divendres, 22 de juny de 2012

ELS CAMILS

Ho admetem, nosaltres no teníem ni idea que existia una ordre de “hermanos” denominada “Els Camils”, la missió de la qual era ajudar als més desvalguts i pobres de la societat quan emmalaltien.

Som agnòstics per naturalesa i la nostra cultura en relació amb l'estructura jeràrquica religiosa catòlica és totalment bàsica. Sabem que hi ha capellans, bisbes, monges i un papa però poc més.

El preàmbul dona una idea del motiu pel qual un cert dia viatjant en metro, a l'andana d'enfront de l'estació d'Aragó hi havia un capella llarg com un sant pau (no tinc idea del perquè de la frase feta però, el cert és que existeix), tot vestit de negre que quan es va donar la volta, quina no va ser la nostra sorpresa quan ens vàrem adonar que lluïa en el pectoral una creu de color vermell que hi destacava sobre la negror de la superfície de la roba, i no temíem idea de quina ordre o congregació pertanyia.

¡Quin esglai !,no sé, però crec que si fóssim malalts i se'ns acostés algú amb aquesta vestimenta començaríem a córrer de la por que ens donaria, tot pensant que ens visitava un emissari de la mort, quin yuyu.



Comentat-ho amb un amic del Guinardó que hi entén de temes religiosos, ens va aclarir que aquell era un “germà Camil”, una ordre amb la seu central al Guinardó creada per un home vingut de Galícia, popularment conegut com el germà Antonio, en fi, d'aquesta manera tan prosaica vam tenir-ne coneixement de la seva existència.

Així doncs, el fundador de los HERMANOS MISIONEROS DE ENFERMOS POBRES, nom oficial de la congregació religiosa, va ser Antonio Jácome Pumar, coneguda entre els veïns com ELS CAMILS. “La vocación del hermanos Antonio no nació de la mañana a la noche, ni sugió por un fuerte impulso de la gràcia de Dios”, explicava en 1989 el Dr. Jubany (qui havia estat Bisbe de Barcelona) en un llibre que es va publicar sobre la seva obra, “la idea de los hermanos misioneros de los enfermos pobres, fué abriéndose paso poco a poco, a través de innumerables vicisitudes.....siguió el sendero recto que le condujo – a el i a sus compañeros – a una consagración a Dios en el servicio abnegado de los enfermos y los pobres...”.



El germà Antonio va emigrar a Barcelona en 1929 i de primer va treballar com empleat en el col:legi Sant Ignasi del Pares Jesuïtes de Sarrià. El 24 Setembre de 1933 ingressà en l'Ordre dels PP Camils en qualitat de germà coadjutor i va fer el seu noviciat en l'antic Convent de Sant Tomàs a la Plana de Vic. Eren temps problemàtics per al clero ja que el 18 de juliol del 1936, es va declarar la Guerra Civil.

L'Església que s'havia decantat pel bàndol Nacional i no ho va passar massa bé en el nostre país on hi havia molta gent treballadora havia estat injustament tractada per la burgesia i una església clarament inclinada a fer la gara-gara als poderosos.

Com sempre passa, paguem justos per pecadors, not tots els capellans, monges i demès eren dolents ni tots el republicans bons i tota guerra té les seves “víctimes col·lateral”, com ara se'ls anomena.

Molts monjos, capellans i monges, es van haver d'amagar o deixar els seus hàbits temporalment per no ser reconeguts i per por a les represàlies..

Després de varies setmanes amagat als boscos el germà Antonio va poder passar a França i d'allà entrà a l'Espanya Nacional on va ingressar a l'exèrcit.

Quan el conflicte va acabar de la manera que tots ja sabem, el germà Antonio va tornar a la Plana de Vic i en 1942 a Barcelona.

Sembla ser que “Déu” va despertar en el germà Antonio el desig de consagrar-se a la tasca de fer-ne cura dels “malalts pobres”. En aquella època la tuberculosi feia estralls en la país i els malalts que superaven la malaltia necessitaven una temporada de convalescència i sobrealimentació que no podien gaudir en les seves pròpies cases on les famílies necessitaven de tot i el menjar era escàs.

El clero no sé com s'ho fa però sempre troben qui els ajudi i van poder llogar una torre a l'avinguda de Vallvidrera, 27, com no disposaven de guanys econòmics, ho van fer en nom de la família Vic amiga de la congregació. S'hi van instal·lar sense llum ni aigua ni mobles suficients i a base d'aconseguir almoines, van poder ajudar als primers quatre malalts.

Cada cop que es quedaven sense diners sortien a demanar per la ciutat tocant a totes les portes i així van anar fent via.

Al poc temps, els propietaris de la torre de Vallvidrera la van posar a la venda, així que sinó trobaven un altre sostre on aixoplugar-se, ells i els malalts anirien a parar al carrer.

El pare Antonio va recordar el nom d'una senyora caritativa que un cop els va visitar per donar-los ajuda, però que no havia deixar cap adreça no sabia com trobar-la, tot i així la va arribar a localitzar i li exposà el seu problema, aquella bona senyora li va respondre “Busquin una casa que els pugui convenir i m'ho fan saber”.

Alhora, una altra senyora en saber el problema en que es trobaven li va comentar que ella tenia una casa al Guinardó, que si fos per ella els la donaria però, hi havia l'inconvenient que el seu home no ho consentiria.

Us estalviaré l'estira i afluixa entre aquesta família i el germà Antonio i la bona senyora que els va donar ajuda econòmica per comprar la casa del Guinardó, la qüestió és que finalment la van poder adquirir.

Porta principal de la Torre del Suro

La torre del Suro



Per fi, es va fer l'escriptura per mediació de l'advocat de l'Estat nebot de la senyora que els va donar bona part de l'import per comprar la torre i la propietat legal va passar a nom de los “Hermanos Misioneros de los Enfermos Pobres, popularment coneguda com Els Camils.

Malgrat el germà Antonio no ho menciona en les seves memòries, la caritativa senyora era ni més ni menys que Angela Roca i Soler, membre de la família Roca – propietària de la Companyia Roca Radiadors – segons ens han informat.

La Torre del Suro era una casa modernista construïda en 1910, desconeixem qui va ser l'arquitecte que la va dissenyar encara que per la seva imatge apostem per Lluís Sagnier, la torre estava i està a prop del Parc del Guinardó i va ser adquirida en 1947. Aquesta finca per la seva alçada sobre el nivell del mar i la seva proximitat a la muntanya, gaudia d'un clima molt favorable pels malalts afectats per la tuberculosi el que va fer pensar als germans en la possibilitat de convertir-la en un sanatori.

A la torre del Suro es va traslladar a viure el Bisbe Jubany quan es va jubilar per passar els últims anys de la seva vida.

El Bisbe Jubany i el germà Antonio a la Torre de Suro


L'aprovació diocesana de l'institut, pel Bisbe Modrego, arribà el gener de 1949, ell mateix en fou el superior fins a la seva mort. 
 
Ell Sanatori es va inaugurar el 29 de juny de 1949 amb una capacitat inicial de 15 llits.

En 1950 van començar en els terrenys de la finca les obres del nou hospital sobre un projecte de l'Arquitecte Bertomeu Llongueras. Se'ns perdonarà la insolència si afegim que, al nostre entendre, no és especialment maco i que destaca desproporcionadament sobre la resta del paisatge. Es va inaugurar l'any el 21 de novembre de 1954, era la Casa de Repòs Sant Camil, amb l’espai necessari per acollir prop d’un centenar de malalts i que disposava també d’un dispensari i una amplia capella. El que no sabem és com es va finançar tota aquesta obra.

El nou Hospital dels germans Camils



I com el clero no deixa mai de demanar, durant el sermó que Mossèn Pedro Luna, va fer durant la festa d'inauguració de la institució al Guinardó en 1949, entre d'altres coses que va dir, va deixar anar que els germans desitjaven una casa en condicions per dur de colònies a nens de 8 a 14 anys, familiars dels malalts que tenien sota la seva cura.

I com la providència proveeix, vet aquí que desprès de la missa se'ls va acostar un matrimoni que els va dir que busquessin la finca per aquesta finalitat que ells la pagarien. Així que van posar les mans a l'obra i van trobar una solida casa al poble d'Alpens i els seus propietaris i el matrimoni “bienhechor”, es van posar d'acord. De nou es tractava de la senyora Àngela Roca i Soler que, com no podia ser d'una altra manera, assistia a l'acte d'inauguració de l'Hospital.

Així fou com el 1952, la mateixa benefactora (que morirà el 1960 i considerada mare dels Germans) adquireix per a la congregació una torre a Alpens, destinada a portar-hi fills de malalts o exmalalts perquè hi facin vacances durant l'estiu.

Ah!!! què seria de la gent rica sinó pogués apaivagar la seva mala consciència social fent donacions a les institucions religioses per assegurar-se un tros de cel.

En fi, el que no aconsegueixen ells no ho fa ningú. Al llarg dels dos anys llargs que fa que escrivim aquest bloc ens hem pogut adonar que a totes les barriades, pobles i ciutats d'aquest país, hi ha un munt de torres, masies i finques que miraculosament han passat i passen a nom de l'església o d'institucions religioses varies i com hem sabut recentment pels mitjans de comunicació, la majoria d'aquestes construccions està lliure de pagar els impostos que paguem el comú dels ciutadans, pot ser també és fruït de la providència això últim.

De nou la divina providència va fer acte de presència quan l'any 1971 en la figura del Sr. Mariano Muñoz del poble de Tordera, que a la seva mort sense descendència, els va deixar la finca i casa que tenia al poble de Sant Ponç, amb tot el que contenia, total 380 hectàrees de res, Casa Ferrer és el seu nom.

La congregació dels Camils que de les pedres han fet sempre pans, va comprar uns terrenys aconseguits amb els diners de la venda d'ampolles buides de cava i de “chatarra”, aconseguides en sendes campanyes que es van engegar en el barri del Guinardó l'any 1966, o al menys, això és el que ens explica en el llibre que sobre la vida del germà Antonio va publicar l'editorial Sotelo Blanco, sobre els que s'havien de construir, gràcies a donacions de diverses, una casa per vint-i-quatre habitatges i diversos locals de negoci. A rel d'aquestes campanyes el germà Antonio era conegut com “el pare chatarra”

Al mateix temps es va constituir una cooperativa de la que eren socis única i exclusivament exmalalts de la Casa Repòs que són els que tenien dret a l'adjudicació d'un dels pisos.

Entre els locals de negoci va quedar el més gran amb 250 m2. Que es va destinar a taller per als nois discapacitats.

El germà Antonio va morir el 26 de febrer de 1989 en un hospital de Barcelona. Quan va morir les seves despulles van ser traslladades a la casa del Guinardó i desprès va ser enterrat al cementi de Montjuïc a l'espera de ser traslladats a la casa Mare del Guinardó. Hores d'ara no sabem si aquest traslladat ja és una realitat.

En el moment de la seva mort la comunicat era propietària de la casa mare del Guinardó, el taller-escola Sant Camil, també al Guinardó, la residència Costa Rica a la Rabassada en el Tibidabo, la casa de colònies al poble d'Alpens; la Finca Can Ferrer de Sant Ponç, en Tordera i la casa Virgen de la Salut a Vigo, tot plegat demanant, aquí i allà, hi ha un munt d'ànimes caritatives encara que no ho sembli.


Els Camils una imatge actual


Porta principal dels Camils - foto Joan Marc Pérez de Tudela



Fonts informatives: El Llibre "HERMANO ANTONIO", de l'Editorial Sotelo Blanco.

6 comentaris:

sunsi ha dit...

Molt bé Carme,sempre he pensat que a nivell de barri no s'ha fet justicia,crec que no se'ls si ha donat la importància ni valorat el que fan.Actualment els Camils que hi han son molt grans i vellets i els homes que tenen acullits amb molts problemes de salut i alcoholisme.No sé com ho tenem organitzat.

carme ha dit...

Bé, lo cortés no quita lo valiente, el fet que es dediquin a una feina que la majoria no la fer i que ho valori, no vol dir que estigui d'acord amb el fet que acumulin cases i bens mobles, quan no paguen cap impost a hisenda i de les que se'n beneficien persones properes a l'església, quan hi ha tanta gent que passa gana. A cap de nosaltres ningú no ens donaria una casa per molt malament que estiguéssim, que t'he de dir a tu.

sunsi ha dit...

ja,però l'altre dia vaig ser-hi, veig le gent que hi viu.Avegades es parla per parlar perquè això que acumulen bens inmobles no sé qui els deu disfrutar donds massa bé no sé si viuen, parlo pels del Guinardó.Això no vol dir que trobi bé tot el que fa l'Esglesis,ja ho saps,però en aquest cas....

carme ha dit...

no ho conec a fons, però ems sembla com mínim sospitosa la facilitat amb que arriben a les mans de religiosos i de l'església bens inmobles de tota mena, mira sinó ara Ravetllat Pla

Andreu ha dit...

Hola,

Dius això de les cases com si es dediquessin a especular amb aquestes propietats, quan les destinen a l'acolliment, majoritàriament, de gent que s'estaria al carrer i, sovint, sense mitjans per treballar (per malalties cròniques, mentals, etc.). De petit, en èpoques difícils, vaig ser en les colònies d'Alpens un estiu: en aquells moments, per a mi i la meva família una cosa així era un luxe inassolible, ni que fos perquè estava cada dia menjant dos cops, i bé. I suposo que els altres nens, igual que jo. I no eren de rentades de coco: a banda de la missa dominical i la benedicció de taula, era com estar en un esplai o en un càmping. Afortunadament, avui no em cal aquest ajut, però l'actitud que tothom hi tenia, la feinada que hi feien, des de fora, no es pot valorar. Al Guinardó, la consulta mèdica que tenien estava oberta a tothom del barri, sense cap pagament (sempre que no poguessis fer-ho) i estava a càrrec de metges que, voluntàriament, dedicaven unes hores al dia a això. La tasca que han anat fent amb els discapacitats psíquics a l'Escola-taller, és francament meritòria i no sé si n'hi ha gaire alternatives.
No sé si paguen impostos per les propietats rebudes, però si els paguessin, no podrien destinar els mitjans a aquesta gent que no té res: aquest "quan tanta gent passa gana" que dius, es multiplicaria, ja que mentre són acollits en aquestes residències, almenys no la passen. I l'Estat, que hauria rebut aquests impostos, dubto que els destinés a fer el mateix.
Per cert, el Jubany va viure a la Torre del Suro des que va ésser nomenat bisbe de Barcelona: no va voler residir al Palau Episcopal, que trobava massa sumptuós, i va triar aquesta comunitat, on visqué abans i després de jubilar-se. El sepulcre del fundador és, avui, a la capella de la casa del Guinardó.

Anònim ha dit...

Confirmo que el sepulcre del fundador de la institució és ja a la capella de la casa del Guinardó. Ara n'hi ha més iniciatives, públiques i privades, però en el seu moment, els camils van ser dels primers a intentar fer alguna cosa (educar-los i fer que tinguessin accés al treball, vull dir) amb els discapacitats psíquics: encara als anys setanta un "mongòlic", que se'n deia, era una desgràcia i gairebé s'havia d'amagar, i si no s'escolaritzava, gairebé millor (i ho dic amb coneixement de causa per una familiar ja llavors gran que era una llàstima com "l'amagaven" els seus mateixos pares). El Taller-Escola que van muntar els camils, en aquest sentit, va ser exemplar i molt innovador. M'ha fet gràcia això de la ferralla: el Taller-Escola es va pagar amb la venda d'ampolles; de fet, al "hermano Antonio" se li coneixia com a "Hermano Botella", no "chatarra", però la idea és la mateixa.