena de clients que teníem fixos. Rentar, blanquejar, estendre amb les cordes i pals, a l'hort.  Havíem acumulat en una setmana a la ratlla de 400 peces grosses que calia ventejar i desprès plegar la roba que anava marcada amb fils de color, un per cada client. Continuàrem la tasca de bugaderes fins als anys 1940-1945. Aquests últims anys només rentàvem roba per a tres cases. Carregàvem els farcells, agafàvem el tramvia i para, a repartir la roba..". (Llibre : Qui té roba per rentar? de l'Associació de Veïns i Veïnes d'Horta).


En Rafel  carreter que treballava per les bugaderes. Fons J. Caminal
 

Tal com hem dit més amunt, aquesta era una zona rica en aigües subterrànies i per aquesta raó totes les seves cases disposaven de pou i safareig de diferents grandaries depenent de la casa. 

Les cases del 10 al 30 tenen totes hort que va a parar a l'anomenat Camí de Barcelona (actualment tancat però existent). Els horts de les altres cases han tingut destins diferents i abans arribaven fins el torrent que baixava del Coll, anomenat torrent del Paradís i al torrent de la Carabassa.

L'antic camí de Barcelona és un pas que des del carrer de les Franqueses, travessa el carrer Aiguafreda pel costat de l'hort de la casa núm 10, ara barrat i passa pel costat de tots els horts i per sobre de C. L'Eudalt. I seguia antigament per davant de les cases del carrer Llobregós per anar a trobar la carretera d'Horta a Barcelona (actual Pg. Maragall).

Ca l'Eudalt

Aquest secular camí actualment no es fa servir si no és per anar a l'hort, però el traçat resta intacte i junt amb un camí perpendicular que baixa del carrer Granollers i que va a parar també a la antiga Carretera d'Horta (tancat pels mateixos veïns per raons de seguretat), haurien de ser rehabilitats amb manteniment municipal i revalorats com espais que no s'han de perdre i formant part d'un conjunt que ha conservat tot l'aire dels nostres barris de passat pagès.



El carrer Aiguafreda actualment. Fotos de la Troup d'Història








  • Fonts informatives: Revista el Pou, resum de l'artícle de Carlota Giménez "Les cases del Carrer Aiguafreda". (Llibre : Qui té roba per rentar? de l'Associació de Veïns i Veïnes d'Horta).


 

dijous, 8 de novembre del 2012

CAN BARRET, CAN FRARES, CAN CONILL, en el que ara és el barri de Montbau

Terres de Can Barret vistes des del Collserola  en 1913

Noms com “La font de la llet” em transporten fins la meva infantesa, quan pujava al Collserola amb el meus pares i família per passar el dia a la muntanya.

És curiós com una fotografia pot obrir una porta en la vella i apagada memòria i recordar de sobte petits fets que creiem oblidats.

Jo no tindria més d'uns deu anys, anàvem en grup, els grans amb cistells plens de menjar i la canalla corrent en mig del camp, de sobte entre la verdor groguenca dels matolls va aparèixer davant meu una estranya torre que tenia el sostre arrodonit, el seu aspecte descuidat, decrèpit, ruïnós, era l'únic testimoni d'un passat no tant llunyà.

Templet de Can Barret
 Contemplar aquell estrany edifici, feia córrer la meva imaginació, pensava que era la torre d'un palau encantat que s'havia enfonsat, les runes d'un edifici meravellós. Aleshores no tenia idea que era part del jardí de Can Frares, com ja he dit algun cop, ningú ens explicava el significat dels signes històrics que ens envoltaven.

La vaig contemplar molts cops, tants com sortides cap aquella part de la muntanya, desprès ja no hi vaig pensar mai més fins que m'he topat amb les fotos.

En efecte, tot llegint el llibre de la historiadora local Carlota Giménez “50 Anys de Montbau” un barri de Collserola”, vaig topar amb un parell de fotografies que m'ho van fer recordar, segurament si no les hagués vist ja no hi hagués pensat mai més però allà estaven, vius testimonis del que en un temps havia existit i que ara són tan sols un record color sèpia..

Explica na Carlota que els terrenys on es va construir el polígon de Montbau eren, en part, la casa i les terres de can Barret i una petita porció, per la banda de ponent, de la finca de la Granja Nova, on es va construir la Residencia de la Vall d'Hebron i l'Escola Professional Maria Auxiliadora.


Can Barret en 1954
Entrada de Can Barret


Les finques de can Frares i de Can barret estaven separades pel torrent de la Font de la llet o de Can Barret i cap a la meitat del segle XIX es crearien els lligams familiars entre les famílies Barret i Moragas (Can Barret). No oblidem que a l'estiu, els torrents s'utilitzaven com camins pels habitants de la contrada. Can Barret era una casa situada en zona pròxima al que avui és el carrer Harmonia.




El origen de Can Barret data del segle XVIII, quan la família Foyé i Druet, del Rosselló, van arribar a aquest indret a causa de la Revolució Francesa. De primer era el Mas Gelabert, desprès es va conèixer com Can Generet. El 1851 Francesc Barret i Druet estava casat amb Costància Caralt i Foyé i van adquirir el mas per convertir-lo en una finca d'esbarjo amb magnífics jardins, templets, estanys i jocs d'aigua gràcies a l'abundància de que disposava. Llavors la van començar a anomenar Can Barret.

La majoria masos coneguts, han posseït al llarg dels anys més d'un nom, tot depenent del nom del propietari o masover del moment. Aquest fet ha donat lloc a malentesos i interpretacions equivocades per part d'algunes persones no iniciades en el tema.

Als jardins de Can barret es van conèixer Arístides Moragas i Barret (Can Frares o can Moragas) i Consol Barret i Caralf (Can Barret) i l'any 1863 es van casar a la capella de Can Frares. El seu fill Francesc Moragas i Barret (1868-1935), va ser el fundador de la Caixa”.

Francesc Moragas fundador de la Caixa
Abans no existien tants mitjans com els hi ha ara mateix perquè la gent s'esbargís, tampoc els mitjans de comunicació eren pas els millors, així que les festes i celebracions es feien convidant familiars i veïns de la contrada. Així que no resulta estrany que s'establissin vincles familiars amb les persones  més properes, com és el cas dels fills de Can Barret i Can Frares i aquest fet no es ressaltaria tant  si no fos perquè del resultat d'aquesta unió va néixer els que amb els anys seria el fundador de la Caixa de Pensions.

Segons el testimoni de Carme Hiniestrosa (veïna de Can Frares, Can Conill), hi havia una casa pels masovers prop de la dels senyors i tenien dues vaques i venien la llet a la gent de l'entorn, Hi havia molts ametllers, i tenien un llac amb una illeta al mig on es podia passejar en barca. Els infants tenien prohibit pujar-hi però d'amagat les nenes de la casa i ella mateixa s'endinsaven per les aigües fins a la illeta. A l'hivern l'aigua del llac es glaçava.

També hi havia a la zona una font molt popular d'aigua de mina Aquesta font és l'única aigua que queda a la superfície, de l'abundor que discorria per la falda de la serra de Collserola en aquesta banda. Primitivament brollava al capdamunt del carrer Poesia (quan tot estava a mig urbanitzar).

Hi va haver un intent per part de l'ajuntament de clausurar la font, per les modificacions urbanístiques que s'hi volien fer i pel risc que l'aigua no fos potable. La reivindicació dels veïns va impedir-ne la desaparició i es va traslladar al mig dels jardins de Montbau, on es troba actualment. L'aigua és molt apreciada per la gent del barri i entorns i sovint es fan cues amb ampolles i bidons esperant torn per omplir-se d'aigua.

En la segon fase de construcció de Montbau, Can Barret, els templers i els jardins van desaparèixer.

Pel que respecte a Can Frares, conta Carlota Giménez, era l'heretat veïna de Can Barret, estaven separades pel torrent d'en Duran o de la Font de la Llet. Era també una masia originaria del segle XVIII, que a principi del XIX era una casa de descans de la comunitat dels pares mínims. Estava vinculada amb l'ermita de Sant Cebrià. La finca era d'una gran extensió, amb molta vinya i abundor d'aigua, i estava emplaçada en els dominis del marquès d'Alfarràs i de Llupià. Amb la desamortizació, va passar a ser propietat del notari Ferran de Moragas i Ubach.


 

Can Frares en 1926 - Foto del Fons Digital de la Generalitat - Estudi sobre la masia del CEC




L'any 1915, la finca de can Frares era propietat de la Casa de la Caritat i a la casa hi vivia una comunitat de religioses de Sant Vicenç de Paül, també hi havia internades un grup de noies epilèptiques.

La Casa de la Caritat havia crescut tant que es va plantejar el seu trasllat a algun lloc prou saludable fora del centre de la ciutat. Durant l'època de la Mancomunitat (1914-1925), es va donar un cert impuls a la renovació i construcció de dos satèl·lits que la Casa comptava en el barri d'Horta, Can Tarrida, de la qual se n'ha parlat en una altra entrada d'aquest bloc (clicar sobre el link de sota):


i la Torre dels Frares també coneguda per Can Frares.

La primera es va dedicar en 1917 a l'alberg d'epilèptics i centre del tractament de la tuberculosi, i Can Frares es va adaptar com escola de pàrvuls i casa de colònies.

També en depenia de la Casa de la Caritat l'anomenada Fundació Albà, situada prop de can Frares, que es va adequar com hospital per a malalts incurables i crònics. 

Fundació Alba en 1917

S'havien construït dos pavellons més anomenats preventoris, on ingressaven les nenes i nens tuberculosos de la Casa de la Caritat que necessitaven cures de repòs , aire i sol.

Preventori per a malalts epilèptics

Durant la guerra les monges van marxar per por i se'n van fer càrrec dels nens i nenes malalts que es van quedar, els milicians i les milicianes.

Can Frares i els pavellons preventoris es van enderrocar en 1973. En les terres que ocupava la casa es va edificar una escola Bressol i l'edifici Serradell on estaven els pavellons.

Can Conill a principis del segle XX
En les terres dels propietaris de les masies principals con Can Frares, existien d'altres de més petites com és el cas de Can Conill, que en 1873 Ferran de Moragas va vendre a Buenanventura Conill i Parés i els seus nets, entre els que hi havia Buenaventura Conill Montobbio, arquitecte modernista, deixeble personal d'Antoni Gaudí, aquesta última va ser venuda a la Casa de la Caritat l'any 1923.

Estava situada justament al costat del camí de Sant Cebrià, en el tram que hi ha a l'altra banda del passeig. Era una casa sòlida de pedra de mida mitjana amb una gran vidriera de vidres emplomats amb motius modernistes, envoltada de jardí i alguns arbres. Havia estat una casa d'estiueig. En la planta baixa hi va viure Carme Hiniestrosa i la seva família.

A partir de 1973 es va modificar l'estructura per convertir-la en quatre habitatges per rellogar persones provinents d'algunes casetes que es van enderrocar per a construir nous nous equipaments al recinte de les llars Mundet. Can Conill va ser enderrocada en 1988, a causa de les reformes pels Jocs Olímpics que va patir el Pg. De la Vall d'Hebron.





  • Fonts informatives: "50 anys de Montbau Un barri al Collserola, de Carlota Giménez, El web de l'Ajuntament sobre els barris, fotos de l'estudi sobre la masia del CEC.

dijous, 1 de novembre del 2012

CAN CARRERAS

Als límits d'Horta en mig de camps, vinyes i garrofers,  prop del torrent de Can Quintana hi havia i continua existint la Masia de Can Carreras.






Quan les cases barates d'Horta (avui el barri de Can Peguera), encara ni existien, al seu voltant havia poc més que algunes masies,   Can Peguera, Ca l'Amell gran, Can Rius i Can Quintana.


Can Carreres en mig al fons a finals dels anys XX, quan les cases barates, avui dia el barri de Can Peguera,  ja existien

Els propietaris de la masia van vendre alguns dels seus camps per construir-hi el llavors conegut com Manicomi d'Horta, a partir d'aquest moment la finca de la casa pairal va anar perdent part del seu territori que es va anar venent  a   promotors immobiliaris  que van  construir a tort i a dret tot el que podia ser edificant i més.
 
En els anys 60-70, es van construir a prop de la masia, algunes casetes, majoritàriament de planta baixa plantes amb materials de escassa qualitat, bàsicament bastides pels seus propis habitants. Eren cases de subsistència edificades per persones nou vingudes a Barcelona, sense poder adquisitiu que necessitaven un lloc on aixoplugar-se. 

Foto de finals del segle XX, la masia envoltada de construccións i els horts del torrent de can Quintana

Tal com hem indicat més amunt, la masia estava en el límit d'Horta amb Sant Andreu, avui barris d'Horta i la Guineueta, i pertany al Districte de Nou Barris. La masia és una construcció característica de la casa de camp, amb una planta baixa per a les quadres, celler, cup i d'altres eines del camp i habitatge dels masovers. Al primer pis una gran Sala, amb una habitació central i d'altres de més petites.


La masia de can Carrera quan encara estava habitada



Coneguda en l'antiguitat com Mas Sala, des de finals dels segle XIX passà a anomenar-se Can Carreras.

Segons J. M. Contel, L'edifici ha estat objecte de diferents transformacions.

Al final del darrer terç del segle XIX, n'era propietari Lluís Guarro i Casas, membre de la família propietària de la fàbrica de paper Guarro, qui la va deixar en herència al seu fill Lluís..

L'any 1880 va vendre una part important de la finca per a la construcció de l'Institut Mental. 


El Manicomi vist des del Turó de la Peira, als anys 20-30

Uns anys després, el 1914, van arribar uns nous masovers, Josep Mompart i Rita Estadella, naturals de Caldes i que venien de Torre Llobeta. Amb la seva arribada es deixa de banda el cultiu de flors, per obrir-se a la vinya, les hortalisses, la verdura, els cereals, el blat de moro, les garrofes i el bestiar, uns productes que es venien als mercats de Sant Andreu i de la Llibertat de Gràcia.

L'any 1947, Lluís Guarro, fill, va vendre gran part dels terrenys a Mercedes Nuet, la parcel·lació dels quals va propiciar la construcció del petit barri de Can Carreres. Una altra part, com també la masia, van ser adquirides per Concepció Mompart, filla dels masovers, i Daniel Valls. Anys després, la masia va passar a mans de Rita Valls Mompart, filla dels anteriors, i del seu marit, Jaume Roca, els quals en van ser els darrers propietaris.


la masia als anys 40, foto del grup de Facebook de Can Peguera

Era una terra productiva dotada de prou aigua pel rec, gràcies a l'aigua de mina que procedent de les muntanyes veïnes, hi arribava passant per can Guineueta.

Durant la guerra de 1936-1939, les terres de la masia van ser col·lectivizades. Aquestes terres arribaven d'una banda fins el passeig de Valldaura i d'altra a tocar de les terres de Can Quintana, Can Peguera i Can Guineueta.

En 1946, en casar-se l'amo de la finca, Lluís Guarro en segones núpcies, es va vendre la resta de la finca, una part de la qual ja havia estat venuda per construir-hi el manicomi en 1880.

Ara la finca ha desaparegut del tot, a la banda nord s'aixeca un polígon amb blocs de 10 pisos i a la banda sud, hi ha el barri de les cases barates (Can Peguera). La masia però encara resta dempeus.

La finca ha donat nom al barri de can Carreras

En l'actualitat els habitatges de Barcinova i Calinova envolten l'antic Institut Mental de la Santa Creu i de Sant Pau que en l'actualitat acull la seu del Districte, la Biblioteca Nou Barris i altres equipaments. 
 
Davant l'edifici de la seu del Districte es troba la plaça Major del districte i, al seu costat, el Fòrum Nord de la Tecnologia, construcció singular que acull diversos projectes relacionats amb les iniciatives empresarials i les noves tecnologies.

Tot el conjunt es troba envoltat pel modern Parc Central de Nou Barris en el centre del qual es troba la masia de Can Carreres, un gran projecte urbanístic que s'estén fins a la plaça Karl Marx, tot constituint un dels parcs més grans de la ciutat, amb 16 hectàrees.





  • Fonts informatives. Les masies d'Horta, llibre de Desidceri Díez, Josep M. Contel, fotos de diverses procedències