dijous, 13 de setembre de 2012

ELS AQÜEDUCTES DE CAN QUINTANA

Una mica de memòria de primera ma:

Final del C. Feliu Codina l'any 62. F. Félix Martín


Aquest que veieu és el final del C. Feliu i Codina l'any 62, el de la gran nevada, acabava front d'un torrent, el de can Quintana, que no era més que un barranc descuidat i brut. Durant anys es va parlar que allargarien el carrer Feliu Codina construint un pont que uniria les dues ribes del torrent, de fet el carrer Feliu i Codina continua a l'altra banda amb el mateix nom però, el projecte no es va dur a terme i finalment el van bastir, no fa masses anys, en el que és la continuació del Passeig de Fabra i Puig.

El torrent de Can Quintana anava des de la Carretera d'Horta fins el vell Manicomi de la Santa Creu , paral·lel als carrers Pg. Universal i Pg. Urrutia, que són part de l' antic camí medieval de Sant Iscle. El torrent  es dividia en diversos trams més amples o més estrets segons el lloc. L'anomenaven de Can Quintana perquè la majoria de les terres sobres les que discorria eren de la masia de Can Quintana Si voleu saber més de Can Quintana cliqueu sobre el link de sota:




El torrent de Can Quintana entre els anys 20 i 30 del segle passat, en el seu primer tram hi havia una font amb aigua de mina, una pineda amb taules de fusta on els veïns feien fontades, un parell d'aqüeductes del que en parlarem més endavant, i les terres i la masia de Can Carreres.

Fotografia de Joan Monfort



una part de l'aqüeducte alt de Montcada anys 30

El C. Pirineus, carrer que moria i mor davant el  torrent de Can Quintana al que es baixa per unes escales. Foto. Joan Monfort
Can Carreres cap els anys 60 del segle passat


Entre 1955-1960, el torrent de Can Quintana ja no era l'indret idíl.lic dels anys 20-30 on la gent hi anava a passar el dia a la font de Can Quintana, era només un accident orogràfic que separava Horta de la Guineueta, “el barranc” l'anomenaven els veïns i les criatures que hi jugàvem.

Era un lloc inhòspit, ple de brossa i vegetació, al que es baixava per un caminet pràcticament vertical fent ziga-zaga, que es feia impracticable quan plovia. A baix hi passava un reguerol d'aigua bruta, on les cases que que s'havien construït a les seves vores hi avocaven les seves aigües negres.





En mig d'aquest torrent hi havia un pont (el segon aqüeducte) del que ningú no recordava perquè hi era i quina havia estat la seva funció primigènia, els més atrevits el travessaven i entraven en el seu interior per la torreta que hi havia en mig del pont, era el nostre castell misteriós.

En èpoques de vaques magres, els veïns de la Guineueta no tenien més remei que travessar el torrent per poder arribar a la plaça d'Eivissa i muntar en el tramvia que els duia al centre de Barcelona. S'hi havien produït atracaments i fins i tot alguna violació, a partir d'un determinada hora, poca gent s'atrevia a creuar-lo. A mig baixar el barranc algú havia  construït una casa de dos o tres pisos que no se sap com va resistir allà, solitària una mica més avall de la casa coneguda amb el nom de “Les tauladetes” (una casa modernista molt maca que ara l'Ajuntament acaba de restaurar, on hi vivia un senyor molt gran i prim que havia estat capità de vaixell), al damunt dels pobres fonaments i bastiments que la suportaven. Allà hi va vire durant anys la família d'emigrants que la va construir, segurament sense cap permís, amb les seves pròpies mans.

Ara resulta difícil reconèixer “el barranc”. El vell indret dels nostres jocs d'infantesa s'ha convertit en un parc que fa goig de mirar, l'únic que el recorda és el vell aqüeducte del Baix Vallès que continua dempeus orgullós, aquell al que nosaltres anomenàvem pont s'ha convertit en el vestigi arquitectònic d'una època en mig d'un joc d'aigües i de llums.




El nou Parc de Nou Barris (fotos de la Troup d'Història)


Els aqüeductes de Can Quintana:

La tècnica de la construcció d'aqüeductes ve dels romans. Quan l'aigua s'havia de transportar des de molt lluny lògicament s'havien de salvar desnivells de tota mena i per donar solució al problemes que planteja els diferents nivells, es construïen mines i aqüeductes. De les diferents tècniques possibles per canalitzar i transportar l'aigua , els trams d'aqüeducte construïts sobre ponts d'arc son una de les obres més espectaculars del llegat romà.





Aqüeducte Baix del Vallès principis dels 90
A Catalunya ens han quedat magnífics testimonis d'aquestes construccions però cenyint-nos al nostre marc territorial, encara ens queden vestigis d'aqüeductes (no pas d'època romana), al Torrent de Can Quintana, avui parc central de Nou Barris. Aquest és un dels trams de la Conca del Besós anomenat del Baix Vallès i que duia l'aigua de riu sec, a Cerdanyola i és un exemple interessant de l'us que va tenir en un temps determinat i perquè desafiava la distància on es trobava l'origen de l'aigua que es volia obtenir.

L'altre aqüeducte és aquell que es troba baixant el camí de la Font Quintana (darrera la Residència Nostra senyora de la Mercè), a la vista del qual hom es pregunta com és possible que hi hagi una casa precisament a sobre d'un dels seus marges. Aquest és l'aqüeducte de Dos rius o de Montcada.


Com molt bé explica la historiadora d'Horta Carlota Giménez, L'aqüeducte alt de Montcada es va construir entre finals del segle XIX i principi del XX. L'aqüeducte tenia dos ramals. Un que anava a la Barcelona antiga i l'altre (el que ens interessa) que anava des de les captacions de Montcada i creuava la Vall d'Horta. Anava per sobre de can Brasó i arribant al passeig de la Vall d'Hebron, hi havia una derivació en una galeria de mina que duia l'aigua fins a la Font d'en Marcel·li; sortida quedava barrada per una reixa de ferro. La conducció d'aigua arribava fins a Vallcarca.


L'aqüeducte Alt de Montcada en l'actualitat
 La mina de Montcada en teoria, havia de resoldre els problemes d'abastament d'una part de Barcelona, però no va resultar pas una solució, perquè no es van poder superar els problemes tècnics ni el poc cabal en època de sequera. Les aigües de Montcada, captades primer directament del riu Besòs i desprès per mitjà de galeries subterrànies sota la llera del riu i , finalment, per pous excavats al seu marge dret, van ser el veritable solució per l'abastiment d'aigua de Barcelona.

En efecte, el cabal de les aigües de la mina no era suficient per abastir Barcelona, donat que a causa de les filtracions se'n perdia la meitat. No n'hi havia aigua suficient i no tenia pressió per subministrar aigua a la part alta de la ciutat.

El 29de gener de 1891, l'Ajuntament de Barcelona va aprovar un projecte d'aqüeducte que des de les captacions de Montcada, anés a Horta i d'allà fins a Vallcarca. Sembla que hi va haver moltes dificultats en problemes de servituds de pas, oposicions de particulars i jurisdicció de les diferents administracions.

Segons testimoni de Joan Monfort (Cròniques d'Horta, d'en Mingo Borràs), veí de tota la vida de Can Quintana, la galeria de la mina tenia una secció en forma de ferradura d'uns quatre metres i mig d'alçada per tres i mig d'amplada, en un recorregut des de Montcada fins a Vallcarca que en funció del terreny, s'elevava en un aqüeducte o anava per sota terra excavant una mina).

Els nois i les noies dels anys trenta sovint feien excursions per aquell túnel sota terra i anaven des de l'entrada de Can Quintana fins ala de Can Guinaueta i fins i tot a Montcada, i també des de Can Quintana anaven fins el reixat de la font d'en Marcel·lí, amb la corresponent sorpresa dels que hi anaven a buscar aigua.

La font ca Can Marcel.lí estava entre Cal Rossell i Can Brasó, més enllà d'on ara hi és la reproducció del Pavelló de la República. A l'avinguda Vidal i Barraquer. Era una font amb molt cabal d'aigua. Aquesta zona va ser totalment transformada amb les obres dels Jocs Olímpics de 1992. L'aigua va ser canalitzada al clavegueram.

Amb la Guerra Civil la funció de la mina d'aigua va canviar, Es va utilitzar com refugi en els primers bombardeigs de l'aviació i quan van intervenir les instal.lacions, el Ministeri de la Guerra la va fer servir per amagar bidons de benzina i altres combustibles de l'exèrcit republicà.

Quan la mina fou intervinguda els homes del barri, a manca de refugi van haver de fer-ne un sota mateix de la pineda del carrer Pirineus que substituïa a la mina.

El barranc de la font Quintana hi havia dos barrancs – descriu el mateix Monfort - el de la dreta conduïa a un pas bastant estret, fins a la carretera de Valldaura. Agafant el barranc de l'esquerra, un xic més ample que l'altre hi havia el començament de la seva dreta i a pocs minuts de camí, recordo que hi havia una mena de garita amb una porta de fusta amb el pany fet malbé. Al entrar-hi una escalinata d'uns dos metres d'amplada conduïa a un túnel o aqüeducte conegut per Alt de Montcada, el qual va de Montcada i Reixac fins a Vallcarca.

En el decurs de la guerra aquell túnel es va utilitzar com a magatzem de benzina per a consum del govern republicà. El túnel estava ben il·luminat i pel seu interior circulaven unes vagonetes elèctriques que transportaven els bidons fins els camions que els esperaven a les boques d'entrada que van obrir en diferents punts, una d'elles a la barriada de Can Quintana on avui hi ha la benzinera tocant a la plaça Karl Marx i també una altre, amb muntacàrregues al capdamunt del carrer Campoamor on actualment hi ha l'Hotel Colors.



Font d'en Marcel·lí en 1967




Aquest aqüeducte en la seva part alta no es va fer servir i va quedar abandonat. Té bastants quilòmetres de longitud i enmig del recorregut deriva a la sortida d'aigua de Can Marcel.lí, sortida que va ser segellada a la fi d'evitar l'entrada al túnel de persones o bèsties.







  • Fonts informatives :Lletra  cursiva Riera, torrents i Fonts als barris d'Horta-Guinardó de Carlota Giménez i Compte i Històries d'Horta de Mingo Borràs. Fotos de procedències diverses.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Sempre son interesants els teus articles !
Mercè

carme ha dit...

Gràcies Mercè procuro quemsiguin amens.

Carles ha dit...

Sensacional. Bona feina.
Vaig creixer als 70-80 al Pg Universal ben a tocar de Feliu i Codina, passant dia darrera dia per sota de l'aqueducte de Can Quintana per anar a l'escola a la Guineueta. La lectura de l'entrada m'ha transportat en el temps. Gràcies

Carles AQ

carme ha dit...

Jo he viscut entre el C, Congrés i pg Urrutia al c. Feliu i Codina fins els 30 anys. M'alegra haver aconseguit transportar-te a d'altres temps.

Marcel Albet Guinart ha dit...

M'estic enyorant d'Horta, barri que fins fa poc gairebé no coneixia, peró gracies als teus reportatges i a les meves passejades a la deriva cada vegada m'agrada més

carme ha dit...

jo tornaria amb els ulls tancats però desgraciadament no puc. vure a Horta és un luxe.

Mar (trabajos para discapacitados.com ha dit...

Me añado como seguidora del blog, qué maravilla de trabajo. Felicidades¡¡¡

carme ha dit...

gràcies a tu.