diumenge, 30 d’octubre de 2011

HORTA - GUINARDÓ i les seves masies

La història d'Horta-Guinardó és la de les seves masies, una administració que no es preocupa de tenir cura del seu patrimoni rural no es mereix ser representant de ningú donat que qui dona mort el nostre passat, mata també les nostres arrels i el nostre sentit de ser. Qui perd el orígens perd l'identitat deia en Raimon i tenia tota la raó.


Masies que encara sobreviuen

Al nostre modest entendre, a les escoles d'Horta els primers llibres d'història per exel·lència haurien de ser els d'en Desideri Díez,  “LES MASIES D'HORTA” i "QUÊ HA ESTAT I ÉS HORTA, ja que, lògicament la història que més pot interessar al nostres fills és la més propera. Per mitjà d'aquests llibres la canalla pot conéixer  i fer treballs de camp per comprendre quin ha estat i és l'orígen del territori on viuen i aprendre a estimar la seva terra. Desprès la seva ànsia de coneixement, si és que existeix, ja els portarà a conèixer d'altres "històries".


Des d'aqui, doncs, valgui el meu modest homenatge a aquest mestre-historiador que sense disposar de cap dels mitjans tècnics que ara tots tenim a la nostra disposició, va donar contingut i veu a la nostra història més propera.

Al llarg del nostre viatge per tota la vall d'Horta i els seus voltants, acompanyats d'aquest dos llibres, hem pogut adonar-nos de la quantitat de masies històriques que, molt cops, amb alevosia i nocturnitat, han estat derruïdes per molts governs municipals, uns més que d'altres, tot s'ha de dir, en benefici de l'especulació salvatge del sòl de Barcelona en nom d'un progrés més que dubtós. 

La progressió, en la majoria dels casos, només ha afavorit algunes butxaques i curiosament més o menys les mateixes, entre les que cal destanar-ne les d'en Núñez i Navarro personatge no tan famós per la qualitat de les seves construccions, com per la quantitat de monuments històrics que s'ha carregat.

Sortosament no en tots els casos ha guanyat la partida, recordeu sinó el famós cas de la casa modernista anomenada Golferichs de Gran via, on els veïns es van moure de valent i ara mateix és un centre Cívic d l'Ajuntament.


casa Golferichs a la Gran Via
Tot plegat amb la complicitat d'alguns ajuntaments i dels propietaris d'aquests edificis, la majoria d'ells catalogats. Davant d'ixò ens preguntem de què serveix catalogar res si desprès s'ho passen tot pel “forro”?.

Per a mostra un botó: Ara mateix coneixem el cas de Can Garcini o Torre Garcini, amb un currículum de venda prou característic i de manual del bon especulador, on els propietaris en principi van demanar a l'Ajuntament per construir un apartaments pels seus fills al per la part del carrer Xifrer, durant anys van lluitant amb l'Ajuntament que no els hi va donar i va catalogar la masia amb protecció C (béns d'interès urbanístic). 

Cansats de tanta lluita els van oferir a l'Ajuntament que comprés la finca a preu de mercat (el de fa tres anys no pas el d'ara), que el consistori no podia pagar entre d'altres coses perquè no és un banc i administra no els seus, que no en té, sinó els nostres diners.

 

Torre Garcini 1914

Torre Garcini en l'actualitat


Com es tractava d'una propietat catalogada en la que, en teoria,  no es podia construir si es venia a un particular, un llest llest professional en el tema, desconec si del propi consistori o de la immobiliaria que desprès la va comprar,  va aconsellar als propietaris que presentessin un plet tot demanant el canvi de catalogació de l'edifici (una masia del segle XVII).

I com de tot hi ha inclús en la judicatura, van trobar el jutge adequat per aconseguir-ho i l'Ajuntament no es va personar per defensar el tema. Fet això, al cap de dues setmanes ja s'havia venut tot a Núñez i Navarro, ¡mira quina casualitat!, i ara l'Ajuntament està o estava en tractes amb la immobiliària per mirar d'arribar a un acord tipus permuta. D'això ja fa tres anys i de moment ningú no n'ha sabut res mes al respecte. 

Degut als canvis en el consistori, finalment en 2016, va demanar l'expropiació de la finca a Núñez i Navarro i va demanar un canvi en el PGM a la fi de protegir la masia, i ofereixen a la constructora una quantitat per l'expropiació que lògicament l'empresa troba irrisòria . I de moment estem en aquesta estira i afluixa.

Algunes masies,  tanmateix però, han aconseguir salvar-se de la crema,  com Can Mariner, de la que només queden les seves parets exteriors, convertida en biblioteca,  o el Mas Guinardó, que també han restructurat totalment i reconverit en un hotel d'entitats. Fins aquí molt bé, però, ens preguntem si per salvar-les calia buidar-les d'aquesta manera, desposeir-les de la història que reposava des de feia segles, en les seves parets,  deixant-les en un pur esquelet del que havien estat. 


CAN MARINER:


Can Mariner a principis del segle 20

Can Mariner als anys 70
Can Mariner el dia de la inauguració de la biblioteca


MAS GUINARDÓ:

Mas Guinardó als anys 70

Mas Guinardó abans

Mas Guinardó en l'actualitat a dalt de la seva muntanya de formigó

També, de moment, s'ha salvat Can Fargas  que diuen serà una escola de música. És una masia fantàstica, de les millors de tot Barcelona, que ha rebut el mateix tractament que les anteriors, exteriorment no ha canviat pas massa, però interiorment no queda més que la torre romàtica i algun element més.


Can Fargas a finals del segle XIX

Can Fargas en l'actualitat
 

Mentrestant, una gran quantitat de masies i torres residencials històriques s''han anat perdent en el camí els últims 30 anys: Can Glòria, Can Gomis, Cal Notari, Can Girapells, Can Ferrer, Ca l'Eloi, Can Sabadell, Can Sabastida, Ca Lapeira, Ca la Sinia, Can Don Joan, Can Fontanet, La Torre dels Pardals, Can Barta, Can Xirigoi, Can Vintro, Can Berdura, Torre Sellés, Can Frares, Can Gaig, Can Peguera, Can Sitjar, Can Viudet, Can Viladomat, Can Quintana, Can Casanova, Torre Xifré i un llarg etc.,  d'algunes de les quals no queda ni una simple fotografía, és com si mai no haguessin existit.



video


Sobretot, pel que fa al Guinardó, existeix un gran buit informatiu donat que fins ara no ha aparegut un Desideri Díez que hagi escrit la seva història, ni ningú fins ara,  que en tinguem coneixement, sembla que se n'hagi preocupat mai de recopilar material històric i fotogràfic per dur-ho a terme i contra més anys passin més difícil resultarà trobar material per a poder-ho fer.

Sabem però, que actualment en Joan Corbera, historiador del Guinardó i el Grup de recerca històrica EL POU i jo mateixa, estem fent els possibles per aconseguir-lo. En aquesta línia en 2016 s'ha publicat el llibre L'ABANS GUINARDÓ - CAN BARÓ, que és un treball de quasi dos anys de treball exhaustiu. 






 Nota biogràfica de  :

DESIDERI DÍEZ I QUIJANO

Desideri Díez i Quijano nasqué a Castrojériz (Burgos) —Castella— el 1948. Estudia magisteri, pedadogia i història. És llicenciat en Filologia Castellana amb la tesi: "La Sátira social en la prosa de Quevedo".


—"Horta serà un dels camins per on es produirà la meva integració a Catalunya, pel treball, per l'Associació de Veïns, assemblees de mestres..."


Quan era professor
Amb els alumnes de la Salle Horta i més tard amb els de Santa Isabel de Sarrià aniré descobrint aquest país meravellós mijançant excursions, sortides a Barcelona... precisament serà amb els alumnes de cinquè d'EGB de Santa Isabel de Sarrià amb els qui començo a parlar el català encara que tímidament, també els professors d'aquest mateix col·legi m'ajudaran molt en aquest sentit. Són els anys 1976 i 1977"

L'any 1975 comença l'estudi de Filologia Catalana i es llicencia en 1980.


Ha publicat articles sobre ensenyament, socio-lingüística i assaig sobre temes i autors diversos: Espriu, Folch i Torres, Rusiñol, el GETH, el Folklore Popular a Horta... és fundador i co·laborador assidu de la revista Hortavui, portaveu del barri d'Horta.


"Enamorat de la vida, de la joventut, de Catalunya... i també, per què no dir-ho, de la ironia d'aquesta vida".


És professor numerari de llengua i literatura catalanes.
Contraportada del llibre
Juliol 1982 




divendres, 28 d’octubre de 2011

"ELS OUS D'EN PORCIOLES" - Barri de la Font del Gos


Les bombones cap els anys 80

Al costat mateix d'on estaven el coneguts amb el malnom de  “OUS D'EN PORCIOLES”, ara mateix hi ha un parc sota del qual s'han construït les noves cotxeres d'autobusos (abans a l'Av. Borbó als Quinze), al costat mateix encara  queden restes dels murs de la plataforma on eren les bombones de gas que van ser motiu de tantes protestes veïnals entre els 60 i 70,  quan varen ser construïdes en temps de l'alcalde Porcioles per la Catalana de Gas i Electricitat..


Parc sota el qual estan les noves cotxeres, a l'esquerre les cases del barri de la Font del Gos


Aquestes bombones es van bastir l'any 1967 al costat de la barriada de la Font del Gos.

Construcció de les bombones de gas en 1967


                                         Foto de la Font del Gos de 1983- bombones a la dreta


El web de l'Associació de veïns de la Font del Gos ens fa aquest relat de la creació del seu barri:

Per conèixer els orígens del nostre barri hem de remuntar-nos aproximadament a la fi dels anys 30, principi dels 40, data en què la família Vallhonesta decideix parcel.lar i vendre els terrenys de la seva propietat situats en el paratge de l'antic terme de Sant Joan d'Horta. En aquest moment és quan es presenta a l'Ajuntament un pla urbanístic que portaria el nom d'Urbanització Vallhonesta Can Papanaps,( ja que els habitatges es volien construir en terres d'aquestes dues masies).


Can Papanats en 1963, masia que encara es conserva, envoltada d'altres construccions
Can Vallhonesta darrera del Laberint (encara existeix la masia)


Aquest pla urbanístic acompleix els requisits exigits per l'Ajuntament de Barcelona, per la qual cosa es comencen a vendre els terrenys i es concedeixen permisos d'obres per poder edificar, per aquell temps es van construir de 8 a 10 habitatges. Un temps després de la venda dels terrenys, l'Ajuntament de Barcelona reconsidera el projecte i diu que no compleix la normativa vigent, per la qual cosa els nous propietaris es troben amb que no poden construir les seves cases degut a que són retirats tots els permisos d'obres.”

Amb motiu d'això, van ser el propis veïns els que es van veure obligats a edificar-se les seves cases d'amagat, amb el perill que arribés al dia següent una quadrilla de l'Ajuntament i els derruís el que abacaven d'aixecar.

Desprès en la dècada dels 60 van venir més fluxos migratoris a tot el districte d'Horta i els barris es van expandir urbanísticament parlant, lògicament també el barri de la Font del gos que es va nodrir de nous habitants, en bona part per persones que treballaven a la companyia de gas que gestionava les bombones que allà s'hi van instal·lar. 

part del barri de la Font del Gos





Es va continuar auto-construint habitatges unifamiliars d’una forma incontrolada i sense cap condició d’habitabilitat.

Des el 1970 hi ha telèfon i aigua a les cases. La Vall d’Hebron i Montbau (deformació de torre de Gombau, documentada a Horta en època medieval), creat el 1956 a conseqüència del projecte de construcció de 1.300 habitatges per a cobrir les necessitats d’habitatge de la ciutat. Cartell de l’entrada al barri de la Font del Gos, barri edificat a l’ombra dels “ous de Porcioles”

Tot el que el barri necessitava ho van aconseguir a base de lluita veïnal tanmateix l'escola unitària, o més ben dir, els barracons provisional habilitats com escola. Els veïns van preferir no protestar massa perquè tenien por que els traguessin el barracó i la possibilitat que els seus fills deixessin d'anar a escola. El habitants de la Font del Gos, també coneguda com Virgen del Camino, es va fer ella mateixa les seves cases, es va pagar l'arribada de l'aigua i de la llum. Ells tots sols van fer el seu barri..






Com ja hem dit més amunt, les bombones del gas es van construir l'any 1967, sota el mandat del desgraciadament conegut alcalde Porcioles. Sabem pels diaris de l'època que els veïns d'Horta van fer sentir la seva veu en contra d'aquesta instal·lació, bastida aprop de zones força habitades ja en els 60, de la ciutat de Barcelona.

les bombones de gas amunt a l'esquerra, darrera de can Cortada (foto realitzada des de Ca la Sinia)


Les bombones foren part d'una xarxa de distribució de gas amb la missió de constituir una reserva en cas de necessitat. Eren dos dipòsit d'una capacitat de 100.000 m3. Cadascun. Els dipòsits eren d'una planxa d'acer de 36 mm. De gruix i les soldadures en varen comprovar radiogràficament.




El director general de la Catalana de Gas i Electricitat, sr. Arbís, va declarar a una representació de veïns d'Horta i de la Font del Gos, que la construcció era deguda a la necessitat de comptar amb grans dipòsits per servir la ciutat.

Els veïns varen continuar una lluita que no va servir de res dona que les bombones van continuar en el barri fins que vint anys més tard, van deixar de funcionar.

En efecte, l'any 1986 finalment van deixar i van passar a mans de l'Ajuntament de Barcelona que no va exigir a l'empresa que les havia explotat que les desmantellés, és més es van sentir veus de l'alcaldia que postulaven per cedir “els ous d'en Porcioles” a una empresa privada per tal de fer-hi una macrodiscoteca, un restaurant amb grans aparcaments, etc.

Així doncs en lloc de rectificar les errades del passat, el màxim responsable de la preservació del Parc de Collserola afirmà: «Las dos esferas son singulares para bien o para mal»; mentre que Jordi Borja, vicepresident de la Mancomunitat de Municipis,digué: «siempre que sea posible y no se produzca un grave perjuicio no es bueno derruir».

Això era vàlid per a uns esfèrics de 20 anys d’antiguitat, no ho era per a les nombroses masies centenàries, veritable patrimoni cultural, històric i arquitectònic que el mateix Ajuntament enderrocà a Horta, Can Besora, Can Gresa, Can Borni, Can Glòria, Can Notari, Can Sínia...

La pressió ecologista aconseguí que la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona rectifiqués a la vigília dels Jocs Olímpics i procedís al desmantellament definitiu dels «ous d’en Porcioles», instal·lant les cotxeres d’autobusos de l’ATM, mig soterrades.

L’operació de castració va costar 8,4 milions de pessetes de l'època i de les nostres butxaques, una negoci rodó per la Catalana de Gas.





* Fonts informativas: estudi “Collserola a Barcelona: història d'un desencontre”, dels Col·lectius Can Pascual, Can Masdeu i Col·lectiu Agudells, Revista Hosta – Guinardó suplement del districte de febrer de 2007, llibre de Desideri Díez “El que ha estat i és Horta”, Tots el Barris de Barcelona de J. Fabre i Josep Maria Huertas Claveria, Revista El Carrer de la FAVB de 1992, Bloc Tot Barcelona.


dissabte, 22 d’octubre de 2011

LA TORRE DELS PARDALS



La Torre dels Pardals era a no dubtar una de les masies-torre més boniques dels voltants d'Horta. 

Mossèn Joan Clapés (1) diu que La Torre dels Pardals, “està situada al lloc de de Villa Piscinna, cap a munt, al lloc dit Campo Amaro.(Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar)

La Torre dels Pardals a mitjans del segle XIX 
Els orígens de la Torre dels Pardals cal buscar-los, com el d'altres masies, en viles romanes i torres medievals, com assegura l'historiador Carreres Candi (2). No en va en el s. XVIII, en una de les restauracions de la masia, dins les ruïnes de la Torre dels Pardals es van trobar unes termes o banys romans i un cap de dona tallat en marbre, que suposem es guarda en el museu arqueològic de Barcelona.

En convertir-se al llarg del segle XVII en caserna per Felip V, va ser assetjada militarment durant les moltes batalles que s'hi van lliurar a prop i posseïa, segons explicava un dels nebots dels srs. Valls, “nombroses mines subterrànies que no acabaven mai de resseguir-se de llargues que eren”. 

Tot i que són pocs els documents escrits que ens en parlen, tenim documents fotogràfics anteriors a la restauració de la torre i això ens permet assegurar, per l'estructura de la torre i els murs, que es tracta d'una construcció possiblement del segle XV.

Segurament va ser construïda amb materials de construccions anteriors en el segle XIV – segons consigna un document lliurat l'abril de 1389, a favor de Bernat Gassó, que els posseïa com tutor del seu nebot, hereu de la finca. El nom Torre dels Pardals li ve per la gran quantitat d'ocells que s'arreceraven en les branques dels arbres del seu voltant.

La situació topogràfica la va fer perillar durant els setges de Barcelona al llarg del segle XVII.


Vista parcial d'un mapa del setge de Barcelona on apareix la Torre dels Pardals i el Mas Guinardó 
Vista parcial d'un mapa del setge de Barcelona on apareix la Torre dels Pardals i el Mas Guinardó 

Posteriorment la lluita sostinguda pels Barcelonins contra Felip Vè, va fer que la Torre dels Pardals, com la de Fang i el Manso Guinardó, agafés anomenada.

En el memorial d'una excursió campestre escrit pel capellà d'Horta durant l'estada de l'arxiduc d'Àustria a Horta, proclamat ja comte de Barcelona, es consignen amb minuciosament detalls de la Torre del Pardals.

Quan es parla de la història de Barcelona, sembla que tots els esdeveniments importants hagin tingut lloc en la pròpia ciutat de Barcelona, i que en la superfície de les seves rodalies, aquella que trepitgen nosaltres tots els dies és terreny verge a recer successos gaire significatius, un lloc on no ha passat mai res que reculli cap llibre, però simplement és que ningú ens ho ha explicat mai.

El primer que haurien de recollir les escoles en quan a història, hauria de ser la més propera, port ser d'aquesta manera ens la sentiríem més nostra.

El Guinardó i Horta, no va ser sempre l'oasí de pau que es va vendre al públic a finals del segle XIX pel gaudi senyors amb molts diners i petita burgesia, sinó que durant segles va ser contrada de bandolers i d'enfrontaments militars de tota mena. 

Segons relata Desideri Díez en el seu llibre LES MASIES D'HORTA:

“Quan més endavant va quedar establert per les tropes del primer Borbó el setge de la plaça el 2 d'abril de 1714, alguns enginyers francesos van reconèixer el terreny de la primitiva Torre dels Pardals i hi van instal·lar una bateria i deu morters que, més tard, van haver de desmuntar obligats pels fusellers de Barcelona, desprès d'una intensa lluita, el 8 d'abril, al peu de l'edifici.

Un segle desprès, quan els francesos ocupaven Sant Andreu, el 2 de setembre de 1808. Milans del Bosch va baixar de la muntanya per la part de la Torre dels Pardals i va lluitar amb els francesos un prolongat combat.”

I aquesta sols és una mostra de la història recent de les nostres contrades.

Desprès de passar per diverses mans, la Torre dels Pardals fou comprada a la darreria del segle XIX per Josep Ma. Valls i Vicenç, d'una família de banquers de Barcelona, escriptor i poeta.


La Torre dels Pardals, dibuix de Nolasc Valls




Torre dels Pardals , dibuix Nolasc Valls
Gran senyor per naturalesa, s'envoltà d'objectes d'art, no pas per vanitat d'exhibir-los, sinó per necessitat temperamental. Al contrari de molts burgesos de l'època, no li atreia el modernisme i es va dedicar a reunir obres d'en Vayreda, Urgell, Llimona, Brull, etc. Va aconseguir una bona col·lecció que va repartir entre la seva casa de Barcelona, La Torre dels Pardals i la Torre del Roser. Li agradava escriure i ho feia sota el pseudònim de Josep M. Bosch i Gelabert.


La Torre dels Pardals convertida en torre per la família Valls. F. Arxiu Històric Horta-Guinardó
Ell la va restaurar sense i la va convertir en una torre d'estiueig sòbria i la va proveir de les comoditats necessàries per viure amb una certa dignitat. Durant anys, la família hi anava a passar temporades i a la seva capella s'hi casaren alguns dels seus fills.
Aprofitant les estades a la Torre dels Pardals, que aleshores quedava allunyada de la ciutat, rebien visites de les seves amistats i dels seus fills, entre elles les del poeta Josep Carner, l'Emili Vallès el Dr. Torras i Bages i d'altres. Un dels altres fills, en Pere Nolasc, pintor, ha deixat alguns apunts de com era la Torre dels Pardals, en l'època

A la mort del seu pare en 1907, heretà la Torre l'hereu, Manuel Valls Martí.

A conseqüència de la setmana tràgica molts convents foren cremats. En Manuel Valls Martí oferí la Torre dels Pardals a la comunitats de monges de Valldonzella desprès que el seu convent fou incendiat. Allà hi visqueren i algunes tanmateix hi moriren, fins l'acabament del nou monestir que passats uns anys es van construir al peu del Tibidabo.

Fou el propi Manuel Valls qui vengué en 1915 a Joan Roig i Mallofré farinaire de Reus, qui la comprà amb l'intent de rehabilitar-la. Desprès d'algunes reformes, sota la direcció de l'arquitecte Joan Rubió i Bellbé (4), es dona major volada al projecte i es converteix en la torre modernista que podem contemplar en les fotos de sota i que va guanyar el premi a la millor casa senyorial de l'any 1918, concedit per l'Ajuntament de Barcelona. Des d'aleshores la torre es coneixeria també pel nom de Can Roig o Mas Roig.

En la reforma de la casa en un mur de la Torre dels Pardals l'any 1916 s’hi trobà un cap femení de marbre blanc. Per les característiques del pentinat sembla que es pot datar de la segona meitat del segle II o inicis del III dC. Ja en el segle XVIII dins les ruïnes de la Torre Pardals es van trobar unes termes o banys romans.

La Torre del Pardals vista de la part que donava als jardins (foto de la Biblioteca de Catalunya de Josep Blanch 19189


El Guinardó s'urbanitzava a contra cor dels que volien que continués éssent un lloc de repòs i tranquil·litat per les classes altes, com així ho expressava el sr, Marceli Urpinell en  la revista Vida Guinardorenca, que era el butlletí Portanveu de la Sociedad Guinardó Instructivo Recreativo, del mes d'octubre de 1927 : Cinc anys enrera. Tot canviat, abans vastes extensions de terra joiell de cultiu assombrós. Avui són lloc d'edificacions varies, luxoses, tot gust. La metamorfosi ha estat extremada. 



Pot-ser, em direu: "Millor que s'edifiqui!!... AH!, no us ho creieu pas, perquè abans el Guinardó es tenia en concepte "d'un joliu villatge".



No li agradaven gens a aquest bon senyor les torretes petites on segons ell la gent vivia en nius-habitacions, anti-higiéniques, penseu - continuava - que el Guinardó va perdent la seva vistuositat, sa valor i adhuc la seva bellesa per instants, sense quasi dar-nos  compta, desapareix, aprofitant l'embaladiment nostre,  esguardant satisfets el progrés de  l'edificació. 


Tornant a la Torre dels Pardals, en 1918  la torre oferia aquesta imatge en el aleshores carrer Dos Rius (Av. Mare de Déu de Montserrat en l'actualitat).

Porta principal de la torre  que donava al carrer Dos Rius cantonada C. Torre dels Pardals 
Av. Mare de Déu de Montserrat cantonada C. Segle X

Façana lateral pel carrer Dos Rius 
Els propietaris de la finca, Juan Roig i Francisca Soler, van omplir els seus jardins amb precioses estàtues, delicades fonts i petit estancs. L'interior de l'edifici fou decorat amb sumptuositat i luxe amb tota mena de mobles i detalls decoratius de gran valor. 

Escala de la Torre dels Pardals (Foto Biblioteca de Catalunya de Josep Blanch 1918)

Cúpula de la torre vista des de dins

Primer pis de la galeria de la Torre dels Pardals  (Foto Biblioteca de Catalunya de Josep Blanch 1918
Al jardí, un dels major encisos d'aquella bella torre, s'hi instal·laren diverses reproduccions d'escultures clàssiques que es destaquen bellament damunt la retallada verdor dels parterres.



Jadins de la Torre dels Pardsls (Fotos Biblioteca de Catalunya de Josep Blanch 1918)


on sovint s'oferien audicions de música i representacions de teatre clàssic,  com es pot comprovar en la foto de sota que seguidament reproduïm


Representació de l'obra Fabiola als Jardins de la Torre dels Pardals a càrrec de les alumnes d'una escola de monges
"La Torre dels Pardals donava la sensació d'un museu, per la diversitat d'estils i obres d'art que s'hi havia acoblat.

Però contrasta la senzillesa de línies de l'exterior amb la fastuositat de l'interior. Cap de les seves façanes és historiada per escultures, calats ni motlluratges. Però, segons els abundants documents fotogràfics que tenim, podem apreciar la força dels muntants de l'escala, la talla dels mobles, la riquesa de la ceràmica, en cristalleria, en tapisseria.

 Aquesta masia convertida en torre residencial més tard, tenia una encertada distribució de diversos cossos que constituïen la les façanes de l'edifici general, totalment aïllat, amb l'entrada principal, de gran amplitud, destinada a la vida familiar i de relació. La comunicació entre les diverses parts de la casa i els diferents pisos es feia a través de sumptuoses escales, amb un impressionant saló, amb pintures decoratives a l'estil de Wath i dels pintors del segle XVIII, amb una galeria espaiosa amb un menjador, armaris, cofres i armariets de pared amb una xemeneia, monumental, formant un conjunt ple d'harmonia arquitectònica, explica Desideri Díez en el seu llibre sobre les masies d'Horta, ja anomenat anteriorment.

La Torre dels Pardals era una finca només utilitzada pels seus propietaris els caps de setmana i durant l'estiu, durant tot l'any hi vivien, com a moltes cases similars, uns masovers, els últims que va tenir la torre dels Pardals van ser els Ayguader 


Familia Ayguader, en la torre dels Pardals. F. del fons P. Agustí.




Ells tenien cura de la casa, el jardí i l'hort, ells vivien la casa i són els que més l'estimaven , alguns els seus membres van celebrar el seu casament en la torre els Pardals


Casament d'un dels nets dels masovers.. Fons P. Agustí
Nenes fent bufandes de llana pels soldats en l'Escola de la Natura

Durant la Guerra, aquesta finca es convertí en l'Escola de la natura, dirigida pel Pedagoc Joan Puig Elies (President de l'Escola Nova Unificada) i per la seva muller, la mestra Roca. Era una escola de signe racionalista estava sostinguda pel sindicat del tèxtil de la CNT (Confederació Nacional del Treball), segons explica Joan Corbera.


Finalment, afegirem que segons explica Ramon Ballester nebot de la segona dona d'en Companys, que quan el 31 d'octubre de 1937, el Govern de la República abandonà València i es trasllada a Barcelona, el aleshores president de les Corts Diego Martínez Barrio, va viure en la Torre dels Pardals fins que que el dia 23 de gener de 1939 va abandonar el país per fugir fins a França on va morir el dia 1 de gener de 1962.

D'aquella primitiva torre medieval, masia, torre senyorial més tard, increïblement ja no en queda res, absolutament res, va ser enderrocada en entre 1943-1947, ja segons una foto aèria de 1947 la finca s'havia convertit en una illa de cases, diversos edificis de pisos s'havien construït al voltant, sense que ningú no mogués ni un dit per impedir-ho, clar que en l'època el veïnat prou tenia en sobreviure a una terrible guerra.



Foto aèria de 1947 de la zona
Com record de tota aquesta bellesa tan sols queda el nom d'un carrer “C. De la Torre dels Pardals”, unes palmeres de l'antic jardí en l'interior de l'ïlla de cases  i un poema d'una de les persones que més bé la van conèixer i gaudir Magí Valls i Martí un dels fills de Josep Maria Valls i Vicens 
 


UN ALTRE ADÉU



Adéu Torre dels Pardals,

-repòs que fores de casa-
amb aquell posat tan dolç
de pagesa i ciutadana!

Tenies hort i jardí
i eres voltada de parres
i un pou tenies, pregon,
que ens dava l'aigua gemada.


Allà hi vaig passar un temps

de ma vida jovençana
quan l'ahir era proper,
quan el demà no espantava.


Més ara, com si un mal fat

maleís ta recordança
s'enderroquen tes parets
sense dol ni enyorança
fins que no quedi de tu
ni les més petites traces.


Jo, en veure't enderrocar,

he sentit en mes entranyes
com si una invisible mà
m'arranqués un boci d'ànima!


ON ESTAVA LA TORRE DELS PARDALS?:

En el quadrat que fan els carrers Mascaró, Torre dels Pardals, Av. Mare de Déu de Montserrat i Segle XX



Foto de la que fou porta principal situada a la cantonada amb el C. Torre dels Pardals.

Fodo de la part de la finca cantonada amb el c. Segle XX


Va escriure poesia que fou premiada a diferents Jocs Florals i llibres de pensament religiós, històric, etc... però sobretot destaca per la seva tasca d'historiador de Sant Andreu de Palomar. En aquest sentit fou la primera persona que s'interessà per la història de Sant Andreu.  

(2) Francesc Carreras i Candi (Barcelona, 1862-1937) fou un historiador i polític català.

(3) L'Administració municipal de Porcioles (1957-1973), fou en general poc coherent des d'un punt de vista pressupostari i polític. El seu mandant es caracteritzà per un desenvolupament urbà descontrolat i per una notable projecció de la ciutat com a seu de fires i congressos, però també per una escassa sensibilitat cap als problemes reals dels barcelonins. L'increment de les protestes ciutadanes i dels moviments veïnals als barris, especialment actius a partir de 1968, n'aconsellaren la destitució el 1973.

4)  Joan Rubió i Bellver fou un arquitecte modernista català que va néixer a Reus el 24 d'abril de 1870. Era germà del militar Marià Rubió i Bellver i oncle de l'arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí i de l'enginyer Santiago Rubió i Tudurí. Es va titular el 1893.
 
Va ser deixeble i ajudant d'Antoni Gaudí, amb el que va treballar a la Sagrada Família, la Casa Batlló, el Parc Güell, la Casa Calvet, la Torre Bellesguard, la restauració de la Catedral de Mallorca i la Colònia Güell, on construí la Cooperativa (amb Francesc Berenguer i Mestres, 1900) i diverses cases particulars, com Ca l'Ordal (1894) i Ca l'Espinal (1900).

Fou també regidor de l'Ajuntament de Barcelona i arquitecte de la Diputació, des d'on va realitzar obres al Palau de la Generalitat de Catalunya, la més destacada de les quals va ser la construcció del pont neogòtic que uneix el Palau amb la casa dels Canonges, al carrer del Bisbe, que contribueix a donar caràcter a l'anomenat "Barri Gòtic". La seva particular visió del que havia de ser la Ciutat Vella està resumida en l'obra Taber Mons Barcinonensis (1927). Va guanyar dos cops el Concurs anual d'edificis artístics (premi municipal al millor edifici barceloní) els anys 1913, per la Casa Roviralta, i 1917, per la Torre dels Pardals, avui desapareguda.

5)  Pere Nolasc Valls i Marti, nascut a Barcelona l´any 1888. Fundador l´any 1926 de l'academia Valls de pintura de Barcelona que comptava amb alumnes tals com; Antoni Tapies, Modest Cuixart, Oriol Marti Valls, etc.





*Fonts d'informació: Las Masies d'Horta de Desideri Díez, Wikypedia,  Fotos de la Biblioteca de Catalunya de Josep Blanch Salvany), Llibre de memòries del net de Josep Maria Valls i Vicenç

dimecres, 19 d’octubre de 2011

QUAN EREM DIFERENTS (Josep Ma. Huertas Claveria)

(Anys 60)

Hi ha afirmacions que es fan sovint sense pensar massa en si responen més a la realitat o al tòpic. Per exemple “passa el temps i les coses bàsiques són sempre iguals” o “com han canviat els costums amb el pas dels anys”. Segurament les dues són certes i depenen de com contemplem el passa, el nostre passat, amb els ulls del record.

El Guinardó, com altres barris no eren al centre de la ciutat, vivia als anys seixanta encara una mica “ensimismat”. Hi havia encara torres a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat


A la dreta una de les moltes torretes de l'avinguda "VILLA RAMONA" derruïda els anys 70
Torres de davant la parròquia any 1962

molta gent es coneixia de tota la vida, l'activitat social tenia el seu centre a la parròquia perquè no hi havia pràcticament res més.




Et podies trobar al sr. Prats, catòlic de pedra picada, un dia que plovia i podia ser que li comentessis “quin mal dia que fa avui” i et respongués “tots els dies són bons si estem en gràcia de Déu”.

Nosaltres i el món, érem més ingenus que els joves i el món d'ara. Al voltant de la parròquia i de la seva influència es bellugava el nostre univers. Hi tenien lloc activitats ben diverses: el teatre, els ballets, el bàsquet de la inoblidable penya Esportiva Montserrat (el PEM, com li dèíem), la inauguració del cinema en 1962, les revetlles a casa dels Renom, la revista Atalaya del Guinardó, l'Acció Catòlica, les xerrades organitzades pels capellans (Tort, (Sardà), Félix Miquel, Bonal)...




Fins i tot fèiem versos que ben segur hem oblidat. En Llibert Vinaixa va publicar aquests a l'Atalaya;

Sota el passatge Garrofers
vora Can Pac i arran del forn
sota tres llums que no s'aguanten
hi ha el camp del Pem.


Ell hi jugava, com molts d'altres. Ara no hi ha cap camp de bàsquet al passatge dels Garrofers, ni tan se val garrofers. Ni torres a l'Avinguda. Queden però els records.

Nosaltres, aquelles noies i aquells nois, érem diferents a com són ara, però em sembla que alguna cosa d'allò a quedat dins nostre perquè les persones ens construïm maó a maó, com els edificis. I també pot ser perquè, com canta en Raimon “qui perd els orígens perd la identitat”.

(Barcelona 19.6.2005)


Així escrivia Josep Maria Huertas Claveria el 2005, dos anys abans de morir,  tot recordant la seva joventut al Guinardó.

Ell era un noi de l'eixample que vivia en el Poble Nou i treballava a la fàbrica Vespa mentre estudiava . Allà va fer amistat amb en Joan Caldentey que és qui el va fer pujar al Guinardó i el va introduïr a la parròquia on el van engrescar a contribuir en la revista que volien publicar amb el nom de ATALAYA DEL GUINARDÓ.

En 1995, el mateix Huertas va escriure un artícle pel llibret que va editar la parròquia per commemorar els seus 75 anys de servei als feligresos del Guinardó, on feia un repàs de la seva trajectòria com director de la revista que editava el Cercle Catòlic a la parròquia, i deia així:



"En 1960, als baixos de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, hi havia el Cercle Catòlic del Guinardó: un bar, unes taules de ping pong, una sala de teatre.. .  Pel mes de juny la Junta de l'Entitat  va decidir treure un butlletí i em van encarregar dirigir-lo. Li vam posar el nom "ATALAIA DEL GUINARDÓ" (el nom en l'època era en castellà) i va sortir durant cinc anys, tot i que algun cop fos simplement una circular, per manca de diners.


Imprimíem en blau a les gràfiques Sierra, que era propietat d'un home escardalenc, bona persona que tenia els tallers al carrer Varsòvia.


Entre els primers col·laboradors, que en principi només firmaven amb inicials. figuraven Joan Sarries, Joan Caldentey - el meu millor amic - Jesús García de Mendoza, Vicente Calbó, Pere Renom... Signaven i escrivien en castellà, perquè el català aleshores era cosa prohibida, reduïda a l'àmbit del que és privat.





Vivíem dels anuncis, com tota publicació. Entre ells hi havia la cartellera de cinemes del barri, tots ells tancats avui dia; Sanllehy, Maragall, Montserrat. Ignoro la raó per la qual no hi figura l'Ibéria, que estava al carrer Praga i que tampoc existeix ja.



Revista ATALAYA DEL GUINARDÓ. A l'esquerra el cine de la parròquia.


El gener de 1962 la revista va passar una crisi i va quedar reduïda un temps a una circular, on destacaria, des del mes de juny, la nostra pròpia cartellera la que van inaugurar un cinema en el vell teatre, renovat. La crisi va durar un any. Vam ser de nou 8 pàgines, ara en ciclostill perquè la impremta resulta molt cara. En 1964 va figurar per primera vegada un consell de redacció als crèdits, que incloïa Ms Raimon Bonal, sociòleg avui secularitzat, que havia vingut com nou vicari de la parròquia.


La publicació va agafar una nova embranzida i qualitat des de l'abril de 1965 quan vam dedicar un extraordinari a problemes i realitats del barri. Hi van aparèixer els dos primers artícles de la història en "l'Atalaia del Guinardó" en català, un d'ells sobre els primers temps de la parròquia.


Aleshores va arribar la crisi, el vicari Ms. Raimon Bonal, es va enfrontar amb un Rector autoritari i, com sol passar, va resultar-ne perdedor i el van traslladar. El Consell de redacció s'hi va fer solidari i va publicar al número de juliol de 1965 una carta oberta al rector que va provocar un terrabastall. La junta del Cercle Catòlic del Guinardó va susprendre la publicació (con la iglésia se havia topado) "temporalment", però la realitat és que "l'Atalaia del Guinardó" no va tornar a sortir.


Raimon Bonal antic vicari de la parròquia, ara secularitza, avui dia sociòleg reconegut

Havia viscut 51 números al llarg de 5 anys. Repassada avui la .col·leció,  és un bon termòmetre per conèixer com eren els cercles catòlics i els barris barcelonins als anys 60"



Josep Fabré amb qui va compartir l'escriptura en molts dels seus llibres parla de l'arribada d'en Huertas al Guinardó tot dient:

.....més enllà del Poblenou on vivia. És interessant veure com Huertas, nascut a l’Eixample, fill d’un periodista feixista –que, a més, els va deixar, a la mare i a ell, ben aviat- i que es va posar a treballar a la fàbrica Vespa, va fer el salt vers el periodisme i una sensibilitat social, catalanista i cristiana progressista. La clau està en la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat i el Guinardó dels primers anys 60 -el que descriu Juan Marsé a les seves novel·les, prop de Can Baró, el Carmel i de nuclis de barraques com el de Francisco Alegre. Allí va descobrir Huertas el món polític, social i de barri. El nacionalisme li descobriria després Manuel Ibáñez Escofet, que com a subdirector de El Correo Catalán, i després director de Tele/eXprés, li va fer de pare.

 -Perseguint una novieta que li va donar carabasses va entrar en contacte amb gent del Cercle Catòlic del Guinardó: amics amb cognoms com Caldentey i Renom que conservaria sempre i que fins i tot utilitzaria de pseudònim. A la parròquia on més tard funcionarien multicopistes antifranquistes i per on passarien capellans com Prieto i Rigol –futurs alcalde de Cornellà i president del Parlament, respectivament, Huertas va dirigir la revista Atalaya del Guinardó, un grup de teatre amateur, i fins i tot cine.

Si voleu llegir el contingut de tota l'entrevista a en Josep Fabré, cliqueu sobre el link que segueix




*Josep Maria Huertas Clavería (Barcelona, 24 de novembre de 1939 - íd., 4 de març de 2007) fou un escriptor i periodista català en llengua catalana i castellana.

L’obra periodística de Huertas començà el 1963 i es perllongà de manera ininterrompuda fins a la seva mort, el 2007. Ell no va viure al Guinardó però si que hi va passar moltes hores de la seva joventut perquè era amic d'en Joan Caldentey qui va el dur a la parròquia on va col.laborar a editar la revista Atalaya del Guinardó.

Es calcula que escrigué o col·laborà en la redacció de 105 llibres i més de 5.745 articles. Considerat un dels referents contemporanis del periodisme català, Huertas practicà un periodisme social, de proximitat i servei, fortament vinculat als moviments socials i als problemes dels barris de Barcelona. Per aquest motiu està considerat un dels més importants cronistes contemporanis de la ciutat. Periodista crític, gran coneixedor de la realitat històrica de Barcelona i de Catalunya, de gran memòria i caràcter fort, els textos de Huertas reflecteixen, sobretot, la seva lluita ininterrompuda en favor de la llibertat i els valors democràtics. (Informació de la Wikypedia).