divendres, 31 d’agost del 2012

CAN QUINTANA - La seva història


Barri i Masia de Can Quintana a principis del segle XX


Can Quintana era una masia molt antiga que en temps passats regnava en mig de camps i vinyes que estava situada a la banda dreta del Pg. Universal.


Foto de finals del XIX d'autor desconegut. Fons Joan Termes Roig


 Les terres de la finca s'estenien fins arribar al C. Urrutia i pujaven fins la Ctra. d'Horta. Els seus propietaris a finals del XIX van vendre els terrenys on es van construir torres per a estiuejants que principalment provenien de la Barceloneta.
Can Quintana a principis del segle XX

Sobre els anys trenta Can Quintana era encara una masia molt maca amb un entrada senyorial i finestres gòtiques possiblement del segle XVI, davant la la qual s'estenia una avinguda de pins d'uns vint-i cinc metres de longitud que arribava fins el reixat del carrer. Tenia una bellesa molt especial aquella entrada acaronada pel l'ombrívol entorn dels pins.

Aquests pins però, en un moment donat van ser substituïts per xiprers, doncs una forta turmenta en va descalçar gran part i en comptes de replantar-ne de nous el propietari va optar per plantar xiprers i d'aquesta manera s'estalviava l'atac de la maligna processionària plaga d'erugues devoradora de pins, que donaven molta feina a escombrar-les.

Camí fins a la porta d'entrada a la masia
La finca es proveïa d'aigua d'una beta natural que naixia a la vessant, de la mina de Can Masdeu , una finca de la serralada del Collserola que també alimentava la font Baliarda. Amb el temps a la masia s'hi va instal·lar aigua corrent .

Disposava d'un masover que tenia cura del jardí i del petit laberint del que disposava la finca. També disposava d'un hort del que es treia gran quantitat de verdures i altres productes alimentaris que es regaven amb l'aigua d'un bassal gran que hi havia darrera la masia i que alimentava de la que venia de l'anomenada font Baliarda.

Passatge d'acàcies que baixava fins la font. Foto fons M. Mata Ramis

El pla de la font de Can Quintana als anys 30-40
Més amunt de la masia sortia un passatge ple d'acàcies que baixava fins el torrent de Can Quintana, on hi ha un aqüeducte de tres arcs, un dels quals quedava i queda encastat en els fonaments d'una de les cases del carrer dels Pirineus, el del mig tenia aleshores una alçada de 15 metres. Darrera l'aqüeducte es divisava un paisatge de somni, dons uns frondosos plàtans que ocupaven tot un patit pla on hi havia la font de Can Quintana d'on sortia un bon doll d'aigua fresca.
 
Durant la Guerra Civil la pineda fou malmesa per la gent que agullonada per la fam, els va fer llenya pels fogars familiars, els que van quedar van ser tallats per a construir-hi les cases que existeixen actualment en un paratge que difícilment pot recordar el que havia estat 80 anys en darrera.

Quan jo tenia un sis o set anys hi anava amb el meu pare el diumenges a esmorzar i encara tenia molt d'encant. La torreta del mig de l'aqüeducte ja s'havia ensorrat aleshores



El Pla de la Font de Can Quintana en 1954


La masia va ser enderrocada un maig de 1958 per ampliar la Residència de la Mercè per a persones amb desordres mentals.



La masia al a mitjans dels anys 50 poc abans de ser derruïda





Una mica d'Història:

  • El 1639 Can Quintana era propietat el noble Josep de Tamarit, hereu de Miquel de Tamarit, domiciliat a la ciutat de Perpinyà.
  • El 1732 apareixen com a propietaris Feliu de Quintana i el seu fill Ignasi de Quintana, família de la qui pren el nom.
  • En 1761 passa la propietat a Gertrudis de Molinés i Gaietà Fèlix de Molinés.
  • 1781 n'és el propietari en Fost d'Espanya i de Revollat, cavallet de l'hàbit de Sant Jaume i capità del regiment de quadres de la infanteria espanyola. A la seva mort passà a mans de la seva vídua Maria de la Mercè d'Espanya i Quintana.
  • En 1842 n'és propietat de Baltasar d'Espanya de Molinés i de València, qui mori a França, exiliat de la guerra carlina.
  • Can Quintana passà coma heretat al seu fill Josep Ma. Espanya i d'Orteu.
  • En 1900 són propietaris els terratinents de Vilapicina Pere Borràs i Climent Guix.
  • L'últim propietari va ser en Conrat Portell Berenguer, un home alt i ben vestit quasi sempre de negre i amb cara de pocs amics. A l'home l'interessava l'esperitisme que exercia en una sala especialment preparada per fer-hi sessions i a més curava de “gràcia”. Va morir en 1954 envestit per un cotxe.


Fotos de l'estat actual del pla de la font de Can Quintana:



quina pena!!!


  • Fonts informatives: Mingo Borràs HISTÒRIES D'HORTA, Desideri Díez LES MASIES D'HORTA. Fotos actuals de la Troup Història. Fotos antigues de diverses fonts..

divendres, 24 d’agost del 2012

CASTELL FORTÍ - Horta

Vista d'Horta des  de la muntanya entre els anys 20-30 del passat segle

 
Recordo que quan era petita, sobre 10 o 12 anys aproximadament, anàvem amb la família a dinar a les muntanyes que envolten Horta. Aleshores ho feia molta gent, els temps no estaven per masses alegries, no hi havia tantes distraccions per a la gent treballadora i aquesta era una manera de passar el dia  en família sense gastar, acompanyats d'una bona truita de patates, amanida i una bona bota de vi.

Un del llocs habituals on hi anàvem estava darrera del laberint, que en l'època era una finca abandonada i tancada al públic. De fet nosaltres no sabíem la seva història be, ni la del laberint ni de pràcticament cap de les cases de la contrada ningú no en parlava aleshores.






Ctra. d'Horta als anys 50


Camí cap el Collserola. F. Rossend Flaqué 1918


Pujàvem fins la coneguda aleshores com carretera d'Horta estreta amb arbrat a banda i banda, la creuàvem i anàvem muntanya amunt per un camí ample de terra  que  arribava a prop d'una de les moltes fonts que hi havia a la contrada, crec que era la font de la Llet, font que està situada al darrera de l'ermita de Sant Cebrià i Santa Justina, lloc d'aplecs i fontades. 

Nosaltres però, no arribàvem pas tant lluny i ens quedàvem a mig camí.

Mentre que els grans xerraven i preparaven el dinar, nosaltres corríem muntanya a munt fins arribar a una edificació que tenia tota la pinta de “fortí” de les pel·lícules de l'oest, on els indis sempre eren els dolents. Això desbordada la nostra imaginació, ens imaginàvem mil històries lligades amb el lloc.

Fotografía de l'any 1923  del Fortí
foto Matas i Ramis principis del segle xx

foto Matas i Ramis principis del segle xx

Aquest és el record que jo guardo del fortí que ja aleshores estava en molt mal estat. 

Pel que sembla  havia estat un espai militar, era un edifici de planta rectangular, amb dos angles situats en diagonal, el qual disposa de cubs de fortificació semicirculars amb una entrada al costat esquerre que té forma poligonal, situat a mig camí del cim darrera dels jardins del Laberint a 265 metres sobre el nivell del mar.

L'obra és de maçoneria de calç i pedres, amb una filera d'espitlleres que circumden tot l'edifici.

Ningú de nosaltres sabia la seva història i de fet ningú no la sap del cert, es calcula que té poc més de dos cents anys i que la seva història va començar a redós de les guerres carlines de principis del XIX.

Les investigacions que se n'han fet determinen que data de la primera de les guerres carlines (1833-1840) quan el capità general de Catalunya Manuel de Llauder va fer construir fortificacions a reu del Principat.

Un anàlisi comparativa amb d'altres de l'època com el del Bruc , a la Massana, permet constatar que s'hi assemblen molt, pel que fa a l'estructura i als materials utilitzats en la seva construcció.

El fortí de la Massana va ser bastit per l'enginyer Francisco Javier de Palacios entre el 9 de juliol i el 9 d'agost de 1836, el que en duria a especular que fos el mateix artífex que va alçar el fortí d'Horta.

El  d'Horta es va bastir a la fi de guardar el Camí ral entre el Vallès i i el Barcelonés, important medi de comunicació entre les comarques i Barcelona i ja en els anys 50 estava en estat ruïnós i ara a no dubtar ho deu estar molt més.

Segons explica Dora Serra en el seu Llibre Vall d'Horta, "A la mort de Ferran VII el 29 de setembre de 1833 va provocar un problema de succecció que acabà amb l'alçament militar i la separació en dos bàndols de la societat: isabelins i carlins. La nostra societat quedà dividida, Barcelona es veié sacsejada per la violència. Entre el 25 de juliol i el 9 d'agost de 1835 les bullangues populars es saldaren amb la crema de cinc convent, la mort de setze frares i dos capellans, la crema de la fàbrica Bonaplata, l'assassinat del genral Bassa, l'afusellament d'alguns responsables d'aquests fets i la substitució de Llauder pel Capità General de Catalunya F. Espoz i Mina (1835-1836), el qual va decretar l'estat de setge. El 4 de gener de 1836, el poble assaltà la presó de la Ciutadella, on s'hi trobaven presoners de guerra carlins i n'assessinaren més de cent”.

Entre 1835 i 1860 hi hagueren diverses convulsions revolucionàries amb la destrucció d'esglésies i convents a Barcelona i pobles del voltant, entre les que cal destacar la de de Sant Jeroni de la Vall d'Horta, tant important per a la història d'Horta. 




De 1839 a 1849 el poble d'Horta compta amb passaport interior per a la seguretat ciutadana, donat pel “Gobierno Político superior de a Provincia de Barcelona”, en benefici de la protecció i seguretat dels ciutadans. Cada passaport contenia tres característiques de cada individu : Edat, estatura, cabell, ulls, nas, barba,cara,color... (del llibre Que ha estat i és Horta, de Desideri Díez)

Per tant, Horta essent un punt estratègic important des d'on es podia guaitar tot el pla de Barcelona i rodalies, és normal que disposés d'edificis per guaita i vigilància com el forti. És molt possible que el fortí d'Horta a més de guardar el camí ral del Vallès al Barcelonés fos la torre de guaita sobre el mar, també va poder ser refugi de bandolers, en fi com res no és segur la imaginació pot treballar amb llibertat.

Si que es coneix que en 1845,  Joaquim Desvalls i de Sariera, propietari de les terres, el va fer derruir segons així consta en un document de l'època on es descriuen les "Obras en la casa de campo de Horta empezadas en 1845 ", i que  concretament fa esment que es va fer derruir el fortí que les autoritats militars van fer construir en el bosc de Fontanilles per causa de la guerra carlina i allà continuen el que queda de les seves ruïnes.


Estat actual de les ruïnes





  • Fonts informatives: Dora Serra VALL D'HORTA, Desideri Díez  EL QUE HA ESTAT I ÉS HORTA. 
  • El Palau Desvalls, Carlota Giménez, revista EL POU núm. 9.
  • Fotos actuals extretes dels blocs:


dilluns, 20 d’agost del 2012

HISTÒRIA DEL MAS GUINARDÓ

La crònica vital del Mas Guinardó, no es una altra que la del territori que l'envolta, no és poca cosa haver donat el nom a un barri i aparèixer en diversos capítols de la nostra història, sobretot en els setges militars que la ciutat comtal va patir durant les guerres de Secessió i Successió. Així, s'expressa  en relació a l'històric mas, el llibre que sobre la història que sobre els barris de Barcelona, va editar L'Ajuntament de Barcelona ja fa uns anys.

Es desconeix l'existència de cap fotografia del Mas Guinardó abans de ser adquirit i renovat per Salvador Riera a finals del segle XIX, només esquemàtics dibuixos en mapes militats del segle XVIII, on apareix documentat, per tant no sabem com era en realitat a finals del segle XIX.



Alguns dels mapes de les Guerres de Seccessió i Sucessió on apareix documentat el Mas Guinardó

El Mas Guinardó en un dibuix del Segle XVII

 Les guerres i setges que va patir Barcelona durant la segona meitat del segle XVII i principis del XVIII va tenir singular importància el territori que ara es coneix com El Guinardó, per la seva situació enlairada sobre el Pla de Barcelona i el mas era un edifici estratègic des d'on els comandaments dels exèrcits atacants dirigien les seves campanyes. En aquesta documentació de guerra apareix, doncs, ubicat i amb nom propi el Mas Guinardó.

En el Segle XVII, s'hi va instal.lar Juan de Austria, des on va dirigir les operacions militars i on va rebre als consellers de la ciutat de Barcelona quan li van presentar la rendició de la ciutat , donant fi d'aquesta manera a la Guerra dels Segadors que va afectar a gran part de Catalunya.

La masia està situada sobre un petit turó conegut amb el nom de Cogoll i té (o tenia, més endavant en parlarem) arrels antigues, ja que en el segle XV apareix documentada una construcció coneguda amb el nom de Colomar del Guinardó. Provablement amb l'arribada de la dinastia borbònica aquesta propietat va passar en mans dels Sentmenat Lamuza.

En començar el segle XIX temia l'us de la finca Agustí Cabané i Canet, que pagava un cens de vint lliures barcelonines als Sentmenat. En morir va passar per diferents mans .

Va ser molt comentat en 1857 el crim que es va produir en el Mas Guinardó, quan un grup de lladres van cremar a una velleta que s'hi trobava sola al mas i amb grans crits va demanar l'ajut dels masos veïns sense cap èxit, hem de pensar que els més propers eren Can Planàs, La torre dels Pardals, Can Vildomat, Can Garcini i Can Bartra, a considerable distància. Aquest fet va originar la constitució de cossos de vigilància entre els habitants de l'indret  a l'estil del somaten .

Existeix una crònica de 1884 a la revista !L'Arch de Sant Martí", posa de manifest els minsos resultats d'aquest cossos "L´'últim diumenge  a la tarda una mà criminal calà foc als pallers de l'antiga casa de pagès coneguda per lo Guinardó ; dos més ne queden lliures de tant destructor element lo qual - no prou satisfet algun "protector" d'aquella desgraciada masia - a l'ésser a la nit los hi dóna igual que a sos companys. ¡Pobre Guinardó!. Recordem lo terrible assessinat de que fou víctima ja fa temps aquella desgraciada casa i los diferents robos que ha sofert per espai de pocs anys. Sembla que algú, envejós de la importància històrica que  per a la nostra població té aquest lloc vulgui donar fi a sa glòria fent que l'abandoni sos habitants.

El 18 de juny de 1894 Salvador Riera comprà el mas als que eren els seus propietaris aleshores doña Catalina Oms i Garriga i del seu fill Josep Sagués i Oms.

Salvador Riera i Giralt, era un conegut comerciant de Sant Martí de Provençals. Al cap de pocs mesos en va promoure la urbanització.

 
El Mas Guinardó ja amb la forma que li va donar la renovació de principis del segle XX. Foto del anys 50 d'autor desconegut.


Salvador Riera tenia pressa, de manera que el 22 de juliol de 1895 presentà a l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals un projecte d'urbanització del Mas Guinardó i  amb la mateixa pressa, l'Ajuntament va donar-li llum verda.


Salvador Riera i família així com els colons que treballaven la finca

És curiós observar que dos dels carrers més importants del nou barri van rebre els noms de Volart i de Villar, que es corresponien amb els del notari que va gestionar els permisos i el de l'arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals que va tramitar l'autorització, segurament en agraïment pels seus bons serveis,  els quals van reportar al Sr. Riera uns bons guanys econòmics.

Però la cosa no va acabar aquí. El 9 d'abril de 1896 el mateix Riera va comprar la finca veïna  situada al sud-oest del Guinardó que arribava fins el carrer Sant Antoni Ma. Claret i el Passeig de Maragall. L'heretat Viladomat estava formada per una torre i una gran extensió de terreny. Només sis dies desprès d'haver-la comprat, Salvador Riera va presentar una proposta urbanística que integrava les dues propietats, la del Mas Guinardó i la del Mas Viladomat.  Faltaven només dos mesos perquè Sant Martí de Provençals fos agregat a Barcelona.

El Sr. Riera va fer doncs,  un gran negoci  en comprar terres i cases a preu de poble, quan només dos mesos més tard serien part de la ciutat de Barcelona, vet aquí el motiu de tantes presses, l'especulació i l'afany de lucre, sempre han existit.






 La idea de Salvador Riera era aixecar una ciutat-jardí en terrenys de la seva propietat. Ell i la seva dona Cecília Estapé i Maymó, van anar a viure a la Torre Viladomat, situada a la cantonada de la Rambla Volart amb Sant Antoni Maria Claret, on ara hi ha l'edifici de la Caixa. Era un edifici senyorial, envoltat de jardins i la gent del barri el coneixia amb el nom de Ca la Sileta, ja que era així com era coneguda popularment la mestressa....


Salvador Riera, la seva dona la Sileta i els seus nets


Mas Viladomat a principis del segle XX

En 1904, el Mas Guinardó va ser transformat considerablement amb la intenció de convertir-lo en Hotel, tot donant-li la imatge que tothom coneix. No era una idea nova. Abans els propietaris del Mas Casanovas que estava situat al carrer Cartagena, darrera de l'Hospital de Sant Pau – enderrocat quan van començar les obres de l'Hospital de Sant Pau – van aixecar, de nova planta, un magnífic hotel que es deia Hotel Casanovas (ara escola pública).

Els promotors creien que malgrat la considerable distància amb el centre de la ciutat, els futurs clients valorarien les condicions saludables, higièniques i paisatgístiques dels nous equipaments. Els resultats no van ser els que s'esperaven i van tancar al cap de pocs anys.


Celebrant la inauguració dels Autobusos Roca al Mas Guinardó - Foto Branguli  de 1928 del Centre Digital de Catalunya


Celebrant la inauguració dels Autobusos Roca al Mas Guinardó - Foto Branguli  de 1928  que pertany al Centre Digital de Catalunya 

Revista de l'Ass. de Propietaris del Guinardó




Malgrat aquesta circumstància, Salvador Riera estava decidit a impulsar la nova barriada.  L'any 1906  va llogar el Mas Guinardó a la nova Associació de propietaris del Guinardó que s'acabava de constituir, a la façana del Mas va haver gravada aquesta data durant alguns anys, però era recent, d'una remodelació deguda a l'ultima reforma de l'Edifici concretament de 1990 .





Sardanes a la terrassa  del mas als anys 20






Entre els anys 60 i 70  al  mas hi va haver una gran activitat esportiva relacionada amb el Basquet i d'altres lúdiques con el ball.  Qui estigui interessat en la història del Basquet al Mas en aquests anys pot clicar el link de sota:













  Poc abans en 1985 l'Ajuntament de Barcelona havia dut a terme l'expropiació forçosa de la masia. A principis de 2009 es van començar a fer obres de remodelació i ampliació que han convertit el Mas Guinardó en un gran equipament destinat a acollir les entitats del barri, però que han desvirtuat en gran part la imatge i el contingut d'un espai que forma part de la memòria col·lectiva dels veïns en ares d'aconseguir el màxim rendiment de un espai públic molt escàs en el barri .



Nota personal :

El Mas Guinardó, el més significatiu de la zona del Guinardó i del que en va rebre el nom,  miraculosament s'ha mantingut dempeus fins els nostres dies, tot i que, molt transformat i més des de l'ultima “rehabilitació” al que ha estat sotmès, de la que tan sols han sobreviscut les quatre parets exteriors que li donen forma i alguna d'interior i quatre elements decoratius les que conserven la silueta d'un record i, amb tot, ha desaparegut l'ombra històrica que brunyia les seves  parets centenàries.




Durant l'ultima actuació municipal, es va buidar el cim del Cogoll, al menys en  part i fins i tot va anar a terra una ala del Mas, concretament la de l'esquerra, a la fi de treure el major profit possible a l'espai i facilitar l'entrada a l'edifici a peu de carrer,  i amb l'escurada soterrània, es possible que part del patrimoni que podia haver sota del Mas. 

 En algun moment de la seva història, hi va haver algun túnel o túnels d'aquells que es feien servir  per abandonar les grans cases en cas d'atac.  Tot aquest tipus de masies en tenien, Can Cortada a Horta  o la Torre dels Pardals al mateix Guinardó, per posar un exemple, i la primera encara pot ensenyat els tres que posseix. Però bé, això només ens ho poden aclarir els qui han actuat sobre el terreny.

¿Què queda d'un arbre si li arrenquen les arrels, que queda d'una casa si es buiden els seus fonaments hi queden simplement quatre parets externes que li donen imartge, la il·lusió del que va ser ?.

¿Es pot assegurar que se'n té cura de la història amb aquests tipus d'actuacions urbanístiques?.


Al meu modest entendre,  en ares del que és  políticament correcte, el possibilisme, el rendiment màxim,  etc., moren moltes coses importants, ¿exagero?. Imaginem per un moment que es vol redimensionar l'espai interior del Palau de la Generalitat (per mencionar un de notable) i buidar els seus subsòl per fer-hi un parking,  s'actuaria de la mateixa manera ?. Naturalment que no, les seves parets tenen història, el seu subsòl té memòria, ¿qui gosaria fer una cosa així?.

Aquest és el meu criteri i el de moltes persones de la nostra generació, que no té  en comú amb el de les persones ni la generació que han impulsat la renovació de la que estem parlant i que, de ben segur, en deuen estar ben orgulloses del resultat obtingut.

Per al barri s'ha convertit en una espècie de mona de pasqua al cim de la qual se l'ha col·locat qual figureta per fer bonic, sense cap mena d'acompanyament, en un espai erm, desangelat i sense cap mena d'arbrat. Trista fi del mas del que el barri va prendre el nom.



Transformació progressiva del Mas Guinardó



* Gran part de la informació històrica pertany al llibre LES MASIES DE BARCELONA, editat per l'Ajuntament de la Ciutat. Fotos de diversa procedència

divendres, 17 d’agost del 2012

Canòdrom Club Catalunya - el canòdrom del Guinardó


 l931 - 1934 - 1936

El popularment conegut Canòdrom de Guinardó, oficialment denominat Canòdrom Club de Catalunya, estava situat més o menys on ara s'ubica el nou camp de futbol del Martinenc, darrera de l'Hospital de Sant Pau, entre el carrers  del Mas Casanoves, Torrent de Melis, Avinguda Mare de Déu de Montserrat i Telègraf, en un espai anomenat parc del Guinardó.

Mapa de l'epoca on pot apreciar-se la silueta del Canòdrom

Cap a 1930 la societat Parques i Canódromos la va llogar als Planàs per construir-hi un canòdrom (al seu temps eren molt populars) i una piscina situada a la part alta, a tocar de  l'avinguda Mare de Déu de Montserrat,  on antigament hi havia hagut una gran bassa rodona d'aigua. Aquesta  piscina encara es conserva  amb alguns canvis de com era aleshores. Ambdues instal·lacions es van inaugurar simultàniament.

 En l'època va constituir un fet rellevant, és localitzava en un barri tranquil i de qualitat i com estava a la falda de la muntanya pelada, es podia visionar  el pla de Barcelona i el mar. La gent que hi residia estava ben posicionada a Barcelona, era un lloc excel·lent per desenvolupar vida social de prestigi a la ciutat, amb bona dotació d'autobusos i de taxis col·lectius que sortien des de la Plaça Catalunya i el tramvia que anava fins a Horta a prop.

Avui dia no ens podem ni imaginar com era el Guinardó dels anys 30 només una idea aproximada per les fotos d'aleshores i el que ens han pogut transmetre la memòria col·lectiva del veïnat, un barri que era afortunat modern i barceloní i on abans hi havia casetes amb un màxim d'un pis, va ser substituït per edificis de  pisos més alts del que fora raonable, sense arbrat pels carrers, amb pals de llum per tot arreu, amb gent nouvinguda de la resta de l'Estat estranya a la memòria de la ciutat.

  El Canòdrom Club Catalunya, es va inaugurar la vigilia de Sant Pere de l'any 1934 i va donar servei fins que va començar la Guerra Civil en 1936.

 Amb una pista de 400 iardes, gran, il·luminat, amb una instal·lació  d'altaveus potent a la fi d'anunciar les curses i els  noms dels gossos guanyadors , el què es pagava per cada travessa i altres novetats. Era molt popular ja que en Guinardó vivien diversos propietaris de gossos, sense anar més lluny, al carrer La Bisbal. n'hi havia un que tenia dotze gossos i els disposava a la terrassa amb departaments separats.

 Es feien curses internacionals i les apostes s'efectuaven des de unes guixetes situades tant a la part superior com a la inferior, cada dia, tarde i nit, segons explica Enric Marimon en el seu llibret  "Parlem del Guinardó", únic que jo conegui, que tracte de la història del Guinardó.


Foto de 1934 de l'Arxiu Nacional de Catalunya,  Fons Brangulí,. En mig de la foto Can Planàs avui Centre Cívic, al voltant un paisatge totalment diferent al que es pot divisar ara mateix

Foto Brangulí de 1934-1936 - ANC

Foto Brangulí de 1934-36- ANC

Aquest canòdrom va ser el primer de la ciutat que disposava d'una llebre-reclam accionada amb dispositiu elèctric i d'un modern enllumenat artificial, del que també en disposava la piscina.

La piscina es va inaugurar abans que el Canòdrom, exactament en l'any 1931, tenia llum interior que canviava de color i una part del terra de vidre.

Els diumenges el públic s'hi banyava tot havent pagat abans 10 pessetes, preu força alta per l'època.


La piscina  de can Planàs als anys 40. Foto Cabrero

En la masia de Can Planàs, hi havia sales de joc per gent amb diners, a les que només es podia accedir si disposaves d'una invitació

Propaganda de la seva inauguració en 1934


Passi per entrar al canòdrom

La graderia era força gran, amb un aforament per a 20.000 persones, situada al pla més baix del complex esportiu del Guinardó.


Antiga graderia del Canòdrom en 1944. Foto Fons Escardívol
Les instal·lacions comptaven amb quatre entrades, una que anava directament a la piscina des de l'Av. Mare de Déu de Montserrat i tres més que donaven al canòdrom,  una al carrer Sant Quinti una altra en el carrer Mas Casanovas, que encara existeix  i finalment un altre al carrer Bisbal, nº 19 .

Cal destacar-ne, també, algunes de les atraccions que s'hi podíen trobar com ara unes barques amb motor, casetes de tir, etc., a més hi havia uns lavabos molt nets.

 Les instal·lacions gaudien d'una bona comunicació, per l'època,  amb el centre de la ciutat. S'hi havia d'accedir o bé amb el tramvia elèctric  d'Horta, els autobusos que sortien des de la  Plaça Lesseps i que arribaven fins el Passeig de Maragall o bé els autobusos Roca que sortien del carrer Pelai i pujaven fins el Guinardó. També hi havia taxis col·lectius als que s'accedia des de la Plaça de Catalunya.

Els autobusos Roca feien aquest trajecte fins el Guinardó:

"La línia sortia de la cruïlla entre Corsega i Passeig de Gràcia, al costat del Cinc d'Oros, i continuava en direcció Besos pel carrer Còrsega fins al Passeig de Sant Joan, allà girava en direcció muntanya fins trobar el carrer Pare Claret per on continuava per acabar envoltant el recinte de l'Hospital de Sant Pau pels carrers Castillejos, Mas Casanovas (aleshores Manso Casanovas) i Rambla Volart on la línia tenia el seu final."
 


Entrada  pel carrer Mas Casanovas. (foto anys 70  C. Martín)


Els autobusos dia de la inauguració 1922 - Foto Brangulí de l'Arxiu Nacional de Catalunya 



El canòdrom va funcionar a ple rendiment fins al començament de la Guerra Civil l'any 1936.


Propaganda del canòdrom 1935
Els dies anteriors a l'alçament militar de l'exèrcit franquista, al Guinardó es respirava un clima d'incertesa que va acabar el 17 de juliol quan les primeres notícies de la insurrecció ban arribar al barri. La gent estava preocupada per la situació política que era insostenible.

 Aquella nit era un  era la d'un divendres d'estiu on part de la població estava al carrer o a lloc de trobada al barri com al Canòdrom. La direcció del Canòdrom va prendre la decisió de tancar la instal.lació i va recomanar als seus clients que tornessin a casa,

La finca durant la Guerra va ser ocupada pels Milicians de les patrulles de control i també s'hi va ubicar un cos de bombers, més endavant s'utilitzà com escola al curs 1937-1938 (durant els bombardejos els infants s'amagaven al celler de la masia ). En Acabar el conflicte bèl·lic, la masia ubicada en la finca anomenada  Can Mèlic o Can Planàs,  va ser ocupada per la Falange i el 8 de febrer de 1943 es va firmar un contracte d'arrendament amb la Delegación Nacional del Frente de Juventudes, durant bastants anys es va convertir en un alberg juvenil de la OJE.

Així doncs, desprès de la Guerra el Canòdrom del Guinardó, ja no va acollir mai més curses de llebrers i es va convertir en el Campo de Deportes del Frente de Juventudes i, amb el pas dels anys, en el Camp d'Esports del Guinardó seu de l'equip de futbol del FC Martinenc (curiosament anomenat oficialment UD San Martín durant el franquisme), i fins i tot va ser visitat pel dictador quan es va celebrar unes d'aquestes concentracions de la Falange.

l'Antic Canòdrom convertit ja en Camp del Martinenc, foto anys 40-50



L'antic canòdrom en 1944, convertit ja en camp de futbol, sense perdre la seva antiga forma original, on encara es pot apreciar l'espai per on corrien el llebrers. Fotos Fons Escardívol

Quan en 1966 la propietat passà de nou en mans dels germans Planàs Fernández, antics propietaris de la finca, el primer que van fer és alliberar-se de les càrregues que suportava per poder-ne fer us lliurement.

En 1976 van recuperar la finca i en 1978 la Comissió Executiva de l'Ajuntament va fiar el preu d'expropiació de Can Planàs i desprès de diverses obres (el camp del Martinenc es va redimensionar). 

 El 19 de juny de 1982 s'inaugura el Centre Cívic del Guinardó, el primer que es va obrir a Barcelona.





  •  Informació extreta especialment del llibre Masies de Barcelona, editat per l'Ajuntament (la part que afecta al Guinardó escrita pel periodista Joan Corbera), del Bloc Barcelofilies, que fa referència a tot el que Barcelona ha perdut en quan a edificacions, edificis, masies, etc., veïns del Guinardó que han aportat algunes de les fotografies que apareixen i llibret autoedit d'Enric marimón "Parlem del Guinardó".