dissabte, 29 de gener de 2011

TORRE GARCINI (III part) - Una mica d'història



video
                                                
                                       Breu explicació de la història de la masia de Torre Garcini


Breu Biografia del que fou propietari de Torre Garcini extreta de L'ENCICLOPÈDIA CATALANA

Heretà les afeccions històriques i bibliogràfiques de la família. Llicenciat (1906) en filosofia i lletres, fou un dels millors deixebles de Rubió i Lluch als Estudis Universitaris Catalans.

  
Contribuí a organitzar l'exposició del llibre català al Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906); fou secretari-redactor a l'Institut d'Estudis Catalans (1907); acompanyà Rubió i Lluch a Itàlia i a Grècia (1909) i després aprovà a Madrid les assignatures del doctorat. Pel gener del 1911 fou pensionat a l'Escola Espanyola de Roma, organitzada per la Junta de Ampliación de Estudios i l'IEC, on hi havia Josep Pijoan de secretari. Hi restà fins a l'estiu del 1913. L'estada a Roma fou decisiva per a la seva formació i la seva vida. Retornat a Barcelona, l'any 1914 fou nomenat adjunt de la Biblioteca de Catalunya, on es trobà en el seu element. Es dedicà especialment a la secció de documents històrics, i l'organitzà, però també destacà en les seccions de llibres impresos i manuscrits. Per encàrrec de l'Institut d'Estudis Catalans féu, el 1915, una missió de recerca, amb Jordi Rubió, a l'Arxiu Capitular de Tortosa; l'any 1917 es doctorà a Madrid i fou nomenat professor de l'Escola de Bibliotecàries de Barcelona

Una de les promocions de l'escola de bibliotecàries
                                                 
  i l'any següent entrà a la Secció Històrica de l'IEC. Succeí Eugeni d'Ors a la Secretaria General de l'IEC i des del 1923 representà aquest amb Nicolau d'Olwer a la Unió Acadèmica Internacional. Des del 1924 pertanyia a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Compensà la malaltia (1930) que seguí a un període d'inquietuds familiars i a la mort de la seva muller i col·laboradora, i es reintegrà a l'Institut i a les reunions de l'UAI. La Guerra Civil de 1936-39 posà a prova la seva eficàcia com a bibliotecari. Era pròxima la fi de la lluita quan caigué mort al carrer, tornant de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Col·laborà des de jove a les revistes catalanes i també a la "Revue Hispanique" i als "Cuadernos de Trabajos" de l'Escola de Roma i redactà molts articles per a l'Enciclopedia Italiana Treccani. Arnau de Vilanova, Ramon Llull i Dante Alighieri foren els temes principals del seu estudi, els quals alternà amb l'ocult treball de revisió i redacció d'índexs de molts llibres on no surt el seu nom. Cal esmentar entre els seus estudis sobre Arnau de Vilanova: una col·lecció de documents que no terminà (1909-12), La marmessoria d'Arnau de Vilanova (1923), l'edició de Confessió de Barcelona (1921) i del text català de la Informatio beguinorum. Sobre Ramon Llull: El manuscrito Ottoboniano (1914), la tesi Los catálogos lulianos (1918), Poesies (1925) i diverses recerques de bibliografia, entre les quals ha restat inèdit el catàleg dels manuscrits lul·lians de Roma. Tenen molt de relleu les cròniques sobre Arnau de Vilanova i Ramon Llull als volums VII-VIII de l'"Anuari" de l'IEC. Treballà molt sobre Dant i fou professor de literatura italiana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a treballs de recerca bibliogràfica cal esmentar els dedicats a la biblioteca Dalmases (1916), a Jaume Caresmar (1918), a l'Arxiu de Tortosa (1920), a les publicacions de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1933), i els reports a la UAI i al Comitè Internacional de Ciències Històriques.


TORRE GARCINI - futur incert d'una masia - (II part)

www.btvnoticies.cat....


Torre Garcini, al barri del Guinardó,  va quedar desocupada l'any passat. Els propietaris van vendre els terrenys a l'empresa Núñez i  Navarro, la trajectòria professional de la qual no dóna masses  esperances a la  possible conservació d'una de les poques masies històriques que perviuen en el Guinardó.

El grup municipal de CIU demana a l'Ajuntament que recuperi la finca per a l'ús públic. Els veïns se sumen a aquesta petició ja que temen que quedi abandonada i que per aquesta raó, o bé sigui ocupada com moltes altres cases del barri, o que com va succeir amb la Masia de Can Girapells, la deixin morir fins que finalment l'enderroquin.

Sembla  però, que la immboliària en qüestió ha posat un vigilant a la finca a la fi d'evitar-ne la possible ocupació per part de grups antisistema. Queda tanmateix però,  la por veïnal que no es faci cap seguiment de l'edifici i que el pas del temps faci la feina a l'Ajuntament i a la immobiliària compradora.

Des del districte asseguren que han iniciat els contactes amb la immobiliària per mirar permutar els terrenys de Can Garcini per uns altres propietat del Consistori que puguin ser de l'interès de la immobiliària. D'això però, ja fa mesos i el veïnat no ha sabut res més al respecte.

Can Garcini, ha explicat la regidora del districte Sra Fandos, és una de les poques masies històriques que queden al Guinardó, el document més antic que es conserva data de 1796 i durant la dictadura de Primo de Rivera i al llarg dels anys del franquisme Can Garcini va ser lloc de trobada de grups democràtics clandestins. "Masies com aquestes són la memòria d’un barri i s’han de conservar i obrir al veïns i veïnes",  ha dit Fandos.

La regidora ha explicat el Grup de CiU al plenari del Districte d’Horta- Guinardó va demanar que es fessin les gestions necessàries per recuperar i conservar la masia i els jardins pel bari del Guinardó i que s’hi ubiqui un equipament pel districte pactat amb els veïns i les entitats.


divendres, 28 de gener de 2011

CASES DELS CARRERS D'HORTA

video


Són moltes les cases amb encant a Horta, i espero i desitjo que no desapareguin i que tan els particulars com l'Administració tingui cura de la seva supervivència, donat que moltes han estat víctimes de l'especulació urbana. Cases modernistes com la del carrer Salses de la foto d'abaix:


Aquí apareixen cases de tot tipus, són dels carrers Salses, Horta, Chapí, Feliu i Codina, Campoamor, Mestre Dalmau i d'altres. Espero que us agradin.

divendres, 21 de gener de 2011

CASAL FEDERAL DEL GUINARDÓ

video


Valentí Escardívol Soler, va comprar el terreny  on posteriorment es va edificar el Casal al sr. Alejandro Condó Queldrà el 4.9.1920, qui a l'hora l'havia comprat a Pedro Borràs Suñol el .l6.4.1898, donant-se l'avinentesa que de l'operació en dóna fe el notari Joaquim Volart que va ser el mateix que va tramitar els papers de la compra del Mas Guinardó per part de Salvador Riera.

Valentí Escardívol Soler, que era un senyor d'idees republicanes i progressistes per època,  hi va fer construir a més de l'edifici del Casal,  la casa on hi va viure el seu fill Valentí Escardívol Porqueras i la seva família.


Casa dels Escardívol i el casal al Costat en els anys 70, poc abans no fos enderrocat


Així doncs, l'edifici del Casal es va construir entre els anys 1920 i 1923.

Dia de la inauguració del Casal l'any 1923


L'edifici del que desprès seria el Casal Federal propietat del sr. Escarídvol Soler, va ser llogat per l'entitat Casal Instructiu i Recreatiu del  Guinardó  i  es va inaugurar l'any 1923. A finals de 1930 l'entitat passa a ser d'Acció Catalana i a mitjans de 1931,  el controlà ja definitivament Esquerra Republicana de Catalunya.

Per tots aquest canvis, en la revista la Rambla del Guinardó de 1931, la gent  del Casal era considerada d'oportunista, opinió que es divulgava en  el Butlletí del Mas Guinardó,  que en el  núm 14 assenyalava

El nostre veí el Casal Federal ha fet un nou traspàs. Avui formen a les files d'esquerra republicana de Catalunya, clar com és el sol que més escalfa!.

El motiu de tot plegat eren les diferències polítiques de l'època, ja que la gent del Mas Guinardó representava a la societat més conservadora del barri,  d'ideologia propera a Lerroux, qui de fet hi va  estar algun cop personalment  fent algun dels seus mitins incendiaris..

El local del Casal Federal estava situat a l'avinguda  Mare de Déu de Montserrat (aleshores Dos Rius), cantonada  amb Sales i Ferrer ( en l'època C. de l'Havana)  i  va restar dempeus fins 1974, que el van enderrocar per  construir-hi pisos on escara hi viuen els nets i besnéts dels Escardívol.


Enderrocament del Casal Federal en 1974


Desprès de la guerra ja res no va continuar igual, degut  a les activitats polítiques  d'esquerres que s'hi havien  dut a terme abans u durant el conflicte vèlic, el local va ser embargat pels vencedors i durant dos anys s'hi va instal·.lar  la Falange.  Més tard hi va haver també una fusteria.

Com ja s'ha indicat més amunt, en el mateix solar, del Casal, hi va haver un bar que regentava  la família Escardívol, amb el nom de DOS RIUS, que era l'antic nom d'un tram de l'avinguda  Mare de Déu de Montserrat, concretament el que anava des de l'antic c. Fonògraf (avui Gènova), fins la ctra d'Horta. Quan van tancar el bar, en el mateix establiment es va instal·lar una ferreteria,  el titular de la qual ja va ser el gendre del Sr. Valentí Escardívol Porqueres.



Terrassa del bar Dos Rius compartida amb el Casal Federal

Com a prova de la importància del local en l'època anterior a la guerra civil  cal destacar-ne que el propi Macià va visitar el Casal el 26 de juny de 1932, acompanyat d'altres autoritats del moment.


Durant l'etapa de la Guerra Civil  i els primers anys de la postguerra, el Casal  va servir de refugi  a persones perseguides pel règim i també per algunes monges  de Sta. Isabel d'Aragó.  En acabar la guerra,  el fet d'haver contribuït  a salvar la vida de persones  relacionades amb l'església,  va ser utilitzat com un aval per salvar la vida de Valentí Escardívol  Porqueres, a qui algú va delatar com afí a les forces perdedores, motiu pel qual el nou règim el volia afusellar,  com a tantes altres  persones que van ser  executades sense cap altre motiu que el de mantenir determinades idees polítiques.

En efecte, el sr. Escardívol va estar empresonat durant uns mesos en la presó provincial del Poble Nou, on s'hi va passar un temps. Tanmateix però, la seva dona va aconseguir avals de l'església, que encara  conserva la seva filla Isabel,  en els quals es donava fe que gràcies al Sr. Escardívol Porqueres es van poder salvar diverses persones de l'església que podien considerar-se afines al  "Régimen".




Milicians i milicianes fotografiats a la porta del Casal, al costat de la Maria i la Isabel Escardívol veïnes del Casal.

En quan al paper polític que va tenir el Casal durant la Guerra Civil i la postguerra , escriu na Lourdes Escardívol cosina de la Maria i la Isabel Escardívol (aquesta última encara viu), en el seu bloc reivindicatiu de la memòria històrica THEMIS , a rel de la mort de la Maria Escardívol.


Avui, però, i mentre escrivia aquest article, una noticia m’ha deixat corglaçada:
m’acaben de dir que s’ha la mort la Maria, la meva cosina. Feia anys que no la veia,
però darrerament, i gràcies a l’exposició que hem fet sobre la història d’ERC a Sant Boi,
vaig tornar a recuperar la relació amb el seu entorn familiar, tot i que no directament
amb ella perquè ja estava molt malalta. Ja havia decidit que, tan bon punt tingués un
moment lliure enmig de tanta feina, l’aniria a veure, i alhora que aprofitaria per tornar-los
el valuós material que m’havien deixat per a l’exposició, li demanaria que m’ajudés
a reconstruir molts moments, molts buits, perquè tenia moltes preguntes per fer-li. El
munt de vivències que de ben segur ens podia transmetre, havent viscut com va viure
durant la II República i els anys de Guerra Civil al Casal Federal de Guinardó, adscrit a
Esquerra Republicana de Catalunya, representava una font d’informació d’un interès
històric incalculable.

Però, una vegada més, hem fet tard. Estem fent tard, estem perdent la possibilitat de
recuperar moltes històries, d’escoltar moltes veus, de tornar-los la dignitat robada. No
podem permetre’ns de renunciar als testimonis orals, perquè representen un complement
indispensable de la recuperació de documents o de fotografies.

Hem de posar fil a l’agulla, i per això, aprofito aquestes ratlles per fer una crida a tots
aquells que ens pugueu ajudar en aquesta aventura. Les vostres aportacions, siguin
quines siguin, ens seran molt útils. Perquè no volem ser còmplices de l’oblit. 

Esperem que la pròpia família Escardívol , pugui algun dia omplir aquests vuits històrics del  que parla Lourdes Escardívol, ja que última generació de persones que van sobreviure a la guerra civil són ja molt grans.


Casal Federal durant la nevada de 1937-38, en la imatge es poden distingir la Maria i la Isabel Escardívol i la seva Mare Lola Julià.
*Informació aconseguida gràcies al llibre de Josep Ma. Huertas i F. Fabre TOTS ELS BARRIS DE BARCELONA", i de veïns del barri i  fotos i documents cedits per la pròpia família  Escardívol .

dissabte, 8 de gener de 2011

FINCA MARTI CODOLAR /LA GRANJA VELLA

Durant el siti de 1714 a la ciutat de Barcelona, els soldats que hi van intervenir ho van destruir tot al llarg dels voltants de la ciutat i la Vall d'Hebron no va ser pas una excepció. Van arrencar els  ceps de les vinyes, destruir horts i saquejar cases dels camperols de la contrada els quals ho van passar molt malament.

Can Gausachs va ser un dels camperols que ho va patir de ple. Durant l'any següent no va haver manera d'aixecar el cap davant la desgràcia. Cap a 1720 el matrimoni Gausachs estava molt preocupat, tenia la casa derruida i les terres endeutades i  davant la impossibilitat de sortir-ne del sot, com eren amics dels monjos de San Jerònim, els  van oferior la possibilitat comprar les seves terres i convertir-se ells mateixos en arrendataris. Com els Jerònim van veure que la finca els quedava a prop de la seva finca de las Torre  Jussana, els va interessar i se van comprar les terres. Van firmar el protocol de compra el 14 de juny de 1722.

D'aquesta manera, Can Gausachs es va convertir en la Granja vella dels Jerònims de la Vall d'Hebron.

El nucli central estava on fins 1992 va estar la casa del colon  i els monjos van invertir il´lusió i diners en millorar la finca, es van plantar arbres, raïm blat, sigrons, mongete fabes etc, que eren els productes amb els quals els colons Gausachs pagaven en concepte de delme als monjos. Així l'antiga casa Gausach va entrar en la política d'explotació agrícol.la que duia a terme el monastir.


La Granja Vella abans de ser convertida en torre senyorial
Els monjos ja propietaris de moltes de les terres del voltant, es veien impotents per gestionar´les. En en 1796 la caseta dels Gausachs estava ja en molt mal estat i no els monjos ni els mateixos arrendataris tenien diners per arreglar-la , així que van optar per reunir les terres de la Granja Vella, les de Torre Jussana i d'altres que havien adquirit i vendre-les. En total un conjunto de 24 nectàries i amb els diners que obtenguessin  es dedicarien a tenir cura preferentment a les terres de la Granja Nova.

Però vendre tantes terres no era pas fàcil, cap camperol de la contrada les podia adquirir així que la van vendre a burgesos de la ciutat de Barcelona i va passar a ser una mansió campestre de luxe, un espai de refinament artístic i sensual a mans de Josep Milà de la Roca en 1798.

La família de Josep Milà tenia el seu lloc entre els nivells alts de la burgesia barcelonina de finals del segle XVIII i de tot el segle XIX i es va aplicar amb amb il´lusió a la renovacióde les terres, va obrir mines d'aigua, traçar camins, sense perdre les antigues arrels monàstiques i rurals però va morir molt aviat, al cap de cinc anys en 1803.

Bernat Bransí, propietari de gran extensió de terra i del mas conegut com Can Bransí, designat pel propi Ajuntament per respondre al Cuestionario Zamaroa, per ser una gran coneixedor de la contrada, a principis de segle XIX donava notícia de la torre de defensa, coneguda com torre Jussana, que formava part d'una propietat veïna, l'anteriorment nomenada Granja Vella , que aleshores pertanyia al Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron.

Fou expropiada per les lleis de Mendizábal de 1836-1837,  així que venen la finca a  Joaquim Milà de la Roca i Serra, comerciant de Vilanova i la Geltrú qui la va fer arreglar. Els seu fill Josep Joaquim de la Roca y Maynars  hi va fer construir unes basses, plantà vinya i posà en marxa els cups. Més tard hagué de vendre la finca  a   Isidre Anglada i Marquès  fill d'un altre comerciant de Vilanova i la Geltrú, gent amb moltes possessions a Cuba.

Isidre Anglada, relacionat amb Martí Pujades corredor de Sa Majestat, un dia anà a a gestionar un contracte, aleshores Teresa Codolar, cunyada d'en Martí com plovia li va oferir un paraigua i,  així és com es conegueren  i casaren.

Isidre Angrada portà la finca al seu màxim esplendor i la transformà en un lloc aristocràtic. El 17 de marc de 1828, va rebre la visita de Ferran VII i de la seva esposa Maria Josefa Amàlia.

En Mori Anglada , com el matrimoni no havia tingut cap fill, va passar en herència a la família de Martí Pujades, en la persona de Joaquim Martí i Codolar, el qual va engrandir la finca i va fer construir la bassa quadrada i el camí de les oliveres


Convertida ja en casa dels Anglada

L'edifici reconvertit pels Martí-Codolar

L'edifici convertit ja en Palau dels Martí-Codolar

Lluís, fill d'en Joaquím Martí-Codolar i de Ma. Àngels Gelabert va demanar a la reina Regent Ma. Cristina, que l'autoritzés a ell i a la seva germana Joaquima i també als seus descendents a agregar al primer cognom el segon, el que li fou concedit el 23 de novembre de 1886.

La Finca Martí Codolar, la Granja Vella, és des del segle XV, un indret històric de la ciutat de Barcelona i ha estat al llarg dels anys habitada per pagesos, monjos jerònims, frares i burgesos-comerciants, aquests últims la van embellir en convertir-la en residència estiuenca. Per això, Martí-Codolar encara te la sort de conservar en part l’enginy ancestral de la masia catalana, l’aureola mística del monestir i l'encís d’una mansió senyorívola.





Potser la feliç confluència d’aquests tres elements és la raó secreta de la seducció que Martí-Codolar segueix exercint sobre la gent.
Situada a la Vall Hebron, l'enorme finca estava en principi dedicada a l’agricultura i la ramaderia. 
 
Els Martí Codolar van ser els darrers propietaris de la Granja Vella, abans d’ells havia estat propietat dels Milà de la Roca (1798) que la van vendre a Isidre Inglada (1824). Aquest la deixà en herència als seus nebots. L’indret era una antiga propietat dels frares jerònims i retornaria a mans religioses quan la família Martí-Codolar la va cedir als salesians (1946). 

Per arribar a la finca Martí-Codolar (actualment residència salesiana), es puja per una rampa i un camí ens condueix a un encisador palauet embellit amb detalls escultòrics: símbols del continent americà, les edats de l’home i la representació d’Hèrcules justifiquen el viatge. Si al proper laberint d’Horta trobem l’amor, Eros, aquí el que domina és Hèrcules, el treball.

El palauet està envoltat d’uns esplèndids jardins carregats d’història. Van ser visitats pel rei Ferran VII (1828), tal com ho recorda una escultura, els va cantar Eduardo Marquina (1923) i els va pintar Santiago Rusiñol (1925-1930).


video



De l’interior del palauet, cal destacar-ne una sala situada a la planta baixa que era el despatx del senyor Martí-Colodar. Impressiona la xemeneia monumental i una porta de ferro que amaga un antic forn. Com el sr. Marti va ser un comerciant de bestiar, es troben en la finca molts detalls al·lusius com la maneta d'una de les portes que és la pota d'un au. 




També resulta interessant l'hivernacle. Aquí podem veure una foto antiga i una d'actual, sense els vidres de colors que cobrien l’estructura metàl•lica, que els anys 1892 i 1902 va acollir els convits de casament dels fills del senyor Martí-Codolar.




Finalment ens cal esmentar  que en la façana de la casa, sota l'escut de la família i en la balconada central, es pot admirar la cara esculpida de la esposa del sr. Martí, Consol Pasqual de Bofarull.


Pel que fa a elements de la finca que ja han desaparegut, podem mostrar una imatge del gran llac on descansaven els cignes. En Jesús Marial ens relata que amb les Olimpíades de Barcelona es va expropiar una part de la finca i amb aquesta actuació el llac es va suprimir. Ens podem imaginar  com era d’enorme l’extensió de la finca! Si ara ja ens sembla immensa...



Lluís Martí-Codolar y Gelabert va ser un home important, va fer bons i mals negocis. Li agradaven molt els animals exòtics i es va gastar un a fortuna creant el seu propi zoo dins la seva finca on encara avui es poden visitar les restes de les gàbies buides i els abeuradors on vivien els animals. .

Quan el Sr. Martí Codolar es va arruïnar, va vendre 163 animals (41 mamífers, 120 aus i 2 rèptils). L’Ajuntament oferia 30.000 pessetes. A l’abril del 1892 es produïa la compra i el dia de la Mercè d’aquell any obria les portes a la Ciutadella el primer parc zoològic de la ciutat. L'estrella era un elefant que quan era petit li van posar el nom de Baby, es va passar 10 anys a la finca del sr. Martí-Codolar, al Zoo va arribar a ser conegut amb el nom de l'Avi. Els seus ossos es conserven en el Museu de Zoologia de la ciutat.






  • Fonts informatives : Llibre MARTI-CODOLAR una obra social de la burgesia" de Ramón Alberdí i Rafael Casanovas, "EL QUE HA ESTAT I ÉS HORTA" de Desideri Díez i Quijano.

divendres, 7 de gener de 2011

EL NEN DE LA RUTLLA

www.diaridebarcelona.cat

Aquest és una dels pocs cops que una escultura ha canviat el nom d'una plaça. En efecte, "El nen de la rutlla", s'ha convertit en el símbol per excel·lència  del barri del Guinardó i ha aconseguir que és canviï el nom de la plaça on està ubicada que era de Francesc Puig i Alfonso, que ha passat a anomenar-se des del 2001 "Plaça del Nen de la Rutlla".



L'obra es deu al escultor Joaquim Ros i Bofarull (1906-1991), que va ser deixeble d'en Gargallo . La va presentar a un concurs convocat per  l'Ajuntament de Barcelona  a la fi de dotar d'estàtues als parcs de la ciutat. Es van seleccionar 10 peces una de les quals és aquesta. La va Inaugurar l'alcalde de Barcelona Sr. Porcioles en 1961.



La plaça es troba a l'entrada del Parc del Guinardó i s'ha convertit en el lloc de trobada dels habitants del barri. 

Ens permetem, al respecte, una petita juguesca,  i és la d'imaginar com seria la imatge del nen  o nena de l'escultura, si es fes ara mateix, donat  que els temps han canviat molt  i també la manera de vestir i de jugar dels nostres nois i noies.












En 2011 el Nen de la rutlla farà 50 anys i es conserva així de jove amb la capacitat de no perdre la connexió que manté amb el seu barri.

Dibuix d'en dibuixant Cesc on apareix el Nen de la Rutlla.

dissabte, 1 de gener de 2011

PARRÒQUIA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT





Quan en 1919 el mossèn Eugeni Florí va rebre l'encàrrec del Bisbe Reig de fundar una parròquia al Guinardó, com encara no hi havia edifici va estar dient missa a la capella del Mas Viladomat. La primera missa es va celebrar el 25 de gener de 1920

El mas Viladomat, aleshores era propietat de la sra. Cecília Estapé, viuda de Salvador Riera, gran propietari del barri que va donar nom a la primera plaça que s'hi va fer al peu de Mas Guinardó, també de la seva propietat.





Finalment quan mossèn Florí va disposar d'un solar a les terres del Mas Viladomat, es posà a treballar en el projecte  i a l'abril del mateix any es planta ja la primera pedra de l'església  però, aquestes obres es van haver d''interrompre  perquè la companyia d'aigües "Dos Rius" denuncia que pel solar hi passa una mina d'aigua de la seva propietat. 

Com la capella del Mas Viladomat quedava allunyada del centre del barri,  mentrestant es va construir una església provisional en un dels extrems del solar destinat al futur temple, reflectit el la primera foto d'aquest artícle, que no estava afectat pel litigi que es mantenia amb la companyia d'aigües Dos Rius.. Aquesta capella s'inaugura el 22 d'agost de 1920.


Amb la companyia d'aigües s'arribà finalment a l'acord que els fonaments de l'edifici respectaran la mina i, en contrapartida, la companyia es compromet a subministrar gratuïtament i a perpetuïtat 500 litres d'aigua diaris.

Aquest mateix any l'Associació Montserratina del Guinardó va oferir a la parròquia la campana "MARIA ANGELA", comprada amb el que es va obtenir d'una vetllada literària-musical de l'esmentada associació. L'ofrena tingué lloc el 29 de juliol de 1923.












Reiniciades les obres, s'inauguren la cripta i la casa rectoral, a mitjans de 1924.

L'any 1928, tot veient com la  demografia del barri creixia, es decideix ampliar el projecte original. Les obres queden però interrompudes per la rebel·lió militar i no és fins al 1945, en complir-se els 25 anys del seu inici, que s'acaba i inaugura la nau central del temple. 

Falta encara construir el creuer, l'absis i la capella del Santíssim. 

En 1936 la Cripta de la nova església va ser cremada juntament amb totes les imatges i arxiu parroquial que hi contenia. La campana de l'església va desaparèixer, com moltes de les altres esglésies de Barcelona per a fer municions.

En 1938, en plena intervenció anarquista, segons explica Josep Puy en el llibre que va editar la parròquia en la celebració del 75è aniversari de la seva inauguració  "la primera vegada que vaig veure a mossèn Eugeni va ser quan un automòbil amb gent armada va enfilar el carrer Bisbal i el mossèn fou detingut junt amb el seu vicari Ms. Martí, vestits tots dos de carrer, sense sotana i el col·locaven davant la font de la plaça de Salvador Riera i a pocs metres, s'arrengleraren 4 o 5 homes amb arma llarga a punt de rebre l'ordre de foc, es trobaren amb tot de dones i criatures rodejant els dos sacerdots i un tal sr. Navarro, dirigint-se a qui manava la colla, intentà salvar aquelles vides. Ho aconseguí i s'endugueren  llavors als tres carrer Bisbal amunt, vers  a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat que poc desprès fou anomenada Av. de Francisco Ascaso. El sr. Navarro tornà a casa i els altres dos s'hagueren d'amagar".

En acabar la guerra  es van reparar els danys principals de la Cripta i es va obrir de nou al culte, En abril de 1940, la família Renom va fer ofrena d'una nova imatge de la Moreneta, que es la que actualment es conserva en el Temple, tot i que aquesta versió no coincideix amb la versió de la família Renom que assegura que, avisats per un veí de la possibilitat que la imatge fou destruïda pels anarquistes, van anar a cercar-la i la van amagar al pou d'aigua de casa seva.  
 
Trasllat de la Moreneta de Can Renom fins a l'església

Com tornaven a estar sense campana, es va celebrar una altre vetllada literària al Mas Guinardó per mirar d'aconseguir diners per comprar-ne una de  nova (la primera campana es va finançar de la mateixa manera 25 anys abans). A la nova campana li van posar el nom de "MARIA TERESA", va ser lliurada a la parròquia el 29.6.1941 i els padrins van ser Narcís Renom i Beguñà i Maria Renom de Sàrrias.







En l'any 1945, Mossèn Florí per celebrar el 25è aniversari de la parròquia va escriure un petit llibre commemoratiu que contenia petits dibuixos com els que seguidament es reprodueixen i on a més va haver d'incloure al·lusions als anys de la “Victòria”, ja que si no era així podia tenir problemes amb el règim.






A l'entorn de la parròquia es movien en 1942 l'Agrupació Catòlica Montserratina, el Grup excursionista Montserrat, el “cuadro escénico”, l'escola nocturna per a obrers i obreres – per separat – és clar, cursets i conferències de cultura religiosa per a homes i joves, tan reaccionaris que ara farien riure als capellans pre-conciliars i les activitats habituals de l'Acció Catòlica.

Totes aquestes activitats es duien a terme a la primitiva cripta de la parròquia, feta en 1920 i abandonada ençà que el nou temple construït a sobre, va entrar-hi en servei. 



 

El campanar en 1973 encara era a mig fer, tal com es pot veure en la foto de més amunt, malgrat la intensa activitat portada a terme d'ençà de la guerra per la Junta d'Obres. El 1949 es porta a terme la remodelació de l'entrada a la cripta convertida en sala d'actes i l'any següent s'inicia la reconversió definitiva dels baixos de la parròquia en el conjunt de locals que avui serveix per a un nombre considerable d'activitats. La Sala d'actes reformada els anys seixanta, va restar clausurada durant uns mesos entre 1974 a 1975 pel governador civil de Barcelona, quan la feia servir la nova Associació de Veïns per als seus actes culturals.

En 1950 comencen a formar-se el PEM (Penya Esportiva Montserrat), com a secció d'Esports del Cercle Catòlic i l'Agrupació escolta Mossén Cinto Verdaguer.

El local que ocupaven els escoltes als baixos de la parròquia fou incendiat en 1957 per mans anònimes. Es va perdre tot el material i la parròquia va facilitar un nou local a Varsòvia-Telègraf, on actualment s'aixeca l'escola especial Mare de Déu .Montserrat. Era aleshores una barraca amb més rates que mestres que deia prou de la precarietat amb que es movien els grups de jovent.

De fet el temple iniciat en 1930, es va donar per acabat quan es va construir la torre del campanar en la primera dècada  del segle XXI . S'ha realitzat en base d'una estructura de ferro prou controvertida, donat que el seu disseny no té res a veure amb l'antiga construcció de pedra vermellosa, típica de l'època en que es va realitzar l'obra. 

Mossèn Florí Primer Rector de la Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, va morir el 7 de desembre de 1963


Finalment i anecdòtica, cal afegir que l'actual Bisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach , va desenvolupar la seva activitat pastoral en la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, entre 1967 i 1973


* NOTA - Informació aconseguida mitjançant el llibre de Josep Maria Huertas Claveria "Tots el Barris de Barcelona", de la Web de la mateixa parròquia i de veïns del barri de tota la vida.