dissabte, 22 d’octubre de 2011

LA TORRE DELS PARDALS



La Torre dels Pardals era a no dubtar una de les masies-torre més boniques dels voltants d'Horta. 

Mossèn Joan Clapés (1) diu que La Torre dels Pardals, “està situada al lloc de de Villa Piscinna, cap a munt, al lloc dit Campo Amaro.(Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar)

La Torre dels Pardals a mitjans del segle XIX 
Els orígens de la Torre dels Pardals cal buscar-los, com el d'altres masies, en viles romanes i torres medievals, com assegura l'historiador Carreres Candi (2). No en va en el s. XVIII, en una de les restauracions de la masia, dins les ruïnes de la Torre dels Pardals es van trobar unes termes o banys romans i un cap de dona tallat en marbre, que suposem es guarda en el museu arqueològic de Barcelona.

En convertir-se al llarg del segle XVII en caserna per Felip V, va ser assetjada militarment durant les moltes batalles que s'hi van lliurar a prop i posseïa, segons explicava un dels nebots dels srs. Valls, “nombroses mines subterrànies que no acabaven mai de resseguir-se de llargues que eren”. 

Tot i que són pocs els documents escrits que ens en parlen, tenim documents fotogràfics anteriors a la restauració de la torre i això ens permet assegurar, per l'estructura de la torre i els murs, que es tracta d'una construcció possiblement del segle XV.

Segurament va ser construïda amb materials de construccions anteriors en el segle XIV – segons consigna un document lliurat l'abril de 1389, a favor de Bernat Gassó, que els posseïa com tutor del seu nebot, hereu de la finca. El nom Torre dels Pardals li ve per la gran quantitat d'ocells que s'arreceraven en les branques dels arbres del seu voltant.

La situació topogràfica la va fer perillar durant els setges de Barcelona al llarg del segle XVII.


Vista parcial d'un mapa del setge de Barcelona on apareix la Torre dels Pardals i el Mas Guinardó 
Vista parcial d'un mapa del setge de Barcelona on apareix la Torre dels Pardals i el Mas Guinardó 

Posteriorment la lluita sostinguda pels Barcelonins contra Felip Vè, va fer que la Torre dels Pardals, com la de Fang i el Manso Guinardó, agafés anomenada.

En el memorial d'una excursió campestre escrit pel capellà d'Horta durant l'estada de l'arxiduc d'Àustria a Horta, proclamat ja comte de Barcelona, es consignen amb minuciosament detalls de la Torre del Pardals.

Quan es parla de la història de Barcelona, sembla que tots els esdeveniments importants hagin tingut lloc en la pròpia ciutat de Barcelona, i que en la superfície de les seves rodalies, aquella que trepitgen nosaltres tots els dies és terreny verge a recer successos gaire significatius, un lloc on no ha passat mai res que reculli cap llibre, però simplement és que ningú ens ho ha explicat mai.

El primer que haurien de recollir les escoles en quan a història, hauria de ser la més propera, port ser d'aquesta manera ens la sentiríem més nostra.

El Guinardó i Horta, no va ser sempre l'oasí de pau que es va vendre al públic a finals del segle XIX pel gaudi senyors amb molts diners i petita burgesia, sinó que durant segles va ser contrada de bandolers i d'enfrontaments militars de tota mena. 

Segons relata Desideri Díez en el seu llibre LES MASIES D'HORTA:

“Quan més endavant va quedar establert per les tropes del primer Borbó el setge de la plaça el 2 d'abril de 1714, alguns enginyers francesos van reconèixer el terreny de la primitiva Torre dels Pardals i hi van instal·lar una bateria i deu morters que, més tard, van haver de desmuntar obligats pels fusellers de Barcelona, desprès d'una intensa lluita, el 8 d'abril, al peu de l'edifici.

Un segle desprès, quan els francesos ocupaven Sant Andreu, el 2 de setembre de 1808. Milans del Bosch va baixar de la muntanya per la part de la Torre dels Pardals i va lluitar amb els francesos un prolongat combat.”

I aquesta sols és una mostra de la història recent de les nostres contrades.

Desprès de passar per diverses mans, la Torre dels Pardals fou comprada a la darreria del segle XIX per Josep Ma. Valls i Vicenç, d'una família de banquers de Barcelona, escriptor i poeta.


La Torre dels Pardals, dibuix de Nolasc Valls




Torre dels Pardals , dibuix Nolasc Valls
Gran senyor per naturalesa, s'envoltà d'objectes d'art, no pas per vanitat d'exhibir-los, sinó per necessitat temperamental. Al contrari de molts burgesos de l'època, no li atreia el modernisme i es va dedicar a reunir obres d'en Vayreda, Urgell, Llimona, Brull, etc. Va aconseguir una bona col·lecció que va repartir entre la seva casa de Barcelona, La Torre dels Pardals i la Torre del Roser. Li agradava escriure i ho feia sota el pseudònim de Josep M. Bosch i Gelabert.


La Torre dels Pardals convertida en torre per la família Valls. F. Arxiu Històric Horta-Guinardó
Ell la va restaurar sense i la va convertir en una torre d'estiueig sòbria i la va proveir de les comoditats necessàries per viure amb una certa dignitat. Durant anys, la família hi anava a passar temporades i a la seva capella s'hi casaren alguns dels seus fills.
Aprofitant les estades a la Torre dels Pardals, que aleshores quedava allunyada de la ciutat, rebien visites de les seves amistats i dels seus fills, entre elles les del poeta Josep Carner, l'Emili Vallès el Dr. Torras i Bages i d'altres. Un dels altres fills, en Pere Nolasc, pintor, ha deixat alguns apunts de com era la Torre dels Pardals, en l'època

A la mort del seu pare en 1907, heretà la Torre l'hereu, Manuel Valls Martí.

A conseqüència de la setmana tràgica molts convents foren cremats. En Manuel Valls Martí oferí la Torre dels Pardals a la comunitats de monges de Valldonzella desprès que el seu convent fou incendiat. Allà hi visqueren i algunes tanmateix hi moriren, fins l'acabament del nou monestir que passats uns anys es van construir al peu del Tibidabo.

Fou el propi Manuel Valls qui vengué en 1915 a Joan Roig i Mallofré farinaire de Reus, qui la comprà amb l'intent de rehabilitar-la. Desprès d'algunes reformes, sota la direcció de l'arquitecte Joan Rubió i Bellbé (4), es dona major volada al projecte i es converteix en la torre modernista que podem contemplar en les fotos de sota i que va guanyar el premi a la millor casa senyorial de l'any 1918, concedit per l'Ajuntament de Barcelona. Des d'aleshores la torre es coneixeria també pel nom de Can Roig o Mas Roig.

En la reforma de la casa en un mur de la Torre dels Pardals l'any 1916 s’hi trobà un cap femení de marbre blanc. Per les característiques del pentinat sembla que es pot datar de la segona meitat del segle II o inicis del III dC. Ja en el segle XVIII dins les ruïnes de la Torre Pardals es van trobar unes termes o banys romans.

La Torre del Pardals vista de la part que donava als jardins (foto de la Biblioteca de Catalunya de Josep Blanch 19189


El Guinardó s'urbanitzava a contra cor dels que volien que continués éssent un lloc de repòs i tranquil·litat per les classes altes, com així ho expressava el sr, Marceli Urpinell en  la revista Vida Guinardorenca, que era el butlletí Portanveu de la Sociedad Guinardó Instructivo Recreativo, del mes d'octubre de 1927 : Cinc anys enrera. Tot canviat, abans vastes extensions de terra joiell de cultiu assombrós. Avui són lloc d'edificacions varies, luxoses, tot gust. La metamorfosi ha estat extremada. 



Pot-ser, em direu: "Millor que s'edifiqui!!... AH!, no us ho creieu pas, perquè abans el Guinardó es tenia en concepte "d'un joliu villatge".



No li agradaven gens a aquest bon senyor les torretes petites on segons ell la gent vivia en nius-habitacions, anti-higiéniques, penseu - continuava - que el Guinardó va perdent la seva vistuositat, sa valor i adhuc la seva bellesa per instants, sense quasi dar-nos  compta, desapareix, aprofitant l'embaladiment nostre,  esguardant satisfets el progrés de  l'edificació. 


Tornant a la Torre dels Pardals, en 1918  la torre oferia aquesta imatge en el aleshores carrer Dos Rius (Av. Mare de Déu de Montserrat en l'actualitat).

Porta principal de la torre  que donava al carrer Dos Rius cantonada C. Torre dels Pardals 
Av. Mare de Déu de Montserrat cantonada C. Segle X

Façana lateral pel carrer Dos Rius 
Els propietaris de la finca, Juan Roig i Francisca Soler, van omplir els seus jardins amb precioses estàtues, delicades fonts i petit estancs. L'interior de l'edifici fou decorat amb sumptuositat i luxe amb tota mena de mobles i detalls decoratius de gran valor. 

Escala de la Torre dels Pardals (Foto Biblioteca de Catalunya de Josep Blanch 1918)

Cúpula de la torre vista des de dins

Primer pis de la galeria de la Torre dels Pardals  (Foto Biblioteca de Catalunya de Josep Blanch 1918
Al jardí, un dels major encisos d'aquella bella torre, s'hi instal·laren diverses reproduccions d'escultures clàssiques que es destaquen bellament damunt la retallada verdor dels parterres.



Jadins de la Torre dels Pardsls (Fotos Biblioteca de Catalunya de Josep Blanch 1918)


on sovint s'oferien audicions de música i representacions de teatre clàssic,  com es pot comprovar en la foto de sota que seguidament reproduïm


Representació de l'obra Fabiola als Jardins de la Torre dels Pardals a càrrec de les alumnes d'una escola de monges
"La Torre dels Pardals donava la sensació d'un museu, per la diversitat d'estils i obres d'art que s'hi havia acoblat.

Però contrasta la senzillesa de línies de l'exterior amb la fastuositat de l'interior. Cap de les seves façanes és historiada per escultures, calats ni motlluratges. Però, segons els abundants documents fotogràfics que tenim, podem apreciar la força dels muntants de l'escala, la talla dels mobles, la riquesa de la ceràmica, en cristalleria, en tapisseria.

 Aquesta masia convertida en torre residencial més tard, tenia una encertada distribució de diversos cossos que constituïen la les façanes de l'edifici general, totalment aïllat, amb l'entrada principal, de gran amplitud, destinada a la vida familiar i de relació. La comunicació entre les diverses parts de la casa i els diferents pisos es feia a través de sumptuoses escales, amb un impressionant saló, amb pintures decoratives a l'estil de Wath i dels pintors del segle XVIII, amb una galeria espaiosa amb un menjador, armaris, cofres i armariets de pared amb una xemeneia, monumental, formant un conjunt ple d'harmonia arquitectònica, explica Desideri Díez en el seu llibre sobre les masies d'Horta, ja anomenat anteriorment.

La Torre dels Pardals era una finca només utilitzada pels seus propietaris els caps de setmana i durant l'estiu, durant tot l'any hi vivien, com a moltes cases similars, uns masovers, els últims que va tenir la torre dels Pardals van ser els Ayguader 


Familia Ayguader, en la torre dels Pardals. F. del fons P. Agustí.




Ells tenien cura de la casa, el jardí i l'hort, ells vivien la casa i són els que més l'estimaven , alguns els seus membres van celebrar el seu casament en la torre els Pardals


Casament d'un dels nets dels masovers.. Fons P. Agustí
Nenes fent bufandes de llana pels soldats en l'Escola de la Natura

Durant la Guerra, aquesta finca es convertí en l'Escola de la natura, dirigida pel Pedagoc Joan Puig Elies (President de l'Escola Nova Unificada) i per la seva muller, la mestra Roca. Era una escola de signe racionalista estava sostinguda pel sindicat del tèxtil de la CNT (Confederació Nacional del Treball), segons explica Joan Corbera.


Finalment, afegirem que segons explica Ramon Ballester nebot de la segona dona d'en Companys, que quan el 31 d'octubre de 1937, el Govern de la República abandonà València i es trasllada a Barcelona, el aleshores president de les Corts Diego Martínez Barrio, va viure en la Torre dels Pardals fins que que el dia 23 de gener de 1939 va abandonar el país per fugir fins a França on va morir el dia 1 de gener de 1962.

D'aquella primitiva torre medieval, masia, torre senyorial més tard, increïblement ja no en queda res, absolutament res, va ser enderrocada en entre 1943-1947, ja segons una foto aèria de 1947 la finca s'havia convertit en una illa de cases, diversos edificis de pisos s'havien construït al voltant, sense que ningú no mogués ni un dit per impedir-ho, clar que en l'època el veïnat prou tenia en sobreviure a una terrible guerra.



Foto aèria de 1947 de la zona
Com record de tota aquesta bellesa tan sols queda el nom d'un carrer “C. De la Torre dels Pardals”, unes palmeres de l'antic jardí en l'interior de l'ïlla de cases  i un poema d'una de les persones que més bé la van conèixer i gaudir Magí Valls i Martí un dels fills de Josep Maria Valls i Vicens 
 


UN ALTRE ADÉU



Adéu Torre dels Pardals,

-repòs que fores de casa-
amb aquell posat tan dolç
de pagesa i ciutadana!

Tenies hort i jardí
i eres voltada de parres
i un pou tenies, pregon,
que ens dava l'aigua gemada.


Allà hi vaig passar un temps

de ma vida jovençana
quan l'ahir era proper,
quan el demà no espantava.


Més ara, com si un mal fat

maleís ta recordança
s'enderroquen tes parets
sense dol ni enyorança
fins que no quedi de tu
ni les més petites traces.


Jo, en veure't enderrocar,

he sentit en mes entranyes
com si una invisible mà
m'arranqués un boci d'ànima!


ON ESTAVA LA TORRE DELS PARDALS?:

En el quadrat que fan els carrers Mascaró, Torre dels Pardals, Av. Mare de Déu de Montserrat i Segle XX



Foto de la que fou porta principal situada a la cantonada amb el C. Torre dels Pardals.

Fodo de la part de la finca cantonada amb el c. Segle XX


Va escriure poesia que fou premiada a diferents Jocs Florals i llibres de pensament religiós, històric, etc... però sobretot destaca per la seva tasca d'historiador de Sant Andreu de Palomar. En aquest sentit fou la primera persona que s'interessà per la història de Sant Andreu.  

(2) Francesc Carreras i Candi (Barcelona, 1862-1937) fou un historiador i polític català.

(3) L'Administració municipal de Porcioles (1957-1973), fou en general poc coherent des d'un punt de vista pressupostari i polític. El seu mandant es caracteritzà per un desenvolupament urbà descontrolat i per una notable projecció de la ciutat com a seu de fires i congressos, però també per una escassa sensibilitat cap als problemes reals dels barcelonins. L'increment de les protestes ciutadanes i dels moviments veïnals als barris, especialment actius a partir de 1968, n'aconsellaren la destitució el 1973.

4)  Joan Rubió i Bellver fou un arquitecte modernista català que va néixer a Reus el 24 d'abril de 1870. Era germà del militar Marià Rubió i Bellver i oncle de l'arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí i de l'enginyer Santiago Rubió i Tudurí. Es va titular el 1893.
 
Va ser deixeble i ajudant d'Antoni Gaudí, amb el que va treballar a la Sagrada Família, la Casa Batlló, el Parc Güell, la Casa Calvet, la Torre Bellesguard, la restauració de la Catedral de Mallorca i la Colònia Güell, on construí la Cooperativa (amb Francesc Berenguer i Mestres, 1900) i diverses cases particulars, com Ca l'Ordal (1894) i Ca l'Espinal (1900).

Fou també regidor de l'Ajuntament de Barcelona i arquitecte de la Diputació, des d'on va realitzar obres al Palau de la Generalitat de Catalunya, la més destacada de les quals va ser la construcció del pont neogòtic que uneix el Palau amb la casa dels Canonges, al carrer del Bisbe, que contribueix a donar caràcter a l'anomenat "Barri Gòtic". La seva particular visió del que havia de ser la Ciutat Vella està resumida en l'obra Taber Mons Barcinonensis (1927). Va guanyar dos cops el Concurs anual d'edificis artístics (premi municipal al millor edifici barceloní) els anys 1913, per la Casa Roviralta, i 1917, per la Torre dels Pardals, avui desapareguda.

5)  Pere Nolasc Valls i Marti, nascut a Barcelona l´any 1888. Fundador l´any 1926 de l'academia Valls de pintura de Barcelona que comptava amb alumnes tals com; Antoni Tapies, Modest Cuixart, Oriol Marti Valls, etc.





*Fonts d'informació: Las Masies d'Horta de Desideri Díez, Wikypedia,  Fotos de la Biblioteca de Catalunya de Josep Blanch Salvany), Llibre de memòries del net de Josep Maria Valls i Vicenç

10 comentaris:

Mª Trinidad ha dit...

Un post fantàstic, i molt ben documentat, i l'última foto, que hi ha el bloc lletgíssim de pisos i davant la foto del que va ser, és una pena la comparació.
Molt bo com tots els teus post, ets molt treballadora Carme.Abrazos i BFDS

carme ha dit...

doncs tu tampoc pares massa, jaja. Gràcies a tu.

Anònim ha dit...

Benvulguda Carme, feia molt de temps que volia coneixa l'historia de La Torre desl Pardals. Jo he nascut en l'any 1037 en el carrer del Segle XX n\62, donçal costat mateix.El record mes lluny que tinc de la Torre es que estava ja enruines i a dins dels 4 murs tot estava destruit fins a terre. Jo tenia 6 o 7 anys i jugaba amb esl altres nois. M'agradaria saber a quin any es va destruiri perque. Per lo que he vist en el teu post, era una obra d'art en tots els entits. Jo ara visc en el Canada, pero quan jo vaig partir, ja havian començat a fer casas de pisos ( en l'any 1960. Hi notat en el mapadel teu post que lsituacio de la Torre no es exacte. Estava en el quadrilater compres entre els carres Mascaro, Segle XX, carrer de la Torre dels Pardals i l'Avinguda de la
Verge de Montserrat.

Abans de d'acabar, vui felicitarte per el traball que representa trobar totaaquesta informacio historica.

Marti Gayola Buc

carme ha dit...

Passó a arreglar el mapa i la foto que l'acompanya, moltes gràcies. No sé quins motius van induir a derruir una casa tan maca, suposo que en l'època no es valorava i els terrenys de la finca podien donar prous diners. ës una veritable pena.

Salutacions cordials.

Vicenç ha dit...

Un treball excel.lent.
La gran paradoxa es que ara anyorem els vestigis d'una burgesía que no tenía lloc a la Barcelona moderna, però hem perdut un patrimoni preciós. I el poquíssim que queda, es patrimoni dels turistes... ai, perdó, de la Humanitat vull dir. El preu del creixement(in)sostenible.

carme ha dit...

Tens tota la raó Vicenç. És de les poques coses bones que va fer la burgesia de l'época. La diferència amb la d'ara és que no és capaç de fer construccions amb gust que puguin considerar-se un bé per a la humanitat.
En fi, tot canvia. Gràcies per les teves paraules.

e080 ha dit...

el unico consuelo es que hay una gran cantidad de fotos de la torre dels Pardals.

http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/searchterm/torre%20pardals/order/title

carme ha dit...

si tens raó erò és un trist consol donat que posa de manifesta les ruqueries que fa la raça humana

e080 ha dit...

jamás seremos conscientes de todo lo que hemos destruido en Barcelona, (arquitectura, paisaje, muebles, arte) porque en muchos casos no queda ni una triste foto para recordarnoslo.

Alex ha dit...

Fantástic Post, felicitats.