divendres, 23 de març de 2012

LA FÀBRICA DE MIDÓ D'EN JOAN OLIVER


No deixem de sorprendre'ns cada dia amb les dades que anem coneixen sobre el passat del nostres barris.

No fa gaire, una llegidora del bloc, em va fer arribar un parell de fotografies que pertanyien al seu pare que havia treballat la fàbrica de midó d'en Joan Oliver d'Horta, l'existència de la qual no en tenia pas coneixement.

Horta havia estat al llarg del segles, un poble amb escassa indústria i activitat fabril, les poques fàbriques indústries existents eren de caire familiar i de petit format: adoberies de pells, granges, rajoleries, carboneries, fusteries, paletes, bogaderes, segons un cens realitzat entre 1915-1916.

A mitjans del segle XIX però, les activitats industrial d'Horta van créixer a un ritme considerable, tal com apunta en Desideri Díez en el seu llibre "EL QUE HA ESTAT I ÉS HORTA", on fa esment que, “en 1833 s'inaugurà una nova fàbrica d'assaonament de pells, d'en Francesc Valls, al carrer Santa Amàlia, 20 i una fàbrica de midó d'en Joan Oliver, que aconseguí molt crèdit entre els fabricants d'aprests i estampats, al carrer Riera d'Horta, 3”.


Parets de la finca, casa familiar i torre d'aigua de la fàbrica de Joan Oliver

Entrada de la finca per la Riera d'Horta (C.Cartellà), torre d'aigua de la fàbrica


I,  el que són les coses, l'altra dia, tot visitant una llibreria d'Horta a la fi d'aconseguir uns determinats llibres del barri, en un de'n Mingo Borras, vaig trobat una acurada descripció de la història de la nissaga que va crear i dirigir la fàbrica de midó d'en Joan Oliver durant diverses generacions, fins que va tancar en 1979.

La fàbrica en qüestió la va fundar el besavi de Joan Oliver i Vidal, Jacint Oliver Lasaleta en l'any 1933(tal com hem apuntat més amunt) i va estar en actiu un total de 150.

La propietat de la fàbrica, avarcava el que ara és carrer Cartellà amb C. Pitagoràs per la dreta, fins arribar al carrer on ara es troba un conegut supermercat, pel darrera. Per l'esquerra pràcticament al llarg de tot el carrer Sabastida. En temps, l'adreça oficial de la Fàbrica era Riera d'Horta núm. 3.. 

Perímetre aproximat dels terrenys que ocupava la finca i fàbrica d'en Joan Oliver

El fundador edificà la fàbrica amb l'habitatge familiar adjunt. Era una fàbrica ben equipada, es va donar a conèixer per la qualitat en la producció de midó (1) i els seus derivats.

Segons indicava el diari de l'època LA VEU DE CATALUNYA, en un article amb data 10 de setembre de 1922:

la gran fàbrica de midó d'en Joan Oliver tan coneguda i acreditada entre els fabricants d'aprestos i estampats, amb el seu volum de negoci, contribueix no poc al crèdit industrial de la barriada, Els seus midons i derivats; flor, pols, torrats, britsch, gomme, etc, garantits de blat pur, tenen fama i són sol·licitadíssims” .




Joan Oliver i Vidal, últim propietari de la nissaga, va néixer el 5 de febrer de 1918 a la mateixa casa pairal de la fàbrica, paisatge de la seva infància i per on aprengué a caminar. Als cinc anys d'edat comença la formació al parvulari de l'escola de Sta. Eulàlia de Vilapicina.

Conforme es feia gran mostrava el mateix esperit emprenedor que els seus avantpassats, segurament induït per l'ambient de la fàbrica i sobretot pel seu pare, va decidir estudiar comerç.

Als 14 anys anava al col·legi La Salle del carrer Chapí, que ara mateix ja no existeix, on va assolir el primer grau de comerç. Va acabar els seus estudis en La Salle del Carrer Amadeu Vives, on aconseguí l'assignatura a l'edat de 16 anys.


La Salle Horta al carrer Chapí (l'edifici ja no existeix)

També va estudiar correspondència, el primer grau de química a l'Institut Químic del carrer Anglí.

Per anar a estudi a Sant Andreu, explica en Mingo Borras en el seu llibre, cada dia esperava a la porta de casa seva a en Mayol Ginesta de la pastisseria Mayol, donat que eren molt amics i anaven a escola junts a peu. En Mayol baixava per la riera fins a casa seva, on l'esperava amb la cartera a l'esquena. El menut dels Mayol sempre portava alguna llaminadura de la pastisseria família, que es menjaven tot fent camí cap a l'escola.

Teòricament preparat, en Joan va començar a moure's per la fàbrica i a familiaritzar-se amb els treballadors i els afers de la producció, sempre alliçonat pel seu pare.

Abans era ben normal que quan algun industrial o comerciant volia que algun dels seus fills continués amb el negoci familiar, hi treballés des de ben jove a la fi que conegués a fons tot l'entramat. Aquesta bona pràctica, malauradament s'ha perdut, donat que els fills dels patrons d'avui dia, plens d'estudis i de masters, no consideren necessari passar per aquest mestratge i molts d'ells malmeten el negoci familiar per desconeixement absolut de la pràctica.

exemple de sitja
Apreciacions personals a part, en Joan Oliver recorda, en l'entrevista que li va fer en Mingo Borràs, que l'any 1926, el seu pare va decidir ampliar el magatzem de mercaderies degut al creixement del volum de producció. En començar a excavar els fonaments i a poca profunditat van aparèixer les restes d'una sitja (2). Però la troballa no anà més enllà que la sorpresa del primer moment, ja que el seu estat ruïnós , sense cap interès de tipus arqueològic, va decidir-los a continuar les obres tot prescindint de la troballa.




Anèctodes a banda i tornant a la història de la fàbrica, farem referència al fet que la plantilla del personal que hi treballava era solament de set o vuit obrers. Alguns feien dues tasques, com ara la de carreter i pagès o bé fuster de manteniment, etc.


a d'alt obrers de la fàbrica

Propietaris i amics de la família

La finca tenia uns masovers que vivien en l'espai que ocupaven unes velles casetes darrera mateix de la fàbrica, eren en Manel Bertran i Maria Grau Mariné. En Manel, a més, feia de cap de colla dels obrers de la fàbrica.


Vista general de la contrada, al fons es pot apreciar, Can Basté, l'església nova de Sta Eulàlia, Can Sitja,  foto de principis del segle XX

El pare compartia la direcció de la fàbrica amb en Joan, qui cada dia demostrava més aptituds com fabricant, però l'esclat de la Guerra Civil 1936-1939 va truncar els seus propòsits.

Com conseqüència de les habituals restriccions d'electricitat durant el conflicte vèlic, la fàbrica restava inactiva durant el dia i es veien obligats a treballar durant la nit que era quan la llum tornava.

Eren temps d'estraperlo (3), la gent optava per intercanviar productes entre si, sobre tot els alimentaris, ja que de diners no n'hi havia masses.

Aleshores, les farinetes fetes de farina de blat de moro, era el plat més assequible , com així ho recorda en Serrat en una de les seves cançons

farinetes per sopar, comuna i galliner a la galeria.....”


La gent poc o molt en disposava d'aquest i d'altres cereals i els portaven a Ca l'Oliver per moldre. Per tota paga, el fabricant es quedava amb una quantitat de gra per a ell, d'acord amb la quantia del que havia de moldre.

El gra adquirit era pinso per l'aviram que la família Oliver criava per a us familiar.

Un dia de 1937, en plena Guerra Civil. Va rebre l'encàrrec de moldre una partida de cent quilos de cigrons propietat d'un asil per a gent desvalguda situat a la plaça de Tetuan. Els cigrons eren de tan mal coure que, per més que bullissin, no hi havia manera humana d'estovar-los i no es podien menjar. Per aquesta raó van decidir fer moldre tota la partida i aprofitar-la per a farinetes o sopes com a primer plat. El senyor Oliver no va voler cobrar res per la feina de moldre aquells cent quilos de cigrons, al·legant que els cedia al centre amb finalitat benèfiques.

Integrat de ple en la fàbrica, el jove Joan es promet amb Montserrat Manen Marquès, filla d'Horta i el maig de 1948, es van casar en l'Església Parroquial d'Horta. El seu domicili s'establí en la mateixa casa pairal de la fàbrica, amb els seus pares. Van ser pares de sis fills.




En 1954 va morir la seva mare Isabel Vidal Giol i tres anys més tard el seu pare Joan Oliver i Jané, deixant-lo hereu de tota la fàbrica i la finca.

La fàbrica va produir durant vint-i-dos anys més, concretament fins 1979, que fou enderrocada per construir-hi pisos.

En 2010 últim hereter de la fàbrica de midó Oliver, Joan Oliver i Vidal i la seva esposa Montserrat Manen i Marquès, gaudien de la seva vellesa en uns pisos construïts en el mateix terreny de l'antiga fàbrica.

L'únic testimoni físic de la fàbrica de midó Oliver és la seva torre d'aigua, que l'Ajuntament ha restaurat i que contempla ara mateix un paisatge molt diferent al que tenia quan va ser construïda.


Abans i desprès del C. Cartellà


La torre d'aigua convertida en monument


  1. Midó - Comercialment hom distingeix el midó obtingut a partir dels cereals, dels llegums, de les glans o de les castanyes, de l'obtingut de les patates, de la mandioca i de diversos tubercles, que és anomenat fècula. El midó és emprat en la preparació de coles, en l'aprest de teixits, en la indústria alimentària (per a obtenir glucosa i dextrina) i en farmàcia (com a emol·lient, excipient, absorbent i protector).
  2. Una sitja és un dipòsit cilíndric destinat a emmagatzemar i conservar productes, especialment tot tipus de cereals.
  3. Estraperlo - la paraula estraperlo ha quedat com a sinònim de martingala, intriga o negoci fraudulent. Així, per extensió, durant la postguerra espanyola es va denominar també estraperlo el comerç il·legal mercat negre.


    • Fons documentals : llibre de Mingo Borras "RECULL D'UN TEMPS D'HORTA", Desideri Díez "EL QUE HA ESTAT I ÉS HORTA" , Alguna de les fotos cedides per Núria Garí.

2 comentaris:

rosa oliver ha dit...

Hola Carme,
soc una de les filles d'en Joan Oliver i m'ha agradat llegir el que escrius del meu pare, gràcies

carme ha dit...

Gran part del mèrit és d'en Mingo Borràs , de totes maneres m'alegra saber que t'ha agradt.

salutacions