dimecres, 30 de novembre del 2011

EL CASTELL DE MASCARÓ


Foto  de 1901 de l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau.
A l'esquerra la que seria la plaça del Nen de la Rutlla . 
 El caminet que puja, seria  amb el temps l'Avinguda Mare de Déu de Montserrat. 


Castell del Guinardó. Foto de 1902 del fons d'Enric Marimon

Segons dades de l’historiador Jordi Sánchez, el julio de 1897 Francesc Mascaró i Gauran compra una gran finca en terrenys del que era aleshores territori de Sant Andreu de Palomar (1). Les obres van finalitzar cap el març de 1901, que és quan es signa l’acta notarial i simultàniament l’hipoteca.

El sr. Mascaró segurament devia sentir-se molt cofoi el dia que es va fer la foto que mostrem on es retrata amb el bo i millor del Guinardó, de fet la imatge resulta prou il·lustrativa d’aquest sentiment. El senyor Mascaró - segurament el vestir amb jaqueta blanca – en companyia de les forces vives de la barriada, a la sortida de la reunió que van mantenir en l'edifici Mascaró on van organitzar la primera festa major del barri en 1902. Altes banderes posen de manifest la solemnitat del moment, a l'esquerra un guàrdia enviat per vetllar per la seguretat de l’acte i del veïnat, ja que aleshores, el Guinardó era més aviat un lloc solitari on només es movien les famílies que hi vivien i les nits no eren massa segures degut a que els lladres aprofitaven la manca d’enllumenat que patia el barri per dur a terme les seves malifetes.

Podem observar també com les senyores de la casa es miren l'escena des de dins de la finca, a la vora d'un camí que condueix fins l'entrada de la casa. A la dreta de tot, una torre d'aigua en forma de torrassa. Una imatge digna de sortir en algunes d'aquestes revistes d'ara on el famosos ens mostren les seves llars.

El Castell de Mascaró o del Guinardó, el va fer construir com ja hem indicat per Francesc Mascaró Gauran, una de les fortunes més importants del Guinardó i estava situat al que ara és l'avinguda Mare de Déu de Montserrat amb Garriga i Roca, aleshores carrer Dos Rius.

Alguns veïns li donaven el nom del Castell francès perquè la dona del sr. Mascaró era d’aquesta nacionalitat. 



Castell de Mascaró i horts vista des del que ara és c. Varsòvia.
 Foto de principis del s. XX. Foto Enric Marimon

Estava situat sobre un petit turonet se'l  podia veure des de qualsevol lloc del Guinardó  i va arribar a ser tan popular en l'època que tanmateix es va arribar a editar alguna postal com la que seguidament reproduïm, amb la llegenda "Castell en el Guinardó"




Es tractava d'un bast edifici amb pretensions de castell feudal construït a d'alt d'un turó des d'on el podia albirar tot el Guinardó , el pla de Barcelona i el mar al fons donada l’escassetat de construccions de gran alçada que l’època. La casa estava envoltada per un mur amb acabaments en forma de merlets, igual que la paret que separava la casa dels jardins i una de les portes de la finca s'ubicava més o menys on es troben les escales que pugen en l'actualitat a les cases de dalt del turó. A ran de mur, es va edificar una caseta més humil on el més segur és que hi visquessin els porters o masovers de la finca.

Els Mascaró eren a més propietaris de tot el Turó i d'altres terres que arribaven fins a la Carretera d’Horta 


El Castell de Mascaro cap els anys 30.
Foto Emili Marimón.
El senyor Mascaró, l'any 1901 va promoure la primera associació del barri, de curta durada, la primera reunió de la qual es va celebrar al propi Castell, a la fi d'organitzar en 1902 la primera festa major, Anys desprès ja en 1906 va néixer la Associació de Propietaris del Guinardó i entorns, amb seu al Mas Guinardó, que amb alts i baixos s'ha mantingut fins els nostres dies.

En record dels Mascaró, existeix un carrer prop d'on estava el castell del que hem parlat, amb el nom de Mascaró, segurament obert en terrenys de la seva propietat.

Una de les tasques preferides del sr. Mascaró era la de promoure esdeveniments. Com propietari de nombroses finques al Guinardó, li interessava juntament amb d'altres terratinents d'Horta, Santa Eulàlia i del propi Guinardó, que el tramvia arribés regularment fins a Horta, tot donant la volta al barri del Guinardó i finalment ho van aconseguir, així que l'esperat transport es va inaugurar el 20.6.1901, el número de la línia era el 46 (per més informació al respecte, cliqueu sobre el link de sot



Història de com va arribar el tramvia elèctric


El bitllet del tramvia  fins al Camp de l'Arpa valia de 10 cèntims, fins a Can Bartra 15 cèntims, i fins a Horta 20 cèntims, es per aquest motiu que a l'indret del Guinardó situat al final de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat  se'l coneix des de llavors amb el nom de  ELS QUINZE, el cobrador en arribar-hi cantava, final dels ELS QUINZE..

Al cap de pocs anys els greus problemes econòmics que va patir els senyor Mascaró, van provocar que se li expropies el castell i que el maig de 1906 se l’arribés a  subhastar.

La subhasta fou molt curiosa, segons conta Jordi Sánchez, i plena de dubtes sobre la seva legalitat, perquè : «La subhasta fou el 4 de maig de 1906 i el castell el compra l'apoderat de Ramon Albó i Calveria. El que succeeix és que aquest mor casualment el mateix dia de la subhasta», segons l’hora de la seva mort doncs, la subhasta seria il·legal perquè l'apoderat no podria haver comprat res si el client ja estava mort, no sabem com es va resoldre l'atzucac.

En la primera dècada del segle XX, la casa la va llogar com residència d’estiu de Manuel Ballarín Lacuentra, reconegut mestre de la forja (2) 

Acabada la primera Guerra Mundial el 11 de novembre de 1918, el Castell es va convertir en la seu de l’Oeuvre de Proteccion aux Enfants Francais” dedicada a acollir nens orfes. 

Per les  fotos que tenim on apareix el Castell, es pot deduir fàcilment que estava a dalt de tot de turó que hi ha a la dreta de la plaça del Nen de la Rutlla, més o menys on mostra la foto. com podem observar, les escales que condueixen al cim estan en el mateix lloc on es trobava l'entrada de la finca en 1900.

Avui dia, com moltes de les antigues cases importants del Guinardó, el castell ja no existeix, ja que el van derruir el 1941 del passat segle XX.



                                            ON ESTAVA EL CASTELL DE MASCARÓ

Fotocomposició Carme Martín


.



Fonts informatives: 
Jordi Sánchez.
"El sr. Joanet del Guinardó" de Carles Sindreu

(1) el Torrent de la Guineu feia de partió entre el que eren terres de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals; el torrent neixia al Parc del Guinardó, creuava el carrer Dos Rius (Avinguda Mare de Déu de Montserrat) i baixava més o menys pel carrer Art, travessant la carretera d'Horta i la plaça Maragall..  Abans  de la annexió de Sant Martí de Provençals a la ciutat de Barcelona , el Guinardó era el barri de muntanya d'aquest poble.

(2) Manuel Ballarín i Lancuentra  (Aragó 1863 - Campo Ribagorça , Osca 23  de setembre de 1915)va ser un artista forjador modernista i autor de les grans obres dels arquitectes de més prestigi a l'època.

divendres, 25 de novembre del 2011

CAN PLANÀS (antic Can Mèlic) I CAN MASCARÓ

Vista General de Can Planàs en 1900


Els Seminaris a l'esquerra, mas de Can Planàs i terres on s'ubica actualment l'Hospital de Sant Pau






Can Planàs en la nevada de 1962

Can Planàs, actualment Centre Cívic del Guinardó


Can Planàs és la finca on avui es troba el Centre Cívic del Guinardó, situat entre l'Avda. Mare de Déu de Montserrat i la Ronda del Guinardó.

A mitjans del segle XIX era coneguda com Can Mèlic i molt abans abans com a Can Molins. De fet el nom de Mèlic el troben escrit de diverses maneres (Mèlik, Mèlich i també Melis) i dona nom a dos accidents geogràfics: el torrent de Mèlic o Meris i el turo de Mèlic, situat al final del carrer Doctor Cadevall.

Claudi Planàs i Armet, Director de la Companyia de Ferrocarril de Tarragona a Barcelona i de França (TBF, era un home ric que va invertir part dels seus guanys a comprar la finca Mèlic a la dècada de 1870. A principis del segle XX la propietat tenia una extensió de quasi setanta mil metres quadrats (l'actual centro cívic en fa poc més de vint-i-cinc mil) i al registre de la Propietat la descriu com "una heredad situada en esta ciudad, barriada de San Martín de Provensals, sobre el maso llamado "Lligalbé" y "prop de lo *Colomar del Guinardó", hoy conocida  por "Casa Melich" que consta de una casa señalada de número 12, compuesta de planta baja, primer piso i desvàn, con su bodega, oficinas y aguas, cercada de paredes en su totalidad". La finca va passar de pares a fills i nets, que van ser els darrers propietaris.

Com la masia estava en estat precari de conservació, Claudi Planàs va decidir fer-se una torre més amunt rehabilitant la masia situada en l'anomenat turo d'en Mèlic, prop de la masia de Can Sors,  a un cota de 150 metres sobre el nivell del mar, al final del que ara és el C. Del Dr. Cadevall i en 1910 s'hi va traslladar, el sr. Planàs però, hi visqué poc temps, donat que  va morir el dia 13 de setembre de 1914.

Aquesta torre encara existeix avui dia i es coneix ( encara que no sabem de cert la raó)  amb el nom de CAN MASCARO. Sospitem que rep el nom o bé per l'arquitecte que la va convertir en torre modernista o bé relacionat amb l'antiga masia que hi havia en el mateix lloc, ara per ara s'hauria de nomenar com can Planàs nou.


Masia convertida per la família Planàs en la torre  modernista
 coneguda com CAN MASCARÓ.

Durant els anys vint el fill gran del sr Planàs, va arribar a un acord amb el dr. Córdoba, mitjançant document privat, qui hi va instal·lar una escola d'educació especial que encara continua en funcionament.

En quan a la finca antiga, va passar per usos diferents, sense abandonar la seva funció agrícola. Durant un temps va ser viver de Jardineria i cap a 1930 la societat Parques i Canódromos la va llogar per construir-hi un canòdrom - al seu temps eren molt populars i una piscina situada a la part alta, tocant a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat, on antigament hi havia hagut una gran bassa rodona d'aigua. Durant la Guerra va ser ocupada per Milicians de les patrulles de control i també s'hi va ubicar un cos de bombers , més endavant s'utilitzà com escola al curs 1937-1938 (durant els bombardejos els infants s'amagaven al celler de la masia). En Acabar el conflicte bèl·lic, Can Mèlic o Can Planàs va ser ocupada per la Falange i el 8 de febrer de 1943 es va firmar un contracte d'arrendament amb la Delegación Nacional del Frente de Juventudes.


Possible entrada de Can Planàs en l'any 1900

El que quedava de l'entrada a la finca de Can Planàs els anys 70

Can Planàs vist de de la Av. Mare de Déu de Montserrat
Foto dels anys 70 

Quan en 1966 la propietat passà en mans dels germans Planàs Fernández el primer que van fer és alliberar-se de les càrregues que suportava per poder-ne fer us lliurement. En 1976 van recuperar la finca i en 1978 la Comissió Executiva de l'Ajuntament va fiar el preu d'expropiació de Can Planàs i desprès de diverses obres el 19 de juny de 1982 s'inaugura el Centre Cívic del Guinardó, el primer que es va obrir a Barcelona.

Alguns apunts sobre la família Planàs:
                                                        


*Efemèrides: El 20 de gener  passat es va celebrar els 125 anys de la inauguració oficial de la linea fèrria fins a la frontera francesa i el seu enllaç amb Port Bou i Cerbère, que va propiciar  la unió de les xarxes dels ferrocarrils del Mig dia Francès i de Tarragona a Barcelona. Tres dies desprès coincidint amb el casament d'Alfons XXII i Maria de les Mercedes d'Orleans, es va obrir al públic la línea inaugurada. En l'acte es va glosar la figura de Claudi Planàs Armet, del que hem parlat abastament en les paràgrafs anteriors, en els termes següents:.

"Como ejemplo paradigmático de esa entrega y de ese tesón, señaló a D. Claudio Planás, artífice por excelencia de la conclusión de la línea internacional inaugurada en enero de 1878, a quien comparó con D. Manuel Girona en su capacidad para vencer las más obstinadas dificultades y lograr los objetivos perseguidos, por inalcanzables que pudieran parecer.

Seguidamente, tuvo lugar la esperada intervención de D. Claudio Planás, descendiente directo, en 5ª generación, del autor del enlace internacional por Port Bou.

A través de sus palabras quiso expresar la importancia del rescate de la memoria histórica que estaba llevándose a cabo y el total y decidido apoyo del conjunto de la familia Planás a las celebraciones en marcha.

Señaló, también, el elevado grado de compromiso que comportaba ostentar el apellido Planás, lo cual obligaba a un permanente esfuerzo por intentar estar a la altura de sus insignes predecesores.


Com es pot comprovar Claudi Planàs Armet, que va viure durant bastants anys al Guinardó i la família del qual hi va continuar vivint fins la dècada dels 30 del segle XX,  va ser  una persona molt important i inflüent en la seva època.



Fonts informatives :  Gran part de la informació de Can Planàs ha estat aconseguida en el llibre editat per l'Ajuntament de Barcelona  "MASIES DE BARCELONA". En Joan Corbera, historiador del barri, va escriure la part que es refereix a les masies del Guinardó,  algunes de les fotos de l'arxiu històric de Sant Pau i d'altres de pròpies.

dilluns, 21 de novembre del 2011

CAN PLANÀS (nou) o CAN MASCARÓ



Claudi Planàs i Armet, Director de la Companyia de Ferrocarril de Tarragona a Barcelona i de França (TBF, era un home ric que va invertir part dels seus guanys a comprar la finca Mèlic cap a  1870. A principis del segle XX. la propietat tenia una extensió de quasi setanta mil metres quadrats i al registre de la Propietat la descriu com

"una heredad situada en esta ciudad, barriada de San Martín de Provensals, sobre el maso llamado "Lligalbé" y "prop de lo *Colomar del Guinardó", hoy conocida  por "Casa Melich" que consta de una casa señalada de número 12, compuesta de planta baja, primer piso i desvan, con su bodega, oficinas y aguas, cercada de paredes en su totalidad". La finca va passar de pares a fills i nets, que van ser els darrers propietaris.

Així que, un cop restaurat el Mas Melic el sr. Planàs s'hi va anar a viure tots els estius i festes que tenia lliures   (no ens ha estat possible trobar cap foto de l'actual centre Cívic tal com era en l'època, però si de tal com era cap els anys 30), amb el pas del anys però,  la masia ja s'havia de rehabilitar de nou i a més li havien construït ben a prop l'Hospital de Sant Pau i tot plegat el va dur a prendre la decisió d'anar´se'n a viure més a munt on la vista del nou Hospital no el destorbés.


Fotograma d'un reportatge de BTV sobre can Planàs - actual centre cívic.
                                                    
A tal fi, va decidir rehaprofitar una petita masia situada bastant més amunt en l'anomenat turo d'en Melic, a una cota de 150 metres sobre el nivell del mar, al límit de les seves pròpies terres, i construir-se una torre modernista des d'on podia gaudir d'una vista de Barcelona, encara més privilegiada. 



Can Mascaró en la segona dècada del segle XX al mig de la foto


Can Mascaró dalt de la muntanya, anys vint. Part d'una Foto de l'Arxiu Fotogràfic de Catalunya de  César Comas.

La torre de Can Mascaró està situada al final del que ara és el C. Del Dr. Cadevall i el sr. Planàs la va convertir en una bella casa modernista molt de moda en aquells moment, gran i dotada de les comoditats que el seu estatus privilegiat i posició li permetien, edifici que ha arribat fins els nostres dies en molt bon estat de conservació. 

Desconeixem perquè la casa se  l'anomena Can Mascaró, donat que el nom del propietari era com hem dit i repetit Planàs. La raó pot ser es trobi en el fet que l'arquitecte pare del projecte es deia Maties Mascaró,  però no ho sabem del cert.

El sr. Planàs s'hi va traslladar a viure-hi en 1910 però, hi visqué poc temps, donat que  va morir el dia 13 de setembre de 1914.


Porta d'entrada a la finca

Camí que condueix cap édifici central

Torre  modernista coneguda com CAN MASCARÓ.

En 1936, els seus propietaris fills del sr Planàs, van arribar a un acord amb el dr. Córdoba, que aleshores tenia la seva clínica a la Rambla Volartd, qui hi va instal·lar una escola d'educació especial que encara continua en funcionament.

En efecte, aquesta clínica en principi havia estat ubicada en l'edifici que avui és l'escola Liceo Castro de la Peña, tal com podem comprovar per la fotografia de l'època que reproduïm tot seguit


Edifi de la Rambla Volart que abans del 36
era la clínica del Dr. Córdoba i que
en l'actualitat és el Liceo Castro de la Peña

En un parell d'ocasions hem intentat parlar amb la direcció actual del centre d'educació especial del Dr. Córdoba,  a la fi que ens permetí realitzar algunes fotos des de dins de la finca i també per aconseguir noves dades històriques i gràfiques d'aquest edifici però, ens han donat la callada per resposta. Esperem que algun dia ens sigui possible poder-ho dur a terme perquè no es perdi en la memòria del temps,  la història d'un dels edificis vius més macos i antics del barri del Guinardó..

Hores d'ara, el carrer del Dr. Cadevall fins on s'arriba a la casa, es troba en unes condicions bastant deplorables el seu últim tram i les poques voreres de que disposa,  resten plenes de cotxes que les ocupen sense cap mena de mirament, és una pena que un indret que podria ser tan bell amb una vista tan privilegiada, disposi d'unes rodalies tant malmeses.


Can Mascaró pel darrera en 1990
Can Mascaró des del Parc del Guinardó 2010
Can Mascaró des de l'aire


vista des de l'explanada on s'arriba a l'entrada de la finca plena de cotxes

Vista des de la mateixa entrada del recinte, deplorable  la situació, sembla un descampat ple de cotxes




* Gran part de la informació de Can Planes ha estat aconseguida en el llibre editat per l'Ajuntament de Barcelona  "MASIES DE BARCELONA". En Joan Corbera, historiador del barri, va escriure la part que es refereix a les masies del Guinardó.

divendres, 18 de novembre del 2011

EL TRAMVIA ELÈCTRIC ARRIBA A HORTA - Les Cotxeres de Borbó

Inauguració del tramvia elèctric Urquinaona-Horta el 20 de juny de 1901 –

Així donava la notícia el Diari de Barcelona del 21.6.1901


Conforme estaba anunciado, en la mañana de ayer se verificó la inauguración oficial del tranvía eléctrico de Barcelona a San Juan de Horta habiendo asistido al acto un centenar de convidados, quienes recorrieron la línea en cuatro coches adornados con banderas belgas y españolas. Los convoyes salieron a las once y cuarto de la calle Ausias March junto a la plaza de Urquinaona, compuesto cada convoy de un carruaje con trole, que llevaba a remolque otro sencillo, de mayor capacidad, el cual, lo propio que los demás coches de la nueva línea, tiene los asientos transversales, como las jardineras tiradas por caballerías.

Inauguració del Tramvia d'Horta (abans de passar pel pont de la Riera) Fons Eulàlia Rousse. Autor desconegut.

La línea del nuevo tranvía empieza en la calle Ausias March, plaza de Urquinaona y termina en Horta, pasando por las calles de Gerona, Consejo de ciento, Roger de Flor, Mallorca y Sicilia, donde entra en el cauce de la riera de Horta, el cual no abandona hasta cerca del pueblo del mismo nombre. El paisaje resulta muy pintoresco y en especial al salir de la barriada llamada “Camp del Arpa”, para dirigirse a Horta, pués la vía recorre, en zanja o terraplén, por entrecampos, huertas, casas de campo y quintas, disfrutándose a la par del panorama de la inmediata cordillera y el del mar que se abarca desde Barcelona a Montjuic.

Foto de Josep Domínguez, de la dècada dels vint. AFB

Foto Josep Domínguez, dècada dels vint. AFB

Foto de Josep Domínguez anys 20, AFB
Curva de la plaça Maragall, bassa de can Berdura, foto Josep Domínguez AFB
Davant de la font d'en fargues 1902. Desconec l'autor.
  
Antes de llegar a Horta, y en el sitio llamado Santa Eulalia de Vilapiscina se ve en una hondonada un gran cercado que encierra las pertenencias de la nueva línea, como son las cocheras, casa de máquinas, la fábrica donde produce e gas mixto que consumen dos motores de 160 caballos cada uno y otro de 300 que todavía no se halla montado, la cuadra de acumuladores en los que funcionan 260 de estos, otros edificios, y entre ellos una casa de gusto francés que sirve de morada al director e ingeniero del tranvía, y en la que había izada ayer la bandera belga, por pertenecer a esta nación la compañía explotadora.


Façana de la primera cotxera. Foto autor desconegut.

Los invitados recorrieron todas las dependencias acompañados del administrador de la Sociedad belga, del ingeniero y de otros empleados. Al terminar la visita, a la una y media de la tarde, se obsequió a los visitantes con un lunch que fue servido en la gran sala-cochera, adornada con damascos, cortinajes, escudos y banderas, pronunciándose al final, varios brindis. En los mismos carruajes de ida, regresaron los invitados a Barcelona a las tres. El precio total desde Barcelona a Horta será de 20 céntimos.



 
Com podem comprendre per la descripció que en fa el diari del trajecte, aquesta no era pas la Barcelona d'ara, la ciutat de Barcelona acabava de perdre les seves últimes muralles que havien tingut portes d'accès i de sortida, i desprès de tants anys de tancament tenia ganes d'obrir-se a tot el que l'envoltava. Una d'aquestes portes es trobava en l'actual Passeig de Sant Joan i justament allà començava el camí d'Horta.



Dibuix del camí d'Horta  en de la sortida de la ciutat de Barcelona  segle XVIII

Camí d'Horta des del Camp de l'Arpa (linia en verd) (mapa finals del XIX)

Horta és doncs, juntament amb el que començava a conèixer-se com Guinardó, un dels dos indrets que més es van beneficiar de l'arribada del Tramvia elèctric fins a la Plaça d'Eivissa.

Anem doncs a finals de 1800. per aquell temps existia una de les tantes masies que formaven la contrada que aleshores es coneixia com les afores d'Horta i que ara es coneix com “ELS QUINZE”, perquè era fins allà precisament on el bitllet del tramvia valia 15 cèntims i el motiu del nom prové del fet , segons explica el veïnat, que molts dels habitants del poble d'Horta a la fi d'estalviar-se un centimets, hi baixaven i anaven a peu fins el poble d'Horta.

El nom de la masia era Can Xiringall o Xiringoi, era petita i no disposava de massa terreny. En aquests terrenys es va construir la primera cotxera d'Horta – Durant molt de temps la cotxera va créixer al costat d'aquesta masia, fins que finalment es va enderrocar més o menys cap a la dècada dels 70.

Can Xiringoi a finals dels 70


Diu en Desideri Díez en el seu llibre "Les masies d'Horta" que:
" La ja desapareguda Can Xiringall, estava situada a l'extrem de la vall d'Horta, en l'actual av. De Borbó, a tocar del Passeig Maragall, on estan les actuals cotxeres d'autobusos “. La seva estructura corresponia al model de masia tradicional catalana, si bé no disposava de molt de terreny..”.
El llibre ja fa anys que es va editar i ara mateix les cotxeres tampoc existeixen  donat entre finals de 2008 i principis de 2009, que fa poc van ser traslladades al costat de la barriada de la Font del Gos a la Vall d'Hebron.
El servei relacionat amb el transport ferroviari fins a Horta va generar la construcció de les primeres instal.lacións, és a dir, un lloc on guardar els cotxes, on disposar d'unes oficines o fer-ne reparacions, aquest fet va obligar a la companyia a comprar els horts de Can Xiringall en els que es va construir la primera cotxera.
El mateix Desideri, en el seu llibre “Els transports a Horta”, ens parla de la manera següent:
"...la cotxera era un espai tancat per murs amb façana que donava a l'antic Camí de Sant Iscle i de la Riera d'Horta...on hi havia també una petita capella..”.

L'any 1901, arriba el Tramvia elèctric, amb el número de línia 46, que anava d'Horta a Barcelona sense necessitat de fer cap transbordament. El recorregut exacte: Plaça Urquinaona, Ausias March, Bruc i Cots Catalanes, Travessava el Passeig de Sant Joan, seguia pels carrers de la Diputació, Roger de Flor, València, Nàpols, Mallorca, Dos de Maig, Barriada del Camp de l'Arpa, per entrar tot seguit al Camí d'Horta, del qual se n'apartava en arribar davant la casa Vintró, al terme municipal de Sant Andreu, a fi de dirigir-se tot directe i seguint la nova carretera d'Horta, al costat dels rails caducats del tramvia de Vapor d'Horta a La Sagrera. Travessava la barriada de Sta. Eulàlia, i entrava a Horta pel pont de la Riera. Al llarg dels temps també van anar variant els itineraris i prolongacions de la línia 46.

Inauguració del tramvia elèctric a la Plaça d'Eivissa

De la inauguració del tramvia elèctric a Horta, també se'n feia ressò “La Veu de Catalunya”, una altre diari de l'època , concretament en la seva edició del divendres 21 de juny:
"Ayer por la mañana se inauguró oficialmente el nuevo tranvía eléctrico de la S.A. Barcelona-San Andrés y Extensiones, que hace el trayecto de Barcelona a San Juan de Horta.
Una estona abans de l'hora anunciada per a la sortida del primer tren inaugural, es presentà en la Plaça d'Urquinaona, punt de sortida del tramvia, una comissió d'autoritats i membres de la companyia promotora.
"...después los expedicionarios se trasladan a las dependencias de la compañía, verdaderamente dignas de visitarse. En primer lugar sobresale la cochera, espaciosa y bien condicionada; la sala de máquinas... las instalaciones de los acumuladores... El edificio se ha construido en nueve meses bajo la dirección del arquitecto Sr. Vila..."
Les cotxeres en diferents èpoques

La línia del tramvia fou projectada per Alexandre de Bacardí, Josep Comas Argemír, Francesc Mascaró i Gausan i Pere Fargas i Sagristà, grans terratinents de la zona que hi tenien molt d'interès que es fes, de cara a promocionar les urbanitzacions de les seves terres.
L'Arribada del tramvia elèctric converteix a la petita cotxera que es va bastir per encabir-ne el tramvia de vapor, en unes dependències modernes i bens instal·lades i a partir de llavor es va anar ampliant i modernitzant depenent de les necessitats del moment.
De tota manera hem d'indicar que aquest tramvia no funcionava mai bé i sovintejaven les protestes dels veïns, entitats i personalitats del barri, segons queda reflectit en la Revista “Horta” des de 1916 a 1917 i el “Diluvio” de 1918-1919.
Mentrestant  Horta  ja disposava de 4000 habitants, estem parlant de 1903. Fou aleshores que fou annexionat a Barcelona com un barri més.
Un altre moment culminant de a cotxera es va produir en 1914, quan la cotxera es va convertir en Subseu. El gran moviment de línies de transport i el creixement d'Horta com a barri va augmentar la necessitat d'energia i manteniment dels combois, moment que es va aprofitar per ampliar les instal·lacions existents.
En principi l'edifici s'havia bastit en un estil àrab i la cotxera era només per cotxes de via estreta, amb els anys va canvia i es va adaptar als gustos i necessitats de les diferents èpoques en les que va estar donant servei continuat, fins a finals de 2008. 
Aixi podem constatar que entre 1947-1951 es va enderrocar l'antiga cotxera i se'n va construir una de nova de via ampla. Entre 1952 i 1953, es van fer obres complementària per evitar que les inundacions produïdes per la llera de la Riera d'Horta li poguessin afectar.

 
Desprès de nombroses millores, la línia d'Horta va arribar a ser una de les més utilitzades, sobretot per les barriades d'Horta, Baix Carmel, Maragall, Guinardó, Camp de l'Arpa, fou finalment suprimida el 20 de desembre de 1965
També la línia 49, Drassanes – Horta, que es va posar en servei als voltants de 1925, va funcionar amb diferents itineraris. A partir de 1967 però, ja no el van variar més fins a la seva supressió el 19 de març de 1971.


Fotos de la desfilada del últim tramvies 49
El Tramvia elèctric d'Horta desprès de tants anys de servei continuat a la ciutat, a les 3 hores i vint minuts de la matinada del 19 de març de 1971, va entrar per última vegada el tramvia núm. 1653 a les cotxeres de Borbó, fou l'ultim en circular per Barcelona, el responsable de la seva desaparició fou l'inefable José Maria de Porcioles, aleshores Alcalde de Barcelona.
El nostre admirat amic i col·lega, Ricard Fernández i Valentí, de l'interessant bloc “EL TRANVIA 48”, narra de la següent manera l'ultim viatge dels tramvies per la ciutat de Barcelona:
En la misma cochera de Borbón se encontraban concentrados varios aficionados a los transportes preparados con sus cámaras de fotos. Precisamente serían ellos quienes pidieron una especial protección de los vehículos históricos ante cualquier posible acto de vandalismo. Saliendo de la cochera, los vehículos recibieron aplausos por parte de la gente que había presente por la calle. Además de la jardinera, había un tranvía de la línea 51 conducido por el señor Brañas, un veterano conductor de la Compañía, dos tranvías de la serie 800, el tranvía 547, dos tranvías de la línea 49 y dos tranvías más modernos de las series 1200 y 1600. Cerraron el desfile varios autobuses. Los tranvías fueron conducidos por los empleados señores Membrado, Bonet, Gascuña, Bofarull, Lozano, Alguacil y Feijó, que iban acompañados de los cobradores señores Blanco, Landa, Ginés, Novo y Dorado. Mucha gente, desde el balcón de su casa, esperaba ver pasar el que sería el primer y último desfile tranviario. Varios coches y motos que seguían la fiesta callejera terminaron congestionando el tránsito de la ciudad. Cuando los vehículos ya llegaron al paseo de Colón, un grupo de vándalos los asaltaron, y ante la inoperancia de la policía, los aficionados a los transportes los tuvieron que defender. Al final del trayecto, después de cuatro horas de duración, llegados a la plaza de la Puerta de la Paz, todos los vehículos iban llenos de gente. Allí esperaba el director general de Coordinación de la Compañía, Miquel Cabré y Llistosella. Un montón de personas esperaban impacientes la llegada de la comitiva. Se podían leer algunas pancartas como “Se despide alegremente con nostalgia de la gente. No me marcho por mi gusto, me marcho por lo más justo”. Para el público se repartieron hasta 15.000 boletines especiales sobre los tranvías de Barcelona y se expidieron 80.000 billetes conmemorativos. “
Poc desprès els tramvies van abandonar la cotxera i va iniciar-se l'època dels autobusos i del metro, però aquesta és ja una altra història.


* Fonts documentals: Les Cotxeres de Borbó, sobre un treball de la UOC, Borbon Interactivo, . Desideri Díez  dels seus llibres "Transport a Horta"i  "Les Masies d'Horta", í sobre el treball de Ricard Fernández :  40 años de la despedida del tranvía en Barcelona (1971-2011), del seu Bloc El tranvia 48.

dilluns, 14 de novembre del 2011

LA PLAÇA D'EIVISSA

Foto de 1900 de Ramon Faraudo Cortells  i localitzada pr Josep Llorens.
Plaça  del Progrès encara sense urbanitzar


Tal com molt bé explica en Desideri Díez en el seu llibre sobre la història d'Horta, el nom de Plaça d'Eivissa data del 5 d'octubre de 1907 però, abans la plaça havia rebut altres noms:  Plaça del Progrés i Plaça del Mercat, donat que durant molt temps va ser l'espai on s'ubicava l'antic mercat d'Horta.


A la Plaça del Mercat tocant a Sometent*

Entre 1888-89, es va bastir la plaça davant de l'edifici més antic de l'indret que data de 1777 i és el que es pot apreciar en la foto de sota i que sortosament encara perviu, en terres de Pere Pau. En principi se li van donar el nom de Plaça del Progrés, nom que també rebia el primitiu carrer Fulton i té una extensió de 924 m2


Edifici davant el qual es va bastir la plaça. Foto 1905 aprox.
El dia de Corpus de 1889, s'instal·la l'enllumenat de gas públic.

En 1895 es va decidir que en la plaça s'ubicaria el mercat i en 1896 s'hi es van construir les 28 barraques del mercat d'abastament i el nom de la plaça canvia pel de plaça del Mercat .




La plaça quan feia de mercat foto Roissin.



En 1907, poc desprès que la vila fos agregada a Barcelona,  li van canviar el nom i la van batejar com la plaça d'Eivissa que ja no s'ha canviat. Aleshores prengué el protagonisme que fins el moment tenia la Plaça de la Vila o de la Constitució, avui anomenada Santes Creus.

La seva història anterior però, ve marcada pel fet de contenir el mercat municipal fins que en 1951, es va traslladar a la Riera d'Horta (C. Tajo), en terres de Can Bransí i  van desaparèixer les barraques de l'antic mercat. 



Malgrat que el primer tramvia a vapor (1883) parava al final de la carretera d'Horta, davant del pont de la Riera ( que aleshores no existia com a tal),  a la fi de fer arribar el tramvia elèctric fins a la plaça del Mercat (1901), es va fer construir un pont adequat per suportar el pes del mitjà de transport.



Inauguració de l'arribada del Tramvia elèctric en 1901.

L'arribada del tramvia elèctric el 20 de juny de 1901, va significar un gran esdeveniment pel veïnat. Assistiren a l'acte un centener de convidats els quals varen recórrer la línia en quatre cotxets adornats amb banderes espanyoles i belgues (la companyia explotadora era d'aquesta nacionalitat), com donen fe nombroses fotografies de l'época.

La línia fou projectada per Alexandre de Barcardí, Josep Comas d'Argemir, (mestre d'obres) i Francesc Mascaró i Gausan i Pere Fargas i Sagristà, tots d'ells molt interessat per motius econòmics que el projecte arribés a bon terme.

Alexandre Bacardí: havia urbanitzat i construït gran part del Carmel i la barriada al voltant de la plaça Bacardí, Josep Comas d'Argemir, promotor de l'urbanització de les terres de Torre Llobeta, Francesc Mascaró que havia iniciat la urbanització d'un ampli sector del Guinardó i Pere Fargas, tres quarts del mateix amb els terrenys de la Font d'en Fargas, entre el Guinardó i Horta, urbanitzades al voltant de 1905.

La plaça Eivissa ha sigut i és el punt àlgid on es creuen  en un moment o altre les persones del veïnat, ha fet sempre el paper d'àgora del barri, centre de les activitats comercials, lúdiques i polítiques del moment.

Ja en 1905 acollia la seu del Partit Federal i durant la guerra hi havia a l'entorn del cinema Unión  el Centre Socialista, la Fraternitat Republicana (lerrouxista) i l'Esquerra Republicana de Catalunya, el local d'aquest últim desprès de la guerra fou embargat i ocupat per la Falange. 


Foto de l'antic cine Unión i del edificis que l'envoltaven (foto 1900)




L'ultim edifici del cinema Unión , poc després de tancar cap els 70-80

La plaça antiga no tenia comunicació directa amb el carrer Major ( actual Horta)  i era necessari passar pel carreró del Sol  (antic Castelló de la Plana).


Carrero del Sol, al fons el carrer Major

La Plaça  disposa d'enllumenat públic des de 1889,  tot i que en aquella època només s'encenia en dies de poca llum.

Conserva en la seva majoria una estructura popular, amb cases baixes, havent desaparegut la masia de la cantonada , on ara hi ha un gran bloc de pisos que acull una entitat d'estalvis.


La masia que es veu al fons és la que es va enderrocar per bastir l'entitat d'estalvi

Edifici de pisos que va substituir la masia. 
Autobús de l'empresa Casas a la parada

Ha desaparegut ja del paisatge de la plaça la companyia d'autobusos Casas que pujava als veïns pel carrer Horta i Campoamor per dur-los fins a la Residència de la Vall d'Hebron que en aquell temps rebia el nom del Generalísimo Franco.

El "Metro", arribat l'octubre de 1967 i fins el 2010 conserva la característica de final de línia. 

La plaça Eivissa ha canviat nombroses vegades de fesomia, però sempre ha estat el lloc de trobada habitual entre els veïns del barri essent els seus bars els més freqüentats pels veïns de la zona. 





diverses cares d'una mateixa plaça

A la plaça hi ha l'escultura "La Dama d'Eivissa", de l'escultor Joan Centelles inaugurada per l'alcalde de Barcelona Porcioles el 19 de març de 1965. No recordem exactament quan però, cap els 80  va patir  l'atac d'uns brètols que la van malmetre i la van haver de restaurar.



 
Últimament la plaça Eivissa apareixia molt descuidada, a l'edifici que hi ha fent cantonada amb el carrer Fulton, una de les cases més antigues de la Plaça, la van ocupar gent forània, molts d'ells de pas per Barcelona i que han deixat l'edifici "del fotògraf" totalment malmès. Aquest ocupes van ser finalment desallotjats fa quasi dos anys i l'edifici continua deteriorant-se dia a dia.

Al barri d'Horta, es va  realitzat  un referèndum a la fi que el veïnat s'impliqués en la futura reestructuració de la plaça. Les seves respostes van ser molt clares, la volien  millorar però el que no perdés pas el seu aspecte de plaça de poble.

Finalment, de 30 projectes que s'han presentat, recollint els desitjos dels veïns.  Ha resultat guanyador el de  l'arquitecta Anna Planas, que s'anomena Tetris Verd, que proposa conservar els arbres,  substituint aquells que produeixen al·legies, anul·lar el transit rodat pel voltant de la plaça, amb el que es guanyarà  un espai en més de 600 m2, es crearan àrees de joc pels infants i més espai per seure sota l'arbrat i  passejar.


Projecte de la futura plaça d'Eivissa.



La plaça tal com ha quedat desprès de l'ultima remodelació:



Segons les últimes obres. Fotos Carme Martín


Del projecte sol s'han respectat els arbres i el fets que els cotxes no donin la volta a la plaça,  d'àrea per jugar les  de criatures no se n'ha vist pas cap. L'aspecte general es fred, no existeix cap ària enjardinada i una part dels bancs completament inapropiats. La estàtua de la eivissenca sobre un monòlit de d'obra sense cap gràcia, i les quatre jardineres per culpa del mal comportament d'alguns veïns, sempre estan sense flors i plenes de cigarretes .

Actualment, s'ha volgut guanyar espai pels vianants, però el resultat no ha resultat reeixit, molts veïns estan en contra i/o d'altres no els agrada la manera en que s'ha dut a terme l'experiment.






*(El Sometent, que prové de les paraules “som atents”, al so de les campanes que convocaven a les milícies locals catalanes que funcionaven des de l'Edat Mitja amb finalitat d'ordre públic i de defensa de la terra. Durant la Guerra de la Independència contra els francesos van tornar a renéixer en terres catalanes.

En 1905 el Sometent es va convertir en una policia auxiliar destinada a la repressió del moviments de vaga.

En 1923, durant la Dictadura de Primo de Rivera es va estendre per tota la Península com una organització complementària i subordinada a l'Exèrcit en el manteniment de l'ordre.

Durant la Segona República van tornar a aparèixer i a desaparèixer.

Fou instaurat de nou durant el franquisme en 1945, però va anar perden poc poc entitat fins que va ser abolit en 1978)