divendres, 21 de setembre de 2012

CAMÍ I ERMITA DE SANT ISCLE

L'antic camí de Sant Iscle, s'anomenava així perquè moria en la confluència de camins que venien d'Horta i de Montcada i morien on està la l'ermita romànica de Sant Iscle de les Feixes, indret molt popular on s'hi fein i fan aplecs populars de la gent que venia d'Horta, Sant Andreu, Sant Martí de Provençals i Santa Eulàlia de Vilapicina.


Dibuix del barri de Vilapicina i neixement del camí de Sant Iscle de Felip Brugueras en els anys 20 del segle passat

El Camí de Sant Iscle, per qui anava de Sant Andreu i pobles del voltant, començava a la Riera d'Horta, on l'antic camí d'Horta girava per seguir el traçat de la riera del mateix nom fins arribar aleshores poble d'Horta.


Riera d'Horta- Av. Borbó, punt de naixença del camí de Sant Iscle. Foto Brangulí

Tot seguit passava per davant el Col·legi de la bona Vida o Can Sitjar,

Col.legi de la Bona vida (Can Sitjar), la pared de l'esquerra donava al camí de Sant Iscle. Foto del CEC
Porta de Can Sitjar al camí de Sant Iscle.Foto CEC



















Església antiga de Vilapicina
















seguia per darrera de l'antiga església de Santa Eulàlia de Vilapicina, pel que ara és el carrer de Sant Iscle, carrer que mor en el que en l'actualitat s'anomena Pg. Urrutia, travessant per les terres de Can Peguera, 


Pg. Urrutia  o antic Cami de Sant Iscle dècada dels 20 - Foto Brangulí

fins que aquest últim empalmava amb el ara es coneix com Pg. Universal, per travessar també les terres de Can Quintana 


El camí de Sant Iscle passant per davant de Can Quintana. Fons Joan Termes

fins arribar a la Crta d'Horta antiga, per travessa terres de Can Santgenís fins vorejar  Can Masdeu , i dringar muntanya amunt  fins arribar al cim per, finalment, baixar la carena  i al costat del camí i enmig d’un pla, hi ha Sant Iscle de les Feixes, al costat de la masia de Can Llonc. L’ermita es pot visitar el tercer diumenge de cada mes ja que està enmig d’una propietat particula
.



El camí que s'endinsava mig de camps, horts i velles masies, anava pujant suaument des de Santa Eulàlia de Vilapicina fins arribar a Can Santgenís, on començava a enfilar la carena  per  arribant  als boscos que hi ha al voltant de Can Masdeu.

L'ermita de Sant Iscle és d'ascendència romànica, resta amagada en mig del bosc en el que son terres del terme municipal de Cerdanyola del Vallès. Es va construir sobre un temple anterior dels segles X/XI i el cementiri de tombes antropomorfes que el voltava.


Sant Iscle de les Feixes en l'actualitat. foto de la Viquipedia

En l'any 1933 en Miquel Brasó de Can Brasó d'Horta, va descobrir un fragment de pintura romànica en l'absis, que representava l'escena de l'Epifania.. Fou arrencada i traslladada al Museu Diocesà de Barcelona on es conserva.

Al llarg dels segles va patir diferents reformes que van transformar el seu aspecte original però,  entre 1995 i 1999, en motiu del seu mil.lenari, va recuperar l'aspecte que devia tenir en els segles XVI i XIX gràcies a la restauració que hi va ser duta a terme. En la prospecció arqueològica es van trobar una gran quantitat de tombes i sitges de diferents èpoques.

Es un bonic recorregut que es pot fer en un dia i que malgrat els canvis que ha sofert el paisatge per culpa de la intervenció de l'home al llarg dels anys, encara conserva part del seu encant sobre tot en el seu tram final.


  • Fonts d'informació : El llibre LA VALLS D'HORTA de Dora Serra. Foto de l'ermita de Viquipedia

dijous, 13 de setembre de 2012

ELS AQÜEDUCTES DE CAN QUINTANA

Una mica de memòria de primera ma:

Final del C. Feliu Codina l'any 62. F. Félix Martín


Aquest que veieu és el final del C. Feliu i Codina l'any 62, el de la gran nevada, acabava front d'un torrent, el de can Quintana, que no era més que un barranc descuidat i brut. Durant anys es va parlar que allargarien el carrer Feliu Codina construint un pont que uniria les dues ribes del torrent, de fet el carrer Feliu i Codina continua a l'altra banda amb el mateix nom però, el projecte no es va dur a terme i finalment el van bastir, no fa masses anys, en el que és la continuació del Passeig de Fabra i Puig.

El torrent de Can Quintana anava des de la Carretera d'Horta fins el vell Manicomi de la Santa Creu , paral·lel als carrers Pg. Universal i Pg. Urrutia, que són part de l' antic camí medieval de Sant Iscle. El torrent  es dividia en diversos trams més amples o més estrets segons el lloc. L'anomenaven de Can Quintana perquè la majoria de les terres sobres les que discorria eren de la masia de Can Quintana Si voleu saber més de Can Quintana cliqueu sobre el link de sota:




El torrent de Can Quintana entre els anys 20 i 30 del segle passat, en el seu primer tram hi havia una font amb aigua de mina, una pineda amb taules de fusta on els veïns feien fontades, un parell d'aqüeductes del que en parlarem més endavant, i les terres i la masia de Can Carreres.

Fotografia de Joan Monfort



una part de l'aqüeducte alt de Montcada anys 30

El C. Pirineus, carrer que moria i mor davant el  torrent de Can Quintana al que es baixa per unes escales. Foto. Joan Monfort
Can Carreres cap els anys 60 del segle passat


Entre 1955-1960, el torrent de Can Quintana ja no era l'indret idíl.lic dels anys 20-30 on la gent hi anava a passar el dia a la font de Can Quintana, era només un accident orogràfic que separava Horta de la Guineueta, “el barranc” l'anomenaven els veïns i les criatures que hi jugàvem.

Era un lloc inhòspit, ple de brossa i vegetació, al que es baixava per un caminet pràcticament vertical fent ziga-zaga, que es feia impracticable quan plovia. A baix hi passava un reguerol d'aigua bruta, on les cases que que s'havien construït a les seves vores hi avocaven les seves aigües negres.





En mig d'aquest torrent hi havia un pont (el segon aqüeducte) del que ningú no recordava perquè hi era i quina havia estat la seva funció primigènia, els més atrevits el travessaven i entraven en el seu interior per la torreta que hi havia en mig del pont, era el nostre castell misteriós.

En èpoques de vaques magres, els veïns de la Guineueta no tenien més remei que travessar el torrent per poder arribar a la plaça d'Eivissa i muntar en el tramvia que els duia al centre de Barcelona. S'hi havien produït atracaments i fins i tot alguna violació, a partir d'un determinada hora, poca gent s'atrevia a creuar-lo. A mig baixar el barranc algú havia  construït una casa de dos o tres pisos que no se sap com va resistir allà, solitària una mica més avall de la casa coneguda amb el nom de “Les tauladetes” (una casa modernista molt maca que ara l'Ajuntament acaba de restaurar, on hi vivia un senyor molt gran i prim que havia estat capità de vaixell), al damunt dels pobres fonaments i bastiments que la suportaven. Allà hi va vire durant anys la família d'emigrants que la va construir, segurament sense cap permís, amb les seves pròpies mans.

Ara resulta difícil reconèixer “el barranc”. El vell indret dels nostres jocs d'infantesa s'ha convertit en un parc que fa goig de mirar, l'únic que el recorda és el vell aqüeducte del Baix Vallès que continua dempeus orgullós, aquell al que nosaltres anomenàvem pont s'ha convertit en el vestigi arquitectònic d'una època en mig d'un joc d'aigües i de llums.




El nou Parc de Nou Barris (fotos de la Troup d'Història)


Els aqüeductes de Can Quintana:

La tècnica de la construcció d'aqüeductes ve dels romans. Quan l'aigua s'havia de transportar des de molt lluny lògicament s'havien de salvar desnivells de tota mena i per donar solució al problemes que planteja els diferents nivells, es construïen mines i aqüeductes. De les diferents tècniques possibles per canalitzar i transportar l'aigua , els trams d'aqüeducte construïts sobre ponts d'arc son una de les obres més espectaculars del llegat romà.





Aqüeducte Baix del Vallès principis dels 90
A Catalunya ens han quedat magnífics testimonis d'aquestes construccions però cenyint-nos al nostre marc territorial, encara ens queden vestigis d'aqüeductes (no pas d'època romana), al Torrent de Can Quintana, avui parc central de Nou Barris. Aquest és un dels trams de la Conca del Besós anomenat del Baix Vallès i que duia l'aigua de riu sec, a Cerdanyola i és un exemple interessant de l'us que va tenir en un temps determinat i perquè desafiava la distància on es trobava l'origen de l'aigua que es volia obtenir.

L'altre aqüeducte és aquell que es troba baixant el camí de la Font Quintana (darrera la Residència Nostra senyora de la Mercè), a la vista del qual hom es pregunta com és possible que hi hagi una casa precisament a sobre d'un dels seus marges. Aquest és l'aqüeducte de Dos rius o de Montcada.


Com molt bé explica la historiadora d'Horta Carlota Giménez, L'aqüeducte alt de Montcada es va construir entre finals del segle XIX i principi del XX. L'aqüeducte tenia dos ramals. Un que anava a la Barcelona antiga i l'altre (el que ens interessa) que anava des de les captacions de Montcada i creuava la Vall d'Horta. Anava per sobre de can Brasó i arribant al passeig de la Vall d'Hebron, hi havia una derivació en una galeria de mina que duia l'aigua fins a la Font d'en Marcel·li; sortida quedava barrada per una reixa de ferro. La conducció d'aigua arribava fins a Vallcarca.


L'aqüeducte Alt de Montcada en l'actualitat
 La mina de Montcada en teoria, havia de resoldre els problemes d'abastament d'una part de Barcelona, però no va resultar pas una solució, perquè no es van poder superar els problemes tècnics ni el poc cabal en època de sequera. Les aigües de Montcada, captades primer directament del riu Besòs i desprès per mitjà de galeries subterrànies sota la llera del riu i , finalment, per pous excavats al seu marge dret, van ser el veritable solució per l'abastiment d'aigua de Barcelona.

En efecte, el cabal de les aigües de la mina no era suficient per abastir Barcelona, donat que a causa de les filtracions se'n perdia la meitat. No n'hi havia aigua suficient i no tenia pressió per subministrar aigua a la part alta de la ciutat.

El 29de gener de 1891, l'Ajuntament de Barcelona va aprovar un projecte d'aqüeducte que des de les captacions de Montcada, anés a Horta i d'allà fins a Vallcarca. Sembla que hi va haver moltes dificultats en problemes de servituds de pas, oposicions de particulars i jurisdicció de les diferents administracions.

Segons testimoni de Joan Monfort (Cròniques d'Horta, d'en Mingo Borràs), veí de tota la vida de Can Quintana, la galeria de la mina tenia una secció en forma de ferradura d'uns quatre metres i mig d'alçada per tres i mig d'amplada, en un recorregut des de Montcada fins a Vallcarca que en funció del terreny, s'elevava en un aqüeducte o anava per sota terra excavant una mina).

Els nois i les noies dels anys trenta sovint feien excursions per aquell túnel sota terra i anaven des de l'entrada de Can Quintana fins ala de Can Guinaueta i fins i tot a Montcada, i també des de Can Quintana anaven fins el reixat de la font d'en Marcel·lí, amb la corresponent sorpresa dels que hi anaven a buscar aigua.

La font ca Can Marcel.lí estava entre Cal Rossell i Can Brasó, més enllà d'on ara hi és la reproducció del Pavelló de la República. A l'avinguda Vidal i Barraquer. Era una font amb molt cabal d'aigua. Aquesta zona va ser totalment transformada amb les obres dels Jocs Olímpics de 1992. L'aigua va ser canalitzada al clavegueram.

Amb la Guerra Civil la funció de la mina d'aigua va canviar, Es va utilitzar com refugi en els primers bombardeigs de l'aviació i quan van intervenir les instal.lacions, el Ministeri de la Guerra la va fer servir per amagar bidons de benzina i altres combustibles de l'exèrcit republicà.

Quan la mina fou intervinguda els homes del barri, a manca de refugi van haver de fer-ne un sota mateix de la pineda del carrer Pirineus que substituïa a la mina.

El barranc de la font Quintana hi havia dos barrancs – descriu el mateix Monfort - el de la dreta conduïa a un pas bastant estret, fins a la carretera de Valldaura. Agafant el barranc de l'esquerra, un xic més ample que l'altre hi havia el començament de la seva dreta i a pocs minuts de camí, recordo que hi havia una mena de garita amb una porta de fusta amb el pany fet malbé. Al entrar-hi una escalinata d'uns dos metres d'amplada conduïa a un túnel o aqüeducte conegut per Alt de Montcada, el qual va de Montcada i Reixac fins a Vallcarca.

En el decurs de la guerra aquell túnel es va utilitzar com a magatzem de benzina per a consum del govern republicà. El túnel estava ben il·luminat i pel seu interior circulaven unes vagonetes elèctriques que transportaven els bidons fins els camions que els esperaven a les boques d'entrada que van obrir en diferents punts, una d'elles a la barriada de Can Quintana on avui hi ha la benzinera tocant a la plaça Karl Marx i també una altre, amb muntacàrregues al capdamunt del carrer Campoamor on actualment hi ha l'Hotel Colors.



Font d'en Marcel·lí en 1967




Aquest aqüeducte en la seva part alta no es va fer servir i va quedar abandonat. Té bastants quilòmetres de longitud i enmig del recorregut deriva a la sortida d'aigua de Can Marcel.lí, sortida que va ser segellada a la fi d'evitar l'entrada al túnel de persones o bèsties.







  • Fonts informatives :Lletra  cursiva Riera, torrents i Fonts als barris d'Horta-Guinardó de Carlota Giménez i Compte i Històries d'Horta de Mingo Borràs. Fotos de procedències diverses.

dimecres, 5 de setembre de 2012

EL REFUGI ANTIAÈRI DEL MAS GUINARDÓ

Avui tinc 'l'honor de reproduir un article que sobre el refugi antiaèri del Mas Guinardó, va escriure l'historiador i periodista Joan Corbera, persona molt coneguda i estimada en el barri del Guinardó que pertany al grup d'historiadors que treballen des de l''associación cultural EL POU, amb seu amb Mas Guinardó, per donar a conèixer la història dels nostres barris.

A part dels refugis mencionats en aquest article, sabem per boca d'alguns veïns que hi havia d'altres al carrer Gènova, a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat i al  carrer Varsòria, sota del que desprès va ser cinema Maragall i segurament hi devia d'haver  alguns més,  existència dels quals no en tenim notícia per haver-se derruït durant la construcció massiva d'edificis en les dècades dels 60 als 80.

Si que hem aconseguit però,  plànol del que s'havia construït a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat, entre Amilcar i Vinyals, que reproduïm aquí sota:




Plànol d'un dels refugis de l'Avinguda Mare de Déu de Montserrat

Seguidament passem a reproduir l'artícle publicat a la revista de divulgació històrica EL POU, del passat més de desembre, es tractava del número 1, es pot trobar en el Mas Guinardó i llibreries del barri així com en la Biblioteca de Can Mariner i llibreries d'Horta.


EL REFUGI  ANTIAÈRI DEL MAS GUINARDÓ


La intervenció arquitectònica duta a terme en l'antic Mas Guinardó va permetre redescobrir el refugi antiaeri excavat en el seu subsòl durant els anys de la Guerra Civil Espanyola. Molts veïns i veïnes del barri recordaven la seva existència i alguns d'ells explicaven aventures d'infància viscudes en aquells passadissos subterrànis, fins i tot desprès d'acabat el conflicte. El nostre barri ha pogut conservar (encara que parcialment) aquest vestigi dels passat, testimoni silenciós dels fets dramàtics soferts durant els anys trenta. Aquest patrimoni històric ha ajudat a mantenir viva la història del passat.


Descobriment de l'entrada del refugi i nova entrada . Fotos de Oriol Achon i Casas

Les primeres bombes caigueren sobre Barcelona cap a febrer de 1937. Procedien dels vaixells enemics ancorats davant la costa catalana. Però pocs mesos desprès es generalitzaren els bombardejos dels avions, que no desistirem fins fins als moments anteriors de l'entrada de les forces feixistes a la ciutat. Els moments anteriors es visqueren el mes de març de 1938 . La citat comtal patí uns 200 bombardejos que causaren 2500 víctimes mortals i 3200 ferits.

El Guinardó no patí un castig aeri sever. Molts barcelonins vingueren a viure al barri buscant precisament la seva seguretat. La distància respecte del centre de la capital i la inexistència d'instal·lacions militars significatives eren circumstàncies que reduïen el perill . Les bateries antiaèries del Turó de la Rovira no entraren en funcionament fins el març de 1938 i la seva capacitat dissuasiva era limitada. De manera que el barri no incrementà els seu nivell de risc. A pesa de tot això, els veïns i veïnes prengueren precaucions i decidiren construir refugis. Moltes persones habilitaren els soterranis de les torretes per poder amagar-se quan sonaven les sirenes d'alarma. Aquests refugis particulars estaven oberts sovint al veïns propers. Aquest és el cas del que hi havia a la torre de la dirigent anarquista Federica Montseny. També s'aprofitaren construccions anteriors de provada resistència com la mina de la font del Cuento. Aquestes mesures però, eren insuficients i s'inicia la construcció de refugis soterranis oberts a més gent. Al barri s'excavaren a diversos llocs, com al carrer Amèrica i a la Torre dels Pardals. El més conegut fou el del Mas Guinardó l'únic que ha arribat fins els nostres dies.


Planol del refugi del Más Guinardó

Poques coses sabem sobre quan es va iniciar la construcció del refugi ni qui va ser el promotor. El treball voluntari dels veïns era la principal ma d'obra. Gent de l'entorn d la CNT en van ser possiblement els impulsors. A l'acabar la guerra es crema la documentació dels refugis de Barcelona per por a les represàlies, perdent-se gran part de la informació.

Excavar a sota terra tenia el seus riscos Joan Massana en el seu llibret "Memòrias de un soldado del ejército popular", ens ha deixat eb següent testimoni “En la calle Flors de Maig entre Villar i Rambla Volart, hicimos un refugio para la gente del barrio. Éramos varios picando para hacer el túnel. La tierra era muy floja- pues era “sauló”, muy arenosa – en cierta ocasión, picando otro y yo, cuando más distraçidos estábamos se hundió una parte del techo que quedamos encerrados y completamente a oscuras. El susto fué de órdago, pero sin desanimarnos retiramos poco a poco la tierra hasta lograr salir. A partir de aquel día, si no lo veía claro no iba a picar”.

La millor informació l'obtenim analitzant el refugi tal com el troben avui dia. L'any 1969, la Dirección General de Protección Civil dibuixà un plànol del refugi on hi podem observar el traçat original complet. Quan als anys noranta s'edificaren els blocs d'habitatges del carrer Flors de Maig en va desaparèixer secretament un bon tros. Els veïns i les veïnes entraven al refugi a través de dos accessos situats en aquest carrer, sense necessitat de vèncer cap desnivell ja que el túnel s'havia excavat a peu pla entrant cap a la muntanya. El tercer accés es trobava al carrer Antic del Guinardó (l'entrada que encara es conserva) però en aquest cas la gent havia de vèncer un fort pendent de baixada fins arribar a la sala de reunió.

Descripció del refugi:

Al començar les obres de reforma del Mas Guinardó i enderrocar un mur de contenció situat al Carrer Antic del Guinardó, va aparèixer l'entrada al refugi. Els tècnics del servei d'arqueologia del Museu d'Història de la Ciutat, que feien un seguiment de les obres, encomanaren un estudi de la trobada a l'empresa Arqueociència coordinat per Oriol Achón Casas. Moltes dades d'aquest article provenen d'aquest interessant estudi. Us proposem, a les ratlles següents, fer una visita virtual del refugi.

Iniciem el recorregut davant l'entrada situada al carrer Antic del Guinardó. L'eixamplament del carrer, degut a la nova urbanització de la plaça Salvador Riera, s'ha menjat 1,5 ,metres del primer tram de la galeria. S'ha construït un portal nou d'accés. El primer que trobem és un passadís amb esglaon. Iniciem una baixada per una escala de trenta-dos esglaons per recórrer quasi 50 metres de túnel, Passats els primers 13 esglaons, el túnel fa un gir a la dreta de 90 graus i s'incia un tram que serpenteja lleugerament fins el passadís central . A mesura que s'arriba al fons, el desnivell és més suau i els esglaons són més llargs. El conjunt d'aquest tunel té una mitjana 1,10 m- d'ample i d'un 1,90 m. D'alçada, en total hem baixat a més d'onze metres de profunditat.




Hem arribat a una galeria sense desnivells, el lloc on la gent esperava el final del bombardeig. Si girem a la dreta entrem en el túnel de 12 metres que queda interromput per una paret de cimen i terra. Hem topat amb els fonaments del blog edificat al carrer Flors de Maig. A l'altra banda d'aquest mur, el refugi ha desaparegut i no podem arribar als antics dos accessos de Flors de Maig. Si despès de baixar les escales girem a l'esquerra, el túnel té una llargada de 10,8 m. I entraríem en la paret més utilitzada. A la paret esquerra d'aquesta galeria trobem l'entrada a dues habitacions excavades a la roca que servien provablement com a infermeria. Cada una d'elles fa 2,1 per 1,5 metres.

Fins aquí, tot el recorregut l'hem fet per uns passadissos perfectament construïts i en molt bon estat de conservació. Estan recobertes d'obra vista i el terra endimentat. Les parets són de maons tan massissos com de foradats i el sostre dibuixa una volta semicircular també de maons- Aquesta volta carrega sobre les parets laterals deixant dos centímetres de marge, un espai que els constructor utilitzaven per recolzar les cintres semicirculars de la volta. Tant els maons com el ciment són de tipus diferents, responent a la disponibilitat de trobar materials de construcció en un moment que escassejaven.

La nostra visita però, no acaba aquí A la dreta de la galeria, un cop traspassada la zona de recobriment de l'obra vista, el túnel segueix endavant uns quants metres més on es  veu la roca del subsol. Estem davant de la part del refugi que no s'havia acabat. Un primer tram, d'uns quants metres mostra una galeria més ampla i alta, gràcies a l'espai lliure que més endavant ocuparien les parets i la volta. Al fons neix un túnel més estret i baix, 13 metres de llargada que servia com a galeria d'avançament de l'excavació. Tots aquests espais són d'un gran interès ja que ens ensenyen com es construïen els refugis. Aquests 17 metres finals deixen a la vista diversos materials geològics que composen el turó del mas Guinardó, granit tou, sauló, pissarres i licorella.

Empremtes vives:

Tot el que em explicat fins aquí, ja posa de relleu la importància d'aquest refugi antiaèri del Guinardó. El nostre recorregut seria incomplet sinó comentéssim els diversos vestigis humans que s'hi han robat, indicis de com era la vida en el refugi.

Un primer element a ressaltar és en l'esglaó 19 de l'escala de la baixada. Es tracte d'una arqueta quadrada excavada al terra i coberta per una tapa, per on hi passa un corrent d'aigua. Serviria per a recollir aigua potable de la capa freàtica i també per evacuar petites inundacions provinents de l'entrada. La majoria garantien aquesta mena de subministrament.

El conjunto de galeries disposaven de llum elèctrica. S'han robat 28 punts elèctrics, molts d'ells encara amb aïllants, clavats als sostres o a les parets. En el passadís central, a la zona plana del refugi, a part de les dues habitacions de la infermeria , s'hi ha trobat un armari que deuria acollir un equip elèctric al seu interior. Al damunt d'aquest armari encara s'hi pot llegir escrit a la paret un rètol que diu: “NO TOCAR PELIGRO DE MUERTE”. Els talls d'electricitat habituals durant els bombardejos , obligaven a portar espelmes per no quedar-se a les fosques. El llum ha deixat algunes llapissades negres en alguns sostres.

La part més entranyable de la nostra visita són els grafits trobats a les parets. Són inscripcions de naturalesa molt diversa, noms, signatures, números, dibuixos o simplement gargots. En total s'han trobat 61. Hi ha escrits noms de persones desconegudes actualment; Joan Güell, Joaquina Bobero, Ricardo Ventura, ;aria, Margarita.... També hi ha algunes frases que han arribat parcialment “Refugi CNT...”, “El que copie...". Una bona part d'aquests grafits es troben a la darrera zona del recorregut que hem fet. Seria el lloc més amagat del refugi, on la gent s'hi reunia en major nombre passant-hi bona part dels temps. Encara en poden observar uns suports, fets amb maons dels bancs de fusta que servien per seure. Hi havia tres bancs a cada banda. La inspecció realitzada en el primer moment de la reobertura del refugi va comptabilitzar també diversos objectes metàl·lics, especialment llaunes de conserva.

De totes aquestes restes inventariades, és difícil precisar quines eren del temps de guerra i quines posteriors. Per exemple, s'ha trobat un grafit fet amb retolador. La majoria però, són antigues i ens parlen del guinardorencs i guinardorenques que s'amagaven dels bombardejos.

Acabem aquí la visita virtual que anunciàvem unes ratlles més amunt. Esperem i desitgem que ben aviat es pugui fer una visita real, que els veïns i veïnes del barri puguin visitar el refugi, trepitjar cada un dels seus passadissos i deixar-se emocionar per l'ambient tant especial que s'hi respira.

JOAN CORBERA



  • Fonts informatives: Revista EL POU, Artícle de Joan Corbera. Fotos Oriol Achon i Casas. Planols dels refugis facilitats per Xavi Pérez de Tudela.