dijous, 28 d’abril de 2011

HISTÒRIA DE CAN BERDURA

La part del territori que va des de el Passeig de Maragall fins l'antic canòdrom Meridiana i de l'avinguda Meridiana fin av. Borbó eren tot camps que traballaven els propietaris o masovers de les masies de la contrada, Grans masies i torrres senyorials com: Torre Llobeta,  Torre Sellès, Can Ros, Torre Roja o Can Cascante. Coexistien també propietats agrícoles més petites com Can Xirigoi, Can Viudet, Can Boada, Can Berdura, Can Sabadell, Can Ferrer, Can Clariana i d'altres que no hem aconseguit situar.

Seguidament reproduïm la disposició de la majoria d'aquestes masies en el mapa que segueix

Encerclada en vermell la masia de Can Berdura

A la plana de Barcelona convivien dos tipus de cases pairals, les senyorials que eren aquelles que eren propietat de senyors de Barcelona que les posava a càrrec d'uns masovers que són els que hi vivien i en tenien cura de la casa tot treballaven les terres del senyor i aquelles en les que els propietaris treballaven les seves terres i vivien en seves pròpies  masies, aquestes últimes més petites. Una part aquestes darreres però, amb els anys i havent canviat de propietaris diverses vegades, finalment es convertien també en cases senyorials d'estiueg.
Can Berdura era de les que els propietaris hi vivien i treballaven.


No hi ha cap dubte de l'enorme importància que van tenir les masies en la fesomia del futur barri de Els Indians. En el barri dels Indians per sobre de tot en destaca Can Berdura, situada a la frontera de l'antic municipi de San Andreu del Palomar i al costat de l'antic Torrent de la Guineu que baixava pel que ara és el carrer de l'Art del Guinardó, tot creuant el que desprès va ser la Plaça Maragall, baixant pel carrer que ara es coneix com d'Artemisa, tot baixant pel Clot í fins arribar al Mar.

Els primes testimonis que es fan ressò de l'existència d'aquesta finca es remunten a 1771, any en que el mas va ser construït per Joan Rossinyol. La casa va desaparèixer el 1956, coincidint amb l'apertura del carer Campo Florido.
Bassa de Can Berdura
En 1995 l'historiador Martí Checa va recuperar uns contractes de parceria de la finca que corresponen a l'últim terç del segle XIX. Gràcies a aquests documents, s'ha pogut saber que els seus propietaris la família Berdura, també disposava de propietats als antics municipis (avui barris) de Santa Eulàlia de Vilapicina i Sant Martí de Provençals, així com una parada de fruïa i verdura al mercat del Clot.
H'historiador de Sant Andreu, Martí Checa, va trobat un breu text de finals del segle 19 escrit per Mariano Berdura Gaig, hereu de la masia de Can Berdura, que entre els anys 1895-96, llevat dels mesos d'octubre -novembre i de manera parcial els dos primers mesos de l'any 1897. Aquesta fragmentació va ser deguda a que el document compilat era en origen un llibre de comptes recuperat de forma fortuïta, ja trencat, en el moment de l'enderrocament del mas en l'any 1956, per part de Josep Maria Berdura Mas, darrer propietari de la masia. Aquest document va a passar a formar part de l'arxiu particular de la família Berdura, seguint la tradició del món masover de conservar la documentació relacionada amb la casa, la família i la terra conreada.

Aquest Breu registre constata un cop més els trets que defineixen el món de la masia. El territori és un espai en el que l'home hi treballa, l'ocupa i el va modificant al llarg dels anys. Aquest home viu en un mas de forma i característiques determinades amb una sèrie d'elements distribuïts que la configuren, com l'era, la bassa d'aigua per guardar l'agua per l'hort i donar de beure al bestiar, els camps, el conreu, l'hort, les pastures o espais erms i el bosc.

En Mariano Berdura Gaig, n'era el cap de la casa, el veritable patriarca i monarca familiar. Ara be, un acurat anàlisi del document en qüestió, permet veure les relacions que la família i entorn tenen per la consecució dels recursos i la seva explotació de cara a l'evolució del grup familiar. Altrament. el document recull la necessitat que té el pagès de controlar, canalitzar i ordenar les seves aptituds físiques i mentals, pròpies d'una persona, un pagès al final de la seva vida.

Va nèixer el 18 de desembre de 1828 i era el quart germà d'una família de quatre fills, els tres primers dels quals eren dones. Per tant ell n'era l'únic home i seguint la tradició familiar catalana, l'hereu de la família Berdura. Els seu pare era en Josep Berdura Sitjar (presumiblement de la familia Sitjar, Can sitjar Gran i Can Sitjatr petit d'Horta, Can Sitjat de Sant Andreu), natural de Sant Genís dels Agudells Horta i la seva mare va ser la Caterina Gaig Marc, filla de Can Gaig, Masia a cavall entre Horta i Vilapicina. Els vincles matrimonials posen en evidència que les pràctiques endogàmiques eren freqüents i pròpies en el món rural. Ambos provenien de famílies amb terres de conreu i casa a l'antic municipi de Sant Andreu de Palomar.

Va anar a l'escola fins els 14 anys i es va casar en 1847 a l'edat de 19 anys amb Francesca Mas Rocafort (1829-1858), originaria de Sarrià amb la que va tenir quatre fill. Amb 29 anys es va quedar vidu i es va tornar a casar amb Francesca Crusents Bonet (1826-1889) amb la que va tenir quatre fills més

Can Berdura era una de les 25 masies que el nomenclàtor de 1860 atorgà a Sant Andreu del Palomar. La casa pairal estava situada a la cantonada dels actuals carrers de Campo Florido amb Puerto Príncipe.

La Masia en la dècada dels 50, pocs anys abans de ser enderrocada.  El camí que apareix a la fotografia conduia cap a la crta. d'Horta, actual carrer Garrotxa. Foto del CEC.

La casa va ser reconstruïda al menys dues vegades. Documentada amb seguretat des del segle XVIII, quan es va fer la segona refacció pel mestre d'obres Joan Rossinyol en 1771. Els seus límits territorials aproximats queden marcats pel torrent de la Guineu, el camí de Dalt (actual Concepció Arenal) i les propietats de Pere Vintró (Can Vintró) i de Ramon Basté Baratar, les propietats de successors de Serafín Bacigalupí, emparentat amb el Güell i les de Teresa Vedruna, Joan Ustrell i Margarita Mas.

Les diferents propietats i camps rebien noms segons els elements que es cultivaven o altres elements de caràcter paisatgístic o constructiu, pel cas de Can Berdura tenim documentats:

  1. Camp de les tres quartes, propietat de Josep Anton Ros (propietari de Ca l'Armera o Can Ros), conreat en règim de parceria per la família Berdura.
  2. Camp de les arcades.
  3. Camp de les Magranes
  4. Camp de la civada, situat prop de Sta. Eulàlia de Vilapicina
  5. Camps de l'estrella i del cànem a Sant Martí de Provençals
  6. Camp-florit de roselles. El més proper a la casa situat a la zona del barri dels Indians.
  7. Camp de l'Espunya. Cap a la zona del Clot
  8. El Pedregal
  9. Les Freixes amb contractes de parceria propietat d'Engracia Batista a Sant Andreu del Palomar
  10. Les vinyes les tenien a Can Quintana a Horta.

Com podem observar la família tenia un gran número de contractes de parceria que suposaven que el propietari real de les terres, en cedirà el seu us a canvi d'una part de la producció però també amb possibilitats d'altres condicions i obligacions que contenen les clàusules d'aquest tipus de contractes.

Els Berdura cultivaven gran quantitat de cànem, blat de moro, blat, ordi, civada, seguint la tendència que s'observa a tot el Pla de Barcelona de l'època..

També tenia molta importància l'horta, les verdures, les hortalisses que venien en un parada que tenia la filla al mercat del Clot, Concepció Berdura Crusents “La Sió de Can Berdura” , que va regentar la parada durant 35 anys.

Pel contingut del llibre de comptes de Mariano Berdura, podem observar la relació radial existent entre el mas i les masies properes, i tanmateix més llunyanes en l'espai, per exemple:

  • he pagat a Can Cortada la vinya. (Horta)
  • he morts dos porc.. han estat venuts pel Cim de Can Vintró.
  • He pagat totes les feines relatives als ports de Ca la Gallarda?.
  • ...patates de Can Torre Roja (La Torre Vermella de la Sagrera)
  • 4 plantades d'esbergínies, pebrots i tomàquets de les de Can Sellés
  • garrinen les truges de Can Viudet, és la primera garrinada
  • taulat d'esbergínies a Can Llavallol?
  • deixo la maça i tres tascons a Can Garcini
  • he portat la verra petita a Josep Berru de Can Viudet
  • deixo carro a ca la Quima?
  • he portat la verra a cobrir el porc d'en Josep de Can Carabassa (Horta)
  • he portat la verra a cobrir a Can Gallina?..

Nota: en negreta les masies de més a prop, amb el nom de procedència, les conegudes de les rodalies, i amb un interrogant les que no puc situar.

  • Dades i fotografia d'un artícle signat per Josep Berdura, descendent de Can Berdura i l'historiador MARTÍ CHECA, publicat sota el nom de "El llibre d'anotacions de Mariano Berdura Gaig, un pagès de Sant Andreu a les darreries del segle XIX (1895-1897). 
  • Hem llegit el que sobre Can Berdura escriu Cèlia Roca - Can Berdura 

ON ESTAVA EL CASAL FEDERAL?

Av. Mare de Déu de Montserrat, cantonada C. Sales i Ferrer, al cantò de mar




Per a més informació sobre el Casal Federal cliqueu el link que segueix:  CASAL FEDERAL DEL GUINARDÓ HISTÒRIA




dimarts, 12 d’abril de 2011

INSTITUT RAVETLLAT - PLA

Primer edifici de l'Institut Ravetllat-Pla


 La Gran finca que és pot contemplar des de d'alt de tot de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat, a la que es té accés directe per una gran portalada de ferro forjat, es va construïr en la dècada dels vint del segle passat. En realitat aquesta és una ala de les tres que formen l'edifici conegut com Institut Ravellat-Pla i concretament la que ocupava la família del Dr. Ramon Pla Armengol. Va ser projectada per l'arquitecte Adolf Florensa (1889-1969) amb influències classicistes i noucentistes.




Porta d'entrada per l'Av. Mare de Déu de Montserrat - foto anys 30

Jardí privat del dr. Pla


A la Part de darrera es troba el que veritablement era l'Institut Ravellat-Pla. fundat pel propi dr. Pla i el veterinari Joaquim Ravellat i Estech qui va morir el mateix any 1923 en que es va inaugurar l'Institut, i va quedar-ne el dr. Pla com únic propietari.

L'edifici de l'Institut






Equip del Dr. Pla a l'entrada de l'Institut, el dr. Pla segon a l'esquerra

Donat que en l'Institut s'investigava amb cavalls, existien unes gran quadres gran part de les quals encara estan en peus  mig en runes. Amb els cavalls s'investigava amb la finalitat de trobar un sèrum que acabés amb la tuberculosi, que posteriorment es va comercialitzar, encara que sense reconeixement oficial.








Un dels laboratoris d'investigació


L'Institut era una empresa privada en conflicte amb les institucions oficials. Va arribar a comercialitzar els seus productes a més de 20 països, principalment a llatino-amèrica. Va sobreviure a cinc períodes polítics (la dictadura de Primo de Ribera, la Segona República, La Guerra Civil, el Franquisme i la transició democràtica), mantenint la seva vigència fins 1980.

Propaganda de l'Institut

Ramon Pla Armengol era Dr. en Medicina , va néixer a la Noguera (Lleida) en 1880 i morí a Barcelona en 1956, va participar activament en la lluita antituberculosa a Catalunya, sense deixar de banda la seva militància política donat que formà part del PSOE des de la Unió Socialista de Catalunya, on publicà alguns articles en la revista El Socialista.

Es llicencià a la Facultat de Medicina de Barcelona, el 1901, exercí uns anys com a metge rural. El 1904 es doctorà i entrà a treballar a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. El seu interès per la tuberculosi el portà a col·laborar amb el Laboratori Municipal de Bacteriologia. Fou director de la revista Annals de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya.

També va publicar obres mèdiques com La dieta hídrica... (1907), Diagnòstic precoç de la tuberculosi pulmonar (1910), De com no s'estima la vida i per què (1917) i escrits polítics com De catalanisme (1908) i El socialismo en Cataluña (1930)

Des de la seva perspectiva científica i política basant-se en la teoria Ravetllat-Pla i en els seus productes, va elaborar una proposta per a lluitar contra la tuberculosi. A més posava en evidència la necessitat que els metges havien de ser educats de forma que s'aconseguís un diagnòstic precoç de la malaltia sense fer-ne responsable al malalt. Bàsicament, Ramon Pla i Armengol va aconseguir crear una societat i per tant un mercat, a través de productes rendibles sustentats en una teoria heterodoxa que interpretava els seus principis i la seva ideologia.

Quan va esclatar la Guerra Civil, Ramon Pla Armengol alhora únic propietari de l'Institut va marxà a l'exili a Brusel.les i desprès a París. La seva filla Núria Pla, aleshores estudiant de medicina i la seva dona Assumpcio Monteny, anaren a Burgos on estava el govern provisional de Franco. Finalment Núria Pla torna a Barcelona 1939 quan la ciutat caigué en mans franquistes, per lluitar per mantenir la propietat i la gestió de l'Institut.

Ramon Pla va viure primer a París d'on va tornar per poc temps en 1938 i es tornà a exiliar a París i finalment a Mèxic on va fundar Edicions Minerva am Miquel A. Marín i Ricard Mestre i Ventura.

Durant els anys 40, Ramon Pla i la seva filla, van reconstruir les xarxes comercials. En aquesta reconstrucció hi hagué variacions a les teories mèdiques defensades per l'Institut. També en aquella època fou l'esclat de dels antibiòtics amb un èxit que feia minvar la proliferació de productes biològics.

El 1948 s’acollí a les mesures de gràcia promulgades pel règim franquista i tornà a Barcelona.

Completament marginat de la vida pública, morí el 1956 a la seva casa-laboratori de Barcelona.

L'entrada de l'edifici i la vivenda familiar avui dia


En l'any 2009, la seva filla Núria Pla Montseny, que va dirigir la institució des de 1940, va donar l'arxiu de l'Institut a la Unitat d'Història de la Medecina de la Universitat Autònoma de Barcelona, que conté tot el  material científic i comercial generat per l'Institut durant el seu funcionament i té un volum aproximat de 50.000 metres lineals.

Recentment Núria Pla va morir a la seva torre-institut de Barcelona. Els terrenys i els edificis del que fou Institut Ravetllat-Pla, han passat en mans de l'Ajuntament de Barcelona, qui en determinarà el seu us futur. Sembla ser però, que la Sra. Pla quan signà la cessió va posar com condició que es conservés la casa com Museu i els jardins tal com són per a  utilització pública

La finca en la seva totalitat - vista aèria actual

Cal esperar que els seus desitjos siguin respectats no sigui que, com moltes vegades passa, les promeses s'oblidin ràpidament i es es doni al patrimoni públic una finalitat molt allunyada, no tan sols als desitjos de l'antiga propietària, sinó també dels seus legítims hereus, el veïnat del Guinardó.


* Fonts : UAB Divulga, Instituto Ravetllat - Pla en Sudamérica, SAC Serveis d'Arxius de Ciència de la UAB. 




dimecres, 6 d’abril de 2011

COOPERATIVA CULTURAL ROCAGUINARDA






 www.btvnoticies.cat


Cooperativa Cultural Rocaguinarda és una associació cultural i una de les poques llibreries que sobreviuen al barri del Guinardó.

Rocaguinarda i la llibreria del carrer Amèrica, que ja no existeix, eren la  referència cultural al barri.

En temps de la dictadura i en èpoques preconstitucionals,  més d'una vegada havien tingut problemes amb els anomenats "guerrilleros de Cristo Rei", en la llibreria del carrer Amèrica, els hi havien llençat algun  que altre coptel molotow  a la porta (pels que ho desconeixen : botelles plenes de benzina que al llençar-se explotaven ), grup que els veïns relacionaven amb alguns agents de la comissaria de policia que hi havia una mica més avall, a la cantonada de  Pare Claret, que ara tampoc existeix.

Eren moments difícils per la cultura, sobretot la catalana , no es podia publicar segons que, existia una censura de les autoritats sobre tot el que es publicava en llibres i diàries i algunes llibreries es convertien, en la reratenda, en  un oasi de llibertat en mig del món gris en el que vivíem.

Catalunya on les cooperatives de consum són entitats amb un ampli suport entre la societat catalana. Son moltes les que existeixen en el país amb finalitats diverses. En l'any 1978 en el barri del Guinardó, un grup de veïns interessats en  la cultura i la història del país, van  fundar la Cooperativa Cultura Rocaguinarda.

De Rocaguinarda han sorgit iniciatives per conservar la memòria el barri quan encara ningú no n'era massa conscient de la seva importància, tots segurament recordem els seus calendaris monotemàtics al respecte, grups per activar i coordinar iniciatives en benefici dels veïns, i tantes i tantes coses.

Durant anys va estar en mans de la Rosa i en Josep, ara ja s'han jubilat però segueixen col.laborant amb l'entitat , formar part de la cooperativa crea adicció..

Quan es va celebrar el trentè aniversari de la seva creació, al grup d'escriptura de l'entitat se'ns va demanar de fer algún escrit que recordés aquesta efemèrides, que es posgués llegir durant el sopar de celebració, aquí va el que vaig escriure jo mateixa:

Dècada dels setanta
com qui diu ara mateix
es crea Rocaguinarda
qual obra de tres Mosqueters.

Un per tots i tots per una
enginyers amb molta traça,
dones professionals
i mestresses de sa casa.

Una tasca els aglutina
una fi els agermana,
li dediquen moltes hores
esforços i moltes ganes.

Teatre, música i llibres,
exposicion i cursets,
sortides a la muntanya
omplen de vida l'indret.

Hanpassat ja 30 anys
del setanta-vuit gloriós
i ens retrobem tots plegats
per celebar-ho a l'engròs.

Alguns mosqueters ja ens falten
és la roda de la vida
visca el socis fundadors
i visca la Cooperativa.

Aquesta glossa no guanyaria pas el jocs florals però és un bon record i està escrita amb sentiment així que em permetereu la llibertat sense retreure-m'ho massa.

Però tornem a la història de l'entitat, segons explica en el seu WEB:


"La Cooperativa Cultural Rocaguinarda és una cooperativa, sense ànim del lucre, amb una clara i decidida voluntat de servei a les persones i a la cultura.

La nostra entitat neix l’any 1978 amb l’objectiu d’apropar la cultura i el lleure cultural a les persones. D’aleshores ençà, s’ha renovat a través dels projectes i les necessitats dels seus associats, sense deixar de ser fidel als principis fundacionals.

Rocaguinarda, sortosament ha sobreviscut a tots els avatars de la transició  i continua essent  un lloc de referència cultural del barri, Ha engegat tota mena d'niciatives per dinamitzar les necessitats culturals de les persones que viuen al Guinardó. En els seus local es fan cursos d'escriptura creativa, presentació de llibres, lectures guiades, voluntariat per la llengua, sortides culturals, existeix una coral i un grup de teatre, recerca històrica del Barri, grups relacionats amb l'alletament natural dels bebès, o amb el consum responsable i  consum de productes naturals, etc.

Si voleu saber més al respecte poder clicar aquest link:  Cooperativa Cultural ROCAGUINARDA

Des de que el Mas Guinardó es va constituir en un Hotel d'entitats, hi disposen d'un espai per a dur a terme les seves activitats poder-se reunir.

Esperem i desitgem que tingui una llarga i fructífera trajectòria cap el futur.






Fotos Carme Martín, nova època noves cares i nova imatge.




divendres, 1 d’abril de 2011

FESTES I COSTUMS DEL BARRI DEL GUINARDÓ entre 1900-1940

video


Entre primers i mitjans del segle passat, la majoria de festes, tant les  populars com les religioses es celebraven a l'aire lliure.

El carrer acostumava a ser el lloc de trobada natural entre veïns,  qui treien les seves cadires a la porta de casa  i es dedicaven a xerrar dels afers de casa, comentar les petites històries del barri, jugaven a les cartes  o es ballaven al son del gramòfon d'algun veí,  mentre la canalla  es sentia lliure hi trobava en aquest espai el millor lloc per als seus jocs i aventures. El canti d'aigua fresca sempre el tenien  aprop.

El joven  es veia a la parròquia on organitzaven festes, balls de sardanes i obres de teatre. També  en feien festes i balls al jardí d'alguna torre del barri, mentre els gran els observaven asseguts al voltant de la pista de ball.

Els nois acostumaven a jugar al futbol o a basket i les noies feien labor i estudiaven el sistema Martí per aprendre a cosir. Als 14 anys les noies deixaven  l'escola majoriatàriament ja que es considerava que amb llegir, escriure i les quatre regles, una mestressa de casa ja en tenia suficient per a ser una dona com cal.

Les festes religioses més celebrades eren els casaments, les comunions, la festa de Rams, el Cant de Caramelles, les catifes de flors del Corpus, les processons de Setmana Santa, sempre tant fosques, tan tristes, aquells dies no es podia ni parlar, només es sentien cants religiosos per la ràdio i divendres era pecat menjar carn.

Una festa especialment recordada per tothom eren les berbenes, La de San Joan, Sant Pere i San Jaume. La de Sant Joan era la millor, la canalla es passava una setmana abans recollint llenya pel veïnat

Els homes i algunes dones treballaven fora de casa en fàbriques, 14 hores o més, i les avies es feien càrrec de la canalla mentre els pares no arribaven a casa, sempre cansats i sense gaires ganes de fer-se'n càrrec  dels fills. S'acostumava anar a dormir d'hora i aixecar-se d'hora també, Menys en dies de festa i per l'estiu quan la canalla no tenia escola i voltava tot el dia pels carrers.

Les persones grans, sobre tot les dones, es passaven vestides la vida,vestides de negre o morat,  donat que el dol durava tres o quatre anys i sovint s'empalmava la mort d'un familiar amb un altre.

Parlar amb el sexe masculí estava mal vist, les dones estaven fortament controlades per la família i l'església.

S'acostumava a anar a missa cada diumenge i moltes escoles et feien portar la cartilla segellada pel capella a l'escola per justificar-ne l'assistència als serveis religiosos.

 Les dones entraven a missa amb el cap cobert per un mocador o mantellina. Era pecat anar escotada, amb pantalons, faldilla massa curta, etc. La dona no arribava a la majoria d'edat fins els 23 anys i tot i així, no es podia obrir un negoci propi sense el permís del pare o del marit. Els homes es consideraves adults als 21 anys.

Els homes havien de servir a l'exèrcit durant tres anys i les dones fer el "servei social", o no et deixaven treure el passaport per sortir del país.

Es tenien els fills que deu volia, no et podien divorciar, això si existia el "aquí te quedas", sense dret de cap mena, però estava molt mal vist i tothom amagava aquesta circumstància com podia

Ara pots semblar que tot plegat queda lluny, però no ho està pas tant, al jovent tot això li deu semblar d'èpoques molt pretèrites, i just fa 60 anys, com qui diu ara mateix.