dilluns, 30 de maig de 2011

MINA DE CAN TRAVI - continuació

 La meva informada col·laboradora sobre mines i torres d'aigua na Diana, afegeix al que ja sabem sobre la mina de Can Travi, les següents notes històriques

Mina de Can Travi per dins


Pilares mina Can Travi:

Noticias históricas: Mina construida en el año 1860 en el subsuelo de la finca de Horta, nombrada Casa Travi. El caudal de la Mina, que todavía está en funcionamiento, es de dos litros por segundo. La Agrupación de Propietarios de la Mina Travi encabezada por Joan Puigbó informó al Ayuntamiento del deterioro de los cuatro pilares que forman la Mina Travi. En el año 2003, el Instituto del Paisaje Urbano empezó las tareas de restauración de uno de los pilares, el que está situado al final de la calle de Sant Pere. El resto de Pilares de aguas que forman la Mina Travi, una en la Plaza de la Plana, otra en la calle de Cartellà y en la calle de Horta se han ido restaurando sucesivamente. Se ha recuperado así un pequeño paisaje de la ciudad, un pedazo de la historia cotidiana del barrio de Horta


Memoria descriptiva de la Mina Can Travi: Esta Mina fue construida alrededor del año 1860 y está situada en e l subsuelo de la finca denominada "Casa Travi”, enclavada en la barriada de Horta de esta Ciudad. Consta de 3 galerías: - Galería principal de aproximadamente 1'50 metros de altura por unos 0'80 metros de ancho y una longitud de galería de unos 260 metros. -2ª galería situada a la derecha de la principal de la misma altura y anchura de la anterior y de una longitud de 80 metros. -3ª situada a la izquierda de l a principal de las mismas medidas pero de una longitud de 2.76 metros.


Todas las galerías están dotadas de los correspondientes pozos de registro, para su limpieza y conservación. Las galerías están excavadas en terreno arcilloso y pedregal, y en parte recubiertas de mampostería. La entrada ala galería está protegida por una puerta planchada con hierro, y cerrada con llave. Dicha entrada está situada al final de la calle Jerez. A partir de este punto, el agua está canalizada parte con tubo de cerámica protegido con hormigón y otra parte con tubo de hierro alquitranado. 

E l recorrido de la conducción es e l siguiente: calle de Jerez, calle de La Plana, bajada de la Plana, San Pere y Miquel, plaza Ibiza, calle de Castellón, calle de Horta y calle de Cartel la , esquina Pitagoras , donde finaliza la conducción, con una longitud total de tubería de unos 1.375 metros. A lo largo del recorrido, hay situados 4 Pilares de distribución, para repartir el agua a unos 36 Propietarios y siendo los usuarios unos 87. Los Pilares están situados, el 1 Plaza de la Plana; el 2 al f inal de calle San Pere y Mquel; e l 3 en la calle de Horta y el 4 y ultimo en la calle de Cartellá, esquina Pitagoras. E l caudal de agua de la Mina es de unos 2 litros por segundo.  

Barcelona a 8 de Noviembre de 1.973. Fuente: Ministerio de industria, inscripción de la Mina en el registro.

No podíem disposar d'una millor informació al respecte,  Felicitats Diana per la teva desinteressada aportació que valorem en tot el que val. 

Aprofitem també, per animar a totes aquelles persones que disposin informació i/o fotografies sobre cases, finques i històries d'Horta i del Guinardó perquè ens les facin saber a la fi que no es perdin en l'oblit.



MINA D'AIGUA DE CAN CORTADA


"La mina de Can Cortada subministrava aigua a gairebé tot el carrer Campoamor, algunes cases del carrer Chapí i de Sant Gaudència. La canalització baixava pel torrent de la Font del Gos (del Notari) passava l'antiga carretera per on, abans, hi havia un camp de tir en uns terrenys de Can Cortada - avui camp d'espots dels Salesians - passava per la banda esquerra de la masia fins a trobar el Passeig de l'Ensenyança i allí, entrava al convent de les Dominiques  on hi havia el primer el primer pilar d'aigua, des d'on anava al segon al carrer de Campoamor, davant del carrer de Sant Gaudenci, a la vora d'una font avui sense ús. La mina donava aigua a 24 usuaris en un total de 12 plomes diàries. Avui la mina ja no s'utilitza, però encara hi ha veïns que n'havien estat usuaris: les famílies Matas, Pal i Pastó. Va ser una de les últimes torres que petites i antigues companyies d'aigua als usuaris. (Carlota Giménez i Compte - Rieres,torrents i fonts.)

Al respecte, una amable llegidora del bloc na Diana, ens ha  facil·litat la informació que segueix sobre la mateixa mina:

Segona torra i font de la mina de Can Cortada

Passo seguidament a reproduir l'amable nota que m'ha deixat com comentari en el post que fa referència a les mines de Can Travi.

Estoy realizando mi proyecto de las torres de agua de Barcelona y puedo añadir algo de informacion sobre estas torres.

 
Torre campoamor:
 
Esta Torre fue construida para abastecer de agua nueva urbanización de la calle Campoamor, también se construyo una fuente publica. pie de montaña. Es la segunda torre de la mina Can Cortada.

La Mina de Can Cortada proporcionaba agua a casi toda la calle Campoamor y algunas casas de la calle Chapí y de San Gaudenci (antes del Asilo). 

La mina está debajo del Velódromo de Horta. La canalización bajaba por sector gerente de la Font del Gos (de Cal Notari), pasaba la antigua carretera por donde, antes, había un campo de tiro en unos terrenos de Can Cortada - hoy campo de deportes de los Salesianos-, pasaba seguidament por la banda izquierda de la masía hasta encontrar el passeig de la Ensenyança y, de allí, entraba en el convento de las Dominicas donde había el primer pilar de agua, desde donde iba el segundo situado en la calle Campoamor, delante de la calle Sant Gaudenci, al borde de una fuente hoy sin uso. 


Convent de les Monges Dominiques als anys trenta del segle XX

L'hort del convent de Les Dominiques anys 30 del segle XX


La mina daba agua a 24 usuarios en un total de 12 plumas diarias. Hoy la mina ya no se utiliza,  pero todavía existen vecinos que habían sido usuarios: las familias Matas, Pal y Pastó. Fue una de las últimas torres que pequeñas y antiguas compañías de agua utilizaron como depósitos para suministrar de agua a los usuarios. 


Fins a mitjans del segle XX cada família de Barcelona contractava un determinat cabal d'aigua, la intensitat de la qual es mesurava en *plomes, perquè de manera ininterrompuda omplís el seu dipòsit particular.

 * Ploma : mida  per mesurar  el cabal de l'aigua.


El títol de l'activitat, Una ploma d'aigua, fa referència a la història del subministrament d'aigua al llarg del segle XX a Barcelona, però també és, tal com argumenta Ramón Folch, una metàfora del dinamisme de com l'aigua  flueix  ( estudi de Rosa Eva Campo)


Sempre m'ha sorprès aquesta denominació tan aèria en
relació a l'aigua: el cabal mesurat en plomes… Perquè, en
efecte, una ploma no era una mesura de volum, sinó de
cabal. Resulta molt revelador. L'aigua era vista com una cosa
fluent, com una fracció del riu que discorre sense aturar-se mai.”

Ramón Folch



 Aprofitem l'avinentesa de la valuosa informació  rebuda per a sol.licitar a  la regidora de l'Ajuntament d'Horta Guinardó que es rehabiliti la mina i la font a la fi que torni a manar  aigua per a consum dels viananants.






dissabte, 28 de maig de 2011

DE VIRREY AMAT A PLAÇA D'EIVISSA A PEU






Can Sitjar, nom que pren, cap a l’any 1777, dels seus masovers, estava a la que és ara la Plaça Virrey Amat. La finca va anar a parar, l’any 1786, a mans dels marquesos de Castellbell, i a partir d’aquell moment i amb el pas dels anys es convertí en un punt de trobada obligat per a tota l’alta societat barcelonina.

L’edifici, un casalot amb una gran façana amb set balcons i de caire senyorial, comença a aplegar entre les seves parets, a partir de l’any 1796, tot el bo i millor de la ciutat i fins i tot de Catalunya, perquè en aquest indret es començaren a fer trobades periòdiques a les quals assistien personatges influents de la vida social, aristòcrates, polítics, militars i religiosos.

El lloc es convertí en un espai d’esbarjo, de tertúlia, de festes, de cerimònies religioses, de gran menjades, de passejos per l’interior de la finca, com també d’excursions fins a Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals o Horta, entre altres activitats

El Baró del Maldà era un dels molts habituals a fer estada en la masia de Can Sitjar.

"El Baró de Maldà és l’autor del famós Calaix de Sastre, dietari manuscrit elaborat entre els anys 1769 -1819.
Els comentaris que va escriure sobre la seva estada queden recollits en el llibre “EL COL·LEGI DE LA BONA VIDA” , editat per l'editorial La Selecta, any 1954 i presentat per Alexandre Galí.
El Baró que relata mitjançant el seu peculiar estil literari, l’estança del propi Baró i un grup d’amics a la masia de Can Sitjar, amb motiu de les noces de la masovera Tuia Sitjar, durant el mes d’octubre de 1797.
La masia fou batejada per a tan memorable ocasió com a “Col·legi de la Bona Vida” , nom que dóna títol a l'esmentat llibre i que permet fer-se una idea de l’ambient festiu i despreocupat que es vivia durant aquell temps d’estada".

Com és normal i notori la noblesa no és molestava pas en caminar, això era cosa de pagesos, i encara (com sabeu) no s'havien inventat les xiruques. Les sabates i els vestits que s'utilitzaven en l'època eren més que res per lluïr en els salons o per passejar per les ciutats i no estaven pas preparades pels llargs recorreguts ni per caminar pel camp, així que la manera de fer-ho era amb carruatge o tartana.


Carruatge
tartana



exemple de les sabates de la noblesa del segle XVII





 Així doncs, des de Can Sitjar (Plaça Virrei Amat), la noblesa i l'alt Clergat (no pas els capellans de parròquia, és clar), anaven d'excursió, entre d'altres, fins al poble d'Horta i/o a la Vall d'Hebron .

Normalment i per lògica pràctica, donat que el viatge era més curt, s'escollia el camí de la que desprès va ser la Rambla Sta Eulàlia (actual Fabra i Puig), vorejant el Turó de la Peira per l'esquerra, tot baixant fins al que ara és c. Tajo o antiga Riera d'Horta fins a la Plaça de les Santes Creus, aleshores Plaça Major del Poble d'Horta, per pujar pel carrer Horta fins al camp, on hi havia majoria de grans masies i moltes de les finques nobles que existien a Valldaura.

Rambla de Sta Eulàlia a principis dels XX


Sovint també, els propietaris d'aquestes masies anaven fins a Can Sitjar, de visita o a passar uns dies, més o menys como ara es fa però amb cotxe de motor, de fet els costums no han variat pas tant, només que s'han fet més democràtiques i per una més amplia franja de la població que ho pot fer, abans estava limitat als nobles i clergues amb poder.

Darrera de Can Basté existia un encreuament de camins anomenat popularment "quatre camins" molt important en l'època medieval, per una banda pujava el camí el que duia des de Barcelona a Sant Cugat i d'altre el que provenia de Sant Andreu a Horta. Com els camins eren difícils i complicats i a més molt poc segurs per causa dels bandolers, existien hostals on els passatgers hi descansaven passaven la nit i/o canviaven els cavalls o els donaven de menjar i beure.

Un d'aquests Hostals era el que encara avui existeix a Vilapicina al costat de l'església de Sta. Eulàlia, Ca l'Artés, tal com es pot comprovar pel dibuix de l'epoca que acompanyem. El seu amo era Pere Artés un noble amb possessions al poble d'Horta, de fet la titularitat de les terres de Vilapicina en l'edat mitjana era en gran part de molts dels gran propietaris i terratinents d'Horta. La pròpia masia de Can Basté, va pertanyer a  la família Farques que hi va viure fins que va comprar la masia de Can Fargues encara dempeus al Passeig de Maragall i que recentment l'Ajuntament ha decidit convertir en escola de música pel barri d'Horta.



També es podia accedir a Horta per l'altra banda del Turó de la Peira passant per terres de Can Peguera, masia també propietat del marquès de Castellbell enderrocada  als anys 40, tot pujant per l'antic camí Sant Iscle.  Encara avui existeix com carrer un gran tram d'aquest camí amb el mateix nom  que canvia quan arriba fins el que ara es diu Passeig Urrutia, que conduia a terres de Can Quintana, el propietari de la qual també era un dels nobles que feia estada en Can Sitjar. Tot seguint el que desprès seria Rambla Quintana i avui Feliu de Codina, per finalment creuar el torrent de Can Mariné fins arribar al carrer Horta, però el més usat és el que hem explicat en primer terme.

El recorregut del video que s'adjunta, s'ha realitzat  seguint aquesta ruta pels antics camins i ens descobreix, amb instantànies d'avui i d'ahir, indrets del passat i del present de tota la contrada descrita.




Finalment, també cal descriure una tercera ruta que anava, des del Pg. Urrutia (abans com he dit,  també antic cami de Sant Iscle),creauant  les terres de Can Quintana fins arribar al “camí de dalt”, que fins fa poc era  la carretera de Folgars a Cornellà,  convertit avui dia en un un gran cinturó de ronda, aquest camí just passava a frec de les esglésies:  antiga de Sant Joan d'Horta, Sant Gervasi i Sarrià,  tot passant per un seguit d'antigues i gran masies i cases nobles de la Vall d'Hebron.



dimecres, 25 de maig de 2011

LA FONT DEL CUENTO, ELS COLOMARS ...

Sóc na Carme Vinaixa i Caldentey,  vaig nèixer al Guinardó, tinc molts bons records de la meva infantesa, i en aquest escrit explicaré algunes de les vivències que vagi tenir amb el meu avi Miquel.


Casal Felicitat - fons Mestres

Cases de la família Caldentey - Fons Mestres
L'avi amb alguns dels seus molts nets - Fons Caldentey
Jo vivia podríem dir a la mateixa casa de l'avi ja que les dues cases es comunicaven per una porta interior  entre elles.

Recordo l'avi amb els seus bigotis. Sempre quan sortíem a donar un vol agafava un bastó, anàvem a la font del “cuento” (la veu popular li va donar aquest nom perquè les parelles hi anaven per festejar) a buscar aigua i moltes vegades ens acompanyava algun gos, ja que era caçador i en tenia varis.

Parc del Guinardó



M'agradava molt anar amb ell, jo, la garrafa, el basto i el gos, i xino-xano cap a la font; era una camí molt bonic donat que la font està al parc del Guinardó on l'entorn és molt agradable.

Font del Cuento a principis del segle XX

En arribar la gent havia posat les seves garrafes en fila. Nosaltres hi afegíem la nostra i esperàvem fins que ens tocava el torn. Llavors tothom es coneixia i petaven la xerrada, de mentre, jo jugava per l'entorn, quant tocava el torn a la nostra garrafa l'omplíem i a vegades en quedàvem una estona més, i preníem el retorn cap a casa l'avi , jo, el gos i el bastó. i la garrafa naturalment, era un ritus que repetíem sovint.


Colomar de l'avi - Fons Mestres
A casa de l'avi hi havia un colomar pler de coloms missatgers: recordo l'escala que pujava al terrat, a dalt de tot  hi havia una trampeta que s'obria i comunicava amb el colomar, quant arribàvem a em semblava que tocava al cel, era  molt emocionant!, m'ensenyava els nius, els coloms i colomins.

També n'agafa un o dos i els deixava  anar, mentre jo veia marxar els coloms lluny, lluny, fins que es perdien a l'horitzó. Sentia ronronejar les aus, i m'agradava veure els petits, els abeuradors i menjadores que eren com un espècie de càntirs ovalats en forma de pera amb uns forats; estaven fets de fang, l'avi els netejava i posava en ordre.

Galeria de casa l'avi- Fons Capellades
M'agradava estar all dalt amb ell, era com si en aquells moments estéssim aïllats de tot i de tots.

Quant acabava  la feina, tornava a obrir la trampeta, que per a mi era com  la  frontera del colomar i la casa, i poc a poc  amb molt de compte per no caure anàvem baixant, a vegades es parava al terrat on hi tenia conills i gallines revisava que tot estigués  en ordre i tornàvem a casa.

Quan ell creia (no recordo el temps que passava), que era l’hora del retorn dels coloms, tornàvem a pujar al terrat i veiem venir de lluny els coloms, els coneixia perfectament, em deia a cau d'orella mira els veus allà lluny, ja tornen cap a casa, els obria el niu i tranquil·lament es posaven a dins. És una de les vivències que recordo d'una manera molt especial.

També recordo que, quan em posava malalta i no anava a escola, m'agradava que vingués a veurem, s'asseia al meu llit, i m'explicava històries de Mallorca, ja que era mallorquí i el petit de 16 germans, molt mogut i entremaliat . M'explicava que li agradava passejar-se pel voladís de la Catedral de Palma, i ja us podeu imaginar l'ensurt dels que el veien.

Ja us he dit que era caçador, i els dies de cacera, al matí hi havia un batibull de gossos i caçadors que despertava tota la família, anaven a Montsó i Talamanca és el que jo sentia parlar.

Quant tornava portava conills i perdius  la iaia Francisca els cuinava i ha menjar s'ha dit.

Recordo que netejava les escopetes i m'agradava veureu, els cartutxos que es posava a la cintura amb unes bosses per posar-los, eren marrons i al cap de vall daurats.


Un altre de les facetes de l'avi era la música , era baríton cantava molt bé feia els solos en el cor de l'església de la Mare de Déu de Montserrat. A casa assajava i el sentia cantar , molts cops m'asseia al seu costat a la galeria i treia un cançoner i m'ensenyava cançons i cantàvem junts, una de les cançons que recordo era  La  Taverna d'en Maiol, que deia així.

A la taverna d'en Maiol s’hi riu i s’hi canta
a la taverna d'en Maiol una entre donzella i en surt com Déu vol.

A la taverna d'en Maiol hi hagut punyalades
a la taverna d'en Maiol diuen que eren quatre contra un home sol.

En aquells temps el barber venia a casa a afaitar l'avi, recordo que treia una navalla molt gran i l'afilava bé amb un estri, primer amb una brotxa l l'ensabonava bé i després l'afaitava , com que la navalla era molt gran sempre em feia por que li fes mal.

Segur que hi han moltes més anècdotes més per explicar, ja que era tot un personatge.
 
Va morir un 19 de Gener a l'edat de 94 anys.

Aquests són records d'un Guinardó que ja no existeix però que malgrat tot viu molt present en la nostra memòria col.lectiva.

Carme  Vinaixa i Caldentey



*Si voleu tenir una idea de com era la vida al Guinardó entre els anys 20 als 50, només heu de llegir el llibre "El sr. Joanet de Guinardó", escrit de Carles Sindreu i Pons. El podeu trobar a la Llibreria Rocaguinarda del barri del Guinardó.

dilluns, 23 de maig de 2011

CARRER D'HORTA






El carrer Major d'Horta havia estat un torrent sense ferm ni desguàs, que anava des de la Riera d'Horta al camp. En l'actualitat però, comença en la  Riera d'Horta i acaba al carrer Lloret de Mar.


Foto de principis de segle XX




C. Horta 1955
Els dimecres quan les bugaderes buidaven els seus safareigs les aigües baixaven molt brutes per tot el que ara és el carrer Horta. En aquest mateix carrer, en l'edifici on avui acull la Pastisseria Mayol, hi havia una drogueria que tothom coneixia com a ca l'adroguer, on les bugaderes compraven el material per rentar la roba dels senyors de Barcelona.


Ca .l'Adroguer.

C. l'adroguer és la casa que sobresurt

El carrer Horta es va obrir en 1870 en les terres de Can mariner, masia que encara es conserva convertida en biblioteca pública en el mateix carrer, esdevenint-ne des del primer moment en eix fonamental en la vida quotidiana del barri.


Masia de Can Mariner a principis del segle XX. Foto del CEC.




Edifici de la Caixa quan es va inaugurar en la dec. 50 F. Brangulí.

On ara està l'edifici de La Caixa, estava l'antic escorxador del poble d'Horta, amb el seu famós campanar que popularment se'l coneixia amb el nom de la "Torre de les noies", que donava personalitat al poble.  El nom li venia pel fet que l'antic Ajuntament del poble  d'Horta va utilitzar un fons que disposava per a dotar a les noies humils  amb una unça d'or en el moment que es casaven, per  fondre dues les dues campanes de bronze pel campanar del carrer Major d'Horta.

Campanar antic dec. 20

Foto actual campanar de Brangulí.


Construït en 1845 fins i tot abans que el propi carrer d'Horta i la seva construcció va comportar l'enuig i maledicció de les dones casadores del poble pel motiu exposat en el paràgraf anterior.
 
Quan la Caixa va comprar l'edifici en 1945, ja feia temps que mancat de manteniment amenaçava ruïna i va ser derruït per l'Ajuntament entre els dies 13 i 14 de 1946. La Caixa en va construir un de nou  que és el que ara tothom coneix i que forma part de skayline del barri, tot conservant-ne les campanes antigues, que li va cedir l'Ajuntament de Barcelona quan van decidir fer l'edifici del carrer Horta . A més de l'oficina de la caixa, s'hi va construir una biblioteca popular que fins fa poc era l'única que disposava el barri. L'Edifici es va inaugurar l'any 1950.

Biblioteca de la Caixa l'única d'Horta durant anys. F. Brangulí


C. Horta des del que ara és una farmacia. Foto anys 20


Vista general de la dec. del 50 del carrer Horta des de la Pl. Eivissa . F. Brangulí


En el carrer podem trobar també la tercera torre d'aigua de la mina de Can Travi , construïda més o menys a mitjans del segle XIX, que serveix per emmagatzemar les aigües d'aquesta mina a la fi que el cabal d'aigua sigui el mateix en totes les cases dels veïns a les que en proveeix.



Foto actual de la 3a. mina Can Travi. F. Carme Martín



Font de la mina de can Travi anys 60

També s'hi pot trobar la pastisseria Can Mayol que és des de 1854, una de les  més antigues de Barcelona i tot un signe d'identitat del barri antic.

Pastisseria can Mayol f. Dec. 50 de Glòria Mayol

El Carrer Horta acabava antigament davant de l'antiga Creu de terme que va ser destruïda en 1909 quan la crema de les esglésies i convents en la Setmana Tràgica, no es va a tornar a bastir una de nova fins els primers anys de la dècada dels cinquanta. La nova creu de terme es troba actualment a dalt de tot del carrer Campoamor.


Antiga Creu de terme al final del C. Horta





Actual creu de terme el dia de la inauguració dec. 50. Foto Brangulí






 * Documentació : El que és i ha estat Horta - Desideri Díez i del Boletín de la Càmara Oficial de la Popiedad Urbana de la Província de Barcelona  l'artícle "UNA MEJORA EN HORTA"- 1949 (artícle de Ramon Aliberch).




divendres, 20 de maig de 2011

La Mina i les Torres d'Aigua de Can Travi i d'altres.

Mina d'aigua: És una conducció subterrània d'aigua potable, que va des de la captació fins a una font o bassa. A Horta l'aigua era abundant, pel que molts masos disposaven de pou, així com del cabdal procedent de les mines que permetia omplir les basses.


Entrada i vistes de la mina de Can Travi


La mina de can Travi va ser construïda l'any 1860. Té un recorregut de gairebé 1.400 metres al llarg dels quals hi ha situades quatre torres que encara subministren aigua a veïns de la zona. La mina segueix el recorregut format pels carrers Jerez, Plana, Sanpere i Miquel, Rajoler, Horta, plaça Castelao i Cartellà.

Les quatre torres d'aigua de Can Travi
  1. Torre d'aigua del carrer Santpere i Miquel, prop de les escales del carrer Rajoler. Va ser la primera de les torres que va ser restaurada, el 2003. 
  2. Torre d'aigua de la Plaça de Les Masies 
  3. Torre d'aigua i font del carrer Horta, cantonada amb el carrer de la Galla.Va ser l'última de les torres que va ser restaurada, el 2006.
  4. Torre d'aigua del carrer Cartellà, cantonada Pitàgores. Va pertànyer a la fàbrica de midó de Joan Oliver.
Torres d'aigua: Són contenidors construïts amb el propòsit d'emmagatzemar aigua a una alçada suficient perquè la pressió generada per la gravetat permeti proveir les cases veïnes. Així el subministrament no depèn de les variacions del cabdal de la mina. L'exterior d'algunes torres es guarneixen amb ceràmica o altres materials, esdevenint un element decoratiu del paisatge. Les de la mina Travi estan construïdes amb maó vist sense excessives pretensions, menys la del carrer Cartellà, que està culminada per una corona.

Recorregut de la Mina de Can Travi

Per més informació sobre la mina i les torres d'aigua de Can Travi, cliqueu el links que segueixen i podreu visionar dos reportatges de TV Horta que parlen d'aquest interessant tema i podreu veure millor les imatges.




A Horta a més de les torres d'aigua de Can Travi, existeixen unes altres com, per posar un exemple la que existeix al carrer de Campoamor propietat que es va bastir per donar aigua a les torres del carrer Campoamor.
.


 Entre les moltes construccions relacionades amb la conducció d'aigua existents a Horta, cal esmentar també l'existència d'un  parell d'aqüeductes que es van construir a mitjans del segle XIX sobre el Torrent de Can Quintana

El primer està en el terrenys de l'antiga masia de Can Quintana (ja no existeix), entrant per un carrer del Passeig Universal a la dreta


El primer aqüeducte a principis del segle passat













El mateix aqüeducte ara mateix











El segon aqüeducte està en el que ara és el nou parc de Nou Barris



L'aqüeducte en l'actualitat






 *Informació de TV Horta i d'una Plana WEB propagandística  d'Esquerra Republicana de Catalunya

diumenge, 8 de maig de 2011

2n itinerari : DE VILAPICINA A HORTA

 INFORMACIO PER A LA "TROUP D'HISTORIA":





Un viatge des de l'antiga 'Església de Santa Eulàlia de Vilapiscina, seguint fins la Plaça de Virrei Amat, pujant pel carrer Pi i Molins fins arribar a l'antic Institut Mental de la Santa Creu (Avui seu del districte de Nou Barris). S'agafarà desprès l'antic camí de Sant Iscle ( Avui carrer d'Urrutia), fins arribar al final del que és el nou parc de Nou Barris per visitar els dos aqüeductes de mitjans del segle XIX, que duien aigua fins a Barcelona. Un recorregut pel l'antic barri de Can Quintana per seguir l'antiga Rambla de Can Quintana, avui C. de Feliu i Codina per baixar finalment fins  la Plaça d'Eivissa.




 Tot l'itinerati i explicacions històriques pertinents en el PDF que segueix.