divendres, 2 de desembre de 2011

CAN SITJAR - El Col·legi de la Bona Vida

Tothom de la contrada i dels barris dels voltants, coneix la plaça Virrei Amat, però saben res del territori històric que ocupa aquesta plaça?.

Prop del que ara és la plaça hi havia una confluència de camins molt antics, conegut com “quatre camins”, on es creuaven l'antic camí d'Horta a Sant Andreu, el camí de Sant Iscle que discorria pel que es coneix ara com av. Borbó i continuava per el tram que encara conserva el vell nom, aquest escreuament es produïa més o menys una mica més enllà i per darrera de l'església de Sta. Eulàlia de Vilapicina, segons podem situar en la reproducció d'un plànol de Barcelona de 1891 que acompanyem.

 


Per l'antic camí de Romanet, conegut popularment com camí de Sant Iscle, començava en la aleshores nova Ctra d'Horta, tot baixant cap a Vilaspicina pel que ara és av. Borbó, pujavant desprès fins el nord d'Horta, travessava la muntanya fins a Cerdanyola on es troba l'ermita de Sant Iscle. Mitjançant aquest camí que començava en la carretera d'Horta (ara Pg. Maragall) s'arribava a Can Sitjar, una gran i senyorial masia situada on ara es troba l'edifici de la caixa i que molt malmesa ja va sobreviure fins principis dels anys seixanta, com es poden apreciar en algunes fotos de l'època.
A l'esquerra Can Sitjar dècada dels 50
A l'esquerra Can Sitjar 1960


L'indret era conegut en 1777 pel nom dels masovers, els Sitjar d'Horta. La masovera es deia Gertrudis Sitjar, familiarment anomenada Tuies pel Baró de Maldà, Tuies Sitjana “dona de garbo i desempeny per qualsevol cosa”, segons la seva descripció...
Els Sitjar provenien del proper poble d'Horta, de la que Vilapiscina era com aquell que diu en la seva frontera amb Sant Andreu, on també havien estat masovers de Can Sitjar Gran i Can Sitjar Xic. 

 
Can Sitjar a mitjans del segle XIX, aquesta era la façana que donava a l'est i era la principal


Can Sitjar Façana principal, Can Sitjat Façana del darrera, i porta principal de la finca a l'antic camí de Sant Iscle. fotos de principis segle XX

El Virrei Amat
Cap a finals del segle XVIII, el Marqués de Castellbell, que havia estat nombrat virrey del Perú, era el seu propietari, gran terratinent de l'època, amb terres i cases a Horta, Can Peguera, Vilapicina, Guinardó, i d'altres molts indrets del Pla de Barcelona, d'aquí el motiu del nom futur de la Plaça del Virrei Amat. (*llegir nota al peu)
El Baró de Maldà era el seu nebot i també és l’autor del famós Calaix de Sastre, dietari manuscrit elaborat entre els anys 1769 i 1819, gràcies al quan coneixem amb bastant detall la història de la masia i la de les cases de la contrada en general, la descripció del que contenia i les activitats que es duien a terme en el seu interior.
El dietari (avui dia convertit en llibre), reprodueix en el passatge que relata, mitjançant el seu peculiar estil literari, l’estança del propi Baró i un grup d’amics a la masia de Can Sitjar, amb motiu de les noces de la neboda de la masovera Tuia Sitjar, durant el mes d’octubre de 1797.
La masia fou batejada degut a tan memorable ocasió com a “Col·legi de la Bona Vida” , nom que dóna títol al llibre indicat i que permet fer-nos una idea de l’ambient festiu i despreocupat que es vivia durant aquell temps d’estada.
Les terres de Can Sitjar s'entenien entre el que ara és la plaça Virrei Amat, l 'avinguda Borbó (abans camí de Sant Iscle), fins el que ara es coneix com Carrer Escòcia i la Riera d'Horta. Es feien càrrec de les terres i del manteniment de la casa, tal com ja hem dit més amunt, la família Sitjar i per aquest nom es coneixia la masia arreu en l'any 1777. La finca va anar a parar en mans del Marquès de Castellbell cap a 1786 i a partir d'aquell moment es va convertir en un punt de trobada obligat per a l'alta societat barcelonina.
L'Edifici era un gran casalot de caire senyorial envoltat de jardins i amb bona aigua, disposava d'una gran façana meridional amb set balcons, cadascun dels quals donava a una sala amb diversos decorats datats de 1797.
Can Sitjar dibuixat per Lola Anglada a mitjans del segle XIX

Els murs interiors estaven coberts amb al·legories de les arts: la música, l'escultura, la pintura, l'arquitectura, els gravats, la poesia, l'agricultura.... Una gran sala octogonal, presentada al·legories de la història, la intel·ligència, la raó d'estat, el mèrit i el govern.

Diverses estances de Can Sitjar

El menjador tenia forma oval amb quatre obertures i amb pintures al·lusives a les quatre estacions, realitzades els primers mesos de 1797.

Sostre oval del menjador de Can Sitjar

Al Col·legi de la Bona Vida (Can Sitjar) hi van anar a partir de l’any 1796, tot el bo i millor de la ciutat i fins i tot de Catalunya, perquè en aquest indret es començaren a fer trobades periòdiques a les quals assistien personatges influents de la vida social, aristòcrates, polítics, militars i religiosos, els qual decidien passar temporades de descans en Can Sitjar (bosquejo de Siti d'Aranjuez o de casino d'Itàlia”, com la que es va celebrar amb motiu del casament de la Tuies, neboda de la Tuies Sitjana en 1797.

Segons fonts de l'època, aquest va ser l'origen del Col.legi de la Bona Vida, una combinació singular de vida social, casa d'esbarjo i de tertúlia i cenacle cultural il·lustrat. S'organitzaven així mateix, festes, cerimònies religioses, grans menjades, passejos per l’interior de la finca, com també d’excursions fins a Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals o Horta, entre altres activitats.

El baró de Maldà en deixà algunes sucoses ressenyes d’aquestes estades en el seu dietari Calaix de sastre.

Entre el gran nombre de personalitats de l'època que hi van fer estada, cal destacar la dels marquesos de Sentmenat. El marqués era un home il·lustrat gran amant de la cultura catalana, hi aplegà al Col·legi de la Bona Vida una important col·lecció de manuscrits de cançons populars catalanes.

També hi van fer estada: l'Arquebisbe de Barcelona, el Canonge Ponsich, Benet Ribas, monjo de Montserrat, arxiver del monestir abans de l'incendi provocat pels francesos, Mosén Josep Galobardes, propietari a Horta de gran extensions de terra que després passarien a les seves germanes; el Capità General de Catalunya Agustí de Lancàster, i personatges diversos com Antoni Amat i Rocabertí, els marquesos de Llupià (propietaris del Laberint d'Horta); la pubilla de Can Tarrida; Manuela de Cruylles, de Can Don Joan, els senyors de Quintana, de Can Glòria, les Garrigones, de Can Travi, tots ells propietaris de grans masies d'Horta.

En la Sala Gran de Can Sitjar es van celebrar moltes festes i esdeveniments familiars aristocràtics, com el casament del fills del Baró de Maldà, Maria Escolàstica i Rafel amb els seus cosins el marqueset Manuel d'Amat i de Peguera i Josefina “Pepona” Vega filla de Josep Vega i de Sentmenat, que es van celebrar conjuntament el dia 11 de desembre de 1798, no es d'estranyar que el Baró de Maldà descrigués en el seu dietari l'accidentat viatge des de Barcelona fins a Can Sitjar, donat que desembre era època de fred, pluja i neu en un temps on les comoditats eren limitades.

Com podem comprovar els cognoms que apareixen al llarg de la descripció de les cases i famílies més significatives en la història d'aquests antics pobles de prop de Barcelona, que en bona part eren aristòcrates de Barcelona,  etc, estaven pràcticament tots emparentats entre si i també amb parelles de la seva pròpia família, donat que molts eren cosins germans, com així mateix ho estaven els fills dels masovers d'aquestes finques, aquesta era una manera d'engrandir els patrimonis i que el poder no passés a d'altres mans menys convenients, per a ells, és clar.

Amb el pas dels anys, la finca es va anar esquarterant per donar pas a les noves urbanitzacions que sorgien a l’indret, fins a l’any 1962, quan la Caixa de Pensions va comprar a la família Pujades, els seus darrers propietaris l’edifici de Can Sitjar. 

Can Sitjar darrera de les Cotxeres de l'Av. Borbó

 
Enderrocada al cap de poc temps, en el seu lloc es va aixecar un edifici d’habitatges que correspon al número 16 de la plaça Virrei Amat.

En 1877, el camí veïnal de Santa Eulàlia es va urbanitzar i es va convertir en un ampli passeig que finalment ha esdevingut el Passeig de Fabra i Puig.


El Passeig de Sta Eulàlia als anys 20



En 1885 es va començar a construir la nova església parroquial de Santa Eulàlia que va tardar molts anys en acabar-se, de fet la façana principal no es va donar per acabada fins 1998. v

En 1916, neix el Passeig del dr. Pi i Molist que facilitava el pas fins al Sanatori Mental de la Santa Creu, que es va construir al cap d'amunt i a continuació es van iniciar les obres per engrandir la plaça Virrei Amat que en un primer moment tenia un aspecte pràcticament quadrat, quasi sense pavimentar. 

Passeig de Fabra i puig als anys 20


Anys desprès, per tal de facilitar-ne el gir dels tramvies que la circumvalaven es va construir una gran rotonda central.

Anys finals de la masia de Can Sitjar cap a principis dels 60


L'Actual plaça es fruït d'una profunda remodelació a partir de 1998.

Els els últims anys, grans avingudes han transformat totalment la zona: Felip II, Avinguda Borbó, Passeig de Fabra i Puig, en són una bona mostra.


*Manuel d'Amat i de Junyent (Vacarises 1704 – Barcelona 1782), Marquès de Castellbell fou un militar i administrador colonial espanyol. Governador de Xile i Virrei del Perú. Fill d'una família aristocràtica catalana, fill de Josep Amat i de Planella (primer marquès de Castellbell i de Maria Anna Junyent i Vergós (filla del marqués de Castellmeià). Va demostrar tenir dots de militar des de molt jove que ja hi va participar en accions vèliques contra els francesos a l'Aragó. Als 17 anys va ingressar en l'Ordre de Malta i va marxar a l'ílla durant quatre anys. Dins de l'exèrcit espanyol va arribar a aconseguir el grau de Mariscal de camp. Fou anomenat Virrei del Perú i President de la Reial Audiència de la citat de Lima en 1761.


*Dades Històriques: Les Massies d'Horta, de Desideri Díez, informació aconseguida per internet de l'Associació d'Història de Nou Barris, conferència sobre els antics camins de Sant Andreu a Horta de Nélida Celma i Iolanda Serrano, fotos del fons del CEC sobre un estudi de la masia catalana. gràcies a tots ells.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

molt bon post!

em costa situarme tot i que passo quasi cada día per aquest indret, com ha canviat tot deu meu!

espero que no tanquis mai el blog, tinc molts posts encara per mirar! gracies.

carme ha dit...

Mentre tingui coses a dir no ho faré pas, gracies per llegir-lo.

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Quina llàstima aquesta pèrdua, havia de ser molt bonica, fantàstic post i fabulós bloc, una abraçada i gràcies per compartir-ho.

carme ha dit...

si Trinidad tens tota la raó, fou una veritable vestiesa el qu van fer, total per vestir l'edifici de la caixa no calia perdre una joia històrica com aquesta. Gràcies per les teves paraules.

Anònim ha dit...

Es fantastic, jo soc del Turó.....devant del park!!!!

Josep Cruelles ha dit...

Vaig entrar de petit amb d´altres nens saltan per la finestra (sobre 6 anys), vaig quedar impresionat de les pintures a les parets interiors. Vaig sentir molt el seu enderrocament i sobre tot, que no es fes res per aturar-ho. Gràcies per tornar-me la memoria.

carme ha dit...

a Barcelona s'han fet moltes desgràcies com aquesta, m'hagués agradat poder-la visitar, ets una persona afortunada.