diumenge, 22 de gener de 2012

UN BARRI ÚNIC AL MÓN

“Aquella casa blanca que veis asomar allá en la falda de la montaña, es la llamada torre de Milans, propiedad hoy de D. José Xifré, quien esta haciendo en ella grandes mejoras para convertirla en un delicioso sitio de recreo. Según parece esta casa tendrá por fachada la que lo fué un día de la casa Gralla en Barcelona, bellísimo monumento arquitectónico que el señor Xifre tuvo el buen acierto de comprar y reservarse, impidiendo así que desapareciese una de las obras mas importantes que Barcelona guardaba como una joya.”
Guia de Barcelona a Granollers
por el Ferro-carril
, 1857
D'aquesta manera descrivia Víctor Balaguer(*) com era la casa que estava situada on ara es pot admirar l'entrada principal de l'Hospital de Sant Pau, quan el seu projecte no es podia encara ni imaginar.

Eren tan pocs els edificis colgats a la falda del Turó de la Rovira –més o menys uns seixanta–, que la Casa Milans o d'en Xifré hi destacava en la llunyania pintada de color blanc i es podia divisar des del tren que unia Barcelona amb Granollers, tot passant pel baixador d'Horta que estava situat a l'entrada del Clot. Aquell era un baixador fet exprés pels viatgers que volien anar fins el poble d'Horta, a uns quatre o cinc quilòmetres més amunt.

Josep Xifré, tot just haver comprat alguns dels ornaments de la casa Gralla, que havia estat situada en el carrer de Portaferrisa, va morir a la seva torre el 7 d'agost de 1856. Els fills ja no van dur a terme el seu somni d'embellir la casa amb les peces que havien format part de la Casa Gralla i les van vendre, una part de les quals es troben, després d'un llarg periple per una província andalusa, a l'Hospitalet de Llobregat, a la seu d'una empresa de seguretat. La torre finalment es va vendre a Maria Marquès Gironès i a Josepa Marquès de Julià; desconeixem si mai la van habitar.

La Torre Xifré estava situada en la part de sota de la Travessera de Gràcia, motiu pel qual no quedava inclosa en la part de terreny que els Xifré van transferir a la junta administrativa de l'Hospital, que consta a l'escriptura de compra venda de data 7 de maig de 1890. Per a dur a terme el projecte tal i com estava calculat, es necessitaven les terres de sota la travessera i les del propi camí, problema de difícil solució donat que es tractava d'una via centenària amb drets de pas adquirits.


Torre Xifré mig derruïda i el tram de la travessera de Gràcia que va desparèixer. Font Arxiu Històric de sant Pau

Bassa d'agua de Torre Xifré Font Arxiu Històric de Sant Pau

La venda de la torre es va produir finalment en 1898, i en 1903 l'Ajuntament de Barcelona va declarar el tros de la Travessera que anava des del carrer Igualtat (ara Cartagena) fins el que havia de ser el carrer Catalunya (ara Sant Quintí), "sobrant de camí" amb l'entrada en servei del carrer de Coelo (avui Sant Antoni Ma. Claret). Aquestes modificacions van obligar a pactar amb els propietaris de les parcel.les de la urbanització d'en Xifré de sota de la Travessera de Gràcia. Per fi ja es podia fer la façana de l'Hospital en l'indicat carrer.

Resulta evident, doncs, que el paisatge que contemplava la gent de l'època i la de l'arquitecte i treballadors que van construir l'Hospital, no tenia res a veure amb el que ara podem admirar gràcies a Google, des de més o menys el mateix lloc on la persona que el va recrear mitjançant un minuciós dibuix a llapis, ara fa poc més de 120 anys.
Perspectiva dibuixada per Domènech i Montaner (font Arxiu Històric de Sant Pau) comparada amb una vista actual
(cliqueu per a veure-les més grans)
A mitjans del segle XIX grans extensions de vinyes s'estenien per la major part de la muntanya, fins que la fil·loxera, que va arribar a la contrada entre 1880 i 1881, les va matar totes. El Guinardó Martinenc era de fet terra de secà, així que hi proliferaven els garrofers, alguns arbres fruiters com moreres, ametllers, tarongers o llimoners, conreus de cereals i horts, per a consum propi o per a la seva venda en algun mercat dels pobles propers.

Com era terreny guanyat al turó, hi havia molts torrents que baixaven des del cim, que sols s'omplien d'aigua quan plovia i que els camperols de les masies de la contrada feien servir de camins quan eren secs. Torrents com els que hi havia a banda i banda del futur hospital –a l'esquerra, a tocar del carrer de la Igualtat, el de Milans; i a la dreta (en l'actual carrer de Sant Quintí) el d'en Melis–, les filtracions dels quals donaven un important assortiment a les fonts i mines que donaven aigua als pous i basses que s'utilitzaven per regar els camps de la zona.


Basat en un dibuix de J. Corbera amb alguns canvis.

A la part alta de la muntanya, i seguint els tres turons, hi havia hagut un gran bosc fa molts anys, on els nobles de Barcelona anaven tot sovint de cacera. Una idea de com eren aquests boscos ens la podem fer visitant el parc del Guinardó, que malgrat tenir una part enjardinada, conté encara avui algunes extensions de bosc salvatge.

Els camins principals de la contrada eren el Camí de la Llegua, que seguia més o menys el traçat del que ara és la Ronda del Guinardó; el camí medieval del Mig, després Travessera de Gràcia o camí de Gràcia a Sant Andreu; i el camí de Barcelona al poble d'Horta, tots tres d'origen antiquíssim. També començava a tenir importància el Passeig de la Font Castellana, després l'Avinguda Mare de Déu de Montserrat, i el camí del Guinardó, que comunicava el Camp de l'Arpa amb el barri de la muntanya. També existien altres camins locals que unien les masies entre sí.


Mapa del Guinardó Martinenc a finals del segle XIX.
Inclou les masies (en negre) i les torres senyorials (en roig) de la zona
(cliqueu per a veure'l més gran)
La major part de terres pertanyien directa o indirectament a grans famílies nobiliàries. El territori començava al Camp de l'Arpa –tot incloent-lo– i acabava a dalt de tot del Turó de la Rovira o Muntanya Pelada; es repartia entre diverses propietats d'extensió considerable, entre les famílies de noms com Peguera, Finestrat, Castellbell, Milans, Casanovas, Santpere, Llanas, Lemos o Tord, entre d'altres.

Davant la catifa de cases que es desplega ara mateix davant els nostres ulls, edificis que amaguen l'orografia antiga del terreny, costa d'imaginar que fa tan sols 100 anys, quan Domènech i Montaner en va plasmar el paisatge, tot eren camps que pujaven suaument fins el que ara és el carrer del Mas Casanovas, i amb més brusquedat des d'allà fins al cim de la muntanya, on es podien comptar escassament unes 60 cases en tot el turó de la Rovira.
 


Entre les més importants, Can Baró, propietat aleshores de la família Santpere, que no pot considerar-se ara mateix part del Guinardó; la Torre Vélez o Can Velas, com l'anomenaven col·loquialment els pocs habitants de la contrada (avui dia escola de monges); els anomenats Seminaris; el Mas Viladomat, propietat de Salvador Riera Giralt; Can Planàs, una gran masia propietat del director general de la companyia del Ferrocarril de Tarragona-Barcelona-França; el Mas Casanovas, de Maties Ramon de Casanovas, enderrocat per obrir el carrer de la Igualtat (ara Cartagena); Can Sors, que anys més tard, molt renovat, es convertiria en l'Escola del Mar; el Castell de Mascaró, una torre residencial en forma de castell que va edificar Francesc Mascaró Garant, i que va ser derruïda entre els anys 30 i 40 del segle XX un dels grans terratinents de la zona; el Mas Guinardó, assentat amb gran dignitat dalt del turó del Cogoll, també de Salvador Riera Giralt; i finalment, Can Garcini, propietat de Ramon Alòs-Moner i de Dou.

Font. Arxiu Històric de Sant Pau



Algunes d'aquestes masies explotaven canteres des d'on s'extreien pedres per a la construcció d'edificis, i també forns per a l'obtenció de totxos per a la mateixa finalitat. No oblidem pas que a ciutat s'estava bastint l'eixample i que la construcció era el negoci de l'època. Can Velas i Can Baró eren les més importants; encara avui dia són visibles les ferides infligides a la Muntanya Pelada fins ben entrat el segle XX.

Forn de totxos als terrenys que ocuparia l'Hospital. Font CEC
(cliqueu per a veure'l més gran)
Com ja hem indicat, la noblesa catalana i la de fora del país, així com l'alta burgesia amb molts diners, eren els propietaris dels terrenys i masies de tot el Guinardó. Si ens centrem en la zona de l'Hospital, a la part alta, per sobre d'aquest, hi havia el Mas Casanovas, del qual n'era propietària Maria Miquela de Peguera i de Borràs, primer vídua de Joan de Peguera, terratinent del Camp de l'Arpa, casada en segones núpcies amb Maties Ramon de Casanovas, amb qui esdevingué també propietària del Mas Casanovas.

Segons indiquen algunes fonts, amb els diners que van obtenir de la venda de Can Casanovas i part de les seves terres a l'Administració del futur Hospital, van fer construir, a dalt de tot del carrer Igualtat i a la seva esquerra, l'Hotel Casanovas, on durant un temps s'hi va instal·lar un casino de joc que, després de passar per diferents usos, és actualment una escola de la Generalitat.

Maniobres militars al carrer Igualtat cap al 1913. Al fons, l'hotel Casanovas
(cliqueu per veure'l més gran) 


Cal recordar també que al descampat que hi havia a dalt de tot del que ara és l'Hospital de Sant Pau hi va tenir el seu segon camp el Futbol Club Barcelona, que hi va jugar la temporada 1900-1901. Mentre hi van jugar, llogaren algunes habitacions de l'Hotel Casanovas, que feien servir de vestuaris. Quan els Casanovas van vendre la masia i els terrenys per construir-hi l'Hospital, van haver de buscar-se un altre camp a la carretera d'Horta, al costat de la masia de Can Sabadell. 

A la part de sota la Travessera de Gràcia, en terrenys que també formarien part del futur Hospital (motiu pel qual la Travessera quedaria tallada a l'alçada del carrer Igualtat, ara Cartagena), a més de Can Milans o Torre Xifré, de la que desgraciadament no hi ha hagut manera d'aconseguir cap fotografia, es trobava la torre xica o casa dels masovers d'en Xifré, i alguna més de menor importància; i Can Miralletes, propietat de Pere Miralles. També ens volem referir a Can Delemus (casa De Lemos), situada a la Travessera de Gràcia, cantonada amb Sardenya; una gran torre-masia que va desaparèixer quan van començar a edificar la zona.

Per últim, afegirem que també hi havia algunes altres masies més petites, en alguna de les quals vivien els masovers i colons de les grans masies citades anteriorment ... i poc més. Aquest més o menys era el paisatge del Guinardó Martinenc a finals del segle XIX. Després va començar la febre urbanitzadora al voltant de la Muntanya Pelada del nou barri de Barcelona que a partir de principis de segle començaria a ser anomenat com el Guinardó, i el paisatge es va anar assemblant cada cop més al que ara tots coneixem.

Si voleu obtenir més informació sobre l'Hospital de Sant Pau i la seva construcció, podeu visitar l'interessant bloc "DE SANTA CREU A SANT PAU", aquí us deixo amb el seu link perquè hi pogueu accedir:







Fonts d'informació:
  • De la col.lecció Els Barris de Barcelona, editat per l'Ajuntament de Barcelona, el que tracta de la Història del Guinardó.
  • Algunes fotos, del fons fotogràfic d'un estudi sobre les masies del CEC.
  • Dibuix de Sant Pau, del fons de l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
  • Escrit de Joan F. Cabestany sobre “Els camins antics del Pla de Barcelona”.
  • Plànol de situació dels torrents, de Joan Corbera.

* Víctor Balaguer (Barcelona, 1824 - Madrid, 1901). Escriptor i polític català. Va seguir la carrera de lleis a la Universitat de Barcelona. Des de jove es va dedicar a escriure, primer en castellà i desprès en llengua catalana. Quan es va inaugurar el Teatre del Liceu, va ser nomenat el seu director artístic en 1847. Com a polític, va pertànyer al partit progressista, en el qual va destacar per la seva oratòria. Sospitós de conspirar contra el règim vigent en l'època, va haver d'emigrar, però desprès del triomf de la revolució de 1868 va ser escollit diputat en les Corts Constituents en 1869. Va arribar a ser ministre d'Ultramar. A Vilanova i la Geltrú va fundar un museu-biblioteca que duu el seu nom.

8 comentaris:

BARCINO ha dit...

Genial Carme, molt bon treball de reçerca.

carme ha dit...

Gràcies xavi

Anònim ha dit...

ets una especialista en horta :)
una passada de post com sempre

carme ha dit...

El meu únic valor és el de llegir tot allò que han escrits d'altres, ho llegeixo, recopilo d'aquí, d'allà, els veritables experts són tots aquells que sense pràcticametn material van començar de zero, com en Desideri Díez, en Mingo Borrás, la Carlota Giménez, i tants d'altres. De totes maneres gràcies.

Anònim ha dit...

Benvolguda Carme, soc arqueòleg que està treballant a l'Hospital de Sant Pau i, ja que has fet l'esforç de recopilar la informació existent, m'agradaria poder citar-te en els meus informes de camp. Així, si ets tan amable diga'm el teu nom complet. Gràcies

carme ha dit...

el meu nom complert és Carme Martín Falcón. Gràcies pervles teves paraules.

Anònim ha dit...

Gràcies, seràs degudament citada com a autora de la publicació. Nomès dir-te que, com deus saber, l'Hospital de Sant Pau està sofrint un intensiu procès de rehabilitació per acondicionar-lo com a seu de diverses entitats nacionals i internacionals. En aquests treballs están apareguen nombroses restes arqueològiques, de les quals, moltes estan relacionades amb el mas Xifré. En uns mesos la memòria científica estarà disponible per a consulta al Museu d'Història de Barcelona (MUHBA). T'animo a que, si t'interesa, si facis una ullada. Gràcies per la teva feina.
Oscar

carme ha dit...

Oscar, et faria res escriure'm al corre memoriadelsnostresbarris@gmail.com que et voldria fer alguna pregunta sobre la teva tasca a Sant Pau?