diumenge, 30 d’octubre de 2011

HORTA - GUINARDÓ i les seves masies

La història d'Horta-Guinardó és la de les seves masies, una administració que no es preocupa de tenir cura del seu patrimoni rural no es mereix ser representant de ningú donat que qui dona mort el nostre passat, mata també les nostres arrels i el nostre sentit de ser. Qui perd el orígens perd l'identitat deia en Raimon i tenia tota la raó.


Masies que encara sobreviuen

Al nostre modest entendre, a les escoles d'Horta els primers llibres d'història per exel·lència haurien de ser els d'en Desideri Díez,  “LES MASIES D'HORTA” i "QUÊ HA ESTAT I ÉS HORTA, ja que, lògicament la història que més pot interessar al nostres fills és la més propera. Per mitjà d'aquests llibres la canalla pot conéixer  i fer treballs de camp per comprendre quin ha estat i és l'orígen del territori on viuen i aprendre a estimar la seva terra. Desprès la seva ànsia de coneixement, si és que existeix, ja els portarà a conèixer d'altres "històries".


Des d'aqui, doncs, valgui el meu modest homenatge a aquest mestre-historiador que sense disposar de cap dels mitjans tècnics que ara tots tenim a la nostra disposició, va donar contingut i veu a la nostra història més propera.

Al llarg del nostre viatge per tota la vall d'Horta i els seus voltants, acompanyats d'aquest dos llibres, hem pogut adonar-nos de la quantitat de masies històriques que, molt cops, amb alevosia i nocturnitat, han estat derruïdes per molts governs municipals, uns més que d'altres, tot s'ha de dir, en benefici de l'especulació salvatge del sòl de Barcelona en nom d'un progrés més que dubtós. 

La progressió, en la majoria dels casos, només ha afavorit algunes butxaques i curiosament més o menys les mateixes, entre les que cal destanar-ne les d'en Núñez i Navarro personatge no tan famós per la qualitat de les seves construccions, com per la quantitat de monuments històrics que s'ha carregat.

Sortosament no en tots els casos ha guanyat la partida, recordeu sinó el famós cas de la casa modernista anomenada Golferichs de Gran via, on els veïns es van moure de valent i ara mateix és un centre Cívic d l'Ajuntament.


casa Golferichs a la Gran Via
Tot plegat amb la complicitat d'alguns ajuntaments i dels propietaris d'aquests edificis, la majoria d'ells catalogats. Davant d'ixò ens preguntem de què serveix catalogar res si desprès s'ho passen tot pel “forro”?.

Per a mostra un botó: Ara mateix coneixem el cas de Can Garcini o Torre Garcini, amb un currículum de venda prou característic i de manual del bon especulador, on els propietaris en principi van demanar a l'Ajuntament per construir un apartaments pels seus fills al per la part del carrer Xifrer, durant anys van lluitant amb l'Ajuntament que no els hi va donar i va catalogar la masia amb protecció C (béns d'interès urbanístic). 

Cansats de tanta lluita els van oferir a l'Ajuntament que comprés la finca a preu de mercat (el de fa tres anys no pas el d'ara), que el consistori no podia pagar entre d'altres coses perquè no és un banc i administra no els seus, que no en té, sinó els nostres diners.

 

Torre Garcini 1914

Torre Garcini en l'actualitat


Com es tractava d'una propietat catalogada en la que, en teoria,  no es podia construir si es venia a un particular, un llest llest professional en el tema, desconec si del propi consistori o de la immobiliaria que desprès la va comprar,  va aconsellar als propietaris que presentessin un plet tot demanant el canvi de catalogació de l'edifici (una masia del segle XVII).

I com de tot hi ha inclús en la judicatura, van trobar el jutge adequat per aconseguir-ho i l'Ajuntament no es va personar per defensar el tema. Fet això, al cap de dues setmanes ja s'havia venut tot a Núñez i Navarro, ¡mira quina casualitat!, i ara l'Ajuntament està o estava en tractes amb la immobiliària per mirar d'arribar a un acord tipus permuta. D'això ja fa tres anys i de moment ningú no n'ha sabut res mes al respecte. 

Degut als canvis en el consistori, finalment en 2016, va demanar l'expropiació de la finca a Núñez i Navarro i va demanar un canvi en el PGM a la fi de protegir la masia, i ofereixen a la constructora una quantitat per l'expropiació que lògicament l'empresa troba irrisòria . I de moment estem en aquesta estira i afluixa.

Algunes masies,  tanmateix però, han aconseguir salvar-se de la crema,  com Can Mariner, de la que només queden les seves parets exteriors, convertida en biblioteca,  o el Mas Guinardó, que també han restructurat totalment i reconverit en un hotel d'entitats. Fins aquí molt bé, però, ens preguntem si per salvar-les calia buidar-les d'aquesta manera, desposeir-les de la història que reposava des de feia segles, en les seves parets,  deixant-les en un pur esquelet del que havien estat. 


CAN MARINER:


Can Mariner a principis del segle 20

Can Mariner als anys 70
Can Mariner el dia de la inauguració de la biblioteca


MAS GUINARDÓ:

Mas Guinardó als anys 70

Mas Guinardó abans

Mas Guinardó en l'actualitat a dalt de la seva muntanya de formigó

També, de moment, s'ha salvat Can Fargas  que diuen serà una escola de música. És una masia fantàstica, de les millors de tot Barcelona, que ha rebut el mateix tractament que les anteriors, exteriorment no ha canviat pas massa, però interiorment no queda més que la torre romàtica i algun element més.


Can Fargas a finals del segle XIX

Can Fargas en l'actualitat
 

Mentrestant, una gran quantitat de masies i torres residencials històriques s''han anat perdent en el camí els últims 30 anys: Can Glòria, Can Gomis, Cal Notari, Can Girapells, Can Ferrer, Ca l'Eloi, Can Sabadell, Can Sabastida, Ca Lapeira, Ca la Sinia, Can Don Joan, Can Fontanet, La Torre dels Pardals, Can Barta, Can Xirigoi, Can Vintro, Can Berdura, Torre Sellés, Can Frares, Can Gaig, Can Peguera, Can Sitjar, Can Viudet, Can Viladomat, Can Quintana, Can Casanova, Torre Xifré i un llarg etc.,  d'algunes de les quals no queda ni una simple fotografía, és com si mai no haguessin existit.



video


Sobretot, pel que fa al Guinardó, existeix un gran buit informatiu donat que fins ara no ha aparegut un Desideri Díez que hagi escrit la seva història, ni ningú fins ara,  que en tinguem coneixement, sembla que se n'hagi preocupat mai de recopilar material històric i fotogràfic per dur-ho a terme i contra més anys passin més difícil resultarà trobar material per a poder-ho fer.

Sabem però, que actualment en Joan Corbera, historiador del Guinardó i el Grup de recerca històrica EL POU i jo mateixa, estem fent els possibles per aconseguir-lo. En aquesta línia en 2016 s'ha publicat el llibre L'ABANS GUINARDÓ - CAN BARÓ, que és un treball de quasi dos anys de treball exhaustiu. 






 Nota biogràfica de  :

DESIDERI DÍEZ I QUIJANO

Desideri Díez i Quijano nasqué a Castrojériz (Burgos) —Castella— el 1948. Estudia magisteri, pedadogia i història. És llicenciat en Filologia Castellana amb la tesi: "La Sátira social en la prosa de Quevedo".


—"Horta serà un dels camins per on es produirà la meva integració a Catalunya, pel treball, per l'Associació de Veïns, assemblees de mestres..."


Quan era professor
Amb els alumnes de la Salle Horta i més tard amb els de Santa Isabel de Sarrià aniré descobrint aquest país meravellós mijançant excursions, sortides a Barcelona... precisament serà amb els alumnes de cinquè d'EGB de Santa Isabel de Sarrià amb els qui començo a parlar el català encara que tímidament, també els professors d'aquest mateix col·legi m'ajudaran molt en aquest sentit. Són els anys 1976 i 1977"

L'any 1975 comença l'estudi de Filologia Catalana i es llicencia en 1980.


Ha publicat articles sobre ensenyament, socio-lingüística i assaig sobre temes i autors diversos: Espriu, Folch i Torres, Rusiñol, el GETH, el Folklore Popular a Horta... és fundador i co·laborador assidu de la revista Hortavui, portaveu del barri d'Horta.


"Enamorat de la vida, de la joventut, de Catalunya... i també, per què no dir-ho, de la ironia d'aquesta vida".


És professor numerari de llengua i literatura catalanes.
Contraportada del llibre
Juliol 1982