diumenge, 27 de febrer de 2011

QUIMET d'Horta




Un dels punts més típiques d'Horta és a no dubtar, el Bar Quimet de la Plaça d'Eivissa. Un bar que des de que es va fundar en 1927 encara subsisteix i manté alguns dels tocs més característics d'aquella època. El local és una barreja entre ahir i l'avui, un establiment, que malgrat haver sofert tímides reformes, continua essent un cafè casolà de la barriada situat en el lloc més neuràlgic del barri.




Sempre està molt concorregut i durant el dia hi passa una gran diversitat de clients. Els assidus que desdejunen i els del cafè diari de la tarda, també hi ha aquell client ociós passavolant que busca distreure's, el que té pressa i aquell que no en té tanta, qui vol fer us del telèfon públic (avui amb els telèfons mòbils són els que menys) o per trobar-se amb algú, o simplement per comprovar i comentar els resultats esportius, també hi ha qui manipula màquines escurabutxaques i finalment qui simplement llegeix el diari, tot bevent el que ha sol·licitat.

Tal com hem comentat abans, el bar es va inaugurar l'abril de 1927. Va seer construït per Quimet Carlús i Rosa Not Vilà, en la Plaça d'Eivissa cantonada Rajolers. El local el van llogar a Joan Puigbó. A la inauguració hi va anar molta gent que es sentia atreta pel nou local i la novetat que representava que hi hagués una pianola elèctrica instal·lada perquè els clients escollissin la música que volien escoltar tot accionant el botó de selecció corresponent.

En Quimet i la Rosita eren un matrimoni plenament dedicat al seu establiment, del qual en tenien molta cura a la fi que els clients es sentissin a gust, per tant, a primera hora tot feia olor a net i a cafè calent.

En el bar Quimet hi havia un lloro molt popular al que deixaven en llibertat i que tenia molt males pusses amb tothom que duia sotana, als qui digia paraules molt poc agradables de sentir. També va aprendre a reproduir el so del xiulet que feia marxar al tramvia i més d'un cop el conductor va seguir els que semblava que era l'ordre de sortida i que només proveia d'en Juanito, que així s'anomenava el lloro.

El lloro Juanito era tota una icona del local on hi va estar durant molts anys fins que algú que no li tenia massa afecte, sembla que li va cremar la llengua amb una cigarreta, el pobret estava tant  fotut i els seus amos el van dur al Parc de Barcelona a li fi que se'n fecin càrrec i allà degué morir, no sabem quan.

Avui dia el local recorda en Juanito per amb un lloro de cartró pintat  que penja en mig del local.


fotos del WEB del Bar Quimet




Així va néixer el que seria el bar més popular del poble, l'immortal bar Quimet. L'actual propietari del bar és en Jaume Jalmar i l'ha sabut conservar d'una manera intel·ligent des del maig de 1955, data en la que el va llogar.

Ja al final de la seva vida la Rosita (va morir amb més de 90 anys), no va deixar mai de freqüentar el bar amb les seves amigues i recordava l'època llunyana de quan els seus pares eren els cafeters de l'antic Ateneu de la Plaça Santes Creus, quan ella només tenia 9 anys. També com, desprès, la seva mare Emília Vila, va obrir una bacallaneria en l'antic mercat de la Plaça Eivissa, que amb els anys va passar a càrrec de la seva germana Pepeta. També recordava quant només amb 10 anys, ja anava al Born de Barcelona a comprar les caixes de sardines a la fi que la seva mare les pogués vendre a la parada.


* Informació extreta del llibre Gent Popular d’Horta. De Mingo Borràs.



dijous, 24 de febrer de 2011

NOU HORITZO - al servei de la gent Gran

www.btvnoticies.cat



          Nou Horitzó és una Associació creada el 1978 quan unes persones, d´un grup de drets humans del districte d´Horta Guinardó, es van sensibilitzar amb la problemàtica de la gent  gran.


     Aquest mateix any es començà a reivindicar la compra per l´Administració Pública de l´antiga Fonda Ripoll, casa que es trobava en males condicions en tots els àmbits, i que acollia 56 avis.
      L´Ajuntament, i en els seus inicis la Generalitat ,després de moltíssimes gestions van donar la residència, donant la titularitat i gestió al Municipi, i va començar a funcionar com a residència pública, el que es coneix actualment com a Residència Municipal del Parc del Guinardó. Nou Horitzó formà part de la comissió de gestió i d´ingressos.
      En aquella època va optar per treballar: la sensibilització cap a la gent gran (amb taules rodones, conferències, activitats variades...) i ajuda a la llar amb la col.laboració de voluntaris.
      L´any 1980 Nou Horitzó va ser de les primeres associacions que va organitzar vacances d´ estiu pera la gent gran.
      L'any 1988 l´Ajuntament atorgà el premi: "Solidaritat amb els problemes de la comunitat ". 
      L´any 1989 es va comprar un petit local gràcies a les ajudes econòmiques de varies entitats públiques i privades. Es van començar a realitzar activitats i es va convertir en lloc de reunió: tertúlies, conferències, activitats diverses... i també donava assessorament i informació sobre els possibles recursos. Sempre s´han realitzat diferents activitats i iniciatives per tal de defensar els drets i millorar la qualitat de vida de la Gent Gran. I cal remarcar que és una Associació sense ànim de lucre.
      L´any 1993 va ser declarada d´utilitat pública per l´Estat Espanyol.
       Nou Horitzó participa en les comissions i entitats que tenen per objectiu incidir en la societat per tal de donar suport i millorar la qualitat de vida de la gent gran:
                 *Consell de la gent gran del distrite d'Horta Guinardó.
            *Comissió d'ingressos de les residències municipals.
            *Coordinadora d'entitats del barri del Guinardó.
            *Associació de veïns i comerciants.

      L'octubre de 1999 observant el nombre creixent de persones grans i els pocs recursos i equipaments que existeixen, es va pensar en crear un CENTRE D'ACOLLIMENT DIÜRN D'ACTIVITATS I SUPORT més gran del que ja existia i amb l´ objectiu de poder oferir un ventall més gran d´alternatives i recursos, a tal fí es va llogar un local molt proper i de majors dimensions al ja existent. Es treballa amb un equip format per voluntaris.
      L'any 2003 Nou Horitzó compleix 25 anys al servei dels veïns del barri i de la gent gran i també celebra una dècada de la Convocatòria "Les àvies i els avis escriuen contes i els infants els dibuixen"
      L'any 2004, com a proposta de l'Ajuntament de Barcelona (del Districte d' Horta-Guinardó), ha sigut seleccionat el Projecte "Les àvies i els avis escriuen contes i els infants els dibuixen", com a experiència educativa significativa en el "VIII Congreso Internacional de Ciudades Educativas", que te lloc a Gènova. Un equip de l'associació es desplaça a aquella localitat per exposar i explicar el projecte.
      L'any 2005, Se'ns atorga la Medalla d'Honor de la Ciutat de Barcelona, per distingir les entitats que han contribuït al desenvolupament de la consciència ciutadana i de les virtuts i els valors ciutadans, i que han mostrat la qualitat humana i el civisme com a valors principals en la tasca professional. Aquesta distinció es considera cada any, per acord del Consell Plenari de cada Districte i el de l'Ajuntament.
      Els dies 21 d' abril al 28 de Maig de 2005, l'Associació Nou Horitzó té l' honor de tenir una EXPOSICIÓ AL CENTRE CATALÀ D’ARTESANÍA, de treballs manuals que alguns usuaris de l'entitat han realitzat assistint a diferents tallers. Aquest Centre és l' entitat depenent de la Generalitat de Catalunya encarregada de la promoció del món de l'artesanía a Catalunya.( Pg. de Gràcia, 55. 08007 Barcelona. Tel.: 93 467 46 60, http://www.artesania-catalunya.com
     Des de l'abril d'aquest any fins al setembre es va signar un conveni de col.laboració amb TV COMTAL per realitzar-nos entrevistes en directe en el seu plató, d'una durada de 15 minuts, un cop per setmana. per parlar de temàtiques diverses de l'associació. En el programa FAMILIA COMTAL .
      El 13 d'octubre es signa el Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat, davant la presència de la Regidora del districte Horta Guinardó, Sra. Elsa Blasco Riera, en el qual Nou Horitzó es compromet a canviar alguns objectius de l'Associació per treballar perquè la Gent gran sigui una generació co-responsable per un futur més equilibrat i amb qualitat. I per adaptar-nos als 10 objectius plantejats per l'Agenda 21.
      L'Any 2006. S'inicia un treball amb l'Equip d'execució de mesures penals alternatives, del Departament de Justícia, (Generalitat de Catalunya), com a Centre Col.laborador perquè persones amb penes lleus imposades per un Jutjat o tribunal realitzin treballs en benefici de la Comunitat.
      L'any 2007, s’inicia un projecte intercultural, amb activitats de cooperació europees (el treball es realitza amb diferents associacions de països d’Europa); Associazione Generazioni (Italia), Italian General Confederation of off Labor (Italia), AWO Landesverband (Alemania), Interculturele museum- erfgoedprojecten (Amsterdam), Older Women's Network (Irlanda), Adult Education Centre (Lithuania). Amb la temàtica ” Passatges, l’escriptura autobiogràfica i la autonarració com a instrument d’enriquiment a adults que passen moments de canvi en la pròpia vida”. Projecte que s' inicia a partir de setembre d'aquest any. Aquest projecte es pot gestionar gràcies a la subvenció atorgada per l' Agencia Nacional per a la "Asociación de aprendizaje Grundtvig", activitat enquadrada en el marc del "Programa de Aprendizaje Permanente".
      A partir de maig d’aquest mateix any es signa un conveni de col•laboració amb ACFUC (Associació Catalana de Familiars, Usuaris i Col•laboradors de Centres Geriàtrics Assistits), a fi de fer un treball conjunt, amb l'ajuda de veïns i botigues del barri, per detectar persones grans que necessitin ajudes afectives, socials i d’acompanyament, com també susceptibles d’incapacitació per donar-los suport afectiu i si és necessari derivar-los a ACFUC perquè assumeixin la seva defensa jurídica o tutelar.
      L'any 2008 la FATEC ( Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya) concedeix el I premi a l'Associació Nou Horitzó dins el VIII Concurs de Pessebres de Catalunya.
    En aquest any l’Associació és premiada amb el PREMI FIRAGRAN 2008 en la desena edició de FIRAGRAN, el Saló de laGent Gran de Catalunya a La Farga de L’Hospitalet de Llobregat
Dins del marc de FIRAGRAN, s’atorguen uns premis que tenen com a objectiu reconèixer la trajectòria professional de persones grans actives en l’ambit cultural, esportiu i professional i d’aquelles entitats i persones que treballen a favor de la gent gran (àmbit cívic i social). En el cas de Nou Horitzó, se li atorga el Premi Fira Gran en l’Àmbit Cívic i Social pel compromís adquirit vers les persones grans del barri de Horta-Guinardó.
El jurat d’aquest àmbit està format pels diversos col·laboradors de FIRAGRAN: els col·legis professionals que tenen grups de treballs geriàtrics i/o gerontològics (educadors socials, psicòlegs, infermers, pedagogs, treballadors socials, fisioterapeutes i advocats). El lliurament de premis és presidit per l’Hble. Sra. Carme Capdevila, Consellera d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya.  


Informació de la WEB de l'Associació Nou Horitzó

dilluns, 21 de febrer de 2011

CAN PLANAS (Can Mèlic)


Vista General de Can Planàs en 1900, al fons a la dreta es pot divisar la silueta del Mas Guinardó. Foto Arxiu de Sant Pau


Institut Ravellat Pla a l'esquerra, mas de Can Planàs i terres on s'ubica actualment l'Hospital de Sant Pau. Foto Arxiu de Sant Pau






Can Planàs als anys 30-40, la picina en primer terme. Foto Cabrero.

CN pLanàs als anys 70 vista des de l'avinguda. Foto C. martín




Can Planàs, actualment Centre Cívic del Guinardó


Can Planàs és la finca on avui es troba el Centre Cívic del Guinardó, situat entre l'Avda. Mare de Déu de Montserrat i la Ronda del Guinardó.

A mitjans del segle XIX era coneguda com Can Mèlic i abans com a Can Molins. De fet el nom de Mèlic el troben escrit de diverses maneres (Mèlik, Mèlich i també Melis) i dona nom a dos accidents geogràfics: el torrent de Mèlic o Meris i el turo de Mèlic, situat al final del carrer Doctor Cadevall.

Claudi Planàs i Armet, Director de la Companyia de Ferrocarril de Tarragona a Barcelona i de França (TBF, era un home ric que va invertir part dels seus guanys a comprar la finca Mèlic a la dècada de 1870. A principis del segle XX la propietat tenia una extensió de quasi setanta mil metres quadrats (l'actual centro cívic en fa poc més de vint-i-cinc mil) i al registre de la Propietat la descriu com "una heredad situada en esta ciudad, barriada de San Martín de Provensals, sobre el maso llamado "Lligalbé" y "prop de lo *Colomar del Guinardó", hoy conocida  por "Casa Melich" que consta de una casa señalada de número 12, compuesta de planta baja, primer piso i desvàn, con su bodega, oficinas y aguas, cercada de paredes en su totalidad". La finca va passar de pares a fills i nets, que van ser els darrers propietaris.

Com la masia estava en estat precari de conservació, Claudi Planàs va decidir fer-se una torre més amunt rehabilitant la masia situada en l'anomenat turo d'en Mèlic, prop de la masia de Can Sors,  a un cota de 150 metres sobre el nivell del mar, al final del que ara és el C. Del Dr. Cadevall i en 1910 s'hi va traslladar, el sr. Planàs però, hi visqué poc temps, donat que  va morir el dia 13 de setembre de 1914.

Aquesta torre encara existeix avui dia i es coneix, encara que no sabem de cert la raó,  amb el nom de CAN MASCARO. Sospitem però  que rep el nom de l'arquitecte que la va convertir en torre modernista, Maties Mascaró, que pel que sembla, era gendre del sr. Planàs..
Masia coneguda com  Can Sors convertida per la família Planàs en la torre  modernista coneguda com CAN MASCARÓ.


En 1936, els seus propietaris fills del sr Planàs, van arribar a un acord amb el dr. Córdoba, qui hi va instal·lar una escola d'educació especial que encara continua en funcionament.

En quan a la finca antiga, va passar per usos diferents, sense abandonar la seva funció agrícola. Durant un temps va ser viver de Jardineria i cap a 1930 la societat Parques i Canódromos la va llogar per construir-hi un canòdrom - al seu temps eren molt populars i una piscina situada a la part alta, tocant a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat, on antigament hi havia hagut una gran bassa rodona d'aigua. Durant la Guerra va ser ocupada per Milicians de les patrulles de control i també s'hi va ubicar un cos de bombers , més endavant s'utilitzà com escola al curs 1937-1938 (durant els bombardejos els infants s'amagaven al celler de la masia). En Acabar el conflicte bèl·lic, Can Mèlic o Can Planàs va ser ocupada per la Falange i el 8 de febrer de 1943 es va firmar un contracte d'arrendament amb la Delegación Nacional del Frente de Juventudes. 



El que quedava de l'entrada a la finca de Can Planàs els anys 70. Foto C. Martín

 Quan en 1966 la propietat passà en mans dels germans Planàs Fernández el primer que van fer és alliberar-se de les càrregues que suportava per poder-ne fer us lliurement. En 1976 van recuperar la finca i en 1978 la Comissió Executiva de l'Ajuntament va fiar el preu d'expropiació de Can Planàs i desprès de diverses obres el 19 de juny de 1982 s'inaugura el Centre Cívic del Guinardó, el primer que es va obrir a Barcelona.
                                                          


El 20 de gener  passat es va celebrar els 125 anys de la inauguració oficial de la linea fèrria fins a la frontera francesa i el seu enllaç amb Port Bou i Cerbère, que va propiciar  la unió de les xarxes dels ferrocarrils del Mig dia Francès i de Tarragona a Barcelona. Tres dies desprès coincidint amb el casament d'Alfons XXII i Maria de les Mercedes d'Orleans, es va obrir al públic la línea inaugurada. En l'acte es va glosar la figura de Caludi Planes Armet, del que hem parlat abastament en les paràgrafs anteriors, en els termes següents:.

"Como ejemplo paradigmático de esa entrega y de ese tesón, señaló a D. Claudio Planás, artífice por excelencia de la conclusión de la línea internacional inaugurada en enero de 1878, a quien comparó con D. Manuel Girona en su capacidad para vencer las más obstinadas dificultades y lograr los objetivos perseguidos, por inalcanzables que pudieran parecer.

Seguidamente, tuvo lugar la esperada intervención de D. Claudio Planás, descendiente directo, en 5ª generación, del autor del enlace internacional por Port Bou.

A través de sus palabras quiso expresar la importancia del rescate de la memoria histórica que estaba llevándose a cabo y el total y decidido apoyo del conjunto de la familia Planás a las celebraciones en marcha.

Señaló, también, el elevado grado de compromiso que comportaba ostentar el apellido Planás, lo cual obligaba a un permanente esfuerzo por intentar estar a la altura de sus insignes predecesores.


Com es pot comprovar Claudi Planàs Armet, que va viure durant bastants anys al Guinardó i la família del qual hi va contiar visquent fins al menys els anys 30 del segle XX,  era una persona molt important e inflüent en la seva època.



* Gran part de la informació de Can Planàs ha estat aconseguida en el llibre editat per l'Ajuntament de Barcelona  "MASIES DE BARCELONA". En Joan Corbera, historiador del barri, va escriure la part que es refereix a les masies del Guinardó, fotos de l'arxiu històric de Sant Pau.



Tresors dels arxius de Barcelona, Arxiu de Sant Martí - Guinardó

diumenge, 20 de febrer de 2011

ES CELEBRA EL 50 ANYS DEL NEN DE LA RUTLLA

www.btvnoticies.cat

Diumenge 20.02.2011

Una festa ciutadana celebra els 50 anys del Nen de la Rutlla


Àlex Jassé / Ricard Cosialls
 
Un dels símbols del barri del Guinardó compleix aquests dies 50 anys. És el popular Nen de la Rutlla, una escultura de Joaquim Ros i Bofarull que presideix des de fa mig segle l'entrada al Parc del Guinardó. Una festa ciutadana amb jocs tradicionals ha homenatjat el veí més il·lustre. 

El 1961 es va convocar un concurs per decorar amb escultures alguns parcs de Barcelona. L’escultor noucentista Joaquim Ros va ser-ne el guanyador amb el seu treball que simbolitzava un petit jugant amb una rutlla. L’escultura es va ubicar a la plaça actual que forma l’entrada del parc del Guinardó. 

L’espai es va batejar com a plaça de Puig i Alfonso, però popularment es va fer coneguda com la plaça del “nen de l’aro” o de la rutlla. Gràcies a la insistència popular, el 2001 nomenclàtor va canviar la denominació per l’actual.

*Informació de BTV notícies

divendres, 18 de febrer de 2011

LA TORRE DEL MORO (Mas Enrich)


El que queda del Mas Enrich és una torre vigia, una ciutadella, que estava  en una petita plaça coneguda popularment amb aquest nom, del seu entorn format per cases humils i la torre indicada, només resta aquesta última i en unes condicions certament deplorables.

A la plaça Ciutadella s'accedia per la Baixada de Can Fontaner i sortida per Santa Eugènia, segona documents de 1904. A partir de 1907 té la mateixa entrada però sortida a la Riera d'Horta.



Baixada de Can Fontaner, al darrer s'endevina la torre Enrich

Situada en terrenys de Can Fontaner, s'alçava la torre de reminiscències àrabs, en la qual, el poderosos de Barcelona  - Marquès de Castellbell (propietari de disverses masies com Can Sitjà, Can Peguera i Ca Lapeira entre les més conegudes), Don Joan d'Ardena (propietari de Can Don Joan) i el Marquès d'Alfarràs (propietari de la Torre i jardins del Laberint), sortien de Barcelona per la part de l'Arc de Triomf a prop de la Ciutadella, feien el primer descans en el Mas Ferrer al Camp de l'Arpa, la segona a Torre Llobeta i la tercera a la Torre Enrich, abans de passar a les seves masies residencials.

Al costat de la torre, que encara es conserva malgrat el seu mal estat, hi havia les cases dels criats i les quadres pels animals, aquestes cases finalment han estat afectades per la continuació del carrer Coimbra.

La Torre Enrich, sembla que formava part de la finca de Can Fontaner però era de construcció anterior donat que les finestres són de clar d'estil gòtic i és, de fet, un dels pocs testimonis arquitectònics que queden d'aquesta gran casa de la que o no existeix o no coneixem cap gravat de com era aleshores.  

Can Fontaner fou la primera casa senyorial d'Horta.



Ca l'Enrich a principis del segle XX



Al respecte del Mas Enrich, conegut també amb el sobrenom de la Torre del Moro,  per reproduïr  el cap d'un moro en una de les seves finestres gòtiques,  un veí d'Horta en J.J. Salas explica que:


" en aquesta casa hi havia una fosa d'alumini de la família Guillen. que alli va estar-hi la cèdula del barri d'Horta del PSUC.


Coses de la vida,.... en un zulo al soterrani s'imprimia Mundo Obrero i Treball, amb planxes que venien de França adosades en els baixos d'un cotxe,,,,, i a sobre l'Associació de Veïns (que controlava el PSUC) no parava de fer actes, actuacions i denúncies de queixa per haver una foneria al lloc.

Mare meva, les voltes que dóna la vida, la de policia que va ser alli i mai va donar amb el zulo, .... ara ho explico!!".


 
Torre del Moro en una foto d'època quan encara era el Mas Enrich

La torre del Moro actualment ocupada


La torre,  com es pot apreciar,  té dos pisos amb  dues finestres gòtiques prou interessants  L'una,  la del pis de més amunt,  està més malmesa que l'altre. La que es troba en el primer pis està en un millor estat de conservació i en destaquen els caps d'una jove  a l'esquerra i d'un moro a la dreta, motiu que dona a  suposar que d'aquí li ve el sobrenom popular de “Torre del moro”. 


finestra del segon pis






Finestra del primer pis amb els dos caps
Aquesta torre es troba en un estat molt precari donat que ha estat deshabitada bastant de temps, malgrat estar catalogada entre les 545 cases, masies i torres que té inventariades la Generalitat com Patrimoni Arquitectònic de Catalunya

A tot el que hem indicat cal afegir el fet que des de fa uns anys l'ha ocupada una colla de joves del moviment okupa que, exteriorment han pintat las seva façana i parets laterals amb els dibuixos típics del col·lectiu i han tapiats les finestres amb plàstics negres que li donen encara més sensació deixadesa i decrepitud al monument.










finestra tapiada amb plàstics negre







En el Pla d'Actuació de l'Ajuntament PAD 2007-2011 per el districte d'Horta Guinardó, en l'apartat


4. 2 URBANITZACIONS, MANTENIMENT I ESPAI PÚBLIC.


Succintament s' assenyala al respecte que, “ Cal Vetllar per la conservació de la Torre del Moro”, (sic).. i amb això es queden tan amples.

Què significa que “cal vetllar”, qui, com, de quina manera, què pensen fer al respecte?, deixar-la caure com molts cops ha passat amb altres monuments per tenir un motiu per enderrocar-lo?. Aquí queden les preguntes.




  • Fons d'informació:. Llibre  "El que ha estat i és Horta" de Desideri Díez Quijano.

dimecres, 16 de febrer de 2011

CANVI DE CATALOGACIO DE LA TORRE GARCINI

Catalogació antiga


La masia estava catalogada dins el Patrimoni arquitectònic de Barcelona en el Nivell de protecció C, que implicava la protecció de la masia i dels seus jardins davant d'interessos especulatius de l'indret.





Nova catalogació

L'any 2005, després del recurs presentat pels propietaris, es dicta sentència sobre lʼedificació contradient el Pla especial de protecció del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat de Barcelona. i sʼadjudica a la Torre Garcini el nivell de protecció B o inferior. L'ajuntament de Barcelona, segons  m'han informat, sembla que no va presentar cap al.legació en defensa de la catalogació antiga de la masia (???? serà possible) i finalment la masia va perdre tota possibilitat de defensa davant l'especulació que tot s'ho menja.

Ni lʼAssociació de Veïns, ni cap dels veïns de la zona van ésser informats per l'Administració sobre els canvis de qualificació urbanística que suposava aquesta sentència. Amb aquest canvi, la masia que gaudia de protecció pel seu interès històrico-patrimonial i el jardí dʼús privat que envolta poden desaparèixer.

Davant el que s'acaba d'exposar, caldria preguntar-se, com és possible que sigui tan relativament fàcil canviar la catalogació de determinats edificis, cases o terrenys,  per  segons quines empreses i/o particulars a la fi  d'afavorir els seus interessos?

Ara mateix, s'està parlant en la premsa escrita del cas d'una masia Catalogada a Llavaneres que també ha passat en mans d'una immobiliària que vol que l'Ajuntament li permuti  per uns terrenys que han estat requalificats en benefici de la immobiliària en qüestió.



No diem pas que aquest sigui el mateix cas de la  Torre Garcini però, si  que sospitosament existeixen prou parale·lismes  de procediment  que fan pensar en una praxis continuada en la manera d'actuar d'algunes administracions  respecte a temes similars al que ens ocupa.

Tornant al tema motiu d'aquest escrit,  i en síntesi , el procediment  seguit en el cas de la finca Garcini ha estat el següent:  La familia Alòs propietaria de Torre Garcini, desprès d'una infructuosa negociació amb l'Administració local que va durar bastant anys,  presenta un plet (estaven en el seu dret) per mirar de canviat la catalogació de la masia i terrenys de la seva finca a la fi de poder-se-la vendre, aconseguint que passi de catalogació C, en la que no es pot enderrocat perquè es considera un bé arquitectònic-històric, a nivell B o inferior que canvia el panorama substancialment . Immediatament i un cop aconseguida la sentència que els els favorable , venen la finca i la masia  a l'empresa Núñez i Navarro, qui ara està en tractes amb l'Ajuntament de Barcelona  a la fi de realitzar una permuta de la finca per uns altres terrenys.

Sembla aquest un guió al que s'acullen moltes administracions locals que els permet solventar alguns problemes  derivats de la  adquisició  d'edificis, cases o finques catalogats que,  per la seva naturalesa, no poden ser derruïdes o comprades a preu de mercat,  solucions que en ocasions  trepitgen  aquella línia fina i poc determinada  on resulta difícil assenyalar qui ha sortit més beneficiat  en el procés de canvi .


dissabte, 12 de febrer de 2011

Història abreujada dels barris Congrés-Indians




El que ara es coneix com a barri del Congrès-Indians, abans  formava part del ampli barri de Sant Martí de Provençals,  que s'extenia per tot el Guinardó fins a Torre LLobeta.  Per aquets motiu,  el Barri dels Indians era considerat pels veïns del Guinardó com la part nova del seu barri.

Actualment tot ha canviat i per lògica geogràfica i per pròpia personalitat, les persones que viuen al barri es consideren més properes al barri del Congrès.

Fins a principis del segle XIX tot eren camps de conreu, de regadiu- eren famoses les hortes i els planter - que aprofitven l'abundosa aigua que s'extreia mitjançant pous, sínies i molins de vent, així com el secà amb cereals i garrofers i de forma especial vinyes. Gran massos i torres senyorials controlaven l'explotació de la terra: el Mas Guinardó, la Torre dels Pardals, la torre de Fang i can Ros eren, amb Can Sellés (situada al que ara és el carrer Espronceda entre Juan de Garay i Pare Claret), grans edificacions d'orígen provablement medieval, tot i que van ser reedificades i ampliades en el segle XVI. Amb el temps es van bastir peties masies com la de Can Berdura, Can Girapells, Can Sabadell, Can Jordi o Can Forgues, que configuraven amb els camps de conreu, un paisatge eminentment rural.


Les terres del que desprès seria el barri del Indians vistes des del carrer Acàcies

Prop de Can Ros també hi havia les masies de Can Clariana  (Concepció Arenal-Cardenal Tedeschini) i Can Cascante (Cardenal  Tedeschini - Av. Meridiana),  aquesta última  pertanyia a una finca que tenia un gran jardí que  donava a la Meridiana on encara sobreviu la Palmera de la masia.

Com a tota la plana de Barcelona, hi havia finques i masies els propietaris de les quals es dedicaven al conreu de les seves pròpies terres i d'altres més senyorials que pertanyien a senyors de Barcelona que les deixaven a en mans de masovers. En las de la primera categoria hi entra  Can Clariana.

A Can Clariana a més de les trerres de conreu, hi haviia un pou d'aigua fresca i medicinal  Els metges de l'època aconsellaven a alguns dels seus pacients que beguessin aigua d'aquell pou, la qual, pel que  s'explica, rebia els seus efectes benèfics d'unes determinades herbes de la contrada. La gent  bevia d'aquella aigua tot berenant i passant la tarda sota el arbres de la finca . 
Una altra dada a tenir present,  és que en Pere Boada, el propietari de Can Clariana, era un  actor aficionat (famós per Sant Andreu), que organitzava teatre als terrenys de Can Clariana.. Segons ens  conte la neta d'en Pere Boada,  tot això va marcar una època en aquella part del barri.

Pintura de l'entrada de la masia de Can Clariana


Fotografia d'època de Can Clariana


Can Cascante  i els seus jardins. La palmera és l'unica que hores d'ara sobreviu

El barri es va començar a urbanitzar i poblar a principis del segle XX . Les terres de Can Sellés van ser utilitzades per construir les casetes de la urbanització Meridiana, les de Can Berdura part dels barri dels Indians i la Plaça Maragall i les de Can Ros el barri del Congrés.



Can Berdura i la seva bassa


Dues dones davant la masia de Can Ros ara carrer Cardenal Tedeschini




El barri dels Indians el va fundar,  entre d'altres, famílies vingudes de les colònies d'Amèrica, el anomenats Indians, per això tots els carrers tenen noms de ciutats  o personatges de més enllà de l'oceà: Francisco Tàrrega, Campo Florido, Cienfuegos, Manígua, Puerto Príncinpe i la que ara és coneguda com Jordi de Sant Jordi va ser batejada com carrer de L'Habana.

Es van edificar tot de torretes i torres més grans, moltes de les quals ja han desaparegut i alguna encara sobreviu com la que es coneix com "Torre Rosa" i el nom de la qual  era Villa Jazmines", que ara és un bar musical.

Villa Jazmines (1920), obra de l’arquitecte Ferran Tarragó i propietat de José Racionero. Durant més de 30 anys i fins la primera meitat dels anys 80, la casa va acollir l’Escola Ferton. El 1987, però, l’edifici va passar a ser un bar musical, amb el nom de Torre Rosa .
Informació aconseguida en  en bloc de celiaroca.blogspot.com



En Josep Maria Huertas en el seu llibre  "Tots el barris de Barcelona", en la que parla del Guinardó i del Barri dels Indians, explica al respecte "a Acàcies Garcilaso es conserven  rodejades de jardins dues torres i el Laboratori del Dr. Ferran on hi va treballar comissionat per l'Ajuntament en la fabricació de diverses vacunes".(ara  ja no existeix, i que en el seu lloc hi ha una escola i el centre cívic Garcilaso)

Molts dels joves del Guinardó baixaven a passar el seu temps de lleure a  les dues pistes de ball que hi havia al barri dels Indians.  Una d'elles era coneguda amb el nom de  "PISTA AZUL",  una sala de mides reduïdes anomenada així perquè el seu terra era de color blau,  i l'altra "RIO DE JANEIRO", a l'aire lliure  on s'organitzaven  balls, patinatge, festes populars, etc..

En Josep Maria Huertas "Tots els barris de Barcelona", parla del fet  tot dient que al carrer Pinar del Rio-Puerto Príncipe,  existia una pista de patinatge on també hi havia futbolins, que era segurament el lloc més popular de trobada del jovent del barri anomenada Pista Azul.


Noies patinant a la pista Rio de Janeiro

La Pista Rio de Janeiro en un dia de ball




Avui dia  la pista RIO DE JANEIRO ja no existeix, ni tampoc el Cinema Rio que la va substituir.

diumenge, 6 de febrer de 2011

EL CONVENT I L'ESGLÉSIA DELS MÍNIMS AL GUINARDÓ

DADES HISTÒRIQUES DE L’ ESGLÉSIA DE SANT JOAQUIM 

L'església de Sant Joaquim, es va fundar  el 2 de desembre  de 1901 pel Pare Roldós, quan era Bisbe de Barcelona   el Cardenal CASAÑAS.

En 1902 es va inaugurar la cripta que va quedar oberta als feligresos

Els frares van arribar a Barcelona i van demanar permís al Bisbat per a poder fundar el seu convent a Barcelona, concretament al  Guinardó el 1901, un barri obrer i agrícola. Aquest fet va propiciar que s'escollís com patró de l'església del convent a Sant Joaquim.




El Pare Roldós i d'altres frares

La capella rudimentària es va obrir per primera vegada als feligresos en 1902.

En 1907 es posa la primera campana de 112 kilos, que fou pagada i apadrinada per Salvador Riera i la seva esposa Cecília Estapé de Riera.

Els treballs principal de construcció però, no es van realitzar fins 1908, però es van interrompre per culpa dels fets tràgics de 1909, quan fou saquejada i parcialment derruïda per les masses revolucionàries en la Setmana Tràgica de Barcelona.


Com va quedar el convent desprès de la crema de 1909



Un cop reconstruïts el convent i la capella, el 20 de agosto de 1910 tornen els religiosos. Les obres de l’església es continuen amb greus dificultats econòmiques.

El 24 de març de 1916 es beneeix i  s’inaugura el campanar, algunes campanes i el rellotge de la façana de l’església.

El 8 de setembre de 1917 , es va inaugurar ja definitivament tot l'edifici, amb campanar i rellotge i es beneeix  solemnement l’església dedicada a Sant Joaquim,  patró del barri i també com a homenatge al Papa d’aquell moment: LLEÓ XIII . La església  fa 20 metres de fondària i d'amplada, la façana és d'estil neo -romànic i l'interior és una barreja de romànic i gòtic



Foto de 1917. Foto Marin
  


Foto de 1917. Foto Marin



La cripta restaurada

Durant la Guerra Civil en 1936, l'església va tornar a ser saquejada i cremada , com moltes altres de la ciutat de Barcelona. Tres del frares de l'església van ser assassinats.

Després de la guerra el Mínims varen reconstruir el convent.
.


El 20 de juny de 1924, Josep Maria Escrivà de Balaguer va visitar Barcelona per primer cop i es va allotjar al Convent del Pares Mínims al Guinardó, carrer de l'Oblit



Com anècdota remarcable de la història dels convent, cal assenyalar  que Josep Maria Escrivà de Balaguer, fundador de l'Opus Dei, hi va viure en el Convent dels Pares Mínims durant uns dies, segurament per un assumpte personal. Tota la informació de què disposem es redueix al contingut del telegrama enviat des de Barcelona i que el sr. Escrivà duia sempre a la seva butxaca : Di si estás bien por telégrafo escribe en seguida. José Escrivá. Tampoc sabem quants dies hi passà a la ciutat comtal.

Escrivà de Balaguer en 1924
No es tenen  dades del motiu pel qual s’allotjà al convent dels Pares Mínims del carrer Oblit. Hi havia, però, un sacerdot saragossà, don Emilio Pérez Vidal, que anava moltes vegades al seminari de San Carlos i que tenia tracte amb els seminaristes. Aquest capellà sovintejava la casa dels Pares Mínims de Barcelona. Tot i que no ens consta, podem pensar que molt probablement  el conegués   A més, don Emilio havia fundat una institució per a recollir nens pobres i alguns seminaristes del San Carlos col·laboraven amb ell algunes tardes en l’atenció d’aquests nois. Don Agustín Callejas recorda que berenaven amb els nens pan moreno. És possible que don Emilio Pérez Vidal li oferís la possibilitat d’allotjar-se al convent dels Pares Mínims durant aquells dies. Se celebrava precisament aleshores el tretzenari dedicat al fundador de l’orde tercera dels Pares Mínims. Ens ho explica La Vanguardia del dia 22 de juny: Iglesia de San Joaquín de los PP. Mínimos. Esta tarde, a las cinco, empezará el décimo día del trecenario de que la Venerable Orden Tercera de los Mínimos dedica a su glorioso Fundador San Francisco de Paula.


El Convent dels Mínims en l'actualitat. Foto BCN.cat



.


  • Dades informatives : Butlletí dels Mínims commemorant els 50 de la mort del Pare Roldós. Notícies històriques de L'Opus Dei.