dimarts, 27 de desembre de 2011

CAN TARRIDA (La Casa de la Caritat)

Can Tarrida estava situada entre el carrer Iglésias, la riera d'en Marcel·li i el carrer Jerez, a “la plana de Can Tarrida”, actualment carrer Cádiz, 64. Era una casa senyorial amb finestrals gótics.

Com totes les masies que tenen més de trescents anys, la propietat va passat per diverses mans i famílies fins que finalment fou llegada a la Casa de la Caritat.

Plànol de situació de Can Tarrida

En Francisco Zamora en parla en el seu “Cuestionario” de 1789, quan hi diu:

Confina con la casa Mariner la de Alabareda, hoy de Juan Bautista Plana, Notario de Barcelona, es de un patrimonio suficiente, hi afegeix una nota rural simpática “Más arriba de ésta se hallan once casillas, algunas cons segundo piso y todas con un pedacito de tierra, donde hacen hortalizas, regándolas con agua de sus pozos y sus dienos se empleabn al corte de bosques y otros van aqui a la labranza. Las mujeres se emplean en hacer la colada para Barcelona y otras a tejer cintas y otras labores”.


Can Tarrida en 1915

El baró de Maldà que tans coses ens ha deixat escrites sobre Horta, en parla de Can Tarrida al “Dietari” d'11 d'octubre de 1797:

"Bona senyora la tal pubilla Tarrida agasajadora, com també el seu marit, Joan Moragas que, quan jo era minyó i ell també fou primer escolà de música del Pi, i despuès músic de la capella de Santa Maria, que hi tocava el fagot, oboè i flauta travessera i deixat los hàbits a la figuera, vestint-se de seglar continuant la música, I desprès d'arreconar el fagot, oboè i flauta, anat seguint la música a Santa Maria passà a marxant o negociant i luego a amo, puix que es casà amb la dita pubilla Tarrida, passant-s'ho prou bé, quan nos han ensenyat sa torre amb tots los aposentos i lo terrat que volta la torre per sos costats i detràs, cuina limpia i clara i en l'entrada lo celler prou abundant i bo per lo regular; sa premsa, etc. Fora de la torre a sa eixida, ens han ensenyat la capella amb molt polit retaule d'escultura, amb una santíssima Verge en mig, de la Concepció, amb dos sants col·laterals a dit retaule Sant Josep i Sant Antoni de Padua ab Sant Joan Batista nom de l'amo al capdamunt”.


Can Tarrida a mitjans del segle XX

Provinent del llegat de Marià Torrebadella, l'any 1897,  la Casa de la Caritat es feu càrrec de la finca de Can Tarrida. Prèvies reformes i adaptacions hi foren instal·lades dues escoles de pàrvuls i unes altres dues de nivell preparatori.

En temps de la Mancomunitat, sota la presidència de Prat de la Riba (1914-1925), la Casa de la Caritat que estava en el barri del Raval, havia crescut tant que es va plantejar traslladar-se a un lloc de les afores més saludable. Aquest trasllat però no es va arribar a materialitzar fins 1957. 
Can Tarrida en 1917

Tanmateix però, abans i durant la Mancomunitat (1914-1925), es va donar un cert impuls a la renovació i construcció de dos petits satèl·lits afegint-hi la casa que tenia en el barri d'Horta: Can Tarrida . Es va habilitar en 1917 per donar alberg als nens epilèptics i amb tuberculosi.

Per tant, gràcies al escrits d'en Francisco Zamora i del Baró de Maldà, sabem que en 1789 la torre era propietat de Joan Bautista Plana, notari de Barcelona , en canvi, deu anys més tard en 1797,  ho era de la família Tarrida, la publilla de la qual s'havia casat amb en Joan Moragas, marxant i negociant,  amb el que vivia en Can Tarrida i que  finalment, en mans de Marià Torrebadella, qui la va llegar a la Casa de la Caritat en 1897, Institució a la que va pertanyer fins que en 1974 en que La Casa de la Caritat es va traslladar a les Llars Mundet.



La torre fou enderrocada per deixar pas a la via ràpida, que ha enllaçat el segon cinturó de ronda amb els túnels de la Rovira del Carmel. De l'edifici no ha quedat res, ni el magnífic finestral gòtic.

A títol personal, puc afegir que quan jo estudiava a la carrer de la Plana , allà on havia estat La Cooperativa la Vanguardia Obrera en 1967, aquest carrer acabava  tot just on estava Can Tarrida i recordo haver vist els nens que allà s'hi estaven. Els veïns en parlaven en veu baixa d'aquells nens, deien que eren nens abandonats, hospicians, que aquella era una casa de “la caritat”. Ho deien quasi en veu baixa com si fos una història obscura de la que no se'n pogués parlar obertament. Clar que l'època hi havia tants termes dels que no s'en parlava només que en privat que un més no cridava l'atenció.

Els camins al voltant de Can Tarrida encara eren de terre, no estaven pas asfaltats, ni tampoc aquells era un lloc on els veïns d'Horta hi passessin sovint, estava fora del centre, no molt lluny però, no hi havia pas tendes ni res de semblant que els obligués a acostar-s'hi.

Més avall, cap ell 1957 van bastir el Mercat en terres del que havia estat Can Bransi, els veïns anaven fins la Riera d'Horta (carrer Tajo), per anar a plaça però no passaven massa d'aquest punt, més amunt hi havia el barri de la Clota, com aquell que diu barri de barraques i cases fetes pels mateixos veïns vinguts d'altres parts del país. Hi havia rieres d'on baixaven rierols d'aigua de la muntanya quan plovia i els carrers tampoc eren asfaltats.

També recordó que com abans d'arribar a Can Tarrida hi havia un descampat que quan arribava la festa Major d'Horta es muntava la fira, els caballets, el tunel de la bruixa, etc.


La zona en l'actualitat

Eren d'altres temps, en segons quines coses  millors i en d'altres pitjors però pertanyen tan sols a la memòria col·lectiva d'unes generacions determinades. 


*Fonts informatives : El llibre Les masies d'Horta de Desideri Díez. El Werb de la Casa de la Caritat. Fotos aconseguides per diferents mitjans. Memòries personals.