divendres, 30 de setembre del 2011

CAN FIGUEROLA





Al llarg del segle XVI i primera meitat del XVII, es produeix una gran florida de noves cases pairals. En el procés influeix immigrants francesos que vingueren a Catalunya i es van instal·lar a pagès, van refer les masies abandonades per dèficit de població i van engrandir-les.

D'aquest segles són les masies de Can Figuerola, Can Besora (de la que hem parlat en un altre entrada d'aquest bloc) Can Sitjar, Can Travi, a més de la reforma de les masies de Can Mariner , Can Fargas, Can Cortada i torre Llobeta , entre d'altres, de totes elles n'hem parlat ja també en altres entrades d'aquest bloc.

Ens fixarem avui en  Can Figuerola una masia del segle XV, situada a Sant Genís dels Agudells, concretament al carrer  del Sinaï,  mostra viva  del gòtic civil de la ciutat de Barcelona.





El nom el rep  d'una família important en la història d'Espanya del segle passat  Laureà Figuerola, que va ser ministre d'hisenda en el govern  provisional d'Espanya en la revolució de 1868, la mateixa que va instaurar la pesseta com moneda nacional. Sota l'edifici encara es conserven  túnels i llargs passadissos subterranis que facilitaven la fugida en un hipotètic cas d'asedi en temps de guerra o atacs dels bandolers que van actuar en la zona durant el segle XVII..


Can Figuerola en els anys 70
presentava un estat bastant degradat.
La masia  tenia una gran extensió de terreny entre la Vall d'Horta i el Tibidabo.
 
La inmobiliaria “SADIS” la va comprar pràcticament en ruïnes i en va urbanitzar la zona amb vivendes que, com es pot apreciar en la foto d'abaix, es mengen tota la perspectiva de la masia , la constructora, va voler treure'n tot el suc de la superfície a urbanitzar, i no va tenir mirament ni respecte per l'edifici centenari i un dels blocs de pisos es va bastir  a escassos metros de la masia, aquest blocs de pisos donen la sensació que la volen engolir sols per la gosadia de continuar existint.




Finalment el pintor Alfredo Palmero la va comprar i rehabilitar. Va ser restaurada amb un total respecte, tant a l'estructura externa com  a la interior. La façana principal. de grans dovelles, amb el vell escut de pedra i els finestrals gòtics, han recuperat part de la seva anterior dignitat.

Les façanes laterals també han estat rehabilitades, de manera que la masia presenti el caràcter i la noblesa de la construcció primitiva.




Conten alguns veïns que aleshores encara eren nens que al mestre Palmero li agradava  ensenyar-lis  l'interior i a ells els feia la impressió que estaven en un castell medieval ple de princeses i cavallers amb armadura..

Ara és la seu d'un institut d'art que du el nom del mestre Palmero, i en el primer pis de la masia hi viu el net del pintor, que desprès del seu pare, representa la tercera generació de pintors en la família.

Aquí teniu un video on es pot admirar l'edific per dins i els quadres dels pintors.




* Documentació de la Web de la Història de Montbau, altres fonts d'internet . Fotos del  primer vídeo de la Trup d'Història.


diumenge, 25 de setembre del 2011

CAN BRANSÍ


Can Bransí i els seus voltants a principis del segle XX


Can Bransi en primer terme, al fons la muntanya del Carmel i a la dreta l'observatori Fabra al Tibidabo



Can Bransi estava situada al costat de la Riera d'Horta, avui carrer del Tajo, concretament on avui es troba el Mercat d'Horta.


A l'esquerra  terrenys de Can Brasi on es va construir el Mercat d'Horta


Documentalment, existeix una llicència d'obres del 4 de maig de 1754, per remodelar la casa. Per aquell temps Can Bransí disposava de cavalleria, celler, cup, balcons i arbres fruiters.


Can Bransi  

Francesc Gomis va comprar la casa a un tal Jeroni Coromines i en 1754 fou heretada pel seu fill Ignasi Gomis, comerciant de teixit de Barcelona propietari d'una altra finca a Horta situada a prop de Sant Genís dels Agudells, anomenada Can Gomis.



Can Gomis 

Jardins de Can Gomis a Sant Genís dels Agudells

Dels Gomis passà als Bransí, desprès d'alguns plets.

Bernat Bransí era un home de reconegut prestigi per la qual cosa fou encarregat pel consistori de l'Ajuntament de Barcelona per a contestar al “Cuestionario” de Francisco Zamora de 1789, que tantes vegades es anomenat quan es tracta de descriure les cases i finques de la contrada d'aquell segle. El “Cuestionario” parlava de la situació de la Ciutat de Barcelona i de la vall d'Horta.

El pare de Bernat Bransí fou el noble Marià Bransí i Pérez, que rebé el títol de Felip V el 5.11.1743 i el rei Carles IV li atorga el càrrec de Regidor Supernumerari de l'Ajuntament de Barcelona. Vivien al carrer Sant Honorat, on ja hi vivia el seu avi Jeroni Bransí.

El 14 de juliol de 1770, Marià Bransí deixà les seves possessions a la seva dona Francesca, al seu germà Joan Bransí, a les seves germanes i als seus fills.

Entre aquestes possessions deixà “una casa i horta en el lloc i terme d'Horta, amb set quartes de terra de regadiu, plantades, arbres fruiters i cinc mujades de vinya”, a Bernat Bransí, que és qui ens interessa.

Home religiós, veient que se li morien els fills, va anar amb la seva muller a visitar al Papa demanant-li consell. El Papa després de fer-los les recomanacions que va creure oportunes???, recomenà que al nou fill que tinguessin li posessin el nom de Bonaventura.

Es així que els nasqué una filla que es va trobar batejada amb aquest “bonic nom”.  Ella serà qui rebi l'herència de la casa d'Horta. Bonaventura es va casar amb Manuel de Llauder i de Camins, militar i polític que en ordre als seus bons serveis va rebre el títol de marquès de la Vall de Ribes. Fou Capità General d'Aragó i de Navarra i també de Catalunya.

El tercer fill del matrimoni, molt vinculat a Horta, va ser qui va regalar al municipi, els terrenys de la carretera de Cerdanyola per a construir-hi el nou cementiri.


Entrada del cementiri d'Horta

No va tenir fills i el títol de marquès de Ribes va passar al seu germa petit, Josep Llauder i Bransí.

La casa residència dels Bransí a Horta havia estat un antic casalot, que els propietaris van convertir en casa d'estiueig el 3.6.1872.

Darrera de la casa hi havia el camí que conduïa a la Mare de Déu del Coll (actual c. Dante), rebia l'aigua de la Sínia mitjançant un solc i el va fer Jacint Tey, segons contracte que va fer Narcís Simó de Can Travi.

L'any 1912 la casa va ser venuda pels fills de Josep Llauder a Antoni Rosell i Malpica, segons escriptura del 28 de març de 1908, qui la va deixar en herència a la seva dona Natàlia Pascual i Ochoa.

Miquel Vila Boix comprà la finca i hi posà una vaqueria, la finca la va heretà el seu fill Ramon Vila i Furró.

La finca va començar a fraccionar-se per la venda en 1908. En una de les parcel·les venudes es va construir el Mercat d'Horta, inaugurat el 25 de gener de 1951.

Segons informa un llegidor, la casa i jardins situats en el Passatge Vila Rosell, Mestre de Santferm i Dante va  substituïts per blocs d'habitatges en els anys 60 i d'aquesta manera va desaparèixer qualsevol vestigi d'aquesta gran casa. 

Aprofito per reivindicar que el passatge Vila Rosell hauria de passar a dir-se Passatge Bransi, en record d'aquesta masia.





Mercat d'Horta en les antigues terres de Can Bransí


Un apunt interessant sobre la masia del net de l'ultima persona  que la va  habitar :

Ricard Penya-Roja Cases No tinc fotos fetes per casa nostra. Aquesta que poseu ja es de la finca en plena decadencia. No hi ha ni la porta de ferro que a dalt hi havia una campana que els nanos feiem sonar tot tirant-li una pedra. Tal com relata en el llibre en Mingo Borràs "Recull d'un temps d'Horta", el meu avi li deien En Pauet de Can Bransí i el seu pare, meu besavi Pau Casas Duran, que feia de masover a la finca, va morir dins la mateixa al donar "l,Alto" a un delinquent i quedar ferit de mort. Aixó era el 1881.



* Documentació històrica basada en el Llibre de Desideri Díez "LES MASIES D'HORTA", alguna de les fotos del fons del CEC sobre la Masia Catalana.

dimarts, 13 de setembre del 2011

CA L'ANDALET / CAN GRASSES


La masia de Ca l'Andalet , rep aquest nom del masover Eudalt Bernet, conegut popularment com  “Andalet”, anteriorment però,  s'havia conegut sota els noms de Can Ventura, “Mariner del Coll” i Can Grasses .


Can Grasses a finals del segle XIX

Recorden  la història del mas, els topònims del carrer d'accés de l'entrada a la masia ( avui dia un espai públic que pertany a l'Ajuntament de Barcelona), du el nom del masover Eudalt Bernet, “Andalet” i per la part de d'alt existeix un carrer que porta el nom de qui fou senyor de la masia Josep Xinxó.

Ja se'n tenen notícies del mas en el segle XVII. Jeroni de Francolí, canonge de la Seu de Barcelona, actuant com marmessor, el 30.8.1675, ven a favor d'Hermenegild Grasses  una peça de terra annexa.




Hermenegild Grasses en fa donació al seu fill, Antoni Grasses i Deu i desprès de passar per varies generacions de la mateixa família, finalment el rep en testament el Dr. Joan Francesc Grasses el 7 de febrer de 1765. El Dr. Grasses fou un home que gaudia gran influència, tal com es pot comprovar pel conveni que es va signar el 4.11.de 1772, pel traçat de la Ctra. d'Horta a Ntra. Sra del Coll, on intervingué, segons consta en l'escriptura del notari Fèlix Campllonch.

Dos generacions més tard, Joaquim Grasses, que heretà la finca el 9.4.de 1827, la va vendré a Josep Xinxó, que provenia d'una família benestant de Barcelona. Xinxó era amant de la pintura, que conreava per afecció; bona mostra del seu amor que li processava foren els quadres relacionats amb la família i també amb la masia que estem comentant.

La família Xinxó va condicionar la masia i fer un seguit de modificacions. La planta baixa va ser destinada als masovers i eines de conreu. La segona era la planta noble i la tercera, les golfes. Comptava amb una mina d'aigua que provenia de Sant Genís del Agudells.

La finca la va heretar més tard el seu fill Francesc-Josep Xinxó que morí al 91 anys el 7.7.1923 i la seva segona esposa Pilar García, morí el 26.10.25. Com Pilar Garcia no tenia  fills ni família sobre els que testar, la va deixar en herència als fills dels masovers Pere Bernet i Seret, fill d'Eudald, i a la seva muller Teresa Vilaseca. on visqueren fins a finals dels anys seixanta

A la masia es conreava sobretot hortalisses i plantes de jardí que es venien en el mercat d'Horta fins els anys 50.

Josep Canet que hi va viure alguns  anys a la masia m'ha facilitat aquestes dades : 

"Viví desde que nací, 1953, hasta que, habiendo emigrado mi padre a Francia un año antes, en 1969 el resto de la familia fuimos a reunirnos con él. Te puedo asegurar que ya en 1953 els masovers no vivían en la masia en lo que llamáis planta baja pero no lo era: eran unos sótanos más parecidos a una cueva que a otra cosa en los que, precisamente, mi padre montó un taller. Fabricaba una especie de barriles de madera que las droguerías usaban para almacenar productos. Ya en aquellos años, y no en la década de los 60, la masia se había dividido en varios apartamentos. En uno de ellos vivíamos nosotros. A pesar de mi niñez, guardo algunos buenos recuerdos de aquel lugar. Alrededor todo era montaña y campos, la famosa higuera que aún sigue en pie, las arcadas de lo que en realidad era la primera planta, la entrada principal a la masia, con un pozo de agua a la izquierda, que era por el pasaje Xinxó, el huerto de abajo donde el taller.."




Finalment, la propietària i filla dels masovers, Teresa Bernet, la va recuperar i vendre a l'Ajuntament.

Avui allotja un centre de Barcelona Activa, que fou inaugurat l'1 de maig de 1994. 


Ca l'Andalet en l'actualitat




* Fotos del Centre Excursionista de Catalunya del seu estudi sobre les Masies Catalanes. Informació històrica basada en el contingut  del llibre  LES MASIES D'HORTA" de Desideri Díez i  d'altres fonts d'internet.

dilluns, 5 de setembre del 2011

Família RENOM - BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)

1908, any en que els meus avis van aterrar al Guinardo, els seus noms Pere Renom Garriga i Maria Baguñà Subirana, tenien quatre fills:  Pere, Narcís, Carme i Maria.

Pere Renom i Maria Baguñà el dia del seu casament
 
De fet vivien al carrer Més Baix de Sant Pere  al barri de la Ribera que, com tots els carrers de la ciutat vella  eren foscos i humits. L'avi era el propietari d'una petita fàbrica de màquines per fer pastes de sopa on també hi van treballar alguns dels seus fills i nets.

Van anar a viure al Guinardó per recomanació del metge de la família ja que el fill gran tenia el que en l'època s'anomenava mal de pott (tubercolosi de la columna vertebral).

Pere Renom fill es va passar gran part de la seva infantesa al llit

Un dinar als terrenys del costat de la casa familiar

En principi van bastir una casa per anar els caps de setmana i vacances a l'avinguda de la Font Castellana (ara Mare de Déu de Montserrat, cantonada amb C. del  Fonògraf, ara C. Gènova) . Els veïns cada cop que sortien per anar cap al Guinardó els acomiadaven amb els mocadors a la ma com si s'anessin a l'altre banda del món.


Maset Maria la casa primitiva dels Renom

Els nens jugant amb el cotxe de l'avi l'avi, any 1930

A l'any 1917, quan ja hi portaven  uns anys vivint al barri del Guinardó, van comprar el primer solar que estava al costat mateix de la torre primitiva situada  fent cantonada  carrer del Fonògraf (avui Gènova) amb l'avinguda de la Font Castellana (avui Mare de Déu de Montserrat). Cap a la dècada dels trenta la van ampliar i van construir en aquest solar la que seria casa del seu fill Narcís, que  aleshores vivia en l'eixample, fora de la influència de les bombes que van caure durant la Guerra Civil pels carrers de la Ciutat Comtal.



Maset Maria - detalls del jardí i alguns interiors


Cap la dècada dels 40, en van adquirir un altre terreny una casa més enllà (entre mig hi havia la casa Llovell) i van bastir una altra torreta per les filles Carme i Maria, que es van  casar respectivament amb en Lluís Sarries i l'Amadeu Capellades.


Casament de Carme Renom Baguñà amb en Lluís Sàrries el 27.4.29

Anys desprès, la filla de la meva tia Carme, quan es va casar, va anar fins a la parròquia  vestida de núvia tot caminant sobre una catifa que anava  des de casa seva (aleshores davant per davant de l'església)  fins a la pròpia porta de la parròquia, segons es pot observar en les fotos de més abaix. Una cosa així, hores d'ara, seria  impensable es tornés a repetir donat el volum de trànsit rodat de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat.

Carme Sàrries Renom el dia del seu casament

La mare de la núvia Carme Renom - una de les minyones de la casa amb el davantal blanc mirant-se l'espectàcle

Al costat de mateix d'aquesta última casa, hi havia uns terreny on  s'hi va bastir una pista de tennis on el joves Renom, Caldentey, Sarries, Portela i d'altres, van començar a forjar la llavor del que desprès seria l'equip de basquet del Pem, tot jugant-hi en l'improvisat camp aquell nou esport que causava furor en el moment.

Els anys van passar  i la família Renom es va anar consolidant com una de les importants del barri. La construcció de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat ja estava molt avançada  i l'avia Maria que era una dona molt activa, va treballar abastament en tasques vinculades amb l'església, creant entre d'altres, el servei de Càritas.




1945 inauguració de la nau central

En la dècada dels 20, l'Associació Montserratina del Guinardó va oferir a la parròquia la campana "MARIA ANGELA", comprada amb el que es va obtenir d'una vetllada literaria-musical de l'esmentada associació. L'ofrena tingué lloc el 29 de juliol de 1923, els padrins van ser l'avia Maria i en Joan B. Coll i Batlle, tal com posa en evidència en la foto adjunta. 





En 1936 la Cripta de la nova església va ser cremada juntament amb totes les imatges que hi havia i l'arxiu parròquia i la campana de l'església va ser robada. 

L'any 1936, va néixer en Narcís un dels meus cosins grans, com estaven en plena Guerra Civil no el van poder batejar fins 1937, tot i així, a casa dels meus avis d'amagatotis.

En acabar la guerra  es van reparar els danys principals en la Cripta i es va celebrar una altre vetllada literària al Mas Guinardó per mirar d'aconseguir diners per comprar una nova campana  (la primera es va finançar de la mateixa manera 25 anys abans). Els meus avis, tan vinculats a la parròquia de sempre, van estar entre les persones que hi van contribuir amb generositat. A la nova campana li van posar el nou de "MARIA TERESA", va ser lliurada a la parròquia el 29.6.1941 i els padrins van ser Narcís Renom i Baguñà i Carme Renom de Sàrrias.



L'església es va obrir de nou al culte i l'abril de 1940. Com la imatge de la Moreneta havia estat destruïda en l'incendi de l´església  de 1936, els meus avis van fer ofrena d'una nova imatge de la Moreneta, que es la que actualment es conserva en el temple o al menys així ho explica Mossèn Florí en el llibret que va escriure sobre la història de la parròquia en 1945, a la fi de commemorar el 25è aniversari de la seva inauguració.

A la fi de traslladar la imatge fins el temple, es va celebrar una petita processó des de la torre dels avis on va ser beneïda fins al temple a la fi de retornar-la al seu lloc primigeni.

la Moreneta sortint de casa l'avi per anar fins a la parròquia


Totes les ciutats tenen les seves llegendes urbanes, les històries familiars també les tenen, a casa meva sempre havia sentit a dir i els meus oncles així ho corroboren, que quan els anarquistes van voler calar foc a l'església, un veí va avisar als meus avis del que pretenien fer.  La meva família i l'indicat veí  es van arribar fins al temple i els va donar temps d'endur-se la imatge de la Moreneta fins la bodega-ssoterrani de casa seva (davant per davant de la parròquia) i la van amagar dins el pou d'aigua que allà hi havia,  a la fi que no fos profanada . Fins i tot tinc entès que s'havien arribat a celebrar misses d'amagatotis en aquesta bodega durant la guerra. 

Jo no asseguro que aquesta història sigui ni verdadera ni falsa, només explico el que he sentit comentar a casa i en tot cas és un bonic misteri a desxifrar perquè si és certa, com penso,  perquè mossèn Florí va explicar en el seu llibre que els meus avis havien comprat una de nova?. Era, pot ser millor, que ningú sabés que havia estat amagada en una casa particular determinada?. És fantàstic mirar en darrera i tractar de desvetllar les històries amagades.

De tota manera és molt possible que la veritat sigui tan fàcil com pensar que tres anys dins un pou pot deteriorar qualsevol imatge i que tot veient com el temps i la humitat l'havien fet malbé , els avis van decidir comprar-ne una de nova i d'aquesta manera serien veritat totes dues versions.

En tot cas si algú de l'època en por aportar més informació serà ben rebuda.

A la finca Renom s'hi van celebrar les primeres festes majors, les primeres cantades de caramelles, ballades de sardanes i revetlles populars del barri del Guinardó, sobre tot la de Sant Pere que era el nom dels propietari de la casa.





Com el Guinardó ha estat sempre una barriada, primer la de muntanya de Sant Martí de Provençals i desprès amb l'annexió a Barcelona, una barriada de la ciutat, no ha disposat mai de municipi propi, la columna vertebral del barri va estar des dels anys 20 fins ben passats els 60, la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat i juntament amb ella els propietaris de les cases principals del Guinardó que hi col·laboraven estretament amb l'església.


Cases Renom - Llovell - Capellades anys 1962

Mossèn  Eugeni Florí va ser el rector de la parròquia durant molts anys. El recordo com una persona molt entranyable i acollidora i molt dedicada a les necessitats dels seus feligresos. Com era d'un poble molt a prop de Montserrat, n'era un gran devot de la Mare de Déu de Montserrat.

Amb seguretat va influir favorablement davant el Bisbe Dr. Reig, a la fi que el temple fos dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, ja que es donava la circumstància que a la ciutat de Barcelona no existia cap parròquia dedicada a la Moreneta, com també va ser ell qui sobre la dècada dels 30, va sol·licitar oficialment al conseller del districte que l'avinguda de la Font Castellana, que començava aleshores en els terrenys on es trobava la font que portava aquest nom, al cap del camí que duia fins a Can Baró, passés a denominar-se Av. De la Mare de Déu de Montserrat.

Entre els anys 40-60 els joves del barri estaven molt vinculats a totes les activitats de la parròquia , tant si aquestes eren religioses, lúdiques com culturals.




Teatre a la parròquia  -Narcís Remon sobre l'escenari

Ballets a la parròquia

Els avis tenien oberta la casa al barri per tot el que fos necessari. A casa seva es van arribar a celebrar concerts, on van actuar alguns dels artistes lírics més coneguts de l'època, tan importants com Emili Vendrell o Caietà Renom, que segons sembla era parent llunyà de la família.

El foment de la cultura catalana no va ser gaire ben vist durant anys per qui manava en el nostre petit país i la família Renom, d'acord amb les seves conviccions catalanistes de caire conservador, va contribuir dins el que va poder a mantenir-les, al menys en el Guinardó, durant els anys que van viure..

L'avia Maria va morir a casa del meus pares a l'avinguda el 7.3.73., l'avi va morir abans però no puc concreta-ne la data.






A l'esquerra els Renoms a la dreta els Capellades

Renoms ,  Capellades i Sarries



  • Records de Assumpció Capellades Renom i cosins, transcrit per Carme Martín. Aquesta és una entrada que s'anirà enriquint amb noves noves aportacions de fotos i documents.




Nota de l'editora d'aquest bloc: Entre els anys 30-50 del segle XX, la gent jove del Guinardó, pràcticament no es movia del barri, les comunicacions amb la resta no eren pas fàcils, així que els seus llocs de trobada eren principalment les pistes d'esport, la parròquia, els balls del Mas Guinardó i para de comptar. Per aquest motiu va arribar un moment que moltes de les famílies que hi vivien estaven emparentades entre si en casar-se els seus fills, que en aquells temps acostumaven a ser entre 4 a 8 els que es tenien. Aquest és el cas de la família Renom, que va emparentar amb les famílies Capellades, Sàrries, Caldentey, Perelló, també del Guinardó. Totes aquestes famílies es troben entre les més antigues d'un barri que com a tal no arriba als 120 anys de vida.