divendres, 13 d’abril de 2012

EL MEU BARRI - Els Indians

A vegades badant per internet hom es troba amb perles com la que seguidament us reproduiré: es tracte d'un escrit que descriu els records d'infantesa de M. Rosa Pié i Pont veïna del barri dels Indians, un escrit ple de tendresa i melangia oblidat en l'espai virtual comú  a l'abast de tot aquell el vulgui compartir,  per a gaudi i remembrança de tots aquells que van compartir temps i  vivències en el barri dels Indians.Gràcies M. Rosa Pié.

Pel que he pogut asaber M. Rosa Pié, viu actualment a Girona on  va assistir a un curs d'escriptura a LA CASA DE CULTURA DE GIRONA, que és l'entitat que  ha penjat l'escrit en arxiu PDF a Internet.   El relat va ser escrit entre 2005-2006. 


Escolteu el que ens diu:



Barcelona, en l’època que ens situem, era molt limitada. Els districtes fora del casc urbà ja es consideraven fora de la ciutat i per anar al centre sempre es deia anem a Barcelona.

Nosaltres vivíem al districte Horta-Guinardó. La plaça i el passeig Maragall eren el punt de referència. Els tramvies, que eren l’únic mitjà de transport que s’utilitzava, passaven pel passeig Maragall i portaven a Horta o al centre de la ciutat.


Plaça Maragalls anys 30-40

Al nostre barri li deien el barri dels indians pel nom dels carrers: Puerto Príncipe, Campo Florido, Pinar del Río, Matanzas, Cienfuegos... i d’altres.

La botiga del pare estava al carrer Puerto Príncipe, cruïlla amb Campo Florido.


La porta de la casa de Rosa Pié a la dreta - Campo Florido amb Puerto Príncipe  (foto de Carme Mangues)


Cases del Carrer Campo Florido (foto cedida per J.M. Pérez de Tudela)


Eren carrers tranquils pel fet que no circulaven cotxes, només de tant en tant algun carro de cavalls que precisament portava la vianda a casa, el camàlic, o algun que altre transport comercial.
 
 Hi havia les cases de planta baixa amb terrat, la majoria senzilles, també alguna torre que destacava per una construcció sòlida més o menys modernista amb jardí i balcons com era la Torre Sant Jordi, on vivia la meva amiga Montserrat i la casa del doctor Serra, que era el director del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.

foto de la casa del Dr. Ferran
Villa Jarzmines - La torre Rosa -




















La casa més emblemàtica era sens dubte Can Verdura, una casa de pagès molt gran i amb molt de terreny que arribava fins al passeig de Maragall. En una part del terreny a part de les verdures, també hi cultivaven flors.
 
Masia de Can Berdura 

La senyora Elvira era florista, vivia en una caseta al costat i era una dona vella, vestida sempre de negre i amb un mocador al cap.

Recordo el dia que vaig fer la primera comunió, que va regalar-me un ram de lliris blancs. L’àvia era amiga de la senyora Rosa, mestressa de Can Verdura, i sovint hi anàvem de visita. Recordo molt bé aquella casa.

Quan aquestes cases desapareixen perdem part de la nostra història. En el seu lloc hi van construir un gran magatzem de material per a la construcció.


C. Campo Florido, a dalt de tot Pg. Maragall (foto Carme Mangues)

La botiga del pare tenia un paper important en aquell entorn. En estar situada a la cantonada era més visible i li donava molta vida al barri, i per tothom era ben coneguda la botiga del senyor Pere. Ell, que venia de pagès, fruïa anant cada dia al Born i posant una bona parada al carrer de fruites i verdures. Aquest era el seu reclam, així les clientes podien triar i remenar al seu gust i millor preu. De tota manera, no es disposava de diners.

 Les mestresses de casa amb prou feines podien comprar el just per al dia, fins i tot moltes vegades deixaven a deure alguna cosa i pagaven quan cobraven la setmanada. El pare tenia una llista en què apuntava tots els deutes. Mai hi posava els noms i s’inventava mots, com la Maria de les Cabres, la Lola dels Monyos, la Juanita Taxista, i així totes.

Hi havia racionament i els dissabtes la botiga s’omplia de les dones que amb la cartilla venien a buscar els productes que setmanalment anaven canviant. Tot estava molt controlat. Els diumenges a la tarda la feina del pare i dels meus germans era enganxar els tiquets del racionament en uns fulls per presentar-los a les oficines d’abastos.


"cartilla de racionamiento"



Érem en plena postguerra, eren temps difícils per a tothom. La gent que sobreviu una guerra ha de tenir una experiència tan forta que sobrepassa els límits humans, però l’esperit de supervivència dóna força per sortir-se’n de tot plegat.

Quan ara ho recordo algú pot pensar que trista devia ser aquella vida, però les criatures no n’érem conscients, del que passava, i afortunadament trobàvem la felicitat a qualsevol lloc. Aquest era el meu cas.

Els meus germans i jo estàvem tot el dia al carrer, jugant fins que es feia de nit. El pare tenia prou feina a la botiga i no ens podia atendre gaire. La falta de la mare sí que va ser important per a la nostra infantesa. La nostra mare va morir quan jo tenia catorze mesos i els meus germans quatre i sis anys.


Rosa Pié els seus germans i uns veïns a la Plaça Maragall

Rosa Pié i germans




Un carrer més amunt, al passeig Maragall, l’àvia materna, junt amb la tieta Mercè, tenien un bar. Allí també hi anàvem sovint, sobretot els meus germans perquè podien jugar amb els cosins, que eren de la mateixa edat.

tram on possiblement estava el bar de l'avia

 Jo preferia anar a casa de la meva amiga Isabel. Em sentia estimada per la seva mare, que es deia Serafina i era de Saragossa i, per tant, a casa seva es parlava castellà. Amb la Isabel durant molts anys no vam perdre aquest costum. «M. Rosa, es muy tarde, ya es hora que te vayas a tu casa», em deia la seva mare. Aquesta frase la tinc memoritzada.

Hi va haver una època en què el pare, per la situació que vivia, suposo que no va tenir altre remei que separar-nos. En Peret, el germà gran, va anar a casa la tieta Carmeta, al Clot; l’Estevet, al bar de l’àvia, i jo a casa de la tieta Conxita, al Camp de l’Arpa.

La tieta Conxita era una dona molt neta i exigent. Tenien una polleria i la recordo alta i guapa, darrere el taulell amb un davantal blanc que feia molt de goig. El seu home, en Quimet, es cuidava de matar els conills, gallines i pollastres allí mateix, a la botiga, davant de les clientes. Jo no podia veure aquell espectacle, la paret enrajolada tacada de sang. El tiet tenia mal caràcter i no tenia bona convivència amb la seva dona.

Tenien dos fills: la Conxita, més gran que jo, i en Joaquim, que era molt petit. La meva tia mai m’havia demostrat cap mena d’afecte i el primer que va fer quan vaig arribar va ser dur-me al barber i pelar-me al zero. Duia trenes i suposo que portava polls, per això em va fer pelar el cap, perquè no encomanés els seus fills.

El meu germà Peret els diumenges venia a buscar-me i anàvem a casa la iaia.

Allí trobàvem l’Estevet i junts anàvem al cine del barri, El Doré.

Local del Cinema Doré poc desprès de tancar-se

A la mitja part en Peret treia de les butxaques galetes i xocolata que durant la setmana havia guardat per a nosaltres (a  casa la tieta Carmeta es menjava molt bé). Quan s’acabava el cinema l’Estevet es quedava a casa la iaia i en Peret em tornava a portar a casa la tieta Conxita.












Ell seguia caminant fins al Clot. De tot això, en guardo un trist record. Sé que plorava molt, enyorava el barri, els amics, però em feia molta vergonya que em veiessin amb el cap pelat i només volia anar amb la iaia.

Un dia el pare ens va dir: «Tindreu una altra mare.» El primer que vaig fer va ser anar a casa de la Isabel: «Yo también tendré una madre como tú!» Estava molt contenta.

De fet, les coses a casa van millorar molt. Quan el pare es va tornar a casar jo tenia sis anys i els meus germans nou i onze. L’any següent va néixer la meva germana Montserrat.

D’altra banda, els jocs que utilitzàvem al carrer ara en diríem didàctics. En aquell temps no s’havia inventat aquesta paraula, però les criatures teníem força imaginació per fer de qualsevol cosa un joc. Tot tenia utilitat.

De les llaunes de sardines buides i un cordill, en fèiem trens. De les caixes de llumins, el joc dels patacons.

Les xapes de les ampolles també eren un joc. Els cercles de les rodes de les bicicletes velles els fèiem córrer conduïts per un ferro.

 Els estels els fèiem amb paper de diari i una cua de trossos de draps. I amb quatre fustes velles i unes rodes aprofitades teníem un patinet. Tots els nanos duien la baldufa a la butxaca, que sovint feien voltar a qualsevol lloc.

Les butxaques, atapeïdes amb tants estris, sempre estaven foradades. Les pilotes les confeccionaven amb draps i cordill. Per a les nenes, saltar a corda, picar cromets i la xerranca era prou divertit.

jocs de carrer de l'epoca

Durant la setmana no faltaven diferents espectacles de carrer, amb la pianola que es posava a la cantonada i tocava música popular, pasdobles, tangos i temes dels cantants de l’època. El que més agradava era l’home dels coloms. Duia una bata llarga quasi fins als peus i un barret de palla, i portava un carretó amb moltes gàbies de coloms, de les quals obria les portes i els coloms, amb les ales esteses, alçaven el vol mentre ell, amb un bastó, cridava «hop, hop, hop». Els coloms obeïen les seves ordres i voleiaven al seu voltant. Sempre era igual i sempre diferent. Les criatures assegudes a terra miràvem embadalides aquell espectacle.

Els diumenges eren molt diferents. A mig matí se sentia: «Llegó la barca... Llegó la barca...» Aquest home duia una bicicleta carretó, que a la part del davant era una caixa molt gran tapada. A dins hi havia colònies, brillantines, sabons d’olor i tota classe de perfums. Les dones sortien al carrer amb les bates d’estar per casa i els rul·los al cap per comprar algun perfum o colònia i fer feliç el marit. S’acomiadava tornant a cridar:

«Se va la barca... Se va la barca...»

El drapaire també era un personatge emblemàtic. Duia un sac a l’esquena i cridava: «El drapaire conill... El drapaire conill...», i comprava les pells de conill. En moltes cases tenien conills al terrat per al seu consum i els diumenges es feia un bon arròs o rostit. A casa també teníem conills, i gallines a dalt del terrat.

Aquell carrer tenia vida pròpia. Independentment de la situació que es vivia, la gent del barri compartíem moltes coses. Recordo, per exemple, les nits d’estiu a la fresca al carrer. El pare treia caixes buides de la botiga que fèiem servir de seient i de la fruita que de vegades amb la calor es feia malbé, meló o síndria, se n’aprofitava la part bona que servia per refrescar-nos i, el grans, fer una mica de tertúlia, mentre els petits jugàvem a saltar i córrer. També amb tota la colla, petits i grans, jugàvem al Pare Carbassa.


Cliqueu sobre l'enllaç


Per aquests mateixos dies d’estiu, les berbenes de Sant Joan i Sant Pere també se celebraven. El foc era el més important i totes les criatures participaven en la recollida dels trastos vells que la gent treia de casa. Les caixes de fruita també eren per cremar. El ninot de palla que confeccionaven els xicots era el punt final, i amb pocs diners compràvem els petards i coets, que eren la il.lusió de la canalla.



exemple de foc de Sant Joan


 El senyor Ramon, el taxista, tenia un magnetòfon que treia al carrer per poder ballar una mica al compàs de la música.

La berbena de Sant Pere era més lluïda, perquè el pare i el meu germà gran se’n deien i també el veí del davant. Guarníem el carrer, es ballava i menjàvem coca, i es feia xerinola fins ben tard de la matinada. Jo en aquesta època ja tenia dotze anys i començava a mirar els nois del barri, igual que la meva amiga Isabel, i les dues estàvem enamorades del mateix xicot. Ell era més gran que nosaltres, suposo que se n’adonava i sabia quedar bé ballant un ball amb cada una. El fill del senyor Pere, des de dalt del seu terrat, ens feia una demostració de focs artificials, amb coets i una traca final de trons.



Exemple de verbena al carrer anys 1962


Així acabava la festa.

Tot això forma part de la meva vida d’infantesa. Ara que sóc gran hi penso moltes vegades i potser, de tots els records, n’hi ha un que l’aplico sovint a la meva vida.

L’home dels coloms... Fer volar coloms... Sentir-me una mica criatura, deixar volar la imaginació i ser feliç una estona...





La que havia estat casa de Rosa Pié en l'actualitat)
Rosa Pié al terrat de casa seva


M. Rosa Pié i Pont


  • Escrit per M. Rosa Pié i Pont. Fotos de diverses procedències.


32 comentaris:

PERSONA ha dit...

¡¡ DUO DINAMICAS ...!! GRAÇIES.....

carme ha dit...

No hi ha de què. Gràcies a tu per llegir el bloc.

PERSONA ha dit...

Esperando la opinión de ...M.Rosa Pié i Pont....Carme ya CUMPLISTE...COMO SIEMPRE..GUERRILLERA

carme ha dit...

que no que de guerrillera nada, no estoy fuera del sistema, simplemente intento que no me coma.

Anònim ha dit...

la veritat.. independenment de l'humanitat i sensibilitat que se hi despren del relat...... Carme has fet un gran tasque... de fet jo vaig lleguir el texte original i ja en va impactar, pero lleguint l'historia al teu bloc.... encara me hi semblat mes potent... amb mes força... ho dig sincerament de veritat... Joan Marc

carme ha dit...

Gràcies Marc, tu mateix amb tot el que has viscut al Guinardó podries escriure un relat on parlessis de l'antiga Caserna del Guinardó, les teves vivències a l'avinguda, etc. És qüestió de posar-se.

Anònim ha dit...

A Mª Rosa Pié:
Recordes la fábrica de Gasoses que hi havia al carrer Matanzas ?
Mercè

rosa pié ha dit...

Hola, si recordo la fàbrica de gaseosas...i tantes coses del nostre barri, m'agrada saber que les persones que varem viure allí no perdem aquesta memoria que en fa reviure una mica la nostra historia.

Gràcies per seguir aquet bloc

Mª Rosa Pié

Anònim ha dit...

Carme acabo de tornar a llegir aquest article al blog i mi he tornat a emocionar de nou, poc mes puc dir del que ja vaig dir mes amunt, peo si tornarte a agrair que el fesis i el plasmesis amb aquesta sensibilitat... Joan MArc...

carme ha dit...

la sensibilitat de l'escrit no és obra meva, hem de donar les gràcies a la Rosa per escriure'l. El meu paper aquí ha estat de divulgadora. De totes maneres s'agraeixen les paraules.

PERSONA ha dit...

¡¡CUANTAS VIVENCIAS ...DESDE EL PRIMER DIA ...QUE Carme Martin descubrió el escrito de Mª. Rosa Pié...¡¡VALIO LA PENA Y MUY MUCHO!! GRAÇIES...YO

Teresa ha dit...

Hola Rosa. Enhorabona pels teus escrits. Jo recordo que la meva mare m'enviava a comprar a Cal Pere (he nascut al carrer Pinar del Rio) i al quiosc que hi havia una mica més amunt que li dèiem Cal gos, ja que sempre hi havia un gos pastor alemany molt gros que ens feia molta por. També a la bodega (Ca la guapa), a la polleria, que venien una mena de sang coagulada ..., i altres botigues del barri. Més tard vaig viure les vagues dels treballadors de la Rosselson i la ICO. També em sembla recordar que al costat de la teva botiga hi havia un bar, potser El rancho grande?, on hi celebràvem les festes d'aniversari, etc. UF! quants records... Per cert, jo vaig aprendre a patinar a la pista azul i la meva escola era durant un temps a la torre Los jazmines, amb el professor Don Alvaro, que tenia dos fills que es deien Orestes i Eurípides,... Bé, salut a tothom que segueixi aquest blog!

PERSONA ha dit...

Teresa....¿ recuerdas a los hermanos VERDEJO..SU MADRE COMADRONA...ANTONIO LARIOS...ANGEL VILLAGRASA..BACARDI CICLISTAS..A PILI PATINADORA BUENISIMA DE LAS PISTAS AZUL Y RIO DE JANEIRO...SU PADRE CON UN CABALLO ENORME Y EL CARRO... LLAMADO EL MAÑO...LA MARIETA DEL GEL...LA COMADRE RIFABA PASTELES LOS FESTIVOS...EL SEÑOR RAMON Y SR. MARIANO TIENDAS DE COMESTIBLES...EL CARBONERO...LA VAQUERIA...( POR SUERTE RECUERDAS CA LAS GUAPAS....MADRE E HIJAS....) LOS VASITOS DE SANGRE DE POLLO...EL RANCHO ...LUEGO TIENDA DE MUEBLES DE LA FAMILIA LLANOS..DON ALVARO UN PERSONAJE INOLVIDABLE Y LAS DOS HERMANAS PROFESORAS DE LOS PEQUES ...NURIA GASPAR...EX ALUMNA Y LUEGO PROFESORA...OTRO DIA MAS...ME EMOCIONO " MASA "





Teresa ha dit...

Bé, jo vaig néixer al 1955 i recordo que anàvem a comprar llet a una vaqueria i gel a un bar al carrer Jordi de sant Jordi, amb un senyor que no tenia braç..., i a cal Mariano, ah! i a ca la mezquita al carrer Matanzas (una botiga d'olis i sabons). Potser les meves germanes que són més grans recordin aquests noms. El que m'agradaria saber és com es deia una masia que hi havia al carrer Puerto Príncipe entre Pinar del Rio i Campo Florido, jo la veia des del pati de casa meva. Ostres quantes coses em vénen al cap (una botiga de queviures que li deien "els nois", l'Spar o cal Jaume, la barberia de Pinar del Rio amb una nena que es deia Lolita, el duo de les germanes Montse i Roser Llopis (cantants) un personatge molt carismàtic que es deia Pere Jacas i que pintava i dibuixava molt bé, l'esmolet del barri, l'escola Liceo Manjón on anaven les meves germanes,... És un no parar. Que divertit refrescar la memòria així,....

carme ha dit...

la masia era Can Berdura, la que apareix en una de les fotos.

Mª Rosa ha dit...

Hola Teresa, m'agradat molt rebre aquets misatges i que parlis del nostre barri,son mols els records que jo tinc de la meva infanteça i joventud, per aixó quant vaig marxar vaig tenir nessesitat de escriure el relat de "El meu barri". Posiblement ens deuriem veure o conéixer peró és difícil saber-ho, tú ets més jove i jo ja trevallabe i estaba poc a casa.
Parles de la Masia "Can Verdura" estaba al devant de casa i vaig conéixer la seva mastresa i també els seus fills, i anaba sovint dons era amiga de la meva àvia, quant va morir, van vendre la casa i parcelar els terrenys, va se una llàstima dons era una masía molt maca. Tot el que dius també està a la meva memoria, la lletería, la bodega del Pepito al costat de casa, el dentista Lluis, al devant de la botiga, tantes i tantes cosas que podria ecriure un llibre.
Ara estic a Girona, i aquí sóc molt feliç,no sé si conéixes Girona, peró el "Barri Vell" que és on visc, té una semblança a "El meu Barri" m'agrada saber que miris el blok de la Carme Martí dons gràcies a ella jo estic integrada en aquet blok, m'agradaría escriure més coses, peró aquí a Girona també participo amb el bolletí mensual del Esplai i una revista revista de la Ciutat quatremestral.
Moltes gràcies per els teus comentaris. Continues visquen al barri...?

Una abraçade, Mª Rosa Pié

Teresa ha dit...

Hola Mª Rosa. Ja no visc al barri fa molts anys. La meva casa ja ni existeix, però tinc molt bons records. M'agradaria saber si algú de vosaltres sap el nom complert del professor Alvaro de la Academia Práctica de comercio, és a dir, de la torre Jazmines. Només sé que es deia Alvaro, però no sé si era el nom o bé el cognom. I m'enrecordo molt dels seus fills Orestes i Eurípides. Tot el barri a canviat molt, però continua essent un barri tranquil i agradable. Per cert, algú recorda la torre, bastant nova, que hi havia al carrer Pinar del Rio cantonada Francesc Tàrrega? Era de color gris, em sembla, i hi vivia un alemany que, el pobre, el teníem torturat totes les nenes, ja que quan el veiem licridàvem "ich liebe dich" (t'estimo) i apretavem a córrer. Coses de criatures!!!!
Una abraçada a tothom,
Teresa

Teresa ha dit...

Carme, gràcies per la informació. Sembla que als plànols que he vist la masia can Berdura, o Verdura, estigui més amunt, per això dubtava del nom. Jo només veia la part del darrera, i sobretot la gran palmera, ja que pel carrer i havia una gran paret que no la deixava veure. A les fotos no la puc reconèixer, però ara ja no tinc cap dubte. Gràcies de nou. Salut!
Teresa

Joaquiín ha dit...

El profesor de la Academia Práctica de Comercio se llamaba Donaciano ALVARO MINGUEZ. Yo también fuí a esta escuela durante los años 1956-1959.
Los niños en la planta de abajo. Las niñas en la de arriba.
Y en el mes de mayo, por las tardes, todos arriba, a rezar y con lirios.

PERSONA ha dit...

PARA Joaquin....recuerdas a estos alumnos de la ACADEMIA PRACTICA DE COMERCIO,,, hermanos VERDEJO..SU MADRE COMADRONA...ANTONIO LARIOS...ANGEL VILLAGRASA.Y SU HERMANA...LOS .BICARDI CICLISTAS..A PILI PATINADORA BUENISIMA DE LAS PISTAS AZUL Y RIO DE JANEIRO. CARLOS ABAD...HERMANOS BOTER....RICARDO CATLLA EL SEÑOR GARCIA DUEÑO DE LA TORRE ...QUE VIVIA EN LA CALLE GARCILASO

Teresa ha dit...

Gràcies per la informació, Joaquin. Ara penso que potser allò de "Don" Alvaro era un diminutiu de Donaciano.
I respecte a la masia Can Berdura, penso que la que nosaltres veiem des de casa nostra no ho era, ja que estava situada al carrer Puerto Príncipe, entre Pinar del Rio i Campo Florido, just davant de la fàbrica Roselsson i tenia una gran palmera que vèiem des del nostre pati i una gran porxada a la part del darrere. UF! Encara tinc dubtes, però és impossible trobar cap informació, ja que no consta en cap lloc. Seguiré buscant, que encara no "estic contenta". Gràcies a tots per la informació que anem recollint tots plegats.
Salut!

Anònim ha dit...

Hola amics, estic molt contenta de veure que després del meu relat s'hagin afexit tots aquests comentaris i records del nostre barri.
Els records ens enriquexen com persones i es agradable poguer compartir despres de tans anys.
Gràcies a la Carme Martin que va fer posible aquet blok de Memoria dels Barris.
Una abraçade, Mª Rosa Pié i Pont

ROSA PIE ha dit...

Hola a tots, m'agrada veure que després del meu relat, així provocat una retrobada de antics residents del "Barri dels Indians"
Els records formen part de la nostra vida i ens enriquexen com persones, gràcies a Carme Martin que va crear aquet blok de "Memoria dels Barris" a fet posible.

Seria interesant si algún dia ens poguesim retrobar...

Una abraçade, Mª Rosa Pié

Mª Rosa ´Pié Pont ha dit...

Hola amics, en fa molta il-lusió que darrera del meu relat, s'hagin afgexit tots aquets comentaris el qual vol dir que la nostra memoria la tenim present en el nostre barri.
Tot gràcies a Carme Martin que ha fet posible aquet blok tan interesant que ens fa crèixer amb els nostres records.
Una abraçade per tots...Mª Rosa Pié

Teresa ha dit...

Gràcies Joaquin. Per fi se quin nom tenia el director de l'Academia Práctica de Comercio quan hi vaig estudiar.
Jo encara tinc un dubte, m'agradaria saber si tu recordes una masia que hi havia al carrer Puerto Príncipe entre Pinar del Rio i Campo Florido, just davant de la fàbrica Rosselson. La Carme i la Rosa diuen que es tracta de can Berdura, però sóc tossuda i encara crec que no ho és, ja que aquesta es va enderrocar als anys 50 i jo vaig néixer al 55 i la vaig estar veient des del meu pati fins l'adolescència. Potser era una part de can Berdura que no es va enderrocar? Era molt gran i sobretot recordo la gran palmera. No trobo informació per enlloc. Potser hi havia dues masies una al costat de l'altre? Segons les informacions Can Berdura estava al carrer Campo Florido cantonada amb Puerto Príncipe. UF! Sembla que m'ho estigui inventant!!! Sort de les meves germanes més grans que també la recorden.
Au, moltes gràcies a tothom per la feina feta. M'ho feu passar molt bé recordant històries del meu, encara, barri.
Salut a tothom!

PERSONA ha dit...

¡ no recordaís la fundición que había delante de la actual Roselson...al lado de la PISTA AZUL DE PATINES ? ENTRANDO POR LA PLAZA MARAGAL EXISTE EL PASAJE BERDURA EN LA CALLE PUERTO PRINCIPE

rosa pié ha dit...

Hola a tots els "Indians" que tenen curiositat per retrobar la memoria del nostre barri.
Haig de dir que ja una mica de confusió, Can Verdura estaba entre els carrers Campo aflorido i Pinar del Rio, la seva situació no era perfectament alineada a cap carrer, és de suposar que en la época que es va construir els carrers no existian, estaba en un terreny que arribava fins el Paseig Maragall, quant la van enderrocar i parcelar el terreny (als anys 50 aprx.) va quedar un tros de mur, suposu que per problemas d'arranjaments de carrers, i van construir un gran i horrible magatzem per la construcció anomenat "Manau".
La casa que anomena la Teresa, estaba al carrer Puerto Príncipe, al costat de la fundició i devant de Roselson, aquesta casa no era de pagés, habia sigut un Laboratori Roger, i jo conexía molt el matrimoni amb dos fills que feian de "portes o massobers", ells vivian a la caseta al costat del Laboratori, peró la memoria que jo tinc el Laboratori ja estaba tancat, en el jardí hi había una palmera molt gran que nosaltres disfrutaban fer caure els dàtils, només entraban els amics de la Magda i el Luisito que eran els fills dels portes.
Suposu que ara ja estaràn una mica més clars els vostres records...
Adeu amics, i fins la propera,
Mª Rosa Pié

Festa Major Indians ha dit...

El meu avi és el fill de la Maria de les cabres del carrer Puerto Principe nº29

Mª Rosa Pié ha dit...

Hola molts records al teu avi Manel, segur que ell també en recorda, sóc la Mª Rosa filla d'en Pere de la botiga, el nostre barri ha sigut molt recordat per tots els que hi varem viure....
Mª Rosa Pié

sonia ha dit...

hola,me ha heho mucha ilusion encontrar este blok,mis abuelos y mi padre vivian en el barrio del indians,en la calle Jordi de sant Jordi,en la casa del balcon donde ahora esta la asociacion de vecinos.Mi abuelo se llamaba Jaime y mi abuela Maria,tambien vivia mi pader que se llama José (Pepito) y mis tios,Antonio y Jaime conocido como el Ros,no se si los conocereis.Mi padre cuando se caso fue a vivir al Congres,el habia trabajado en la tienda de la señora Pepita,me habla mucho de los vecinos,las tiendas,la diversion del cine Rio,que por las tardes hacian patinaje,por la noche cine al ire libre y por las tardes baile,en fin,muchos recuerdos preciosos.

PERSONA ha dit...

ALEGRIA DE ENCONTRAR OTRA INDIANA...POCO A POCO VAMOS APARECIENDO COMO LAS SETAS....

Anònim ha dit...

Hola a tots/es. Per casualitat, buscant informació de la Academia Práctica de Comercio, he vist el vostre blog. Llástima no tenir la magnífica memoria que teníu vosaltres, peró no em puc resistir a deixar el meu comentari, si bé no os ha de aportar res de nou o positiu al grup. Ho sento. Nosaltres vem viure al carrer Navas de Tolosa, molt a prop de la Plaça Maragall, i tant un servidor (Antonio Martínez Expósito), com un parell dels meus germans (els dos més petits, no), vem estudiar una temporada amb el profesor Alvaro. Soc del any 1955, peró no recordo els anys que hi vaig anar. Recordo el nom de pocs companys, con Enrique Velasco, Jordi Esteller, Maite López, i poca cosa més. Malhauradament, les botigues que mencioneu, les persones, el llocs, ......tot aixó ho he oblidat. Fa uns anys, vem fer un intent de retrovarnos alguns companys de la Academia, incloint el fill del profesor Alvaro (L'Orestes, que finalment no va venir), i ven quedar per fer una copa a la mateixa Academia, que en aquella epoca era una mena de "after hours". I no ens trovat més ni he tornat per allá. Estic vivint actualment a Barberá del Vallés, i normalment no ji vaig per aquella zona de Barcelona. Gràcies per haberme remogut, encara que limitadament la meva escasa memoria. Salutacions a tots/es.