dimecres, 25 d’abril del 2012

ESCOLA DEL BOSC - actualment ESCOLA DEL PARC DEL GUINARDÓ


L'Escola del Bosc del Parc del Guinardó, va ser inaugurada el 5 de novembre de 1923.

Fotos de la inauguració de l'escola. Dels fons fotogràfic de Cultura de la Generalitat
El gran èxit assolit per l'escola del Bosc de Montjuïc va estimular-ne la creació d'altres escoles del mateix tipus per a nens i nenes de constitució feble que, a judici de la Inspecció mèdica, necessitaven d'un règim de vida a l'aire lliure per a constribuir al seu correcte desenvolupament.
El Parc Municipal del Guinardó era considerar un lloc prou adequat per establir-hi una d'aquestes escoles. A una alçada de 200 metres sobre el nivell del mar la seva orientació, la seva esponerosa vegetació, eren considerats apropiats per a la fi que es perseguia. En l'any 1921, fou acordada la seva construcció amb una cabuda de 140 alumnes i es va inaugurar el 5 de novembre de 1923, l'arquitecte que va dissenyar l'escola fou Adolf Florensa, arquitecte municipal aleshores.


Fotos del Web de la pròpia escola
L'Escola comprèn tres pavellons que, aprofitant la inclinació de la muntanya, consten de dues plantes. Les dos inferiors contenien aleshores dues aules cada un i els serveis sanitaris annexos; el pavelló superior es va destinar a menjador i pel servei de cantina, cuina, despatx, sala de música i departament de dutxes.

Classe de ballet (foto del web de la mateixa escola)

Menjador de l'escola (foto de la web de l'escola)

La construcció, de sòlida arquitectura, fou intel·ligentment distribuïda respectant els corpulents arbres que hi havia, el que va contribuir a augmentar el caràcter propi de la muntanya. Un gran pati de joc i un mirador sobre el mar i la costa i uns bell racons i placetes del Parc, ofererien i ofereixen encara, espai a propòsit per a les classes a l'aire lliure.

pati de l'escola (foto de la pròpia escola)

Els mètodes de l'Escola activa van ser aplicats intensament aprofitant les grans possibilitats que el medi ambient els proporciona. Aquesta escola quan es va crear, de tres seccions de nenes i una per a pàrvuls de nens i nenes.

S'implantaren els principis pedagògics del mètode Decroly, concedint una importància extraordinària a les activitats d'observació a l'aire lliure. També es donà molta importància a l'educació estètica, dibuix, música, dansa i es posà en pràctica el mètode de gimnàstica rítmica de Jacques Dalcroze."

Actualment l'escola rep el nom de “Escola Parc del Guinardó”, el link de la qual es el següent




La meva estada a l'Escola del Bosc (Relat de Rosa Pié)


Escola de Bosc, escola,
ja tens un escolà més...
mon recordi vola vola
i volarà sempre més...


Aquest trocet de poema, el va escriure un capellà que va venir a l’escola de visita i sempre l’he recordat, jo tindria 10 anys.

Quan va entrar a la classe va dir.- Quin goig, quin jardí, flors a fora i flors a dins...han passat mols anys i mai he oblidat aquests bocins de poema.

Recordo el típic capellà amb sotana,(com anaven abans,) la directora la senyora Dolors Palau va explicar-nos que era poeta i seguidor de Mossèn Cinto Verdaguer, estava desterrat al Montseny per ideal Catalanista.

Al cap dels anys he pensat que podia ser Mossèn Pere Ribot, el sacerdot poeta que hem va casar.

Rosa Pié a  l'Escola del Bosc

La Escola de Bosc, estava dirigida per mestres de la República, seguia el sistema de Rosa Sensat i conservava l’esperit catalanista. Jo com la majoria de les nenes no sabíem rés del que passava a nivell polític, tampoc s’explicava i menys a les criatures.

En l’època de postguerra, totes les escoles estaven obligades a fer l’ensenyament en castellà, els llibres de text eren en castellà i per imposició a les escoles només es parlava amb aquest idioma. La diferencia de l’Escola de Bosc era notable, fora de las classes obligatòries, la resta tot era en català, no solament això sinó que ens feien referència de la Història de Catalunya i de la seva geografia.

El motiu perquè em van canviar d’escola, tampoc el sé, si era per el sistema o senzillament perquè era mitja pensió i gratuït, accedir-ne no era gens fàcil, per mediació de la la senyora Carme que treballava al que aleshores era la Diputació (ara de la Generalitat a la Plaça de Sant Jaume), va fer possible que jo hi anés.

El primer dia de classe ningú va acompanyar-me i el pare en va dir.- és a la muntanya de la Font del Cuento, quan siguis allí pregunta per l’escola de Bosc. (Las coses importants de la meva vida, quasi sempre les he hagut que de fer sola.).

El camí era llarg però jo el recordava, alguna vegada amb la mare de la Isabel hi anàvem a passar alguna tarda d’estiu en aquell Parc, però aquell dia era diferent, no coneixia a ningú ni sabia quina escola era, vaig haver de preguntar però no va ser difícil trobar-la.

Las experiències viscudes en primera persona, formen el caràcter i aprens més de la vida sobretot a l’edat escolar, és la primera lliçó que mai s’oblida.

Allà vaig aprendre molt, sobretot l’amor la natura i valors humans.

Un dia de classe  (foto del Web de l'escola)

L’escola, actualment encara existeix, hi és dintre del Parc del Guinardó, son tres cases blanques, separades entre si i posades en forma de triangle, el jardí, a diferents nivells per el terreny i rodejat d’arbres majorment garrofers que és l’arbre autòcton de la zona.

El Parc estava molt ben conservat, i servia de passeig per molta gent, pujant un petit turó és podia veure la Ciutat de Barcelona fins el mar.

Havien altres escoles aprop com eren l'Escola 26 de Gener i “L’Escola de Mar.

Suposo que cada una tenia el seu sistema educatiu, però “l'Escola de Bosc” estava molt ben dirigida per seva directora Mª Dolors Palau i les mestres, J.Català, Galceràn, Rovira, Carmen, i Montserrat Mayé.

El nostre uniforme era molt senzill però diferent als altres, una bata de ratlles blaves i espardenyes blanques enllaçades amb betes, teníem una especial obsessió per a que estiguessin ben blanques pintades amb “blanc d’Espanya”.

El “Parc Güell” una gran obra de Antoni Gaudí admirada i valorada per tothom, de vegades hi anàvem caminant, era una petita excursió que també servia per fer alguna classe de lectura i comentar amb les mestres.

També la Font d’en Fargues era un altre dels llocs d’esbarjo per fer petites caminades.

Aquests parcs i jardins, estan en el que es coneix com la Muntanya Pelada, el Carmel i la serra de Collserola.

A l’escola, apart de les classes obligatòries, cada dia teníem una activitat diferent, gimnàstica dos dies a la setmana al matí, per la tarda, combinàvem classe de dibuix, rítmica, música i algun taller de teatre, lectura i redacció, una afició que jo personalment he continuat tenint.


Classe de pintura (foto de la web de l'escola)
De las tres cases que formaven el triangle, la del mig la part de dalt era el menjador, i la part de baix la sala de música, allí fèiem rítmica, i apreníem les notes musicals, era molt elemental però mínimament en teníem alguna noció i sensibilització en educació musical, un altre de les aficions que he continuat practicant.

Recordo el primer concert de la meva vida, la Coral San Jordi va oferir-nos a la placeta (un espai en el jardí del darrera de l’escola), tot formava part d'una educació lliure i sòlida molt necessària en aquells moments.

Al estiu per refrescar-nos, a la “caseta” que estava a la part baixa del jardí hi havien dutxes, i també una mànega que era el joc de l’estiu.


Dutxes de l'escola (foto de la pròpia web de l0escola)
Allà mateix per grups teníem un trocet de terra per a cultivar, apreníem a plantar, tenir-ne cura i estimar les flors.

Els arbres autòctons eren els garrofers, de la collita de les garrofes al final de curs fèiem una excursió, la primera excursió va ser a Santa Cristina (a la Costa Brava) i la última al Montseny, amb tendes de campanya només una nit, aquesta excursió va ser per les que ja no tornàvem al curs següent.

Els tres cursos que vaig anar a l’Escola de Bosc, vaig ser molt feliç i han estat a no dubtar els pilars més forts de la meva infantesa, que m’han servit molt al curs de la vida, considero que es important el nivell d’ estudis, però no tothom ha tingut la sort de tenir una ensenyament tant didàctic com el que van donar les mestres de la República en la Postguerra.

Les mestres que de aquella època tan trista i complicada després de una postguerra, és mereixen un record i homenatge per la seva feina ben feta, amb pocs recursos només amb voluntat, integritat i dedicació a l’ensenyament i formació educativa.

Al llarg de la vida, passen tantes coses que tot s’acumula i es fa un embolic, ara que intento posar ordre als meus records, vaig lligant històries i fets que abans no els tenia en compte, com per exemple el record de Mossèn Pere Ribot, que junt amb el meu marit vàrem escollir per casar-nos, per ser una persona emblemàtica per el seu catalanisme, per aquest motiu el van destinar al Montseny, en aquella època apartat del món.

Ens va casar a l’Abadia de San Martí, a Riells, un lloc idíl·lic sobretot en aquell temps, (ara està bastant canviat ) però mai vaig pensar que podia ser aquell capellà poeta que un dia va venir a l’Escola de Bosc”.

Mossèn Pere Ribot va morir a Girona, 24 de agost de 1997, a la Residencia de Vista Alegre, molt aprop d'on visc ara i on participo en la Coral de aquest mateix barri.

Pot semblar una coincidència, però tot està programat només cal trobar el fil conductor de la nostra vida.




L'Escola del Parc del Guinardó en l'actualitat

Mª Rosa Pié i Pont
Girona, abril 2012
( Visc a Girona desde l’any 2002)

  • Fonts d'informació: Publicació de l'Ajuntament de Barcelona  (1949), "ESCUELAS AL AIRE LIBRE Y SERVICIOS ANEJOS). Fotos Web de l'escola. Fotos del Fons de Cultura de la Generalitat.


dissabte, 21 d’abril del 2012

FEDERICA MONTSENY I FAMÍLIA - veïns del Guinardó



FEDERICA MONTSENY :
 La primera dona ministra d'Espanya



1905, neix a Madrid, part de la seva família procedia de Reus.
1918: viu a Barcelona en una torre del carrer Guinardó (ara Escornalbou).
1923: ingressa a la CNT.
1924: Viu en una casa del Guinardó al carrer Oliveres.
1927: Es trasllada a una casa del aleshores C. Guinardó (ara Escornalbou), núm. 37 (Villa Carmen), que ara mateix ja no existeix.

casa del c. Escornalbou, 37

1925-1928: abordà el tema de la llibertat de les dones a través de les seves novel·les,
La indomable, La Victòria i El hijo de Clara.

1936-1937
: es va fer càrrec, en plena guerra civil, del Ministerio de Sanidad y Asistencia Social en el govern del socialista Francisco Largo Caballero. 


Federica Montseny Ministra de Sanitat i Assistèncial Social del Govern de la República
 
  • Federica Montseny ha passat a la història perquè promulgà una llei de l'avortament i perquè va crear uns centres d'atenció a les prostitutes on se'ls oferia allotjament i cursos de formació per aprendre un ofici.
1939: s'exilià a França fugint dels nazis. Va ser empresonada a la Borgonya. El govern de Madrid va demanar l'extradició que es va denegar a causa del seu embaràs.


Catalans camí de l'exili

El pare de Federica Montseny camí de l'exili

1945: s'instal·là a Toulouse .
1977: Visita Espanya, té 85 anys, es trasllada a Madrid per visitar el lloc on va nèixer i desprès a Barcelona, també per visitar la que havia estat la seva última casa a l'Estat Espanyol, la del carrer Guinardó, núm 37.


Fotos de la seva visita a Barcelona en 1977

1994: Mor a Tolouse, on vivia des de 1945.

Federica Montseny poc abans de morir

Federica Montseny Mañé va ser una dirigent anarquista espanyola, una de les figures més emblemàtiques del moviment obrer espanyol i fou, a més, l'anarquista més coneguda de l'època que va des de la dictadura d'en Primo de Rivera fins a la Guerra Civil (anys vint i trenta del segle XX), una brillant escriptora i oradora.




La seva vida va ser marcada per la influència dels seus pares: Joan Montseny i Teresa Mañé (Federico Urales i Soledad Gustavo), segons els pseudònims amb els que se'ls va conèixer en la seva febril activitat social i propagandística), ambdós militants en les idees llibertàries. En la concepció revolucionària de Federico Urales, la necessitat d'extendre l'educació a tots el grups socials constituïa un eix fonamental: l'alliberació d'homes i dones només es podria aconseguir mitjançant l'adquisició de coneixements.

Federica Montseny i els seus pares

Fou així com na Federica aconseguí des del principi utilitzar totes les capacitats i energies dels seus pares per a poder aprendre. Llibertat personal, poder de decisió , elecció de la forma de vida que volia fer, aquests foren el ciments de la idea de dona que, per altra banda, Teresa Mañé va transmetre a la seva filla.

El Teatre per al que el seu pare va escriure moltes obres, va formar part també de la seva educació a més dels cursos lliures de la Universitat de Barcelona als que va assistir, així va completar una instrucció que la faria desmarcarse de les dones del seu temps.

Dit això a modus de presentació de na Federica i els seus pares com a persones significatives en la història del nostre país, i com aquest post no pretén fer apologia de cap pensament en concret sinó exposar de manera senzilla i clara com es va desenvolupar la seva estança al barri del Guinardó on hi van viure durant molts anys de la seva vida. 

Els pares de la Federica Montseny vivien en temps de la República, en una casa llogada del carrer del Guinardó, més tard anomenat Escornalbou, era gran i al costat disposava d'un petit magatzem ple de  les revistes que publicaven totes elles de caràcter anarquista.


En 1930 s'uneix a Germinal Esgleas, també anarcosindicalista i van ser pares de tres fills: Vida (1933), Germinal (1938) y Blanca (1942), nascuda ja a França..


Els fills de Federica Montseny, vivien o passaven llargues temporades amb els avis,  donat que ella viatjava constantment,  i més des de que la van nomenar Ministra de Sanitat i Afers Socials.


L'avi portava a la nena de nom Vida molt sovint a passejar per la font del Cuento, segons explica la filla d'una veïna del Guinardó, amb la que parlava sovint mentre ella jugava amb la seva neta prop la font,  es donava la circumstància que tots dos havien nascut a la ciutat de Reus i compartien records.


Seguidament reproduirem un text que Federica Montseny va escriure a petició del historiador Jaume Fabré, relacionat amb la seva estada al barri del Guinardó, barri del que Federica va dir “El Guinardó fou una barriada on van viure nombrosos militants confederals de l'època, ja que hi havia cases modestes i amb una certa independència, que es prestaven a servir d'habitatge a famílies obreres que desitjaven allunyar-se del centre de la ciutat”.


TEXT DE FEDERICA MONTSENY (escrit en 1976)

He viscut al Guinardó en tres cases distintes i en dues etapes diferents. Els anys 1916 i 1917 vaig viure amb els meus pares en el núm. 48 del carrer Guinardó, que encara no es deia Escornalbou. Desprès vàrem traslladar-nos a Cerdanyola on vam viure durant alguns anys.

En tornar a Barcelona en 1924, vam viure primer en el núm. 30 – una casa que feia cantonada – del carrer Oliveres, que s'enfilava cap a la muntanya partint poc més o menys de les cotxeres dels tramvies. Allà hi vam viure uns tres anys i desprès ens vàrem traslladar al núm. 37 del que encara es deia c. Guinardó i desprès va convertir-se en Escornalbou. La casa està en peu encara, marcada amb el núm 37 i amb l'esgrafiat “Villa Carmen” a la façana.

La nostra casa va ser des de 1928 fins 1936, lloc de cita de moltes personalitats internacionals, amics dels meus pares i col·laboradors de “La Revista Blanca”, que tenia la redacció a la nostra casa del carrer Escornalbou.

A casa nostra hi va viure i va passar-hi les vacances l'historiador Max Nettlau, que va venir fidelment des del 1928 fins a 1936. Era a casa nostra quan va esclatar la revolució del juliol. ..... (seguidament cita un munt de persones i personatges de l'època que hi van fer estada a casa seva).

A casa nostra hi venien a conversar sobretot amb la meva mare Soledad Gustavo, diverses i múltiples persones, des d'Angel Pestaña (1) fins a Escaso (2) i Durruti (3), quan van tornar a Espanya, així com Garcia Oliver (4) i molts d'altres.

  Al costat de casa hi havia aleshores un magatzem que nosaltres teníem llogat, en el que guardàvem totes les edicions de “La Revista Blanca”. Milers i milers de volums, entre els quals hi havia “La reacción y la Revolución” de Pi i Margall, “Las Grandes corrientes de la literatura del siglo XX”, de Georges Brandes, els volums traduïts al castellà de Hans Runer...., totes les novel·les i llibres del meu pare, entre elles “La evolución de la filosofia en España” i les novel·les que jo havia escrit ; La Victòria, El hijo de Clara, La indomable. Hi havia també col·leccions de La Novela ideal, La novela Libre, El mundo al día, magazín mensual i El Luchador, setmanari publicat durant dos o tres anys.




Segons sembla, totes aquestes tones de llibres, afegides a moltes editades per d'altres cases i que el nostre servei de llibreria servia als nostres lectors, van ser cremades en entrar els “nacionals” a Barcelona i envair la nostra casa abandonada.


Amb tota  impunitat, va instal.·lar-s'hi en ella el Policia Polo (5) i quan la va deixar van ser venuts en pública subhasta els pocs mobles que hi quedaven, desprès dels pillatges successius soferts per la nostra mansió. I dic nostra perquè era la nostra llar però no pas perquè en fóssim els propietaris . Contràriament al que moltes vegades s'ha dit, els propietaris eren la casa Gordo i Trías, agència de transport.

Al Guinardó abans del 19 de juliol, hi vivien també altres personalitats de relleu confederal i llibertari. Hi vivia Eusebi C. Carbó, que va ser director de la “Soli” (7) de València i redactor de la “Soli” (6) de Barcelona. Membre del Comitè Nacional, escriptor i orador llibertari que va representar amb mi i Puig Elias, al Sindicat de Professionals Liberals de Barcelona en el Congrés de Saragossa (1 de maig i dies desprès de 1936). Va morir exiliat a Mèxic.

Hi van viure també Joan Puig Elias (8) i la seva muller, la professora Roca. Van viuré també al Guinardó l'excel·lent escriptor llibertari Antonio García Birlán (6), conegut amb el pseudònim de Dionysios i el compositor Cosma, refugiats a l'època a Barcelona.

El Guinardó fou una barriada on van viure nombrosos militants confederals de l'època, ja que hi havia cases modestes i amb una certa independència, que es prestaven a servir d'habitatge a famílies obreres que desitjaven allunyar-se del centre de la ciutat.

També va viure al Guinardó, crec que al carrer Vinyals, Eugenio Vallejo, l'organitzador de les indústries de guerra, que segons notícies no va acabar bé.

Al Guinardó en el període 1936-39, va instal·lar-se l'Escola Natura – que abans funcionava al Poble Nou – a l'anomenada Torre dels Pardals, que va ser requisada amb aquesta finalitat. Aquesta escola va ser sostinguda durant anys pel Sindicat Fabril de Barcelona.



D'altra banda a Can Viladomat, va instal·lar-se un Comitè Revolucionari de Barri, el camp d'actuació del qual era el Guinardó i el Camp de l'Arpa.



Això és tot el que puc dir del Guinardó.

Federica Montseny va tornar a Barcelona l'any 1977 i va voler visitar la casa que 38 anys abans havia abandonat obligada per les circumstàncies, deixant en el seu interior totes les seves pertinences.  Ja no hi vivia ningú, tanmateix però,  la família propietària li va deixar visitar-la per dins amb molta cura donat que part del sostre s'havia enfonsat, circumstància que queda reflectida en la fotografia de sota propietat de J. Creus.





Federica Montseny visita la seva antiga casa, 
en la foto Federica Montseny, Agustí Pons, Jaume Creus i d'altres. 
La foto la va fer la filla de la sra. Montseny. Fotos de la família de Jaume Creus





  1. Ángel Pestaña Núñez (Santo Tomás de las Ollas al municipi de Ponferrada /Castella-Lleó), 14.2.1886 – Beegues (Baix Llobregat) 11.12.1937, Fou una de les figures més destacades de l'anarcosindicalisme espanyol.
  2. Francisco Ascaso Abadía (Almudevar, provincia d'Osca 1.4.1901 – Barcelona 20.7.de 1936, fou un dirigent anarquista aragonès militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Els militants de CNT el consideraren el primer heroi i màrtir anarquista de la guerra civil.
  3. Buenaventura Durruti Dumange Lleó, 14.7.1896 – Madrid 20.11.1936, fou un sindicalista i revolucionari anarquista espanyol.
  4. Joan Garcia i Oliver Reus 1902 – Guadalajara 1980, fou un anarquista català.
  5.  Antonio García Birlán  Fuente Vaqueros 1891 - Barcelona 1984m  fou un anarquista andalús establert a Catalunya. Treballà com a periodista i utilitzà el pseudònim de Dyonisos. Fou membre del Comitè Nacional de CNT el 1927-1929 i també de laFAI. Formà part del grup Solidaritat (encapçalat per Ángel Pestaña, constituït com a tendència dins de la CNT. Dirigí i col·laborà a Mañana (1930), Tierra y Libertat, Acción (1930-1931) i va ser redactor de Solidaridad Obrera.  
  6. Pedro Polo Borreguero (1897-19729.Director de  La brigada político-social de Barcelona. ben conegut dels represaliats anarquistes i comunistes de l’època per la manera com els tractà. Era un policía baixet i pulcre que no parava de fumar i que tenia fama de ser un represor implacable
  7. Solidaridad Obrera fou un diari fundat a Barcelona el 19.10.1907, inicialment com a òrgan de premsa del grup Solidaridad Obrera i fou l'òrgan sindical més important a Catalunya fins 1939. Quan va acabar la guerra el van convertir en SOLIDARIDAD NACIONAL, diari del matí que formava part de l'anomenada Prensa del Movimiento, fins que va desaparèixer el 16.6.1979. 
  8.   Joan Puig i Elias  Sallent 1898 - Brasil 1972,  fou un pedagoc català. . Començà la seua activitat educativa a l'Escola Natural del Clot   cap als anys 2o del segle XX. Afiliat a la CNT des de la seva joventut, fou nomenat president del Sindicat de Professionals Liberals adscrit a la  CNT. El juliol de 1936  ocupà la Presidència del Consell Executiu del CENU. A l'exili francès  col·laborà amb la Resistència. Després marxà al Brasil on continuà la seua dedicació a l'ensenyament. Se'l considera continuador de l'obra de Ferrer i Guardia. 



  • Fonts informatives: De la col·lecció de llibres Els barris de Barcelona, editat per l'Ajuntament de Barcelona. Fons de la família de Jaume Creus.Fotos dels diferents WEBS que parlen sobre la vida de Federica Montseny. Wikipedia.







dimarts, 17 d’abril del 2012

LABORATORI DEL DR. FERRAN


Situació del Laboratori del Dr. Ferran (mapa de 1935). Segurament en temps aquelles eren terres de Can Ros, masia  que està relativament a prop. Fixeu-vos en la indicació de la porta del Laboratorio on posa Can Ros, es molt possible que la porta ja hi fos quan van construir el Laboratori i l'aprofitessin.


"A finals del segle XIX l’Ajuntament de Barcelona va cedir uns terrenys de la parròquia de Sant Andreu per a que el Doctor Jaume Ferran i Clua (1852-1929) pogués realitzar les seves investigacions sobre bacteriologia (principalment vacunes contra la tuberculosi, el còlera i la ràbia), en un laboratori que es va edificar en els terrenys esmenats, situats entre els carrers Manigua, Garcilaso i Acàcies". 

 Els edificis que formaven part del Laboratori del dr. Ferran en una foto des del camp de joc del Barcelona al Mas Sabadell.



Entrada al Laboratori on s'indica Can Ros a la dreta a dalt.
D'aquesta manera es descriu breument des del Web de l'Escola Doctor Ferran i Clua (institució que va ocupar els terrenys de que antigament havia estat l'Institut del dr. Ferran) la història del naixement de l'indicat institut.

De tota manera sembla ser que aquesta història no és totalment certa, perquè segons explica l'historiador local Jordi Sánchez, Salvador Riera Giralt (un del terratinents que va urbanitzar el Guinardó Guinardó), en aquella època era el propietari del terreny que havia comprat al senyor Ramon Rosés, i és que va vendre al Dr. Ferran els terrenys per construir el seu laboratori.

Però qui era el dr. Ferran? - El dr. Ferran ha estat amb tota possibilitat un dels grans investigadors científics catalans de tots els temps, nominat  pel premi Novel de medicina.

Nascut a Corbera d'Ebre en 1852, va cursar la carrera de medicina en la Universitat de Barcelona on es va especialitzar en bacteriologia i microbiologia.

Entre les seves fites professional cal destacar-ne el descobriment de la vacuna contra la còlera i la de la tuberculosi i va millorar la vacuna antiràbica del dr. Pasteur.

El 31 de març de 1885, comunica els seus descobriments sobre la vacuna contra la còlera a l'Acadèmia de Ciències de París i el mateix en fa un assaig ingerint-ne una dosi de cultiu i fent-la ingerir a la seva pròpia família.

Per aquesta raó el governador de València el fa viatjar fins la seva comunitat, donat que la còlera està fent estralls entre la població. A València va realitzar 30.000 vacunacions.

Tanmateix però una forta campanya de professionals espanyols es desencadena contra ell i manté un fort enfrontament amb Santiago Ramon i Cajal. Malgrat tot, encara troba simpatitzants entre la comunitat científica estrangera.

El ministre Robledo dicta una Reial Ordre mitjançant la qual ningú podrà aplicar la vacuna contra la còlera fora d'ell mateix. Això fereix la sensibilitat del Dr. Ferran qui decideix suspendre definitivament les vacunacions. Aquest fet dóna com resultat la mort de més de 150.00 persones per culpa d'aquesta malaltia.

Incomprès i discutit a Espanya, fou apreciat i honorat per la ciència europea i va ser reconegut per l'aplicació de les seves mesures profilàctiques entre els combatents de la Primera Guerra Mundial i fou nominat pel Premi Novel de Medicina.

Al marge de tot plegat, va decidir crear els seu propi centre d'investigació a semblança de l'Institut Pasteur, que entre la premsa de l'època va rebre el popular nom de Laboratori de La Sagrera o l'Institut Ferran.


Foto extreta d'un diari de l'època el Laboratori del Dr. Ferran,
al carrer Estèvanez (ara Garcilaso),

Laboratori del Dr. Ferran Foto de 1925

Va ser en 1903 quan Ferran amb l'ajuda de l'Ajuntament de Barcelona, adquireix els terrenys a tocar de la carretera d'Horta a la Sagrera, en aquell temps C. d'Estébanez (ara Garcilaso), fart de les intrigues dels seus col·legues que el van fer destituir del seu càrrec com a Director del Laboratori Microbiològic Municipal, el que el va dur a tancar-se en el seu laboratori per continuar investigant.

En la finca en qüestió, a més del laboratori es va fer construir la seva casa familiar, on hi va viure uns vint anys, tot entre els carrers Manigua, Estévanez (Garcilaso) i Acàcies, totalment abocat i dedicat a la ciència tal com ho reflecteix un biògraf del Dr. Ferran.

Casa del Dr. Ferran


“Hermana los diversos cuerpos del edificio que constituyen el Instituto Ferran, un parque cuajado de jacintos y de rosales; cuando los fresales están en fruto, el jardín aparece esmaltado de rubíes muy grandes. Hay también grupos de peonias, hileras de naranjos valencianos, frutales traidos del Japón, temblorosos muros de bambues, alfombra de violetas ; y , a ras del agua mansa de una alberca, glaucos nenufares y... [ ]... Dentro más adentro, las instalaciones de opoterapia y de zymotecnia, los catalogos vivos de levaduras seleccionadas, los museos de microbios en incubación, las salas de investigaciones ultramicrosópicas; jaurias de animales para experimentos, caballos hiperinmunizados, rebaños de cobayas de prueba; ratitas blancas como capullos de algodón; cabritas blancas y familiares, cual individuos conscientes, perros enjaulados como fieras, borriquillos morunos uncidos al pesebre; terneras manando linfa antivariolosa como fuentes de salvación...”
Malgrat el seu aïllament, la vàlua científica del Dr. Ferran va ser reconeguda a nivell internacional en 1918 amb la concessió del premi Bréant de l'Acadèmia de les Ciències de París i més tard va ser refrendada en maig de 1929 amb la visita al seu laboratori del Rei Alfons XIII, amic personal del dr. Ferran. Aquell dia el Rei també va inaugurar la Clínica Ginecos (posteriorment clínica Victòria on avui dia s'erigeix el Cap Maragall) .



Visita d'Alfons XIII al Laboratori
A la mort del Dr. Ferran el 22 de novembre de l'any 1929, primer el dr. Roux i passada la guerra el Dr. J. Vila Ferran, net del científic i el dr. Roque Martín van prosseguir en bona mesura la seva tasca investigadora.
Enterrament dr. Ferran. Fotos Brangulí

L'activitat del centre no desapareixeria totalment fins la dècada dels 70 i és recordada per molta gent que va visitar els jardins de l'Institut a la fi de rebre les vacunes antiràbiques.
Quan els seus hereus van tancar els laboratoris, els veïns dels barris del Congrés, Navas i Guinardó van reclamar a l’Ajuntament l’aprofitament públic del solar, iniciant un seguit de moviments reivindicatius que van coincidir amb l’inici de la democràcia al nostre país.
Passats tres anys d’intenses negociacions, l’any 1981, les pressions veïnals van aconseguir que el terreny, que havia de ser utilitzat per fer pisos i aparcaments, fos dedicat a la construcció d’una escola.
En 1973 l'Ajuntament va adquirir la finca on més tard es va construir l'escola pública del Dr. Ferran i l'Institut d'Ensenyament Secundari l'Alzina.


L’Escola Doctor Ferran i Clua va començar les seves activitats el curs escolar 1982-1983.

L'any 1972 els Amics del passeig Maragall, van aixecar en el seu honor un relleu en bronze sobre una estela, obra de l'escultor Josep Cañas i Cañas (1905-2001), al Passeig de Maragall, entre el carrers Acàcies i Garcilaso que,  al nostre parer, no arriba a l'altura del que va significar el Dr. Ferran en el camp de la bacteriologia i microbiologia.



Monument dedicat al Dr. Ferran al Pg. de Maragall





  • Fonts informatives: Butlletí Associació de Veïns Congrés Indians 2006, WEB de l'Escola pública Dr. Ferran , Wikipedia i d'altres mitjans d'internet.

divendres, 13 d’abril del 2012

EL MEU BARRI - Els Indians

A vegades badant per internet hom es troba amb perles com la que seguidament us reproduiré: es tracte d'un escrit que descriu els records d'infantesa de M. Rosa Pié i Pont veïna del barri dels Indians, un escrit ple de tendresa i melangia oblidat en l'espai virtual comú  a l'abast de tot aquell el vulgui compartir,  per a gaudi i remembrança de tots aquells que van compartir temps i  vivències en el barri dels Indians.Gràcies M. Rosa Pié.

Pel que he pogut asaber M. Rosa Pié, viu actualment a Girona on  va assistir a un curs d'escriptura a LA CASA DE CULTURA DE GIRONA, que és l'entitat que  ha penjat l'escrit en arxiu PDF a Internet.   El relat va ser escrit entre 2005-2006. 


Escolteu el que ens diu:



Barcelona, en l’època que ens situem, era molt limitada. Els districtes fora del casc urbà ja es consideraven fora de la ciutat i per anar al centre sempre es deia anem a Barcelona.

Nosaltres vivíem al districte Horta-Guinardó. La plaça i el passeig Maragall eren el punt de referència. Els tramvies, que eren l’únic mitjà de transport que s’utilitzava, passaven pel passeig Maragall i portaven a Horta o al centre de la ciutat.


Plaça Maragalls anys 30-40

Al nostre barri li deien el barri dels indians pel nom dels carrers: Puerto Príncipe, Campo Florido, Pinar del Río, Matanzas, Cienfuegos... i d’altres.

La botiga del pare estava al carrer Puerto Príncipe, cruïlla amb Campo Florido.


La porta de la casa de Rosa Pié a la dreta - Campo Florido amb Puerto Príncipe  (foto de Carme Mangues)


Cases del Carrer Campo Florido (foto cedida per J.M. Pérez de Tudela)


Eren carrers tranquils pel fet que no circulaven cotxes, només de tant en tant algun carro de cavalls que precisament portava la vianda a casa, el camàlic, o algun que altre transport comercial.
 
 Hi havia les cases de planta baixa amb terrat, la majoria senzilles, també alguna torre que destacava per una construcció sòlida més o menys modernista amb jardí i balcons com era la Torre Sant Jordi, on vivia la meva amiga Montserrat i la casa del doctor Serra, que era el director del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.

foto de la casa del Dr. Ferran
Villa Jarzmines - La torre Rosa -




















La casa més emblemàtica era sens dubte Can Verdura, una casa de pagès molt gran i amb molt de terreny que arribava fins al passeig de Maragall. En una part del terreny a part de les verdures, també hi cultivaven flors.
 
Masia de Can Berdura 

La senyora Elvira era florista, vivia en una caseta al costat i era una dona vella, vestida sempre de negre i amb un mocador al cap.

Recordo el dia que vaig fer la primera comunió, que va regalar-me un ram de lliris blancs. L’àvia era amiga de la senyora Rosa, mestressa de Can Verdura, i sovint hi anàvem de visita. Recordo molt bé aquella casa.

Quan aquestes cases desapareixen perdem part de la nostra història. En el seu lloc hi van construir un gran magatzem de material per a la construcció.


C. Campo Florido, a dalt de tot Pg. Maragall (foto Carme Mangues)

La botiga del pare tenia un paper important en aquell entorn. En estar situada a la cantonada era més visible i li donava molta vida al barri, i per tothom era ben coneguda la botiga del senyor Pere. Ell, que venia de pagès, fruïa anant cada dia al Born i posant una bona parada al carrer de fruites i verdures. Aquest era el seu reclam, així les clientes podien triar i remenar al seu gust i millor preu. De tota manera, no es disposava de diners.

 Les mestresses de casa amb prou feines podien comprar el just per al dia, fins i tot moltes vegades deixaven a deure alguna cosa i pagaven quan cobraven la setmanada. El pare tenia una llista en què apuntava tots els deutes. Mai hi posava els noms i s’inventava mots, com la Maria de les Cabres, la Lola dels Monyos, la Juanita Taxista, i així totes.

Hi havia racionament i els dissabtes la botiga s’omplia de les dones que amb la cartilla venien a buscar els productes que setmanalment anaven canviant. Tot estava molt controlat. Els diumenges a la tarda la feina del pare i dels meus germans era enganxar els tiquets del racionament en uns fulls per presentar-los a les oficines d’abastos.


"cartilla de racionamiento"



Érem en plena postguerra, eren temps difícils per a tothom. La gent que sobreviu una guerra ha de tenir una experiència tan forta que sobrepassa els límits humans, però l’esperit de supervivència dóna força per sortir-se’n de tot plegat.

Quan ara ho recordo algú pot pensar que trista devia ser aquella vida, però les criatures no n’érem conscients, del que passava, i afortunadament trobàvem la felicitat a qualsevol lloc. Aquest era el meu cas.

Els meus germans i jo estàvem tot el dia al carrer, jugant fins que es feia de nit. El pare tenia prou feina a la botiga i no ens podia atendre gaire. La falta de la mare sí que va ser important per a la nostra infantesa. La nostra mare va morir quan jo tenia catorze mesos i els meus germans quatre i sis anys.


Rosa Pié els seus germans i uns veïns a la Plaça Maragall

Rosa Pié i germans




Un carrer més amunt, al passeig Maragall, l’àvia materna, junt amb la tieta Mercè, tenien un bar. Allí també hi anàvem sovint, sobretot els meus germans perquè podien jugar amb els cosins, que eren de la mateixa edat.

tram on possiblement estava el bar de l'avia

 Jo preferia anar a casa de la meva amiga Isabel. Em sentia estimada per la seva mare, que es deia Serafina i era de Saragossa i, per tant, a casa seva es parlava castellà. Amb la Isabel durant molts anys no vam perdre aquest costum. «M. Rosa, es muy tarde, ya es hora que te vayas a tu casa», em deia la seva mare. Aquesta frase la tinc memoritzada.

Hi va haver una època en què el pare, per la situació que vivia, suposo que no va tenir altre remei que separar-nos. En Peret, el germà gran, va anar a casa la tieta Carmeta, al Clot; l’Estevet, al bar de l’àvia, i jo a casa de la tieta Conxita, al Camp de l’Arpa.

La tieta Conxita era una dona molt neta i exigent. Tenien una polleria i la recordo alta i guapa, darrere el taulell amb un davantal blanc que feia molt de goig. El seu home, en Quimet, es cuidava de matar els conills, gallines i pollastres allí mateix, a la botiga, davant de les clientes. Jo no podia veure aquell espectacle, la paret enrajolada tacada de sang. El tiet tenia mal caràcter i no tenia bona convivència amb la seva dona.

Tenien dos fills: la Conxita, més gran que jo, i en Joaquim, que era molt petit. La meva tia mai m’havia demostrat cap mena d’afecte i el primer que va fer quan vaig arribar va ser dur-me al barber i pelar-me al zero. Duia trenes i suposo que portava polls, per això em va fer pelar el cap, perquè no encomanés els seus fills.

El meu germà Peret els diumenges venia a buscar-me i anàvem a casa la iaia.

Allí trobàvem l’Estevet i junts anàvem al cine del barri, El Doré.

Local del Cinema Doré poc desprès de tancar-se

A la mitja part en Peret treia de les butxaques galetes i xocolata que durant la setmana havia guardat per a nosaltres (a  casa la tieta Carmeta es menjava molt bé). Quan s’acabava el cinema l’Estevet es quedava a casa la iaia i en Peret em tornava a portar a casa la tieta Conxita.












Ell seguia caminant fins al Clot. De tot això, en guardo un trist record. Sé que plorava molt, enyorava el barri, els amics, però em feia molta vergonya que em veiessin amb el cap pelat i només volia anar amb la iaia.

Un dia el pare ens va dir: «Tindreu una altra mare.» El primer que vaig fer va ser anar a casa de la Isabel: «Yo también tendré una madre como tú!» Estava molt contenta.

De fet, les coses a casa van millorar molt. Quan el pare es va tornar a casar jo tenia sis anys i els meus germans nou i onze. L’any següent va néixer la meva germana Montserrat.

D’altra banda, els jocs que utilitzàvem al carrer ara en diríem didàctics. En aquell temps no s’havia inventat aquesta paraula, però les criatures teníem força imaginació per fer de qualsevol cosa un joc. Tot tenia utilitat.

De les llaunes de sardines buides i un cordill, en fèiem trens. De les caixes de llumins, el joc dels patacons.

Les xapes de les ampolles també eren un joc. Els cercles de les rodes de les bicicletes velles els fèiem córrer conduïts per un ferro.

 Els estels els fèiem amb paper de diari i una cua de trossos de draps. I amb quatre fustes velles i unes rodes aprofitades teníem un patinet. Tots els nanos duien la baldufa a la butxaca, que sovint feien voltar a qualsevol lloc.

Les butxaques, atapeïdes amb tants estris, sempre estaven foradades. Les pilotes les confeccionaven amb draps i cordill. Per a les nenes, saltar a corda, picar cromets i la xerranca era prou divertit.

jocs de carrer de l'epoca

Durant la setmana no faltaven diferents espectacles de carrer, amb la pianola que es posava a la cantonada i tocava música popular, pasdobles, tangos i temes dels cantants de l’època. El que més agradava era l’home dels coloms. Duia una bata llarga quasi fins als peus i un barret de palla, i portava un carretó amb moltes gàbies de coloms, de les quals obria les portes i els coloms, amb les ales esteses, alçaven el vol mentre ell, amb un bastó, cridava «hop, hop, hop». Els coloms obeïen les seves ordres i voleiaven al seu voltant. Sempre era igual i sempre diferent. Les criatures assegudes a terra miràvem embadalides aquell espectacle.

Els diumenges eren molt diferents. A mig matí se sentia: «Llegó la barca... Llegó la barca...» Aquest home duia una bicicleta carretó, que a la part del davant era una caixa molt gran tapada. A dins hi havia colònies, brillantines, sabons d’olor i tota classe de perfums. Les dones sortien al carrer amb les bates d’estar per casa i els rul·los al cap per comprar algun perfum o colònia i fer feliç el marit. S’acomiadava tornant a cridar:

«Se va la barca... Se va la barca...»

El drapaire també era un personatge emblemàtic. Duia un sac a l’esquena i cridava: «El drapaire conill... El drapaire conill...», i comprava les pells de conill. En moltes cases tenien conills al terrat per al seu consum i els diumenges es feia un bon arròs o rostit. A casa també teníem conills, i gallines a dalt del terrat.

Aquell carrer tenia vida pròpia. Independentment de la situació que es vivia, la gent del barri compartíem moltes coses. Recordo, per exemple, les nits d’estiu a la fresca al carrer. El pare treia caixes buides de la botiga que fèiem servir de seient i de la fruita que de vegades amb la calor es feia malbé, meló o síndria, se n’aprofitava la part bona que servia per refrescar-nos i, el grans, fer una mica de tertúlia, mentre els petits jugàvem a saltar i córrer. També amb tota la colla, petits i grans, jugàvem al Pare Carbassa.


Cliqueu sobre l'enllaç


Per aquests mateixos dies d’estiu, les berbenes de Sant Joan i Sant Pere també se celebraven. El foc era el més important i totes les criatures participaven en la recollida dels trastos vells que la gent treia de casa. Les caixes de fruita també eren per cremar. El ninot de palla que confeccionaven els xicots era el punt final, i amb pocs diners compràvem els petards i coets, que eren la il.lusió de la canalla.



exemple de foc de Sant Joan


 El senyor Ramon, el taxista, tenia un magnetòfon que treia al carrer per poder ballar una mica al compàs de la música.

La berbena de Sant Pere era més lluïda, perquè el pare i el meu germà gran se’n deien i també el veí del davant. Guarníem el carrer, es ballava i menjàvem coca, i es feia xerinola fins ben tard de la matinada. Jo en aquesta època ja tenia dotze anys i començava a mirar els nois del barri, igual que la meva amiga Isabel, i les dues estàvem enamorades del mateix xicot. Ell era més gran que nosaltres, suposo que se n’adonava i sabia quedar bé ballant un ball amb cada una. El fill del senyor Pere, des de dalt del seu terrat, ens feia una demostració de focs artificials, amb coets i una traca final de trons.



Exemple de verbena al carrer anys 1962


Així acabava la festa.

Tot això forma part de la meva vida d’infantesa. Ara que sóc gran hi penso moltes vegades i potser, de tots els records, n’hi ha un que l’aplico sovint a la meva vida.

L’home dels coloms... Fer volar coloms... Sentir-me una mica criatura, deixar volar la imaginació i ser feliç una estona...





La que havia estat casa de Rosa Pié en l'actualitat)
Rosa Pié al terrat de casa seva


M. Rosa Pié i Pont


  • Escrit per M. Rosa Pié i Pont. Fotos de diverses procedències.